El talp
web alternatiu

http://webs.racocatala.cat/eltalp

 

La plena lingüicitat del català
Aproximació històrica a la recuperació d’una consciència

 

Pol Sureda
 

TAULA

0. Introducció
1. Els termes de la qüestió
2. Normalitat plena i consciència dicotòmica
3. Desvinculació política, divergència i continuïtat
4. Anormalització i malentès
5. La gran premissa: dissolució de la consciència unitària catalana
6. El llemosinisme a Catalunya
7. Parèntesi per a Bastero i el catalanoccitanisme
8. Brusca colònia amb mirall que es desentela
9. Canvi de segle… i de món
10. On grinyola el llemosí
11. La Renaixença: de llemosina a catalana
12. Mirall desentelat: la recuperació d’una consciència
13. La gran represa
14. El gran viratge
15. Barricada provincial agropecuària
16. La llengua d’una cultura nacional moderna
17. Ruptura pel cim
18. Un corrent subterrani?
19. Epíleg: fulgurant panoccitanisme
Notes
Bibliografia
Annex: Manifest de 1934
 

0. Introducció

Atès el confusionisme acumulat durant segles, ¿com fou represa la plena consciència de la lingüicitat del català? ¿Com fou recuperada la percepció del fet que el català és una llengua pròpiament dita, i no pas cap forma d’occità?

Per imperatiu metodològic, abans d’endinsar-me en la matèria haig de fer una declaració de principis: no crec en l’ultrarelativisme lingüístic, segons el qual les llengües no són fets objectivament existents, sinó constructes ideològics produïts per la normativització comuna d’una sèrie de parles que són percebudes conjutament com a "llengua" a conseqüència que una minoria dirigent ha decidit "inventar" una "identitat". No es tracta de cap concepció nova, però és evident que en la darrera dècada ha pres mès volada, i no per motius innocents: és el paral·lel perfecte del relativisme nacional, i ho és precisament en la base mateixa d’allò que identifica els fets nacionals: la llengua. Interpreto aquesta mena de relativismes (lingüístic, nacional) com a eines ideològiques de l’imperialisme etnocida adreçades a deslegitimar les lluites d’alliberament nacional per la via de proclamar l’artificialitat absoluta de llur base etnolingüística. No és cap novetat, tampoc: els estats imperialistes sempre han negat que existeixin altres nacions que aquelles dotades d’Estat, és a dir, no han negat l’existència del fet nacional, sinó que, tot afirmant-la, sempre s’han proclamat úniques nacions existents. La diferència és de conjuntura històrica, i la novetat és de plantejament, per dir-ho així, epistemològic.

Diferència de conjuntura històrica: l’enfonsament del socialisme degenerat (1989-1991) comportà l’eclosió de múltiples lluites de pobles oprimits, conjuntament amb el major seguit d’independències europees des de les guerres mundials. Això ha retornat el fet nacional al centre de l’escena sociopolítica, per a gran disgust d’un món burgès que, plàcidament instal·lat en l’anacionalisme teòric i l’ultranacionalisme real, veu reafirmar-se en públic una miríada de qüestions nacionals pendents, just quan les suposava podrides al poal d’escombraries on les havia entaforades amb tant de compte. La mateixa burgesia que ovaciona la gran contrarevolució en denosta, precisament, una de les poques conseqüències positives. Vet aquí la clau d’aquesta contraofensiva imperialistoburgesa que cerca neutralitzar la realitat per la base, en la qüestió nacional com en qualsevol altra qüestió.

Així, la relativa novetat de plantejaments rau en la mena de corrent (an)epistemològic en què s’inscriu ara la propaganda etnocida, corrent que no és altre que la postmodernitat, amb la seva obsessió a negar l’existència de la realitat objectiva juntament amb la possibilitat mateixa d’entendre o copsar globalment la realitat; de manera que l’anàlisi de la realitat és substituïda per la masturbació intel·lectual entorn del "discurs" sobre el "discurs", i per un joc de metàfores desorientadores sobre la "realitat imaginada", la "invenció" d’això i la "construcció" d’allò. No hi ha res que contrasti tant amb aqueixes metàfores vagues i pretensioses dels postmoderns com el rigor intel·lectual del marxisme. No debades entre aquests propagandistes hi ha bon nombre d’ex-marxistes, és a dir, de personatges que han optat per operar-se la consciència (la capacitat d’entendre la realitat) en una regressió intel·lectual sense retorn.

Dit això, és evident que en lingüística, com en qualsevol ciència, resulta indispensable un cert grau de relativisme. A grans trets, cal dir que la mera anàlisi lingüística no permet escatir sempre si dos parlars constitueixen sengles dialectes d’una mateixa llengua, o bé si són llengües diferents entre si; en força casos cal tenir en compte dades extralingüístiques, siguin de caràcter històric, cultural o sociopolític, o cal indagar sobre l’autoconsciència dels parlants (tenint en compte que aquesta pot estar interposada), etc.1

Ara bé: arribats a la conclusió d’aqueixa anàlisi científica, cal ser conseqüent, i distingir allò que és una llengua i allò que no. Dit altrament: és inadmissible d’instal·lar-se, com hom fa sovint, en l’acceptació que X o Y "són" llengües perquè aquest o aquell Estat les ha reconegudes com a tals, per més que ens consti com en realitat X i Y constitueixen sengles variants de la llengua A; o, al contrari, que allò que ens consten llengües X, Y i Z són dialectes de la llengua A, atès que l’Estat en qüestió així ho afirma. I això, desgraciadament, és habitual, avui. No cal que diguem res sobre la "lengua valenciana" que acostumen de propugnar aquells que ni la parlen ni tenen intenció d’usar-la; limitem-nos a casos paral·lels. Històricament, l’Estat espanyol ha maldat per presentar el gallec com a dialecte espanyol, tal com fa encara amb l’asturlleonès i l’aragonès; i quan no ha tingut altre remei que reconèixer la dicotomia lingüística entre gallec i espanyol, només ho ha fet prèvia proclamació que el gallec és, també i sobretot, una llengua "diferent del portuguès", en una maniobra fraccionadora típica de l’imperialisme etnocida; de manera que el poble gallec ha vist blocada, no tan sols la normalització lingüística, sinó, fins i tot, la possibilitat mateixa d’una normativització coherent. Segons la ideologia oficial italiana, el gal·loitàlic, el vènet, el napolità i el sicilià són grups dialectals de la llengua italiana, i tothom ho accepta així, per més que qualsevol romanista sap que es tracta de sengles llengües tan diferents de l’italià com pugui ser-ho el portuguès de l’espanyol. 2  En canvi, el cors, un dels dialectes italians més propers al toscà i al registre estàndard, és presentat com a llengua independent, perquè els nacionalistes corsos no s’identifiquen amb un Estat italià indiferent a la sort de Còrsega, i perquè l’Estat francès no està disposat a reconèixer l’evidència que ocupa terra italiana. Tant la lingüística alemanya com la neerlandesa i la internacional reconeixen que el "baix-alemany" és la mateixa llengua que el neerlandès; però en la pràctica els parlants neerlandesos de la República Federal d’Alemanya són tractats com si fossin parlants d’alemany. El mateix cal dir dels francoprovençals, tractats (lingüicidats) com a francòfons pels estats francès, suís i italià, amb perfecta independència d’allò establert per la romanística des del segle XIX. Molts lingüistes sospiten que el danès, el danonoruec, el neonoruec i el suec (i l’escanià, si el comptàvem) no són pròpiament llengües, sinó variants territorials d’una llengua nòrdica moderna normativament fragmentada per interessos d’afirmació nacionalitària estatalment divergents. Similarment s’esdevé amb el zulu i el xosa. Tot i deixar en suspens aquells casos en què ens manquen prou dades per a posicionar-nos en ferm, és evident que la ideologia oficial no canvia el més mínim el fet real que el gallec és un grup dialectal portuguès, que el cors és un dialecte italià, que el gal·loitàlic és una llengua romànica i no pas cap grup dialectal italià, que el baix-alemany, hom l’anomeni com l’anomeni, és la mateixa llengua que el neerlandès i divergeix de l’alemany, que el francoprovençal no és cap parla francesa, ni l’aragonès i l’asturlleonès dialectes espanyols… En aquests casos, l’important és que el temps avenci a favor de la substitució lingüística.

L’estatalitat acostuma de consolidar el reconeixement internacional, ni que sigui per complicitat de club, tot i que els nouvinguts poden fer una mica de nosa. Des de la Revolució d’Octubre a penes si es qüestiona la realitat lingüístico-nacional ucraïnesa, com hom feia en benefici de l’imperialisme rus; però, sorprenentment, encara hi ha qui, arrecerat en algun despatx novaiorquès o parisenc, es permet parlar de la "invenció" de l’eslovac. De la mateixa manera, tres imperialismes i un exèrcit internacional de buròcrates acadèmics estarien encantats de "desconstruir" la "invenció" del macedoni. L’ignorant nega l’existència de tot allò que no coneix i que, per tant, li fa nosa; per exemple, certs països que no figuraven al seu atles escolar. La mentalitat estatalista és, entre d’altres coses, una forma perversa d’ignorància prepotent.

Qui hagi tingut la paciència de seguir-me fins aquí pot anar verificant al servei de qui milita objectivament l’ultrarelativisme lingüístic, o el seu bessó, el construccionisme nacional. Vegem-ne els mecanismes. Hom proclama que tota llengua i tota nació tenen una existència relativa, com si al llarg dels segles la gent no usés i transmetés una determinada llengua sobre un determinat territori, juntament amb aquests o aquells usos culturals, certament canviants. Hom proclama que aqueixa existència relativa depèn, exclusivament, de la percepció dels individus implicats. D’aquesta manera el fet nacional, fenomen social objectiu, és reduït a "identitat", fenomen psicològic d’adscripció personal subjectiva. I aquesta adscripció personal és atribuïda al lliure albir dels individus, com si aquests fossin plenament lliures per a decidir i no estiguessin sotmesos a la voluntat totalitària dels poderosos mecanismes de control de la consciència, de creació d’opinió i consentiment. Incidint en un món on hi ha llengües opinables i prescindibles vora llengües indiscutibles i obligatòries, aquest "discurs" de la relativitat i de la invenció és molt útil de cara a negar l’existència de les nacions oprimides i de llurs llengües, mentre que no afecta el més mínim l’estabilitat de les nacions imperialisto-etnocides: aquestes tenen a favor els estats constituïts i llurs impenetrables espais comunicatius; aquelles manquen d’aqueixes eines imprescindibles, i, a més a més, les tenen en contra. El racionalisme oligàrquic es pot permetre certes excentricitats intel·lectuals, sobretot en la línia irracionalista, perquè els seus enemics no tenim altra cosa que la raó. Com en qualsevol altre aspecte de l’existència, la víctima és presentada com a botxí i la realitat ha de replegar-se en nom d’aqueixa racionalitat capitalista segons la qual és necessari i convenient que la societat estigui al servei de l’Estat burgès, de manera que els sards han de deixar de parlar sard i aprendre italià, mentre llurs veïns corsos han de deixar de parlar italià i aprendre francès, i així successivament.

Com a vàlvula de seguretat encara hi ha els recursos d’una historiografia presumptament crítica, però efectivament nominalista, que confon l’emersió de consciència elaborada sobre un fenomen amb el naixement del fenomen en si. Així doncs, hom identifica la nació no pas amb la nació-en-si (una ètnia que parla una llengua sobre un territori), sinó amb la nació-per-a-si (nació autoconscient), sempre que aquesta, a més a més, reuneixi determinats requisits eliminatoris. Per aquesta via, tan sols es pot parlar de nació en l’estadi capitalista, i tan sols allà on la ideologia nacional és expressa, i tan sols allà on l’espai està dominat per una cultura nacionalitzadora de caire interclassista i plurifuncional sota hegemonia burgesa; amb el ben entès que l’espai dominat no té per què ésser monolingüe, és clar. Feta la definició en aquests termes ultrareduccionistes, cau del seu pes que no hi ha nació catalana en el segle XIV, perquè allò era un món pre-capitalista, ni tampoc nació occitana en el segle XX, perquè a Occitània la ideologia i la cultura dominants són franceses, italianes o espanyoles. D’on anem a parar a la conclusió implícita que fora dels estats-nació només hi ha "mites regionals" amb "invenció d’identitats", és a dir, que només són nacions els estats-nació burgesos. Novedosíssima conquesta de les modernes ciències socials. Fi del problema.

No crec, doncs, en el relativisme lingüístic. No crec, per exemple, que la relació entre català i occità sigui una qüestió relativa a què es puguin donar respostes divergents segons els paràmetres que hom tingui en compte. La ciència lingüística ha establert amb tota claredat que el català és una llengua romànica derivada directament del llatí, i, per tant, que és una llengua diferent de l’occità, tot i la similitud (evident) entre ambdues llengües. Les confusions sobre aquest punt, prou funestes en el passat, han estat superades i ben superades; aquesta clarificació ha permès l’autocentrament del poble català i, per tant, ha posat les bases per a una interrelació catalano-occitana concebuda com a internacional i entre iguals, la qual molts considerem prioritària, a més. Així com espero i desitjo que el recent Eurocongrés 2000 tingui resultats palpables en benefici d’ambdues nacions, crec força contraproduents certes actituds neopanoccitanistes que semblen desvetllar-se a Catalunya recentment 3 i que, en si (perquè són errònies) i en el context actual (perquè és crític), només poden redundar en el confusionisme; sobretot, tenint en compte que sortim d’un quart de segle de silenciament sobre el marc nacional dels Països Catalans. En moments en què força barcelonins creuen que el País Valencià limita al nord amb Manxúria, i quan alguns dels pancatalanistes històrics s’apunten el filoblaverisme tercerviista al País Valencià o abonen banderoles secessionistes a Mallorca, i quan els sudcatalans que es mobilitzen ho fan per qualsevol causa menys per la persecució francesa contra la nostra llengua –incapaços de percebre’s com a agredits--, i mentre arreu del país una de les poques coses que funcionen uniformement és la substitució lingüística, només faltaria que, en comptes de reforçar la consciència, la unitat i la lleialtat linguïstico-nacionals catalanes, emboliquéssim la troca afirmant la identitat lingüístico-nacional de tots plegats, no ja privativament entre nosaltres, sinó també amb el Llenguadoc, Provença, etc., etc., interferint així la precaritzada conscienciació nacional dels nostes germans occitans i, sobretot, sabent que aqueixa identificació és falsa. Perquè si fos correcta, allò conseqüent no fóra pas continuar com fins ara tot i saber que la nostra llengua no és ben bé una llengua, sinó substituir la normativa fabriana per un nou model normatiu panoccità, arraconar la designació de catalans i plantejar la lluita d’alliberament nacional en termes panoccitans (o com calgués dir-ho).

Aclarit el meu posicionament, pel qual em remeto al Manifest de 1934, podem entrar en l’objecte d’estudi anunciat.

La funció del present article és, com deia, fer una primera aproximació al complicat procés mitjançant el qual hom recuperà la plena consciència que el català és una llengua en si, diferent de l’occità. La qüestió és d’importància capital, perquè, fins i tot enllà de la història interna i social de la llengua, afecta ni més ni menys que la definició de la personalitat lingüística, és a dir, la delimitació de l’espai nacional.

Fins a quin punt és pertinent plantejar-se un estudi monogràfic sobre aquesta qüestió? Els manuals d’història de la llengua, amplis o breus, així com les gramàtiques històriques, ens parlen de la funesta ideologia llemosinista, i afirmen que aquesta fou superada per la Renaixença, quan la realitat és bastant més complexa i confusa. També ens diuen, amb raó, que la romanística inicialment tractà el català com a forma d’occità, i que tan sols posteriorment, en perfeccionar-se la coneixença científica del català, aquest fou reconegut internacionalment com a llengua diferent de l’occità, tot i que no sempre precisen la cronologia del reconeixement. Ara bé: no existeix, o no hem sabut trobar, cap història sistemàtica d’aquest doble procés intern i extern; 4 tan sols hi ha referències esparses o tangencials al si d’estudis centrats en altres punts d’història de la llengua o de la lingüística, o bé en certs períodes, moviments, autors, etc. En aquest article intentarem de fer-hi una aproximació panoràmica, amb buits i amb errors, sens dubte, els quals esperem que els nostres lectors ens ajudin a superar.

Per tal de reconstruir el procés de recuperació caldrà remuntar-se a les arrels del problema; però no pretenem pas d’historiar les relacions catalano-occitanes en llur globalitat, molt més complexa.

Els textos citats són reproduïts en la grafia original, quan ha estat possible accedir-hi, o bé en l’ortografia moderna amb què són transcrits a les fonts consultades. Pel que fa als textos occitans contemporanis, s’hi ha optat per normativitzar-ne l’ortografia tot respectant-ne la morfosintaxi.

Retorn a l’inici
 

  •  
  • 1. Els termes de la qüestió

    Catalunya (els Països Catalans) i Occitània són nacions diferents, però similars. Són nacions veïnes; les enllacen múltiples lligams històrics; llurs llengües són intercomprensibles en grau considerable (sobretot entre l’occità llenguadocià i qualsevol forma de català), i aquesta intercomprensió milloraria amb un canvi de prejudicis lingüístics; llurs pobles comparteixen bon nombre d’elements culturals; llurs estructures socioeconòmiques són complementàries…

    Similitud, veïnatge i interrelació continuada han pesat enormement en la consciència de catalans i occitans al llarg dels segles; en tenim multitud de testimonis. Això explica que la intel·lectualitat d’ambdós països hagi interpretat la similitud com a identitat, en determinades circumstàncies històriques. Vegem-ho.

    Retorn a l’inici
     
     

    2. Normalitat plena i consciència dicotòmica

    És ben sabut que el català, com totes les llengües romàniques, apareix com a llengua plenament formada, ja diferent del llatí, a cavall dels segles VII i VIII. Es considera que la plena consciència de parlar una llengua diferent del llatí es dóna entre els catalans cultes a partir de la primera meitat del segle IX (BASTARDAS 1989, 43). La plena lingüicitat del català resulta evident des dels primers testimonis documentals de la llengua: quan es diu (estudis filològics i històrics sobre el català, passim) que, a partir del segle IX, els documents llatins redactats a la petita Catalunya de l’època abunden en mots catalans, això significa que s’hi constaten els trets característics i privatius de la llengua catalana, incloent-hi els trets diferencials envers l’occità. Des del segle XI apareixen frases completes en català evidentíssim, mentre que tot de textos pseudollatins transparentaran el català que hi subjau fins que aquest acabi manifestant-se en documents complets, ja en el segle XII (MORAN/RABELLA 2001). És clar que en aquests segles incipients la similitud entre català i occità encara devia ser superior a l’actual, sobretot a les zones frontereres; però la diferència hi era, anirà perfilant-se amb la consolidació i aflorarà a la consciència quan s’hi donaran prou condicions.

    En l’horitzó feudalitzat dels segles XI i XII, mentre va congriant-se la consciència unitària catalana, tant Occitània com Catalunya estan organitzades en estats independents i la interrelació ateny la màxima intensitat en tots els àmbits. Així com els cavallers castellans conreen el gallec literari, els trobadors catalans tenen l’occità com a llengua poètica habitual: és la llengua de la cultura veïna, fascinadora en la seva superioritat; i també un instrument literari plenament madur que, fet i fet, resulta raonablement afí al català de la vida quotidiana. Tot plegat potencia la vivència de continuum catalano-occità; entre catalans i occitans no hi ha una barrera d’alteritat tan palpable com la que ja distingeix catalans d’aragonesos, occitans de francesos.

    Alhora, en les especials relacions entre els comtats catalans subjau la comuna realitat etnolingüística catalana. Al llarg del segle XII, diversos factors potencien l’ascens d’aquesta realitat a l’estadi de consciència, en el doble sentit d’autoreconeixement i de percepció d’un espai comú (SALRACH 1988; SABATÉ 1997, 267-367). És en el segle XII (ho hem vist i hi tornarem) quan el català accedeix conscientment a l’escriptura en textos jurídico-administratius i pietosos. Mentrestant, progressa la unificació política del país entorn dels nuclis barceloní i pirinenc. La cohesió interna del conjunt s’aguditza davant la unió dinàstica (1137) amb un Aragó manifestament altre. I, encara, autoreconeixement i cohesió es veuen poderosament estimulats per la mateixa expansió etnoterritorial de la catalanitat, que a mitjans de segle ja limita amb el Cinca i amb la Sénia. Un indici: l’aparició d’un corònim comú, Catalunya, aplicat, també des del segle XII, al conjunt de possessions del comte-rei; però, precisament, a les situades d’ençà les Corberes (COROMINES 1977, 77-79; GEC, s.v. "Catalunya" i "Catalunya Vella").

    Ja el 1149 un document contraposa Cataloniae a Provença… i a l’Aragó (GEC, s.v. "Catalunya"). .

    El 1175, el cavaller ripollès Ponç de la Guàrdia, marxant en campanya contra el comte de Tolosa, s’acomiada de la seva dama i del seu país en un poema redactat, és clar, en occità. Tot i no referir-se explícitament a la llengua, hi delimita clarament quin és el seu àmbit de pertinença, i ho fa mitjançant una frontera septentrional que no és altra que la frontera lingüística amb l’occità:

    A Deu coman tot cant reman de sai:

    ploran m’en part, car las domnas am nems.

    Tot lo pais, de Salsas tro a Trems,

    salv Deus, e plus cel on midons estai. 5 

    "Era patent, cal dir-ho, la divergència idiomàtica occitano-catalana", remarca Sanchis Guarner, "i sovint els altres trobadors retreien als catalans els errors fonètics en què incorrien en les seves rimes, fent-hi confusions de /e/ oberta i /e/ tancada i faltes en l’ús de les desinències de la declinació. Cerverí de Girona es defensa dels atacs dels puristes:

    ‘Don català son reprès

    que no sabon prim filar

    motz, ne rimas afilar (…)" (SANCHIS 1980, 116)

    L’occità literari medieval (provençal, llemosí, llengua d’oc) era una koiné artificial que calia aprendre; és evident que això resultava més fàcil als occitans que no als catalans, com també que resultava menys difícil als catalans que no als francesos, gal·loitàlics i d’altres (NADAL/PRATS 1982, 198-200). Pels volts del 1200, el català Ramon Vidal de Besalú redacta en occità el primer manual de versificació occitana, Razós de trobar, matriu d’una tipologia documental amb tant d’èxit internacional com el mateix occità trobadoresc. L’obra de Vidal és, alhora, el primer estudi gramatical sobre una llengua romànica i, també, el primer de redactat en una llengua romànica. Vidal hi defensa la unitat de la llengua occitana ("del nostre lengatge"), però, ens diu, l’únic registre literari és el Lemozi culte, raó per la qual "eu vull far aquest libre a dar a conexer la parladura a ceylls que la parlen dreyta e per ensenyar a ceylls qui no la saben". Vidal no cita explícitament altre territori que el Llemosí, de manera que no sabem si Catalunya és comptada entre "aquellas terras" "del nostre lengatge" "qui entorn li estan [del Llemosí] o son lur vesinas" (RAFANELL 1991, 31). Una de les funcions de l’obra devia ésser perfeccionar l’occità dels trobadors catalans, anàlogament a Terramagnino de Pisa quan versionarà Vidal adreçant-se als italians (Doctrina d’acort, v. 1275) (ZAMORA 1993, 29).

    El 1220, el trobador occità Albertí de Sisteron evocarà la perduda unió amb Catalunya en termes d’opció occitana entre dos veïns poderosos: una Catalunya familiar i una França aliena. "Monges, cauzets: segon vostra ciensa, /qual valon mais, catalan o francés? / Et met deçai [de la banda dels catalans] Gascuenha e Proença, / e Limosin, Alvernha e Vianés" (COROMINES 1977, 66; GEC, s.v. "català"; SANCHIS 1980, 111).

    La consciència de catalanitat comuna resta cristal·litzada en el segle XIII (SALRACH 1988; SABATÉ 1997, 267-367): mentre l’imperialisme francès reïx a destruir la unitat catalano-occitana, el corònim Catalunya ja designa tot el domini lingüístic català, en incloure també els comtats nord-ocidentals, encara independents de Barcelona (COROMINES 1977, 78-79; GEC, s.v. "Catalunya" i "Catalunya Vella"). És l’època en què s’engega l’última gran embranzida etnoterritorial sud i mar enllà (amb la consegüent extensió del nom nacional); en què el català fa el salt decisiu a la prosa literària de creació; i en què la llengua comença a ésser designada en funció del gentilici. A partir d’ara, la consciència de la dicotomia entre català i occità pot començar a ésser explícita.

    En la documentació catalana baixmedieval sovintegen les referències als occitans, percebuts com a poble diferent… i internament unitari. El capítol CXXXVII de la Crònica de Bernat Desclot (v. 1283-1288) descriu així una de les ales de la host del rei de França: "totes del hosts de Narbonès, e de Bederrès e de Termenès, e de Carcassès, e d’Eginès, e de Tolosa, e del comdat de Sant Gili, e de Burgunya e totes les altres gents que són de la llenga que dien ‘oc’ qui fossen de la senyoria del rei de França". 6  

    A les acaballes d’aquest segle XIII, al cap de gairebé cent anys de les Razós de Vidal, un altre català, Jofre de Foixà, escriu en occità, a Sicília, les Regles de trobar (v. 1290), on apareix una certa delimitació de l’occità, ambigua pel que fa a Catalunya: "en trobar proensales se enten lengatges de Proença, de Vianes, d’Alvernya, e de Limosi, e d’altres terres que li son de pres, les quals parlen per cas". Ara bé: l’autor puntualitza que "si tu trobes en cantar proençals alcun mot que sia frances o catalanesch", aquest mot no és necessàriament erroni, atès el lèxic compartit, com ara "païs, va, sus, e d’altres motz qui son frances e lemosi; axi com dona, o castell, saber, haver e motz d’atres qui son catalans e proençals". És a dir: contraposa explícitament, a un mateix rang, el catalanesch al proençals i al francés; de fet, aquesta és la primera constància documental d’aplicació del gentilici català com a nom de la llengua. Més avall, Jofre de Foixà crida l’atenció sobre certs errors que els catalans cometen en la versificació occitana, és a dir, quan "mudon d’enteniment e de lengatge" (NADAL/PRATS 1982, 202-204).

    En efecte, els autors catalans només usaven l’occità en la poesia culta. Riquer afirma: "Los catalanes de los siglos XIV y XV tenían plena conciencia de que el provenzal o el catalán provenzalizado que empleaban en sus poesías era una lengua arbitraria, totalmente distinta del genuino catalán en que redactaban sus obras en prosa (RIQUER 1955, 179).

    Dels volts del 1300 es conserven traduccions catalanes de textos occitans (NADAL/PRATS 1982, 204). Hom sosté que les cèlebres Homilies d’Organyà, tradicionalment considerades el primer text literari en català, foren traduïdes així mateix d’un original occità: "El fet que les homilies d’Organyà fossin traduïdes de l’occità ens indica que, malgrat la similitud entre aquesta llengua i la catalana, ja hi havia una consciència de diferenciació entre amdues llengües, i que aquesta diferenciació si més no dificultava la comprensió entre el poble, a què eren dirigits aquests sermons" (MORAN/RABELLA 2001, 32). El Cançoner dels Masdovelles (segles XIV-XV) inclou un poema occità de l’oncle, Guillem, i la traducció catalana que en féu el nebot, Joan Berenguer.

    Al cap d’un segle de Foixà, la branca catalana de la tradició que arrenca de Vidal ja s’expressa ben conscientment en català: el Torcimany de Lluís d’Averçó (v. 1400) explicita la plena consciència d’usar una llengua diferent de l’occità; testimonia l’alternança d’una i altra llengua en funció del gènere literari; i, encara, fa una proclamació de lleialtat lingüística d’una modernitat astoradora: "Jo no·m servesch en la present obra, per dues raons, dels llenguatges que los trobadors en lurs obras se servexen"; d’una banda, perquè escriu en prosa, quan l’occità serveix per a la poesia; i "l’altra rahó és que si jo·m servia d’altre lengatge sinó del català, que és mon lenguatge propi, he dupte que no·m fos notat a ultracuydament, car pus jo son català, no·m dech servir d’altre llenguatge sinó del meu."

    En el segle XV, Ausiàs March, "lleixant a part l’estil dels trobadors", redacta tota l’obra poètica en català, conscientment.

    Germà Colon ha estudiat l’acurada distinció entre català i occità que fan els inventaris de bibilioteques catalanes entre els segles XV i XVI (COLON 1978, 44-49).

    Encara L’art de trobar del mallorquí Francesc d’Olesa (primera meitat del segle XVI) "distingeix entre la nostra llengua i la ‘lengua lemosina’, a partir de la qual ha redactat ‘no sens algun treball (…) la present col·lecció de preceptes i avisos’" (MASSOT 1985, 15).

    Retorn a l’inici
     
     

    3. Desvinculació política, divergència i continuïtat

    El desastre de Muret (1213) i el consegüent tractat de Corbeil (1258) havien destruït els lligams polítics entre Catalunya i Occitània, que d’ençà de llavors seguiran trajectòries històriques molt divergents. Els diversos estats occitans aniran caient en mans del Regne de França, que sotmetrà el país a una dura opressió nacional. En canvi, Catalunya es consolida com a Estat independent, i, confederada amb l’Aragó, es bolca en l’expansió etnoterritorial cap al sud, en detriment d’al-Àndalus. Com ja hem vist, amb la llengua van estenent-se el corònim Catalunya i el gentilici català, en ús des del segle XII; i des de mitjans segle XIII el gentilici és aplicat a la llengua (catalanesc, pla català, català, llengua catalana), ús generalitzat a mitjans segle XIV, quan Catalunya ja ha esdevingut una potència imperialista mediterrània.

    Arran de la unió dinàstica amb el Regne de Castella (1479, renovada el 1516), la Confederació Catalano-aragonesa esdevé un racó de l’imperi mundial habsbúrgic. La realitat lingüístico-nacional aragonesa accelera l’espiral de descomposició. A Catalunya, des del segle XVI la consciència lingüístico-nacional unitària va fraccionant-se regionalment (com constatarem en el nom de la llengua), alhora que el país es provincianitza sota l’hegemonia cultural espanyola. Els embats de l’imperialisme franco-espanyol culminen amb la pèrdua de la independència i la partició del país (1659-1716), la qual cosa comporta l’expulsió del català de tots els usos oficials.

    La interrelació catalano-occitana no s’interromprà, tanmateix; i no tan sols per veïnatge geogràfic. Colon ha recollit testimonis de la consciència de germanor entre ambdós pobles, ben posteriors a Corbeil (COLON 1978, 55-59). Al llarg dels segles, però, les nombroses guerres franco-catalanes es lliuren en terres occitanes o nordcatalanes, i això farà que els catalans identifiquin els occitans amb França i sovint els considerin enemics; d’on el despectiu gavatxos, que serà transmès a l’espanyol amb el valor, distorsionat, de ‘francesos’. Però hi ha contactes civils continus, de la transhumància pirinenca al contraban (també de llibres), passant pel comerç i els espais de la vida quotidiana: a Mallorca, encara avui, un ‘celobert’ és un mompeller. Les universitats occitanes continuaran atraient estudiants catalans fins ben endins del segle XVIII, almenys. Les guerres de defensa nacional catalana contra l’imperialisme espanyol s’encavalquen sovint amb les grans revoltes nacionals occitanes (crocants, camisards) contra l’opressió francesa. I és ben conegut com, entre els segles XVI i XVII, la immigració occitana massiva contribuí decisivament a aixecar el greu dèficit demogràfic del Principat català, sense comportar el més mínim conflicte sociolingüístic: la integració era senzilla i immediata. Resulta suggestiu conjecturar si aquesta incorporació massiva de parlants mancats de referents hispànics reforçà l’autoconsciència dels principatins enfront d’una espanyolitat agressiva, mentre, com ha avançat Fuster, al País Valencià coetani la contínua afluència d’aragonesos ja hispanòfons era igualment assimilada en llengua, però, donada la fragilitat interna de la societat receptora, tal vegada al preu d’una progressiva satel·lització de referents identatitaris (FUSTER 1984, 133).

    En efecte; ni que fos pel simple veïnatge geogràfic, la doble interposició (francesa pel nord, espanyola pel sud) no podia estroncar la interrelació catalano-occitana. Però la interposició hi era.

    Retorn a l’inici
     

    4. Anormalització i malentès

    En contrast amb la situació medieval, en l’Edat Moderna molts corrents erudits identifiquen el català amb l’occità. De fet, el grau de similitud entre català i occità és equiparable a l’existent entre portuguès i espanyol, com remarcà Coromines en exemple clàssic (COROMINES 1977, 20). Ara bé: aquestes dues llengües no han estat confoses mai; la frontera estatal immunitzava d’aquest error.7 En el binomi català-occità, en canvi, aquesta autoafirmació blindada resultava impossible: mentre Portugal i Espanya acabaven de consolidar-se, Catalunya i Occitània havien estat anormalitzades.

    Durant els darrers segles d’independència, i malgrat l’oficialitat lingüística, Catalunya, internament fragmentada i externament subordinada, es troba en una situació objectivament similar a la d’Occitània: manca de prou mecanismes d’autocentrament amb què contrarestar l’agressivitat assimilacionista. Des del segle XVIII, a més, Catalunya comparteix la mena d’experiència que ja és multisecular a Occitània: opressió nacional, poder estatal activament en contra, llengües estrangeres ocupant els usos oficials i –cada cop més— els espais públics i prestigiosos.

    D’altra banda, a l’Europa d’aquesta època les eines d’anàlisi científica de la realitat tenien moltes deficiències, com la historiografia, o eren incipients, com la lingüística. Així, en àmbits lingüístico-culturals tan establerts com l’espanyol, el francès o l’italià, era habitual que els erudits cerquessin l’origen de llur llengua en l’hebreu, el grec, el celta, etc.: podia ser evident la similitud entre les llengües romàniques, però tan sols un de tants corrents, l’engegat per Flavio Biondo (1435), en deduïa el parentiu i les relacionava amb el llatí (SOLÀ 1985, 460-466). En definitiva, no resultava fàcil detectar els elements mítics transmesos per la tradició cultural acumulada, ni tampoc clarificar determinades confusions (terminològiques, per exemple).

    En aquestes circumstàncies, no és d’estranyar que tant la intel·lectualitat catalana com l’occitana tendissin a creure, de forma vaga i imprecisa, sovint contradictòria, que entre els Alps i el Segura s’estenia el domini d’una mateixa llengua, o bé d’un conjunt de llengües derivades d’un mòdul medieval comú. Al capdavall, aqueixos erudits (fossin fidels al seu poble o col·laboracionistes amb l’ocupant) tenien una certa consciència dels lligams històrics entre ambdós països: el paper dels monarques catalans com a grans senyors feudals de gran part d’Occitània en l’era més lluminosa de la història d’aquest país; el paper de l’occità com a llengua poètica de diverses generacions d’autors catalans, just en aquells temps en què la literatura occitana havia estat una de les més importants de la cultura europea… A més a més, alguns d’aquests erudits eren conscients de la similitud entre ambdues llengües en el present.

    Aquest era el mapa mental de la qüestió durant l’Edat Moderna. Per la banda catalana, aquest mapa mental es traduïa en ideologia llemosinista.

    Retorn a l’inici
     

    5. La gran premissa: dissolució de la consciència unitària catalana

    Ja hem vist que al llarg de l’Edat Moderna es produeixen la fragmentació onomàstica del país i la dilució de la consciència unitària. Convé examinar breument aquests processos, per tal de precisar que no són pas simultanis, sinó successius.

    A Catalunya, sobre la gran expansió etnoterritorial del segle XIII s’havien constituït els regnes privatius de València i de Mallorca, al si de la Corona Catalano-aragonesa. Era lògic que amb el pas del temps aquests nous estats acabessin generant nous gentilicis estatals, valencià i mallorquí, i fins insulars, com menorquí, els quals tendiren a desplaçar el genèric català, tant més que un altre dels estats confederats era designat explícitament "Principat de Catalunya". Això, en principi, no comportà cap mena de conflicte identitari: els autodesignats "valencians", "mallorquins", etc., no tenien cap problema a reconèixer-se "catalans"; i menys encara enfront l’exterior, on, com és ben sabut, si bé el conjunt de la Corona era anomenat Aragó (Catalunya inclosa), tots els seus súbdits eren coneguts indistintament com a catalans (els aragonesos inclosos), de la mateixa manera que aqueix "Aragó" era identificat internacionalment amb la llengua catalana (lingua cathalaunica, cathalano ydyomate, etc.) (FUSTER 1962; SANCHIS 1972, 30; GEC, s.v. "català"; COROMINES 1977, 66).

    Més endavant, els nous gentilicis són aplicats també a la llengua. En el segle XV apareixen al País Valencià glossònims del tipus valencià i llengua valenciana, els quals s’hi generalitzen ràpidament, sens dubte afavorits per la puixança de València com a autèntica capital de Catalunya durant aquest segle, mentre que a les Illes el nom habitual de la llengua continua essent català, si bé comencen a circular-hi formes del tipus mallorquí, llengua mallorquina, menorquí, etc. Al llarg del segle XVI, el glossònim català resta desplaçat de l’ús al País Valencià i esdevé minoritari a les Illes, on des del segle XVII els noms dialectals seran pràcticament exclusius (COLON 1978, 61-72; SANCHIS 1972, 21-38; MASSOT 1985, 13-36). Des d’aquest moment, els noms de Catalunya i de català resten circumscrits al Principat i a Catalunya Nord, tot perfilant la "qüestió de noms" que arriba als nostres dies.

    Els orgulls regnícoles expansius dels segles XIV i XV havien estat de caire integrador; per a expressar-ho sintèticament: "Els mallorquins/valencians som els que parlem més bé el català". Avançada l’Edat Moderna, en canvi, el problema real –i per això ens hi hem aturat una mica— ja no és tant de termes com de conceptes: entre els segles XVI i XVII les divergències onomàstiques potencien, i alhora reflecteixen, la progressiva descomposició de la consciència lingüístico-nacional unitària. Per a dir-ho sintèticament: "El valencià/mallorquí és millor que el català", àlies "El català és millor que el mallorquí/valencià", i així successivament. No assistim pas a una exacerbació d’orgulls regnícoles, sinó a una retracció provincianitzada que afecta totes les regions, Principat i Catalunya Nord incloses. Com ja hem vist, la unió dinàstica amb Castella ha afluixat els vincles que relligaven entre si els diversos regnes de la Corona d’Aragó, ara pressionats separadament pel filoabsolutisme dels monarques espanyols i per la deserció lingüstico-cultural de les classes dominants catalanes, que, al seu torn, minen el prestigi cultural de la llengua nacional i forcen la castellanització de la literatura culta i del mercat del llibre. La semiconsciència pseudounitària es refugia en el confusionisme llemosinista.

    Tot plegat significa que, en el segle XVII o XVIII, un bracer menorquí i un de valencià continuaven entenent-se tot-d’una, evidentment, però no tenien gens clar que parlessin la mateixa "llengua", ni menys encara que aquesta fos el "català", cosa de la gent de Barcelona, de Perpinyà, de Lleida… Entre parlants cultes, la percepció era la mateixa, amb l’afegitó que, probablement, menorquí i valencià admetien parlar "llemosí". Per què, precisament, "llemosí"?

    Retorn a l’inici
     
     

    6. El llemosinisme a Catalunya

    L’occità medieval havia estat conegut pel nom genèric de llengua d’oc i pels dialectals de provençal i de llemosí, donat l’origen regional dels trobadors més importants i nombrosos. Usat per Vidal de Besalú en les Razós de trobar, el terme llemosí fou especialment popular entre els escriptors i erudits catalans, sempre designant la llengua occitana; n’hem vist un exemple cinccentista en Francesc d’Olesa.

    El 1521, en la primera edició impresa del Blanquerna de Ramon Llull, Joan Bonllavi afirma que l’ha "traduhit y corregit" del "llemosí" "en llengua valenciana". Avui, mercès a recents estudis d’Albert Soler (RAFANELL 1991, 13), sabem que Bonllavi emprava els termes amb prou exactitud, perquè havia basat la seva edició en versions occitanes dels textos lul·lians. Però entre el públic lector català es produí una confusió d’efectes nefastos: molt ràpidament, el terme llemosí passà a designar el ‘català medieval’, percebut com a arcaic (no sense raó, però sobredimensionant els canvis diacrònics). Com que el terme conservava el valor occitanista originari, això, a més a més, duia implícita una segona confusió: entre català i occità medievals.

    D’ací arrenca el monumental confusionisme paorós que coneixem com a llemosinisme i que omple la ideologia lingüística de la majoria d’escriptors i erudits catalans, de Salses a Guardamar, durant diversos segles, a comptar des del XVI. Al doble malentès inicial se superposarà la dilució de la consciència unitària, i el conjunt anirà essent trufat amb noves aportacions. Així, la ideologia llemosinista presentava tantes variants com opinadors; però a grans trets podríem caracteritzar-la com segueix. El llemosinisme confonia el català i l’occità medievals, que considerava la mateixa llengua, en la qual haurien escrit tant els trobadors com Ramon Llull i Ausiàs March. Anomenava aqueixa "llengua" unitària llemosí, tot confonent el nom d’un dialecte occità amb el conjunt de les llengües catalana i occitana. Considerava que aquest "llemosí" s’havia diversificat posteriorment en diverses "llengües llemosines" modernes, "català", "mallorquí" i "valencià", bàsicament, les quals serien diferents entre si i deurien la "similitud" a l’origen comú, sense copsar la identitat lingüística d’aquests parlars entre si i amb l’estadi medieval. En paral·lel lògic de la confusió respecte a l’època medieval, l’inventari de "llengües llemosines" modernes podia incloure dialectes occitans coetanis, tot i que rarament amb tanta precisió de recompte.

    No és aquest el moment de fer una mostratge de textos llemosinistes: a banda dels nombrosos exemples que hom pot trobar en estudis d’història de la llengua, comptem amb una bona antologia monogràfica a cura d’August Rafanell (RAFANELL 1991). Remarquem, però, tres aspectes de la ideologia llemosinista:

    a) com hem dit, el vehicle llemosinista, sovint imbricat amb l’apologia de la llengua, funciona com a refugi d’una semiconsciència pseudounitària, encara que sigui implícita i alienada. Aquesta semiconsciència pseudounitària no s’expressa tan sols en l’afirmació d’un origen comú, és a dir, en l’afirmació d’unitat lingüística referida al passat. S’expressa també en l’àmbit territorial que hom tria com a marc que cal estudiar en el present. És a dir: els llemosinistes se centren constantment en les parles catalanes modernes, perquè, d’una manera o altra, hi perceben un marc de referència superior que és comú. Tenen, doncs, clara consciència de quina és l’extensió territorial del català coetani. A partir d’ací, n’hi ha que neguen la unitat de la llengua en el present i n’hi ha que l’afirmen.

    b) la majoria dels llemosinistes només té en compte l’occità com a referent medieval prestigiós, mentre que omet l’occità coetani; la referència occitana s’esfuma amb l’Edat Mitjana, de manera implícita o explícita.

    c) tan sols una minoria de llemosinistes té en compte l’occità coetani, sigui per a incloure’l en l’inventari de "llengües llemosines", sigui per a identificar-lo plenament amb el català. Però, llavors, la territorialitat de l’occità modern és referida en termes imprecisos (llevat que sigui calcada dels referents medievals), en contrast amb la precisió amb què s’identifica el domini lingüístic català.

    Vegem-ne uns exemples; de passada ens serviran per a verificar el grau d’heterogeneïtat i d’incoherència que caracteritza aquests testimonis.

    a1) precisió en la territorialitat i negació de la unitat:

    --Pere Anton Beuter (Primera parte de la Corónica general…, 1546): "la lengua nuestra valenciana que, naciendo de la catalana, parece diversa de ella, y mucho más de la mallorquina, que también de ella nació, y aun la mesma catalana, que de la franca nació"

    --Andreu Bosch (Summari, índex o epítome…, 1628): "Per discurs de temps ha anat tant perdent la llengua llemosina (…) que ha vingut a tenir quiscuna llengua diferent títol, ço és, de catalana, valenciana, mallorquina, i així de les demés"

    --Carles Ros (Epítome del origen y grandezas del idioma valenciano, 1734): "se debe nombrar al tercer ramo principal de las lenguas de España con el de valenciana, y no con el de catalana, porque una y otra salieron de la limosina. (…) Pero las dos, como he dicho, dimanan de la limosina, comprehendiéndose en la de Cataluña la de Mallorca, Menorca e Ivisa"

    a2) precisió en la territorialitat i afirmació de la unitat:

    --Gaspar Escolano (Década primera…, 1610): "Estendieron sus límites los catalanes poco a poco a las islas de Mallorca, Menorca e Iviza, y a su paso fue su lengua estendiendo los suyos". És per això que la llengua llemosina és "la que (…) agora se habla en el Principado de Cataluña, Reino de Valencia, islas de Mallorca, Menorca, Ibiza y Sardeña". Això no obsta perquè tot seguit Escolano afirmi del valencià que "ha venido a tener nombre de por sí y llarmarse lengua valenciana y tener asiento entre las más dulces y graciosas del mundo".

    --Joan Dameto (Historia general del reino baleárico, 1632): en "nuestras islas" ha anat variant la llengua segons les dominacions; la llengua actual "comúnmente se llama lenguaje lemosín, derivado de una provincia de Francia (…). Trujéronla a Cataluña los primeros conquistadores de aquel nobilísimo prinzipado, de donde después la heredaron los reinos de Mallorca, Valencia y Cerdeña".

    --Josep Ullastra (1743, introducció a la Grammatica cathalána manuscrita): "Esta, púx, llengua Llemosina (…) vui en dia se manté en los Comtáds de Rosselló i Cerdáña, en nostra Provincia de Cathalúña, en lo Reine de Valencia, i en las Islas de Mallorca, Menorca é Ivissa".

    b1) esfumatge implícit de l’occità en el present (cursives nostres):

    --Joan Baptista Gualbes (pròleg a L’harmonia del Parnàs de Vicent Garcia, 1703): "és la llengua cathalana pròpia espanyola llengua [i.e. d’Hispània, i no de la Gàl·lia], y no tan arisca com la antigua castellana, y en centúrias atràs no menos estesa, puix per nostras gloriosas conquistas passà a las islas del vehí mar, com també a altras islas, y de ellas a las de l’Egeo, y a la difusa Àsia, esplayant-se per nòstron continent, des de Múrcia a Narbona, y encara, cerca de esta, se conserva una població dita Barceloneta, y en Nàpols (…)". Gualbes no esmenta el "llemosí" i parla directament del "català", potser identificant-lo amb el Principat en exclusiva, qui sap si amb la mateixa mena d’orgull provincial que Ros. D’altra banda, es refereix a glòries passades per a assumir implícitament que el domini lingüístic català ha patit tal retracció geogràfica que ja és incomparable amb el de l’espanyol. Certament, hi ha una subsumpció de l’occità en el català, implícita en l’afirmació que la llengua catalana s’havia parlat de Múrcia a Narbona; però, atès que Gualbes no podia ignorar la hispanofonia ja multisecular de Múrcia, ¿què pensava de la Narbona coetània? Observem, a més, que Occitània hi figura en la mateixa enumeració caòtica que Múrcia, Grècia i Àsia (l’empremta dels almogàvers!)... i la Catalunya Insular.

    --marquès de Llió (Observaciones sobre los principios elementales de la historia, 1756): "Como el nombre de Provenza se extendía, no sólo a la actual y al Languedoc [observeu la submissió cultural implícita en l’ús d’aital gal·licisme], Alvernia, Limosín, Poiteu, Turena, Gascuña y todas las demás provincias que abarcan el Loire y los Pirineos, el idioma de todas ellas se llamó provenzal. Bajo este nombre fue generalmente conocido, no obstante de corresponderle con más propiedad el de catalán, aunque substancialmente era el mismo, pero con los primores de que le ilustraron nuestros Condes"; "de suerte que sólo duró el esplendor y el aplauso de este idioma en Provenza mientras permaneció en ella la corte catalana". D’aquest occità que substancialment "era" el mateix que el català, ¿què se n’ha fet? Es parla encara en totes aqueixes regions on es parlava? I si s’hi parla, ¿és encara el mateix que el català, o ha esdevingut llemosinísticament diferent?

    b2) esfumatge explícit de l’occità en el present (cursives nostres):

    --Gaspar Escolano (Loc. cit.): la llengua llemosina és "la que se hablaba en Provenza y toda la Guyaina y la Francia gótica, y la que agora se habla en el Principado de Cataluña, Reino de Valencia, islas de Mallorca, Menorca, Ibiza y Sardeña".

    --Josep Ullastra (Loc. cit.): "Esta, púx, llengua Llemosina, ha estát tán extésa que dins de la França se parláva en l’Aquitánia i Occitania (...), i vui en dia se manté en los Comtáds de Rosselló i Cerdáña, en nostra Provincia de Cathalúña, en lo Reine de Valencia i en las Islas de Mallorca, Menorca é Ivissa". Reprendrem aquest citació més avall.

    c) presència coetània d’un occità territorialment imprecís:

    --Pere Gil (Contemptus Mundi, 1621): el català "entra algunes llegües dins el Regne d’Aragó i de França".

    --Agustí Eura (Epílogo de poesías varias, 1720-1730): el català "se bosqueja en lo Llenguadoch".

    Retorn a l’inici
     

    7. Parèntesi per a Bastero i el catalanoccitanisme

    Enmig d’aquest desori d’errors garrafals, mitges veritats i contradiccions palmàries, destaca la figura singular d’Antoni de Bastero (Barcelona, 1675-Girona, 1737), que avui comencem a valorar en la justa mesura mercès als treballs de Francesc Feliu (BASTERO 1997). Maulet exiliat a Roma (1710-1724) arran de la Guerra de Successió, Bastero entra en contacte amb l’avantguarda de la incipient lingüística europea. D’ací el seu caràcter excepcional, per l’horitzó intel·lectual i la preparació tècnica palesats en La Crusca provenzale (Roma, 1724) i, sobretot, en la primera Historia de la lengua catalana (v. 1724-1737), que serà coneguda pels erudits però restarà inèdita fins al 1997. En efecte, l’obra de Bastero és prou metòdica i rigorosa; plenament científica per a l’època. De fet, Bastero és el gran precursor de la lingüística catalana, i això en múltiples aspectes: primer historiador de la llengua, és també el primer a plantejar-se la redacció d’una gramàtica catalana, que ja no serà a temps d’escriure; engega les tasques per a l’elaboració d’un ambiciós diccionari etimològic catalanoccità amb repertori bibliogràfic i antologia de textos; deixa inèdita una Gramàtica italiana per a ús dels catalans (v. 1714) que és la primera gramàtica d’una llengua viva a ésser redactada en català des de l’Edat Mitjana; fins i tot realitza treball de camp en forma del que ara anomenaríem enquestes dialectològiques amb finalitat comparativa, en les quals no oblida l’asturlleonès ni el romanx…

    Patriota lingüístic, Bastero no és pròpiament llemosinista, sinó el que podríem anomenar catalanoccitanista. Contrastant amb la retòrica medievalista i el segregacionisme vergonyant dels llemosinistes, el centre d’interès de Bastero és allò que percep com a llengua catalanoccitana unitària, i que no existiria tan sols en les glòries del passat, sinó també en la quotidianitat del present. En La Crusca provenzale, i més explícitament en la Historia de la lengua catalana, Bastero fusiona la tradició llemosinista catalana amb la teoria occitano-francesa de la llengua romana, 8  teoria desconeguda a Catalunya fins llavors. Per a Bastero, doncs, l’evolució del llatí donà origen a una única "llengua romana" que no és altra que el català, és a dir, el catalanoccità. Aquesta "llengua romana" s’ha conservat inalterada a Catalunya i a Occitània, mentre que a la resta del domini originari s’ha corromput fins a donar lloc a noves llengües com el portuguès, l’espanyol, el francès, el retofurlà i l’italià, filles de la "llengua romana" i netes del llatí. És en aquest marc que Bastero proclama i argumenta la identitat entre català i occità, sota la designació de llengua romana o de català/llengua catalana, segons el context.

    "Els primers filòlegs seriosos", ha remarcat Rafanell, són "tots deutors en gran manera de Bastero" (RAFANELL 1999, 135). Caldria seguir aquest fil per tal d’esbrinar si és la influència de Bastero el que empelta un cert grau de catalanoccitanisme en alguns dels llemosinistes posteriors (RAFANELL/ROSSICH 2000); perquè des d’aquesta època augmenta el nombre d’autors llemosinistes que, enmig de la confusió habitual, semblen tenir en compte l’occità coetani d’una manera o altra, en la línia que hem vist en Gil i en Eura. Ho fa, lògicament, Joan Torres i Oliva, amic personal i còmplice intel·lectual de Bastero. Descomptem la citada ambigüitat del marquès de Llió (1756) i el gal·limaties de Pere Màrtir Anglès (Prontuario…, 1742):9 ambdós han estat adduïts com a propugnadors de la dicotomia entre català i occità, i també com a catalanoccitanistes explícits; i llurs textos, segons i com, admeten ambdues lectures, i potser d’altres encara. No hi ha qui sàpiga ben bé el que pensava Antoni Francesc de Tudó entorn de la relació entre "català", "llemosí" i espanyol (Sobre la lengua catalana, 1792).10 Ens resten, però, afirmacions com la de Mateu Aymerich, que parlava de la "lengua catalana, lemosina, provenzala o valenciana" (Història geogràfica i natural de Catalunya, 1766), sembla que en referència al present (RAFANELL/ROSSICH 2000, 84). I resta la possible influència d’aquest corrent a l’estranger; el 1752, l’acadèmic madrileny Agustín de Montiano, en carta al seu col·lega barceloní Bernat Antoni de Boxadors, li espeta en to de complicitat: "La misma lengua proenzal, de que aun hoy usa V. Exc. con no grave alteración, fue también con la que Apolo habló primero para instruir a las demás naciones", etc., etc. És aquesta una de les fonts de Jovellanos?

    Aquest excurs basterià no ens ha de fer perdre la perspectiva de conjunt: es tracta d’un corrent prou minoritari. La majoria d’autors de l’època es limita a transmetre els tòpics llemosinistes a l’ús. I aquests arribaran a la Renaixença sense solució de continuïtat.

    Retorn a l’inici
     
     

    8. Brusca colònia amb mirall que es desentela

    D’altra banda, subratllem que els autors del segle XVIII pensen i escriuen en un nou clima intel·lectual. I no tan sols pels nous vents il·lustrats i més o menys academicistes. És, abans que res, que s’ha produït l’annexió franco-espanyola. Des del primer instant, els estats opressors, summament conscients de la relació entre llengua i consciència nacional, desfermen una política etnocida minuciosa. Voluntat política a banda, els dèficits infrastructurals de l’Ancien Régime només permeten atènyer de ple un cercle reduït de la societat catalana, però un d’estratègic: les classes dominants, incloent-hi força sectors de la burgesia en ascens. S’aguditza la subordinació provinciana de l’elit autòctona, que desenvolupa una mentalitat colonitzada i carregada d’autoodi, només relativitzada per uns interessos classistes i una dinàmica social endògena que col·loquen la classe i el país en contradicció amb l’Estat estranger. Les emperrucades acadèmies només s’interessen per la llengua nacional des de l’estricte angle de l’anàlisi científica: parlen de redactar-ne la gramàtica, de fixar-ne l’ortografia, d’analitzar-ne el lèxic, amb una insistència inoperant. Hi ha, sí, i des d’ara inaturable, una florida d’estudis ortogràfics i gramaticals, la majoria inèdits i generalment a càrrec de franctiradors d’escàs bagatge, amb resultats summament deficients. I diccionaris bilingües, inèdits o impresos, que sovint cerquen introduir els catalans al llatí o a la llengua dominant. Les apologies vindicatives de la llengua provenen ara de militants de base com Baldiri Rexach (Instruccions per la ensenyansa de minyons, 1749) o d’intel·lectuals isolats i progressivament pessimistes com Carles Ros o Manuel Joaquim Sanelo. Són gent perifèrica al poder. L’actitud característica de la intel·lectualitat orgànica aborigen es pot sintetitzar en els cèlebres mots d’una de les seves figures més representatives, el barceloní Antoni de Capmany, per al qual el català o llemosí és "un idioma antiguo provincial, muerto hoy para la república de las letras y desconocido del resto de Europa" (Memorias històricas…, 1779). No hi fa res que el país sigui massivament monolingüe en català. Ni que el mateix Capmany torturi l’espanyol amb una perfecta fonètica catalana.

    Fins i tot Capmany, entre flors al català passat i fàstics al català present, pulsa la tecla llemosinista, amb curiosa constatació pancatalana i, potser, l’ombra d’un Bastero profundament desvirtuat. Cert que el llemosí de Capmany és un embolic conceptual notable. De vegades significa ‘català’ i es coordina amb el francès i l’occità. "la lengua lemosina" guarda "una estrechísima y original analogía con la francesa –y más aún con la provenzala-" (Memorias històricas…, 1779). De vegades s’eixampla fins a subsumir català i francès, i, potser, un occità que hom silencia: "Baxo de la denominación de lemosino entiendo, no sólo el francés, sino también el catalán, lenguaje hoy provincial usado en el Principado de Cataluña, y por comunicación, en los reynos de Valencia y de Mallorca, inclusas Menorca e Ibiza" (Teatro histórico-crítico de la eloquencia española, 1786). Ací, l’oblit de l’occità és voluntari: si hom considera "inútil" el català, ¿per a què adduir un occità probablement més "inútil" encara?

    En aquest temps comencen a aparèixer aproximacions a una consciència lingüística unitària i ensems (implícitament) privativa: Lluís Galiana (1763) i el bisbe Climent (1776) vénen a dir que els diversos parlars catalans són més o menys la mateixa llengua. La novetat és que ho fan sense referència explícita al "llemosí". Lluís Galiana, en carta a Carles Ros (1763) sobre la necessària reimpressió dels clàssics valencians, l’hi anima perquè "qualsevol qu’imprimisca esta gran obra, res habia de perdre, perque tots los que foren de bon gust en aquest regne, y en Mallorca y Catalunya se quedarien molts eixemplars, per ser la llengua de estos regnes una mateixa en la substancia, y encara casi en lo modo, si parlém de feja més antiga". El 1776, en prendre possessió com a bisbe de Barcelona, el castellonenc Josep Climent considera que "si bien se mira, Valencia puede llamarse con propiedad colonia de Cataluña. Casi todos los valencianos somos catalanes en el origen y con corta diferencia son unas mismas las costumbres y una misma la lengua de los naturales de ambas provincias."

    Apareixen, alhora, les primeres explicitacions del català com a llengua diferent de l’occità. Si ja hem dit que Pere Màrtir Anglès és confús en parlar-ne, 11 no ho és tant Josep Ullastra. Aquest, en el mateix text de 1743 on ens deia que el "llemosí" s’havia parlat a Occitània i ara es parla als Països Catalans, continua amb una afirmació d’independència lingüística catalana envers l’occità: el català "n'obstánt las differencias accidentals ab que s'parla, [i ja ens ha indicat les regions on es parla] es un sol Dialecto de la llengua Llatína i no Subdialecto de la llengua Llemosína que s'parla en la Fránça, miscuída de la llengua Francésa" (ULLASTRA 1980, 27). 12

    La Gramática catalana predispositiva de Joan Petit i Aguilar (1796-1823, inèdita fins al 1998, però prou coneguda en medis erudits) no empra el terme llemosí ni fa cap al·lusió a l'occità (PETIT 1998, 69-70).

    El 1804 ens durà la impressionant declaració d’Antoni Febrer i Cardona (Maó, 1761-1841) en què la consciència d’unitat lingüística catalana reapareix diàfana i madura, sense reticències ni ambigüitats, i al si de la qual, subratllem-ho, el terme llemosí és emprat amb l’exclusiu valor de presumpte ‘nom antic de la llengua catalana’: "Jo he intitulád aquesta obra: Princípis Generáls de la Llèngua Menorquína, no perque considèrie qu’aquèsta llèngua dèguie el sèu orígên â Menórca sebent molt bé qu’aquesta illa fonc fundada de Valenciáns, Cataláns, etc. els quals ei portáren la sèua llèngua, qui es la matèxa que nosáltres usám, y antigament s’anomenava llemosína; sinó perqu’essent fêta â Menórca, y per un menorquí, es adequáda â la pronúncia que s’usa â n’aquesta illa, qui en cértas paráulas es algun tánt diferènt de la Valenciána, Catalána y Mallorquína. No obstánt, qu’axó es una cosa tan accidentál, que no será obstacle perque la majòr part de las règlas qu’en èlla es donarán, no púguien servir per uns y áltres. Es dóns: no unicamènt per els Menorquins, sinò també per els Mallorquins, Cataláns y Valencians, &c que jó hè treballád aquesta gramática (…)." Els Principis restaran inèdits, com la quasi totalitat de la producció d’aquest polígraf que és el més brillant dels intel·lectuals catalans del segle XVIII; un home gairebé aïllat en l’erm cultural d’aquesta remota província en què ha transformat Menorca l’annexió espanyola de 1802, més massissa per més tardana. És clar que el bagatge de Febrer i Cardona és incommensurable amb el dels col·legues de la resta del país; ens parla des d’un altre univers mental: com a hereu conscient d’aquella Menorca autogovernada sota dominació britànica on la cultura catalana es desenvolupava en plena llibertat i on el català era el vehicle exclusiu d’una intel·lectualitat inquieta en contacte directe amb els nous corrents de pensament i de creació. Aquella petita Menorca que, com un negatiu, ens insinua el que podria haver estat una Catalunya no mediatitzada per l’ocupació.

    Retrobarem aquesta consciència, però, en nordcatalans coetanis. I en Ballot.

    Mentrestant, un espanyol desterrat a Mallorca, l’ex-poderós Gaspar Melchor de Jovellanos, adopta una postura conseqüentment internacionalista, insòlita per la raresa: defensa l’ensenyament, conreu i promoció social de la llengua dels mallorquins (Memoria sobre educación pública, 1802); més: en defensa la unitat, i també el nom de català, com sabem per la seva correspondència: "el tal dialecto, o por mejor decir, lengua, se extendió y cundió por todo el reino de Valencia, y saltó á las islas Baleares (…)"; "tardará usted poco en desbautizarla á la que llama lengua lemosina, para ponerle el nombre de catalana". Però Jovellanos considera que aquest català unitari és un dels subconjunts de la llengua occitana: "¿De los nombres dados a esta lengua? (…) si el título de Languedoc no excluye el de provenzal, ni este el de lemosina, es claro que ninguno de los tres excluirá el de catalana, que también se dió a esa lengua, y no sin razón, para distinguirla de la francesa." I encara, completant la primera citació (cursives nostres): "(…) pudiendo decirse que antes de la mitad del siglo XIII los aledaños de su imperio estaban señalados en el Ródano, el Turia y el confin oriental de Mallorca. – Ni se diga que los dialectos de estos paises son diferentes; porque las anomalías que los distinguen, ó pertenecen á tiempos posteriores, ó son tan ligeras, que no destruyen su identidad (…)". És aquesta una manifestació de la tradició basteriana? Era la posició del comte d’Ayamans i altres contactes mallorquins de Jovellanos?

    Retorn a l’inici
     
     

    9. Canvi de segle… i de món

    La revolució burgesa triomfa a l’Estat francès a partir de 1789, i a l’Estat espanyol a partir de 1833. El capitalisme és un sistema d’explotació molt més funcional que el feudalisme, i la seva capacitat de prenetració social és molt superior. Ja no es requereix de les masses explotades la mera passivitat de l’obediència, sinó l’adhesió activa a la classe-Estat, dotada de tota mena de nous mecanismes de creació i mobilització del consentiment. Per totes aquestes raons, l’imperialisme etnocida, plenament caracteritzat en l’era absolutista, és prosseguit pels estats burgesos, però en forma ampliada: a la continuïtat d’un nacionalisme imperialista autoreproductiu se suma ara la mateixa economia política del sistema, que exigeix la transformació de l’àmbit estatal en un mercat "nacional" unificat, de manera que l’absorció de les nacions oprimides esdevé tasca doblement prioritària. La classe-Estat, àlies Estat-nació, desplega contra les nacions oprimides tota la bateria de recursos de desestructuració social i d’alienació nacional: escolarització aculturadora, llibre i premsa estrangeritzants, noves divisions territorials artificioses, noves xarxes de carreteres i ferrocarrils que redefineixen l’espai al servei del pillatge estatal… En aquest estadi, la burgesia catalana interioritza el projecte nacional aliè i se’n converteix en capdavantera fins al paroxisme, girada contra el seu poble, unes masses 13 que considera bàrbares, per populars i per catalanes. Així com el botiflerisme vuitcentista és la versió burgesa del botiflerisme setcentista "il·lustrat", la intel·lectualitat liberal autòctona expressa el missatge de Capmany en el nou llenguatge polític de l’època, incloent-hi la crida explícita a la descatalanització, a la manera, prou representativa, del mataroní Antoni Puigblanch, en plena lluita revolucionària: "Sin embargo se hace indispensable abandone [el Principat] el idioma provincial, [i.e. el català] si ha de estrecharse más y más bajo las nuevas instituciones con el resto de la nación, [i.e. l’Estat espanyol, concebut com a nació] e igualarla en cultura. [El vagó de cua de l’Europa Occidental com a model lluminós!] Desengañémonos ya y entendámonos, que será siempre extranjero en su patria, y por consiguiente quedará privado de una gran parte de la ilustración que proporciona la recíproca comunicación de las luces, el que no posea como nativa la lengua nacional [i.e. l’espanyol]" (La Inquisición sin máscara, 1811-1813). O del.mallorquí Jaume Pujol, amb la seguretat d’un liberalisme ja en el poder: "Es duro y sensible tenerlo que confesar, por más que sea nuestra habla provincial la de nuestras más tiernas afecciones. Debemos renunciar a ella, porque así lo exige el interés que nos eleva a contraer afinidades, las más que sea posibles y las más estrechas, con el continente vecino" ("De los dialectos considerados con relación a la literatura". La Palma, 8-XI-1840). O de Milà i Fontanals, des de la prepotència d’una burgesia ja conservadora: "Concebimos también una poesía cómica, popular en el sentido grosero de esta palabra (…). Pero encerrar en los rústicos y accidentales modismos de los dialectos locales, pensamientos filosóficos, cosmopolitas, universales, nos parece exigir de una aldeana la expresión propia de las Meditaciones de Lamartine ó del Ideal de Schiller" ("Cultivo de las literaturas provinciales". Diario de Barcelona, 24-I-1854).

    Però aquesta és, també, la "primavera dels pobles". Dialècticament, el mateix capitalisme que impulsa la uniformització crea les condicions objectives per al desvetllament nacional dels pobles oprimits, d’un extrem a l’altre d’Europa i més enllà. En efecte: esbandida la ideologia religioso-dinàstica, la nació, preexistent, emergeix a la consciència com a referent primordial. Els mateixos estats de la burgesia fonamenten la legitimitat, explícitament, en un fet nacional, amb voluntat absorcionista; coherentment, les nacions oprimides objectivitzen llur realitat etnolingüística en forma de consciència política en què es fusionen majoria d’edat i autodefensa col·lectiva. Dit altrament: la cristal·lització dels estats-nació burgesos crea un nou ordre sociolingüístic en què les llengües oprimides ja no poden subsistir indefinidament en la mera oralitat com abans: han d’esdevenir modernes llengües de cultura que cobreixin totes les funcions socials, o bé estan abocades a l’extinció a mitjà termini. 14

    D’altra banda, una burgesia àvida de coneixement objectiu de la realitat impulsa el gran desenvolupament de les disciplines científiques. En el segle XIX, la lingüística s’emancipa de la filologia i ateny la maduresa com a ciència empírica, entorn del mètode històrico-comparatiu aplicat, sobretot, a les llengües indoeuropees (Fr. Schlegel, W. von Humboldt, J. Grimm, Fr. Bopp). La romanística n’és el vaixell insígnia. François Raynouard, francòfon d’Occitània, continua defensant la llengua romana rústica (occità) com a intermediària entre el llatí i les altres llengües romàniques (1816, 1821, 1838-1844), malgrat l’acumulació d’evidències en contra que li presenta August Wilhelm Schlegel (1818). Amb la Grammatik der romanischen Sprachen (1836-1843) i l’Etymologisches Wörterbuch der romanischen Sprachen (1854), Friedrich Diez "estableix ja de manera definitiva que les llengües romàniques tenen la font primera i principal en el llatí, però no en el llatí clàssic dels escriptors, sinó en la llengua popular dels romans, que coexistia amb aquell. En la seva gramàtica Diez no estudia el català (…), tot i que el considera una llengua diferent del provençal: ‘La langue catalane (…) n’est pas exactement avec le provençal dans le rapport d’un dialecte; c’est plutôt un idiome original allié de près à celui-là’ (Grammaire…, vol. I, París 1874, p. 102; el català ocupa les ps. 102-105)" (SOLÀ 1985, 467).

    Retorn a l’inici
     
     

    10. On grinyola el llemosí

    El 1815, en la Gramática y apología de la llengua cathalana, Josep Pau Ballot (Barcelona, 1747-1821) proclama explícitament la unitat lingüística catalana i, alhora, la dicotomia envers l’occità: "Aquesta es la llengua ques parla, no sols en Cathalunya, sino en Valencia, Rosselló, Mallorca, Menorca y en altres parts, ahont los cathalans la portáren ab sas conquistas. Alguns pensan que prové del llemosí; pero lo cert es que es filla llegítima de la llatina". I afegeix en nota: "No hi ha dubte que la llengua cathalana té semblansa ab la del Llemosí y de la Provensa, mes perço no hi ha motiu pera dir, que nostra llengua es la llemosina ó provensal. Se pot dir solament, que totas tres se derivan de la llatina, ó be que com á vehins nos hem comunicat algunas paraulas y expressions, axí com alguns usos y costums." L’obra de Ballot és la primera gramàtica catalana que arriba a la impremta, i per això mateix tindrà un influx enorme durant dècades.

    La qüestió distava de la claredat. En dos llargs exilis londinencs (1815-1820 i 1823-1840), el citat Antoni Puigblach combina el botiflerisme frenètic amb un interès erudit per la seva llengua ("ya que haya de morir este idioma, se le sepulte con honra"), i complota vora la British Bible Society perquè el traductor de la Bíblia al català sigui el seu amic Josep Melcior Prat i no el valencià Joaquim Llorenç Villanueva (ABELLÓ 1989). En aquest marc, Puigblanch és el primer a criticar Ballot: en les Observaciones sobre la lengua catalana (manuscrit, v. 1816) li retreu l’arcaisme i el cúmul d’errors; però també la definició de la llengua. En la correspondència de Puigblanch constatem que el "catalan [del Principat]" és "el lemosín según se habla en Cataluña", de la mateixa manera que defineix el seu enemic valencià Villanueva com a "lemosino". Puigblanch precisa una mica més el seu concepte de llemosí en el Prospecto… sobre el origen y genio de la lengua castellana (1828), en referir-se a "el lemosino, o sea provenzal o catalan", a "el provenzal, o sea lemosino o catalan", i a "sus tres principales dialectos, que son el provenzal (…), el catalan (…), el valenciano". Subratllem que Puigblanch postula l’origen directament llatí de totes les llengües romàniques, en oposició expressa a la hipòtesi de llengua romana intermèdia que encara defensava Raynouard (SOLÀ 1985, 472-473).

    Caldria escatir quin concepte de les relacions entre català i occità tenia la intel·lectualitat nordcatalana entre els segles XVIII i XIX. No ens consta que hom hagi estudiat l’evolució del llemosinisme en aquesta regió catalana amb posterioritat al 1659; i és una autèntica llàstima, perquè Catalunya Nord té una posició privilegiada en aquesta matèria; i no tan sols des del punt de vista geogràfic, sinó també del sociopolític. Hi podem espigolar indicis, però. Quan el ministre napoleònic Coquebert de Mombret llança la cèlebre enquesta sobre els patois (1806-1812), els corresponsals nordcatalans l’informen sobre la territorialitat de llur llengua: "En lo Regno de València, en las islas de Mallorca, Menorca, Ibisa, Sardeña, Còrsega y Scicília, en la Vall d’Aran y Cerdeña se parla en català"; amb sobrerepresentació insular, però sense altra referència occitana que l’aranesa, doncs. Endemés, compilen bibliografies i reculls de textos on són representats de Llull i Muntaner a Carles Ros, passant per March i el Rector de Vallfogona; hi afegeixen notes dialectals sobre Mallorca i Formentera; s’adrecen a Barcelona per tal d’obtenir gramàtiques i diccionaris… (VILA 1993). És un nordcatalà, Francesc Jaubert de Paçà, antic col·laborador de la citada enquesta (CREIXELL 1992, 62), el primer a empendre una temptativa de Recherches historiques sur la langue catalane (1824) (MALÉ 2001, 7-8), amb considerable càrrega reivindicativa i clara consciència pancatalana (CREIXELL 1992, 62), per més que en un manuscrit de 1833 parli de la "langue catalane ou romane" (CREIXELL 1992, 63). Un altre erudit nordcatalà, Josep Tastú, aporta dades a les Memorias para ayudar a formar un diccionario crítico de los escritores catalanes (1825) del principatí  Fèlix Torres Amat (MALÉ 2001, 8); el 1830 adapta la gramàtica de Ballot en francès (RICO/SOLÀ 1995, 27) sota el títol de Grammaire Cathalane; posteriorment es relacionarà amb Rubió i esdevindrà amic personal de Bofarull (CREIXELL 1992, 64). Tot i que Tastú es refereix sempre al català com a llengua ("cette belle langue", etc.), algunes seves actituds són ambigües i es podrien interpretar --o no-- com a catalanoccitanistes; per exemple, escriu a Raynouard en català; i clou la citada Grammaire Cathalane manuscrita afirmant: "Le Cathalan  est à peine connu de nos savans (...) Mr. Raynouard lui-même  n'a fait que mentionner la langue cathalane sans lui faire cependant l'honneur de l'admettre dans la compagnie de ses glorieux provençaux" (CREIXELL 1992, 64). Més endavant, tant la Grammaire catalane-française de Pere Puiggarí (1852) --també antic col·laborador de l'enquesta Coquebert de Mombret (VILA 1993, 52)-- com els materials de l’Inventari lexicogràfic de Julià-Bernat Alart (avui en curs d’edició) adopten una perspectiva bàsicament pancatalana, però no semblen tenir en compte l’occità; l’obra de Puiggarí acull un poema de Rubió i Ors entre els exemples de català literari (CREIXELL 1992, 66); Alart es carteja amb Milà (JORBA 1984, 126-127, 175). Més avall veurem l’actitud de Francesc Camboliu, potser representativa, i més tenint en compte que a la veïna Occitània es vivia llavors l’hegemonia de Raynouard.

    Retorn a l’inici
     

    11. La Renaixença: de llemosina a catalana

    La major part de la literatura catalana –com en el cas de l’occitana-- era produïda per les classes populars i per llurs intel·lectuals orgànics, tals com Josep Robreño o l’incansable revolucionari Abdó Terrades; les primeres revistes en català (El Mole, 1837) sorgeixen de la cultura autònoma de les classes subalternes. Paral·lelament, el mateix Puigblanch, amb el seu únic poema en català (Les Comunitats de Castella, 1821-1822), és una de les tantes baules que relliguen la continuïtat d’una literatura "culta" en català fins arribar al que coneixem com Renaixença. L’inici simbòlic d’aquesta serà identificat a posteriori amb la publicació de l’Oda a la Pàtria (1833), de Bonaventura Carles Aribau, bon poema de circumstàncies en un registre digne, per bé que fins al 1839 no apareix un poeta amb voluntat d’obra monolingüe: Joaquim Rubió i Ors, "Lo Gayter del Llobregat". El seu exemple s’expandeix per totes les regions del país, i en 1858-1859 el nombre d’autors ja era prou elevat per a nodrir les antologies compostes per Bofarull i per Balaguer. La "restauració" barcelonina dels Jocs Florals (1859), monolingües des del principi, proporciona una plataforma pública amb què prestigiar el català entre la burgesia i donar continuïtat a la producció.

    Els promotors de la Renaixença constitueixen un subsector d’aqueixa granburgesia diglòssico-bilingüitzada, voluntàriament submissa, conscientment espanyolista. L’únic subsector, això no obstant, que reflecteix la realitat del país, bé que de manera alienada. Aquests ex-revolucionaris acoquinats marcaran la Renaixença amb les limitacions i contradiccions que dimanen de llur dipatriotisme essencial. Així, la Renaixença no es proposa cap desvetllament nacional pancatalà; ni tan sols reivindica el català com a llengua de cultura; es limita a promoure’n l’ús estrictament literari. Ens ho aclareix el mateix Rubió, apòstol inicial del moviment, en la declaració de principis que obre la seva autoantologia Lo Gayté del Llobregat (1841): "Catalunya pot aspirar encara á la independencia, no á la política, puix pesa molt poch en comparació de las demes nacions (…); pero si á la literaria.". Ara bé: els floralistes creuen realment en la capacitat del català com a llengua literària; i això tot sol, en el medi elitista a què s’adrecen, ja suposa una subversió decisiva del sentit comú establert. Encara que, en la pràctica, aquesta literatura es redueixi gairebé exclusivament a la poesia, i a una mena determinada de poesia, estereotipada i aracaïtzant, de vàlua escassa, que rebutja els principis de la modernitat. Els mateixos Jocs Florals, tot i el citat caràcter monolingüe, es plantegen com l’aracilià refugi dins una presó: "Ab un entusiasme barrejat de un poch de tristesa, li donam aquí á aquesta llengua una festa, li dedicam un filial recort, li guardam al menys un refuji", segons el discurs presidencial de Milà i Fontanals en l’acte de restauració del Jocs; discurs on hom detecta, així mateix, les protestes obsessives d’espanyolitat fervent que caracteritzen el període: "á estas ventatjas [d’oblidar el català] preferim retenir un sentiment en un recó de nostres pits, y si en aquest sentiment algú hi volgués veurer perills y discordias ó una disminució del amor á la patria comuna [i.e. "Espanya"], podriam respondrer que eran ben be catalans molts dels que ensangrentaren las ayguas de Lepant y dels que cassaren las águilas francesas; y podriem repetir un aforisme (…): ‘No pot estimar sa nació [i.e. "Espanya"], qui no estima sa provincia [i.e. "Catalunya"]’." L’aforisme citat és de Capmany, reveladorament. Perquè, entre tanta retòrica sobre glòries medievals pancatalanes, l’objectiu pràctic dels floralistes principatins és cenyir-se al reducte quadriprovincial i bastir una subcultura regional privativa, controlada burgesament de bon principi, que identifiqui col·lectivament la burgesia regional en el marc de la seva pàtria espanyola, i que, alhora, exclogui simbòlicament la rica cultura popular urbana i els perills del món modern. Tanmateix, la "regió" ja estava inevitablement desbordada, abans i tot dels Jocs, per un moviment que era pancatalà des del mateix inici. I, malgrat l’elitisme excloent dels Jocs, la voluntat sostinguda de dignificació lingüística no podia deixar d’incidir en el poble, a la llarga, per més que aquest es fes un tip de riure amb tant d’arcaisme encarcarat. En definitiva: ni que sigui en termes carrinclons, elitistes i de voluntat "apolítica", el floralisme s’adreça a tots els Països Catalans; dignifica la llengua; apel·la a l’orgull col·lectiu. La Renaixença, doncs, interactua amb una societat complexa en què, ençà i enllà de les artificioses fronteres interiors, l’element essencial és una massa popular monolingüe d’un sentiment nacional potser pre-polític, però omnipresent. Són forces socials potencialment espansives.

    La Renaixença enfronta la societat catalana a un complex debat sobre la seva llengua, els aspectes principals del qual són els següents: a) "llengua" tan digna com l’opressora o "dialecte" àgraf i degradat; b) unitat lingüística catalana o multiplicitat de llengües "llemosines"; c) llengua independent o parla occitana. El darrer punt és el que ací ens interessa; l’aïllem a efectes de claredat expositiva, però cal tenir present que, en la realitat dels fets, potenciació de l’autoestima lingüística, represa de la consciència unitària i reconstrucció de la plena consciència de lingüicitat són sengles aspectes d’un únic procés.

    En les primeres dècades de la Renaixença, tots els prohoms abonen el terme llemosí. L’empren Aribau, Piferrer, Rubió i Ors, Milà i Fontanals, Bofarull, Balaguer, Aguiló… Pràcticament tots aquells que es plantegen escriure alguna volta en català amb voluntat culta, o que es refereixen al moviment en articles, discursos, pròlegs. I és que els primers floralistes parteixen d’una certa consciència d’unitat lingüística catalana, més o menys boirosa. Anomenen la llengua llemosí perquè aquest és l’únic nom unitari que els ha transmès la tradició moderna, i, en aquesta funció, evita malentesos interdialectals. També perquè, com a nom presumptament tradicional, els sembla que denota un matís de llengua culta. I, si cal, arcaica: un pseudocultisme com "llemosí" s’ajustava esplèndidament a la mentalitat arqueològica amb què aquests prohoms s’aproximaven a la llengua. Tot plegat contrasta punt per punt amb el món dels autors populistes que, merament inercials o perillosament renovadors, continuen escrivint en un català estripat, però viu, i designant la llengua pel nom del dialecte que parlen, sense gaire més horitzó.

    No hem de descartar l’impacte de Ballot sobre el mapa lingüístic dels floralistes; però el terme continuava arrossegant l’ambigüitat insoluble. Ho veiem, fins i tot, en la reacció antillemosinista que encapçala Manuel Milà i Fontanals (Vilafranca del Penedès, 1818-1884), màxima figura científica del moviment en els camps de la filologia, la lingüística i la història literàrio-cultural.

    El 1853, Milà cita entre les llengües romàniques la "provenzal", "á que se reducen el catalan y los modernos dialectos meridionales de Francia" ("Estudios sobre la lengua y poesía provenzales". Gaceta de Barcelona). El 1854 es refereix a la literatura catalana com a "provincial" o "lemosina" ("Cultivo de la literatura provincial". Diario de Barcelona). Però el 1856 redescobreix Bastero (SOLÀ 1991, 136) i el presenta al gran públic en un article del Diario de Barcelona. No sabem si això fou determinant o no per a Milà, al capdavall prou informat dels avenços de la romanística coetània; més aviat hom creu que fou la lectura de Camboliu (1857) allò que mogué Milà a replantejar la relació entre català i occità i a revisar el concepte de llemosí (JORBA 1984, 202, 218-219). Fos com fos, el 1858, en ressenyar els Documentos literarios en antigua lengua catalana de Pròsper de Bofarull, ja reclama el nom de català i rebutja el de llemosí. El 1859 protestava perquè l’Acadèmia de Bones Lletres continuava referint-se al llemosí. El mateix 1859, i en ocasió per a ell tan solemne com el discurs de restauració dels Jocs Florals, Milà parla "de la llengua catalana y dels dialectes germans del migjorn de Fransa", i identifica el conjunt com a llengua "que usava Guillem de Aquitania", que (atenció!) "fou cultivada per lo Dant", i "que parlaren lo venerable Llull (…), Arnau de Vilanova, (…) St. Vicens Ferrer", etc. El 1861, en De los trovadores en España, Milà es decideix a fer el viratge definitiu: proclama que el nom de llemosí "ha sido indebidamente aplicado" al català; i precisa que de "las dos variedades, transpirenaica y española, de la lengua de oc", llemosí designa pròpiament la "transpirenaica", i català la "española". Milà reblarà el clau, encara, el 1865, en la "Resenya histórica y crítica dels antichs poetas catalans" (Jochs Florals de Barcelona en 1865). Hi estableix com la llengua "que alguna vegada s’anomena llengua d’oc (hoch conforme·l nostr·estil) es partia en dos brancas: la del septentrió dels Pirineus (llevat lo Rosselló)", anomenada provençal o llemosí; i la "de migjorn dels Pirineus" (incloent "lo Rosselló", doncs), estesa fins "a las Illas y a Valencia". Hi argumenta prou bé les raons per les quals català és el nom correcte, històric i unitari de la segona "branca"; i demostra que el nom de "llemosí" li havia estat aplicat tardanament i de forma errònia, per mera confusió que cal superar.

    Entorn del 1859, doncs, s’inicia el repudi del terme llemosí i la reivindicació del terme català com a designador de la llengua estesa de Salses a Guardamar. Els noms més prestigiosos de la Renaixença encapçalen aquesta lluita: el mateix Milà, Antoni de Bofarull, Marià Aguiló…

    Observem, però, que la formulació de Milà repudia el terme de llemosí; el terme, però no pas el concepte. Al contrari: Milà elimina els malentesos terminològics i, fins a cert punt, les ambigüitats inveterades; i allò que en surt és la concepció perfilada i precisa segons la qual el català i l’occità són la mateixa llengua… o ho havien estat. En la citada obra de 1861, Milà, per primera vegada en la història, realitza un estudi comparatiu sistemàtic entre català i occità que desvetlla llurs trets diferencials característics. 15 Sorprenentment, no en conclou que siguin llengües diferents, sinó que la variant catalana d’aqueixa "lengua de oc" és "muy marcada", i que "por la vida propia que alcanzó más tarde ha podido considerarse como una nueva lengua". El 1881, a la Revue des langues romanes, encara parlarà de "l’antiga germandat del provensal y de la nostra llengua". Amb tot això tenim, o bé un construccionisme ideològic deutor d’un Escolano, o bé un ultrarelativisme precursor dels postmoderns, o bé llengües romàniques que provenen del llatí i una llengua postromànica derivada de l’occità.

    De tota manera, el llemosinisme ha rebut el cop mortal. Es clarifica que la llengua unitària dels clàssics medievals del sud de les Corberes és l’estadi medieval de la mateixa llengua que s’hi continua parlant. Es clarifica que "català", "valencià", "mallorquí", "menorquí", etc., són subconjunts territorials d’una mateixa i única llengua, i no pas llengües diverses més o menys similars o emparentades. Es clarifica que el nom unitari d’aquesta llengua és català. Encara que sigui ambiguament, el domini lingüístic català es confirma com a marc de referència essencial, mentre que l’occitanitat, quan és tinguda en compte, resta com a referent passiu, més o menys sentimental.

    Però s’hi avençarà més.

    Retorn a l’inici
     
     

    12. Mirall desentelat: la recuperació d’una consciència

    Hom avençarà més, en efecte. En tant que patrimoni dels cercles erudits, el llemosinisme era insostenible un cop desemmascarat el seu caràcter de confusionisme acientífic. En tant que succedani de la consciència unitària, estava històricament superat per la clarificació creixent. Però la mateixa identificació residual entre català i occità era un subproducte vague i confús de la ideologia llemosinista en descomposició. Si el malentès llemosinista s’enfonsava, havia d’arrossegar el malentès catalanoccitanista en la caiguda.

    No tots els prohoms que repudien el "llemosí" ho fan en els termes de Milà. Potser no és casual que, entre les grans figures de la Renaixença, els màxims impulsors del patriotisme lingüístico-cultural, Antoni de Bofarull i Marià Aguiló, siguin, alhora, els més interessats a precisar la dicotomia lingüística entre català i occità.

    El reusenc Antoni de Bofarull (1810-1882), arxiver, historiador, gramàtic, refundador de la novel·lística catalana (La orfaneta de Menargues ó Catalunya agonisant, 1865) i home bastant al dia de la romanística, proclama molt explícitament aquesta dicotomia en un seguit de treballs lingüístics que publica des del 1854 (BOFARULL 1987): "Cierto es que el catalan se confundió con el provenzal por ser lenguas parecidas, por haber dominado en Provenza los señores de Cataluña, y por ser ambos países donde se cultivaron á la vez las letras académicamente; y cierto tambien que ya en remotos siglos se dió por algunos escritores el nombre de lemosin á nuestro idioma, con el cual se ha seguido bautizándole, sobre todo en nuestros dias, creyéndose revestirle quizá con esterior mas literario; pero ni por ser idioma confundido con otro, ni por la razon que le proporcionó un segundo nombre, como esplicaremos, debemos atrevernos á considerarle como un dialecto de pocos límites: al contrario, para nosotros su valor es el de una lengua de las mas perfectas entre las neolatinas, independiente, de dominacion vasta" ("La lengua catalana". Diario de Barcelona, 1-VIII-1854). El 1878, en "La unitat de la llengua catalana en Catalunya, Mallorca y Valencia" (La Renaixensa), blasma els segregacionistes que prefereixen "denominar á la llengua mare y antiga ab un nom impropi y estranger, ab lo nom de llengua llemosina, que es una altre, parlada y escrita encara en nostres temps, y qual denominació obeeix sols á un capritxo de cataloguistes".  

    El mallorquí Marià Aguiló (1825-1897), bibliotecari, lexicògraf, bibliogràf, folklorista, filòleg, poeta, activista cívic incansable, coincideix amb el seu enemic Bofarull a l’hora de defensar la unitat lingüístico-cultural dels Països Catalans i el valor unitari del glossònim català;16 i en termes inequívocs: "desde les singleres conglaçades dels Pirinèus fins a les planes calitjoses de Valencia y d’Elx; desde les valls patriarcals de l’alta montanya de Catalunya y del Rosselló fins a les comallerades rublides d’arbres que perfumen les illes Balears; desde les platges del golf més enllà de Portvendres fins molt passada la costa d’Alacant; per tot arrèu y en tots los endrets m’ha comparegut, a cada jornada que hi feta, la figura benvolguda de nostra dolça, de nostra valenta llengua catalana" (discurs presidencial dels Jocs Florals de 1867). Però, a més a més, encoratja la lleialtat lingüística: 17 "L’universal menysprèu que mereix y té’l poble calcigador de la seva honra" fóra el premi a la "impossible traydoria" de "foragitar de nostres boques lo natiu idioma" (discurs als Jocs Florals de 1862). Al capdavall: "Poble que sa llengua cobra / es recobra a si mateix". 18  No debades Fabra considerarà que "en l’obra de redreçament de la llengua és indiscutiblement la figura cabdal". Aguiló no té el menor dubte sobre la plena lingüicitat del català; 19 això és implícit en tota la seva obra i, encara més, en la seva activitat; i esdevindrà explícit en la majoria dels seus deixebles. Punt, aquest, de la màxima importància, perquè fou Aguiló qui transmeté la consciència de (pan)catalanitat a les següents generacions d’intel·lectuals mallorquins; i fou ell, també, qui garantí el relligament del País Valencià a la Renaixença comuna, mercès a l’amistat personal amb Llorente i Querol, que ell guanyà per a la literatura catalana i per a la consciència unitària, mentre Víctor Balaguer hi captava el seu amic Vicent Boix (per als textos aguilonians citats, v. AGUILÓ 1916).

    En aquest període, una altra constatació de la dicotomia catalano-occitana procedeix, reveladorament, de la regió de Catalunya fronterera amb Occitània i on el català col·loquial, com és lògic, presenta més afinitats occitanes. El 1857, l’erudit nordcatalà Francesc Camboliu publica l’Essai sur l’histoire de la littérature catalane, que tant ha d'influir en Milà, el qual l'aplaudeix tot seguit com "el primer Ensayo acerca de nuestra literatura verdaderamente digno de este nombre" (MALÉ 2001, 10). Camboliu reacciona expressament contra la historiografia literària de l’època, que, per precarietat d’informació, considerava occitans els clàssics catalans; d’ací que delimiti amb precisió l’àmbit d’estudi (les cursives són nostres): "La Catalogne acueillit toujours avec faveur les troubadours provençaux, et la plupart de ses souverains (…) s’exercèrent à composer dans leur langue; mais il n’en existait pas moins, dans cette même periode, un idiome local, parfaitement distinct de celui des troubadours (…). Il serait bien extraordinaire, en verité, qu’un peuple dans les annales remontent à Charlemagne, qui a eu de bonne heure son gouvernement, ses lois, ses moeurs particulières, qui a marché de pair pendant plus de six siècles et traité d’égal à égal avec les premières puissances de l’Europe, n’eût pas eu comme tous les autres sa langue et sa littérature!" (RAFANELL/ROSSICH 2000, 89-90).

    La clarificació avença, però no és de generalització immediata: ultra la postura ambigua del mestre Milà, l’entrabanquen altres fenòmens, com ara la niciesa i la incompetència contumaç. El 1859 Víctor Balaguer parlava de la "patria llemosina" referint-se a "totas las provincias, unidas algun dia per un vertader llas federal, que parlávan lo catalá" (JORBA 1983, 145; RAFANELL 1991, 135); el 1865 afirmava que "al hablar de catalanismo, no entiendo en manera alguna lo que pertenece sólo a Cataluña", perquè "Cataluña, Valencia, las Baleares, son una en el renacimiento literario", és a dir, en "la literatura provenzal-lemosina" (RODRIGO 1993, 214-215, 221); i el 1868, en el pròleg a Flors del Túria de Jacint Labaila, "clarificava" així la catalanitat dels valencians: "El valenciá no es mes que una branca del catalá, una branca del gran branch de la llengua de oc" (RODRIGO 1993, 213-214). És clar que mentrestant havien passat coses…

    Retorn a l’inici
     
     

    13. La gran represa

    Les renaixences catalana i occitana, paral·leles i bessones, s’havien desenvolupat en la ignorància mútua (ARAMON 1985, 13, 26-27), bé que Milà i Bofarull havien fet referències al desvetllament occità en els primers Jocs Florals de Barcelona. El contacte real, però, s’estableix per atzar: el 1861 el jove lletraferit figuerenc Damas Calvet, en viatge d’estudis per Provença, coneix la plana major del Felibritge: Frederic Mistral, Josèp Romanilha, Teodòr Aubanèl, William C. Bonaparte-Wyse… L’entusiasme es dispara a ambdues bandes de les Corberes a partir dels articles de Calvet al Diario de Barcelona (1861) i de Joan Brunet a l’Armanà provençau (1862); entusiasme a què no són refractaris els "dicotòmics" Aguiló i Bofarull.

    Des del mateix 1861 se succeeixen els poemes i actes de germanor, les visites creuades, els homenatges mutus. Víctor Balaguer fa d’enllaç amb Occitània, en part a causa dels seus exilis de conspirador antiborbònic. És ell qui acompanya Mistral a París (1867) quan aquest prova de negociar una impossible aliança amb el republicanisme francès en pro d’algun tipus de descentralització per a Occitània (PI 1984, 140). I és Balaguer qui promou l’obsequi col·lectiu de la Copa Santa oferta pels "patricis catalans als felibres provençals" el 1867 i sufragada per vora mil vuit-cents donants (BLADÉ 1964, 28). El 1868 es produeix l’apoteosi amb la visita d’una delegació occitana a Catalunya, presidida per Mistral, entre el fervor popular, el maig (Girona, Barcelona, Montserrat), i la d’una delegació catalana a Occitània, al setembre (Belcaire, Tarascó, Malhana).

    Com ja hem apuntat, entre la intel·lectualitat occitana de l’època la doctrina de la llengua romana impulsada encara per Raynouard era poc menys que un dogma (LAFONT/ANATÒL 1973, II-93; ARAMON 1985, 21); sens dubte venia a reforçar la versió occitana d’un confusionisme tradicional. És evident la mena de percepció del català que tenien els felibres (ARAMON 1985): ja l’article de Calvet remarca que "i a quicon d’astrà e de misteriós dins lo reviéure generau que la lenga provençala manifèsta, e dins toti si branca. D’aqueli branca una di mai gaiarda, lo parlar catalan, se reviha e frucheja qu’es una benurança!". En la Saludacion a Balaguer i a Milà (1862), Romanilha afirma que ja pot morir després de "vèire, a son entor, provençau, catalan / bèus enfant de la mema maire / se reconèissser, fraire (…)". La celebèrrima oda I trobaire catalan que Mistral escriu el 1861 i, a tall d’homenatge, tramet als Jocs Florals de Barcelona el 1862, saluda els "fraire de Catalonha" que reverdeixen "un rampau de nòsta lenga", "lo vièl parlar roman", "signe de familha" que els poetes, "intrepide gardian de nòste parlar gènt" han de conservar "franc e pur e clar come l’argent".

    En canvi, l’obra mestra mistraliana, Mirèia (1859), no és divulgada a Catalunya en la llengua original, sinó en la traducció catalana de Francesc Pelagi Briz, realitzada el 1861 i reeditada en diverses ocasions fins al 1882; encara la reeditarà la Biblioteca popular de l’Avenç el 1914 (ARAMON 1985, 29-36). Mireia es popularitzarà a Catalunya com a nom de pila femení, alhora i mitjançant els mateixos mecanismes que els topònims autòctons Montserrat i Núria.

    El 1865 Balaguer presenta el catalanòfil Bonaparte-Wyse als col·legues valencians com a apassionat de "la literatura provenzal-lemosina" (RODRIGO 1993, 214-215).

    Les urgències polítiques relaxaran els llligams a poc a poc. Però, significativament, els occitans concursen en la seva llengua als Jocs Florals de Barcelona, almenys fins al 1894 (ARAMON 1985, 15). I encara Martí i Folguera, Fornells i Francesc Matheu concursaran en català a les Festes Llatines de Montpeller, el 1878 (BLADÉ 1964, 37), bé que aquestes siguin panromàniques i tinguin com a màxim llorejat el romanès Vasile Alecsandri.

    Retorn a l’inici
     
     

    14. El gran viratge

    Paral·lelament al reencontre catalano-occità ja s’anava congriant una certa acumulació de forces a Catalunya, com es detecta en la cèlebre polèmica de 1865-1866 (CUCÓ 1971, 11-13): el lema del Calendari català de Briz, "Qui llengua té a Roma va", alarma Llorente: "Pero, ¿en esta restauración va envuelta alguna conspiración? (…) ¿Cuál es la Roma de nuestros amigos del Principado?". Quan Balaguer surt en defensa de Briz, el sanguini Rafael Ferrer i Bigné el denosta pels seus poemes, plens, diu, de "exclusivismo local", "rencoroso acento" i "oculta intención".

    Efectivament, pels volts del 1868 la Renaixença inicia un viratge històric que, en el cas del Principat, la menarà molt enllà de la voluntat dels fundadors. Mercès a la relativa llibertat d’expressió del Sexenni Revolucionari, emergeiexen veus com la de Josep Narcís Roca i Farreras, amb el seu "patriotisme social defensiu" plenament modern, progressista, pancatalanista i fins filoindependentista; s’incorporen a la literatura "culta" nous autors sorgits de les classes populars, com Pitarra i Vidal i Valenciano; sorgeixen noves generacions d’intel·lectuals amb major lucidesa nacionalitària, com el grup La Jove Catalunya (1870); comencen a aparèixer revistes culturals en català, com el citat Calendari català (des del 1865) i La Renaxensa (des del 1871), alternatives al model populista…

    Els camps es desllinden; l’explicitació nacionalista catalana fa aflorar l’escala de valors real de força dipatriotes. Així, Balaguer, branca més o menys esquerranosa de la Renaixença inicial, es penedeix de l’"Ai Castella castellana" i, estadista espanyol des de la Revolución Gloriosa del seu amic Prim, nega la vinculació entre catalanisme i llengua catalana i proclama la legitimitat de l’espanyol com a llengua dels catalans, en nom, només faltaria, del nacionalisme espanyol (JORBA 1983, 146; RODRIGO 1993, 219-220). De fet, Balaguer i Llorente faran pinya al Madrid del primer bis borbònic. I presidiran plegats l’homenatge fúnebre a Vicent Boix (1880), on Balaguer afirmarà que tant ell com el seu plorat amic "pensábamos en catalán", però definirà Camboliu com a "catalán de la lengua d’oc" (RODRIGO 1993, 221). Qui ha dit que Balaguer no tenia les idees clares?

    Al Principat, la Renaixença culmina i és superada en el darrer quart de segle. Ho simbolitzen els Jocs Florals del 1877, en consagrar el poeta Jacint Verdaguer i el dramaturg Àngel Guimerà, joves literats vocacionals d’autèntica vàlua que eleven la literatura catalana a un nivell europeu, lluny del floralisme de certamen. Comencen a saltar els estrets marges poètics en què els floralistes havien decidit recloure la llengua catalana: creix la narrativa en català; es recupera l’ús de la llengua com a vehicle de l’erudició científica (Història de Catalunya d’Antoni Aulèstia i Pijoan, 1887-1889); augmenta la producció bibliogràfica en català; sorgeixen les primeres temptatives d’editorials i col·leccions estables; es multipliquen pertot del Principat les revistes en català, juntament amb la xarxa d’associacionisme cívic (centres culturals, clubs excursionistes, ateneus populars) que pugna per la democratització i l’extensió de la cultura, en connexió amb el creixent catalanisme polític. Com ha remarcat Marfany, és clar que en altres termes (MARFANY 1992), l’imaginari dels poetes principatins, encara subaltern de la mitologia espanyolista als anys seixanta, va descolonitzant-se fins a esdevenir-ne antagònic als anys noranta.

    En aquest context expansiu de la consciència nacional i de l’autoestima col·lectiva, de lent ascens de les masses populars a la vida pública activa, de maduresa creixent de les ciències socials, acaba imposant-se la clarificació ideològica entorn de la caracterització d’una llengua que ja no és el passatemps dominical de quatre prohoms funcionalment al·lòfons, ni el vehicle inercial amb què aproximar-se a un poble monolingüe en escenaris de barriada o en plecs solts.

    El 1873, un llibre publicat a Mallorca designa la llengua català, per primera volta a l’illa des del segle XVII: l’antologia de Jeroni Rosselló Poetes balears, setgle XIX: poesies d’autors vivents escrites en català. I el mateix any, en discurs als Jocs Florals de Barcelona, Rosselló defensa la unitat de la llengua ja en l’Edat Mitjana, i també "l’amor a la llengua pàtria"; i, encara, reclama el valor nacional del corònim Catalunya: "Tinga lo nom de Catalunya, sia Catalunya la terra tota a on la nostra llengua se parla, i no hi haja en tots nosaltres més que una sola pàtria i una sola llengua (…)" (MASSOT 1985, 65-68). El país estava canviant.

    Retorn a l’inici
     
     

    15. Barricada provincial agropecuària

    Era habitual que –generalment sense implicacions nacionalistes altres que espanyoles-- els discursos dels Jocs Florals de Barcelona es referissin a la unitat de la llengua i denunciessin el terme llemosí; ho feren, per exemple, el barcelonino-mallorquí Josep Lluís Pons i Gallarza el 1870 i l’espanyol Marcelino Menéndez Pelayo el 1888 (MALÉ 2002). Cap al 1889, el segon, deixeble predilecte de Milà, arribarà a titllar de "majaderos" aquells qui, "de Castilla y de fuera de ella", encara s’entesten a anomenar "llemosí" el català (COLON 1978, 40).

    Mentrestant, en aquest darrer quart del segle XIX el País Valencià serà l’última trinxera d’un "llemosinisme"·que ja no té res a veure amb la identificació catalano-occitana, sinó amb la precarietat cultural (Llombart i "poetes d’espardenya") o amb el cinisme polític (Llorente i "poetes de guant"). No és casual que el País Valencià fos l’única regió catalana on els tòpics llemosinistes havien desembarcat en la literatura populista (RAFANELL 1991; 22): "la ideologia de la classe dominant…"

    Per als ratpenatistes, de dreta o d’esquerra, el terme llemosí té tres accepcions: és el registre medieval de la llengua; el conjunt unitari de la llengua actual (en contrast amb cadascun dels dialectes); i el registre literari culte (per contraposició amb la descurança ultradialectalitzant dels populistes). Breu: llemosí significa ‘català’, o ‘català literari’, però cal dir-ne llemosí. Els motius, però, divergeixen. Llombart avançava cap a un nacionalisme popular desalienador; però, mancat de prou bagatge cultural, hi avançava a les palpentes, i no acabava d’assumir-se com a català. Llorente, en canvi, tenia aquest bagatge, i era plenament conscient de la unitat lingüístico-cultural, que més d’una volta hagué de defensar contra la niciesa colonitzada dels populistes. En Llorente, el nom donat a la llengua es corresponia sociopolíticament amb el paper de sublimació esporàdica atribuït a l’ús de la llengua. Parlar de llemosí en les diades de la bona societat desertora implicava una voluntat d’inoperància elitista que perpetuava l’ambigüitat del moviment i contribuïa a alienar les masses, és a dir, que mantenia la Renaixença en la politització dretano-espanyolista tan convenient a Llorente com a granburgès provincià, com a cacic del conservadorisme madrileny i com a transmissor familiar de la llengua espanyola. Parlar de català adreçant-se al poble hauria implicat una voluntat de promoció social de la llengua popular que possibilités la clarificació ideològica i el desvetllament nacional de les masses, és a dir, la politització de la Renaixença en la línia nacional-popular que tant horroritzava la bona consciència hispano-provinciana de les classes dominants.

    Les polèmiques entorn d’aquest llemosinisme residual il·lustren prou la distància entre Llombart i la mentalitat de la riquesia valenciana. I il·lustren sobre la semàntica d’aquesta mena de llemosí.

    Al Calendari català de 1875 Antoni Careta i Vidal denuncia el llemosinisme de Llombart: "Llenga llemosina no vol dir més que la llenga parlada a Limoges (França), [sic] i que no és, ni ha estat, ni serà mai la llenga catalana que es parla aquí, i, més o menys adulterada, [sic] a València i a Mallorca". Llombart cuita a respondre amb l’argument de la suspicàcia provinciana i el recolza en informació dessueta: "per a no donar motiu de rivalitats entre los pobles que parlen nostra llengua, sempre hem cregut lo més convinent l’aplicació de lo calificatiu llemosina a les diferents rames que, despreses de l’antic arbre, naixcut en la provençal Limoges, varen arraïlar en Catalunya, València i les Illes Balears". El 1878, Llombart no sap capir que Querol –íntim de Llorente-- hagi titulat el seu poemari Rimes catalanes en comptes de "llemosines"; però alhora adopta el leitmotiv de la morta-viva sintetitzant versos de Balaguer combatuts per Ferrer i Bigné, i posa Lo Rat Penat sota l’advocació dels "generosos esforços de nostres germans de Catalunya i les Illes Mallorques, esforços generosos que de hui en avant devem nosaltres ab tot fervor imitar" (cursives nostres). Allò que Llombart admira en els compatriotes d’altres regions és exactament allò que posa frenètics els burgesos valentins: la lleialtat lingüística, l’autoestima, la voluntat normalitzadora.

    En canvi, un Llorente inconscientment barrut sintetitzarà el 1884 allò que batega sota el llemosinisme de guant: "La diferència de criteris entre els trovadors valencians, que al lloar les glòries de nostre antic Reine, no aspiren a restablir-lo, en dany de la unitat espanyola, i els trovadors catalans –molts, si no tots— que treballen per l’autonomia de Catalunya."

    El 1878 Bofarull defensava la unitat lingüística catalana en l’article de La Renaixensa que ja hem esmentat. El 1879, i a València, Rubió i Ors no coadjuvava gaire a la clarificació en suggerir com a substitut de llengua llemosina el nom de "provenzal-valenciana, o la de lenguadociano-valenciana, que al menos indicaría, por más que fuese de una manera remota, su filiación de aquella lengua".

    Gairebé ningú s’escolta Rubió; gairebé. I Llorente té massa savoir-faire. El 1881, en la inauguració del curs acadèmic del Rat Penat, el noste vell amic Rafael Ferrer i Bigné, terratinent i "poeta de guant", pensa en veu alta amb la veu neguitosa de la seva classe: llança una obtusa requisitòria en defensa de llemosí i, sobretot, contra la generalització de català, en què presenta la clarificació interna com a "imposició" marciana i utilitza el "dret de protesta" per a lloar servilment "la idolatrada bandera nacional" espanyola. També de la ignorància fa bandera, en mofar-se sorneguerament dels avenços de la lingüística i oposar-los una amalgama de tòpics llemosinistes tronats i referències a glòries diverses: no oblida ni Bastero! La ignorància és selectiva, doncs: "no manca qui propose [probable al·lusió a Milà] l’adopció de llengua d’oc com a nom genèric, que fins cert punt reunix condicions de tal, teòricament parlant". Teòricament, és clar; en la pràctica, hom desqualifica aquest terme, juntament amb les propostes de Rubió, amb el magnífic argument de la inèrcia. La pantalla del llemosí "sancionat per los sigles i consagrat per la glòria" serveix per a una estranya defensa de la unitat lingüística mitjançant arguments tan confusos com tèrbols. Per sota dels sofismes retòrics, Ferrer i Bigné sintetitza nítidament en un "res d’exclusivismes ni odis a Castella" allò en què consisteixen les pors reals de la seva classe envers la presumpta "absorció" principatina: en l’imaginari del burgès levantino, llavors com ara, el Principat és el mirall d’un País Valencià descolonitzat; és allò que podria esdevenir el País Valencià si en comptes de deixar-se deglutir per l’imperialisme espanyol s’afegia a la desalienació que emana de "Barcelona"; d’ací l’estrangerització del compatriota, correlat necessari de la identificació amb l’ocupant estranger. Sens dubte, Llorente era molt més cultivat, i el seu llemosí no problematitzava d’aqueixa manera la unitat de la llengua; però el mapa mental del seu auditori responia més aviat a un lemosino traduït de Ferrer i Bigné.

    Ferrer i Bigné pretén atrinxerar-se en l’immobilisme; però l’immobilisme és la trinxera de la reacció. I és que no hi ha realitat immutable, sinó tensió dialèctica en transformació contínua: qui es nega a avançar es condemna a retrocedir davant un enemic en constant ofensiva. La burgesia valenciana és un bon exemple d’aquest principi elemental. I de la coherència interna de la societat catalana: el Ferrer i Bigné de 1881 no divergeix gaire del Rubió o el Milà de quaranta anys enrere. Aquest provincialisme pusil·lànime continua interioritzant el marc nacional estranger assumit com a propi; però ara es veu flanquejat per un nacionalisme reivindicatiu autòcton que patentitza la realitat nacional, i també la realitat de l’ocupació estrangera, incompatibles. Desemmascarat a ple sol, el sentit comú establert es regira en defensa d’una alienació confortable. En Balaguer, el conflicte es resol en un distanciament que alterna amb la sublimació. El dipatriotisme levantino es resol en localisme exasperat, compatible amb la subordinació a l’Estat estranger i, per això mateix, segregacionista envers una realitat nacional tan pròpia com neguitejadora. El conreu floralesc del llemosí exorcitza la promoció social del català.

    Sembla que fou novament Careta i Vidal (RAFANELL 1991, 25) qui s’encarregà de respondre des de les planes de Lo Gay Saber (1882). Hi tenim una síntesi il·lustrativa del nivell de clarificació lingüística atès llavors pels sectors més lúcids de la intel·lectualitat del país: "lo gran rei En Jaume (…), qui ab sa conquesta portà l’idioma en aquelles terres (…), no sabem que mai li hagués dit llemosina. -- La poètica llenga dels trobadors no era pas aquesta, (…) sinó la de Provença arreglada d’una manera convencional (…). És ben cert que alguns poetes dels primers segles de nostra antiga nacionalitat trobaren en la mateixa parla que ells, però no vol dir açò que l’idioma de Catalunya fos aquell, sinó que nosaltres encara no teníem escola ben determinada i que aquí es pagava tibut a la moda del temps, com l’hi pagaren també en altres païssos." I encara: "l’escola valenciana per ella sola no donarà cap resultat"; "és necessari lo concurs de tots los pobles de nostre llinatge per a dur a cap lo reviscolament"; "i la parla de València, en lo que té de castissa, és una de tantes formes del català. (…) Aquí no rebutgem sinó que apleguem ab goig qualsevol mot o manera de parlar de bona llei, ja vinga dels Pirineus o de les vores del Túria o de nostres illes."

    Esllanguint-se lentament, fins en Llorente, pels volts del 1900 les referències al "llemosí" ja han desaparegut del panorama valencià, com a crossa que ja no aprofita a ningú: els valencianistes ja saben que llur llengua no és l’occità; els espanyolistes ja no estan per brocs franceses. El nom regional de la llengua, valencià, serà l’emprat tant pels patriotes més o menys pancatalanistes com per les maniobres segregacionistes de la sana valencianía espanyola:

    Retorn a l’inici
     
     

    16. La llengua d’una cultura nacional moderna

    En aquesta època Antoni Rubió i Lluch, fill del Gayter alhora que deixeble i successor de Milà i Fontanals, inicia una fecunda carrera acadèmica que el convertirà en l’autèntic pare de la historiografia lingüística i literàrio-cultural catalana. El 1889 fa "Un cop d’ull sobre’l passat y present de la llengua catalana", en forma d’articles apareguts a la Revista catalana, on la relació amb l’occità és despatxada amb una referència genèrica a De los trovadores en España del seu mestre Milà (MALÉ 2002): el jove Rubió i Lluch està molt interessat a demostrar que el català és una llengua unitària de Salses a Guardamar, que és una llengua tan digna com l’espanyol, que no n’és cap forma corrumpuda, etc., etc.; però ja no veu cap necessitat d’insistir en la dicotomia entre català i occità, per més que Milà apuntés literalment a la derivació catalana i occitana a partir d’una "llengua d’oc" primitiva. Rubió i Lluch trigarà molts anys a revisar explícitament la hipòtesi milaniana, i llavors la refutarà.

    La consciència dicotòmica de plena lingüicitat ateny la formulació més madura en la sèrie d’articles "Observaciones generales sobre la lengua materna" (Museo balear, 1886), de Tomàs Forteza, no debades deixeble predilecte d’Aguiló: el català no és cap "dialecto del provenzal. Es una lengua que tiene propia autonomía, si así vale decirlo, y que, en antigüedad y en formas propias, iguala, si no vence, a las demás hermanas, las lenguas neo-latinas". "Una tradición infundada la apellida, no obstante, lemosina; y los valencianos, con excesivo recelo quizás, se aferran a esta denominación que de común acuerdo rechazan las deducciones de la filología y la verdad histórica. Llámesela, sin embargo, lemosina, con tal que no arguya este título una derivación del dialecto de Limoges, a todas luces falsa. (…) Sigamos llamándola catalana; cualquiera otra denominación envolvería ingratitud e injusticia" (MASSOT 1985, 71-74).

    Com ja hem vist en Jeroni Rosselló, i com es palpa en Roca i Farreras, la consciència de plena lingüicitat va unida a la de pancatalanitat, i aquesta transcendeix la lectura estrictament lingüística: el 1880, Lo Gay Saber, sembla que per boca de Briz, afirma que "tan català s·es havent nascut en lo Principat, com si s'ha vist la llum primera a València o en las illas que féu cristianas lo gran rey En Jaume"; i el pancatalà Romancer popular de la terra catalana de Marià Aguiló (1893) defineix l'àmbit territorial cobert en termes de "tots els endrets de la nacionalitat catalana" (JORBA 1984, 179).

    Hi ha, doncs, una acumulació d’experiències, lenta i progressiva, que acaba decantant-se en forma d’esclat. D’aquesta manera, al llarg del darrer quart del segle XIX, una intel·lectualitat catalana ja prou nombrosa, interclassista i multiregional recupera la plena consciència de lingüicitat com a element bàsic de la consciència nacional. És una conquesta històrica. Clarificada la caracterització independent de la llengua, delimitat l’espai nacional de manera inequívoca, la societat catalana pot començar a conèixer i replantejar-se la seva posició real en el món. El confusionisme acumulat ja no serà transmès a les masses. És un dels aspectes de la desalienació global que es manifesta alhora, i inextricablement, en el pas del particularisme regional al nacionalisme reivindicatiu, de la subordinació multidialectal a la lluita pel monolingüisme català, de la subliteratura d’àmbit regional a la multifuncionalitat d’una cultura nacional moderna. De la qual es pot parlar perquè el modernisme cremarà etapes des del 1892. Al Principat de vora 1900 el català ja és la principal llengua de creació cultural en la majoria d’àmbits; la llengua en què s’expressen les contradiccions i el dinamisme d’una societat industrial europea.

    La consciència de la plena lingüicitat del català, de la dicotomia lingüística entre català i occità, ja arriba amb naturalitat als modernistes –en general--; per exemple, és el punt de partença de L’Avenç i de Pompeu Fabra. I serà el mínim comú denominador de totes les iniciatives subsegüents en el procés de reconstrucció nacional: de la literatura a les belles arts; de la recerca científica a l’activisme cívico-cultural; del llibre i la premsa a la renovació pedagògica.

    En tot cas, l’assumpció de la dicotomia entre català i occità no implica cap reduccionisme territorial en la percepció col·lectiva; simplement, la clarificació eleva a consciència allò que havia estat praxi espontània: com hem vist, les terres occitanes havien estat un vague referent sentimental per a nuclis erudits; una mica com l’"Espanya" de tardomedievals i cinccentistes. Ara poden començar a ésser la contrapart d’un diàleg entre iguals que se saben íntims.

    A poc a poc, els avenços de la romanística internacional confirmen científicament l’autopercepció col·lectiva dels catalans (BADIA 1979, 30-32; BADIA 1989, 7-8). El 1888, la primera edició del Grundriss der romansichen Philologie, manual estàndard de la romanística dirigit per Gustav Gröber, ja inclou un capítol important sobre el català, a cura d’Alfred Morel-Fatio, per bé que aquest afirmi explícitament l'occitanitat del català (MOLL 1953, 25), en contrast amb Diez. Però la mateixa acumulació d’estudis possibilita que la comunitat científica internacional reconegui el català com a llengua romànica plena, diferent de l’occità, mitjançant la segona edició del Grundriss de Gröber (1904), i, en particular, la nova versió del capítol català, ara obra conjunta de Morel-Fatio i de Jean-Joseph Saroïhandy. Encara algun lingüista brillant, com Wilhelm Meyer-Lübke, necessitarà "un contacte directe i perllongat amb catalans per a reconèixer que llur parlar era una llengua com qualsevol altra de les que deriven del llatí" (BADIA 1979, 32).

    Retorn a l’inici
     

    17. Ruptura pel cim  

    Desgraciadament, en aquest darrer quart del segle XIX les relacions catalano-occitanes es refreden pel cim: en aquestes dècades crucials, els intel·lectuals catalans tendeixen a desestendre’s d’Occitània; en part, absorbits per la dinàmica interna, d’intensitat creixent; en part, per acumulació de malentesos. Mentre la Catalunya continental és massivament republicano-federalista, Mistral fa odes a Blanca de Borbó, muller del pretendent carlí a la corona espanyola (1873). Mentre a Catalunya es produeix el gir polititzador, Mistral troca el poruc provincialisme en compromís nacionalista francès contra els boches (definitivament des de 1870-1871) i comença a divagar amb "l’idèia latina" (des del 1867) i "l’Emperi du Solèu" (des del 1878), sense que tot plegat li estalviï l’acusació de separatisme en alguna campanya de la premsa parisenca (1878, com ja s'havia esdevingut el 1868) (LAFONT/ANATÒL 1973, 86, 154; MARTEL 1992, 380). El 1879, mentre a Catalunya es desplega la consciència de plena lingüicitat juntament amb l'orgull nacional, els mistralians obsequien una copa, en bescanvi de la santa, amb aquesta dedicatòria (que cal reproduir en la grafia original): "Li Felibre de Franço [a] i Felibre d'Espagno"; el banquet consegüent és un fracàs d'assistència, és clar (MARTEL 1992, 384). 

    Però hi ha més. Si des del principi els felibres havien vist en el català --com ironitza Martel-- "una forma exòtica de llur llengua, un dialecte d'oc mal pronunciat" (MARTEL 1992, 380), des dels anys setanta això va aguditzant-se: en l'Armanà provençau, el "provençal" és la lenga i el català sempre un parlar; el 1877 el carquíssim comte de Vilanòva Esclapon refusa de traduir els estatuts del Felibritge al català tot adduint que llavors caldria traduir-los també a totes les "altres" parlas d'òc (MARTEL 1992, 383); el mateix any l'Armanà es refereix a "toti li parla de la lenga provençala, finqu'a Valença e a Maiòrca" (MARTEL 1992, 383).  En tot moment Mistral palesa la intenció de subordinar la cultura catalana, sense que això vagi pas acompanyat de gaire interès per conèixer-la: els únic poemes catalans reproduïts a l'Armanà provençau són aquells adreçats expressament als felibres (MARTEL 1992, 380), i quan la Revue des langues romanes ampliarà la cobertura catalana serà, casualment, amb autors nordcatalans (CREIXELL 1992, 94); Martel constata que, entre 1872 i 1880, l'Armanà ressenya 195 llibres occitans enfront només quatre de catalans (MARTEL 1992, 384). És clar que tot plegat es produeix en el marc de la paranoia hegemonista del cenacle mistralià, que, alhora que es reclou en el localisme, agita el "dret d'obra mestra" per tal d'imposar la morfologia provençal i la pseudoortografia francesista com a única forma possible d'occità literari (LAFONT/ANATÒL 1973, 90-92; MARTEL 1992, 384-385), la qual cosa provocarà greus conflictes intraoccitans; per exemple, amb el nucli gascó i amb els progressistes llenguadocians de Loïs Xavier de Ricard i La Lauseta, els quals, en canvi, estan ben relacionats amb el catalanisme progressista de Valentí Almirall (MARTEL 1992, 386-387). Reveladorament, és Ricard qui el 1878, i des de La Lauseta, inicia la reivindicació dels termes Occitània i occità amb ple valor nacional, per tal de superar la dispersió provincialista (MARTEL 1992, 388).

    El 1876, en organitzar-se regionalment les mantinenças del felibritge (Provença, Llenguadoc, "Aquitània"), Mistral encarrega al seu contacte català de confiança, Albert de Quintana, de gestionar la creació d’una mantinença felibre catalana amb membres tan destacats com Milà, Tomàs Forteza, Pons i Gallarza, Pitarra, Bofarull, Balaguer, Collell, etc. (BLADÉ 1964, 37-38); però aquesta mesura ja és contestada per Almirall, Rubió i Ors i Francesc Pelagi Briz (LAFONT/ANATÒL 1973, II-81). Tot l’episodi és molt confús; estudis recents han anat esbrossant-lo (MARTEL 1992; BALANZÀ 1992; BALANZÀ 1989; GINEBRA 1989). La tasca de Quintana no era fàcil, com ell mateix informava en carta a Mistral (1876): "Le point principal est la détermination générique de langue d'Oc, qu'ils n'acceptent pas comme signifiant la langue catalane et la provençale" (BALANZÀ 1992, 395). Per a escollir els manteneires catalans hom partia d'una llista de candidats (elaborada per Mistral) de què Quintana --tot contrariant Mistral-- esborrà Rubió i Ors i F. P. Briz, amb l'argumentació --com informarà Almirall-- "que si tals noms apareixien en la llista consistorial els estatuts serien rebutjats pels catalans a causa de l'animositat que [segons Quintana] existia entre aquests dos poetes i els altres catalanistes; que aquests dos escriptors eren notòriament hostils a la fusió, [N.B.] i que ademés ningú estava mellor en situació que ell pera jutjar l'estat de les coses" (citat per JORBA 1984, 199). Si la idea de la mantinença no era gaire popular ja d'antuvi, l'arbitrarietat de Quintana provocà un escàndol. L'exclusió d'un occitanòfil tan notori com Briz (traductor de Mistral, recordem-ho) era inexplicable, mentre que molts dels triats a penes si sabien res d'Occitània i estaven perplexos (BALANZÀ 1992, 397). Rubió atacà a fons, bé que la seva actitud estigués relacionada sobretot amb altres debats paral·lels. 20  Milà es féu l'orni (BALANZÀ 1992, 398), i fins i tot excusarà l'assistència a les Festes Llatines de 1878 (JORBA 1984,199-200). Damas Calvet, un dels pocs occitanòfils que restaven a la llista, refusà d'ésser manteneire, per solidaritat amb els exclosos i en protesta (BALANZÀ 1992, 395). Bofarull també, i farà públics els motius en l'article "Renuncia de majoral dels felibres" (La Renaixensa, 1878), on denuncia que hom tracta "la llengua catalana com a un de tants dialectes de que's compon la Llengua de Oc" i --en la línia de Rubió-- que els felibres pretenen subsumir la Renaixença catalana, quan aquest moviment "es mes antich que'l del Mitjdía de Fransa respecte de sas llenguas ó dialectes" (GINEBRA 1989, 155). Almirall dirà la seva el 1884 en un article de la Revue Lyonnaise que coneixem en versió catalana mercès a Jordi Ventura (VENTURA 1964, 32-35). Almirall hi acusa Quintana de vedetisme i els mistralians de megalomania "francesa" i d’ignorància de la realitat catalana. Afirma, amb raó, que "la pretensió d’organitzar el felibritge no va tenir cap ressonància a Catalunya", i que no podia ser altrament, donades les grans diferències entre felibres i catalanistes: "Els provençals són abans que tot francesos; nosaltres, abans que tot, catalans. A la banda d’enllà dels Pirineus el renaixement té un objectiu purament literari. Allí es fan poesies pel sol gust de fer-les (…). A la banda d’ençà, el renaixement literari se proposa un objecte més transcendental (…), i d’aquí ve que mentre ells estan quasi sempre alegres i satisfets i se surten poc del gènere líric, nosaltres concedim gran importància a la part de la literatura que té transcendència social". I conclou: "Amistat, germanor, estima mutual, és l’únic que ha d’haver-hi entre catalans i provençals"

    En efecte, la mantinença catalana resta latent o teòrica; no arriba a reunir-se mai, i ni tan sols és esmentada en la reforma del Felibritge de 1881 (MARTEL 1992, 383); fins el mateix Quintana, engrescat a fer política espanyola, se n'acaba oblidant (BALANZÀ 1992, 402-403).

    De fet, l’ultim contacte de Mistral a Catalunya serà Teodor Llorente, és clar. En llur correspondència, com explicarà Teodor Llorente Falcó en biografiar son pare (1930), Mistral "al·ludeix al caràcter polític del renaixentisme català [i.e. principatí] i elogia les idees temperades de son company de felibritge en València, amb el qual es mostra sempre de complet acord" (citat per VENTURA 1964, 36). Els corresponsals occitans de Llorente es queixen repetidament de la inactivitat catalana, i li demanen –infructuosament— que cerqui nous contactes. I tot plegat en rigorós francès, indici inequívoc de la inanitat dels personatges.

    El 1891, alguns majoraus llenguadocians es recorden dels catalans, en proposar Jacint Verdaguer com a candidat a capolièr, per tal d'evitar que l'elecció recaigués un altre cop en algun provençal (MARTEL 1992, 388). Infructuosament, però, perquè fou elegit el mistralià Fèlix Gras. "Hom pot imaginar que el record d'aquesta maniobra montpellerina l'ajudà quan, dos anys després, anà a Barcelona a negociar la supressió del Felibritge català" (MARTEL 1992, 388).

    L’evolució d’ambdós moviments els distancia massa. La Renaixença catalana desemboca en nacionalisme polític, es diversifica en dreta i esquerra d’ampli ventall, eixampla la base social i la implantació geogràfica, amb el Principat com a exemple mobilitzador de les altres regions; l’experiència acumulada en el conreu de la llengua permet avançar cap a la normativització. La Renaissença occitana, sota la dictadura de Mistral, es degrada en curiositat folklòrica francesa, es fragmenta entre pairalisme catòlico-reaccionari i esquerra federalitzant, s’esmicola en lluites interregionals, odis personals i anarquia ortogràfica; tot plegat reflecteix el marasme d’un país drenat brutalment pel capitalisme francès, entre la desestructuració i empobriment socioeconòmics i el ràpid retrocés de la llengua als medis urbans. La politització oberta donarà, a Catalunya, des d’un Almirall a un Prat de la Riba, passant per l’extrema esquerra modernista embolicada en el Procés de Montjuïc; a Occitània, fracassada l’esquerra d’un Ricard, produirà la transformació del jove felibre federalista Carles Maurràs en el Charles Maurras ànima del protofeixisme ultrafranximand d’Action française.

    El 1893, en ple afer Dreyfus, i mentre el modernisme es consolida a Barcelona, la somorta mantinença felibre catalana es dissol de mutu acord (LAFONT/ANATÒL 1973, II-82), com a mera constatació de la seva inoperància, però també, sembla, per conflictes amb el capolièr Fèlix Gras entorn del presumpte "separatisme" antiespanyol dels catalans (BLADÉ 1964, 42-43); els antics majoraus catalans esdevenen sòcis, com els erudits i simpatitzants alemanys o anglesos (MARTEL 1992, 385-386). És el col·lapse de les relacions oficials.

    Retorn a l’inici
     
     

    18. Un corrent subterrani?

    En iniciar-se el segle XX, doncs, el llemosinisme és una curiositat històrica i, per definició, el català és reconegut com a llengua romànica diferent de l’occità, tant de portes endins com internacionalment. Tot i així, en el primer terç del segle una minoria d’intel·lectuals catalans, una mena de corrent subterrani, identifica el català amb l’occità, o s’acosta a fer-ho.

    Joan Maragall produeix un parell de poemes catalanoccitanistes: l’oda en què "s’acosta el dia que serem tots uns" (1904); i Els focs d’aquest Sant Joan (1907), suscitat per la gran revolta dels vinyataires occitans i nordcatalans. Són versos punyents, certament, però episòdics, i que contrasten amb el dipatriotisme catalano-espanyol habitual en l’autor.

    Enric Prat de la Riba, màxim ideòleg del catalanisme burgès, no es refereix al país veí fins entrat el segle XX, quan fa crides a l’"expansió" catalana sobre Occitània. Tot i incloure-hi alguna apel·lació a la proximitat etnolingüística, la formulació pratiana no respon ben bé a una mentalitat catalanoccitanista, sinó a una altra mena de lògica, d’aplicació potencialment més àmplia endemés, que Prat de la Riba autodesigna "imperialisme". En l’article "De lluny" (La Veu de Catalunya, 1-I-1904), la delimitació és clara: "quantes vegades havia somniat aquella nació immensa, aquell aplec de pobles que volien entendre’s uns amb altres i que des de València s’estenien pel Mediterrani fins al Roine i les estribacions dels Alps; que pel Pirineu van a confrontar amb les terres basques i toquen a l’Atlàntic i el voregen fins a les boques del Loira"; terres, doncs, occitanes, que, ens diu, han de ser "nostres", "assimilades" per la Ciutat, per "la força de cultura que representa aquest París del migdia". Segons la conclusió programàtica de La nacionalitat catalana (1906); "si’l nacionalisme integral de Catalunya va endavant en aquesta empresa y aconsegueix despertar ab el seu impuls y el seu exemple les forces adormides de tots els pobles espanyols", llavors "serà hora de treballar pera reunir a tots els pobles ibèrichs, de Lisboa al Rhodan, dintre d’un sol Estat, d’un sol Imperi" i "podrà la nova Iberia enlairarse al grau suprem d’imperialisme". Fossin quines fossin les elucubracions teòriques a llarg termini, en la praxi política Prat se circumscriurà no ja a Catalunya, sinó al Principat, amb la perspectiva d’àmbit nacional català reduïda, encara, al flanc lingüístico-cultural i científic.

    Un dels màxims representants de la bohèmia negra modernista, l’alcoverí Cosme Vidal, "Josep Aladern", funda i dirigeix la revista Occitània (gener-octubre 1905), subtitulada "revista literària i social de les terres de llengua d’Oc", datada a Barcelona i a Tolosa de Llenguadoc, redactada en català i occità i codirigada per l’occità Pròsper Estieu, el gramàtic que, conjuntament amb Antonin Perbòsc, acabava d’establir les bases d’una ortografia occitana unitària i autocentrada. Sembla ben bé una prefiguració del panoccitanisme, doncs; i més tenint en compte que les memòries de Plàcid Vidal, germà d’Aladern, evoquen aquella revista bilingüe catalano-occitana com a "revista redactada en llengua catalana, amb el conjunt de totes les seves variants, i [a més a més?] en tots els llenguatges originals dels territoris germans nostres [no idèntics a nosaltres?] pertanyents a França" (TORRENT 1969, 73-74). Cal dir que el 1903 Aladern publica un opuscle, Lo català ¿es idioma o dialecte?, en què no defensa pròpiament que el català sigui una forma d’occità, sinó en què, més aviat, subsumeix en el català no tan sols l’occità, sinó també el francoprovençal, el retofurlà i el sard; al capdavall, "nascuda a las voras del Mediterrà al mateix temps que la llatina", "es un fet innegable la existencia de la llengua catalana anterior a la conquista romana y durant la conquista, aixís com avans y durant la conquista árabe" (ALADERN 1903, 9-11). Paradoxalment, el diletantisme intel·lectual agermana l’anarcoide Aladern amb els carquíssims clergues paralingüistes Jaume Nonell i Marià Grandia, que "produeixen moltes pàgines de gramàtica sense tenir en compte per a res les adquisicions i els procediments de l’època" (RICO/SOLÀ 1995, 32), ni tampoc el sentit comú més elemental.

    Un dels deixebles més destacats de Marià Aguiló, mossèn Antoni M. Alcover, autèntic fundador de la dialectologia científica catalana, lexicògraf eminent, impulsor del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906), primer president de la Secció Filològica de l’IEC i, en definitiva, apòstol incansable de la unitat de la llengua, del nom de català i de la lleialtat lingüística, opinava, és clar, que el català és una llengua plenament caracteritzada, i, alhora, que el català és una forma d’occità, sense veure cap mena de contradicció entre ambdues proposicions; és clar que també pensava que el català ja era parlat a les Illes i al País Valencià segles abans de la repoblació catalana… (MASSOT 1983). El 1909 fins i tot fa una lectura capgirada de Gröber-Saroïhandy: mentre que aquest manual de referència afirma que el català no és provençal ‘occità’, Alcover s’aferra a la literalitat del terme per a pretendre que hi està d’acord "que’l catalá no es pròpiament cap dialecte provensal ni cap casta de provensal", perquè és "com el provensal, el gascó, el tolosá, el llemosí, una de tantes banques de la llengua d’oc" (MASSOT 1983, 81-82). Com és lògic, Alcover aplaudirà Aladern.

    Entre els llibres escolars produïts per la factoria gironina de Dalmau Carles Pla es compta Aplec: models en vers i en prosa del nostre Renaixement: per a ús de les escoles de Catalunya, Mallorca, València i Rosselló, d’Anton Busquets i Punset, aparegut el 1906 i reimprès, almenys, en 1916, 1923 i 1932. L’obra (entre els il·lustradors de la qual hi ha ni més ni menys que Prudenci Bertrana) va encapçalada per un retrat de Mistral en frontispici, acarat amb l’autògraf facsimilar de I trobaire catalan. Simple referència emblemàtica al desvetllament nacional comú a tants pobles oprimits? La introducció sembla apuntar-hi confusament: "hi ha, per una i altra banda, qui aviva en el cor dels catalans aquest amor, que acompanyat d’una fé que aplana muntanyes, refarà la pàtria amb gran esplendor: cap al Cantàbric, i per cert ben isolat, hi ha’l gran Pereda, [¡?] i cap endins de França, a la Provença, el geni den Mistral empeny meravellosament la gran obra, fent-se venerar per el capdavanter de la nació més avançada del món. [i.e. França] Uns i altres, encara que no ho sembli, ajuden [amb llur exemple?] al desvetllar de la [nostra?] llengua mare" (BUSQUETS 1916, IX-X). Tot seguit, hom distingeix "Catalunya, Mallorca i Valencia" d’una banda, i "Perpinyà, Montpeller i Narbona" de l’altra (BUSQUETS 1916, X), tot i que la cobertura real de l’obra és d’un pancatalanisme irreprotxable que respon de ple al subtítol…

    A banda d’aquestes manifestacions catalanoccitanistes més o menys patents o pintoresques, sempre hi ha intel·lectuals catalans relacionats amb els col·legues d’Occitània. Generalment són perifèrics als centres de poder cultural autòcton. Per a alguns, com el floralista tardà Francesc Matheu, la connexió occitana és part integrant del tradicionalisme amb què mantenen el caliu d’una Renaixença superada. D’altres, com el modernista Alfons Maseras o el món de la Unió Catalanista, parteixen d’una consciència nacional madura, sovint pancatalana, basculant cap a l’independentisme, que cerca relligar un bloc solidari de nacions oprimides contra la comuna opressió nacional; i si hom tendeix a establir lligams amb Euskadi i Galícia, Occitània els és preferent, per proximitat geogràfica i lingüístico-cultural.

    Pel que fa a l’actitud d’aquests intel·lectuals catalans envers Occitània, a títol teòric podríem distingir entre, diguem-ne, occitanòfils, solidaris amb aquesta nació germana, i catalanoccitanistes, que, més o menys, es consideren occitans en tant que catalans. En la pràctica, sovint és difícil destriar-los, pel que fa a aquesta època. Les relacions entre escriptors catalans i occitans hi palesen un cert to d’ambigüitat: no acaba de ser clar fins a quin punt es manifesta la persistent solidaritat entre dos pobles diferents, però germans, ni fins on batega la convicció d’ésser un sol poble amb la mateixa llengua. Ben mirat, la qüestió es força espessa per ambdues bandes: enfrontat amb corrents occitans més progressistes i lúcids, el tradicionalisme mistralià tendia a tancar-se en el clos provençal, de manera que alguns felibres, en clau retòrica, podien fer l’ullet al català els dies de festa grossa, mentre que actuaven com si llur provençal fos diferent del llenguadocià.

    El cas és que sempre hi ha intel·lectuals catalans que mantenen militància felibre a títol individual, tot i que ens consta com llur consciència nacional és incontrovertiblement catalana: en un moment o altre, seran felibres personatges tan emblemàtics com, per posar uns exemples, Pere Coromines, Joaquim Cases-Carbó, Ferran Valls i Taberner, Joan Solé i Pla, Pere Rahola, Llorenç Riber, Josep Navarro-Costabella, Tomàs Roig i Llop, Anna Murià… (BLADÉ 1964, 50). L’espectre ideològic no pot ser més ampli, doncs. En els anys vint destaca el grup felibre barceloní organitzat entorn d’Alexandre Bulart i Rialp –d’un occitanisme que provocarà la ironia de la jove Mercè Rodoreda--, i en què hi ha, per exemple, Alfons Maseras i el seu amic Joan Oller i Rabassa, fill del novel·lista Narcís Oller (CORRETGER 1995, 155).

    Mirem de puntualitzar un sol exemple. Pocs faran tant per enllaçar Catalunya i Occitània com Alfons Maseras (CORRETGER 1995, 155-159): dedica multitud d’articles a la nació veïna; publica diverses traduccions catalanes d’obres de Mistral; és el principal propagandista i impulsor de la participació catalana en el centenari mistralià (1930); escriu per a la Col·lecció popular Barcino un Resum de literatura provençal (1932) conjuntament amb l’occità Màrius Jouveau… Emperò, interpretem que aquesta militància incansable ha d’ésser llegida en termes d’occitanofília clarificadora. Tres raons bàsiques ens duen a aquesta conclusió. Primera: cal emmarcar aquestes activitats de Maseras en les mútiples relacions internacionals que manté l’autor, les quals propiciaran la divulgació exterior de la cultura catalana –no pas el seu desdibuixament— mitjançant, per exemple, antologies literàries en francès, italià i alemany (CORRETGER 1995, 32-33, 63, 123, 129). Segona raó: Maseras explicita el seu projecte nacional. El seu opuscle Pancatalanisme: tesis per a servir de fonament a una doctrina (1915), aparegut en un moment històric crucial, constitueix la primera formulació sistemàtica, i en termes polítics, d’un programa de reconstrucció nacional dels Països Catalans que superi el reduccionisme principatí; i és, alhora, un projecte d’internacionalització de la qüestió nacional (pan)catalana (MASERAS 1988); per a Maseras, cal "avivar l’esperit nacional, en molts indrets encara sotmès, de totes les terres de parla catalana" i "dur a la consciència d’aqueixes regions que llur nacionalitat no és altra que la catalana, com ho és així mateix la llengua llur, per més que la bategin, amb llegítim orgull, de llur nom regional"; alhora cal "fer respectar i àdhuc estimar, en terres d’Espanya, el bon nom de Catalunya" i "fer conèixer Catalunya a l’estranger". Tercera raó que indueix a veure un Maseras occitanòfil i no catalanoccitanista: el citat Resum se circumscriu acuradament a Occitània i a la literatura escrita en occità, tot i que el coautor és, ni més ni menys, el capolièr del Felibritge, i tot i que l’obra apareix en ple ascens del panoccitanisme. Més encara: en el Resum, les referències a Catalunya es redueixen als trobadors medievals (en tant que són autors en llengua occitana) i a la constància de les relacions catalano-occitanes durant la Renaixença; en el ben entès que, en el primer dels casos, hom addueix Nicolau d’Olwer per a subratllar com els trobadors catalans "es caracteritzen per ‘certes incorreccions –catalanismes— de llenguatge (…)’", i que les dades del segon cas es donen en nota a peu de pàgina, tot remarcant-ne el caràcter accessori pel que fa al desenvolupament de la literatura occitana (MASERAS/JOUVEAU 1932, 20-21, 46-47).

    Retorn a l’inici
     
     

    19. Epíleg: fulgurant panoccitanisme

    Ací tan sols podem referir-nos sumàriament al panoccitanisme dels anys vint i trenta (1927-1934, a Catalunya). L’article es prolongaria excessivament si aprofundíem en un fenomen tan intens i complex i que, al capdavall, s’inicia quan la consciència de plena lingüicitat catalana ja ha estat patrimoni comú de diverses generacions, essent en canvi el nostre objecte d’estudi, precisament, el procés de recuperació d’aqueixa consciència. Emperò, tampoc no podem obviar el panoccitanisme, que, tardà o no, afecta de ple la definició de la comunitat lingüístico-nacional dels catalans. És per això que ens limitarem a oferir-ne una panoràmica valorativa. D’altra banda, el panoccitanisme comença a ésser estudiat seriosament; els interessats a aprofundir-hi trobaran indicada més avall una selecció d’aqueixa bibliografia.

    El panoccitanisme ja no té gaire en comú amb el vague confusionisme inercial i elitista d’altres segles; respon a una mentalitat plenament moderna, i s’expressa rotundament. El panoccitanisme, doncs, és un moviment nacionalista que identifica el conjunt d’Occitània i de Catalunya com a una sola i única nació suposadament caracteritzada per la comunitat de llengua i de cultura. El moviment sorgeix a Occitània el 1924, conjuntament amb la revista Òc, òrgan del sector més dinàmic de la intel·lectualitat occitana: lúcidament nacionalistes, joves com Ismaël Girard, Camil Solà, Carles Camp-rós, Loïs Alibèrt i Max Roqueta s’emmirallen en l’experiència de Catalunya; i no tan sols en el Principat, sinó en la complexa dialèctica interregional, plena d’ensenyances pràctiques, sens dubte. El contacte amb Catalunya es produeix el 1927, quan la revista avantguardista sitgetana L’Amic de les Arts, conduïda per Josep Carbonell i Gener i el seu inseparable J. V. Foix, publica el cèlebre número extraordinari dedicat monogràficament a la cultura occitana, que esclata com una revelació al centre de la vida cultural catalana.

    Els dos homes clau de la connexió seran el citat Carbonell, per la banda catalana, i, per l’occitana, el seu amic Loïs Alibèrt. Mentre Alibèrt funda la Societat d’Estudis Occitans (1930-1946), Carbonell crea l’Oficina de Relacions Meridionals (1928-1939), que des del 1931 rebrà el suport de la Generalitat principatina sense acabar d’integrar-s’hi. Serà l’Oficina de Carbonell que reïxi a sufragar i publicar la Gramatica occitana segon los parlars lengadocians (Barcelona, 1935), en què Alibèrt perfecciona el sistema ortogràfic Perbòsc-Estieu i codifica l’occità normatiu modern, tot aplicant de manera científica els mateixos criteris amb què Pompeu Fabra havia reeixit a la normativització del català.

    Enfonsada la Dictadura primoriverista (1930), el panoccitanisme es divulga fulgurantment a ambdues bandes de les Corberes, amb èxit especial a Catalunya, on, amb ampli ressò mediàtic, impulsen el moviment l’Oficina de Relacions Meridionals de Carbonell, la Palestra de Batista i Roca, certs sectors de la Protectora, el foixista Feix, alguns nordcatalans com Alfons Mias, la poderosa Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (Principat), l’Agrupació Valencianista Escolar, cercles juvenils de les Illes (amb una certa implicació de l’Associació per la Cultura de Mallorca), un partit polític en bloc (Unió Democràtica de Catalunya), etc. 21 A banda i banda apareixen llibres i opuscles panoccitanistes; es publiquen revistes binacionals; se celebren visites i festes d’agermanament que mobilitzen bon nombre de joves i són presidides per altes autoritats locals i acadèmiques, i, en el cas de Barcelona, fins i tot autonòmiques: així, el centenari de Mistral (1930), l’apoteòsic centenari de la Renaixença catalana (1933) i el setè centenari de Ramon Llull (1933), sense oblidar les salutacions occitanes a la República Catalana (1931).

    Per la banda occitana, el panoccitanisme és, sobretot, un intent de recuperar el temps perdut i de cremar etapes en l’assalt del cel. Per la banda catalana, és una crisi de creixement que s’inscriu en un avenç seriós cap a la plenitud nacional. Si bé el panoccitanisme suposava, literalment, la creença en una sola comunitat nacional occitanocatalana, en la pràctica molts dels adherents catalans eren més aviat occitanòfils que cercaven la construcció d’una mena d’espai binacional occitano-català susceptible de tractar d’igual a igual amb els grans espais estatals europeus. I també hom esperava vèncer les reticències extraprincipatines envers el terme català tot identificant el projecte nacional amb un nom unitari, Occitània, extern a cadascuna de les regions catalanes: Occitània com a subterfugi del pancatalanisme o succedani de la clarificació intracatalana…

    Des d’un altre angle d’observació, entre els panoccitanistes catalans, fossin catalanoccitanistes o simplement occitanòfils, n’hi havia que creien honestament en la causa i n’hi havia que veien en Occitània una enorme eina manipulable per a consolidar internament Catalunya (els Països Catalans) i reforçar-ne la posició internacional.

    Davant tant de confusionisme aventurista s’alçà, el 30 d’abril de 1934, el cèlebre manifest Desviacions en els conceptes de llengua i de pàtria (La Veu de Catalunya, 6 de maig), signat per bona part de la plana major de la intel·lectualitat cívico-científica catalana, amb Pompeu Fabra al capdavant, però amb alguna absència significativa (Batista i Roca i Ferran Soldevila, per exemple). Avui, no sense alegre irresponsabilitat, sovintegen les lectures negatives d’aquest manifest que el jutgen com a obstaculització d’un somni possible, quan aquesta clarificació era de tot punt indispensable, i quan el manifest constitueix, en realitat i sobretot, la reivindicació pública i solemne de Catalunya com a nació; és a dir: la reivindicació del fet lingüístic i nacional català com a diferent de qualsevol altre, del francès i de l’espanyol, per començar; i la reivindicació de la integritat territorial de Catalunya com a realitat lingüística i nacional estesa de Salses a Guardamar, de Fraga fins a Maó, enfront tota mena de maniobres disgregadores i reduccionismes regionals.

    Alibèrt reacciona amb serenitat, però amb fermesa. En reproduir el manifest a Òc (núm. 16/17, gener-abril 1934), reconeix "l’independència e la personalitat linguistica e politica de Catalonha", així com "l’unitat interiora de Catalonha (…) de Salsas a Oriola e de Benabarre a las illas malhorquinas", però insisteix que tot aquest conjunt és part integrant del complex occità: "em mai que mai a l’aise per expausar de seriosas reservas, quand lo manifest examina la posicion del catalan demest las lengas latinas." La seva Gramatica de 1935 continua referint-se al català com a grup dialectal occità, i remet al Diccionari ortogràfic de Fabra com a font supletòria per a l’occità.

    Acaba ací l’esclat panoccitanista, perquè tot seguit s’acumularan els desastres polítics: la repressió subsegüent al Sis d’Octubre; la Guerra d’Ocupació amb triomf hispanofeixista; la Segona Guerra Mundial… Això no implica pas la fi de la germanor catalano-occitana: el 1939, els intel·lectuals occitans acolliran els centenars de col·legues catalans exiliats a Occitània, i, fins i tot, algun d’aquests salvarà els obstacles burocràtics en revelar-se’n la militància felibre davant un funcionari "francès" que resulta ésser felibre occità. El panoccitanisme ha mort, tot i que encara cuegi en la segona postguerra mundial en l’actitud d’algun lingüista occità, o en alguna iniciativa com la de l’Institut d’Estudis Occitans, que als anys cinquanta oferia classes de català entre d’altres "grups dialectals occitans": "Trista manera d’ajudar els catalans" (VENTURA 1964, 54).

    El 7 de maig de 1934, en carta personal a Alibèrt, Pompeu Fabra s’havia avançat a comunicar-li el sentit del manifest recent, en paraules que fem nostres i amb què volem concloure: "el manifest (…) no té altre objecte que desfer lamentables confusions que constitueixen un perill per al nostre moviment nacionalista, sense que en cap manera es vulgui anar, amb ell, contra l’entesa cordial que convé que existeixi entre els dos pobles germans, el nostre i el vostre. No hi heu de veure cap desafecte envers la vostra terra, de la qual tots els firmants som bons amics. Solament que creiem que el desig d’ajudar-nos mútuament en les nostres reivindicacions no hem de fundar-lo en teories que no responen a la realitat i que, per tant, ens farien a la llarga més mal que bé; ací ja estan fent mal. (…) L’adhesió (…) a aquell manifest no significa en absolut cap entebeïment de la nostra occitanofília; estigueu-ne segur!"

    Pol Sureda

    Gener-febrer 2003

    Retorn a l’inici
     
     

    Annex: Manifest de 1934
     
     

    NOTES

    1 Un exemple: l’elaboració de l’euskera normatiu, l’euskara batua (‘basc unificat’, 1970), no fou pas fàcil; els mateixos ideòlegs espanyolistes que de sempre havien negat el pa i la sal a la llengua basca foren els principals opositors de l’estandardització, en nom de la "defensa" de les "diverses llengües basques populars" que es podrien veure minades pel batua, i no pel francès i l’espanyol, com fóra de rigor. La mateixa actitud han hagut d’enfrontar els intents de definir un sard estàndard.

    2 Ara s’està produint un tímid reconeixement dels dialectes d’aquestes llengües, però separadament de cadascun, és clar: no hi ha, per exemple, oficialització del gal·loitàlic, sinó "protecció i valorització" del "lígur", el "piemontès", el "llombard", etc., interessants "modalitats" del patrimoni lingüístic "italià". També l’Estat francès, en l’escassa mesura que ha permès l’ensenyament de l’occità, ho ha fet imposant la designació separada de cada dialecte ("llenguadocià", "provençal", "gascó", etc.), amb normatives divergents. I el sami ha passat d’ésser una sola llengua sense cap reconeixement oficial a rebre una regulació restrictiva pertot del domini lingüístic mitjançant multiplicitat de normatives que pretenen ésser sengles "llengües sami".

    3 Hi ha qui, en una autèntica regressió epistemològica, empra els testimonis llemosinistes com a peces de convicció que "demostren" l’occitanitat del català per l’estupenda raó que aquesta era, més o menys, l’opinió dels llemosinistes. És a dir: hom convalida acríticament l’autopercepció coetània, com si la ciència lingüística fos un "apriorisme presentista". Amb idèntic criteri, una bona antologia de textos segregacionistes valencians (per a compondre la qual només caldria fullejar recopilacions de Sanchis Guarner, Fuster, Pitarch, Aracil o Ferrando), ¿"demostraria", potser, que "el valencià no és català"? És científicament insensat abonar tòpics tronats en funció d’uns testimonis alienats o pre-científics que no proven altra cosa sinó aquesta alienació o aquest pre-cientifisme.

    4 Vegeu, però, GINEBRA 1989.

    5 Obtenim la data exacta del poema en GUIA 1988, 91. Traducció de Martí de Riquer (RIQUER 1972, 16): "A Déu encomano tot el que roman a la part d’ací: me’n vaig plorant, car estimo molt les dames. Salvi Déu tot el país, de Salses fins a Tremp, i encara més aquell [lloc] on viu la meva senyora." La fita de Salses és ben precisa i ben permanent, malgrat els vincles polítics transpirinencs de llavors. Quant a la relació unitària entre Salses i Tremp, pot interpretar-se com d’ordre etnolingüístic, o, si voleu, "cultural", perquè la unitat política entre llurs comtats, Rosselló i Pallars Jussà, era relativa; ambdós estaven vinculats al de Barcelona en un grau o altre, però la plena incorporació als dominis del comte-rei era molt recent en el primer dels casos (1172) i futura en el segon (1192). És clar que la unitat entre Salses i Tremp pot ésser interpretada també en els termes més polítics –habituals en l’època-- de ‘dominis del comte de Barcelona’ o ‘Catalunya Vella’, atès que no hi figura la Ribagorça doblement fronterera, ni tampoc la Seu d’Urgell, del Pallars Sobirà, comtat situat just al nord de Tremp i fronterer amb Occitània, intensament relacionat amb el bloc barceloní, però independent encara durant força temps.

    6 Convé precisar el sentit d’aquest passatge. Desclot hi enumera la gent que constitueix una de les ales de l’exèrcit francès en batalla; i per això hi figuren els borgonyons, francòfons. Ara bé: Desclot subratlla allò que té en comú (la majoria de) aquesta gent: que són occitans. Més encara: precisa que són aquell subconjunt d’occitans que estan sotmesos al rei de França. Implícitament, doncs, hom té en compte l'occitanitat de la Gascunya, encara independent de França.

    7 Relativitzem l’afirmació: l’extrem septentrional de Portugal, Galícia, havia restat en mans del Regne de Castella, que maldarà multisecularment per presentar el gallec com a dialecte espanyol. El mateix joc de distància i similitud lingüístiques que subratllava la lingüicitat del portuguès envers l’espanyol en el cas del Regne de Portugal, permetia al Regne de Castella ignorar la lingüicitat del portuguès en el cas de Galícia. La mateixa realitat lingüística que permetia consolidar la consciència dels lusòfons a una banda de la frontera els condemnava a l’alienació a l’altra banda. Ací, com a la Cerdanya bipartida, no es tracta pas de cap joc de "invenció d’identitats", sinó d’una qüestió summament seriosa de poder.

    8 Vet aquí un altre exemple notable d’embolic terminològico-conceptual: el concili de Tours (813) havia consagrat l’expressió rustica romana lingua per a designar genèricament qualsevol de les llengües romàniques, per contraposició amb el llatí, com tot seguit farien els termes col·loquials romanç, rústic, pla i vulgar. En rescatar aquesta expressió uniforme en la documentació antiga, l’erudició siscentista n’havia deduït l’existència d’una única llengua romana que s’hauria conservat viva a Occitània mentre en derivaven les altres llengües romàniques. Observem, però, que aquesta escola ja avançava en la línia correcta, en relacionar les llengües romàniques entre si i amb el llatí.

    9 Pere Màrtir Anglès (Prontuario orthologi-gráfico trilingüe…, 1742): "Se ve claro por la uniformidad de los términos o palabras catalanas con las palabras latinas que esta lengua es también hija de la latina, como lo es la castellana (…). Ni hace fuerza alguna el decir que la lengua catalana nace de la lengua lemosina, o es ella misma, porque la lengua lemosina es hija de la latina también como la castellana, y sólo se diferencia de ésta en la pronunciación y terminación de algunas palabras, como se puede ver en los libros antiguos de una y otra lengua, esto es, castellana y lemosina o catalana, que todos o los más son latinos o vienen de originales latinos. Por donde se saca en consecuencia legítima que la lengua catalana y la castellana son dos hijas de una misma madre…"

    10 Antoni Francesc de Tudó (Sobre la lengua catalana, 1792): "los poco aplicados al verdadero estudio de nuestra lengua, satisfechos de su limitada erudición y llevados de su natural ojeriza, dirán acaso que aquélla dimana de la lengua lemosina, o es ella propia, pero esto, lejos de serle nocivo, le da mayor realce." "Si estuviesen libres de ese encono y viesen con imparcialidad esta materia, conocerían que, de ser dos idiomas uno mismo, y el uno legítimo, es forzosa consecuencia el deducir por igual al compañero que no tiene más diferencias que llamarse con distinto nombre, y si anduviesen más adelante, no sólo hallarían esta unión con la lengua lemosina sino con la castellana."

    11 Vegeu la nota 9.

    12 Tot això, és clar, enmig de les incongruències habituals: per a Ullastra, el català és autòcton, i no pas dut d'Occitània, però dugué primer el nom de llemosí per la regió occitana homònima; hauria estat rebatejat català pel fabulós Otger Cataló, de la presumpta historicitat del qual no dubta gens, però Cataló ja hi hauria trobat la llengua, que era el llemosí, però --sembla-- no pas el de Llemotges (ULLASTRA 1980, 26-27).

    13 El terme masses en l’accepció sociològica actual ja figura el 1841 en un poema en espanyol de Josefa Massanés (FRADERA 1992, 137), autora que esdevindria la primera poetessa contemporània en llengua catalana.

    14 Allà on no hi hagué un esforç col·lectiu de normalització lingüística, de conscienciació nacional, la llengua oprimida ha dut una existència inercial i precària fins arribar a una generació que, aclaparada pel complex del colonitzat, ha deixat de transmetre-la. A l’Europa Occidental aquesta ruptura de la transmissió intergeneracional és molt recent, contra les pretensions de la propaganda estatalista: en la majoria dels casos, data de mitjans segle XX, i no tenim per què legitimar-la considerant-la irreversible. Parlem de llengües vives.

    15 Vegeu-ne una bona equivalència moderna en BRUGUERA 1977.

    16 Aguiló fa el pas definitiu de llemosí a català entorn del 1860 (MASSOT 2002).

    17 En Aguiló, el rebuig de llemosí sembla coincidir amb l’adopció del català en la correspondència personal (MASSOT 2002).

    18 Hom ha remarcat sovint el paral·lelisme entre aquests versos d’Aguiló i els no menys cèlebres de Mistral: "Car, de morre-bordon qu’un pòple tombe esclau, /se tèn sa lenga, tèn la clau / que di cadena lo deslieura."

    19 Cert que en el viatge folklòric de 1860 Aguiló cau en el xovinisme de considerar "catalana" la Vall d’Aran (MASSOT 2002, 30).

    20 Aquest debats giraven entorn dels orígens de la Renaixença. En la Breve reseña del actual renacimiento de la lengua y literatura catalana. ¿Débese a la influencia de los modernos trovadores provenzales? (1877, publicada el 1880), Rubió ataca Quintana i defensa Briz, però, sobretot, polemitza amb el romanista francès Paul Meyer, que havia explicat la Renaixença catalana com a fruit de Mistral ("De l'influence des Troubadours sur la poésie des peuples romanes", Romania, 1876). És clar que Rubió també hi aprofitava per a defensar la seva primacia com a màxim impulsor de la Renaixença, paper que no li reconeixien Balaguer ni Aguiló. Vegeu, per exemple, JORBA 1994, 67-70. Tot i això, el refús rubionià a la subordinació catalana era també "l'expressió d'un sentiment prou general a Catalunya" (MARTEL 1992, 385). D'altra banda, és significatiu que el discurs de Rubió fos traduït (al francès) pel felibre llenguadocià Carles Bloy (BALANZÀ 1992, 397-398) i emprat com a arma dialèctica contra l'hegemonisme mistraliano-provençalista (MARTEL 1992, 387).

    21 Convé puntualitzar que tan sols l'Oficina de Carbonell era intrínsecament panoccitanista; la majoria d'aquestes entitats es lliurava intensament a tasques patriòtiques (pan)catalanes, amb el panoccitanisme com a simple extensió de la línia que hom considerava essencial.
     
     

    BIBLIOGRAFIA

    1. Obres citades al si del text i altres de consultades en l’elaboració de l’article
     
     

    ABELLÓ 1989 – ABELLÓ JUANPERE, Joan. "Actitud d’Antoni Puigblanch enfront de la llengua catalana entre 1811 i 1832". EN: Història de la llengua. Ed. a cura d’Antoni Ferrando. València: Institut de Filologia Valenciana, 1989. (Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana; vol. 8) P. [215]-225.

    AGUILÓ 1916 – AGUILÓ, Marian. Per la llengua. Barcelona: Ilustració Catalana, [1916]. (Lectura popular; núm. 211)

    ALADERN 1903 – ALADERN, Joseph. Lo catalá ¿es idioma o dialecte? Barcelona: Imp. de Vidal y Planuch, 1903.

    ARAMON 1985 – ARAMON i SERRA, R[amon]. Frederic Mistral i la Renaixença catalana. Barcelona: Rafael Dalmau, cop. 1985. (Episodis de la història; 259)

    BADIA 1979 -- BADIA i MARGARIT, Antoni M. Llengua i cultura als Països Catalans. 6a ed. Barcelona: Edicions 62, 1979. (El cangur; 16)

    BADIA 1989 -- BADIA i MARGARIT, Antoni M. "Presència internacional de la llengua catalana". EN: Història de la llengua. Ed. a cura d’Antoni Ferrando. València: Institut de Filologia Valenciana, 1989. (Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana; vol. 8) P. [3]-18.

    BALANZÀ 1989 – BALANZÀ, Empar. "Relacions entre escriptors occitans rodanians i escriptors dels Països Catalans (1860-1900".  EN: Actes del Vuitè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes: Tolosa de Llenguadoc, 12-17  de setembre de 1988: vol I. Publicades a cura d'Antoni M. Badia i Margarit i de Michel Camprubí. [Barcelona]: AILLC: Abadia de Montserrat, 1989. P. [365] ss.   

    BALANZÀ 1992 – BALANZÀ, Empar. "Les correspondències privades als dos vessants dels Pirineus, un suport documental per a l'estudi de la Renaixença: la tasca d'Albert de Quintana en les relacions occitano-catalanes". EN: Actes del Col·loqui Internacional sobre la Renaixença: (18-22 de desembre de 1984): I. Barcelona: Curial, 1992. (Estudis universitaris catalans; vol. 27)  P. [391]-405.    

    BALLOT 1987 – BALLOT, Josep Pau. Gramática y apología de la llengua cathalana. Ed. a cura de Mila Segarra. Barcelona: Alta Fulla, 1987. (Documents de filiologia catalana; 2) Facsímil de la 2a ed. (v. 1821).

    BASTARDAS 1989 – BASTARDAS, Joan. "Quan es produí el pas del llatí al català?". Revista de Catalunya, núm. 30 (maig 1989), p. [33]-47.

    BASTERO 1997 – BASTERO, Antoni de. Història de la llengua catalana. A cura de Francesc Feliu. Vic: Eumo, 1997. (Biblioteca universitària. Història de la llengua; 6)

    BLADÉ 1964 – BLADÉ DESUMVILA, A[rtur]. Felibres i catalans. Barcelona: Rafael Dalmau, D.L. 1964. (Episodis de la història; 59)

    BOFARULL 1987 – BOFARULL, Antoni de. Escrits lingüístics. Ed. a cura de Jordi Ginebra. Barcelona: Alta Fulla, 1987. (Documents de filiologia catalana; 1)

    BRUGUERA 1977 -- BRUGUERA, Jordi. "Influx de l’occità en la llengua catalana". EN: CIEMEN. Primeres Jornades del CIEMEN: dret i minories nacionals; relacions lingüístiques occitano-catalanes. Barcelona: Abadia de Montserrat, 1977. (Nationalia; 1) P. [91]-139.

    BUSQUETS 1916 -- BUSQUETS i PUNSET, Anton. Aplec: models en vers i en prosa del nostre Renaixement: per a ús de les escoles de Catalunya, Mallorca, Valencia i Rosselló. Il·lustracions de Josep Berga i Boada i Prudenci Bertrana. Nova ed. corr. i augm. pels editors. Girona: Dalmáu Carles Pla, 1916.

    CERDÀ 2002 – CERDÀ SUBIRACHS, Jordi. "Història de l’edició de textos catalans". EN: MARTÍNEZ-GIL, Víctor (coord.) L’edició de textos: història i mètode. Barcelona: UOC, 2002. (Àgora biblioteca oberta; 15) P. [123]-147.

    COLON 1978 – COLON, Germà. La llengua catalana en els seus textos. Barcelona: Curial, 1978. Vol. 1. (Biblioteca de cultura catalana; 39)

    COMAS 1967 – COMAS, Antoni. Les excel·lències de la llengua catalana. Barcelona: Rafael Dalmau, cop. 1967. (Episodis de la història; 95/96)

    COROMINES 1977 – COROMINES, Joan. El que s’ha de saber de la llengua catalana. 7a ed. Palma: Moll, 1977. (Raixa; 1)

    CORRETGER 1995 – CORRETGER, Montserrat. Alfons Maseras: intel·lectual d’acció i literat (biografia, obra periodística, traduccions). Barcelona: Curial: Abadia de Montserrat, 1995. (Textos i estudis de cultura catalana; 44)

    CREIXELL 1992 – CREIXELL, Lluís. "La Renaixença al Rosselló". EN: Actes del Col·loqui Internacional sobre la Renaixença: (18-22 de desembre de 1984): I. Barcelona: Curial, 1992. (Estudis universitaris catalans; vol. 27)  P. [57]-82.    

    CUCÓ 1971 – CUCÓ, A[lfons]. El valencianisme polític, 1874-1936. València; Barcelona: Lavínia, 1971 (Garbí; 1)

    EBERENZ-GREOLES 1990 -- EBERENZ-GREOLES, Carme. "Bernard Schädel i els Països Catalans". Zeitschrift für Katalanistik, 3 (1900), 137-166.

    FRADERA 1992 – FRADERA, Josep Maria. Cultura nacional en una societat dividida: patriotisme i cultura a Catalunya (1838-1868). Barcelona: Curial, 1992. (Biblioteca de cultura catalana; 71)

    FUSTER 1962 – FUSTER, Joan. Qüestió de noms. Barcelona: Aportació Catalana, 1962. (Edicions d’aportació catalana; 1)

    FUSTER 1984 – FUSTER, Joan. Nosaltres, els valencians. 8a ed. Barcelona: Edicions 62, 1984. (El cangur; 32)

    GINEBRA 1989 – GINEBRA I SERRABOU, Jordi. "Renaixença catalana i llengua occitana: a propòsit d'Antoni de Bofarull". EN: Actes del Vuitè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes: Tolosa de Llenguadoc, 12-17  de setembre de 1988: vol I. Publicades a cura d'Antoni M. Badia i Margarit i de Michel Camprubí. [Barcelona]: AILLC: Abadia de Montserrat, 1989. P. [141]-158.

    GUIA 1988 – GUIA, Josep. València, 750 anys de nació catalana. València: Eliseu Climent, 1988. (La unitat; 131)

    GUILLEUMAS 1957 – GUILLEUMAS, Rosalia. La llengua catalana segons Antoni Rubió i Lluch. Barcelona: Barcino, 1957. (Col·lecció popular Barcino; vol. 179)

    JORBA 1983 – JORBA, Manuel. "Actituds davant de la llengua en relació amb la Renaixença". EN: Actes del Sisè Col·loqui de Llengua i Literatura Catalanes: Roma, 28 setembre-2 octubre 1982. Publicades a cura de Giuseppe Tavani i Jordi Pinell. Barcelona: Abadia de Montserrat, 1983. P. [127]-151.

    JORBA 1984 - JORBA, Manuel. Manuel Milà i Fontanals en la seva època: trajectòria ideològica i professional. Barcelona: Curial, 1984. (Biblioteca de cultura catalana; 54)

    JORBA 1994 – JORBA, Manuel. "Literatura, llengua i Renaixença: models literaris i influències culturals". EN: Naturalisme, positivisme i catalanisme, 1860-1890. Barcelona: Edicions 62, 1994. (Història de la cultura catalana; vol. 5) P. 57 ss.  

    LAFONT/ANATÒL 1973 – LAFONT, Robert; ANATOLE, Christian. Història de la literatura occitana. Barcelona: DOPESA, 1973. 2 v. (Pinya de rosa; 8, 9)

    MALÉ 2001 – MALÉ i PEGUEROLES, Jordi. "Història de les històries de la literatura catalana". EN: OLLÉ, Manel; PLA i ARXÉ, Ramon; SUBIRANA, Jaume (coord.) L’estudi de la literatura catalana: ordre i cànon. Barcelona: UOC, 2001. (Filologia catalana)

    MALÉ 2002 – MALÉ i PEGUEROLES, Jordi. "Antoni Rubió i Lluch, cap a una història i una literatura nacionals (II): defensa i reivindicació de la llengua". Revista de Catalunya, 172 (abril 2002), p. 107-128.

    MARCET 1987 – MARCET i SALOM, Pere. Història de la llengua catalana. Barcelona: Teide, 1987. 2 v. (El blau marí; 11)

    MARFANY 1992 – MARFANY, Joan-Lluís. "Mitologia de la Renaixença i mitologia nacionalista". L’Avenç, núm. 164 (nov. 1992), p. 107-128.

    MARTEL 1992 -- MARTEL, Felip. "Occitans i catalans: els avatars d'una germanor". EN: Actes del Col·loqui Internacional sobre la Renaixença: (18-22 de desembre de 1984): I. Barcelona: Curial, 1992. (Estudis universitaris catalans; vol. 27)  P. [377]-390.     

    MASERAS 1988 – MASERAS, Alfons. "Pancatalanisme". EN: El catalanisme i la Gran Guerra (1914-1918): antologia. Ed. a cura de David Martínez Fiol. Barcelona: la Magrana, 1988. (Biblioteca dels clàssics del nacionalisme català; 21) P. [95]-99.

    MASERAS/JOUVEAU 1932 – MASERAS, Alfons; JOUVEAU, Màrius. Resum de literatura provençal. Barcelona: Barcino, 1932. (Col·lecció popular Barcino; 74)

    MASSOT 1983 -- MASSOT i MUNTANER, Josep M. "El nom i la unitat de la llengua catalana segons mossèn Antoni M. Alcover". L’Espill, núm. 17/18 (primavera-estiu 1983), p. 79-89.

    MASSOT 1985 – MASSOT i MUNTANER, Josep. Els mallorquins i la llengua autòctona. 2a ed. augm. Barcelona: Curial, 1985. (Biblioteca de cultura catalana; 1)

    MASSOT 2002 – MASSOT i MUNTANER, Josep. Els viatges folklòrics de Marià Aguiló. Discurs llegit… en l’acte de recepció pública de… Barcelona: Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, 2002.

    MOLL 1952 – MOLL, Francisco de B. Gramática histórica catalana. Madrid: Gredos, cop. 1952. (Biblioteca románcia hispánica)

    MORAN/RABELLA 2001 – Primers textos de la llengua catalana. A cura de Josep Moran i Ocerinjáuregui i Joan Anton Rabella i Ribas. Barcelona: Proa, 2001. (Clàssics catalans; 1)

    NADAL/PRATS 1982 – NADAL, Josep M.; PRATS, Modest. Història de la llengua catalana: volum I, dels orígens fins al segle XV. Pròleg de Joaquim Molas. Barcelona: Edicios 62, 1982. (Estudis i documents; 33)

    PETIT 1998 – PETIT I AGUILAR, Joan. Gramàtica catalana. Edició i estudi a cura de Jordi Ginebra. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 1998. (Biblioteca filològica; 35)

    PI 1984 – PI DE CABANYES, Oriol. Apunts d’història de la Renaixença. Sant Boi de Llobregat: Edicions del Mall, 1984. (Sèrie assaig)

    RAFANELL 1991 – RAFANELL, August. Un nom per a la llengua: el concepte de llemosí en la història del català. Vic: Eumo, 1991. (Biblioteca universitària. Història de la llengua; 1)

    RAFANELL 1999 – RAFANELL, August. La llengua silenciada: una història del català, del Cincents al Vuitcents. Barcelona: Empúries, 1999. (Bibloteca universal Empúries; 121)

    RAFANELL/ROSSICH 2000 – RAFANELL, August; ROSSICH, Albert. "La llengua occitana a la Catalunya del segle XVIII". Revista de Catalunya, 156 (nov. 2000), p. 77-95.

    RICO/SOLÀ 1995 – RICO, Albert; SOLÀ, Joan. Gramàtica i lexicografia catalanes: síntesi històrica. València: Universitat de València, 1995. (Biblioteca lingüística catalana; 16)

    RIQUER 1955 – RIQUER, Martín de. "La lengua de los poetas catalanes medievales". EN: VII Congreso Internacional de Lingüística Románica: Universidad de Barcelona, 7-10 abril de 1953. Barcelona: Universidad de Barcelona, 1953-1955. 2 v.

    RIQUER 1972 – RIQUER, Martí de. Literatura catalana medieval. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, Delegació de Serveis de Cultura, 1972. (Publicacions del Museu d’Història de la Ciutat; núm. 25)

    RODRIGO 1993 – RODRIGO MANCHO, Ricardo. "Vicent Boix i Víctor Balaguer: dues biografies en convergència". EN: Miscel·lània Joan Fuster, VII. Barcelona: Abadia de Montserrat, 1993. P. [199]-222.

    SABATÉ 1997 – SABATÉ i CURULL, Flocel. El territori de la Catalunya medieval: percepció de l’espai i divisió territorial al llarg de l’Edat Mitjana. Barcelona: Rafael Dalmau, 1997. (Fundació Salvador Vives i Casajuana; 137) .

    SALRACH 1988 – SALRACH, Josep M. "Catalunya i catalans des de quan?". Revista de Catalunya, núm. 15 (gener 1988), p. [35]-50.

    SANCHIS 1972 – SANCHIS GUARNER, Manuel. La llengua dels valencians. 4a ed. València: l’Estel, 1972. (La unitat; 7)

    SANCHIS 1980 – SANCHIS GUARNER, Manuel. Aproximació a la història de la llengua catalana: creixença i esplendor. Barcelona: Salvat, cop. 1980.

    SOLÀ 1985 – SOLÀ, Joan. "L’origen de la llengua al segle XIX català". EN: Homenatge a Antoni Comas. Barcelona: Facultat de Filologia, Universitat de Barcelona, 1985. P. 457-478.

    SOLÀ 1991 – "Milà i Fontanals i la llengua catalana". EN: SOLÀ, Joan. Episodis d’història de la llengua catalana. Barcelona: Empúries, 1991. (Biblioteca universal Empúries; 52) P. [133]-151.

    TORRENT 1969 – TORRENT, Joan. La premsa de Barcelona (1641-1967). Barcelona [etc.]: Bruguera, 1969. (Quaderns de cultura; 54)

    ULLASTRA 1980 -- ULLASTRA, Josep. Grammatica cathalána. Estudi i edició crítica a cura de Montserrat Anguera. Barcelona: Bibliograf: Fundació Mediterrània, 1980.

    VENTURA 1964 – J.V.S. [i.e. VENTURA, Jordi]. Els catalans i l’occitanisme. Recull de textos aplegats i comentats per… Barcelona: Aportació Catalana, 1964. (Edicions d’aportació catalana; 8)

    VILA 1993 – VILA, Pep. "L’enquesta Coquebert de Mombret (1806-1812) sobre la llengua dels Països Catalans". Revista de Catalunya, 72 (maig 1993), p. [38-51].

    ZAMORA 1993 – ZAMORA MUNNÉ, Juan Clemente. Historiografía lingüística: Edad Media y Renacimiento. [Salamanca?]: Colegio de España, D.L. 1993. (Lingüística; nº 5)
     
     
     
     

    2. Bibliografia complementària: Occitània i la llengua occitana

    ALIBÈRT, Loís [i.e. Loïs]. Gramatica occitana segon los parlars lengadocians. Facsímil de la 2a ed. de 1976. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans; Tolosa: Institut d’Estudis Occitans, 2000.

    BALDIT, J. P. Occitània. Trad. de Jordi Bolòs i Maria Dolors Duran, del CAOC. Barcelona: la Magrana, 1982. (Alliberament; 14)

    BEC, Pèire. La llengua occitana. Barcelona: Edicions 62, 1977. (Llibres a l’abast; 133)

    Dossier Occitània. Barcelona: CIEMEN, 1981. (Altres nacions; 2/3)

    FIGUERES i TRULL, Jordi. "’Ieu coneissi un païs…’: Occitània i l’occità del 1945 als nostre dies". Revista de Catalunya, núm. 125 (gener 1998), p. 82-105.  

    GARDY, Felip. "Occitània: un enjòc". EN: CIEMEN. Quartes Jornades del CIEMEN: fet nacional: llengua, territori i migracions. Barcelona: Abadia de Montserrat, 1980. (Nationalia; 5) P. [189]-208.

    LAGARDA, Pèire. "Occitania e occitanisme". EN: CIEMEN. Primeres Jornades del CIEMEN: dret i minories nacionals; relacions lingüístiques occitano-catalanes. Barcelona: Abadia de Montserrat, 1977. (Nationalia; 1) P. [141]-152.

    "Occitània". EN: TUBELLA, Imma; VINYAMATA, Eduard. Les nacions de l'Europa capitalista. Pròleg de Josep Ferrer. Barcelona: La Magrana, 1977. (La Magrana; 13) P. 191-202. 

    El somni d'Occitània: vuitè centenari d'Alfons el Cast, primer rei de Catalunya-Aragó (1154-1196). [Barcelona]: Fundaciò Jaume I, 1996. (Nadala; any 30)

    V.t. BRUGUERA 1977; LAFONT/ANATÒL 1973; VENTURA 1964.

    Enllaços summament útils:

    OccitaNethttp://occitanet.free.fr/oc/index.html

    Occitània sul malhumhttp://www.geocities.com/CapitolHill/2057/ococ00.html

    CAOC (Centre d’Agermanament Occitano-Català/Centre d’Afrairement Occitano-Catalan)

    -- http://personals.ip.ictonline.es/+caoc/default1.htm
     
     

    3. Bibliografia complementària: panoccitanisme

    3.1. Panoràmica general

    GRAU, Pere. "El panoccitanisme dels anys trenta: l’intent de construir un projecte comú entre catalans i occitans". El contemporani, 14 (gener-maig 1998), p. 29-35.

    3.2. Aspectes concrets, testimonis, etc.

    ALQUÉZAR i MONTANÉS, Ramon. La correspondència entre Loïs Alibert i Josep Carbonell i Gener (materials per a l’estudi de la codificació de la llengua occitana). Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1992. (Biblioteca filològica; 23)

    CIRICI, Alexandre. El temps barrat. Barcelona: Destino, 1973. (El dofí)

    CREIXELL i FERRER, Joan; FERRÉ i TRILL, Xavier. "Panoccitanisme a la Universitat, 1930-1934: una fugida endavant?". EN: Història de la Universitat de Barcelona: I Simposium, 1988: 150 aniversari de la restauració. Barcelona: Universitat de Barcelona, 1990. P. 673-682.

    PANYELLA, Vinyet. Josep Carbonell i Gener (Sitges, 1897-1979): entre les avantguardes i l’humanisme. Barcelona: Edicions 62, 2000. (Biografies i memòries; 43)

    PÉREZ MORAGON, Francesc. "El valencianisme i el fet dels Països Catalans". L’Espill, núm. 18 (tardor 1983), p. 57-82.

    PI DE CABANYES, Oriol. "Josep Carbonell i Gener: de l’avantguarda a la política d’expansió". Serra d’Or, any XIX, núm. 212 (maig 1977), p. 19-22.

    VENTURA, Jordi. "Sobre els precedents del terme Països Catalans". EN: Debat sobre els Països Catalans. Barcelona: Curial… [etc.], 1977. P. [347]-359.


  • Febrer del 2003

    Pàgina principal

    1