El talp
web alternatiu

http://www.racocatala.cat/eltalp

 

La polèmica sobre la catalanitat de Colom

D’un temps ençà, de la mà de Jordi Bilbeny, s’ha encetat de nou la polèmica sobre la catalanitat de Colom i la falsificació de la història per part de la historiografia espanyola i l’Estat. Sembla que els llibres de Bilbeny, i fins i tot la pel·lícula L’apropiació del descobriment d’Amèrica: una conspiració d’Estat?, han reobert un vell debat. Des de Lluís Ulloa, l’historiador peruà que el 1927 va anunciar la catalanitat de Colom, fins a Jordi Bilbeny, passant per Pere Català i Roca, un debat llarg sobre l’origen suposadament català de Colom i la paternitat, de dubtós honor, d’allò que tots, sense excepció i amb completa unanimitat, coincideixen a anomenar "descobriment" d’Amèrica. Sembla que tampoc a Jordi Bilbeny, ell tan preocupat per la "veritat" i per com ens manipulen la història, se li ha acudit en cap moment criticar el concepte mateix de "descobriment", com si el continent Americà hagués estat desert d’éssers humans el dia que van arribar Colom i els seus.

Per més senyes, Bilbeny, en declaracions a El Temps (número 1001), ens diu que ell "volia fer una novel·la històrica sobre Colom, perquè jo vinc de la poesia, de la literatura, i m’interessava aquest personatge enigmàtic, relacionat amb els reis catòlics, un corsari, que el desposseeixen, que el tanquen; tot el món exòtic de l’Atlàntic, de la primera trobada al continent; tota aquesta gesta nàutica amb les connotacions polítiques em cridava l’atenció". El subratllat és meu. Exotisme, "primera trobada", i gesta nàutica... Sobren els comentaris.

Tot plegat no és nou. Ni els termes del debat, ni aquesta manera d’encarar-se al personatge de l’Almirall sense immutar-se davant el "descubrimiento" i les bases ideològiques de la mentalitat imperial i genocida. Efectivament, com bé denuncia Miquel Izard en el seu recent article a l’Avenç (octubre del 2003): Creació, història oficial i histèria sagrada, Bilbeny i la seva reivindicació de la catalanitat de Colom, també són deutors d’una manera de fer la història pròpia dels que sempre han cantat les glòries pàtries de l’Estat que toqui. La història del poder, per entendre’ns. Sense voler veure que les glòries pàtries sempre es munten sobre la sang i el sofriment de qui paga els plats trencats de tanta glòria i tant "descubrimiento".

Bilbeny, que denuncia que se’ns ha amagat la història i es dedica enfervoridament a restaurar la suposada autoria catalana en la qüestió del "descubrimiento", cau en l’error de contraposar, a una història de justificació del poder estatal, la voluntat de construir-ne una altra en el mateix sentit, encara que oposada a la primera.

En aquest sentit, estic d’acord amb Izard i la seva contraposició burocràcia versus resistència. La història del poble sempre és la història de la resistència, mai del poder i les seves ambicions. De la resistència a les imposicions de les classes dominants i els seus projectes. Des de quan a qualsevol historiografia nacional catalana mitjanament progressista li ha interessat propagar les gestes dels almogàvers, o tractar de provar la catalanitat de la barbàrie anomenada "descubrimiento"? Jordi Bilbeny fa historiografia de dretes.

Per tant, estem d’acord amb Izard en denunciar aquells que, d’un temps ençà, sembla que troben bé glorificar el nostre passat "imperial" (les barbaritats comeses a Grècia, a les quals fins i tot Francesc Puigpelat ha dedicat un llibre), o que es complauen, com Bilbeny, a augmentar el nostre panteó de glòries pàtries tot incorporant personatges de la talla del "gran almirante".

Res més funest per a la nostra historiografia nacional que dedicar-se a reivindicar passats gloriosos, enlloc de dur a terme les tasques veritablement importants, com és treure a la llum una història nacional comuna que ens ajudi a percebre’ns com un sol poble a valencians, mallorquins, nordcatalans, principatins i algueresos.

Fins aquí la crítica a Jordi Bilbeny, en la qual, com ja he dit, coincideixo amb Miquel Izard. Ara, però, crec que hauria de criticar els excessos de Miquel Izard, que en el seu zel per fustigar l’intel·lectual al servei del poder (de qualsevol poder) acaba matant tot el que és gras...

En efecte, Izard diu que els posicionaments de Bilbeny són característics de "la nostra Histèria Sagrada, també estatal de 1980 ençà". M’agradaria que m’aclarís Izard en què s’assembla la descentralització administrativa que representa la Generalitat principatina a un Estat.

Més encara: per Izard, els partidaris de la història explicada a la manera de Bilbeny, "veuen Catalunya com a "unitat de destí en l’universal", esmenten una sola tradició política; així, en el llistat de greuges perpetrats per l’enemic, citen la guerra del 1936, i massa catalans, Cambó o Pla, col·laboraren enfervoridament amb Franco. Ni tota la gent del Principat es revoltà contra Joan II, ni eren contraris als Trastàmares".

El que deia... Izard mata tot el que és gras. En el seu zel per atacar la historiografia "oficial" d’un encara inexistent i hipotètic Estat Català, que sembla donar per fet amb la Generalitat pujolista, Izard arriba a posar en dubte el fet mateix que el país sigui una entitat nacional única (que suposadament seria filla "d’una sola tradició política"), aportant a com a dèbil, debilíssim argument, les reaccions de signe nacional contrari (a la tradició suposadament única) dels mateixos catalans.

És evident que una nació no és una entitat ni compacta, ni homogènea, ni uniforme. Això és el que voldrien els nacionalistes estatals, dels qui sembla que Izard és subconscientment deutor.

Del fet que hi hagué italians que combateren en la guerra civil contra les tropes enviades per Mussolini, seguint la "lògica" izardiana, hauríem de deduir que Itàlia no és una entitat unitària? O del fet que hi hagi comunistes als EEUU també hauríem de deduir que els Estats Units no són una comunitat nacional, no? Si la nació no respon tota a la una davant una qüestió o un fet històric no existeix, sembla dir Izard. I, és clar, si no existeix: a què treu cap una historiografia "nacional" que canti les glòries pàtries? Historiografia nacional i glòries pàtries semblen unitats indissolubles en la ment d'Izard...

Izard també sembla argumentar oblidant que la causa dels Trastàmares, la dels borbons o la de Franco tenen en comú, cadascuna en el seu temps i a la seva manera, una mateixa voluntat de sotmetre la terra catalana a un poder estranger. També sembla, seguint Izard, que del fet que hi hagués catalans que defensessin aquesta causa en podem deduir que la Catalunya de la causa oposada, la que defensaven els anomenats "patriotes" és, senzillament, "una altra tradició política". Potser defensar la causa borbònica el 1701 no és ser gaire "botifler"; però sí és fer-ho el 1707 o el 1714, no? I també sembla evident que defensar la causa de Franco, "perquè els rojos no ens prenguin fàbriques i propietats" no és pas defensar la causa de la integritat nacional del país. O ara sembla que defensar la Catalunya abans sotmesa que "roja" és tan legítim com defensar la plena llibertat del país? Izard defensa la legitimitat de la causa popular quan convé? O no serà que per Izard els que lluitaren al 1714 tan sols defensaven "un altre model d’estat"?, com diuen ara alguns historiadors i com deia fa temps l’Aleix Vidal Quadras... o Pasqual Maragall, en conversa amb Maria Aurèlia de Capmany a "Converses a Barcelona", a principis dels vuitanta. Estranyes coincidències...

En definitiva: Izard, per denunciar les tendències reaccionàries o retrògades de la nostra producció historiogràfica, sembla que no té altre recurs que carregar-se la possibilitat mateixa de bastir una historiografia nacional. Perquè, és clar, nació és estat. I el pecat (original) és constituir-se en Estat, que no és una institució històrica al servei de les classes dominants (i que pot ser posada al servei de les classes populars), sinó la font originària i primigènia de tots els mals, com sembla dir Miquel Izard.

Mateu Llopis


Octubre del 2003

Pàgina principal