El talp
web alternatiu
http://www.racocatala.cat/eltalp

 

EL FETITXE ESPANYA EN LA IDEOLOGIA DIPATRIÒTICA

Pol Sureda

"(…) després de l’interval sobiranista de les dècades dels anys vint i trenta del nostre segle, existeix un retorn a la doble pertinença? I si es vol –mitjançant l’aplicació d’esquemes de classe--: fins a quin punt podem tenir en compte que certs intel·lectuals que pensen la nació ho facin en tant que dependents de la classe hegemònica?"

(Xavier Ferré) (FERRÉ 2000, 83)

"L’home deu haver de procurar guiar-se pel seu propi cap i per la seva pròpia consciència, i no pel cap i la consciència d’altri. Del fet de no donar compliment a aquest principi fonamental de conducta humana, en prové la rutina i l’abjecció dels pobles.

‘La rutina consisteix a donar per resolts els grans problemes que interessen la humanitat deixant, per tant, de dirigir la nostra acció vers la transformació dels mètodes d’investigació i de comprovació dels fenòmens, sense la qual transformació és impossible canviar amb profit les caduques i corrompudes institucions jurídiques, polítiques, socials, econòmiques i religioses que regeixen encara en la quasi totalitat dels pobles de la terra."

(Josep Llord) (LLORD 1927, 7) 1

"La qualitat nacional de Catalunya no pot esser dubtosa. No es tracta d’un dret, sinó d’un fet. El nostre problema no és altre que la integració d’aquest valor nacional en el corrent amplificador, en els cercles concèntrics de radi major."

(Gabriel Alomar) (ALOMAR 1923, 8)

"El punt intrigant, però, és sempre el sentit i la importància dels fets dins uns contexts que cal trobar dins els texts. Cal (re)construir els contexts perquè ells mateixos són també històrics. Més: la macrohistòria és justament la història dels contexts. Detectar i seguir pistes contextuals

--sobretot quan són òbvies— és certament un exercici inacostumat i sorprenent. La descoberta més important que fem és que les obvietats canvien. Durant la Revolució, per exemple, això que ara en diem ‘França’ no sembla pas categòric, vàlid ni evident a tots els participants en el joc."

(Lluís Vicent Aracil) (ARACIL 1983, 7)

A la memòria de Joan Fuster

Justificació

Pertanyo a una generació sorgida a la vida conscient entorn de la mort de Franco, en una Catalunya popular i combativa viscuda intensament com a projecte de futur engrescador, amb el marxisme surant en l’ambient com a filosofia hegemònica i els Països Catalans com a evidència palpable. Crèiem en la passió i en la racionalitat, i aquesta és encara i sempre la nostra militància. No cal dir que la meva pàtria era ben bé aquella, i que aquell país l’ha esborrat del mapa el règim regurgitat pel franquisme.

Si dic tot això no és pas per explicar batalletes, sinó per a mirar de fer comprensible la perplexitat que gent com jo sentim en constatar la persistència de mentalitats, actituds, usos, que no podem percebre sinó com a primitivistes; com a persistències en estadis superats del coneixement. És un mica com aquella gent que encara avui no ha copsat la diferència entre Rússia i URSS i pensa que tot plegat són bateigs i rebateigs que van i vénen; o com el típic espanyolàs convençut que a Txecoslovàquia parlaven "txecoslovac" i que ara té problemes gravíssims per a designar Bohèmia; o com tant de buròcrata acadèmic que va fent feina sense ni intuir la introspecció epistemològica i un cop extret de la seva especialitat es revela ben pou negre de tòpics mediàtics i de prejudicis vulgars; o com l’eximi economista danès, o italià, que mesura "quoficients intel·lectuals" i veu "moros" a l’Afganistan, "tribus" en zulús i fulbes, "hispanòfons" en els quítxues i "desviació" en els homosexuals; o… Ja Marx ens advertia contra les pervivències arcaiques d’un altre món que es resisteixen a desaparèixer en el món d’avui i que ens llasten amb la mena de pes mort que alimenta les regressions. Probablement en la societat humana hi ha profunds corrents d’inèrcia on, agermanades, irreflexió i niciesa (passives, però d’una potència abassegadora) garanteixen indefinidament la supervivència i la reproducció d’elements arcaics. Ens hem astorat davant manifestacions aïllades de primitivisme, però quan aquest es fa massiu amenaça d’esdevenir la norma. Això vol dir que durant massa temps hem infravalorat alguns d’aquests fenòmens, en explicar-nos-els com a nècia irreflexió de gent mentalment ancorada en el passat, i prou. Certament, ho són; però també són forces socials molt i molt complexes, en si i per llur paper en la vida col·lectiva. Farem bé d’esforçar-nos-hi un xic més. Com que la qüestió és titànica, caldrà restringir-ne l’abast. Parlarem, aquí, del dipatriotisme.

Del dipatriotisme

Amb el terme dipatriotisme designo condensadament, per comoditat expositiva, el concepte de doble patriotisme, encunyat per Josep Maria Fradera en Cultura nacional en una societat dividida (FRADERA 1992). Es tracta d’un concepte d’enorme virtualitat explicativa, en donar compte d’una tendència ideològica multiforme, "transversal", que ha tingut i té un paper decisiu (decisivament funest) en la història contemporània del nostre país, tal com he provat d’analitzar en un altre treball.

Evidentment, aquesta problemàtica ja havia estat apuntada per altres autors, tangencialment o no. Per exemple, pel citat Josep Maria Fradera, i també per Joan Lluís Marfany, bé que ambdós en la línia poc clarificadora de demostrar l’espanyolitat irrenunciable dels catalans. En canvi, Pere Anguera ens hi fa un toc d’atenció tot analitzant Pin i Soler: "(…) Pin és un precursor d’una tipologia ideològica força estesa, però poc o gens estudiada i sobretot voluntàriament deixada de banda pels analistes: la dels que se senten catalans, fins i tot catalanistes bel·ligerants, en els aspectes lingüístic, cultural i sentimental, i alhora espanyols, també si cal espanyolistes, en el polític. (…) Algú pot trobar absurda la constatació de la fidelitat a les dues pàtries: s’erra. Només cal que obri el diari o llegeixi declaracions i articles de polítics i teòrics afins a aquells que tallen el bacallà o ostenten notables quotes de poder a o des de Catalunya [Principat], ara o en altres èpoques històriques properes i habitualment venudes com de definicions nítides respecte al sentiment de pàtria. L’afirmació és vàlida per als períodes, per a les formacions polítiques i fins i tot per a bona part dels personatges que es volen vendre com a carismàtics" (ANGUERA 1999, 83).

Tot ressenyant aquesta obra d’Anguera, Xavier Ferré prossegueix així la punyent reflexió que he reproduït com a encapçalament del present article: "el que es pot deduir (…) és que, en darrera instància, la Nació Estat socialitza –ara a través d’aquests intel·lectuals regeneracionistes— una reproducció ‘moderna’ (no pas d’antic règim) del procés de transmissió ideològica estatal. Espanya, doncs, com a nació política, i Catalunya com a nació cultural" (FERRÉ 2000, 84); i planteja la necessitat d’una recerca que permeti "establir quins sectors culturals significatius del país subjectiven el marc nacional (espanyol) hegemònic, tot possibilitant estrictament una lectura cultural de la concepció nacionalista (catalana) que no entri en contradicció amb la idea nacional de l’Estat" (FERRÉ 2000, 85).

Dos destacats especialistes en història de la historiografia catalana individuen el corrent dipatriòtic, no sense picar-li l’ullet; glossant la influència positiva de la historiografia catalana en l’espanyola, afirmen: "És, aquesta, potser, la demostració més fefaent que el punt de partença nacionalista no desemboca necessàriament en l’agressivitat dels uns contra els altres. És clar que, potser, la clau de tot plegat és que molts dels grans historiadors catalans, des de Capmany i Masdéu fins als romàntics adeptes al doble patriotisme analitzat per Josep M. Fradera, i des d’aquests fins a Jaume Vicens, no es poden considerar part d’un nacionalisme tancat i exclusivista (…)" (GRAU/LÓPEZ 2001, 74). La identificació és tant més precisa que constata com la docilitat no ofèn el poder.

Miquel Almirall (ALMIRALL 1993) treu a la llum molta alienació nacional més o menys dipatriòtica mitjançant un tipus gens postmodern d’anàlisi del discurs que alguns compartim, però que ell dota d’un grau de sistematització i formalització que en multiplica la virtualitat explicativa.

De la seva banda, Josep Sort indica una línia de recerca segurament fructífera per a la comprensió del dipatriotisme actual: "també una part important de l’actual classe política catalana va desenvolupar-se a redòs d’aquestes estructures oficials [franquistes], la qual cosa va contribuir al sorgiment d’autèntiques aberracions intel·lectuals i, diguem-ho de passada, a la generació de sentiments d’autoodi encara avui dia no superats" (SORT 1995, 80). ¿Prové d’aquí la clara hegemonia dipatriòtica avui detectable entre els geògrafs catalans, precisament els professionals que haurien de tenir com a tasca bàsica pensar l’espai desalienadament?

En definitiva: darrerament, el dipatriotisme passa de la immanència a l’explicitació.

Un dipatriota remarcable com Borja de Riquer ha produït involuntàriament autèntics manifestos que ens il·lustren alhora sobre què és el dipatriotisme i sobre les incoherències intel·lectuals mitjançant les quals funciona. Hom diria, per exemple, que la tasca d’un bomber consisteix a llançar aigua damunt les brases, i de cap manera a llençar llenya al foc. La lògica dipatriòtica, però, és tota una altra: "(…) els excessos anti-espanyolistes han afavorit el sorgiment d’una reacció, que jo qualificaria de ‘neoespanyolista’, que emprant argumentacions més hàbils i rigoroses que les d’abans s’està configurant com un nou perill (…)"; "jo hi veig un clar intent de minimitzar, desautoritzar i atacar els nacionalismes perifèrics", amb adjectivació prou il·lustrativa del mapa mental interioritzat. Corol·lari: "De tot això, jo en trec la conclusió següent: els historiadors catalans hauríem d’intervenir en la historiografia espanyola per tal d’oferir una visió diferent de la història d’Espanya (…)": "no podem tancar-nos en posicions aïllades i essencialistes, deixant que el terreny se’l mengin els altres, perquè aquests altres van pel món sense gaires complexos, com si ells sempre tinguessin la raó. -- És l’hora de prendre partit, de donar la batalla dins de la historiografia espanyola i contra els historiadors espanyolistes" (RIQUER 1990, 101-106). Aquesta ofensiva historiogràfica neoespanyolista, la mateixa que Riquer denuncia indignat i que empra com a excusa (?) per a propugnar l’arraconament de Catalunya com a marc d’estudi, el nostre autor no la sap veure quan qui la denuncia és d’una altra corda: "Quan Albert Balcells plantejà per primer cop en públic aquestes tesis [les tesis sobre la impossible neutralitat nacional davant el cas català: l’observador estarà amb Catalunya o amb l’imperialisme] (…), al X Coloquio de Historia Contemporánea (…), provocà una notable sorpresa entre els presents, historiadors d’arreu de l’estat. De forma quasi unànime hom criticà que el to bàsicament polític dels seus arguments impedís fer un debat de caràcter científic, al temps que es feren paleses nombroses actituds de perplexitat davant el sobtat radicalisme nacionalista que reflectien. Penso, sincerament, que l’article de Balcells provocarà l’efecte contrari al desitjat pel seu autor. Tal vegada el seu text serveixi per atiar encara més el foc de l’espanyolisme més agressiu que pot trobar en els plantejaments de Balcells una mostra flagrant de fonamentalisme." (RIQUER 1993, 39 n. 2) ¿On és, ara, aquella agressivitat prepotent dels agressors que se saben amb el poder? Breu: en Balcells; el qual, a més a més, no ha sabut entendre que ens cal ser submisos, produir "historiografia espanyola no espanyolista" i, en definitiva, practicar la conllevancia.

Però vejam una declaració de principis riqueriana en tota regla: "Alguns liberals radicals, els republicans federalistes, els iberistes, els provincialistes i els regionalistes imaginaren i defensaren [en el segle XIX] la possibilitat d’una Espanya plural dins d’un Estat descentralitzat. Sostenien que els seus sentiments identitaris podien ser espanyols i alhora catalans, bascos, gallecs, asturians, etc. I no era cap contradicció tenir diferents lleialtats o ‘dobles patriotismes’. Si avui, amb una notable codificació dels discursos nacionalistes, un alt percentatge de ciutadans de Catalunya [Principat] declara tenir sentiments identitaris compartits i sentir-se alhora catalans [principatins] i espanyols, amb el predomini d’un d’aquests sentiments o amb total paritat, per què ens ha d’estranyar que molts catalans de fa 150 anys desitgessin que l’orgull de ser català no fos incompatible amb el fet de formar part d’una nova Espanya plural?" (RIQUER 2000, 14). Ignorarem el reduccionisme regional de l’anàlisi, l’amalgama ("ciutadans de Catalunya") de catalans i hispanòfons a l’hora d’analitzar ni més ni menys que l’autoconsciència nacional i, fins i tot, el tuf d’avariat d’aqueixa terminologia que degrada una visió del món a mer "discurs". Tot això a banda, observeu com el fragment citat és un exemple de teleologia en moviment: si, avui, la consciència nacional del poble català, en aquesta banda de la frontera, es troba intervenida per una ideologia (falsa consciència) d’espanyolitat (sigui aquesta el que sigui), això no pot tenir res a veure amb els vora tres segles d‘imposició d’un univers espanyolitzador que ha patit la nostra gent; no pot haver-li estat induïda per l’imperialisme etnocida espanyol, ni insuflada per l’opció botiflera o dipatriòtica de les classes dominants aborígens; no: necessàriament ha de respondre a una profunda realitat catalanospanyola que, evidentment, ens ha d’ésser consubstancial. És com aquell auditori d’Aracil que es va sorprendre en sentir-lo exposar la manera com la llengua espanyola havia estat introduïda a Catalunya; es pensaven que hi era des de sempre (ARACIL 1986, 21). El que estranya una mica en el raonament de Riquer és per quins set sous aqueixa consciència binacional no es donava abans de la pèrdua de la independència, quan les afirmacions de, diguem-ne, "espanyolitat" es referien a un altre concepte, del tot diferent de l’actual, és a dir, mancat de càrrega nacionalitària 2. I s’entén més difícilment encara com és que els nordcatalans d’avui manquen completament de cap mena de consciència espanyola i, en canvi, i reveladorament, l’element nacionalitari que són susceptibles de mesclar amb la catalanitat no és altre que la francesitat, la qual ocupa en els dipatriotes nordcatalans ben bé el mateix espai que l’espanyolitat en el plantejament de Riquer. ¿Potser la línia de les Alberes és la signatura visible d’un fat que des de la nit dels temps destinava uns catalans a l’espanyolitat i uns altres a la comunió amb França? ¿O potser els catalans del nord són o han estat "menys catalans" que els altres, i llur alienació consisteix a perdre, no pas la identitat catalana, sinó la consciència de llur espanyolitat profunda? ¿O tal vegada la realitat és la inversa i l’alienació nacional de mallorquins i castellonencs consisteix a ignorar que en darrera instància són francesos? ¿No podríem intuir, més aviat, que els catalans no tenim altra nacionalitat sinó la catalana, i que la presumpta espanyolitat dels catalans és una alienació del mateix tipus i grau que la presumpta francesitat dels catalans? ¿Són conscients els dipatriotes, incloent-hi aquells pretesament immunes a l’"essencialisme nacionalista", que pel simple fet de dir-se espanyols, o francesos, renuncien objectivament a llur nacionalitat real i, alhora, tracten uns compatriotes com si fossin estrangers, i tot plegat en aplicació d’un essencialisme nacionalista que està en funció d’una "pàtria" objectivament aliena? Tornarem sobre aqueixes contradiccions més avall.

Mentre Borja de Riquer, per a perplexitat o hilaritat de molts, creu descobrir una feblesa espanyolitzadora en l’Estat espanyol vuitcentista 3, Manuel Martí constata l’evidència exactament del contrari en analitzar una altra porció del país on els efectes de la interposició alienadora són encara més palpables que al Principat: "No és sobre el fracàs del valencianisme polític sobre allò que hem de reflexionar. La pregunta és: Per què al País Valencià es va desenvolupar, al llarg dels segles XVIII i XIX, un sentiment de pertinença nacional-espanyola tan profundament arrelat?" (MARTÍ 1995, 254).

Per aquesta via ja podem anar intuint un dels motius que menen els dipatriotes principatins a rebutjar el projecte de Països Catalans: qualsevol ullada unitària, no compartimentada, damunt l’espai català, proporciona una diafanitat ideològica prou incompatible amb un projecte que té com a centre d’interès Espanya, i no pas la nació catalana, i que està delimitat, políticament i intel·lectualment, per les fronteres actuals de l’Estat espanyol. No parlo pas, ací, entengueu-me bé, de deshonestedat intel·lectual, sinó d’ofuscació, de blocatge mental profund davant dades no computables. El fenomen és anàleg al que assenyalava Isaac Deutscher parlant de l’estancament de l’economia política burgesa: "Per a Karl Marx, l’economia clàssica acaba, en la pràctica, en Ricardo. Tot el que hi segueix és per a ell l’economia vulgar de la burgesia, i per una raó molt bona. En l’economia clàssica, en Ricardo i Smith, Marx veia els elements a partir dels quals ell havia desenvolupat la seva teoria; especialment, la teoria del valor del treball, del valor basat en el treball humà. Aquest era l’element revolucionari de l’economia política burgesa clàssica. Amb aquest element revolucionari la burgesia no hi tingué res a fer més tard; encara més: li va agafar por. L’economia postricardiana vol deduir el valor de qualsevol cosa llevat del treball humà. Les escoles posteriors de l’economia vulgar dedueixen el valor a partir de la circulació; encara més tard ‘descarten’ completament el valor i basteixen una economia política sense, perquè en aquest concepte del valor creat pel treball humà hi havia la llavor de la revolució. I el pensament burgès institntivament s’apartà del concepte i, espantat, es tombà en altres direccions. L’economia clàssica, el pensament econòmic de Smith i Ricardo, afirmava Marx, havia donat una visió precisa del funcionament del capitalisme que excedia de molt les necessitats pràctiques de la classe burgesa" (DEUTSCHER 1975, 17; l’adaptació catalana és meva). Hi tornarem.

Sense ironies: no dubto pas que –per continuar amb l’exemple-- Borja de Riquer, com tants dipatriotes, es consideri a si mateix, honestament, com a exemple de patriota català coherent; però no podem conceptuar individus, grups, entitats ni períodes en funció de la imatge conscient que tenen de si mateixos.

Una Espanya mutant

Comencem pel principi: els púnics anomenaren la Península Ibèrica Spania, mot manllevat pel llatí en la forma Hispania, la qual forma, transmesa per via culta, donaria origen als noms romànics del tipus Espanya amb què les elits sud-europees medievals designaven a voltes la Península Ibèrica en un sentit merament geogràfic i historicista. 4

Ja en l’Edat Moderna, l’imperialisme espanyol reïx en la vella aspiració d’apropiar-se el nom en exclusiva per a la seva nació: el país tradicionalment anomenat Castella passa a ésser conegut, internament i internacionalment, com a Espanya, alhora que els antics castellans que parlaven castellà passen a ésser els espanyols que parlen espanyol.

Els únics que es resisteixen a acceptar aquest canvi semàntic són els altres pobles de la Península Ibèrica, que continuen anomenant Castella i castellà aquelles realitats que la resta del món coneix ja com a Espanya i espanyol. En aquests països ibèrics, el refús es pot explicar com a mera inèrcia lingüística, entre les classes populars; però en les classes dominants, que eren les que hi coneixien el terme Espanya, hi ha endemés una oposició conscient a les pretensions d’exclusivitat "castellana" sobre un referent historicista prestigiós. D’aquesta manera, en països com Catalunya, Euskadi, Portugal, l’Aragó, etc., els termes Espanya i espanyol conservaran el valor tradicional, merament geogràfic.

Allò no era cap debat entre grans senyors amb massa temps lliure, perquè el canvi semàntic responia a una voluntat expansionista: sota el nou nom de Espanya (= ex-Castella), l’imperialisme rebatejat com a espanyol (= ex-castellà) no cercava únicament recobrir-se de prestigi per via erudita, sinó que reclamava la totalitat de territoris a què tradicionalment s’havia aplicat el nom Espanya (= Hispània = Península Ibèrica), amb l’objectiu d’absorbir els altres pobles ibèrics sota una sola identitat nacional "espanyola" (= ex-castellana).

Les pretensions imperialistes acaben de quallar mitjançant l’annexió dels altres països de la península, excepció feta de Portugal, i la consegüent naixença de l’actual Estat espanyol. El nom d’Espanya s’estén oficialment a la totalitat dels dominis estatals, de la mateixa manera que l’estatalisme considera que el Llenguadoc és part de França i que Tartària és part de Rússia. Protegit per la frontera, Portugal es desentén de la qüestió i del terme, que rebutja per a si. Des del primer instant, el nounat Estat espanyol considera que les nacions des d’ara oprimides no existeixen, sinó que són regions espanyoles, de llengua i cultura espanyoles; alhora, actua molt conscientment per tal de convertir aquest objectiu en la realitat, tot aplicant-los una política etnocida anàloga a la francesa contra Occitània, a l’anglesa contra Gal·les, etc.

Entre els molts obstacles alienadors que entrebanquen la consciència nacional dels pobles oprimits per l’Estat espanyol hi ha el confusionisme terminològic: col·loquialment, els catalans, bascos, gallecs, etc., continuen designant la nació espanyola com a Castella, i anomenen encara castellans els espanyols. Quant al corònim Espanya, que ja comença a ser d’ús massiu, els pobles oprimits pateixen una confluència enterbolidora entre els dos sentits del terme: el tradicional, més o menys geografista, transmès per les classes dominants de la nació oprimida; i el modern, amb valor de nació que presumptament és la pròpia de l’oprimit, introduït per la propaganda espanyola omnipresent amb voluntat absorcionista expressa. Ni uns ni altres s’arrisquen a concloure que Espanya no és el conjunt de l’Estat, sinó allò abans anomenat Castella. Per aquesta via, resulta especialment difícil als pobles oprimits per l’Estat espanyol trencar amb una idea de Espanya que els subsumeix: la clarificació ideològica comporta un esforç de reflexió terminològico-conceptual que, en principi, no està a l’abast de les classes populars. Mentrestant, les burgesies colonials assumeixen el projecte nacional espanyol, amb matisos segons la nació, la regió i el moment històric; i, lluny de clarificar la qüestió, juguen amb ambdós conceptes, de manera alternativa o combinada. El poble oprimit, dut d’una consciència ètnica antropològicament irrenunciable, refusa inequívocament la suggestió de ser "castellà" (espanyol), però alhora s’indigna com a "espanyol" quan aqueixos "castellans" pretenen ésser els únics a decidir en nom de "Espanya", perquè la burgesia (premsa, escola, mítings…) li ha ensenyat que això de "Espanya" l’inclou. En ús de les armes dialèctiques que té a mà, l’oprimit reivindica "Espanya" (el conjunt de l’Estat espanyol) contra "Castella" (Espanya) i es reclama "espanyol" (de l’Estat espanyol) en rebuig d’ésser "castellà" (espanyol). Paradoxalment, aquest mecanisme d’autodefensa contra l’imperialisme espanyol reforça la vinculació de l’oprimit amb aqueixa Espanya que rebutja; plantejada en aquests termes subordinats, la mateixa resistència tendeix a legitimar el marc estatal, i, de manera implícita, el projecte etnocida inherent. Per dir-ho aracilianament, la lluita per la llibertat s’aliena, i degenera en recerca d’un refugi dins una presó.

Per la clarificació

Vet aquí, doncs, dues realitats prou diferents entre si. D’una banda, hi ha Espanya, és a dir, la nació espanyola, composta pels territoris hispanòfons de l’Estat espanyol (Castella, Andalusia, Múrcia, Extremadura) i per Gibraltar; nació habitada pel poble espanyol, la llengua del qual és l’espanyol (també conegut com a "castellà"). D’altra banda, hi ha l’Estat espanyol, Estat multinacional opressor amb Espanya (sense Gibraltar) com a nació titular, dominant i opressora. Cal distingir, doncs, entre l’esfera nacional i l’esfera estatal; entre l’estructura nacional, etnolingüística, i la superstructura estatal, político-administrativa.

Essent així, ¿quina relació es pot establir entre la realitat anomenada Catalunya 5 i la realitat anomenada Espanya? Examinada fredament, la qüestió només admet dues respostes lògicament possibles:

a) si hom accepta que Espanya és una nació i alhora creu que Catalunya "també" és una nació, llavors és de tot punt evident que Catalunya no és Espanya; no en forma part. Aquí no es tracta, encara, d’una qüestió de projecte polític, sinó de constatar fets actuants. En un altre ordre de fets, és evident que gran part de Catalunya està inclosa en l’Estat espanyol (que no en Espanya), de la mateixa manera que una altra part està inclosa en l’Estat francès (que no a França), etc.

b) si hom considera que Espanya és una nació, però Catalunya no, llavors és evident que Catalunya (o Països Catalans) és el nom amb què alguns designen un conjunt de regions espanyoles (i una de francesa), tan espanyoles (i tan francesa) com qualssevulla altres.

Els mots signifiquen; i, en particular, el mot Espanya designa una nació. Conseqüentment, afirmar que Catalunya és una nació implica que Catalunya no és part d’Espanya; afirmar que Catalunya és part d’Espanya implica que Catalunya no és una nació. Terç exclòs: o bé Catalunya és una nació, o bé Catalunya és part d’Espanya.

Per tal de desfensar que Catalunya és una nació i alhora que Catalunya és part d’Espanya cal adduir, contra l’evidència, que Espanya no és ben bé una nació. Llavors l’error rau en el terme, perquè hom està designant una realitat de caire político-administratiu, l’Estat espanyol, amb un corònim, Espanya, que necessàriament suggereix el concepte etnolingüístic de nació.

Qui, arribat fins aquí, "opti llibèrrimament" per continuar usant Espanya per a referir-se a Estat espanyol, ha d’ésser ben conscient que perd una distinció terminològica imprescindible, i, amb ella, un matís conceptual clarificador. Perquè, ¿com designarà la nació espanyola i els espanyols, llavors?, ¿aplicant-hi algun terme artificiós, lingüísticament poc viable, mancat de correspondència internacional i en què no es reconeguin els interessats? ¿O tal vegada no els designarà de cap manera, precisament amb l’objectiu d’evitar la distinció clarificadora? I és que on s’embolica la troca, com veurem, és en inventar (i inventar vol dir inventar, diguin el que diguin els postmoderns), en inventar, deia, una "Espanya" no-nació però no-merament-Estat sinó molt més: supranació (?), o semicontinent suprahistòric, o àmbit transnacionalitari, o llar mística; el que sigui, però amb existència intrínseca i necessària.

Anatomia intel·lectual del dipatriotisme

Malgrat tot, hi ha qui s’entesta a combinar l’incompatible i, tot afirmant que Catalunya és una nació, alhora afirma que Catalunya és part integrant d’Espanya: que Catalunya "és Espanya". Això, si és involuntari, denota un nivell greu d’irreflexió: qui no distingeix entre Espanya (nació) i Estat espanyol (Estat multinacional) està emprant la mateixa terminologia que els espanyolistes (una terminologia sobrecarregada d’agressió ideològica); i això significa alimentar el confusionisme, entrebancar la clarificació ideològica i, al capdavall, fer el joc a l’imperialisme. Entre gent que, en principi, no comparteix el dipatriotisme, la terminologia capciosa s’activa tot sovint com a automatisme irreflexiu que enterboleix alhora l’expressivitat i el missatge. Per exemple, el citat Pere Anguera cau ara i adés en aquesta contradicció, fins a l’extrem de produir passatges literalment indesxifrables com ara aquest (la cursiva és meva): "En el cas del baró de Maldà la vacil·lació a ser o definir-se espanyol sembla obeir, més que a una reticència inexistent contra el concepte globalitzador de la monarquia, a l’afany d’esquivar a totes passades la identificació sinonímica entre espanyol i castellà, i, sobretot, d’evitar que de l’espanyolització se’n pugui derivar una castellanització d’esperit i de cultura (…)" (ANGUERA 2000, 60). La distinció entre "espanyolització" i "castellanització" no és del mateix baró de Maldà, sinó que Anguera, en analitzar-ne el pensament, la introdueix com a element explicatiu que li deu semblar vàlid i entenedor Avui, com en vida del baró de Maldà i com en el segle XVI, assimilar-se a Espanya, integrar-se en l’espanyolitat, consisteix a adoptar com a propis la llengua, els referents culturals i la consciència nacional dels espanyols. Si ni tan sols l’adopció de la llengua espanyola, que Anguera denomina "castellà", no és una forma decisiva d’espanyolització, llavors, ¿en què consisteix l’espanyolització?, ¿què cal fer per a espanyolitzar-se? Des del moment en què, fins i tot en la qüestió lingüística, hom distingeix entre "espanyolitat" i "castellanitat", hi ha implícit algun concepte misteriós de "espanyolitat" sense referent lingüístic que, també implícitament, convalida la pretesa compatibilitat entre "ser català" i "ser espanyol".

Però molt sovint els qui empren el terme Espanya on pertocaria usar el terme Estat espanyol ho fan voluntàriament, amb plena consciència: en exercici de dipatriotisme. Segons ells, empren el terme Espanya en el sentit pretesament "genuí" del mot; o sigui, amb l’antic valor semàntic de Espanya com a Hispània, és a dir, com a ‘Península Ibèrica’. Si fèiem un exercici d’ingenuïtat política i examinàvem la qüestió com si es tractés d’una mera controvèrsia acadèmica d’interès estrictament erudit, conclouríem que, a aquestes alçades del segle XXI, usar Espanya com a sinònim de Península Ibèrica implica ignorar voluntàriament que els mots Espanya i espanyol han patit un canvi semàntic substancial, i que aquest canvi semàntic està consolidat de fa segles, tant entre els espanyols com entre la majoria d’altres pobles del món.

Aquest, diguem-ne, confusionisme espanyoloide, no recolza tan sols en una tradició obtusa retroalimentada de niciesa autoinduïda. Mitjançant mecanismes similars al fetitxisme nominalista analitzat per Vicent Bello (BELLO 1988, 275-276), compta, a més, amb una vàlvula de seguretat: un tipus determinat de primitivisme acientífic que podríem anomenar fetitxisme geografista. El fetitxisme geografista consisteix a prendre com a objecte d’anàlisi territoris avui definits com a entitats discernibles; considerar-los com a unitats històriques en si; i retrotraure’n l’existència fins a l’engegada de l’hominització o, potser, més enrere i tot. La resultant és un fetitxe geografista, cosificació nominalista d’un territori que ve definit sense relació amb la realitat etnolingüística ni amb l’esdevenir històric i el qual hom empra com a funció en virtut de la qual desanalitzar la realitat humana. D’ací l’ús capciós del mot país amb el valor de ‘Estat’.

No és pas altra cosa sinó fetitxisme geografista el que fan (perpetren) les ciències socials espanyoles d’avui mateix en parlar, amb tota naturalitat, de, per exemple, "los pueblos de la España antigua" referint-se a períodes pre-romans, és a dir, a una època en què no existia cap mena d’Espanya (realitat, aquesta, sorgida pels volts del segle VIII), ni tampoc el corònim Hispània (el qual, de tota manera, designa una realitat específicament romana, i cap altra), i ni tan solament havien posat els peus a la Península Ibèrica els portadors, no ja de la llengua espanyola, sinó de la llengua que al cap dels segles donà origen a l’espanyol.

Evidentment, aquest obscurantisme geografista té com a funció objectiva legitimar els estats establerts mitjançant un teleologisme cec, així com impossibilitar la comprensió de la realitat tot establint marcs d’anàlisi artificiosos en substitució de la realitat lingüistico-cultural que estructura i defineix les societats humanes.

Vist aquest bagatge ideològic, caldria demanar-se: si hom parteix d’una suposada assumpció de Catalunya com a nació, ¿quin sentit té, doncs, reivindicar com a propi el nom d’una altra nació?, ¿quin sentit té reivindicar el terme Espanya des de posicions que s’autoproclamen de defensa de la catalanitat?

El fetitxe

El desllorigador de tot plegat és que aqueixa amalgama de ressorts autistes però sobreblindats constitueix el moblatge conceptual i la maquinària raonadora del projecte nacional dipatriòtic, autodefinit reiteradament com a "un altre model d’Espanya". Breu: uin projecte nacional espanyol alternatiu, és a dir, una solució de recanvi per a una eventual crisi d’Estat. En això consisteix l’aportació espontània que la "catalanitat" dipatriòtica ofereix desinteressadament a l’espanyolisme oficial en l’eterna croada comuna per la defensa de "la sagrada unidad de España".

El dipatriotisme és una esquizofrènia estructural. Els "catalanistes" burgesos del sud de la muga estan lligats a l’Estat espanyol per interessos de classe plasmats en l’assumpció del projecte nacional espanyol (i espanyolitzador). Alhora, i a diferència d’altres burgesos (catalans o no), no poden assumir el suïcidi etnolingüístic, cultural, antropològic, que això comporta. En tant que burgesos, emperò, tampoc no poden suïcidar-se com a classe tot encapçalant una lluita d’alliberament nacional. Ho ha expressat prou lúcidament Josep Fontana, bé que referint-se al segle XIX: "era impensable que l’obtenció d’alguna cosa més que certs nivells d’autonomia es pogués aconseguir per la negociació, sense recórrer a algun tipus de lluita armada que, tractant-se d’una nació sense exèrcit propi, no hauria pogut ser més que una lluita revolucionària, en la qual podia posar-se en perill l’estabilitat de l’ordre social en què s’assentava el mateix desenvolupament capitalista. Aquest era un luxe que la burgesia no es podia permetre sense renunciar al fonament mateix de la seva existència com a classe. Qualsevol opció política havia de dur-se per la via de la negociació i el pacte amb la burgesia espanyola" (FONTANA 1998, 459).

El dilema és angoixant i no té solució en termes racionals; en termes d’acció burgesament concebible. L’única eixida és sublimar el dilema per la via ideològica de sosprendre la consciència i instal·lar-se en l’esquizofrènia dipatriòtica, la qual esdevé element consubstancial de la falsa consciència burgesa i es manifesta en la pràctica quotidiana com a sentit comú establert. És a dir: els dipatriotes no poden assumir que Espanya és allò que ells anomenen "Castella", perquè això equivaldria a trencar l’encanteri i racionalitzar que Espanya és una nació aliena i que la integració en Espanya és un autoetnocidi. D’ací que els dipatriotes denunciïn l’espanyolisme en termes de "centralisme" i mai d’imperialisme, com si l’opressió nacional fos qüestió de model administratiu intern, i no d’ocupació estrangera.

I és que aquest fetitxe geografista d’una Espanya òbvia, autoevident i transhistòrica, ubícua en el temps i l’espai, sempre idèntica a si mateixa i necessàriament perdurable futur enllà, no denota exclusivament el concepte neutre de ‘Península Ibèrica’ (amb Portugal o sense): per al dipatriotisme, Espanya és un fet ontològic valuós i necessari en si, conformat com a espai natural de comunió de "tierras y pueblos"; una "nació de nacions" definida espaialment com a fantasma geografista i socioeconòmicament com a principi espiritual. En definitiva, la Espanya del dipatriotisme és un fetitxe ideològic inviolable i inqüestionable la crítica del qual fa reu de lesa profanació. D’ací que l’esperit crític i la capacitat d’anàlisi dels dipatriotes s’aturin just a les portes del qüestionament d’un fetitxe, Espanya, que al capdavall és el símbol quintaessencialitzat dels interessos vitals de la burgesia.

Dipatriotisme i espai català

Dit altrament, el desllorigador de tot plegat és la incapacitat burgesa, socialment congènita, de percebre la realitat unitària de l’espai català. Amb un sentit comú establert que reposa en el racionalisme oligàrquic, el dipatriotisme és incapaç de concebre Catalunya, tot Catalunya, en termes pròpiament nacionals, en tots els sentits i amb totes les conseqüències. El centre d’interès no és el poble català amb els seus drets col·lectius, sinó la cohesió interna de l’Estat espanyol. Per tant, la unitat d’estudi no és ni pot ésser Catalunya, sinó el conjunt d’un Estat espanyol concebut com a "Espanya". Així, el marc de referència en què s’encabeix la catalanitat i en què aquesta és analitzable no és pas el món en general, ni Europa en particular, sinó l’Estat espanyol. Conseqüentment, Catalunya no és comparable a Romania i a Hongria, sinó a Múrcia i La Rioja. En conclusió, Catalunya (aquests "Països Catalans" inexistents) no pot estendre’s de Salses a Guardamar, de Fraga i el Carxe fins a Maó i l’Alguer: sota el sol victoriós d’Espanya bé cal delimitar alguna perifèria de frescor, algun reducte regional de pertinença, resguardat pel Camí de Trànsits o pel Passeig de Gràcia. Perquè no hi ha tan sols una refragmentació del país, amb invisibilitat del conjunt i absència de cada regió en les altres, sinó també un escamoteig desvergonyit d’algun dels parracs: precisament aquells que no estan inclosos en l’Estat espanyol. Un detall, aquest, que ens acaba d’indicar quina és la nació antonomàstica per als dipatriotes del sud de la muga.

Posats en aquesta tessitura, emprar el corònim Catalunya per a designar la totalitat de la nació catalana, de Salses a Guardamar, no constitueix cap opció intel·lectual ni respon a cap projecte polític: és l’error acientífic d’un ignorant. Entre el regionalisme subordinador i la regionalització esmicoladora, Catalunya no existeix perquè el burgès benpensant no la concep; i no la concep perquè no existeix, com demostra la clàusula de reassegurança constituïda pels fetitxes geografistes "Espanya", "Cataluña", "Baleares", "Valencia/Levante", etc. Al capdavall, Espanya és un terme "neutral", científic, simple constatació de la necessitat; i és per raons purament científiques que inclou els catalans del sud de la frontera i exclou Catalunya Nord, l’Alguer i Andorra; la qual, tot sigui dit, té paper específic en aquesta farsa. Un català conscient tendeix a fer d’Andorra un símbol d’orgull nacional, perquè la veu com l’únic territori català independent. Un dipatriota, en la mesura en què no té altre remei que reconèixer la catalanitat d’Andorra, tendeix a lamentar aqueixa "separació" estatal, perquè Andorra no forma part del "nostre" Estat espanyol, únic a què hom deu tota la lleialtat política. Es transparenten, aquí, dues característiques dipatriòtiques essencials: d’una banda, la ràbia del colonitzat davant el germà insubmís al Gran Pare Blanc; d’altra banda, la miraculosa conversió de l’Estat espanyol en centre i garantia de la catalanitat, en element en funció del qual la catalanitat és susceptible d’existència. Per què, sinó, hom parla de "pèrdua del Rosselló"?

Mapes mentals

Mirem-nos-ho des de l’angle del gentilici nacional (etnònim) i aplicant-hi la teoria de conjunts 6. El dipatriota té claríssim que no es pot se espanyol i francès alhora, perquè ambdues condicions són del mateix tipus i grau, i, per tant, mútuament excloents, cadascuna responent a una realitat estatal, és a dir, summament seriosa, de rang suprem, i, per això, convenientment individualitzada com a fetitxe geografista. En canvi, com que el concepte català "és" un subconjunt del concepte espanyol, es pot ser català i espanyol alhora; i no tan sols això, sinó que tot català, pel fet de ser-ho, és espanyol: la catalanitat és una variant concreta de l’espanyolitat. És per això que el dipatriota s’identifica com a espanyol, representant d’un conjunt de rang suprem, en relacionar-se amb el "món exterior", els altres conjunts de rang suprem (el extranjero, ens hauria recordat Aracil) (ARACIL 1986, 17): l’ocultació de la catalanitat en presència d’estrangers, signe característic d’autoodi, hi és racionalitzada en termes d’impertinència del subconjunt.

En el seu context esquizofrènic, l’autoengany, almenys, tindria una coherència admirable si no fos per un detall contingent: a l’altra banda de la frontera, el concepte català és també un subconjunt, però del concepte francès. Això no sembla inquietar el més mínim la plàcida consciència del dipatriota, emperò. ¿Per ventura sí que es pot ser francès i espanyol alhora, al capdavall? La catalanitat, ¿és tal vegada el símptoma d’un corrent tel·lúric que unifica francesos i espanyols en una mateixa identitat nacional? Deixem-ho.

Tot això implica que els manresans comparteixen una mateixa essència immanent amb els burgalesos; uns i altres necessàriament han de tenir molt més en comú entre si que no amb cap estranger, com, per exemple, un perpinyanès o un alguerès. La qual cosa no exclou que els manresans tinguin força afinitats amb els xativins, espanyols els uns i els altres, al capdavall. El mateix fetixisme nominalista que vol intrínsecament incompatibles valencià i català (BELLO 1988, 276-277) els fa subordinadament compatibles amb espanyol, i també perfectament compatibles entre si en tant que sengles subconjunts de espanyol.

Així, la definició capciosa de Espanya impedeix concebre que manresans i xativins tinguin una nacionalitat comuna altra que l’espanyola; alhora, exclou la possibilitat que existeixi una nacionalitat comuna a manresans i xativins entre si i amb perpinyanesos, andorrans i algueresos. Ara bé: molt coherentment, el mateix exercici retòric priva d’individuar la nacionalitat espanyola pròpiament dita, és a dir, aquella que comparteixen burgalesos, sevillans i gibraltarencs entre si però no pas amb catalans, gallecs ni euskeres. D’ací que els dipatriotes tinguin tantes dificultats per a designar els espanyols pròpiament dits: "castellans", "castellano-andalusos"…; no els poden anomenar espanyols perquè ells mateixos se’n consideren, d’espanyols. La invisibilitat de l’Espanya real és premissa necessària per a la supervivència i transmissió del mite "Espanya".

El que s’esdevé en la pràctica és que la nacionalitat espanyola no tan sols existeix i resulta perceptible i percebuda, sinó que, com a religió oficial, es desplega en formes que pretenen incloure (i subsumir) els pobles nacionalment oprimits. Així, el fetitxe Espanya opera com a blocatge ideològic que encobreix l’etnocidi en curs; que impedeix percebre el procés real d’absorció substitutòria de les nacions oprimides per part de la nació opressora.

El que hem vist fins ara explica la ceguesa aïllacionista amb què els dipatriotes insisteixen en la presumpta "excepcionalitat" del cas català: l’alienació provinciana els veda el multicomparatisme. Subordinats a l’òptica estatalista, no poden constatar que la majoria de les nacions del món són nacions oprimides, ni com l’Europa Occidental ho exemplifica paradigmàticament (en contrast, avui, amb l’Europa Centroriental, on les fronteres estatals tendeixen a calcar les nacionals). Amb l’Estat espanyol com a marc d’anàlisi i com a filtre metodològic, no poden concebre que Catalunya és un exemple típic de nació oprimida euroccidental que ha reeixit a sobreviure. Els dipatriotes poden veure-hi clar mentre no es tracti de llur nació: aplicada a la causa de Catalunya, una definició tan explícita com "l’aspiració nacional d’un gran poble dividit i oprimit" fóra sacrílega; cal reservar-la per a un cas tan espès com el Risorgimento (BATLLORI 1959, 227). En la fabricació de la "excepcionalitat" catalana entra en joc la teleologia, un cop més: no hi ha altres moviments nacionals sinó aquells reeixits en Estat i, per tant, incommensurables amb Catalunya; explícitament, han de ser "fenòmens semblants –no iguals—" al català (BATLLORI 1959, 224). D’altra banda, tota victòria de l’imperialisme etnocida "demostra" la inexistència present i pretèrita de la respectiva nació oprimida i anul·la el present i el passat del seu moviment nacional, així com la virtualitat de la seva llengua. No fou fins a la segona meitat del segle XX que la multicentenària opressió etnocida reeixí a provocar l’engegada d’un procés massiu de substitució lingüística en la majoria de nacions oprimides de l’Europa Occidental; però tant se val, de la cronologia. Les llengües oprimides euroccidentals tenien plena funcionalitat col·loquial el 1920 (la majoria, també el 1945), i avui continuen vives (bé que en precari) i conserven parlants amb voluntat normalitzadora; però això no hi fa res: els dipatriotes catalans ja els han cantat les absoltes. La llengua portuguesa té prou vitalitat inercial a Galícia, però amb consciència vacil·lant; el moviment nacional euskera és fort, però la llengua no. Conclusió: com que les altres nacions oprimides que hi havia a Europa han acabat bé independitzant-se o bé desapareixent, mentre que Catalunya continua existint com a nació (afortunadament) però sense Estat propi (gràcies a Déu), el nostre cas és excepcional perquè Catalunya és l’única nació sense Estat de tot l’Europa Ocidental. I així sia. Apuntem-ho: allò que el cas de Catalunya té d’específic entre les nacions oprimides euroccidentals és la notable capacitat de resistència a l’absorció; precisament allò que el dipatriotisme contribueix objectivament a minar.

Contrastos

La diferència entre dipatriotes i botiflers és subtil, però real. Des d’un característic anacionalisme formal amb pretensions iconoclastes, Josep Maria Fradera, tot ressenyant extensament l’última obra de Borja de Riquer, Identitats contemporànies: Catalunya i Espanya, n’aplaudeix el molt que té de consciència nacional espanyola, però en deplora el que conserva de catalanitat identitària (FRADERA 2001). Si Riquer fustiga els seus oponents perquè arrosseguen "hipoteques mentals provocades per plantejaments clarament apriorístics" (RIQUER 2000, 11), Fradera considera que la recerca de Riquer, tot i anar ben encaminada, duu el llast de la "gran narrativa" anomenada nacionalisme català, aqueix inventor d’un "metarelat" presumptament "dominant" que ens pinta un Principat sempre resistent i perènniament enfrontat amb l’Estat "qualificat d’espanyol com si d’una realitat forània es tractés, com volia el conegut motto del gauchisme nacionalista" (FRADERA 2001, 67). Per a Fradera, la represa política de la catalanitat en el segle XIX és una manifestació de reaccionarisme específicament antiliberal del mateix tipus que el "retour à la terre dels francesos i anglesos, l’ascens de l’antisemitisme i de les teories del racisme de base biològica forta (…)", tal com demostra "la nítida condemnació de les manifestacions de cultura i llengua espanyola a Catalunya, associades a un món plebeu en expansió" (FRADERA 2001, 65), en una invitació a identificar catalanitat conscient amb burgesia filoracista, així com espanyolització alienadora amb alliberament popular 7.

El discurs de Fradera, terminologia postmoderna inclosa, no és pas dipatriòtic. No ho sembla gaire, tampoc, un article de Gemma Tribó per al mateix número de L’Avenç en què l’autora, en ben poques línies, identifica "Espanya" amb "nació" i com a marc de la "història nacional", mentre que un Principat innominat (no plantegem aquí la qüestió de Països Catalans!) és relacionat amb els conceptes de "regió", "perifèria", "comunitat [autònoma]", "petita escala", "un territori d’Espanya","allò pròxim" i "càrrega emocional de l’entorn" (TRIBÓ 2001, 48) 8. O potser sí que n’és, de dipatriòtic, el text: hauríem de demanar a l’autora si se sent orgullosament catalana.

Contrastacions

Ja és prou revelador que calgui una anàlisi summament acurada per tal de discernir entre els dipatriotes i els botiflers purs i durs. Així, hom ha escrit, amb motiu: "El pensament polític de Pasqual Maragall és desconcertant perquè varia a cada moment, segons calgui defensar una o altra postura. Conjuntament amb Josep Borrell i Jordi Solé Tura representen l’ala menys catalanista del PSOE (…)" (AINAUD 1995, 249). I també: "Arran de la LOHAPA, dintre del PSC va haver-hi enfrontaments entre el sector nacionalista [català] –alguns elements del qual van abandonar el partit— i el sector espanyolista –format per homes com Ernest Lluch, Joan Prat, Josep M. Triginer" (SOLÉ I SABARÍS 1989, 71). La diferència entre dipatriotes i botiflers estrictes rau en la subjectivitat, en la intencionalitat, i no pas en la funció social que uns i altres acompleixen objectivament. La quadratura del cercle és a l’abast d’uns quants. En múltiples declaracions o sense solució de continuïtat, Jordi Solé Tura pot referir-se a la necessària fusió dels diversos pobles de l’Estat espanyol en una sola identitat espanyola, a la necessària fusió dels diversos pobles de la Unió Europea en una sola identitat europea i a la necessària defensa de la identitat catalana contra l’espanyolisme 9. Hi ha motius per a percebre la campanya electoral maragallista de 1999 com a botiflerada frenètica; Ernest Lluch la qualificà de "catalanista".

La prepotent superficialitat dels dipatriotes es manifesta, per exemple, en aqueixa naturalitat amb què certs sectors del PSC (PSC-PSOE) distingeixen entre un catalanisme que abracen i un nacionalisme (català) 10 que refusen. Si el "catalanisme" no és "nacionalisme", ¿què és? Regionalisme, no? O tot el contrari? Aquest catalanisme, ¿és el tribut eufemístic que cal pagar al passat de la nació, la major coherència nacionalitària del qual passat fa de regionalisme un terme pejoratiu? Aquí té plena pertinència la interrogació que ens planteja Jordi Casassas: "no podem oblidar que a Catalunya existeix el terme ‘catalanisme’, un mot genèric l’equivalent del qual (com sovint s’ha destacat) no es troba enlloc [més] d’Europa; com a mínim, en una utilització ininterrompuda des de la primera meitat del segle XIX. Què representa aquest terme indefinit? Estem davant un intent reeixit de confrontació amb el terme nacionalisme, d’una voluntat substitutiva, o del reflex d’una praxi nacionalista que se sent ‘diferent’ per la seva frustració político-estatal permanent? Les preguntes no són retòriques: fins a quin punt un terme com el de ‘catalanisme’ no intenta defugir el problema central de Catalunya (i, és clar, del catalanisme) que és la definició completa de la seva sobirania?" (CASASSAS 1995, 58).

Quan el senador del PSC (PSC-PSOE) Lluís Maria de Puig afirma 11 que passar del "catalanisme" al "nacionalisme" (català) significa "deixar fora molta gent", està desplegant un discurs implícit segons el qual cal rebutjar el projecte de reconstrucció nacional catana en nom de la consciència nacional espanyola, essent el primer socialment conflictiu i la segona la casa comuna de la legitimitat popular. Si el "nacionalisme" català ho és perquè delimita l’esfera de legitimitat en termes nacionalitaris catalans, ¿qui és exclòs per aquest projecte de reconstrucció nacional? ¿Qui se’n considera autoexclòs, i en funció de quin projecte nacionalista alternatiu?

Ens en podria donar pistes el líder històric del partit, Joan Reventós, qui ha insistit 12 en la importància del PSC (PSC-PSOE) com a garantia de la "convivència social" principatina: la fusió (1978) entre els PSC bàsicament autòctons i la FSC-PSOE bàsicament immigrada hauria neutralitzat la temptació lerrouxista; la negativa a formar govern amb el pujolisme (1980) hauria impedit una escissió d’aquests elements lerrouxoides. Observeu com, inconscientment, Reventós tendeix a considerar colonialistes els hispanòfons del Principat (el 1978!), en bloc i indiscriminadament; d’altra banda, proclama de manera implícita que, en tot cas, el seu partit sí que és ple de colons actius (punt, aquest darrer, que ja era conegut de tohom i que ell ens confirma ara). Un cop més, constatem els peculiars mecanismes psicològics del dipatriotisme: ahir, la manera de neutralitzar el lerrouxisme (colonialisme) latent del PSOE era deixar-se absorbir pel PSOE i diluir dràsticament la catalanitat del partit; avui, segons sembla, la manera de neutralitzar els lerrouxistes (colons) del PSC (PSC-PSOE) és ascendir-los a responsabilitats directives.

Quant a Maragall, vindica el seu "catalanisme". I el de Porcioles.

Recapitulació contra nova capitulació

Recapitulem un instant. El dipatriotisme i l’espanyolisme estricte coincideixen a considerar que "Espanya" i l’Estat espanyol són una sola i mateixa cosa, i també a valorar aqueix conjunt com a unitat necessària, imprescindible i irrenunciable. La divergència es dóna en la caracterització d’aqueixa "Espanya" coincident amb l’Estat espanyol. L’espanyolisme estricte en té un concepte molt precís: és La Nació Espanyola, amb un sol poble i una sola llengua (si bé a estones ha de concedir que alguns "espanyols" són més o menys "bilingües"). Els dipatriotes, en canvi, amb el seu batibull de mites incoherents, relativitzen aquest concepte i pretenen "renegociar-lo", quan es tracta d’un principi ideològicament vital per a l’espanyolisme. D’ací els combats entre uns i altres, ben reals, però que encobreixen la coincidència plena d’ambdós bàndols sobre allò objectivament essencial. Centrar el debat en quin procediment ens resulta més confortable per a instal·lar-nos a la presó distreu l’atenció del problema real, que és l’existència de l’opressió nacional i la necessitat vital d’alliberar-se’n.

En un tombant històric

El dipatriotisme no és una supervivència, sinó una regressió. El 1995, quan, de cara a la commemoració de l’Onze de Setembre, el botifler professional Aleix Vidal-Quadras, llavors líder carismàtic del PP principatí, declarà que els catalans caiguts el 1714 havien mort "en defensa d’un model d’Espanya", la provocació rebentista desvetllà un rebuig gairebé unànime i una allau de desqualificacions sobradament merescuda. Ara, Josep Fontana, que havia disseccionat tan agudament el dipatriotisme burgès vuitcentista, ens etziba un diagnòstic historiogràfic essencialment idèntic a la boutade vidalquadrista, però presentat com a primera línia defensiva de la catalanitat enfront el neoespanyolisme prepotent, i com a expressió autèntica de la cultura d’esquerra. Breu; com que el subjecte històric no és Catalunya (massa grossa) ni cap de les seves regions històrico-fàctiques (massa menudes), sinó "Espanya", àlies "les Espanyes", 1659 i 1707-1716 no poden ésser els dos grans moments de la pèrdua de la independència (annexió franco-espanyola); no: el Tractat dels Pirineus es transforma en volatilització d’un bocí a mans d’una potència que és estrangera en tant que no espanyola; els decrets de Nova Planta esdevenen un tombant de la història nacional "espanyola" en què l’articulació interna de "les Espanyes" perd el model federalista autòcton per un model "centralista" que, per més senyes, és forani. L’article de Fontana té com a context el dossier "Ernest Lluch en el record" (L’Avenç, núm. 263, nov. 2001), el qual es pot llegir com a manifest d’una plataforma unitària bastida entorn d’una determinada "catalanitat" en "les Espanyes" i composta, probablement, per una part considerable de la intel·lectualitat acadèmica catalana (valenciana inclosa, en manifestació paradoxal de la unitat profunda del país). El dipatriotisme hi passa de l’explicitació a l’ofensiva oberta: es presenta com a nou paradigma interpretatiu de la realitat catalana, amb voluntat d’esdevenir la base cientifíco-ideològica per a un cert projecte de futur. Potser no són casuals les coincidències estratègiques amb la plataforma social que està bastint el maragallisme tot preparant el desembarcament de colons, botiflers i dipatriotes en el poder regional (la catalunyeta a la salvació de "les Espanyes").

Emperò, es tracta d’una operació diferent, atesos l’autonomia relativa i el caràcter específic de les instàncies ideològiques i científico-culturals en què presenta batalla. Lamentable batalla polsegosa entorn d’un discurs inevitablement metafísic sobre "el problema de España" en virtut del qual el poble català i els seus drets col·lectius passen a ésser elements mancats de pertinència com a subjecte històric en si, difuminats rere problemes de desajust en l’organigrama de "les Espanyes": quan l’opressió nacional és impronunciable, el "centralisme" administratiu intern esdevé el problema, al capdavall.

El dipatriotisme no és una supervivència, sinó una regressió. La realitat és històrica i acumulativa. Durant segle i mig la reconstrucció nacional catalana ha estat un procés acumulatiu que s’expandia cada cop a més individus, a més capes i classes socials, a més territoris, retroalimentant-se amb efectes multiplicadors, aguditzant la maduresa cívica del poble català entorn d’una consciència nacional progressivament desalienada. Avui assistim a quelcom que s’assembla força a la inversió dialèctica d’aqueix procés, amb la corresponent retroalimentació multiplicadora. En una Catalunya territorialment i socialment desarticulada per les regles de joc del règim postfranquista, la inacció de l’oficialisme autòcton i l’agressiu intervencionisme imperialista, conjuminats, han desfermat una dialèctica de desactivació i desprestigi de la catalanitat (del fet mateix d’ésser català, i no ja del "catalanisme") envers prestigiament de l’espanyolitat (del fet d’ésser efectivament espanyol, i no tan sols de la ideologia espanyolista). Aqueixa dialèctica, incidint sobre una societat ara etnodemogràficament heterogènia, i prèvia renúncia a la recatalanització, insinua, ni que sigui per anivellament social, l’engegada d’un procés de normalització de l’espanyolitat ja existent al país, és a dir, d’esbandiment de les clapes de catalanitat escadusseres. Tres exemples tan sols. En els anys vint i trenta l’autonomisme regionalitzat, malgrat tot, apuntava a una confluència en la reconstrucció nacional; dels anys setanta ençà, és una rèmora que fomenta la desmembració. Tradicionalment, la inèrcia social garantia la supervivència de la llengua; avui en facilita la substitució. L’espiral de renúncies qüestiona ja fins i tot conquestes essencials com la normativa lingüística, "al donar-se conte de que l’implementar aquesta tonteria és de lo més artificial" per massa nacional, unitària i autocentrada.

És en aquest marc que cal entendre l’actual auge del dipatriotisme. En tota nació oprimida, la dialèctica entre opressió nacional i alliberament nacional és l’expressió totalitzadora de la lluita de classes i travessa totes les esferes de la realitat social, de manera conscient o insidiosa. Si la pugna per la definició nacional hi és, doncs, constant, assistim avui a un període agut d’aquesta lluita, amb totes les forces reaccionàries en ofensiva a timbal batent. Tant els espanyolistes (colons i botiflers, tolerantes i blaveros) com els dipatriotes (pujolistes i tercerviistes, neobalearistes i psoisto-alternatius) pugnen per l’hegemonia ideològico-intel·lectual, entre si i contra els patriotes. Vivim un moment històric de transcendència extrema: en aquest debat, el nostre poble es juga la possibilitat mateixa de pensar-se.

D’altra banda, és possible que estiguem assistint a l’última etapa del règim espanyol sorgit de la Transició. Certament, l’Estat és ben sòlid: potser més sòlid que mai; però el règim està en crisi, desgastat en tant que insostenible, manifestament incapaç d’engrescar ningú. Els símptomes de descomposició es multipliquen, de fet. Per la dreta, el PP duu a les últimes conseqüències el llegat del PSOE tot imprimint una involució que amenaça de trencar el "consens constitucional". Per l’esquerra, és palpable la represa tendencial de la lluita antisistema i emergeix parcialment una memòria històrica llargament silenciada; gent molt jove regira les llibreries de segona mà en cerca de clàssics dels seixanta… Entremig, potser pressionats per l’amenaça d’una reacció que devora els seus fills, tot de mitjans de comunicació comencen a dir coses que durant dècades valia més callar. Fins i tot el mateix oficialisme català que va imposar el silenci gosa invocar la memòria antifranquista i "denunciar" el "centralisme" del règim que ells van bastir a imatge i semblança seva i en nom del qual van imposar llavors el silenci així com ara sembren la confusió.

Conclusió inquieta

Les esquerdes en la columna de foc del país amenacen de partir-li l’espinada si doncs no engeguem entre tots una espiral reconstructora que s’expandeixi en cercles concèntrics fins a contenir la llibertat. El moment és greu, i la tasca feixuga. Però hem de tirar-la endavant; i, tocant al debat ideològic, acadèmic, fer-ho amb rigor, des de la cientificitat i la racionalitat que pretenen abrogar-se en exclusiva aquells qui impulsen el projecte científic de dinamitar el país des de dins. Perquè, com he dit en un altre treball, "a partir d’una percepció desalienada, autocentrada, podem fer constatacions que es corresponen amb la realitat, mentre que el discurs del poder (del poder estranger), senzillament, amaga i tergiversa aqueixa realitat: la nostra." I, sobretot, perquè nosaltres, els catalans conscients en general, i en particular els intel·lectuals orgànics al servei dels interessos nacionals i de classe del poble treballador català, "només podem prendre’ns la qüestió amb la mortal seriositat de qui s’hi juga l’existència".

¿Es pot dir amb foc encara el nom d’aquest país

(Miquel Martí i Pol)

Notes

1 L’excepció a què al·ludeix Llord era l’URSS pre-estalinista, evidentment.

2 Vegeu, per exemple: SALRACH, Josep Maria. "Catalunya, Castella i Espanya vistes per si mateixes a l’Edat Mitjana". L’Avenç, núm. 200 (febrer 1996), p. 30-37; DURAN, Eulàlia. "Els conceptes d’Espanya en el segle XVI". L’Avenç, núm. 244 (febrer 2000), p. 27-34; DURAN, Eulàlia. "Patriotisme i mil·lenarisme al segle XVI". Recerques, 32 (1995), p. 7-18. . .

3 Sobre aquesta polèmica historiogràfica i per al seu context, vegeu aquest article.

4 La forma Hispània fou introduïda en les llengües romàniques, així mateix com a cultisme, en la Baixa Edat Mitjana, en el marc del procés de rellatinització del registre culte. Durant uns segles ambdues formes subsistiren com a sinònims absoluts fins que el terme Espanya adquirí un nou valor com a corònim nacional, delimitat així de l’antiga Hispània romana; i això, independentment del fet que la nova Espanya pretengués i pretengui engolir el passat de la Hispània romana.

5 En l’argumentació d’aquest epígraf, és llegut a principatinistes, neobalearistes, tercerviistes, etc., de llegir "Cataluña" (= ‘Principat’), "Balears", "País Valencià", etc., allà on diu Catalunya (= ‘Països Catalans’): pel que fa a l’esquema lògic, l’argumentació fóra igualment vàlida. Els rossellonistes poden llegir-se el text al revés. Els andorranistes es poden limitar a fer-se’n un panxó de riure. I, deixant ja de banda els regionalitzadors, aprofito l’avinentesa per a apuntar que el present article, en la mesura en què sigui útil, pot ser-ho "també" per a nordcatalans i algueresos si fan un esforç suplementari de transposició als paral·lels toponímics dels estats opressors respectius; així com pot ser útil a aquells andorrans que optin per emprar coherentment la talaia d’observació privilegiada en què estan instal·lats.

6 Vegeu lluminosos exercicis de caire similar en ARACIL 1983, 171-206; SOLÉ I CAMARDONS 1990, 28-31.

7 Sobre la relació colonial entre el proletariat català i les llengües opressores podeu veure aquest article.

8 Vet aquí els passatges a què em refereixo (ambdós en pàg. 48): "Una altra contraposició artificial és la que contrasta la història local o regional amb la història d’Espanya, la història perifèrica amb la història de la nació (…). No es tracta de saber quina proporció d’història d’Espanya o de la pròpia comunitat entra al currículum de secundària, sinó d’ensenyar una història que ajudi a comprendre els problemes del món actual"; "la història investigada a petita escala territorial es converteix en un laboratori social que facilita la comprensió de la història de la humanitat, i és complementària i enriqueix la pròpia història nacional. Tot bon professor d’història sap establir mecanismes de transferència de la història local a la història general (…). Confrontar la història d’Espanya a la història dels seus territoris és desaprofitar el potencial educatiu d’allò pròxim i menysprear la càrrega emocional positiva de l’entorn, tan necessària per motivar els alumnes."

9 Fonts: respectivament, SORT 1995, 16; intervenció al programa Caiga quien caiga, de Tele Cinco; intervenció al programa Temps era temps, de TV3.

10 Per cert que aquests psoistes principatins no distingeixen pas entre catalanisme i nacionalisme català, sinó entre el catalanisme i un nacionalisme sense adjectivar, el qual hom pressuposa català. En aquest cas el problema no és ben bé seu, sinó bastant generalitzat en la cultura política catalana, almenys fins fa ben poc. Així com ja era prou habitual el rebuig de catalanisme, percebut com a terme pejoratiu, encara hom s’anomenava nacionalista en afirmació orgullosa que aquí no hi ha més nació que la catalana, i tenint darrere un concepte ingenu del nacionalisme que l’identificava exclusivament amb la causa de les nacions oprimides. En la pràctica, és clar, la manca d’adjectivació equival a a dir que aquí no hi ha més nacionalisme que el català, cosa en què els colons estan plenament d’acord quan es consideren "agredits" pel "nacionalismo"; tot plegat quan l’espanyolisme no és tan sols un nacionalisme, sinó el nacionalisme per excel·lència d’aquesta banda de la muga estant. L’error sembla tendir a superar-se des de l’arrencada dels anys noranta, quan el paper de les lluites d’alliberament nacional en la crisi final dels estats socialistodegenerats desvetllà els obtusos de sempre i començà d’ésser habitual referir-se a l’espanyolisme com a forma de nacionalisme. Les connexions entre aquests malentesos i el dipatriotisme són prou complexes perquè ens hi aturem aquí.

11 Col·loqui a BTV, dijous 22 de novembre del 2001.

12 Per exemple, en entrevistes de premsa amb motiu de la seva jubilació política.

Bibliografia

AINAUD 1995 – AINAUD DE LASARTE, Josep Maria. "Nacionalisme i líders d’opinió". En: TERMES; Josep; CASASSAS, Jordi (eds.) El nacionalisme com a ideologia: materials de treball i estudi. Barcelona: Proa, 1995. (Temes contemporanis; 5) Pàg. 245-252.

ALMIRALL 1993 – ALMIRALL, Miquel. "L’espanyolitat dels fundadors de la Reinaixença". L’Avenç, núm. 169 (abril 1993), p. 58-61.

ALOMAR 1923 -- ALOMAR, Gabriel. "Pròleg". En: CAMPALANS, Rafael. El socialisme i el problema de Catalunya. Ed. de propaganda. Barcelona: López Llausàs, 1923. (Biblioteca d’estudis socials) Pàg. [5]-9.

ANGUERA 1999 – ANGUERA, Pere. Literatura, pàtria i societat: els intel·lectuals i la nació. Vic: Eumo, 1999. (Referències; 25)

ANGUERA 2000 – ANGUERA, Pere. Els precedents del catalanisme: catalanitat i anticentralisme: 1808-1868. Barcelona: Empúries, 2000. (Biblioteca universal Empúries; 146)

ARACIL 1983 -- ARACIL, Lluís V. Dir la realitat. Barcelona: Països Catalans, 1983.

ARACIL 1986 -- A. M., Elies. "El IIn Congrés Internacional de la Llengua Catalana: un congrés contra la sociolingüística: intent d’entrevista a Lluís Vicent Aracil (o com una sola pregunta genera un monòleg de dues hores)". Lluita [IPC], núm. 120-121 (abril 1986), p. 15-23. .

BATLLORI 1959 – BATLLORI, Miquel. Vuit segles de cultura catalana a Europa. 2a ed., rev. Barcelona: Selecta, [1959]. (Biblioteca Selecta; 252)

BELLO 1988 – BELLO, Vicent. La pesta blava. València: Eliseu Climent, 1988. (La Unitat; núm. 130)

CASASSAS 1995 – CASASSAS, Jordi. "La història del terme ‘nacionalisme’ en la política catalana". En: TERMES; Josep; CASASSAS, Jordi (eds.) El nacionalisme com a ideologia: materials de treball i estudi. Barcelona: Proa, 1995. (Temes contemporanis; 5) Pàg. 53-75.

DEUTSCHER 1975 -- DEUTSCHER, Isaac. El marxismo de nuestro tiempo. México, D.F.: Era, 1975. (El hombre y su tiempo) L’ed. orig. en anglès data del 1972.

FERRÉ 2000 -- FERRÉ, Xavier. "Pere Anguera: Literatura, pàtria i societat: els intel·lectuals i la nació: [ressenya]". L’Avenç, núm. 244 (febrer 2000), p. 83-85.

FONTANA 1998 – FONTANA, Josep. La fi de l’Antic Règim i la industrialització (1787-1868). Barcelona: Edicions 62, 1998. (Història de Catalunya; 5) 1a ed. en rústica; l’ed. orig. data del 1988.

FRADERA 1992 – FRADERA, Josep Maria. Cultura nacional en una societat dividida: patriotisme i cultura a Catalunya (1838-1868). Barcelona: Curial, 1992. (Biblioteca de cultura catalana; 71)

FRADERA 2001 – FRADERA, Josep Maria. "Identitats i història: a propòsit de l’últim llibre de Borja de Riquer". L’Avenç, núm. 261 (set. 2001), p. 63-67.

GRAU/LÓPEZ 2001 – GRAU, Ramon; LÓPEZ, Marina. "Juan Sisinio Pérez Garzón i altres: La gestión de la memoria: la historia de España al servicio del poder: [ressenya]". L’Avenç, núm. 254 (gener 2001), p. 73-74.

LLORD 1927 -- LLORD, Josep. La lliçó de la història: cap a un món nou. Barcelona: [s.n.], 1927.

MARTÍ 1995 – MARTÍ, Manuel. "Epíleg: apunts per a una reconsideració històrica (i, potser, cívica) del republicanisme valencià". En: HERRÁIZ, Josep L.; REDÓ, Pilar. Republicanisme i valencianisme (1868-1938): la família Huguet. Castelló de la Plana: Universitat Jaume I: Fundació Huguet, D.L. 1995. (Sapientia; 2) Pàg. 219-265.

RIQUER 1990 -- RIQUER I PERMANYER, Borja de. "Problemes i reptes actuals de la historiografia catalana". En: NADAL, J… [et al.] La historiografia catalana: balanç i perspectives. Girona: Cercle d’Estudis Històrics i Socials, 1990. Pàg. 91-106.

RIQUER 1993 -- RIQUER I PERMANYER, Borja de "Per una historiografia sense crosses i per un debat no hipotecat". L’Avenç, núm. 177 (nov. 1993), p. 36-39.

RIQUER 2000 -- RIQUER I PERMANYER, Borja de. Identitats contemporànies: Catalunya i Espanya. Vic: Eumo, 2000. (Referències; 28)

SOLÉ I CAMARDONS 1990 -- SOLÉ I CAMARDONS, Jordi. Sociolingüística per a joves: una perspectiva catalana. 3a ed., rev. Barcelona: Llar del Llibre, 1990. (Quaderns d’escola; 6)

SOLÉ I SABARÍS 1989 -- SOLÉ I SABARÍS, Felip. "De Sau al Parlament". En: SOLÉ I SABARÍS, Felip; VILADOT, Albert; RELATS, Vicenç. L’Estatut, entre el desig i la realitat. Barcelona: Edicions 62, 1989. (Polítiques; 7) Pàg. 15-74.

SORT 1995 -- SORT I JANÉ, Josep. L’ombra del poder: un estudi sobre el nacionalisme espanyol. Vilassar de Mar: Oikos Tau, 1995. (La busca).

TRIBÓ 2001 -- TRIBÓ, Gemma. "Ensenyar i aprendre història". L’Avenç, núm. 261 (set. 2001), p. 45-52.


Desembre del 2001

Pàgina principal