El talp
web alternatiu

http://www.racocatala.cat/eltalp

El combat per la visualització de l’espai nacional

Cronologia sumària de la cartografització de Catalunya

Pol Sureda

NOTES I BIBLIOGRAFIA

Notes

1 Per imperatiu empíric de les fonts hem de cobrir força mapes que es pretenen "dels Països Catalans" però que inclouen territoris forans, tot responent a la mateixa inconseqüència amb què l’estatisme considera Catalunya part integrant de França, Espanya o Itàlia. Sobre aquesta qüestió, vegeu l’article La divisió administrativo-territorial de Catalunya. 

2 Hem donat algunes pistes d’aquest procés al si de l’article La plena lingüicitat del català.

3 "Es coneixia bé la frontera lingüística amb l’occità, mercès als estudis de diversos romanistes francesos i, sobretot, alemanys, anteriors a la Primera Guerra Mundial; però la informació sobre la frontera occidental era imprecisa, tot i els treballs publicats per Saroïhandy, Menéndez Pidal, Griera, Barnils i altres entre 1906 i 1914. En el cas de l’extrem nord-occidental, en el llindar amb l’aragonès, l’ambigüitat dels parlars fronterers feia difícil discernir-ne la pertinença lingüística; fins i tot avui està en debat si el benasquès és una parla aragonesa (Sanchis Guarner, Badia i Margarit, Moll, Haensch, Veny) o catalana (Alvar, Babia, Castellanos). Tocant a la frontera amb l’espanyol, ben nítida, el problema era de treball de camp, simplement"; "un dels punts flacs de la delimitació fronterera es donarà persistentment a l’extrem meridional, pel que fa a tres sectors concrets: el sud de la Vall de Novelda, Guardamar i el Carxe" (LUPESCU 2003, 20). La catalanitat del Carxe, concretament, no fou coneguda per la ciència fins al 1950 (LUPESCU 2003, 20), i la seva delimitació encara presenta problemes. Per a aquestes qüestions pendents, vegeu, més avall, el tercer epígraf de l’article La divisió administrativo-territorial de Catalunya

4 Vegeu l’article La divisió administrativo-territorial de Catalunya

5 Devem a LUPESCU 2003 la pista sobre l’origen, el desenvolupament i les famílies estilístiques dels mapes d’àmbit pancatalà. En RAFANELL 2006 obtenim certes dades concretes especialment rellevants.

6 Sobre l’autoconsciència geogràfica de la intel·lectualitat catalana en aquest període és molt il·lustratiu ALCOBERRO 2000. Aquesta qüestió està íntimament relacionada amb les matèries tractades als articles La plena lingüicitat del català  i El fetitxe Espanya en la ideologia dipatriòtica

7 És tal vegada el primer exemple del subgènere que podríem anomenar report estadístico-comparatiu de la llengua catalana, més eficaç quan duu mapa, en què es delimita el domini lingüístic, se’n calculen la superfície i la població i es comparen aquests paràmetres amb els d’estats i llengües estatals europeus, amb l’objectiu de conscienciar els catalans de llur pes real. La persistent precarietat forçada del nostre poble obligarà a recórrer a aquest subgènere un cop i un altre, tant sí com no, dècada rere dècada.

8 Fins a la victòria del corònim Països Catalans arran de la proposta fusteriana (FUSTER 1962), el conjunt nacional havia rebut denominacions molt diverses; en el període d’avantguerra les formes més habituals eren països de llengua catalana (més en minúscules, com a paràfrasi, que no amb les majúscules de corònim) i Catalunya Gran.

9 No tractem ací els mapes panoccitanistes (vegeu l’article La plena lingüicitat del català), els quals sorgeixen en aquest període i acostumen de presentar el conjunt occitano-català com a nació, si un cas subdividida en regions històriques (Guiena, País Valencià, etc.). A Catalunya n’aparegueren almenys quatre: en làmina del monogràfic de L’Amic de les Arts consagrat a la cultura occitana (1927); al si de la memòria de Josep Carbonell i Gener Expansió cultural al Migdia gàl·lic (1930), presentada a Cambó; en l’opuscle de Palestra Centenari de la Renaixença Catalana/Centenari de la Renaissença Occitana (1933), mapa manifestament basat en l’anterior; i al número 1 de La Medicina Catalana: portantveu de l’Occitània mèdica (1933), revista de postura i implantació pancatalano-panoccitanistes. Encara en la postguerra, el 1946, el doctor Trueta inclourà mapes panoccitanistes en L’esperit de Catalunya (TRUETA 1978); i, també a l’exili, potser en trobaríem en el cercle de Batista i Roca i la revista Vida Nova. D’ací saltem fins al 1978, en què el primer número de La Clau del CAOC ens ofereix en primera plana un gran mapa del conjunt d’Occitània i Catalunya, ara amb òptica manifestament binacional. Actualment tornen a proliferar els mapes occitano-catalans, bé binacionals, bé neopanoccitanistes.

10 No hem de confondre aquest mapa de portada, que representa el domini lingüístic, amb el mapa que apareix en moltes de les cobertes d’aquesta mateixa col·lecció, i que desdibuixa el perfil nacional a la manera que consagrarà la GEC.

11 L’Atles universal assumeix la involució desvertebradora que des del 1998 aplica la GEC en el model de comarcalització quant a la Franja i al País Valencià. Es tracta, simplement, d’una manifestació concreta de la regressió imposada al nostre poble per la Transició espanyola i el règim postfranquista. En efecte: pels volts del 1975, el marc nacional dels Països Catalans tendia a convergir tot superant la subordinació externa i la fragmentació regional. Emperò, la victòria hispanoreformista blocà aqueixa evolució endògena de la societat catalana i hi forçà una involució col·lectiva cap a la reprovincianització. Començant per la desautorització o el silenciament entorn del marc nacional i del terme mateix de Països Catalans, incompatibles amb la construcció imperialisto-etnocida (modernización) de la España de todos, projecte històric del nou règim gestionat sobretot pel neoespanyolisme psoista. L’esquarterament no podia ser sinó retroalimentat per les regles de joc del sistema autonòmic, en progressiva consolidació; aqueixes "rígides fronteres autonòmiques" (qui ho va escriure?) que instal·len l’autisme entre les diverses porcions de la Catalunya sud-alberenca alhora que hi vertebren la nació espanyola. Tot i així, la inèrcia liquidacionista regimental s’emparava del patrimoni col·lectiu que és la GEC tot just quan la reivindicació del marc nacional pancatalà eixia de les catacumbes amb una energia certa.

  

Bibliografia

 

ALCOBERRO 2000 – Identitat i territori: textos geogràfics del Renaixement. A cura d’Agustí Alcoberro. [Barcelona]: Departament de Filologia Catalana, Secció Literatura de la Universitat de Barcelona; Vic: Eumo, 2000. (Escolis; 7)

BOLÒS/HURTADO 1985 – BOLÒS, Jordi; HURTADO, Víctor. "Què és la cartografia històrica?". L’Avenç, núm. 81 (abril 1985), p. 73-76.

GUINOT 1995 – GUINOT RODRÍGUEZ, Enric. Els límits del regne: el procés de formació territorial del País Valencià medieval. València: Alfons el Magnànim, Institució Valenciana d’Estudis i Investigació: Generalitat Valenciana: Diputació de València, 1995. (Col·lecció politècnica; 58)

LUPESCU 2003 – LUPESCU, Ferran. "Francesc de B. Moll, cartògraf: la cartografia lingüística en l’obra de Moll". Llegir, any X, núm. 41 (tercer trimestre 2003), p. 19-24.

RAFANELL 2006 – RAFANELL, August. La il·lusió occitana: la llengua dels catalans, entre Espanya i França. Epíleg de Robert Lafont. Barcelona: Quaderns Crema, 2006. 2 v. (Assaig; 37)

SABATÉ 1997 – SABATÉ i CURULL, Flocel. El territori de la Catalunya medieval: percepció de l’espai i divisió territorial al llarg de l’Edat Mitjana. Barcelona: Rafael Dalmau, 1997. (Fundació Salvador Vives i Casajuana; 137)

SOLER 1998 – SOLER, Abel. "Un país de set jornades de llong: aspectes de la reordenació del territori colonial de València per Jaume I ". Cuadernos de geografía, 63 (1998), p. 217-244.

STURANI 1998 – STURANI, Maria Luisa. "Unità e divisione nella rappresentazione cartografica dell’Italia tra Risorgimento e fine Ottocento". Geographia antiqua, 7 (1998), p. 123-142.

TRUETA 1978 – TRUETA, Josep. L’esperit de Catalunya. 5a ed. Barcelona: Selecta, 1978. (Biblioteca selecta; 495) L’edició original data del 1946.

VILAR 1983 – VILAR, Pierre. "Reflexions sobre els fonaments del fet català". EN: Pitarch, Vicent... [et al.] Els valencians davant la qüestió nacional. València: Eliseu Climent, 1983. (La unitat; núm. 78) P. 169-206.

 

TAULA

 

Endreça

De l’Antiguitat a 1881 

Un país nostre (1881-1939) 

De l’ensulsiada a la llibertat sota fiança (1939-2007) 

Notes i bibliografia 

Suplement 1 

Suplement 2 

Suplement 3 

Febrer 2006. Última actualització març 2007


Febrer del 2006

Pàgina principal

 

counter