El talp
web alternatiu

http://www.racocatala.cat/eltalp

 

Llibertat d’expressió, in memoriam

Pol Sureda

La mera constitucionalització de la llibertat d’expressió, per solemne que sigui, és condició necessària, però no suficient, per a garantir-ne l’exercici. En particular, en una democràcia burgesa només hi ha plena llibertat d’expressió per a la burgesia. Tot i així, els marges de la llibertat d’expressió s’aprimen encara en determinats règims demoburgesos, arran dels dèficits que arrosseguen estructuralment quant a l’exercici de les llibertats públiques, fins i tot per als criteris estàndard del centre del sistema (criteris certament en crisi, avui, amb la feixistització tendencial que implica l’ultraneoliberalisme mundialitzat).

Entenem que es pot afirmar l’existència de llibertat d’expressió en una situació tal que a qualsevol consta que pot expressar públicament allò que pensa (sense rebentades gratuïtes ni grolleria, etc.) en la seguretat que no serà sotmès a represàlies. En aquest sentit precís, hom pot afirmar particularment que, d’una manera prou peculiar, no hi ha llibertat d’expressió a l’Estat espanyol, ni, per tant, a la Catalunya sud-alberenca. 1 Cal ésser prou audaç o tenir les espatlles prou cobertes per a exercir-hi la llibertat d’expressió des de postures no oficialistes, en la plena consciència que indefectiblement hom s’arrisca a represàlies de caire judicial, polític, sociolaboral, etc. Això emmordassa la gent, per por i per instint de supervivència. Això impedeix que hi hagi una presència social mínimament estructurada de cap actitud crítica amb el règim, l’Estat i el sistema. Alhora, això garanteix un dirigisme político-ideològic vaporós, però summament inflexible, que ja hauria volgut per a si la primera Restauració borbònica, per la seva efectivitat i, sobretot, per la seva interiorització entre les masses, que és l’efecte més pervers de tot plegat.

Per tal de centrar una mica l’ànàlisi, podem detectar aquesta manca de llibertat d’expressió real en el funcionament de les relacions entre l’intel·lectual crític (l’oficialista no ens ocupa pas) i el poder; relacions no pas en abstracte, sinó ara i aquí. I, per a ésser més concrets, ens podem centrar en les relacions entre aquest intel·lectual crític i una manifestació determinada del poder: aqueixes plataformes organitzatives de les diverses capes socials que coneixem com a partits polítics. Posats en aquesta tessitura, ni tan sols cal descendir a l’univers tenebrós del PP: limitem-nos a una imatgeria merament tèrbola, és a dir, a imaginar un intel·lectual nacional-popular que vagi malvivint amb la típica feina precària en una de tantes institucions controlades pel partit apolític per antonomàsia, el PSOE, i, per tant, infestades d’aqueix psoisme sociològic que ha imposat pertot el sentit comú establert tan característic seu, fet d’autoodi nacional, espanyolisme políticament correcte, despensament postmodern, tecnocràcia neoliberal i general autocomplaença. Imaginem, ara, que aquest intel·lectual publica un article o pronuncia una conferència denunciant aquesta situació juntament amb el caciquisme clientelista que genera i arrossega. O bé, més genèricament, que denuncia la política del PSOE i dels seus líders intocables. Podem assegurar que aquest intel·lectual, o bé serà acomiadat de la feina fulminantment, o bé no veurà renovat l’inefable contracte temporal; ambdues possibilitats són del tot viables d’acord amb la legislació laboral vigent, obra essencialment del PPPSOE, en termes que impossibiliten demostrar la represàlia efectivament exercida. Sigui com sigui, el resultat és que el nostre intel·lectual, a menys que compti amb hisenda pròpia i prou potent, de sobte es veurà alliberat del submón dels contractes-escombraria, perquè anirà a parar a l’atur longue-durée de les llistes negres, almenys aquelles de les institucions oficials i paraoficials, fundacions, entitats culturals i paraculturals, ONG i empreses privades controlades pel PSOE, o (per al cas és ben bé igual) pel psoisme sociològic. Què pot fer, llavors, el nostre intel·lectual? Rebrà, sens dubte, el suport moral de quatre amics i camarades; però –diguem-ho cruament-- d’això no es menja. Perquè no existeix cap infrastructura nacional-popular que aixoplugui els seus intel·lectuals orgànics. Altrament, resulta inconcebible refugiar-se en braços del PP, de CiU, etc.: primer, per una qüestió elemental de coherència política, integritat intel·lectual i dignitat personal; segonament, perquè aquells partits no tenen cap interès a rescatar llurs enemics mortals. Si, encara, hom planteja l’opció de fer de dependent en una botiga de vetes-i-fils (o, si voleu, en un McDonald’s), cal constatar que l’accés a l’empresa privada ja està prou difícil sense arrossegar aurèola de conflictiu. En definitiva: encara gràcies si el nostre intel·lectual reïx a col·locar-se d’aprenent de paleta a Zarzillos de Somorrostro, com a temporer.

És per això que avui sabem força sobre les actituds personals i col·lectives, batalles, conxorxes i massacres de –per exemple— el món intel·lectual en l’era noucentista, però ben poc de les actuals. De la mateixa manera que certs historiadors desemmascaren lúcidament –també per exemple-- el dipatriotisme del segle XIX mentre callen com morts davant el dipatriotisme del segle XXI (si no és que l’avalen), quan, ves per on, la base sociològica del fenomen no ha variat sensiblement. I és que tothom sap que aplicar a la situació actual un criticisme d’envergadura anàloga a l’emprat per a analitzar el dipatriotisme vuitcentista o el moviment noucentista equivaldria a cometre un suïcidi social. És també per això que molt sovint l’única crítica contra el poder és l’efectuada des del poder: des del confortable carnet d’un partit del règim contra un altre partit del règim ben instal·lat, i amb l’electoralisme més desaprensiu ocupant l’espai de la consciència cívica. En aquests casos, l’únic consol de l’observador és que, en les recriminacions creuades amb què s’empastifen mútuament, ambdós bàndols acostumen de tenir raó.

Vejam alguns símptomes concrets d’aquesta manca de llibertat d’expressió, així com de la consciència plena que en tenen els intel·lectuals no oficialistes. Potser ni ens caldrà remuntar-nos a la desaparició de signatures crítiques que caracteritzà la premsa postconstitucional. No ens referirem tampoc a casos sagnants com el de Punto y Hora pel que fa Euskadi, o, tocant al nostre país, el del reportatge de TV3 sobre l’assassinat de Carrasco i Formiguera, etc., etc. Però observem que el 1982 una lluitadora tan incansable com Eva Serra engegava així una entrevista amb L’Avenç: "En primer lloc que consti que m'ha costat molt d'acceptar una entrevista d'aquest caràcter perquè suposa, si més no, un cert destapament en un moment més aviat crític de la trajectòria professional. No em venia gens de gust afrontar preguntes transcendentals que poden abocar a respostes fora de lloc. Afronto el risc amb molt poca il·lusió, més aviat per amistat." Més reveladorament encara, el 1985 Joan-Francesc Mira (el Mira de llavors, és clar) declarava a Última Hora (les cursives són nostres): "De moment, estic allunyat de la política activa, de partit. Cosa que de vegades em posa desficiós, sobretot quan veig tantes coses que els qui manen [i.e. el PSOE] podrien fer i que no fan, i les estupideses que uns i altres diuen i fan. Jo pertanyo a l’esquerra moralista i al nacionalisme (valencià i català) d’urgència. És a dir que, políticament, al País Valencià no tinc res a fer. I no vull parlar més clar perquè no tinc ganes de passar de l’actual marginació a l’ostracisme". El 1988 Lluís Sala-Molins havia de publicar a França el seu pamflet antiborbònic De Rege. De Libertate perquè –com el mateix autor hi explicita-- no hi havia hagut cap editorial catalana que s’atrevís a córrer-hi el risc. I tots recordem el linxament mediàtic de què la intel·lectualitat orgànica del psoisme sociològic féu objecte Josep Benet el 1990, quan l’il·lustre historiador s’atreví a posar a la picota la beateria tarradellista (enguany reivindicada un cop més per una exposició psoista celebrada a Barcelona). Hi ha molts més casos; el d’un Carles Castellanos, per exemple, l’han dirimit repetidament les txeques policials i els polidíssims despatxos de jutges al di là di ogni sospetto.

No hi ha el quasiunanimisme que hom respira, doncs; hi ha la por que explica determinades conversions sorprenents, el silenci de supervivència que contribueix a alimentar aqueix efecte òptic filototalitari, i tan sols algun franctirador com a excepció que confirma la regla. Vet aquí la regla. No es pot ni mussitar la veritat nua sobre el vestit nou de l’emperador. No es pot sortir al pas del mentider contumaç, però prepotent, ni dir en veu alta el nom del neci que pontifica des de la trona. No es pot dir la realitat. Potser no és cap cosa nova; però tampoc no és cap democràcia. Allà on els partits del règim parlen (tan rarament) de "llibertat", llegiu-hi "governabilitat".

No existeix, doncs, llibertat d’expressió a l’Estat espanyol, ni, per tant, a la Catalunya sud-alberenca. I no hi existeix perquè el doble joc de proclamar solemnement la llibertat d’expressió sobre el paper i d’impossiblitar-ne sistemàticament l’exercici en la pràctica constitueix un dels mecanismes essencials i un dels trets identitaris irrenunciables del règim postfranquista espanyol, no debades un franquisme en versió reformada que, pel que fa a la Catalunya sud-alberenca, recolza en les diverses branques de la burgesia del país, incloent-hi aquelles branques que quan arriba la campanya elctoral afimen ésser tan i tan d’esquerra.
 
 

1 La qual cosa, és clar, no implica pas que n’hi hagi al nord de les Alberes. Els condicionaments històrics, emperò, hi són uns altres.


Setembre del 2003

Pàgina principal