El talp
web alternatiu

http://www.racocatala.cat/eltalp

Per una dissecció de la postmodernitat. Annex II

La salvació d’Amèrica: Leo Strauss i els neoconservadors

Per Shadia B. Drury

Publicat originalment, sota el títol "Saving America: Leo Strauss and the noeconservatives",  al lloc web de l’Evatt Foundation l’onze de setembre del 2004

Traducció de Pol Sureda

 

Presentació

Tota reacció triomfant i incontestada es retroalimenta i genera formes de reacció encara més agudes. Així, allà on ho permetien les circumstàncies històrico-culturals concretes, o sigui, als EUA, centre del centre del Sistema, el neoliberalisme triomfant i incontestat ha acabat obrint les portes del poder a una autèntica ultradreta altament ideologitzada: el neoconservadorisme (els neocons de la col·loquialitat). En l’arrel d’aquesta amenaça hi ha un ideòleg clau: el filòsof estato-unidenc, d’origen judeoalemany, Leo Strauss (1899-1973). Com a complement de l’estudi sobre el neoliberalisme, és obligat de referir-s’hi breument. Ho farem mitjançant aquest article, que en fa una ràpida panoràmica força rigorosa alhora que en termes ben assequibles, pensat com està en clau de síntesi divulgativa a l’abast de tothom. L’autora, l’estudiosa canadenca Shadia B. Drury (n. 1950), catedràtica de ciències polítiques, és una autoritat internacionalment reconeguda en l’estudi del pensament de Strauss i, en general, en la història i la filosofia del neoconservadorisme, matèries sobre què ha escrit obres de referència absoluta: The political thought of Leo Strauss (‘El pensament polític de Leo Strauss’, 1988, ed. revisada el 2005); Leo Strauss and the American Right (‘Leo Strauss i la dreta estato-unidenca’, 1999); Terror and civilization: christianity, politics, and the western psyche (‘Terror i civilització: cristianisme, política i psique occidental’, 2004); destaquem-ne, també, Alexandre Kojève: the roots of postmodern politics (‘Alexandre Kojève: les arrels de la política postmoderna’, 1994).
Leo Strauss (1899-1973)
Leo Strauss (1899-1973)

Val a dir que la postura de Drury és la defensa de l’ortodòxia demoburgesa, en la variant específicament nord-americana (per no dir estato-unidenca), contra tot "radicalisme" desestabilitzador: si lluita tan aferrissadament contra el neoconservadorisme és perquè, lúcidament, identifica la ultradreta com a amenaça principal. D’ací la seva defensa d’una certa versió de l’American way of life, bé que en l’ala més progressista, així com del "liberalisme" (polític), mot que, ací, empra en el sentit internacional més que no en l’estato-unidenc de ‘progressista’, aclarim-ho. No ha de sobtar-nos-en, doncs, tota una sèrie de tics; ni tampoc la seva incapacitat de concebre el neoconservadorisme en el marc que li és propi: la dinàmica interna de la degeneració tardocapitalista, en què la conservació del sistema entra en contradicció amb qualsevol forma de democràcia, o, per a ésser més precisos, aguditza al màxim aquesta contradicció d’origen. Aquest text divulgatiu té molt, massa, d’apologia del meravellós sistema estato-unidenc, per bé que en darrera instància l’anima la voluntat de defensar un valor molt més essencial i del tot irrenunciable: la sobirania popular. En tot cas, en Drury resta incòlume la validesa de l’anàlisi i denúncia d’aquest projecte de totalitarisme en què es combinen, amb resultant devastadora, un elitisme irracionalista digne de Nietzsche, un neoliberalisme dut a les darreres conseqüències sociodarwinistes i una mentalitat conspirativa inquietantment psicòtica. Fet i fet, com titulava la ressenya d’un dels llibres de Drury, el neoconservadorisme no és sinó un conservadorisme postmodern.

 
Pol Sureda

-------------------

 
Hi ha una consciència creixent que darrere la ideología neoconservadora regnant al Partit Republicà [dels EUA] hi ha la inspiració d’un filòsof exiliat alemany de vida retreta. Fa molt que Leo Strauss és figura de culte al si del món acadèmic nord-americà. I, tot i que sentia una antipatia profunda tant pel liberalisme com per la democràcia, els seus deixebles han fet mans i màniques per a amagar aquest fet. I en la majoria de casos se n’han sortit, tal com indiquen l’article de James Atlas a The New York Times i el de Seymour Hersh a The New Yorker. La imatge de Strauss com a gran patriota estato-unidenc que estimava la llibertat i la democràcia és pura fabricació. No hi pot haver res de més allunyat de la veritat.

El problema amb els estraussians és que són mentiders compulsius. Però, fet i fet, la culpa no és seva: Strauss tenia obsessió amb el secretisme perquè estava ben convençut que la veritat és massa crua perquè la suporti qualsevol societat, i que els portadors de la veritat són susceptibles de persecució per part de la societat –especialment d’una societat liberal--, perquè la democràcia liberal és el més allunyat de la veritat tal com l’entenia Strauss.

Els deixebles de Strauss n’han heretat el complex de superioritat juntament amb la mania persecutòria. Estan ben convençuts d’ésser la minoria superior que coneix la veritat i que està investida del dret a governar. Però tenen por de dir la veritat obertament, no fos que els perseguís la majoria vulgar que no admetria ser governada per ells. Això explica llur ànsia per tergiversar la naturalesa del pensament de Strauss. Els fa por revelar que Strauss era un crític del liberalisme i de la democràcia, amb la qual cosa seria vist com a enemic dels Estats Units. Per tant, l’embolcallen amb la bandera estato-unidenca i el pretenen campió de la democràcia liberal, per motius polítics: llur recerca del poder. El resultat és que se’n foten de la veritat i de la democràcia.

Emperò, caldria remarcar que ésser crític del liberalisme, de la democràcia o d’ambdós no converteix automàticament en enemic dels Estats Units. Al contrari, la llibertat i la democràcia només poden reforçar-se mitjançant la confrontació amb llurs crítics. Strauss no sent cap antipatia especial pels Estats Units. És enemic de la llibertat en general. Era per amor als Estats Units que desitjava salvar-los de llur desastrós amor per la llibertat, tal com explicaré tot seguit.

Sens dubte, l’obsessió de Strauss pel secretisme es connectava al fet que no se sentia a casa, als Estats Units. Era conscient de l’extrem fins al qual les seves idees estaven en contradicció amb la modernitat liberal dels Estats Units. Tenia la sensació que, als Estats Units, tot allò que se sortia del motlle, tot allò que no es conformava a l’opinió pública, era condemnat a l’ostracisme. a En carta a una amic, Strauss es planyia que l’atmosfera acadèmica era opressiva, i que publicar li resultava molt difícil. b Com a home forçat a exiliar-se de la seva Alemanya nativa, a aprendre una nova llengua tot mirant-se la televisió, i a conduir la seva vida acadèmica en aquesta nova llengua adquirida, Strauss mereix la nostra simpatia. Però els deixebles estato-unidencs de Strauss continuen planyent-se de com estan d’oprimits, encerclats i condemnats a l’ostracisme per part del món acadèmic liberal, així com pels mitjans de comunició, igualment liberals. Però, sens dubte, són llàgrimes de cocodril.

Els acadèmics estraussians són els més poderosos, els més ben organitzats i els més àmpliament finançats del Canadà i dels Estats Units. Són els amos indiscutits dels think tanks, les fundacions i les línies de finançament dretans. I ara els escolten els poderosos de la Casa Blanca. Res no hauria plagut tant a Strauss, perquè creia que els intel·lectuals tenen un paper molt important a fer en política. No els convenia governar directament, perquè les masses s’inclinen a no confiar-hi; però, certament, no havien de desaprofitar l’avinentesa de murmurar a l’oïda dels poderosos. Doncs bé: què hi murmuren? Què els ensenyà Strauss? Quin impacte té la filosofia estraussiana en els poderosos neoconservadors? I, fet i fet, què és el neoconservadorisme?

Strauss no és pas tan obscur ni esotèric com pretenen els seus admiradors: c en la seva obra hi ha una sèrie de temàtiques incontestables. La fonamental és la distinció entre antics i moderns; una distinció que informa tota la seva obra. Segons Strauss, els filòsofs antics (tals com Plató) eren savis i astuts, però els filòsofs moderns (tals com Locke i altres liberals) eren poca-soltes i vulgars. Els savis antics creien que les masses ignares no eren aptes per a la veritat ni per a la lliberat; donar-los aquest tresor sublim fóra com donar flors als porcs. En conseqüència, pensaven que la societat necessita una elit de filòsofs o d’intel·lectuals que manufacturi "mentides nobles" per a consum de les masses. No és sorprenent, doncs, que aquests antics menyspreessin la democràcia. Plató es burlava de la idea que tot fill de veí és igualment apte per a governar.

En contrast amb els antics, els moderns sentien un amor ben idiota per la veritat i la llibertat; creien en els drets naturals a la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat. Creien que els éssers humans naixien lliures i que només podien ser governats legítimament per consentiment propi. d

Els antics negaven l’existència de cap dret natural a la llibertat. Els éssers humans no neixen lliures ni iguals. La condició humana natural no és pas de llibertat, sinó de subordinació. I, en l’estimació de Strauss, tenien raó en pensar que només hi ha un dret natural: el dret del superior a governar l’inferior; el mestre sobre l’esclau; el marit sobre la muller; i la minoria sàvia sobre la majoria vulgar. Quant a la recerca de la felicitat, ¿què farien els vulgars amb la felicitat sinó beure, jugar i fornicar?

La lloança de la saviesa dels antics i la condemna de la idiotesa dels moderns constituí tota la matèria de l’obra més cèlebre de Strauss, Natural right and history [‘Dret natural i història’, 1953]. La coberta del llibre exhibeix la Declaració d’independència dels Estats Units; però el llibre és una celebració de la natura: no pas dels drets naturals de l’home (com podria suggerir l’aspecte del llibre), sinó de l’ordre natural de dominació i subordinació.

En el seu llibre On tyranny [‘Sobre la tirania’, 1948] Strauss es referia al dret del superior a governar com a "l’ensenyança tirànica" dels antics que cal mantenir en secret. Però, quin és el motiu d’aquest secretisme? Strauss ens hi diu que cal mantenir en secret l’ensenyança tirànica per dues raons: estalviar la inquietud popular i protegir l’elit de les possibles represàlies. Al capdavall, és d’esperar que el poble no s’inclini gaire a assumir el fet que està abocat a la subordinació.

Però, ¿per què hauria d’objectar ningú la idea que en teoria haurien de governar els bons i els savis? La resposta real jau en la naturalesa del govern dels savis tal com l’entenia Strauss.

Ell l’entenia com a tirania en sentit literal, és a dir, govern en absència de dret, o govern per part d’aquells que estan per damunt del dret. e Per descomptat, Strauss creia que els savis no abusarien del poder. Al contrari, proporcionarien al poble ben bé el que correspongués a les seves necessitats i capacitats. Però, quines són aquestes, exactament? Certament, no es tracta pas de proporcionar-los llibertat, felicitat ni prosperitat. En l’estimació de Strauss, això els reduiria a l’animalitat. L’objectiu del savi és ennoblir el vulgar. Però, què podria ennoblir el vulgar? Només la sofrença, el treball dur i el sacrifici podrien ennoblir les masses. La religió i la guerra –la guerra perpètua—elevarien les masses de l’animalitat del consum burgès i de la preocupació per "comoditats artificials". f En comptes de la felicitat personal, viurien la vida en sacrifici perpetu a Déu i a la nació.

Irving Kristol [n. 1920], seguidor devot de Strauss i pare del neoconservadorisme, g estava encantat amb la popularitat del film Rambo [1982]. Hi veia un indici que el poble encara adora la guerra; i això significava que no seria gaire difícil desviar-lo dels plaers animals que ofereix la societat liberal. Hi ha un fort ascetisme al cor de la filosofia atea de Leo Strauss que explica per què l’atreien aquestes inclinacions religioses.

Strauss estimava tant els Estats Units que volia evitar-los els errors i terrors d’Europa. Estava convençut que la democràcia liberal de la República de Weimar havia menat a l’ascensió dels nazis. h Aquesta és una qüestió discutible. Però Strauss no debatia obertament aquest punt, ni argumentava la seva postura als seus escrits. Tendeixo a creure que són les idees de Strauss, i no pas les idees liberals, el que convida a la mena d’abusos que ell pretenia evitar. Cal recordar que Hitler sentia el màxim menyspreu per la democràcia parlamentària. El molestaven el debat i la disputa perquè eren una pèrdua de temps per al gran geni que coneixia instintivament l’opció i la política correctes que necessitava el poble. Hitler sentia un profund menyspreu envers les masses; el mateix menyspreu que s’observa a cop d’ull en Strauss i la seva cohort. Però quan la força de les circumstàncies el feia apel·lar a les masses, Hitler defensava mentides, mites i il·lusions com a expedient necessari amb què aplacar el poble i fer-li complir la voluntat del Führer. La filosofia política de Strauss defensa la mateixa solució per al problema de les masses recalcitrants. Qui vulgui evitar els horrors del passat nazi farà bé de no acceptar acríticament la versió estraussiana de la saviesa antiga. Però era precisament en això que Strauss encoratjava els seus alumnes.

Els alumnes de Strauss han deixat el món acadèmic en cerca del poder polític. Es planyen d’ésser perseguits al món acadèmic perquè són antiliberals. Però, en realitat, no és pas per antiliberals que són vistos amb desdeny; és perquè estan mal equipats per al debat filosòfic. El secretisme o esoterisme de l’estil literari estraussià és enemic del debat filosòfic dins el món acadèmic. Ell estava convençut que no era possible el desacord entre els savis: instintivament reconeixen la veritat. I els qui la neguen no són aptes per a la companyia dels savis. Això explica per què els seus alumnes són una claca dedicada al culte, només còmoda en la prèdica als conversos i en companyia dels qui són del mateix parer. Es passen la vida autoenganyant-se amb la creença que són els únics a veure la veritat sense adulterar, la qual és amagada als ulls dels no iniciats. No és sorprenent que no siguin ben vistos al món acadèmic. Però no és culpa seva del tot. Hi estan poc capacitats perquè la filosofia estraussiana és poc apropiada per a la vida acadèmica: aspira a l’acció; el seu objectiu no és pas entendre el món, sinó canviar-lo. i I ara que estan estretament aliats amb el poderós neoconservadorisme de Washington, tenen l’ocasió de convertir llur visió en realitat.

Així doncs, què és el neoconservadorisme? I com proposa canviar el món d’acord amb la filosofia política estraussiana? Neo procedeix del grec neos, que significa ‘nou’. I, què hi ha de nou en el neoconservadorisme? Bé: no debades, el conservadorisme recolzava en la tradició i la història; era cautelós, lent i moderat; seguia el corrent. Però sota la influència de Leo Strauss, el nou conservadorisme s’ha intoxicat de "natura". El nou conservadorisme no és lent ni cautelós, sinó actiu i agressiu, així com reaccionari en el sentit literal del terme. Inspirat per l’odi de Strauss a la modernitat liberal, el seu objectiu és invertir el rellotge de la revolució liberal i de les seves conquestes.

L’alumne més cèlebre de Strauss, Allan Bloom [1930-1992], j autor de The closing of the American mind [‘El tancament de la mentalitat estato-unidenca’, 1987], fou professor de la Universitat de Toronto. El seu èxit de llibreria demonitzava els seixanta: l’era dels drets civils per als negres estato-unidencs i de la conquesta de majors cotes d’igualtat per a les dones. També Irving Kristol demonitzava els seixanta. I Francis Fukuyama [n. 1952], alumne d’Allan Bloom i avantguarda dels intel·lectuals neoconservadors, es refereix als seixanta com a "la Gran Ruptura", títol d’un seu llibre recent. k Suposadament, tots aquests escriptors d’inspiració estraussiana pensen que les noves llibertats conquerides als seixanta són l’arrel de tots els mals, perquè la llibertat convida al llibertinatge, l i el llibertinatge és l’herald de la decadència social: divorci, delinqüència, crim i comoditats artificials. I en un cert sentit tenen raó: la llibertat és un tresor fàcil de perdre si no s’usa sàviament. El problema és que els neoconservadors tenen tolerància zero pels vicis o frivolitats humans, i en conseqüència no estan disposats a donar l’opció de la llibertat.

Així doncs, què cal fer-hi? Com hom pot salvar els Estats Units de llur perillosa fascinació per la llibertat? Irving Kristol trobà la solució que ha esdevingut la pedra angular de la política neoconservadora: usar la democràcia per a derrotar la llibertat; fer que el poble es giri contra la seva llibertat; convèncer la gent que la llibertat és llibertinatge; que la llibertat mina la pietat i mena al crim, les drogues, l’homosexualitat desenfrenada, els infants extramatrimonials i la ruptura familiar. I el pitjor de tot: el liberalisme és tou amb el comunisme, o amb el terrorisme; amb allò que sigui l’enemic del moment. I si és possible convèncer la gent que la llibertat els mina la seguretat, llavors no caldrà prendre’ls la llibertat: hi renunciaran de bon grau.

En un assaig intitulat "Populism not to worry", [‘El populisme; no us n’amoïneu’] Irving Kristol argumentava que els estato-unidencs havien d’abraçar el "populisme", o govern de la majoria, malgrat les reserves dels pares fundadors. Aquests temien la tirania de la majoria, i instituïren salvaguardes amb què protegir els individus i les minories. Però Kristol i els neoconservadors volen desmantellar aquestes mateixes salvaguardes enfront el govern de la majoria. Kristol ens diu que no ens n’amoïnem. Per què no? Aparentment, perquè els neoconservadors creuen que els Estats Units han estat governats per una elit liberal insensata durant prop de dos-cents anys, i ara aposten que el poble posarà més seny, o sigui, que tindrà més predisposició a adoptar la política neoconservadora. Inspirat per la mateixa ideologia, al Canadà l’Alliance Party es disposa a fer la mateixa aposta. Però, afortunadament per al Canadà, no se’n surt gaire a les urnes. m

Amb els neoconservadors al poder als EUA, serà difícil amagar la naturalesa real de llur política. Les "campanyes dissimulades" difícilment podran ser tan efectives. A aquestes alçades, la línia política és prou clara: prou de drets per als gais, prou de dones alliberades, prou d’ascens de negres, força pregària a les escoles, ferm compromís amb la pena de mort i recriminalització de l’avortament. El darrer punt és d’especial importància: per descomptat que es tracta que les dones restin a casa i fora de circulació, de manera que els homes puguin dirigir el món de manera apropiadament masculina; però això no és pas tot. Més important encara és mantenir les dones ocupades parint nadons; la pila de nadons. D’aquesta manera, les dones tornaran a ésser útils: recuperaran llur vocació de fàbriques de soldats; i és que necessitem la pila de soldats, perquè hi haurà manta guerres en què lluitar si els neoconservadors se surten amb la seva. I sembla que se’n van sortint.

L’objectiu neoconsevador és reaccionari en el sentit clàssic del terme. Consisteix, ni més ni menys, a invertir el rellotge de la revolució liberal. I pensen emprar la democràcia per a acomplir aquesta tasca. Al capdavall, Strauss no tenia la menor objeccció contra la democràcia en la mesura que una elit de savis, inspirada per les profundes veritats dels antics, fos capaç de modelar, inventar o crear la voluntat popular. En la seva interpretació del mite de la caverna de Plató, Strauss afirmava que els filòsofs que tornaven a la caverna no havien de dur-hi la veritat; havien de cercar la manera de manipular les imatges de la caverna de manera que el poble restés en l’estupor per al qual és tan supremament apte.

És una ironia que els neoconservadors estato-unidencs hagin decidit de conquerir el món en nom de la llibertat i la democràcia, quan tenen tan poc de miraments per l’una i per l’altra.

 

 

Notes del traductor

a Idea, és clar, tendencialment correcta al món demoburgès, i particularment als EUA, però no pas pels motius ni en el sentit que pensava Strauss.

b Quan es pensa que Strauss no es refereix a cap món cultural d’hegemonia marxista o anarcoide, ni tan sols existencialista Rive gauche, sinó a l’atmosfera dretodretana característica dels EUA (aguditzada encara en plena Guerra Freda), atmosfera que ell troba irrespirable per esquerrana, es comença a entrellucar el grau d’ultrareaccionarisme del personatge.

c Segons Strauss (Persecution and the art of writing, ‘Persecució i art d’escriure’, 1952), tots els filòsofs valuosos de tots els temps han escrit en un llenguatge obscur a posta, per tal d’amagar la Veritat; i tots, després de marejar la perdiu al màxim, han dit allò que realment volien al centre exacte de l’obra, que és el que ell feia sistemàticament. Així, sempre segons Strauss (Op. cit.), tota obra filosòfica valuosa té una lectura exotèrica, a l’abast de la massa, i una altra d’esotèrica, l’autèntica, només accessible a la selecta elit d’iniciats; per això mateix Strauss (segons Drury, Leo Strauss and the American Right, 1999) feia el paperot a l’aula i només comunicava el nucli real del seu pensament, en seminaris reduïts, a un grapadet d’estudiants prèviament seleccionat. Per descomptat, Strauss demonitza la Il·lustració a gratcient, així com el marxisme, el que denomina "historicisme" i, en fi, tota la rastellera habitual; entre les seves fonts hi ha, és clar, Nietzsche, Heidegger i Kojève (amic personal), però també el màxim teòric nazi del dret, Carl Schmitt (irònicament, antic valedor d’aquest jueu que prometia tant), així com una interpretació ben seva de les tradicions filosòfico-esotèriques jueva i islàmica. Convé puntualitzar que la relectura estraussiana de multitud de clàssics de la filosofia és d’una arbitrarietat remarcable i no la comparteix cap altre corrent.

d Tot el paràgraf ve a ésser una paràfrasi del preàmbul de la Declaració d’independència dels EUA (1776), certament un bell clàssic del pensament progressisto-il·lustrat.

e Ací es transparenta la influència del nazi Carl Schmitt (1888-1985), segons el qual, sintetitzant-ho al màxim: a) la política consisteix en la destrucció de l’Enemic; b) la sobirania consisteix en la facultat de governar sense dret o per damunt del dret, és a dir, consisteix en la tirania permanent i il·limitada. És significatiu que Schmitt (antic valedor de Strauss, com hem dit) i Kojève (amic, alhora, de Strauss, insistim-hi) mantinguessin una intensa relació intel·lectual després de la guerra. I revelador que en les darreres dècades hom hagi revalorat l’obra de Schmitt en cercles postmoderns, neoconservadors i d’altres.

f Observació dialèctica elemental: no tota crítica del consumisme és automàticament desalienadora, ni tan sols necessàriament humanista.

g Kristol també és recordat internacionalment com un dels màxims responsables del Congrés per la Llibertat de la Cultura (1950-1967), macrooperació de la CIA adreçada a infondre un viratge dretanitzador i obertament anticomunista a la vida artístico-literària i intel·lectual d’arreu del món. Hi tingueren prou èxit, tal com se’n vanta actualment la CIA; vegeu SAUNDERS, Frances Stonor. Who paid the piper? CIA and the cultural Cold War (Granta, 1999). Trad. francesa: Qui mène la danse? La CIA et la Guerre froide culturelle (Denoël, 2003). Trad. espanyola: La CIA y la Guerra Fría cultural (Debate, 2001). Trad. italiana: La guerra freda culturale: la CIA e il mondo delle lettere e delle arti (Fazi, 2004).

h Aclarim el punt: en el marc de l’Alemanya de Weimar, no és pas que Strauss defensés la democràcia burgesa contra el nazisme, sinó que considerava que la democràcia, com a règim intrínsecament dèbil i antinatura, havia provocat la victòria nazi, quan hauria calgut llançar-se en mans de l’autoritarisme conservador tradicional, menat pels "senyors naturals" del país (els mateixos que havien organitzat i finançat la presa del poder de Hitler, cosa que Strauss optava per ignorar, en una mostra emblemàtica de la seva incapacitat voluntària d’entendre la mecànica sociopolítica). El 1933, tot just exilitat, Strauss escrivia al seu amic Karl Löwith: "només perquè Alemanya ha girat a la dreta i ens ha expulsat no se segueix pas que calgui rebutjar els principis dretans. Ben al contrari, només a base dels principis dretans (feixistes, autoritaris, imperials) és possible protestar de manera digna, sense l’apel·lació ridícula i penosa als ‘inalienables drets de l’home’, contra aquesta mesquina nul·litat [el nazisme]". També el heideggerià Karl Löwith (1897-1973), exiliat per jueu, que no per qüestions ideològiques, és autor en alça avui; el seu mamotret De Hegel a Nietzsche (redactat el 1939) es ven amb l’afirmació que és l’obra mestra de la història intel·lectual contemporània.

i N.B.: no pas entendre el món per a canviar-lo, com diria Marx, sinó canviar el món sense entendre’l.

j Personatge que no hem de confondre amb l’historiador de la literatura Harold Bloom (n. 1930), l’autor de El cànon occidental (The western canon, 1994), tan influent. Harold Bloom, ben cert, és reaccionari en tant que defensor del retorn a un elitisme cultural més o menys tradicionalista, i en aquest sentit és simptomàtic del Zeitgeist que hi corre; però no pertany a la nebulosa neocon.

k The Great Disruption: human nature and the reconstitution of social order (‘La Gran Ruptura: naturalesa humana i reconstitució de l’ordre social’, 1999). Ja havíem tingut ocasió de referir-nos a Fukuyama com a autor de La fi de la història (1989).

l El ressort no pot ser més tradicional, però: cada volta que hi ha hagut algun avenç real en l’exercici de les llibertats, la reacció característica dels carques ha estat dir que la "llibertat" ja estava bé, però que allò era "llibertinatge". Es digué de la minifaldilla als anys seixanta, dels cabells i vestits à la garçonne als anys vint i, més enrere encara, dels ultrapúdics banyadors del canvi de segle. ¿Cal recordar que, sota Franco, el "llibertinatge" d’anar en parella pel carrer agafats de la mà estava expressament prohibit per llei, als anys quaranta?

m L’organització successora d’aquest partit, ara amb el nom de Canadian Reform Conservative Alliance/Alliance réformiste conservatrice canadienne, arribà al poder en les eleccions del 2006.


Per una dissecció de la postmodernitat

març del 2008

Pàgina principal