El talp
web alternatiu

http://www.racocatala.cat/eltalp

 

Essencialismes

Alguns dels nostres historiadors, em fa l’efecte que per militància intel·lectual en determinades postures acadèmiques, treballen partint del supòsit previ que els fets socials són, en darrera instància, fets de consciència. I aquesta és la mesura de l’única "objectivitat" que admeten. Per a ells, parlar de classes socials o fets lingüístics com a fets "objectius", que condicionen i formen la base real en la qual s’enquadra l’individu, és un " essencialisme ", si no ho he entès malament.

Parlant de les classes socials, per exemple, Enric Ucelay-Da Cal, en el pròleg a l’obra de David Martínez Fiol, Daniel Domingo Montserrat (1900-1968): entre el marxisme i el nacionalisme radical, ens diu: "Caldria, doncs, començar a repensar categories i contextos, des de la base: existeixen, per exemple, les classes "burgesia" i "proletariat" de manera tangible o són tan sols percepcions subjectives de pertinença (cosa que explicaria l’obsessió leninista amb la "conscienciació")?".

És a dir, per a Ucelay, el fet de ser proletari o burgès no és un fet, en el sentit ontològic, sinó que seria tan sols un "pensar-se a si mateix com", per a dir-ho planerament. Una qüestió identitària, vaja.

Pel que fa a "l’obsessió leninista amb la conscienciació", caldria que recordéssim que una de les característiques de la societat de classes, on funciona com a fet estructural l’opressió, és l’alienació. Cal un veritable esforç crític per pensar-se a un mateix. I això no és "inventar-se", sinó "descobrir-se". Identificar aquest necessari auto-descobriment previ a l’alliberament amb un "inventar-se" arbitrari, em sembla a mi que no és més que fer demagògia. I demagògia perillosa, tenint en compte que no és precisament la lucidesa allò que caracteritza l’oprimit respecte la seva condició.

Fixem-nos, de passada, que Ucelay posa l’èmfasi en "l’obsessió leninista amb la conscienciació"... respecte la "suposada" classe obrera; però calla com un mort quan es tracta dels intents burgesos d’autoconscienciació. Si ambdós són fets identitaris, serà que la categoria "burgesia" tampoc correspon a una realitat objectiva, no? En quina mesura seria legítim preguntar-se, dic jo, si Ucelay no serveix als interessos de la burgesia; i si no serà que a aquesta li funciona millor no identificar-se objectivament com a tal, per no veure’s "necessàriament" enfrontada al seu enemic "natural"? És a dir, en quina mesura el provar de fer desaparèixer la realitat objectiva no és una forma de defensa d’una burgesia altament conscienciada? Això, trobo jo, sí que seria, de veritat, "començar a repensar categories i contextos des de la base"... Vist, és clar, des de la perspectiva d’una historiografia al servei del poble oprimit, i no al servei de la burgesia, com és la historiografia produïda per Ucelay i companyia.

Però si contextualitzem una mica les paraules d’Ucelay, entendrem més coses. Una mica més amunt de la meravellosa cita que hem reportat, Ucelay ens diu: "El quart de segle passat ha representat per a Espanya i Catalunya el pas exitós a una societat de masses, amb la democratització institucional assumida: una "transició" assolida, que superava així l’experiència frustrada dels anys vint i trenta, amb dues dècades d’autogovern i defensa lingüística catalanes. No és aquest el lloc per a repassar les limitacions possibles de tal procés, des de diversos punts de mira ideològics. El fet és que, amb una "transició" per fi realitzada, es pot mirar enrere a l’anterior "transició" fallida i deixar de banda la immensa càrrega d’utopismes que acompanyaren el seu fracàs."

Per tant, sembla que per a Ucelay, si no ho entenem malament, ara, aconseguit l’ideal democràtic, que fora de la societat de masses i la "democratització institucional" no encertem a situar (Ucelay no ens dóna més pistes de en què pot consistir la "democratització" de la societat); ara, dèiem, és l’hora de repensar els utopismes de l’anterior "transició". És a dir, la del període republicà i la guerra civil. Es tractaria, doncs, segons ho veig jo, d’ara que nosaltres, els burgesos "invisibles", ja hem vençut, ara que ja hem aconseguit el volgut enquadrament en la societat capitalista occidental, i hem deixat enrere el llast franquista, que al cap i a la fi creava més problemes que solucionava; és tractaria, deia, d’acabar d’apuntillar l’enemic situat a l’esquerra, i, analitzant-lo, desmuntant-lo des de la base, provar de "construir" la història del seu "fracàs", es diria que "necessari".

Suposo que ens diria Ucelay que els "rojos" van fracassar perquè anaven errats des de la base mateixa. Els seus projectes eren una il·lusió, en el sentit de percepció falsa de la realitat. No hi havia ningú a alliberar. Tot fou una immensa cortina de fum, un somni va i inútil, que costà tantes vides.

Alguna cosa semblant es planteja respecte el fet nacional. En efecte, ja no podem dir que som catalans (tant si es vol com si no es vol...), sinó que ens percebem, ens pensem com a catalans. Ens "identifiquem" amb la catalanitat.

Si abans era Lenin, un dels grans enemics de la postmodernitat, l’atacat per Ucelay, ara, parlant de la qüestió nacional, li toca el torn de passar factura a un altre dels enemics número ú de la nova ortodoxia: Joan Fuster, que ha estat repetidament criticat i titllat d’essencialista per fer de la llengua part fonamental de la seva idea de nació. I no en va saben identificar i disparar on cal: Fuster ha estat el nostre veritable Copèrnic; aquell que ha posat les bases més sòlides, d’ençà de la guerra civil, per a pensar-nos col·lectivament com a nació. I ho ha fet insistint en els punts claus: la nostra unitat lingüística i la nostra unitat geogràfica, com a país. Pensar que som una nació, amb una llengua i una cultura unitàries, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó és el llegat polític fusterià més important.

Tal com ens informa Pau Viciano en el seu article Sobre la nació de Fuster, recollit al número 42/43 de la revista Afers, Guillem Calaforra creu que la passió nacional de Fuster el fa caure en l’essencialisme en la seva concepció de la nació.

Calaforra diu: "la visió fusteriana de la realitat nacional és bàsicament essencialista, presentada com un fet exterior a l’individu". D’altra banda, A. Furió, i cal dir que des de la reivindicació, però, de les idees fusterianes, es refereix a "l’essencialisme ‘etnicista’ que sura en Nosaltres (la catalanitat bàsica del país, per raons fonamentalment lingüístiques i culturals, i al marge de la consciència o la voluntat dels mateixos habitants)...".

Caldria comentar, d’una banda, que aquests presupòsits ideològics, creiem, són deutors de la concepció liberal de l’individuu i el seu enquadrament social com a producte únic i exclusiu de la seva voluntat lliurement expressada en el famós mite burgès del contracte social. De l’altra, caldria parar atenció a com es confon, sistemàticament, "essència" amb "realitat exterior a l’individu". I tampoc estaria de més recordar que el fet que hi hagi factors lingüístics objectius, al marge de la voluntat dels individus, no és cap atac a aquesta sacrosanta voluntat, sinó una condició de possibilitat, precisament, de la seva llibertat. Com ja deia Marx, els individus fan la seva pròpia història, en efecte, però en unes condicions que sovint no escullen. I això no vol pas dir que l’aculturació en una llengua i una cultura determinades (i "objectives") sigui un fet fatal. El que caldria preguntar-nos, (per repensar també certes categories i contextos...) és quins motius tenen alguns per contemplar-ho com un fet fatal. O, millor: quins motius tenen alguns per contemplar com un fet fatal aquesta aculturació determinada, mentre es contempla gairebé com una benedicció l’aculturació dels del costat. Em refereixo, és clar, als espanyols.

Per acabar: essencialisme, en filosofia, em sembla a mi que de tota la vida ha estat aquella postura que postulava la immutabilitat d’alguna cosa que rau més enllà de l’estricta variabilitat fenomènica. La idea platònica, l’essència, immutable per sota la variabilitat fenomènica, és causa d’aquesta mateixa variabilitat, però ella mateixa resta inalterable.

Però una cosa és l’essència, element metafísic immutable de l’idealisme objectiu, i una altra és la realitat objectiva, que pot existir sense necessitat de ser eterna. No hi ha cap contradicció entre l’existència de la realitat objectiva i la seva concepció com a element mutable. Precisament concebre la realitat objectiva com a element immutable sí que és un essencialisme.

En definitiva, creiem que aquests historiadors confonen la realitat objectiva amb la concepció immutable de la realitat objectiva, cosa que sí que és un gran error. Sembla que els sigui impossible separar la concepció errònia de la realitat objectiva com a essència immutable, i la concepció, diríem de "sentit comú", que creu en l’existència d’una realitat objectiva al marge de nosaltres, éssers humans. I una realitat objectiva que no sols consisteix en fets purament físics, sinó també en fets socials, clarament identificables i discernibles.

Mateu Llopis


Abril del 2003

Pàgina principal