El talp
web alternatiu

http://www.racocatala.cat/eltalp

 

La divisió administrativo-territorial de Catalunya:
panoràmica històrica i estat de la qüestió

ALGUNES QÜESTIONS PENDENTS

 

Pol Sureda

 

3. Algunes qüestions pendents

 

3.1.  Quant a la definició de l'àmbit nacional

Si partim del supòsit que el territori nacional de Catalunya (dels Països Catalans) consisteix en el domini lingüístic català, conclourem que el model de la GEC presenta dos aspectes força negatius i rebutjables. D’una banda, considera part integrant dels Països Catalans tots aquells territoris al·lòfons inclosos administrativament en demarcacions majoritàriament catalanes (Fenolleda, Vall d’Aran, territoris hispanòfons adjunts al País Valencià), així com la Vall de Benasc, donada l’ambigüitat aragoneso-catalana del seu parlar. D’altra banda, resulta  igualment inadmissible el tractament de l’Alguer com a territori català tan sols des del punt de vista lingüístico-cultural, però no pas nacional. 

 

3.2.  Sobre la delimitació de la frontera lingüístico-nacional: contrades d'adscripció dubtosa

En el mateix supòsit, tota divisió territorial de Catalunya ha de partir de la prèvia delimitació exacta del territori nacional a demarcar internament.  Doncs bé: pel que fa a la delimitació nacional, hi ha pendents dos casos d’adscripció lingüística prou espessos d’escatir: els ja citats de la Vall de Benasc (aragonesa o catalana?) i de la Fenolleda Rossellonesa (occitana o catalana?). 

Territoris fronterers d'adscripció lingüístico-nacional dubtosa (2003)

Mapa 19. Territoris fronterers d'adscripció lingüístico-nacional dubtosa. Elaboració pròpia (2003)

 

3.3.  Sobre la delimitació de la frontera lingüístico-nacional: imprecisions de la GEC

Tot això a banda, també cal indicar certes imprecisions de la GEC, potser inevitables en el moment històric, pel que fa a la delimitació de la frontera lingüística:

--en el sector de la Baixa Ribagorça, el corresponent mapa comarcal de la GEC considera que la frontera lingüística coincideix amb l’extrem occidental de l’antic municipi de Merli, quan, en realitat (i com ens il·lustren els mateixos articles de la GEC), aqueixa frontera coincideix (per pur accident) amb l’actual extrem occidental del municipi de la Pobla de Roda.

Correcció de la delimitació lingüística de la GEC en el sector de la Pobla de Roda

Mapa 20. Correcció de la delimitació lingüística de la GEC en el sector de la Pobla de Roda. Elaboració pròpia (2003)

 

--la GEC representa tan sols de manera aproximativa la contrada catalanòfona del Carxe, inclosa en els municipis majoritàriament hispanòfons de Iecla, Jumella i Favanella (comunitat autònoma de Múrcia). No és d’estranyar, perquè la catalanitat de la zona no fou descoberta per a la ciència fins a la Gramàtica valenciana de Sanchis Guarner (1950), i, essent-ne encara insuficient l’estudi, la manca de referents administratius dificulta d’establir-hi la frontera lingüística amb exactitud.

--en els mapes lingüístics, la GEC ignora les localitats de la Safra, Poublanc i Barba-roja, incloses administrativament en els municipis majoritàriament hispanòfons (però administrativament “valencians”) de Villena, Montfort i Oriola, respectivament.

L’aproximació als límits exactes del Carxe, la Safra, Poublanc i Barba-roja ha estat possible mercès als valuosos estudis engegats per Manuel Sanchis Guarner (1973 i 1976) i prosseguits per Brauli Montoya  (treballs de 1982 i 1989). Molt recentment, l’IEC ens ha ofert un perfil molt elaborat de la frontera lingüística en aquest sector sud-occidental, al si del mapa base de l’Atles lingüístic del domini català (2001).

Delimitació de la frontera lingüística sud-occidental segons Manuel Sanchis Guarner (1973)

Mapa 21. Delimitació de la frontera lingüística sud-occidental segons Manuel Sanchis Guarner ("La frontera lingüística en les províncies d'Alacant i Múrcia", Cuadernos de geografía, núm. 13, 1973, reeditat en Per una caracterització valenciana, 3i4, 1976)

 

Delimitació de la frontera lingüística sud-occidental segons Brauli Montoya (1982)

Mapa 22. Delimitació de la frontera lingüística sud-occidental segons Brauli Montoya ("El repartiment lingüístic al Vinalopó Mitjà", L'Espill, 13/14, 1982)

 

El domini lingüístic català segons un dels mapes de l'Atles lingüístic del domini català (2001)

Mapa 23. El domini lingüístic català segons un dels mapes de l'Atles lingüístic del domini català (IEC, 2001). La Fenolleda Rossellonesa i la Vall de Benasc hi són representades com a zones de transició. Observeu, especialment, la delimitació lingüística pel sector del Carxe, així com la cobertura de Poublanc, Barba-roja i, hom diria, la Safra. Sorprèn, però, la inargumentada inclusió de Gàtova en el domini lingüístic català

 

 3.4.  Contra una involució desvertebradora

Cal dir que la tercera edició de la GEC suposa una involució pel que fa a la coherència nacional, en supeditar-se al divisionisme del sistema autonòmic:

--d’una banda, reestructura la comarcalització de la Franja  en línia autàrquica, és a dir, aïllacionista envers el Principat. Així, els quatre municipis de la Franja que hom havia inclòs científicament en comarques de majoria principatina ara són adscrits arbitràriament a la comarca del Matarranya, per la senzilla raó que aquesta forma part de la mateixa provincia aragonesa; fins i tot refon la Baixa Ribagorça i el sector franjolí de l’Alta Ribagorça sota el nom de “Ribagorça”, la qual cosa produeix la incoherència de presentar una “Alta Ribagorça” al Principat vora una “Ribagorça”, ni alta ni baixa, a la Franja. És la mena d’efecte que provoca partir d’una planificació summament acurada i alterar-la amb un grau elevat d’improvisació i d’amateurisme. 15

La comarcalització involucionista de la Franja preconitzada per l'última edició de la GEC,

Mapa 24. La comarcalització involucionista de la Franja preconitzada per  l'última edició de la GEC, en una de les nombroses fonts que n'apliquen el model

 

--d’altra banda, aquesta involució de la GEC assumeix la pseudocomarcalització vergonyant de la Generalitat Valenciana, de 1989, que, com ja hem vist, desdibuixa la frontera lingüística tot seguint la petja de Rosselló; assumpció, endemés, perfectament prescindible, perquè aqueixes “demarcacions” –ja ho hem vist-- no han estat plantejades en cap moment com a divisió territorial de caire general, sinó com a element d’estructuració burocràtica interna de certs serveis de l’administració autonòmica. 

Encara gràcies, doncs, si la GEC no ha optat per assumir, també, la comarcalització oficial aragonesa (llei de 2 de desembre de 1996), que trosseja la Franja sense el menor respecte ni per la tradició autòctona ni, menys encara, per la frontera lingüística, com es pot comprovar en aquesta mapa.

Frontera lingüística entre català, aragonès i espanyol a la Comunitat Autònoma de l'Aragó, superposada a la comarcalització oficialment vigent (de 1996)

Mapa 25. Frontera lingüística entre català, aragonès i espanyol a la Comunitat Autònoma de l'Aragó, superposada a la comarcalització oficialment vigent (de 1996). Obra de Natxo Sorolla (2003) basada en Francho Nagore (2001). L'hem retocat amb la línia roja, que indica la frontera real de la llengua catalana en aquells sectors obviats per Natxo Sorolla; es tracta, de nord a sud, del municipi de la Vall de Lierp i dels antics municipis de Güel, Llaguarres i Torres del Bisbe

 

En tot cas, la nova comarcalització refragmentadora ha estat assumida per un nombre creixent de fonts, com ara l’Atles universal (Enciclopèdia Catalana-Institut Cartogràfic de Catalunya, 1999) i l’Atles geogràfic i històric dels Països Catalans (El Temps, 2003); el darrer, a més, convalida la comarcalització oficial aragonesa. 

 

3.5.  Entorn del concepte de regió

Una reflexió per a concloure, en sentit invers a aquesta mena d'involucions: potser no és ociós afirmar que tota divisió administrativo-territorial ha de partir de la realitat del país i que --en parteixi o l'emmascari--  necessàriament respon a un determinat model de futur (o de negació de futur). Per aquest motiu, si l'àmbit referencial és el conjunt de la nació catalana, hem de rebutjar les compartimentacions que ens imposen i delimitar les comarques i les regions en funció de la realitat sorgida del nostre poble, i no pas de la contrarealitat imposada pels estats opressors.

En aquest sentit, ens fem ressò del que hon ha afirmat més d'una volta: una cosa és constatar l'existència de la frontera interestatal i una altra interioritzar l'eterna partició de la Cerdanya. I, hi afegiríem de la nostra banda, tallar el pas a una futura regió del Transpirineu --del Capcir a Osona-- vora una futura regió tricomarcal de Catalunya Nord.

En la mateixa línia, considerem de la màxima importància tenir ben present la proposta de reestructuració comarcal de les Terres de l'Ebre presentada el 1986 per l'Assemblea de l'MDT de la Sénia. S'hi plantejava el reconeixement de les comarques del Delta d'Ebre i de la Sénia, la segona de les quals, com la Cerdanya, és una unitat humana avui fragmentada administrativament. És clar que això comporta saltar-se la rígida frontera principatino-valenciana, desestimar el Montsià i remodelar el Baix Ebre i un (únic) Maestrat. I, hi afegiríem de la nostra banda, incloure les comarques del Delta d'Ebre i de la Sénia, amb totes les altres que basculen entorn de Tortosa (com els Ports, per exemple), en la futura regió de les Terres de l'Ebre. Ignorant les regions històrico-fàctiques.

Remodelació comarcal de les Terres de l'Ebre en funció de la proposta de l'Assemblea de l'MDT de la Sénia (1986)

Mapa 26. Remodelació comarcal de les Terres de l'Ebre en funció de la proposta de l'Assemblea de l'MDT de la Sénia (1986) sobre reconeixement de les comarques del Delta d'Ebre i de la Sénia.  Esquema d'elaboració pròpia (2003) en què s'afegeixen les repercussions en el veí Maestrat 

 

La realitat palesada en aquesta mena de projectes és necessàriament imperceptible des de la mentalitat regionalista, és a dir, des de "la incapacitat burgesa, socialment congènita, de percebre la realitat unitària de l'espai català". Nosaltres, en canvi, insistim a reivindicar les regions reals; i a reivindicar-les en detriment de les regions històrico-fàctiques o "països".

Per regions reals entenem les "regions-vegueries" d'àmbit supracomarcal, marcs identitaris i d'espai viscut. Les concebem com a màxims referents identificatius immediatament per sota de la instància nacional, i, per tant, com a elements decisius de vertebració del país i de la consciència nacional. Plantejades les regions com a realitats en si, i no com a meres agrupacions administratives de comarques, caldria rebutjar l'ús burocratitzant de designar les regions continentals pel nom de llur capital, i fixar-hi corònims específics, com ara els ja avançats de Transpirineu ("regió de Vic"), Catalunya Nord ("regió de Perpinyà") i Terres de l'Ebre ("regió de Tortosa"); i també, sempre a títol de proposta, els de Conca de Ter, Alt Llobregat, Ponent, Terra Ferma, Dellà Xúquer, etc., en comptes de, respectivament, regions "de Girona", "de Manresa", "de la Seu d'Urgell", "d'Alcoi" (o "de Xàtiva"), etc.

En definitiva, concebem Catalunya com a constituïda per regions reals ("regions-vegueries"), i no pas per regions històrico-fàctiques ("països"). Les regions històrico-fàctiques, efectivament, tenen un cert origen històric (els estats medievals), i avui són un fet en la percepció popular i (encara més) en la realitat jurídica; però llur existència actual com a elements individualitzables es deu sobretot a la dissolució de la consciència unitària (des de l'Edat Moderna) i, en major grau, a la fragmentació regionalitzadora i alienadora imposada pels estats opressors des de la pèrdua de la independència (1659-1716); de manera tal que avui aquestes regions històrico-fàctiques operen bàsicament com a elements superstructurals de vertebració franco-espanyola, de fragmentació (i diversió) de la consciència nacional catalana. Dit altrament: ¿de debò hom creu que entre Molló i Prats de Molló, o entre els dos sectors de la Cerdanya, hi ha algun tipus de diferència "païsenca" altra que una frontera estatal aliena? Ja ens advertia Joan Becat, anys ençà, que el problema radica en l'existència d'aquesta frontera, i que la desaparició de l'una comportaria l'esvaïment de l'altre. La inclusió de Faió en la Ribera d'Ebre, unànimement assumida per la geografia i les ciències socials catalanes fins abans-d'ahir, ¿no era una constatació d'aquest mateix tipus? ¿De debò hom creu que Vinaròs presenta més trets comuns amb Novelda que amb Alcanar, fora de la mena específica d'alienació perceptiva imposada a cada bocí administratiu? Fins i tot podem fer una primera verificació d'aquesta tesi mitjançant un experiment de control que tenim ben a l'abast: el cas de les Illes (la Catalunya Insular), on, mercès en bona mesura a llur insularitat,  les regions reals, Mallorca, Menorca i les Pitiüses, conserven plena vitalitat, mentre la regió històrico-fàctica que pretén agrupar-les (i desvincular-les alhora de la resta de la nació) és artificiosa des del mateix nom de "Baleares". I és artificiosa, en darrera instància, perquè --ho apuntà fa dècades Joan-Francesc Mira-- l'element comú entre les tres regions insulars no és altre que llur catalanitat.

Concloem que les regions històrico-fàctiques només poden ser referents transitoris. Sostenim que, com a pista falsa, les regions històrico-fàctiques haurien de diluir-se en el llarg camí cap a una futura Catalunya reunificada, independent i sobirana en què el màxim rang de vertebració territorial hauria de consistir en les regions reals ("regions-vegueries"), és a dir, en les autèntiques subdivisions regionals de la nació emergides a la consciència.

 

TAULA 

0. Introducció

1. Comarcalització de les regions històrico-fàctiques

1.1. Catalunya Nord

1.2. Principat

1.3. País Valencià

1.4. Franja de Ponent

1.5. Mallorca i altres territoris 

2. Comarcalització unitària de l'àmbit nacional i regionalització del país

3. Algunes qüestions pendents

Notes


Desembre del 2003

Pàgina principal