El talp
web alternatiu

http://www.racocatala.cat/eltalp


Per una dissecció de la postmodernitat

El debat marxista sobre la postmodernitat

Per Perry Anderson

Extractes del capítol 4, “After-effects”, de: ANDERSON, Perry. The origins of postmodernity. London; New York: Verso, 1998.


Traducció de Pol Sureda

 

[Introducció]

La captació de la postmodernitat per part de Jameson establí els termes del debat que hi seguí. No és sorprenent que les intervencions més significatives posteriors a la seva entrada en aquest terreny també hagin provingut del marxisme. Les tres contribucions més destacades es poden llegir com a intents de complementar o de corregir, cadascuna a la seva manera, l’estudi original de Jameson. El llibre d’Alex Callinicos Against potsmodernism [‘Contra la postmodernitat’] (1989) en proposa una anàlisi més detinguda del rerefons polític. L’obra de David Harvey The condition of postmodernity [‘La condició de la postmodernitat’] (1990) [i.e. 1989] n’ofereix una teoria dels supòsits econòmics molt més completa. Mentre que The illusions of postmodernism [‘Les il·lusions de la postmodernitat’] (1996), de Terry Eagleton, adreça l’impacte de la seva difusió ideològica. Totes aquestes obres plantegen problemes de demarcació. Com cal perioditzar la postmodernitat? A quina configuració intel·lectual correspon? Quina hi és la resposta adient?

 

[Mike Davis]

La qüestió central és, ací, la primera: la qüestió de la periodització. El primer crític esquerrà de Jameson [Mike Davis] havia assenyalat una incongruència en la seva construcció. 1  Si la postmodernitat era la lògica cultural del tardocapitalisme, ¿no hi havia de coincidir cronològicament amb més o menys exactitud? Però segons l’obra de Mandel El tardocapitalisme [1972], en què Jameson basava la seva concepció d’un nou estadi de desenvolupament capitalista, aqueix estadi havia arribat, en termes generals, a partir de 1945; mentre que Jameson situava el sorgiment de la postmodernitat a principis dels anys setanta. Si bé es podia adduir que la plena realització del model mandelià no es produïa pas de la nit al dia, un desfasament tan gros no deixava de resultar inquietant. Callinicos i Harvey, que escrivien quasi simultàniament, arribaren a conclusions oposades.

[David Harvey]

Harvey, que en una obra anterior, The limits of capital [‘Els límits del capital’ (1982)], havia esbossat la més sistemàtica i original de les teories marxistes sobre les crisis econòmiques, afirmava que l’adveniment de la postmodernitat, datat correctament cap a principis dels anys setanta, reflectia, efectivament, una ruptura simultània amb el model de desenvolupament capitalista de postguerra. Amb la recessió de 1973, el fordisme, minat per la competitivitat internacional creixent, pel descens dels beneficis de les grans empreses i per una inflació accelerada, havia caigut en una crisi de sobreacumulació que venia diferint de molt enrere.

Com a resposta havia sorgit un nou règim de acumulació flexible, a mesura que el capitalisme ampliava els marges de maniobra en tots els àmbits. El nou període es caracteritzà per una major flexibilitat, tant del mercat laboral (contractes temporals, sobreexplotació d’immigrants i autòctons) com dels processos de fabricació (“fàbrica difusa” i producció a preu fet), de l’output de mercaderies (producció per encàrrec) i, sobretot, d’unes operacions financeres desregulades en el marc d’un mercat monetari i creditici unificat a escala mundial. Aquest sistema, inesgotablement especulatiu, fou la base existencial de les diverses formes de cultura postmoderna, la realitat i la novetat de les quals eren inqüestionables: una sensibilitat estretament relacionada amb la desmaterialització del diner, el caràcter efímer de la moda i l’excés de simulació de la nova economia. En tot plegat no hi havia res que suposés cap canvi fonamental del mode de producció en si, ni molt menys cap solució a llarg termini contra les pressions de la sobreacumulació, que encara no havien patit la necessària purga d’una desvalorització massiva del capital. Tampoc la mateixa acumulació flexible no es podia considerar dominant universal, perquè en els casos més típics coexistia, en estructures mixtes, amb les formes fordistes anteriors, i les transicions entre ambdues no sempre eren irreversibles. 2  En canvi, sí que havien patit una alteració decisiva, en el marc del capitalisme, la posició i l’autonomia dels mercats financers, que deixaven fora de maniobra els governs nacionals [i.e. estatals], tot creant, així, una situació d’inestabilitat sistemàtica sense precedents.
David Harvey (n. 1935)
David Harvey (n. 1935)

[Alex Callinicos]

Callinicos, de la seva banda, invertí aquesta línia d’argumentació. Si bé era cert que el capital mundial estava més integrat que mai i posseïa uns graus inaudits de mobilitat, de cap manera en resultava cap “ruptura” en la història del capitalisme, perquè els estats-nació conservaven poders de regulació decisius, tal com havia demostrat als anys vuitanta l’irònic èxit del keynesianisme militar de Reagan en el reajustament de l’economia mundial. Quant als altres trets de l’”acumulació flexible”, la major part eren exageracions o mites: la força de treball estava menys segmentada, la producció per encàrrec estava menys difosa i el sector serveis era molt menys important del que suggerien les teories sobre el postfordisme, de la mateixa manera que el fordisme mateix era un concepte exagerat en tant que presumpte domini homogeni de la producció estandarditzada i massiva, el qual no havia existit mai, llevat d’un nombre limitat d’indústries de béns de consum duradors. Similarment, la postmodernitat, entesa com a conjunt precís de pràctiques artístiques, per no dir com a dominant cultural, era fictícia en gran mesura. Pràcticament tots els trets o recursos estètics atribuïts a la postmodernitat, sigui el bricolatge amb la tradició, el joc amb allò popular, la reflexivitat, l’hibridisme, el pastitx, les floritures o el descentrament del subjecte, es trobaven també a l’art modern. Tampoc ací no es discernia cap ruptura decisiva.

Ell hi observava una cosa diferent: una degradació gradual de l’art modern a mesura que es mercantilitzava cada cop més i s’integrava en els circuits capitalistes de postguerra. Els orígens d’aquesta decadència, però, calia atribuir-los, d’antuvi, no tant a grans canvis econòmics, ni tampoc a cap lògica estètica immanent, sinó més directament a la història política del moment. Històricament, la modernitat havia atès l’apogeu amb el seguit d’avantguardes revolucionàries del període d’entreguerres: el constructivisme a Rússia; l’expressionisme i la neue Sachlichkeit [‘nova objectivitat’] a Alemanya; el surrealisme a França. La victòria de Stalin i Hitler acabà amb aquests moviments. Anàlogament, calia entendre la postmodernitat (estèticament poc més que un tombant menor de l’espiral descendent de la modernitat, si bé d’importància ideològica molt més gran) com a producte de la derrota política de la generació radical de finals dels seixanta. Un cop frustrades les esperances revolucionàries, aquesta host havia trobat compensació en un hedonisme cínic que trobà eixida abundosa en l’esclat sobreconsumista dels vuitanta. “Aquesta conjuntura (la prosperitat de la nova classe mitjana occidental, combinada amb el desengany polític de molts dels seus membres més capacitats per a expressar-se) ofereix el context de la ploriferació de discursos sobre la postmodernitat”. 3
Alex Callinicos (n. 1950)
Alex Callinicos (n. 1950)


[Terry Eagleton]

 (...) Per descomptat, la cultura de l’espectacle ha generat ideologia pròpia. És la doxa [‘opinió’, en un sentit aproximat a ‘cosmovisió’, N. del T.] de la postmodernitat provinent de Lyotard. Des del punt de vista intel·lectual, no té gaire interès: un barrija-barreja de conceptes, poc exigent, amb una resultant final que és poca cosa més que un convencionalisme esdentegat. Tanmateix, com que la circulació de les idees pel cos social generalment no depèn pas de llur coherència intrínseca, sinó de llur congruència amb els interessos materials, la influència d’aqueixa ideologia roman considerable; no es limita de cap manera a la vida universitària, sinó que envaeix la cultura popular en general. En aquest complex ha dedicat una crítica llampant Terry Eagleton en The illusions of postmodernism. *  Eagleton parteix de la distinció entre la postmodernitat entesa com a tendència artística, d’una banda, i com a sistema d’idees rebudes, de l’altra, i estableix que es dedicarà exclusivament al segon aspecte. En acabat passa a considerar l’un darrere l’altre tots els trops habituals de la retòrica antiessencialista i antifundacionalista: el rebuig de tota idea de naturalesa humana; les concepcions de la història com a procés fortuït; les equacions de la classe amb la raça o el sexe; la renúncia a la totalitat i a la identitat; les especulacions sobre el subjecte indeterminat; i amb delicada precisió els desmantella tots. Rarament s’és vist una dissecció tan eficaç i tan àmplia del que podríem anomenar, en adaptació sardònica de Gramsci o de Jameson, el sense-sentit comú de l’època. 
Terry Eagleton (n. 1943)
Terry Eagleton (n. 1943)

Però el propòsit d’Eagleton no és simplement de compondre un catàleg de poca-soltades, sinó que també malda per situar històricament la ideologia de la postmodernitat. Eagleton argumenta que el capitalisme avançat requereix dos sistemes justificatius que són contradictoris entre si: una metafísica de veritats permanents i impersonals (el discurs de la sobirania i el dret, del contracte i l’obligació), en l’ordre polític; i, en l’ordre econòmic, una casuística de preferències individuals per les modes i per les gratificacions del consum, en canvi perpetu. La postmodernitat dóna expressió paradoxal en aquest dualisme, perquè, mentre el seu rebuig del subjecte centrat en profit de les erràtiques pul·lulacions del desig concorda amb l’hedonisme amoral del mercat, la seva negació de tot valor arrelat i de tota veritat objectiva soscava la línia predominant de legitimació de l’Estat. Com s’explica aquesta ambivalència? En aquest punt Eagleton vacil·la. El seu estudi engega fent una anàlisi de la postmodernitat que és la més sostinguda que hom ha aventurat fins avui: com a producte de la derrota política de l’esquerra; un “rebuig definitiu”. Però això s’hi presenta més com a paràbola lúdica que no com a reconstrucció efectiva, perquè Eagleton suggereix, amb una simpatia tota característica, que la postmodernitat no pot reduir-se en això; també ha permès a les minories humiliades d’accedir a l’escena teòrica: una autèntica “revolució” en el pensament sobre el poder, el desig, la identitat i el cos, sense la inspiració de la qual no es pot concebre cap política radical d’ací endavant. a

Així, l’ambivalència ideològica de la postmodernitat es podria relacionar amb un contrast històric: dit esquemàticament, la derrota de les organitzacions obreres i de la rebel·lió estudiantil desembocà en l’adaptació econòmica al mercat, mentre que l’ascens d’humiliats i ofesos menà al qüestionament polític de la moralitat i de l’Estat. Sens dubte, una mica d’aquest paral·lelisme és latent en el discurs d’Eagleton. Però si no arriba a explicitar-lo mai, cal trobar-ne la raó en un equívoc de partença. A primera vista, semblaria que les dues línies evolutives de la postmodernitat són desproporcionades entre si: l’una és exposada ostentosament al capítol inicial, que prepara l’escenari per a la resta del llibre; mentre que l’altra és despatxada en un parell de paràgrafs, a manera de compensació al·lusiva. La realitat política suggereix que aquesta proporció era bastant assenyada; però no acaba d’encaixar gaire amb el concepte d’ambivalència, que implica paritat d’efectes. Potser conscient d’aquesta dificultat, Eagleton retira amb una mà allò que proposa amb l’altra. La faula de la derrota política conclou amb “la possibilitat més extravagant de totes”, quan es demana: “I què succeeix si, per començar, aqueixa derrota no tingué lloc, en realitat? ¿Si no fos tant qüestió que l’esquerra, un cop alçada, hagués estat forçada a retrocedir, sinó d’una desintegració acumulativa, d’una relaxació gradual del tremp, d’una paràlisi progressiva?”. Si hagués estat així, es restabliria l’equilibri entre causa i efecte. Emperò, tot i que es deixa temptar per aqueixa fantasia consoladora, Eagleton és massa lúcid per a insistir-hi. El llibre acaba com comença, “adolorit, amb una nota més inquietant”: el tret fonamental de la postmodernitat no és pas l’equilibri, sinó la il·lusió.

El complex discursiu objecte de la crítica d’Eagleton és, com es pot veure, un fenomen que es pot tractar aïlladament de les formes artístiques de la postmodernitat: la ideologia en tant que diferent de la cultura, en l’accepció tradicional. Però, en un sentit més ampli, no és possible separar-les de manera tan nítida. Llavors, com caldria concebre’n la relació? Com Eagleton demostra efectivament, la doxa postmoderna es defineix per una afinitat primària amb el catecisme del mercat. (...)

[Respostes i aprofundiments de Jameson: panoràmica]

(...)

Retrospectivament, el quart de segle següent a la fi de la guerra sembla, doncs, un interregne durant el qual les energies modernes no foren sotmeses a una cancel·lació sobtada, sinó que continuaren brillant intermitentment ací i allà, on les condicions ho permetien, enmig d’un clima general inhòspit. El sòl no estigué adobat per a una configuració completament nova fins a inicis dels anys setanta. Per tal de fixar amb més precisió l’adveniment de la postmodernitat, un procediment possible consisteix a examinar què havia substituït als principals factors determinants de la modernitat. En efecte, l’obra de Jameson aporta indicadors que apunten a la major part dels canvis rellevants amb l’ajut dels quals un petit reajustament proporciona l’enfocament més precís que hi cal. La postmodernitat es pot concebre com un camp cultural triangulat al seu torn per tres coordenades històriques noves. La primera rau en el destí del mateix ordre imperant. Amb la fi de la Segona Guerra Mundial, la potència de la tradició aristocràtica havia estat liquidada pertot de l’Europa continental. Però la seva alteritat tradicional, rival i associada seva, la sobrevisqué el lapse d’una generació. Podem parlar encara de la burgesia com a classe en els termes en què Weber podia declarar-se’n membre orgullosament: com a força social dotada d’un sentit propi d’identitat col·lectiva, d’uns codis morals i d’uns hàbits culturals característics. Si volem resumir aqueix món en una sola impressió visual, podem dir que constituïa un escenari en què els homes encara duien barret. Els Estats Units en tingueren versió pròpia en les “velles fortunes” de l’establishment de la costa est.
Fredric Jameson (n. 1934)
Fredric Jameson (n. 1934) 

Schumpeter afirmà sempre que el capitalisme, com a sistema econòmic intrínsecament amoral, mogut per la recerca del benefici, la qual dissolia totes les barreres que s’oposessin als càlculs de mercat, depenia decisivament de valors i usos precapitalistes, essencialment nobiliaris, per tal de mantenir-se unit com a ordre político-social. Però aquesta “estructura de suport” aristocràtica, segons afirmava, generalment era reforçada, al seu torn, per una estructura de suport secundària, que consistia en uns ambients burgesos convençuts de la dignitat moral de llur vocació, més pròxims subjectivament als retrats de Mann que no als de Flaubert. En l’època del Pla Marshall i de la formació de la CEE, aqueix món era viu encara. En l’àmbit polític, aquesta continuïtat s’encarnava en personatges destacats com Adenauer, De Gasperi o Monnet, i en llurs relacions polítiques amb els grans d’un passat senyorívol, com Churchill o De Gaulle, com a impressions supervivents d’un pacte originari que ja no tenia vigència social. Emperò, totes dues peces de la vella estructura resultarien ésser més interdependents del que havia semblat.

Al cap d’uns altres vint anys, també la burgesia, en sentit estricte, com a classe dotada de moral pròpia i d’autoconsciència, estava poc menys que extingida. b  Encara hi ha restes d’ambient burgès tradicional en alguns indrets, a les ciutats de província d’Europa i potser en certes regions de Nord-amèrica, i en general s’hi conserven mercès a la pietat religiosa: les xarxes familiars del Vèneto i del País Basc, c  els notables conservadors del Bordelès, sectors de la Mittelstand alemanya, etc. Però, en termes generals, aquella burgesia que coneixien Baudelaire i Marx, Ibsen i Rimbaud, Grosz i Brecht, fins i tot Sartre i O’Hara, pertany al passat. En comptes d’aquell amfiteatre tan sòlid hi ha una peixera de formes fluctuants i evanescents: els arbitristes i executius, auditors i conserges, administradors i especuladors del capitalisme contemporani, funcions d’un univers monetari que no coneix fixesa social ni identitat estable.

No és pas que a les societats més riques del món de postguerra hagi augmentat gaire la mobilitat intergeneracional, si és que hi ha augmentat. Aqueixes societats romanen, objectivament, tan estratificades com sempre. Però els indicadors culturals i psicològics de la posició social han estat erosionats cada cop més entre aquells que gaudien de riquesa o poder. Agnelli o Wallenberg evoquen un passat remot, avui, en un temps que té com a màscares típiques Milken o Gates. A partir dels anys setanta, també canvià el personal directiu dels estats més importants; entre les noves plomes hi havia Nixon, Tanaka i Craxi. En sentit ampli, a l’esfera pública avançaven conjuntament la democratització de les formes i la desinhibició dels costums. Durant força temps, els sociòlegs havien debatut l’aburgesament de la classe obrera occidental, terme que mai no havia estat gaire apropiat per a designar aqueix procés. Als anys noranta, en canvi, el fenomen més notable ha estat el que podríem anomenar encanallament general de les classes posseïdores: princeses-estrella i presidents corruptes; cambres a les residències oficials i suborns per anuncis publicitaris de productes malsans; disneytzació del protocol i tarantinització de la pràctica; ascens als cercles de poder mitjançant afers sexuals i multiplicació de càrrecs de confiança. En escenes com aquestes hi ha gran part del teló de fons social de la postmodernitat.

Perquè un panorama tal implica que han desaparegut completament dues de les condicions de la modernitat. Ja no hi resta cap vestigi d’establishment academicista a què pugui oposar-se un art avançat. Històricament, les convencions de l’art academicista estaven íntimament vinculades, no sols a l’autoimatge de la classe aristocràtica o superior, sinó també a la sensibilitat i les pretensions de la classe mitjana tradicional, situada per sota seu. D’ençà de la fi del món burgès, aquest contrast estètic hi manca. El títol i el guió de l’espectacle més deliberadament esgarrifós de la jove generació artística britànica ja ho diu tot: Sensation (‘Sensació’), a cura de la Royal Academy. Similarment, l’art modern extreia molta energia de la revolta contra la moral oficial del seu temps; contra uns patrons repressius i hipòcrites, notòriament estigmatitzats, amb raó, com a típicament burgesos. Un cop llençada per la borda tota pretensió real de conservar aquestes pautes, procés àmpliament palpable des dels anys vuitanta, la situació de l’art opositor no pogué deixar de ser-ne afectada: un cop desapareguda la moral burgesa en sentit tradicional, sembla com si de sobte s’hagués apagat un amplificador. L’art modern, virtualment, s’havia definit com a “antiburgès” des dels seus orígens en Baudelaire o en Flaubert. La postmodernitat és allò que s’esdevé quan aquest adversari ha desaparegut sense que hom hagi pogut obtenir-hi cap victòria.

Una altra condició es pot trobar en l’evolució de la tecnologia. L’art modern fou impulsat per l’exaltació que provocava la gran allau d’invents nous que transformaven la vida urbana a inicis del segle: el vaixell de vapor, la ràdio, el cinema, el gratacel, l’automòbil, l’aeroplà; així com l’impulsava una concepció abstracta de la producció mecanitzada i dinàmica que hi havia darrere aquests invents, els quals subministraren la iconografia i l’ambientació a bona part de l’art més original del període, i n’imprimiren una atmosfera de canvi ràpid a la totalitat. El període d’entreguerres refinà i amplià les tecnologies clau de l’engegada moderna, amb l’arribada de l‘hidroavió, l’automòbil de turisme, el so i el color a la pantalla cinematogràfica, i l’helicòpter; però no afegí res de significatiu a la llista. La fascinació i la velocitat esdevingueren, més i tot que abans, les notes dominants del registre perceptiu. L’experiència de la Segona Guerra Mundial canvià abruptament el conjunt d’aquella Gestalt [literalment, ‘forma’, amb el valor aproximat de ‘percepció’, N. del T.]. Per primera volta, el progrés científic adquiria formes inequívocament amenaçadores, a mesura que les millores tècniques constants produïen instruments de mort i destrucció cada cop més potents, fins a culminar en ostentoses explosions nuclears. Hi havia arribat una altra mena de maquinària infinitament més enorme, molt enllà de l’abast de l’experiència quotidiana, però que hi projectava damunt una ombra funesta.

Darrere aquests besllums apocalíptics, l’eclosió de postguerra transformà el rostre de la maquinària de manera més tangible i més completa. Sobretot, però no tan sols, als Estats Units, la producció bèl·lica havia convertit la innovació tecnològica en principi permanent de la fabricació industrial, i la competició militar mobilitzava pressupostos de recerca i equips de disseny. Amb la reconstrucció i l’eclosió de postguerra, aquesta dinàmica s’integrà en la producció massiva de béns estandarditzats. El resultat fou una versió industrial de la paràbola de l’espiritualitat que havia formulat Weber: a mesura que l’afluència de coses noves esdevenia, per la seva continuïtat mateixa, corrent de coses idèntiques, el carisma de la tècnica es transformava en rutina i perdia el poder magnètic que havia exercit damunt l’art. Aquesta banalització també reflectia, parcialment, el fet que, enmig d’aquella plètora de millores incessants, no hi havia cap bloc d’invents decisius que fos comparable amb els de l’era que precedí la Primera Guerra Mundial. Durant força temps, l’exaltació per la modernitat decaigué tàcitament, però sense cap gran alteració del camp visual originari.


L’invent que canvià tot fou la televisió, el primer avenç tecnològic de postguerra a tenir importància històrica mundial i a provocar un salt qualitatiu del poder dels mitjans de comunicació de masses. Durant la guerra i abans, la ràdio havia estat un instrument de poder social molt més potent que la premsa, a causa no tan sols de la menor exigència de qualificació educativa i de la major immediatesa de recepció, sinó, sobretot, pel seu abast temporal. Les emissions ininterrompudes a totes hores, de dia i de nit, creaven oïdors potencialment permanents; audiències amb hores d’escolta que, en el límit, podien coincidir amb les de vigília. Aquest efecte només era possible, òbviament, mercès a la dissociació entre ull i oïda, la qual cosa permetia dur a terme tot d’activitats –menjar, treballar, viatjar, descansar-- amb la ràdio de fons. En la televisió, la capacitat de captar l’atenció de l’”audiència” és incomparablement major, perquè aquesta és més que audiència: la televisió atrapa la vista de l’espectador abans que pari l’orella. El nou mitjà aportà una combinació de tal potència com ningú havia gosat de somniar, en conjuminar la disponibilitat contínua de la ràdio amb un equivalent del monopoli perceptiu de la lletra impresa, que exclou altres focus d’atenció per part del lector. La saturació de l’imaginari és d’un altre ordre.

La televisió, llançada al mercat als anys cinquanta, no adquirí una importància gran fins a inicis dels seixanta. d  Però mentre la pantalla fou només en blanc i negre, el mitjà arrossegà un estigma d’inferioritat, independentment dels altres avantatges, com si tècnicament fos encara un fillastre endarrerit del cinema. El seu veritable moment d’influència només arribà amb la televisió en color, que va atènyer difusió general a Occident a inicis dels anys setanta, amb la qual cosa desfermà una crisi de la indústria cinematogràfica els efectes de la qual a la taquilla es prolonguen fins avui. e  Si hi ha cap divisòria tecnològica de la postmodernitat, és aquesta. e bis   Si comparem la situació així creada amb la d’inicis del segle, la diferència es pot formular de manera ben senzilla. Antigament, la modernitat, amb exultació o amb alarma, estava posseïda per imatges de maquinària; ara, la postmodernitat és presa d’una maquinària d’imatges. En si, el televisor i la pantalla d’ordinador, amb què acabarà fusionant-se, són objectes d’una buidor peculiar; zones nul·les de l’interior domèstic o burocràtic que no tan sols són inadequades com a “conductores d’energia psíquica”, sinó que tendeixen a neutralitzar-la. Jameson ho ha formulat amb una energia característica: “Aquestes màquines noves es poden distingir de les antigues icones futuristes de dues maneres interrelacionades: són fonts de reproducció més que no de ‘producció’, i ja no constitueixen sòlids esculturals en l’espai. La carcassa d’ordinador difícilment encarna ni manifesta l’energia que li és peculiar, com ho fan l’ala d’un avió o una xemeneia inclinada”. 7
Anunci comercial d’un televisor a la premsa estato-unidenca. Octubre de 1949
Anunci comercial d’un televisor a la premsa estato-unidenca. Octubre de 1949

D’altra banda, aquestes màquines, resistents a la imatge, segreguen un torrent d’imatges d’un volum tal que no hi pot competir cap altra art. L’entorn tècnic decisiu de la postmodernitat és constituït per aqueix “Niàgara de xerrameca visual”. 8  Des dels anys setanta, la proliferació de dispositius i actituds de segon ordre en gran part de la pràctica estètica només és comprensible en termes d’aquesta realitat primària. Però aquesta, per descomptat, no és merament una allau d’imatges, sinó també, i sobretot, de missatges. Marinetti i Tatlin pogueren extraure del món maquinal tot una ideologia, però la majoria de màquines tenia ben poc a dir. Els nous aparells, però, són màquines d’emoció perpètua transmissores de discursos que, en el sentit fort del terme, són ideologia de punta a punta. L’atmosfera intel·lectual de la postmodernitat, com a doxa més que com a art, rep molts dels impulsos de la pressió d’aqueixa esfera. Perquè la postmodernitat és també això: un índex del canvi decisiu produït en la relació entre tecnologia avançada i imaginari popular.

Una tercera coordenada raïa, per descomptat, en els canvis polítics de l’època. A partir del 1947, l’esclat de la guerra freda havia congelat les fronteres estratègiques juntament amb les esperances revolucionàries d’Europa. Als EUA el moviment obrer fou neutralitzat, i l’esquerra hostilitzada. L’estabilització de postguerra fou seguida del període de creixement internacional més ràpid de la història del capitalisme. L’ordre atlàntic dels anys cinquanta, en proclamar la fi de les ideologies, semblava rellegar a un passat remot el món polític dels vint i trenta. El vent de revolució que propulsava les avantguardes anava de davallada. No deixa d’ésser característic que fos en aquest període, en què la majoria dels grans experiments semblava finida, quan esdevingué habitual [al món anglosaxó, N. del T.] el terme modernitat [modernism] com a designació genèrica d’un cànon d’obres clàssiques que els crítics contemplaven retrospectivament.

Durant anys, però, fou enganyosa aquesta apariència superficial de clausura completa d’horitzons polítics a Occident. A l’Europa continental, els partits comunistes de masses de França i Itàlia, i els seus homòlegs clandestins d’Espanya, Portugal i Grècia, refusaven de fer les paus amb l’ordre establert; i per molt moderada que fos llur tàctica, llur mateixa existència actuava, “per dir-ho així, com un dispositiu mnemotècnic, tot reservant un lloc en les pàgines de la història” per al ressorgiment d’esperances més radicals. 9   A l’URSS, la mort d’Stalin desfermà un procés de reformes que en l’era de Khruixtxov semblava conduir a un model soviètic menys repressiu i més internacionalista, abocat a donar suport als moviments insurgents d’altres països més que a frustrar-los. Al tercer món, la descolonització sotraguejava els baluards més ferms de domini imperial, amb una sèrie d’alçaments revolucionaris a Indoxina, Egipte, Algèria, Cuba i Angola que dugueren la independència a territoris extensíssims. A la Xina, la burocràcia establerta esdevingué el blanc d’un moviment orquestrat per Mao i que invocava els ideals de la Comuna de París.

Aquest era l’escenari dels anys seixanta, amb la seva barreja de realitats i il·lusions, en el qual tot d’energies revolucionàries explosives s’encengueren sobtadament entre la joventut culta dels països capitalistes avançats; no tan sols a França, Alemanya i Itàlia, sinó també als Estats Units i al Japó. L’onada de revoltes estudiantils fou seguida ràpidament, si bé de manera més selectiva, per l’agitació obrera, en què destacaren la vaga general de maig-juny de 1968 a França, la tardor calenta italiana de 1969, amb seqüeles força dilatades, i les vagues mineres britàniques de 1973 i 1974. En aquell tumult enorme s’encreuaven ressons del passat europeu (Fourier, Blanqui, Luxemburg i, per descomptat, el mateix Marx), del present tercermundista (Guevara, Hô Chí Minh, Cabral) i del futur comunista (la “revolució cultural” representada per Lenin i per Mao), i tot plegat creava una fermentació política com no s’havia vist des dels anys vint. També en aquells anys començaren a cedir tot de puntals vitals de l’ordre moral tradicional que regulava les relacions intergeneracionals i entre sexes. Ningú ha traçat més be la corba d’aquell temps que el mateix Jameson al seu assaig “Periodizing the sixties” [‘Periodització dels seixanta’]. 10  Com era natural, aquell període veié brollar novament vives flames d’avantguarda.

Però aquella conjuntura resultà ésser climatèrica. Al cap de pocs anys, tots els signes s’havien invertit, a mesura que els somnis polítics dels seixanta s’anaven esvaint l’un darrere l’altre. La revolta del Maig francès fou absorbida, pràcticament sense deixar rastre, per la planor política dels setanta. f  La primavera txecoslovaca, el més audaç de tots els experiments de reforma comunista, [sic] fou aixafada pels exèrcits del Pacte de Varsòvia. A l’Amèrica Llatina, foren eradicades les guerrilles inspirades o dirigides per Cuba. A la Xina, la Revolució Cultural sembrava més terror que alliberament. A l’URSS s’iniciava la llarga decadència de l’era brejneviana. A Occident continuava l’agitació obrera per ací per allà; però cap a mitjans dècada la marea militant havia retrocedit. Callinicos i Eagleton tenen raó en insistir que els orígens immediats de la postmodernitat es troben en l’experiència de la derrota. Però totes aquells desfetes no foren sinó el preàmbul de l’escac i mat més decisiu que arribaria.

Durant els anys vuitanta, una dreta victoriosa passà a l’ofensiva. Al món anglosaxó, els governs de Thatcher i Reagan, un cop aixafat el moviment obrer, procediren a retallar la  regulació i la redistribució. La privatització del sector públic, els retalls de despeses socials i les altes taxes de desocupació es difongueren de Gran Bretanya al continent i crearen noves pautes de desenvolupament neoliberal, les quals foren aplicades pels partits d’esquerra [presumpta] en grau no menor que pels [reconegudament] de dreta. Cap a finals de la dècada, la Internacional Socialista havia abandonat en gran mesura la funció que havia tingut la socialdemocràcia euroccidental durant la postguerra: l’Estat del benestar basat en la plena ocupació i la seguretat social universalitzada. A l’URSS i a l’Europa Centroriental, el comunisme [i.e. el model socialistodegenerat], incapaç de competir econòmicament en el marc internacional i de democratitzar-se políticament a l’interior, restà esborrat del tot. Al tercer món, els estats nascuts dels moviments d’alliberament nacional restaren atrapats pertot en les noves formes de subordinació internacional, incapaços d’escapar a les constriccions del mercat financer internacional i les seves institucions supervisores.

El triomf universal del capitalisme significa més que la simple derrota de totes les forces que s’hi oposaven, tot i que també és això. El seu sentit més profund rau en la cancel·lació de les alternatives polítiques. La modernitat arriba a la fi, com observa Jameson, quan perd tot antònim. La possibilitat d’altres ordres socials era un horitzó essencial per a la modernitat. Un cop esvaïda aqueixa possibilitat, g  sorgeix alguna cosa de similar a la postmodernitat. Aquest és el “moment de veritat” tàcit que conté la construcció original de Lyotard. Com cal resumir, doncs, la conjuntura postmoderna? Una comparació concisa amb la modernitat podria ser la següent: la postmodernitat sorgí de la constel·lació d’un ordre dominant desclassat, h  una tecnologia mediatitzada i una política monocroma. Però, òbviament, aquestes coordenades només eren dimensions d’un canvi més ampli esdevingut conjuntament amb els anys setanta.

Amb la fi sobtada de l’eclosió de postguerra, el capitalisme, com a totalitat, entrà en una nova fase històrica. La causa subjacent de la llarga decadència, amb taxes de creixement molt més lentes i graus de desigualtat majors, fou la intensificació de la competitivitat internacional, que disminuïa inexorablement les taxes de benefici i, en conseqüència, les fonts d’inversió, en una economia d’àmbit mundial que ja no era divisible en espais nacionals [i.e. estatals] relativament protegits. Aquest fou el sentit dur d’aquell adveniment del capitalisme multinacional assenyalat per Jameson. La resposta del sistema davant la crisi produí la configuració dels anys vuitanta: aixafament de la classe obrera, a les regions centrals; traslladament de plantilles a les regions perifèriques, de baix nivell salarial; desplaçament de les inversions envers les comunicacions els serveis; expansió de la despesa militar; i increment vertiginós del pes relatiu de l’especulació financera a expenses de la innovació productiva. i  En aquests ingredients de la recuperació reaganiana s’aplegaren tots els elements deteriorats de la postmodernitat: l’ostentació desenfrenada dels nou-rics, la política teledirigida i un consens digne d’insectes. L’eufòria d’aquella conjuntura generà, puntualment, la primera il·luminació real de la postmodernitat. El punt d’inflexió econòmic de la presidència de Reagan arribà el 12 d’agost de 1982, amb l’engegada del mercat de valors estato-unidenc, que marcà l’inici de la cursa febril que havia d’acabar amb la recessió de l’era de Carter. Tres mesos després, Jameson s’alçava per a parlar al Whitney. j

 

Notes

1  Mike Davis. “Urban renaissance and the spirit of postmodernism”. New Left Review, no. 151 (May-June 1985), p. 106-113.

2 David Harvey. The condition of postmodernity: an enquiry into the origins of cultural change. Oxford, U.K.; Cambridge, Mass.: Blackwell, 1989. P. 121-197. La coherència d’aquesta obra, tan equilibrada, és impressionant de debò.

3  Alex Callinicos. Against posmodernism. Cambridge: Polity, 1989. P. 168. N’hi ha edició revisada disponible en text complet, en traducció espanyola, ací 

* Terry Eagleton. The illusions of postmodernism. Oxford, U.K.; Cambridge, Mass.: Blackwell, 1996.

a  Gosem demanar-nos d’on treu aquesta deducció el camarada Eagleton, tan brillant en altres aspectes. D’una banda, no és pas la divagació irracional, sinó tot el contrari, el que pot permetre als humiliats d’atènyer consciència de si mateixos i de llur situació, i, doncs, d’autoafirmar-se i fer-se sentir en públic: la postmodernitat, objectivament ulrareaccionària, no està per a alliberaments de cap mena (almenys fora de la retòrica autotextual). D’altra banda, fou la modernitat (posem per cas, el marxisme creatiu dels anys seixanta, o el situacionsme coetani, manifestacions d’un mateix élan revolucionari) qui posà les bases per a l’alliberament en camps com “el desig, la identitat i el cos”, i, així mateix, qui disseccionà “el poder”, de manera immisericorde, als ulls de tothom: en aquest sentit, la postmodernitat ha servit de cobertura narcòtica a la doble macrooperació neoliberal consistent a destruir tot aquest bagatge i a desviar-ne les conseqüències tot integrant-les com a realimentació del sistema. [Nota del traductor]

b  En aquest sentit concret, caldria afirmar, paral·lelament (i necessàriament, atès que, per definició, sense burgesia no hi pot haver proletariat, i viceversa), que també s’havia extingit el proletariat en tant que classe dotada de cultura i consciència pròpies. Si acceptem aquesta premissa, conclourem que, per descomptat, ambdues classes continuen existint, automàticament, en funció de llur relació amb els mitjans de producció i l’economia política del sistema; però que llurs cultures classistes s’han extingit, substituïdes pel que veurem més avall. Aquesta podria ésser una de les claus de l’alienació generalitzada entre les masses; perquè, si bé la tradicional burgesia (més o menys) il·lustrada ha estat substituïda per una riquesia (com diria Joan Fuster) ignorant, almenys aquesta neoburgesia acompleix admirablement la seva tasca explotadora; mentre que el proletariat, un cop aculturat, no té altres armes ideològiques que les subministrades, en funció colonitzadora, pels mitjans de comunicació de l’enemic. [Nota del traductor]

c  N.B. la imatge d’Euskadi que corre entre la millor intel·lectualitat anglosaxona: racó provincial (francès o espanyol?). [Nota del traductor]

d  La cronologia que addueix Anderson és inexacta: la televisió es comercialitza als anys trenta, bé que amb implantació ultraminoritària (tot i que desvetllà immediatament un interès enorme entre els analistes avisats); resta pràcticament congelada durant la Segona Guerra Mundial; fa l’engegada autèntica a les acaballes dels quaranta; i és a mitjans anys cinquanta quan esdevé el fenomen de masses que coneixem avui, element bàsic transformador de la quotidianitat (en estats més endarrerits, o empobrits, com l’espanyol, l’eclosió social es produeix a inicis dels seixanta). Il·lustrem-ho amb xifres concretesals EUA, les llars amb televisió passen d’un míser 0,5 % el 1946 a un 55 % ja el 1954, per a atènyer el 90 % el 1962; al Regne Unit, els 15.000 televisors de 1947 n’esdevenen 1,4 milions el 1952 i 15,1 milions el 1968; a l'Estat francès ja hi havia mig milió de televisors privats el 1956. Són nombrosos –sobretot als EUA— els programes televisius "clàssics" que daten d’inicis dels cinquanta, i que ja tenien audiència massiva. I no haurem de recalcar la cronologia de la televisió al sud de les Alberes: per exemple, la sociolingüística catalana l’ha reconstruïda prou en remarcar el paper espanyolitzador del nou medi en desplegar-se socialment, des de la primera meitat dels seixanta. [Nota del traductor]

e, e bis  No cal insistir que, en realitat, ja pels volts de 1960 la televisió era un mitjà de masses (acabem de veure-ho), almenys al centre del centre del sistema (EUA-Canadà, Europa nord-occidental, Japó), i que la consegüent davallada d’assistència al cinema ja tenia anys d’història: la televisió en color només exacerbà la situació preexistent; no la creà pas. Xifres il·lustratives: als EUA, pioners de la cursa televisiva, la xifra d’entrades cinematogràfiques havia davallat espectacularment dels 4.680 milions de 1947 als 2.470 milions de 1956, malgrat el creixement demogràfic (segons Romà Gubern, Historia del cine, vol. 2 [1971], p. 113). La divisòria que apunta Anderson pot ser aquesta, però no pas pel motiu que hi addueix. Potser la diferència real –avancem-ho a títol temptatiu—podria raure en el fet que als anys seixanta i setanta emergeixen les primeres generacions que no havien conegut un món sense televisió. [Nota del traductor]

7 Fredric Jameson. Signatures of the visible. New York: Routledege, 1990. P. 61. També en Postmodernism, p. 36-37.

8  L’expressió és de Robert Hughes. Nothing if not critical: selected essays on art and artists. New York: A. A. Knopf, 1990. P. 14.

9 Fredric Jameson. Marxism and form: twentieth-century dialectical theories of literature. Princeton: Princeton University, 1972. P. 273. 

10 En: Fredric Jameson. The ideologies of Theory: essays 1971-1986. Minneapolis: University of Minnesota, 1988. Vol. 2, p. 178-208.

f  El diagnòstic és plenament correcte en termes generals del centre del sistema. Al seu si fou altra cosa el cas concret, i zonal, de les dictadures militaro-feixistes sud-europees i llur derogació; en aquelles circumstàncies peculiars, l’impuls dels seixanta era ben vigent a Portugal, l’Estat espanyol i Grècia. De fet, a la Catalunya sud-alberenca molta gent va viure el 68 no pas com a derrota definitiva, sinó com a inauguració de totes les possibilitats (i a Catalunya Nord, la represa de la lluita en termes pròpiament nacionals i polítics arrenca directament del 68). En aquelles circumstàncies peculiars, dèiem, de lluita directa contra el feixisme, es generà una autèntica revolució a Portugal (la darrera de viscuda fins ara a Europa) i una situació aproximadament prerevolucionària a l’Estat espanyol; el fet que ambdues experiències fossin escanyades al bressol corrobora la bondat del diagnòstic genèric i, alhora, és indicatiu de la línia evolutiva predominant en (forçada sobre) l’època. [Nota del traductor]

g  Explicitem-ho: no cal prendre aquestes paraules al peu de la lletra: ni Anderson ni Jameson, marxistes militants, pensen que no hi ha alternativa possible al capitalisme; simplement s’hi constata la realitat massivament percebuda, així com l’escassetat d’alternatives organitzades i amb autèntica presència social. [Nota del traductor]

h  “Desclassat” en el sentit cultural (“encanallat” i “plebeitzant”) que s’explica més amunt. En sentit estricte, es tracta de l’ordre més purament classista de tota la història capitalista, com Jameson deixa ben clar. [Nota del traductor]

i Es podria dir que, paral·lelament, el sistema, mercès al desenvolupament de la microelectrònica i la telecomunicació, anava dotant-se de noves armes audiovisuals capaces de desfermar un salt endavant històric, de rellevància anàloga al produït per la televisió dècades enrere, però ara amb la nova lògica difusa, desmaterialitzada i il·localitzable: el microordinador d’ús domèstic engega l’expansió el 1981; Internet esdevé un fenomen de masses a partir de 1989, amb l’aparició del web. Aquesta volta, però, les noves eines no eren tan unidimensionalment alienadores, sinó, dialècticament, susceptibles d’usos emancipadors; un exemple modest: el present web. [Nota del traductor]

j Referència a la conferència de Jameson Postmodernism and consumer society (‘Postmodernitat i societat de consum’), pronunciada al Whitney Museum of American Art  la tardor de 1982. Fou la primera reflexió de Jameson sobre la postmodernitat, i la primera versió del que esdevindria Postmodernism, or the cultural logic of late capitalism. [Nota del traductor]


Per una dissecció de la postmodernitat


febrer del 2008

Pàgina principal