El talp
web alternatiu

http://www.racocatala.cat/eltalp

 

De mites

Creiem que no hi pot haver una justa comprensió de la nostra realitat present, en tots els seus aspectes multifacètics, sense un coneixement històric seriós i científic. I quan diem científic volem dir tendent a esclarir els processos complexes que ens han dut fins on som, i no altra cosa. La història com a ciència és una eina per a la construcció d'un futur millor per a tots, i no una clau màgica per a exercir l'endevinació futura, com han volgut presentar-la els seus enemics: aquells que, confessada o inconfessadament, s'han alineat sempre en les rengles dels opressors. No volem una història usual com a una genealogia inevitable i justificativa del present; i, per tant, creadora, en el sentit estricte del mot, d'una ideologia fatalista que ens ha de dur a no contemplar més enllà de la realitat present (és a dir, el futur) en altra forma que en els termes que marca aquesta ideologia.

Volem reivindicar, un cop més, la ciència històrica com la principal arma ideològica de l'oprimit. De tot aquell que pateix opressió de classe, nacional, de gènere, d'edat... Ja que totes les opressions van íntimament lligades i no és possible alliberar-se d'una sense fer caure totes les altres.

Així doncs, des de la nostra posició de classe, des de la nostra humil condició d'explotats, volem contribuir, modestament i en la mesura de les nostres possibilitats, a desbrossar el camí per recuperar tot intent de fer una "Història del silenci". És a dir, una història d'aquells que no han tingut mai història, i, que, malgrat tot, l'han construït, amb el seu treball i el seu esforç quotidià, perquè d'altres se l'apropiessin tot erigint-se en els únics protagonistes d'aquesta història en la qual massa vegades ens han venut uns actors mediocres en el paper de primera estrella.

Algú ha entrat mai en un museu arqueològic i ha vist somriure un home de neandertal? O un cromanyó? Oi que no? I, perquè?

Primer mite a tirar per terra. Ens han dit, repetit, cinematografiat, embotit... que la vida de l'home "primitiu" era tota ella amarada de precarietat, de lluita quotidiana per l'existència, de temor a ser devorat per felins gegantescs, o ser arrasats per alguna catàstrofe natural. Sols s'obrí una lleugera escletxa quan hom descobrí el foc: la primera de les llums que ens havien de separar de la brutalitat i el salvatgisme... I primer de la llarguíssima sèrie d'invents que ens havien de dur cap a la inevitable "civilització": el camí del progrés.

Em pregunto: com sabem que la vida quotidiana de l'home de fa 15 000 o 10 000 anys fou un constant viure en el "terror natural", a banda d'una preocupació permanent per la subsistència? Personalment, miro les comunitats de primats superiors actuals i no hi veig aitals imatges vuitcentistes... Algú se m'escandalitzarà per gosar comparar-nos amb un grup de goril·les, d'orangutans, o un grup de ximpanzés? Segon mite a trencar: no hi ha una diferència radical que ens separi metafísicament dels primats superiors. Així, tal com sona. Hem de començar a acostumar-nos a considerar els primats superiors com a pràcticament humans. Soc dels que pensa que si tinguessin aparell fonador serien humans de ple dret. Així doncs, en ple segle XXI, una de les nostres assignatures pendents és estendre la declaració de drets humans als homínids superiors (amb drets territorials inclosos).

Tercer mite a trencar. El mite del progrés. Però no en la forma fatalista en la qual l'han trencat alguns historiadors que mai van voler ser acadèmics i han acabat essent més papistes que el papa... Efectivament, l'espècie humana ha conegut un progrés, amb alts i baixos permanents, avenços i reculades considerables (ara mateix estem en una d'aquestes reculades). El mite del progrés que aquí volem trencar és el de la línia històrica d'ascensió que duu, inevitablement, cap a nosaltres.

Fou Adam Smith i l'escola històrica escocesa la que sentà les bases històrico-filosòfiques del mite del progrés. Del progrés cap al capitalisme, evidentment, que havia de ser la panacea universal: un altre dels messianismes teleològics inventats per la societat occidental i que sols han dut que patiment i més patiment a la humanitat (un altre invent de la civilització cristiana occidental? la humanitat una, gran i lliure?).

Amb Smith tota la societat occidental va "aprendre" (qui no ho recorda de l'escola) que el camí que duia fins a nosaltres, "els perfectes", passava per tota una sèrie d'etapes caracteritzades pels consecutius dominis de la caça, l'agricultura i el comerç, amb totes les innovacions tecnològiques adients que permetien l'home avançar en el camí del benestar general i generalitzat.

Evidentment, aquesta forma d'entendre el progrés s'ha ensorrat definitivament en un món que cada cop aboca més i més gent a una pobresa cada cop pitjor, i que, com més va, més rics va fent als que ja ho eren d'antuvi, abans de mundialitzar-se el totalitarisme capitalista en el qual vivim. Però totes aquestes realitats (que no opinions) no compten pas pels infatigables apologistes del sistema, que com caducs escolàstics encara continuen sostenint pels països del tercer món (un escalafó que ha creat i imposat el primer món i que ningú havia demanat) la solució a totes llums ahistòrica i racista d'imposar un cop més (sinó és per la força serà per la pressió financera via FMI) a tota aquesta pobra gent un model de societat que no sols els es completament aliè, sinó que els aboca a perpetuar una permanent situació de misèria en favor de l'opulència d'un primer món que, aviat, patirà una epidèmia de crisis cardíaques en massa degudes al desorbitant excés de pes dels membres d'una societat frustrada, infeliç i malalta, però que neda en la més meravellosa de les abundàncies materials.

Aquestes etapes del progrés històric se'ns han presentat des de sempre com el procés inevitable i fatal pel qual havia de passar tota comunitat humana per arribar al desitjat estadi de civilització. Evidentment, el desitjat estadi final de civilització no era altra que el model occidental i cristià de civilització. I amb això arribem al quart mite a trencar.

La societat euròpida, que sempre se'ns ha presentat com a bressol de l'humanisme, portadora de valors morals superiors i perennement enfrontada a la resta de la humanitat, que només eren una colla d'"indígenes" (d'algun lloc havien de ser, pobrets...) ancorats en unes creences salvatges i primitives, ha estat la forjadora d'un dels models de societats més totalitaris que ha vist la història de la humanitat. Ha anorreat tota dissidència. No sols en el pla material: és impossible bastir cap vida econòmica al marge del capitalisme. També ho ha fet en altres plans de l'existència. Des de la parella formadora de la família cristiana, dins el model patriarcal de dominació de la dona i opressió del fills, fins als models lingüístics de convivència, en els quals s'imposa una jerarquia de codis que comporta que l'única manera de relacionar-se els parlants de distintes llengües sigui explorar les múltiples variants que pot donar de si la dicotomia llengua minoritària/llengua comuna, quan, al llarg de la història, les comunitats de parlants en contacte solucionaven els problemes de comunicació aprenent cadascú la llengua del veí. L'esperanto fou un intent no reeixit de solucionar aquest problema al qual ens abocà la modernitat, tot conservant les llengües minoritàries.

Aquest model de societat totalitària occidental s'ha bastit al llarg d'una evolució que podríem veure començar en la gènesi de la societat medieval, al segle X. Fou a partir de l'evolució de la mentalitat d'una societat que no tolerava cap dissidència (ans la reprimia amb la brutalitat que calgués) que és començà per les croades, es continuà per l'ascensió del model polític de l'estat-nació, s'arribà a la societat burgesa de mà de les revolucions jacobines corresponents (tot apropiant-se de la revolució industrial i bastint el mode de producció capitalista), i, finalment, amb colonialisme inclòs i guerres mundials amb milions i milions de morts, arribem al gran mite de la societat del benestar per a uns pocs, mentre la gran majoria de la humanitat paga els plats trencats d'aquesta utopia reaccionària del paradís cristià.

Utopia que té molt a deure a la idea cristiana de paradís únic per tots i de camí únic a seguir per tothom per a assolir una felicitat també única. Per al cristià sols hi ha un camí: o ets com jo o estàs contra mi. Malgrat tot, ¿sembla que canvia alguna cosa dins la comunitat cristiana?; ¿o potser fracassarem altre cop, i, tot fent-nos budistes, anorrearem a sang i foc tot aquell que no sigui ara creient fervent de la nova fe cristiano-budista? Aprendrem algun cop a viure i deixar viure?


Febrer del 2001

Pàgina principal