El talp
web alternatiu

http://www.racocatala.cat/eltalp

 

Desemmascarar les pretensions científiques de l'espanyolisme (i 2). Ressenya publicada a Lluita (IPC), núm. 124 (abril-setembre 1988), p. 71-72

 

Per una Catalunya espanyola

[Ressenya de:] Josep Maria Colomer. Espanyolisme i catalanisme: la idea de nació en el pensament polític català (1939-1979). Barcelona: L’Avenç, 1986.

 

El llibre és un recull de teories sobre la nació, escrit d’acord amb una tesi política molt explicitada i que pot ser resumida en el títol amb què hem encapçalat aquest comentari. Aquesta orientació política és almenys la que s’exposa ben clarament a la “conclusió” (p. 180) del llibre en tractar de “retrobament entre la consciència nacional catalana i la idea d’unió amb Espanya en el marc d’un Estat nacional democràtic (…) una possibilitat de superar, mitjançant una concepció pluralista, la contraposició mútuament excloent entre espanyolistes i catalanistes, el llarg enfrontament entre la nació espanyola i la idea de nació catalana”. [Nota de l’editor de la versió web: observeu que, per a Colomer, Espanya és una “nació”, mentre que la “nació catalana” tan sols és una “idea”]

L’interès que pot tenir el fet d’aplegar en poc més de tres-centes pàgines tot resumint-les les tesis de diversos autors catalans entorn de la idea de nació entre el 1939 i el 1979 es veu així dissortadament disminuït per la intencionalitat ideològica que prejutja el contingut de tots els comentaris i exposicions.

D’altra banda les tesis defensades repetidament per l’autor són mancades de rigor analític i metodològic. Així, quan pretén exposar “La idea de nació en el pensament polític català fins al 1939” (p. 12) l’autor eludeix referir-se al procés de presa de consciència de la pròpia identitat catalana (tal com correspondria a un estudi rigorós) i comença justament l’exposició històrica en el moment en què “una monarquia absolutista va unir les diferents corones medievals de la Península Ibèrica en un marc estatal unitari que semblava prefigurar la unitat nacional”. [Nota de l’editor de la versió web: en pocs mots, Colomer reïx a sumar falsificació factual amb teleologisme metafísic, ambdós de caire espanyolista] La història de la nació catalana és confosa, així, per l’autor amb les vicissituds de la formació d’una hipotètica nació espanyola. D’aquesta manera la tipologia dels diferents corrents ideològics és establerta basant-se en un conjunt d’idees preconcebudes i sense fonament científic. Segons l’autor només un apartat mereix la denominació d’espanyolisme, el que és designat com a “espanyolisme franquista”. La resta de corrents ideològics són qualificats tots sota el terme catalanisme, per molt que es proposin en alguns casos –tal com no amaga pas l’autor-- la construcció d’una unitat espanyola. L’espanyolisme no franquista queda així meravellosament disfressat. [Nota de l’editor de la versió web: aquesta maniobra d'encobriment que denuncia Castellarnau ha esdevingut norma en la majoria de corrents botiflers, que, en efecte, avui acostumen de presentar-se com a "catalanistes" (cas del maragallisme) i són analitzats en termes anàlegs per publicistes postmoderns (per exemple, Xavier Filella); al capdavall, ambdós fenòmens es retroalimenten, quan no es fusionen. Per a l'espanyolisme dur no franquista, majoritari durant dècades fins a l'era PP, seguiu aquest enllaç] Segons aquests criteris, dins el terme catalanisme l’autor engloba tant posicions regionalistes (i per tant, espanyolistes) com posicions nacionalistes (antiespanyolistes), la qual cosa li serveix, a més, per fer perdre entitat a qualsevol línia ideològica de defensa de la identitat catalana com a identitat pròpia i excloent respecte a qualsevol altra identitat (que és el procés seguit per tota evolució coherent de la consciència nacional). No és estrany, doncs, que no situï els diferents corrents ideològics en funció de dinàmiques històriques i socials, de manera que molts d’aquests corrents hi apareixen amb justificacions del tot insuficients. Quines classes socials representen? En quin moment del procés històric fan la seva aparició?

L’independentisme no és així concebut com la coronació d’una experiència històrica de projectes fallits de construcció d’Espanya, sinó tan sols com una forma més d’”essencialisme” nacionalista amb aportacions “tercermundistes”, sense que se’ns digui quina pot ser la causa de la seva creixent extensió social. A més, el “catalanisme independentista” és exposat al costat d’un “catalanisme marxista” entre d’altres corrents, amb el qual no tindria res a veure (aquest darrer es tractaria, a més, d’un marxisme que seria representat paradoxalment per diferents tipus de teòrics de l’espanyolisme, entre els quals hi ha un jurista conservador com Josep Antoni González Casanova). Les úniques referències socials utilitzades per les tesis de l’autor es limiten a postular la necessitat de reconèixer un caràcter híbrid a la població catalana, de tal manera que li seria impossible de trobar una identitat pròpia i diferenciada. En aquest poti-poti expositiu (només comprensible a partir de la falta –volguda o no— de “comprensió” del fenomen analitzat) tots els temes resulten fora de tot context i mancats de referències i d’explicació. Així, per exemple, la maduració política del concepte de Països Catalans no és concebuda com un pas en el procés de conscienciació nacional (la identificació de l’àmbit nacional), i per tant, s’evita de trobar-hi cap connexió amb la consciència independentista.

En resum: al llarg de tota l’exposició es fa difícil d’arribar a entendre realment gaire res de la nostra lluita nacional. L’absència de raonament dialèctic hi és ben palesa. I en lloc seu hi trobem tan sols un pragmatisme curt de mires i ben poc clarificador.

Es tracta, doncs, d’un llibre que es pot consultar per a cercar-hi algunes referències, però que no mereix una consideració seriosa des del punt de vista teòric.

 

Anna Castellarnau.  


Desemmascarar les pretensions científiques de l’espanyolisme


Octubre del 2003

Pàgina principal