El talp
web alternatiu

http://www.racocatala.cat/eltalp

 

El Tractat dels Pirineus

El tema que tractaré és el de la frontera a la Catalunya del barroc, i més en concret en el període posterior a la guerra dels Segadors. En aquest moment es consoliden de fet les fronteres dels territoris que avui en dia identifiquem com a Catalunya. El que crida l'atenció d'aquestes fronteres és que Catalunya és la única comunitat europea que es pensa a sí mateixa com a nació i que limita per totes bandes amb territoris de la seva mateixa llengua i cultura amb l'excepció occitana de la Val d'Aran i del departament de l'Arieja. Amb aquesta reflexió voldria posar èmfasi sobre l'artificialitat de les fronteres però també sobre l'eficàcia que tenen per crear consciència., o sigui en l'eficàcia simbòlica que tenen les fronteres per a la identificació d'una comunitat.

En el cas de Catalunya el significat de la frontera es complica encara més pel fet d'estar inserida en una organització política d'abast més ampli: per dir-ho d'una manera molt gràfica: després de l'exili republicà estic segur que tant Machado a Cotlliure com Pere Quart al Voló van mirar cap als Pirineus i tots dos creien que darrera les muntanyes estava el seu país, però al mateix temps estaven pensant en dos països diferents.

El canvi més gran que es produeix en els límits polítics i administratius en període posterior a la guerra dels Segadors és la partició de Catalunya instituïda pel Tractat dels Pirineus de 1660. Segons diu Josep Sanabre aquest tractat va tenir per precedents les conferències de Munster de 1649 i la conferència de pau de Madrid de 1656. En totes dues el que està damunt la taula són els guanys territorials de la monarquia francesa al Rosselló i als Països Baixos. La cada cop més gran debilitat de la monarquia hispànica portarà a les converses de París l'any 1658, on Felip IV accedeix a la cessió del comtat del Rosselló a França, amb una indefinició en quant al destí final del Conflent i la Cerdanya.

En les converses prèvies del Tractat dels Pirineus de 1659 s'entaularà una polèmica sobre els precedents històrics de la frontera. Mazarí afirma en una carta que "en parlant de Monts, j'ay fait expliquer que ce sont ceux qui separent de toutte ancianneté des Gaules d'avec les Espagnes". La versió espanyola del tractat quedará redactat així: "Habiéndose convenido en la negociación que comenzó en Madrid el año 1656, sobre cuyo fundamento se va este tratado, que los montes Pirineos, que comunemente han sido siempre tenidos por división de las Españas y de las Galias, sean de aquí en adelante también la división de los mismos reinos". El traçat final de la frontera estarà influït per una voluntat de fornir una ratlla fronterera que sigui fruit de la divisió natural en vessants del Pirineu. El tractat diu en el seu article 42: "Ha sido convenido y acordado que el Sr. Rey Chr. quedará posseyendo y gozará efectivamente de todo el condado y veguerias del Rosellón, y del condado y veguería del Conrflent, y al Sr. Rey católico ha de quedar el condado de Cerdaña y todo el principado de Cataluña (...); bien entendido que si se hallasen algunos lugares de dicho condado y veguería de Conflent solamente, y no del Rosellón, que estén dentro de dichos montes Pirineos, de la parte de España, quedará a su magestad católica; como también si se hayasen algunos lugares y vegueria de Cerdaña solamente, y no de Cataluña que estén dentro de dichos montes, de la parte de Francia, quedarán a su Magestad chris." Això explicaria el perquè no està en discussió un territori que dóna a la vessant nord dels Pirineus com és la Val d'Aran, ja que aquesta pertany a un territori no discutit com és el Principat. També explica que tampoc es discutís el destí del Rosselló, malgrat estar situat entre les Alberes i les Corveres.

Havent quedat tan indefinida la nova frontera en el mateix article fou acordat de nomenar dos comissaris per banda que, abans de trenta dies, havien de fixar la ratlla. La malfiança de Mazarí d'arribar a un acord satisfactori per a les dues bandes va significar l'ordre d'aquest de que les tropes franceses no es retiressin de Roses, ni de Cadaqués, ni dels pobles de la Cerdanya que havien ocupat mentre no es convinguessin els límits de la frontera.

Certament, en aquesta reunió per dilucidar els límits "naturals" i històrics de la frontera va quedar clar que una i altra part tenien idees molt diferents sobre la història i la geografia. Els negociadors francesos quan es referien al terme "ancianement" era per referir-se a l'època romana i a la divisió entre la Gàlia i Hispània. Els espanyols amb "comunemente" estaven pensant en l'Edat Mitjana i en la dependència dels comtats del Conflent i Vallespir dels comtes de Besalú.

Però les discussions més fortes es van produir quan es va passar a discutir sobre la Cerdanya, que és una plana encastada al bell mig dels Pirineus. Per pressions exteriors (retard del casament de la filla de Felip IV amb Lluís XIV, que era un dels acords de la Pau dels Pirineus) es va arribar a una entesa el 31 de maig de 1660, per la qual es reconeixia la sobirania de Felip IV sobre la Cerdanya amb excepció de trenta tres pobles ("vilages") de la vall de Querol i del territori que comunica la vall amb el Conflent. Si no s'arribava a aquesta quantitat Espanya es comprometia a traspassar a França pobles limítrofs fins completar la xifra. Dos mesos més tard es va reunir una altra comissió encarregada de determinar quins eren aquests trenta-tres pobles. El problema més greu va sorgir arran de la pretensió del delegat espanyol de que Llívia no era un "vilage" sinó una vila, i que, per tant no entrava dins del lot.

Però els problemes de la delimitació de la frontera no acabaran aquí sinó que s'arrossegaran fins ben entrat el segle XIX, ja que existia una conflictivitat més antiga que el Tractat dels Pirineus i que seguirà provocant tensions: la delimitació dels límits dels mateixos termes municipals. Però a partir d'aquest tractat s'entra en una nova dinàmica: els plets locals es converteixen en problemes diplomàtics.

RUPTURES I CONTINUÏTATS

La nova frontera de Catalunya crearà una sèrie de ruptures i de continuïtats. Com diu Pierre Vilar: "A l'entorn de la noció frontera es podrà copsar a cada moment de la història, models dominats del pensament quant als poder sobre les persones i els bens, quan als desitjos d'atracció o de protecció davant l'intercanvi de productes o les migracions d'homes, quant als projectes militars de defensa o agressió, i més àmpliament, quant a les consciències col·lectives de comunitat o d'estranyesa." (Vilar, p. 39).

Els problemes dels límits dels termes municipals són una part d'aquesta problemàtica fronterera. Altres conflictes estan relacionats amb l'empriu o dret de pastura, com els del dret de Llívia al pasturatge al Carlit. També hi ha el problema de que l'abastament d'aigua a Puigcerdà passa per territori francès i provoca conflictes de repartiment de l'aigua a l'estiu. Com assenyala Peter Sahlins: "L'absència d'una administració i un sistema legal comuns amb què les comunitats poguessin trobar una solució a les seves disputes donaren un nou contingut i una nova forma a les lluites locals." (Sahlins, p. 48). Un exemple: quan l'any 1866 es dona el dret de pastura als pobles de La Tor i Guils els primers protestaren demanant "une ligne divisoire separant a tout jamais deux villages de nation estrangere et de moeur differents, pour eviter de conflicts qui ne manqueraient point de surgir en conservant la compasquite." (Salhins, p. 48).

Però davant d'aquestes ruptures hi ha una continuïtat com és la de les aliances matrimonials entre famílies, com mínim a la Cerdanya, que no s'alteren per la creació de la frontera. El 1835, referint-se a aquesta fluïdesa de les relacions interfrontereres el governador civil Girona escriu que "La Cerdaña abunda en hombres que pueden llamarse en la sociedad política amfíbios, pues tan pronto quieren ser considerados franceses como españoles." (Salhins, p. 47)

El manteniment de les jurisdiccions senyorials a banda i banda de la frontera limitava l'acció de l'administració judicial. El fet de que la propietat estigués gravada segons la nacionalitat i no segons la situació de la propietat, marcaven els límits de la sobirania fiscal dels estats.

A la Cerdanya fins el 1802 la frontera eclesiàstica tampoc corresponia a la frontera real: del bisbat d'Urgell depenien els trenta-tres pobles de la Cerdanya francesa.

Durant el segle XVII i XVIII hi haurà un procés de territorialització de la sobirania, o sigui que els dos estats anaren consolidant de mica en mica els límits jurisdiccionals fent-los correspondre amb la frontera territorial.

Una altra ruptura es dona en el terreny econòmic. Perpinyà era la segona ciutat de Catalunya en el moment del Tractat dels Pirineus. Segons Marcel Durliat, encara que la indústria tèxtil estava molt decaiguda abans de la incorporació a França, la Catalunya francesa s'anirà convertint en un país de predomini agrícola i no aprofitarà l'enlairament comercial i manufacturer del Principat. I això impedirà que la complementareitat del carbó del Berguedà i les mines de ferro del Canigó sigui aprofitada per a la segona fase de la revolució industrial en el segle XIX. El contraban de ferro sols servirà per mantenir les fargues de la Catalunya nord en l'endarreriment tecnològic com ha estudiat Oonagh O'Brien en el cas de Sant Llorenç de Cerdans.

El tema del contraban seria un exemple perfecte de continuïtat que es desenvolupa per sobre de la ruptura. Des del 1662 s'institueix la gabella de la sal. La importància d'aquest impost totalment nou per als habitats dels comtats és que hi ha una ramaderia força important. Núria Sales dóna la xifra de 2000.000 moltons i cabres cap a la meitat del segle XVIII, que trenen un consum d'una lliura de sal per cap i any. A això s'hauria d'afegir el consum dels prop de cent mil habitants del Rosselló. Bona part d'aquesta sal era proveïda per les salines del Principat, en concret per les de Cardona. Però aquest nou impost amenaça una lucrativa activitat dels rossellonesos: el contraban de sal amb el Llenguadoc, que representava un mercat molt important, i explicaria el pes que tenia en la societat el gremi dels traginers. (Sales 1, p. 391). L'aplicació d'aquest impost és l'origen de la Revolta dels Angelets

SIMETRIES I ASIMETRIES

La partició de Catalunya que consagra el Tractat dels Pirineus crearà dues zones de diferent extensió i població que partint d'una realitat comuna i d'unes institucions comunes (la Generalitat que resta a Espanya, i la que roman fidel a França) tindran un desenvolupament posterior que podem analitzar en base a les simetries i asimetries que s'aniran produint a banda i banda de la frontera.

La Revolta dels Angelets que es desenvolupa entre 1663 i 1673 ha estat tractada per la historiografia tradicional, per exemple per Josep Sanabre, com un clar indici de la resistència del Rosselló a incorporar-se a França, al costat d'altres moviments més amples com són el complot de Vilafranca de Conflent de 1674 (Sanabre 2, p. 102 i ss.). Aquest moviments tenen arrels socials ben diferents. La revolta dels Angelets atrau a gent de condició social baixa com traginers i obrers de les forges, però hi ha caps de la revolta d'extracció social superior com l'Hereu Just, o Josep de la Trinxeria, aquest darrer d'una família de burgesos de Prats de Molló. El complot de Vilafranca serà ordit per un grup de nobles locals. Tenen alguna cosa en comú una revolta social i un complot nobiliari?

Josep de la Trinxeria acabarà exiliant-se al Principat i essent capità de miquelets amb una patent concedida pel rei d'Espanya. Alguns dels nobles rossellonesos dissidents s'exiliaran al Principat. Com assenyala Pere Moles alguns dels dirigents de la Catalunya francesa i de l'espanyola són exiliats polítics de l'altre costat de la ratlla. Francesc de Sagarra serà el cap del Consell Sobirà del Rosselló (i dirigirà la repressió contra els angelets), també en el Rosselló ens trobarem membres de la família Fontanella que tan destacada intervenció van tenir en la revolta dels Segadors (Un dels millors escriptors catalans del moment, Francesc Fontanella viurà exiliat a Perpinyà i Paris). Fins i tot es convertiran en grups de pressió, com els canonges d'Urgell, que pressionaven als negociadors francesos del Tractat dels Pirineus per a que no renunciessin a la Seu d'Urgell. Al Principat ens trobem que el governador General és un exiliat rossellonès: en Manel Llupià. I que Josep de la Trinxeria intervé en la repressió de la revolta dels barretines.

A la vista de tot això és possible interpretar d'una altra forma la revolta dels Angelets? Potser és un símptoma que als dos costats de la frontera hi ha un partit espanyol i un partit francès que aprofita el descontentament de cada banda? Com vam veure en una intervenció anterior, a la revolta dels barretines hi ha un lligam entre els dirigents de la revolta i les autoritats franceses. La revolta dels barretines és una simetria de la dels angelets?

Catalunya és una peça molt important en el tauler d'escacs de la política internacional des de la revolta dels Segadors. Ha demostrat abastament la seva capacitat de desestabilitzar la monarquia hispànica. Catalunya té la desgràcia de ser la frontissa entre les dues grans potències de l'època. Després de la Pau dels Pirineus hi ha els següents anys de guerra: 1667-1668, 1673-1678, 1680-1684,1689-1697. En tot aquest període el Tractat dels Pirineus és paper mullat. La Cerdanya mateix passa d'unes mans a unes altres en nombroses ocasions. Quin és el paper dels catalans en tots aquests conflictes? Alain Ayats dona l'exemple de les milícies rosselloneses dels diferents pobles que es mobilitzen contra les tropes espanyoles que envaeixen el seu territori. Sembla que la resistència per incorporar-se a França (com diu Núria Sales) està compensada per la resistència per incorporar-se a Espanya. El veritable paper dels catalans en aquestes guerres és el de peons a les ordres d'interessos aliens. El cas més extrem és el que ha estudiat Núria Sales respecte als miquelets pirinencs. Aquestes companyies de soldats (procedents indistintament d'una o altra banda de la frontera) es lloguen tant al servei de França com d'Espanya. En molts casos van alternant el servei a un o altre bàndol (Sales 1, p. 105 i ss.).

Aquest problema estratègic condicionarà bona part de les simetries i asimetries de la frontera. Això ja s'havia copsat en les discussions del Tractat dels Pirineus. Mazarí diu que la possessió dels comtats amb les seves tres places fortes (Salses, Cotlliure i Perpinyà, aquesta darrera una de les més importants d'Europa) donarà molta seguretat a les terres del Llenguadoc. Però també la Generalitat del principat havia recordat a Felip IV la importància estratègica de les places dels comtats per defensar Catalunya. (Sanabre 1, p. 73). Després del tractat dels Pirineus el que hi ha és una línia de frontera que no es correspon amb la frontera militar. A partir de 1678-1679 comença la política de fortificacions franceses dirigides per l'enginyer militar Vauban, com ho testimonia la construcció a marxes forçades de la fortalesa de Montlluís. Segons Alain Ayats la política de flexibilitat envers els rossellonesos passarà a l'oblit, davant de la política de fermesa a partir de que els francesos deixin de tenir necessitat dels habitants del país per controlar els Pirineus. Però no és també el neoforalime al Principat i l'oblit de les mesures repressives estudiades per Torres i Ribé una resposta de la monarquia hispànica a la inestabilitat de la frontera? Una frontera que, per altra banda estava més desprotegida que no pas la francesa: les muralles de Puigcerdà no es tornaran a reconstruir fins que esclatin les guerres carlines.

Les simetries entre les dues bandes de la frontera s'accentuaran encara més a partir que els borbons governin als dos costats de la frontera. Això fa desactivar una part de la problemàtica de la frontera. Però es tornarà a activar quan hi hagi una altra asimetria a la frontera: la Revolució Francesa crea aquesta asimetria i Napoleó tornarà a incorporar Catalunya a França. Els processos d'aculturació també seran simètrics. Encara però hi ha una diferència: al nord de la ratlla han reeixit i al sud no: "Les escoles elementals de la Cerdanya francesa sota l'antic règim ensenyaven en francès tal com les escoles de Puigcerdà ensenyaven en castellà." (Sahlins, p. 46).

Als dos costats de la frontera es controlen les insaculacions: al Consell de Cent barceloní i a l'Ajuntament de Perpinyà. A la banda francesa la Generalitat es suprimida (1660) i substituïda en part pel Consell Sobirà del Rosselló. No obstant això Lluís XIV jura les constitucions de Catalunya i se les pren prou seriosament com per voler suprimir algunes.

Però quines atribucions té el Consell Sobirà a part de les equivalents a la reial audiència del Principat? Quin tipus de relació hi ha entre el Consell Sobirà i el governador militar del Rosselló (una mena de virrei)?

Aquestes preguntes ens menen a la reflexió que coneixem millor alguns fets i institucions de la història de França que no pas els equivalents del Rosselló. Tenim més informació sobre qualsevol revolta mitjana francesa que no sobre els angelets al nostre abast. De fet la frontera encara segueix existint. Malgrat tot i com diu Pierre Vilar es pot afirmar que "és a les fronteres on millor es coneix la història del món".

 

BILIOGRAFIA:

Ayats, Alain. "La revolta dels angelets i els arxius militars francesos". L'Avenç núm. 133.

Durliat, Marcel. Histoire du Roussillon. Paris : PUF, 1962.

Molas, Pere. "Neoforalisme i represa econòmica : el regnat de Carles II". En: Història de Catalunya. Barcelona : Salvat, 1978. Vol. IV

Sahlins, Peter. "Dues històries de la frontera de la Cerdanya? Del tractat dels Pirineus (1659) als tractats de Baiona (1866-1868)". L'Avenç, núm. 89.

Sales, Núria.

1. "Els segles de la decadència". En : Història de Catalunya. Barcelona : Edicions 62, 1989. Vol. IV

2. Senyors bandolers, miquelets i botiflers: Estudis sobre la Catalunya dels segles XVI al XVIII. Barcelona : Empúries, 1984.

Sanabre, Josep

1. El Tractat dels Pirineus i la mutilació de Catalunya. Barcelona : Barcino, 1960.

2. La resistència del Rosselló a incorpora-se a França. Perpinyà : El Trabucaire, 1985.

Torras i Ribé, Josep M. "El projecte de repressió dels catalans de 1652". En : La revolució catalana de 1640. Barcelona : Crítica, 1991.

Vilar, Pierre. "El Vallespir, el Rosselló i la Cerdanya: problemes de la frontera". L'Avenç, núm. 86.


Juliol 2002

Pàgina principal