El talp
web alternatiu

http://www.racocatala.cat/eltalp

 

Desemmascarar les pretensions científiques de l'espanyolisme (1). Ressenya publicada a Quaderns d’alliberament, núm. 10 (1985), 167-174 

[Ressenya de:] Josep Maria Colomer. Contra los nacionalismos.  Barcelona: Anagrama, 1984.

[Nota de l’editor de la versió web: en el text de presentació d’aquest número de la revista, i en referència als llibres triats per a ressenyar, hom deia, contrastant-ho amb el silenciament mediàtic de la darrera obra d’Aracil: “La resta dels llibres –com el de Josep Maria Colomer--  elogiat intencionadament pels qui han fet de la defensa del nacionalisme espanyol el seu objectiu ideològic, es justifiquen per ells mateixos” (pàg. 17)]


Es tracta d’un llibret (no gaire més de cent planes) dedicat al tema del títol i dividit en quatre parts. A la primera, titulada “España-nación y Cataluña-nación”, l’autor exposa alguns trets del nacionalisme espanyol i del nacionalisme català; a la segona part, “Cataluña y el Estado”, comenta les diferents alternatives catalanes; a la tercera, “El mestizaje”, exposa bàsicament les diferents tesis sobre la immigració; i a la darrera, “La mentalidad nacionalista”, exposa alguns dels trets que considera propis del nacionalisme i hi afegeix la seva opció personal.

Per a qualificar breument aquesta obra diré que és un atac al nacionalisme català i que és feta amb poc rigor. Malgrat la brevetat i la manca de rigor, val la pena fer-ne un comentari d’una certa extensió a causa de la importància política del tema.

Més endavant explicaré per què és un atac al nacionalisme català. La manca de rigor és evident en la mateixa caracterització del nacionalisme. Per a l’autor, el nacionalisme és sinònim d’aïllament, de xovinisme, de retorn al passat, etc. En alguns passatges arriba a identificar el nacionalisme amb la religió.

Aquesta definició del nacionalisme falseja la realitat, és a dir, no correspon al contingut actual del nacionalisme i, en concret, del nacionalisme català. Alguns estudiosos del nacionalisme, com per exemple el sociòleg A. D. Smith, caracteritzen el nacionalisme d’una manera molt diferent (recordem l’anomenada doctrina nacionalista central d’aquest autor). La caracterització que Josep M. Colomer fa del nacionalisme correspon només a alguns tipus de nacionalisme, però no serveix per a comprendre el nacionalisme actual en els seus trets més generals.

La manca de rigor és teòricament explicable perquè el terme nacionalisme no ha tingut sempre la mateixa significació. En alguns casos ha tingut i té el sentit reaccionari que hi veu l’autor, i en d’altres casos ha tingut i té un sentit progressista d’alliberament. Com ja va dir Lenin, cal distingir el nacionalisme de la nació dominant i el nacionalisme de la nació dominada. Cal tenir en compte que les diferents classes socials donen també continguts diferents al nacionalisme. És perillós, doncs, com fa l’autor, generalitzar un cas particular o interpretar el terme –com veurem— fora de context.

No cal, però, recórrer a A. D. Smith per a posar en evidència el defecte esmentat. Només caldria analitzar la societat que ens envolta i veure com es defineixen avui dia els que s’autoanomenen nacionalistes i com es comporten els nacionalistes, tant els que se n’autoanomenen com els que no ho fan.

El que hem dit sobre el nacionalisme en general es concreta en els casos del nacionalisme espanyol i del nacionalisme català.

L’autor identifica el nacionalisme espanyolista amb “la idea de una España ortodoxa, católica, contrapuesta a una ‘anti-España’ heterodoxa”, en una concepció mística de lo español i en una visió de la Hispanidad com a “una comunión espiritual en unos valores tradicionales”, i en l’assimilació d’Espanya a Castella.

El nacionalisme actual del PSOE basat en les tesis orteguianes i envernissat de progressisme, que és el nacionalisme realment incisiu avui dia, es tracta d’una manera molt secundària.

De manera semblant, el nacionalisme català és identificat amb una visió idealista de la nació natural, en la idealització d’un passat històric català, en l’existència d’un esperit o ànima nacional, etc., trets que avui dia no són especialment significatius.

Al nacionalisme català actual –entenent per nacionalisme el moviment que es proposa l’objectiu de la independència nacional--  no li cal recórrer ni a l’essencialisme ni a l’enfrontament gratuït. Allò que el manté és la situació de dominació per part de l’Estat espanyol, de manera semblant al que passa amb els nacionalismes de les altres nacions sotmeses als respectius Estats. El més lògic és que hi hagi respostes contra els atacs i no pas al contrari, com recorda irònicament el següent proverbi francès: “Cet animal est bien méchant, quand on l’attaque il se défend!”.

És cert que alguns dels trets del nacionalisme esmentats per l’autor són presents en el “nacionalisme” (regionalisme) de la dreta catalana, però com a definició general que pretén ser, és totalment innexacta.

La manca de rigor s’estén també a d’altres aspectes. En el cas de la situació lingüística, afirmar com ho fa l’autor referint-se a les diverses llengües peninsulars, que s’ha produït “la instauración de su igualdad legal o indiscriminada” (p. 32) és una falsedat fàcilment demostrable.

Només cal recordar que l’única llengua de l’Estat espanyol realment obligatòria és el castellà: “Todos los españoles tienen el deber de conocerla” (article 3.1 de la Constitució espanyola). Sobre les altres llengües aquest mateix text legal diu: “… serán también oficiales en las respectivas Comunidades Autónomas…” No són obligatòries de manera general i ni tan sols són esmentades pel seu nom.

S’estableix així, legalment, una profunda desigualtat lingüística. El castellà és obligatori en el seu territori propi i en els altres territoris lingüístics. Les altres llengües com el català només són obligatòries en àmbits molt reduïts del seu propi territori i en competència amb la llengua dominant.

L’autor demostra una ignorància gran –no sabem si voluntària— de la moderna sociolingüística, sobretot en tractar el tema del bilingüisme. No tan sols sembla que no hagi llegit Aracil sinó –cosa més inexplicable—el mateix Vallverdú. [Nota de l’editor de la versió web: anys a venir això no impedirà Josep M. Colomer de llançar-se alegrament a pontificar sobre sociolingüística, tot i que amb idèntic bagatge, amb les consequències que avalua Contrastant

 Pel que fa a interpretacions sociològiques, m’ha sorprès pel seu simplisme el paràgraf següent que vol explicar la brossa social del nacionalisme: “Las referencias simbólicas de los nacionalismos simbólicos conectan hoy con la necesidad psicológica de esos sectores tradicionales de aferrarse a unas fidelidades sólidamente enraizadas como elemento de defensa de su condición social, apreciada por la ascensión de la que es resultado y sentida como amenazada por la reducción de su peso global” (p. 99).

Aquesta interpretació ens dóna ben pocs elements per a comprendre el nacionalisme al nostre país i respon a una interpretació marxista dogmàtica que ja ens pensàvem superada.

No em posaré a criticar els coneixements històrics de l’autor, perquè pel fet de ser historiador, he de creure que són més sòlids que els meus. Només comentaré la interpretació que fa de certs textos.

Bastant-se en el confusionisme del terme nacionalisme al qual he fet referència més amunt, l’autor presenta uns Pi i Sunyer, Serra i Moret, Alomar, etc., antinacionalistes. A parer meu, el contingut dels textos pren el seu sentit real si es coneix el pensament polític i la pràctica política dels respectius autors. Aleshores es veu clarament que els citacions són poc significatives i simplement serveixen per a demostrar la confusió terminològica esmentada.

En el cas de Joan Fuster l’autor arriba a interpretar un text a l’inrevés. Li fa dir, a aquest escriptor, que no és nacionalista, quan de fet el que diu és que no li queda més remei que ser-ho.

Anem, ara, a tractar breument les tesis de l’obra. Per a no allargar-me excessivament només tractaré aquells punts que m’han semblat més destacables. No entraré en detall en altres punts tan importants com la teoria de la nació, on l’autor defnesa la tesi d’Espanya “nació de nacions” per tal de salvar com sigui l’Estat, i on, en l’apartat dedicat a l’economia, es manifesta més economicista que el mateix Stalin.

Una de les tesis bàsiques s’exposa al capítol tercer titulat “El mestizaje”. L’autor hi exposa –aquesta vegada correctament— que en totes les societats modernes hi ha un contacte directe i continu entre cultures. D’aquí en dedueix que és il·lusori delimitar una cultura nacional, “como si estuviésemos a mediados del siglo XIX” –afegeix--, confonent una vegada més nacionalisme amb xovinisme.

Avui dia ben pocs nacionalistes catalans són partidaris de l’aïllament cultural, i no tan sols perquè és un objectiu il·lusori sinó perquè no és desitjable. [Nota de l’editor de la versió web: potser el ressenyador es podria haver estalviat la temporalització estricta, perquè, de fet, a Catalunya l’obertura assedegada envers el món és la tònica habitual des del Modernisme, com a mínim. Succeeix que l’espanyolisme concep les colònies com a racons provincians, i llur emancipació com a “aïllament” envers el gran centre irradiador de la cultura, que no és altre que la superior civilització espanyola, evidentment universalista per antonomàsia] Per als nacionalistes, del que es tracta és que el contacte no es produeixi en condicions de supeditació que tendeixen a la substitució de la cultura dominada per la cultura dominant.

Per a la cultura catalana és bo diversificar els contactes culturals, alliberar-se de l’ofec que representa dependre gairebé exclusivament de la cultura castellana o espanyola a l’Estat espanyol i de la cultura francesa a l’Estat francès (la influència de la cultura anglosaxona és més recent). Aquesta realitat és tot el contrari de la pluralitat cultural de què parla l’autor.

Davant la situació actual hi ha dues opcions: o bé acceptar el contacte cultural en les condicions en què es produeix (com fa l’autor) o intentar reduir els efectes destructors de la cultura o cultures dominants diversificant i equilibrant els contactes amb diverses cultures, autònomament. Això darrer només és possible amb un poder polític propi mínimament eficaç.

Les propostes de l’autor es poden qualificar de liberals (en el sentit negatiu i restrictiu que sovint li ha donat el marxisme) perquè ignoren la dominació lingüística, cultural i política passada i present.

També propugna la pluralitat cultural i posa l’exemple del cureiva americà. Aquest exemple resulta manifestament contradictori amb les propostes que fa per al cas català, perquè als EUA l’única llengua dominant és l’anglès (de passada vull afegir que poso en dubte que els apatexes se sentin ciutadans dels Estats Units i que, en tot cas, com a català, no m’agradaria pas fer la fi dels apatxes). El reconeixement legal del pluralisme al nostre país és molt sospitós perquè és unilateral. A part del català, només es reconeix la llengua castellana. I el gallec, que no existeix?

Resumint el pensament de l’autor podríem dir que, en primer lloc, està d’acord amb la situació actual, no tan sols –com hem vist— pel que fa a la qüestió lingüística: “la Constitución de 1978 diseñó un modelo de Estado español que, por un lado, establece un sistema general y homogéneo de autonomías y, por otro, reconoce una diversidad de derechos y de competencias autónomas. Hace así compatible la uniad del Estado con la expresión de la pluralidad de base territorial y por tanto con el autogobierno de los distintos pueblos de España” (p. 64).

Un cop acceptat aquest marc legal no és estrany que tingui una vertadera obsessió per evitar que es manifesti qualsevol conflicte (“en una situación de pluralidad, la definición de la condición nacional a partir de un criterio lingüístico como criterio decisivo de discriminación conduce a posiciones conflictivas, y muchas veces absurdas” –p. 33—o, més endavant: “esta concepción –plural— permitiría interpretar de una manera coherente y no excesivamente angustiada la dinámica y los resultados conseguidos por el antifranquismo de los años sesenta” –p. 64--) i mantingui una gran hostilitat contra qualsevol actitud de resistència dels catalans en contra de la situació (“… el exclusivismo se ve incrementado con una exigencia de fervor militante por la causa, que pone de manifiesto la vocación totalitzadora de todo nacionalismo –p. 100--).

Per a l’autor, l’Estat espanyol com a unitat és intocable i només admet reformes interiors. Es comporta, doncs, com un conservador partidari de l’statu quo dels Estats constituïts, que a la pràctica –en el marc d’imperialisme internacional en què ens trobem--  vol dir que defensa les situacions de fet obtingudes i mantingudes per l’imperialisme lingüístic, cultural i polític. Des d’aquesta perspectiva, tota oposició o resistència a l’imperialisme resulta una actitud tancada o essencialista.

Pel que fa a la llengua castellana a Catalunya, utilitza l’argument lerrouxista de la població immigrada (oblidant així les causes històriques i polítiques). Textualment afirma que “la lengua castellna es tan lengua propia de Cataluña… como la lengua catalana” (p. 112) (en això se situa a la dreta de l’Estatut, en els regles d’Alianza Popular). [Nota de l’editor de la versió web: observeu que aquesta postura, que el 1985 un independentista només pensava a vincular amb AP (l’actual PP), avui ha esdevingut habitual en la pseudoesquerra del règim i en el seu entorn social; per exemple, és la mateixa postura que defensà Vázquez Montalbán en els pseudodebats de 1997, i és l’oficial del PSC(PSC-PSOE) maragallià. Vet aquí un exemple concret dels vint-i-cinc anys d’involució descatalanitzadora a què sovint fem referència en el present web] Des d’aquest punt de vista caldria defensar l’anglès com a llengua pròpia de Puerto Rico, i d’aquí a uns anys caldrà començar a pensar també en el rus a l’Afganistan. Galdosa manera d’interpretar la història!

Sorprenentment, l’autor, en una altra part del llibre, ens proposa el model holandès, danès o suec, “pueblos de dimensión pequeña o mediana que podrían ser tomados como instructivas fuentes de inspiración…” (p. 35). D’acord. Però, els danesos, per exemple, admetrien que l’alemany fos oficial i obligatori en tots els àmbits del seu país? Admetrien de tenir la capital política a Berlín o a Bonn? Admetrien que el seu finançament el decidissin els alemanys?

Partint de l’acord en la situació actual, és lògic que l’alternativa que ens proposa als catalans no sigui gens engrescadora. L’alternativa fóra –per a l’autor—una federació com a culminació de l’Estat de les autonomies, sense explicar, però, de quina federació es tracta ni com s’hi arribaria. Pel contingut de l’obra, no és aventurat d’afirmar que es tracta d’una federació fundada sobre bases desiguals, ja que no es veu enlloc cap proposta seriosa de superació de la dominació actual.

La voluntat d’alliberament es pot deduir del tracte que dóna als nacionalistes catalans: “El intento de definir un concepto de nación que valga tanto para Argelia, Cuba, Vietnam o Córcega como para los Países Catalanes, como han pretendido algunos publicistas de esta cuerda, sólo puede desembocar en un verbalismo vacuo sobre una nación abstracta y permanente a lo largo de los siglos, no muy alejado, a pesar de que se revista de terminología marxista, del nacionalismo espiritualista de los conservadores” (p. 59).

L’autor demostra –no pas per casualitat— molta més agressivitat respecte al nacionalisme català que no pas respecte al nacionalisme espanyol, del qual quasi ni en parla, quan precisament és aquest el dominant. Per això he dit al començament d’aquest comentari que l’obra anava contra el nacionalisme català. Lògicament no tan sols no ataca el nacionalisme espanyol sinó que, malgrat les aparences, hi va a favor.

L’autor ens proposa, en poques paraules, que continuem sotmesos –això sí, civilitzadament--  a l’Estat espanyol (del francès no en parla perquè no hi viu). En teoria de conjunts podríem dir que ens ofereix de ser un subconjunt del conjunt Espanya, el qual continuaria fonamentat en la nació castellana o espanyola.

En aquest context, la defensa de la pluralitat cultural presentada sota l’aparença d’una realitat “natural” perd tot el seu contingut, perquè a la pràctica l’única defensa que es fa és la de la cultura oficial de l’Estat que té com a objectiu, no pas precisament la pluralitat, sinó la homogeneïtzació cultural dels seus súbdits.

L’autor es proposa, doncs, una croada antinacionalista (catalana) amb la seguretat que li confereix tenir l’Estat al costat seu: “El actual abigarramiento natural, económico, político, lingüístico, musical, comunicacional, gastronómico y literario es, pues, incompatible con todo esencialismo nacional. Ante ello sólo cabe articular un tratamiento que incluya, a la vez, la plena despenalización de todos los nacionalismos y la libertad de sus cultos y creencias, así como la libertad de apostatar, una política de las instituciones lo más laica posible, y un fomento general de la variedad para que siempre haya anticuerpos capaces de evitar cualquier excesivo fervor” (p. 113) (el subratllat és nostre).

Tractament de desnacionalització el sentit real del qual és contra les nacions minoritàries i en funció dels interessos homogeneïtzadors de l’Estat.

De menera semblant, des d’aquesta perspectiva estatalista el model de democràcia de base que propugna l’autor –un dels puntals de la qual és l’autonomia— no ens mereix cap mena de credibilitat.

 

Rafael Castellanos


Desemmascarar les pretensions científiques de l’espanyolisme: tres ressenyes exemplars


Octubre del 2003
Pàgina principal