El talp
web alternatiu

http://www.racocatala.cat/eltalp

 

Sobre la muga catalano-catalana: reflexions entorn de "El Tractat dels Pirineus"

Des de la discrepància i el respecte, amb una mà estesa

Una resposta

El present escrit constitueix una crítica de "El Tractat dels Pirineus", article del company J.M. publicat en aquest web mateix. Es tracta d'un article interessant, honest i ben documentat, com és habitual en l'autor; però hi constatem una sèrie d'errors considerables: errors d'òptica, conceptuals i terminològics.

Sobre els errors d'òptica

D'antuvi, l'article, crític com és, sembla discórrer per un terreny fronterer en si, sense acabar de superar prou conseqüentment els marges pautats per l'oficialisme historiogràfic hispano-francès. Se'ns diu, per exemple, que "Catalunya és la única comunitat europea que es pensa a sí mateixa com a nació i que limita per totes bandes amb territoris de la seva mateixa llengua i cultura amb l'excepció occitana de la Val d'Aran i del departament de l'Arieja". Sabem prou que no hi ha nacions que limitin amb nacions de la mateixa llengua, és a dir, amb si mateixes (en termes europeus: els països euròpids d'altres continents responen a una problemàtica del tot diferent). Potser --sospitem-- l'autor ironitza en posar el dit a la nafra, és a dir, en mostrar l'absurditat que comporta identificar com a totalitat de la nació catalana un bocí qualsevol del seu territori; en aquest cas, el Principat actual. En termes més precisos, però poc agradables a l'oïda políticament correcta de l'anacionalisme espanyolista dominant, diríem més aviat que el nostre país, Catalunya (o "Països Catalans", si voleu), està trossejat artificalment per estats nacionalment opressors (i classistament explotadors), els quals hi han imposat una política colonialista en tots els camps (en l'econòmic com en el lingüístic, etc.), exactament igual com en tantes desenes d'altres casos europeus. El més impactant del cas, segurament, és el fet que Catalunya no constitueix pas cap excepció: el seu cas respon a la norma general; la immensa majoria de les nacions del món són nacions oprimides. Fóra molt clarificador un estudi comparatiu entre Catalunya i Ucraïna, per exemple: ambdues forneixen exemples de què s'esdevé quan una nació és partida, repartida i sotmesa a rentades de cervell paral·lelament alienadores però divergents en la nacionalització alienadora que s'hi imposa (i no pas "proposa").

L'article subratlla l'aritificiositat de les fronteres, però també "l'eficàcia que tenen per crear consciència, (...) l'eficàcia simbòlica que tenen les fronteres per a la identificació d'una comunitat". Trobem innexacte aquest plantejament, més que no erroni. Val la pena explicitar una evidència: en la matèria de què tractem, allò important i decisiu són els estats, és a dir, la qüestió del poder, amb les fronteres essent la línia que demarca les esferes de dominació territorial. Així doncs, en tant que element ideològic que estructura mapes mentals, les fronteres ni són ni fan res: les "fronteres" intracatalanes són un símbol que no simbolitza altra cosa que les esferes de dominació d'estats estrangers, és a dir, l'opressió nacional.

Parlàvem d'innexactituds i de consciències (territorials, nacionals, de pertinença). És innexacte afirmar que les fronteres "creen consciència"; és constatable, més aviat, que la pertinença ètnica objectiva (la immersió social) crea consciència col·lectiva responent a una realitat objectiva, mentre que els estats opressors creen alienació, és a dir, imposen la destrucció de l'autoconsciència popular per tal d'imposar (ben conscientment) un sentiment de pertinença igualment nacional, però aliè: el propi de l'Estat opressor. Avui sabem bastant sobre com es desenvolupà (i es desenvolupa) aquest procés al nostre país. I podem observar com hi avença aqueixa alienació imposada a un poble remarcablement homogeni: a partir del canvi de segle del XVIII al XIX, els catalans de cada banda de la frontera comencen a percebre els de l'altra com a "estrangers" ("espanyols" o "francesos"), quan uns i altres vivien en la mateixa llengua, immersos en la mateixa cultura, sovint emparentats i dedicats a activitats similars sobre territoris contigus d'un paisatge i una orografia intercanviables, etc. No els separava pas cap "tria", evidentment, sinó la superstructura ideològica insuflada pel racionalisme oligàrquic estranger dominant a cadascuna de les bandes.

Sóc ben conscient que aquest llenguatge emprat pot semblar a més d'un lector innecesssàriament dur, "ideologitzat", fins i tot "polititzat" (vade retro, ente infernalis!). Senzillament, és l'únic llenguatge apropiat a la matèria de què tracto. Tot això cal dir-ho. I cal dir-ho en nom del rigor científico-metodològic; perquè a partir d'una percepció desalienada, autocentrada, podem fer constatacions que es corresponen amb la realitat, mentre que el discurs del poder (del poder estranger), senzillament, amaga i tergiversa aqueixa realitat: la nostra.

Cal dir-ho, així mateix, en nom dels interessos del nostre poble oprimit. Qualsevol buròcrata de la historiografia oficialista anglosaxona pot sentir una curiositat de caire entomològic envers aqueixos catalanets tan estranys, i, per aquesta via, acabar combregant amb rodes de molí i veient un procés de "formació d'Espanya i França a la Cerdanya" allà on hi ha el procés d'etnocidi hispano-francès contra el poble català. Nosaltres, en canvi, només podem prendre'ns la qüestió amb la mortal seriositat de qui s'hi juga l'existència. Només cal pensar en els mites imposats per l'imperialisme al nostre poble; per exemple, la geografia alienada del principatí mitjà, per al qual les Canàries són molt més a prop que Narbona, el Nord és Euskadi (tot i ésser a l'oest de Catalunya), el Sud Andalusia (i no pas Tortosa, València o Alacant), i Portugal un "país veí" (tot i que Catalunya no hi limita per cap banda, havent-hi pel mig l'Aragó i tot Espanya, etc.).

Val la pena analitzar, ni que sigui per damunt, aquest concepte tan elegant i postmodern de la "formació d'Espanya i França a la Cerdanya" (punt que no es refereix pas a l'article d'en J.M., evidentment). Tothom --és una evidència constatable empíricament-- neix en una societat que funciona en una llengua determinada i que té uns referents culturals (antropològics, diguem-ne) determinats, etc., que defineixen i estructuren aqueixa societat de manera essencial i, en tot cas, prèvia al que pot ésser un carnet d'identitat o tal o tal color damunt un mapa. D'aquesta manera, tothom sap, o hauria de saber, que els repartiments de Polònia no van comportar pas que, des del mateix instant en què es produïa la signatura dels tractats de repartiment, els polonesos es transformessin, automàticament, metafísicament, en alemanys o en russos (en llengua, cultura, consciència, etc.), segons l'amo a què els haguessin lliurat. La mentalitat estatalista, emperò, sembla funcionar a partir de contrapercepcions d'aquesta mena; i això és, segurament, perquè el membre d'una nacionalitat opressora, en no sentir la necessitat d'entendre com funciona sociolingüísticament la seva comunitat nacional, és incapaç d'aplicar aquestes mateixes normes generals de funcionament social a l'anàlisi d'altres societats, i, menys que a cap, a societats nacionalment oprimides, és a dir, bàsicament silenciades. En definitiva: quan analitzem la realitat de qualsevol nació mancada d'Estat propi, tenim en joc, d'una banda, l'estructura nacional, etnolingüística, i, de l'altra, la superstructura estatal. Un buròcrata oficialista qualsevol, dèiem, inverteix alegrament els termes, tal com correspon a una mentalitat estatalista: per a ell, el fet nacional és "relatiu", mentre no tingui darrere un Estat independent propi, consolidat i d'una certa antiguitat; mentre no sigui l'Imperi Britànic, posem per cas. En canvi, el fet estatal és un valor absolut; de manera que els nordcatalans, en un moment determinat de la història, opten llibèrrimament per la francesitat. No fem pas cap valoració d'intencions; ressaltem el fet que, objectivament, una aproximació d'aqueixa mena produeix resultats justificatius de l'status quo colonial. Observem, d'antuvi, que s'hi tracta la societat catalana del XVII com si hagués estat una mena de realitat amorfa i (permanentment?) transicional que qualsevol pogués pastar a gust; com si qualsevol a'hi pogués posar a "inventar" "identitats" i a "proposar-les" a lliure (lliure!) refrend d'aqueix poble informe. No, senyors meus: la Cerdanya (com tota frontera intracatalana, com tota frontera intranacional) és un laboratori viu on constatar l'essència i la metodologia i la motivació de l'opressió nacional. Repetim-ho: els imperialismes actuants a (contra) Catalunya hi exerciren (hi exerceixen) una política etnocida amb l'objectiu conscient de substituir-ne la personalitat nacional catalana (preexistent, i per això susceptible de substitució) per la personalitat nacional espanyola o francesa (igualment preexistent, i per això susceptible d'ésser imposada). Et toute la reste est littérature.

Puntualitzem, doncs, entorn de la qüestió de la muga intracatalana, una sèrie de fets històrics perfectament coneguts i documentats (estalvio tant com puc la bibliografia, prou voluminosa i prou evident, i, en tot cas, remeto a la recollida en l'article que critico, tot afegint-hi, potser, La persecució política de la llengua catalana, de Francesc Ferrer i Gironès, i El petit llibre de Catalunya Nord, de Llorenç Planes, així com recomanant un passeig pels clàssics de Pere Verdaguer i per l'imprescindible Qui sem els catalans del Nord):

--a) la partició de Catalunya va ser feta contra la voluntat dels interessats: les institucions principatines no la van reconèixer mai, i l'oposició popular nordcatalana hi fou ben evident. Es pot discutir força sobre la valoració i la tipologització de la revolta dels angelets, i és evident que, tant en aquest conflicte com en d'altres de l'època, de Catalunya o d'altres països, s'estableix una dialèctica molt complexa entre els interessos populars i els de l'oligarquia, així com entre l'oligarquia autòctona i els diversos imperialismes en conflicte: per exemple, Eva Serra ens ha mostrat ["Catalunya el 1640", Pedralbes, any XV, núm. 15 (1995), p. 137-150, i, en particular, p. 145] com la Guerra dels Segadors suposa, en bona mesura, una reacció d'unitat nacional interclassista contra l'agressió estrangera, sense obviar els conflictes de classe interns; en acabat --i com remarca l'article de J.M.--, atrapat el país en la lluita d'interessos franco-espanyola, els patriotes d'una banda poden acabar passant la frontera per tal d'exterminar els patriotes de l'altra banda en nom de l'imperi rival. Dit i assumit tot això, el fet és que el nom de angelets de la terra, d'encuny popular evidentíssim, ens diu molt sobre la percepció popular nordcatalana envers els lluitadors a què era aplicat, així com envers llurs enemics.

--b) la voluntat imperialisto-etnocida de l'Estat francès és palpable des del primer segon: les llibertats catalanes són ignorades olímpicament, i la persecució lingüística comença de menera pràcticament immediata, amb la seva efectivitat summament relativitzada tan sols pels dèficits infrastructuals que caracteritzaven els estats de l'època, prou menys eficients (ai las!) que els actuals.

--c) la consciència nacional catalana conrtinua plenament viva i inalterada a Catalunya Nord durant segle i mig entre les classes populars (i, en aquest punt, la bibliografia és aclaparadora); la ruptura de la solidaritat ètnica entre ambdues bandes de la frontera no es produeix fins a la Revolució Francesa.

--d) en J.M. ens fa cinc cèntims, ben aguts, de les negociacions que emmenaren al tractat dels Pirineus (1659) i a la consegüent conferència de Llívia (1660). Valdria la pena, amb tot, remarcar el patètic grau d'absurditat ahistòrica que traspuen les argumentacions usades per ambdós bàndols en aqueixes negociacions: aquestes "Espanya" i "França" pretesament existents des d'abans de la romanització i suposadament dotades de "fronteres naturals" que --emperò-- serien les de les grans demarcacions administratives romanoimperials, etc. Paral·lelament hi ha també alguna altra mena d'argumentació, de caire merament tècnico-jurídic, que produirà absurditats addicionals, com ara l'enclavament de Llívia. Patètic, tot plegat, al costat dels drets de tot un poble; observació, per cert, que no té res de ahistòric: Pèire de Marca i companyia sabien molt bé el que es feien i per a qui treballaven. No és ahistòric denunciar pactes fets d'esquena dels afectats, contra llur voluntat constatable i tot violant la legalitat vigent en aquell moment històric; no: ahistòric és parlar de la "Catalunya francesa", o del "descobriment d'Amèrica", o de la "Reconquesta".

--e) l'article qie critiquem ens parla de ruptures, de continuïtats i de simetries; però fa ben bé l'efecte que oblida o menysté una continuïtat bàsica: la continuïtat ininterrompuda d'una mateixa base lingüístico-cultural a ambdues bandes de la frontera intracatalana. Així com tendeix a obviar una simetria clarificadora: la política etnocida dels estats, minuciosament paral·lela. Aquí hom palesa un cop més que el cas català és un exemple típic de nació oprimida i, alhora, dividida entre diversos estats, amb cadascun pugnant per absorbir-la pel seu compte, i amb el resultat depenent dels anticossos que la nació oprimida sigui capaç de generar, etc.

Sobre els errors terminològico-conceptuals

Aqueixos elements de l'article que hem caracteritzat com a errors d'òptica es reflecteixen directament en part de la terminologia usada, és a dir, en l'aplicació acrítica --tal vegada per automatisme irreflexiu-- de tot d'elements provinents d'una certa terminologia aliena, imprecisa i, sovint, capciosa, que hom manlleva de la historiografia oficialista hispano-francesa, tot entelant la capacitat d'autoanàlisi, de reflexió crítica sobre la nostra realitat objectiva. Cal insistir que la precisió terminològica té una importància decisiva, i no pas per manies nominalistes ni per absurdes pruïges eufemístiques, sinó perquè, com ha remarcat algú, "els mots signifiquen": tota terminologia es limita a expressar i a evidenciar la conceptualizació que la informa.

A penes uns exemples (no exhaustius) d'aquests usos terminològico-conceptuals a què ens referim:

--a) hom hi usa Espanya i França no pas en el sentit propi d'aquests corònims, és a dir, com a noms de les nacions respectives (de llurs territoris), sinó con a sinònims dels respectius estats multinacionals de què aqueixes nacions constitueixen la nació titular, dominant i opressora. Com si --posem per cas-- Occitània fos part integrant de França, en comptes d'ésser una nació en si, tan diferent de França com d'Itàlia, Catalunya o Espanya; com si Occitània no fos una nació, per bé que mancada d'Estat propi i trossejada entre els estats francès, italià i espanyol; com si Valònia no fos França (perquè no forma part de l'Estat francès) i Bretanya i Còrsega sí (perquè no tenen altre remei que formar-ne part). Això implica convalidar la fetitxització ahistòrica dels corònims nacional-imperials, pretesament elevats a termes topogràfics objectius; exactament com aqueixa "Espanya" que suposadament inclou una determinada part de la Cerdanya (però, és clar, només una part).

--b) hom hi parla de "allò que comunament anomenem Catalunya". "Comunament", ¿qui, quan i on? O Catalunya és el nom de tot el país (de Salses a Guardamar, de Fraga i el Carxe fins a Maó i l'Alguer), o bé aquest és un terme que cal deixar en hibernació mentre anem usant "Països Catalans" (com ja apuntàvem al principi). Això a banda, i si hom no assumia aquesta accepció del nostre corònim nacional, ¿què hauria de significar Catalunya? ¿Allò que ens ve definit pel l'Estat espanyol en nom dels seus interessos nacional-imperialistes, que tenen més aviat poc a veure amb l'objectivitat científica ni menys encara amb la reflexió desapassionada? Si Molló és Catalunya, ¿no ho és Prats de Molló? ¿Quan els nordcatalans han deixat d'anomenar la llengua català, ni d'autodesignar-se catalans? ¿Qui encunyà el terme Catalunya Nord, sinó els nordcatalans de la revista Nostra Terra?

--c) hom hi parla de "Catalunya francesa" i de "Rosselló" com a --diguem-ne-- sinònims de Catalunya Nord. Parlar d'una "Catalunya francesa" implica negar la catalanitat d'aqueix bocí de Catalunya, i, implícitament, negar l'existència d'una nació catalana: si hi ha una Catalunya "francesa" i, és clar, una altra de "espanyola", això només es pot interpretar com que "Catalunya" és un terme merament geogràfic, de manera que hi ha certs espanyols i certs franceses que són coneguts com a "catalans" per determinades raons històrico-toponímiques que coneixen els erudits. Pel que fa al Rosselló, es tracta d'una comarca, així com els rossellonesos en són els habitants; l'ús de "Rosselló" amb el valor de 'Catalunya Nord' és un invent francès que pretén desvincular aqueixos territoris de la resta de Catalunya, i que precisament per aquest motiu ha estat molt ben acollit per l'oficialisme espanyolista; només cal veure amb quina alegria la premsa espanyola ha abandonat exotopònims que formen part integrant del llegat històric de la llengua espanyola, com ara Lenguadoc i Perpiñán, per tal d'adoptar els francesíssims Languedoc i Perpignan... en nom, probablement, del respecte a la toponímia genuïna! En canvi, Catalunya Nord és un terme autocentrat, desalienat, fins i tot creat per gent de la mateixa regió, que dóna compte de la nacionalitat objectiva del territori a què s'aplica, així com de la situació geogràfica d'aqueix territori en el marc que li és propi (és a dir, en el marc de Catalunya) i de la situació objeciva de dependència estrangera; de separació estatal envers la major part de Catalunya (igualment sota dependència d'un altre Estat estranger). ¿Hem de clarificar la nostra mateixa realitat, o hem de sotmetre la capacitat d'autopercepció als interessos d'una pseudològica aliena?

--d) hom hi parla de "incorporació a França", en un exercici objectiu de metafísica estricta. França és una una nació; per tant, "incorporar-se a França" només pot significar 'esdevenir francès, transformar-se en part integrant de la nació francesa'. ¿Que potser Catalunya Nord deixà d'ésser catalana en ésser signat el tractat dels Pirineus, tal vegada a la manera de Polònia que examinàvem més amunt? Molts científics socials catalans semblen pensar-ho en esborrar Catalunya Nord de la història catalana del 1659 endavant, i en parlar de "pèrdua del Rosselló" o de "mutilació de Catalunya"; com si la gran garantia de la catalanitat fos la vinculació al rei de Castella, primer, i la pertinença a l'Estat espanyol, més endavant. Evidentment, caldria parlar de "incorporació a l'Estat francès (o al Regne de França)", de "annexió francesa", etc., de la mateixa manera que en 1707-1716 tindrem la incorporació a l'Estat espanyol, o sigui, l'annexió espanyola.

--e) hom hi parla d'Occitània en termes igualment estatalistes, com ara "departament de l'Arieja". Aquesta referència a terres occitanes en termes de les divisions administratives franceses que, per començar, eliminen la toponímia autòctona, ¿hem de considerar que responen a cap mena d'objectivitat desconnotada? ¿No fóra més correcte, potser, i en tot cas més respectuós amb les terres germanes a què ens referim, parlar del Llenguadoc, o de les Fenolledes i el Carcassès, o de les terres de Narbona?

--f) el 1659, el monarca regnant al nostre país era Felip III, comte de Barcelona, rei de València, rei d'Aragó, etc., etc. ¿Per què hem d'anomenar-lo Felip IV, tot falsificant la realitat del moment en funció de la numeració espanyola i, en darrera instància, en exercici teleològic irreflexiu?

Conclusió

El present treball ha consistit en una crítica de "El Tractat dels Pirineus", article del company J.M. que, publicat en aquest web mateix, és interessant, honest i ben documentat, com és habitual en l'autor, però en el qual hem constatat una sèrie d'errors d'òptica, conceptuals i terminològics que són perfectament superables i que caldria superar, en el ben entès que la voluntat autocentrada de l'autor dista molt de l'alienació nacional que caracteritza bona part de la producció historiogràfica catalana professional.


Juliol 2002

Pàgina principal