El talp
web alternatiu

http://www.racocatala.cat/eltalp

Franco i l’espanyolisme 

per Joan Fuster

 

Presentació

“La unidad del hombre (...) que se sienta cansado con una vieja hilandera del Pirineo o que habla con un ticuna en Arara, con una india mixteca en Oaxaca, con un quechua en El Cuzco, con un pardo en Lima, con un negro en Puerto Rico o en el Chocó. Es el hombre viendo –a través de su lengua--  el espectáculo del hombre. Y hoy, aquí, varado en la orilla del Amazonas por una tormenta que nos impide navegar. Hoy y aquí, con gentes que buscan nuestra lengua para liberarse de la miseria y llegar a ser, lisa y llanamente, hombres.”

Manuel Alvar. Teoría lingüística de las regiones (1975), p. 11

 

Aquest article de Joan Fuster és una autèntica fita, en múltiples sentits i per motius diversos. Ho és històricament i, potser encara més, de cara al futur.

Primer, i com va dir  Pierre Vilar, és un pamflet memorable;  i ens permetem subratllar-ne l’eficiència, tant del punt de vista político-ideològic com del literari.

Segonament, i malgrat les reticències de Vilar, és una constatació científica que calia fer, i que poques vegades s’ha fet amb tanta lucidesa. Perquè, en efecte, és constatable, documentalment i en el dia a dia, fins a l’extrem de l’evidència palmària, que la dreta-dreta i la presumpta esquerrona espanyoles, tant polítiques com socials, comparteixen una mateixa idea de España: que tot l’Estat espanyol és una sola i única nació, España, unilingüe i monocultural; que això constitueix, en si, un valor suprem, i previ a tota opció política; i que val, literalment, tot, per a preservar “la sagrada unidad de las tierras y pueblos de España”, incloent-hi, sobretot, la presumpta unidad lingüístico-cultural. En aquest extrem, entre la dreta-dreta i la presumpta esquerrona espanyoles hi pot haver diferències de matís o de forma, però no gens quant al fons. Entestar-se a ignorar aqueixa evidència tan àmpliament contrastada constitueix un autoengany –alienador, no cal dir-ho— que impedeix d’entendre els termes reals del problema, en general, i que, en el cas específic dels catalans, ens condemna a persistir en aqueixa cerimònia perversa del jugar a perdre: és l’opció idiosincràtica del dipatriotisme, és clar. Així, aquesta intervenció fusteriana constitueix una victòria de la clarificació ideològica, i de caràcter ben bé irreversible, llevat que hom opti conscientment per la regressió (que, per descomptat, és l’opció de la cultureta catalana oficial, abocada en el sentit invers).

Tercerament, és una fita historiogràfica, en tant que un dels primers textos a plantejar  seriosament l’estudi sistemàtic del nacionalisme espanyol, camp que trigaria força a desenvolupar-se, i no pas sempre amb la coherència de la planificació fusteriana.

En quart lloc, i per acabar, presenta una comprensió sociològica del fenomen nacionalista, com a ideologia de masses, que s’avançà als corrents internacionals de recerca, a més de superar-ne la majoria en congruència lògica i en correspondència amb la realitat. Prenguem nota, per exemple, de la manera com Fuster subratlla (i emprem ací terminologia sorgida amb posterioritat) la importància decisiva que la cultura populista, divulgada per l’espai “nacional” de comunicació, té en la configuració del nacionalisme trivial fins a prendre la forma de sentit comú establert o “religió nacional”. Una temàtica que Fuster ampliaria en “Per una cultura catalana majoritària” (a la nadala d’en Carulla de 1980), article recuperat com a llibre sota el títol emblemàtic de Ara o mai (1981). I una matèria que Josep Gifreu convertiria tot seguit en camp d’estudi monogràfic, mitjançant una obra quantitativament important i qualitativament tan vital per al país com conscientment ignorada pels cercles de poder (pluri)regionals.

Val a dir que, de llavors ençà, aquesta via d’espanyolització, que, en les circumstàncies actuals, és la decisiva, s’ha ampliat, aguditzat i sofisticat de molt; avui, la cultura populista espanyola, per lamentable que sigui en força casos, ha adquirit un prestigi inèdit al nostre país, i, sovint, ja ni amaga la voluntat nacionalitzadora (alienadora): la música nacional, el cine nacional, la selección nacional... (l’enyorat Contrastant  ho analitzava de manera exemplar). Paral·lelament, i com a correlat de la desvaloració de la llengua, la catalanitat cultural s’ha vist cada cop més arraconada socialment, sobretot en els aspectes més industrials (música, cinema, espectacles...), i ha anat perdent (sobretot a Catalunya mateix) l’enorme prestigi de què havia gaudit (fins i tot a Espanya). I això, cal explicitar-ho, malgrat la qualitat mitjana de la creació autòctona, perfectament homologable a la de qualsevol altre país europeu (per bé que, això sí, amb dèficits d’oferta que es deuen essencialment a la interposició imperial). De fet, les generacions sudcatalanes crescudes sota el règim postfranquista viuen immerses en l’espanyolitat lingüístico-cultural, referencial i ambiental fins a uns extrems difícilment concebibles per les generacions més grans, incloent-hi les que arribaren a la maduresa sota el franquisme més negre. No és altra cosa el que testimonia el Baròmetre de la comunicació i la cultura en les diverses entregues periòdiques: les generacions més joves “consumeixen” fins i tot menys català que les més grans. Tout va bien, madame la baronesse. Això no hauria de ser cap sorpresa per a ningú que observi la realitat amb un mínim de realisme: no podia donar altre resultat la política duta a terme als darrers trenta anys, la qual, en renunciar a la normalització lingüistico-cultural * (a un programa com el presentat per Fuster en Ara o mai, per exemple), s’ha dedicat a regularitzar la minorització, mentre l’Estat espanyol (de la UCD al PSOE i al PP i al PSOE i...) i la societat civil espanyola es bolcaven en la colonització absorcionista i en la magnificació de l’españolía, autoproclamada demomoderna, amb tota mena de mitjans, sense la menor inhibició i, a més a més,  aprofitant l’inqüestionable statu quo establert pel franquisme... i els amplis agafadors del col·laboracionisme intern.

Malgrat tot, avui sí que sembla avançar una certa consciència que tot el món polític, social, econòmic i cultural espanyol (almenys tot aquell que té un mínim de rellevància) és unànimement, monolíticament espanyolista. Avança, dèiem, en la mesura que avança una certa filoconsciència filoindependentista. Que aquest corrent, ara vague i amorf, creixi i maduri fins a reeixir en autèntic moviment d’alliberament nacional, massiu i políticament viable, implica molt més; implica, per exemple, assumir igualment els objectius de l’Ara o mai. En tot cas, val la pena retornar als orígens d’aqueixa consciència, i, alhora, donar-los a conèixer als qui ara comencen a obrir els ulls: retrobem, doncs, les paraules de Mestre Fuster. Històricament, per a recapitular; de cara al futur, per a retroalimentar la maduració de la consciència nacional del nostre poble, de Salses a Guardamar. **

Pol Sureda

 

*  La tergiversació del terme aracilià normalització lingüística duta a terme per l’oficialisme postfranquista català (de, diguem-ne, ‘recuperació del ple ús de la llengua en tots els àmbits arreu del domini, fins a atènyer-hi la situació del danès a Copenhaguen’ a ‘coneixement –passiu-- del català i –actiu-- de l’espanyol en acabar els estudis en aquesta --o aquella-- comunitat autònoma’) constitueix una de les maniobres político-intel·lectuals més miserables de la història contemporània d’aquest país.

**  En aquest sentit, vegeu també Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos, de Joan-Lluís Lluís (2002).

 

---------------------------

Franco  i l’espanyolisme

Joan Fuster


Font: pròleg a: ARBÓS, Xavier; PUIGSEC, Antoni. Franco i l’espanyolisme. Barcelona: Curial, 1979. (Biblioteca de cultura catalana; 44)  Recollit en Pamflets polítics (Barcelona: Empúries, 1985. Biblioteca universal Empúries, 16), i, posteriorment, en altres reculls antològics de Fuster, com ara Contra el nacionalisme espanyol, a cura de Jaume Pérez Montaner (Curial, 1994. La Mata de Jonc, 26), i Breviari cívic, a cura de Josep Iborra (Edicions 62, 1996. MOLC, 119).


El llibre que el lector té ara entre mans és potser la primera aportació documentada a la història d’un tema importantíssim: la del nacionalisme espanyol. Certament, es tracta d’una monografia, i l’àmbit que explora es redueix, de fet, a l’etapa de la dictadura franquista i, més en concret, a les manifestacions oficials, la majoria de les quals procedents del mateix Caudillo. Però ja és un començ. Amb un al·licient suplementari: ens presenta la “matèria” en un dels seus moments de màxima crispació retòrica, i som molts els qui els hem viscuts i n’hem estat víctimes. En aquestes pàgines queda enregistrada, només, una parcel·la del fenomen. L’obra gairebé exhaustiva de Josep Benet, Catalunya sota el règim franquista, 1 les havia precedides amb notícies i textos d’una procedència mes amplia, centrats sobretot en l’aspecte “repressiu”. Esperem que, en un futur immediat, es multiplicaran les indagacions en aquest sentit, i que seran intentades, com la que ací prologo, no amb un propòsit lacerat de “memorial de greuges”, sinó en termes tan objectius com la “ciència històrica” 2 permet. I pensant sempre que qualsevol temptativa d'”història total” --sigui “història d’Espanya”, sigui “història de Catalunya” o “dels Països Catalans”, sigui qualsevol altra “història” de nacionalitats ibèriques, i fins i tot una “història d’Europa”-- no podrà ser ni tan sols mitjanament “total” si escamoteja o posterga la “ideologia nacionalista”. Avui encetem un camí llarg i complicat. Cal assumir-lo amb paciència i tenacitat.

Pel que afecta el “nacionalisme català”, millor dit, el “catalanisme”, tan tímidament reivindicatori al capdavall, 3  i d’una genealogia curta, que no sobrepassa el segle XIX, existeix una relativa abundància de papers, no sempre massa “científics”, que d’alguna manera volien explicar el procés de la nostra frustrada recuperació nacional. N’hi ha que, procedents de casa i amb un utillatge conceptual pseudomarxista, únicament resulten curiosos en la mesura que tradueixen un cert masoquisme, no sé si individual o de grup, però encantadorament idiota. 4 I n’hi ha d'emanació forastera que són, en si, uns magnífics exemples de com el nacionalisme espanyol perpetua les seves intoxicacions sota l’aparença de la “història”.  5  També hi hauríem de comptar mes d’un cas --moltíssims casos, sospito— d’historiadors que, de bona fe o no, en referir-se al “catalanisme” obliden alegrement l'”espanyolisme”, sense el qual l’altre seria inintel·ligible. Tanmateix, i amb les aberracions apuntades, un català conscient pot saber fins a quin punt el seu nacionalisme és o no és una maniobra classista. Mai, en canvi, ni catalans ni espanyols no han sentit parlar de l’espanyolisme com una “ideologia de classe”.

I fóra simplificar molt la cosa si ara volguéssim interpretar el nacionalisme espanyol en funció d’allò que, fa vint o quinze anys, els hipotètics marxistes espanyols solien designar amb la tirallonga de la oligarquía latifundista semifeudal castellano-andaluza. I no perquè no fos exacta aquesta al·lusió. Ben al contrari. Responia a la veritat dels orígens. Però amagaven les conseqüències diàries --i multiseculars-- del predomini d’aquella “oligarquia”, que continuen vigents avui, quan són unes altres les oligarquies que manen, sense descartar-ne la clàssica. ¿No havia dit Herr Marx que “les idees dominants son les idees de la classe dominant”, o alguna cosa per l’estil? Doncs això. L'”oligarquia” espanyola inicial, disposant de l’aparell de l’estat, s’imposava a través d’una vasta capil·laritat administrativa tremendament eficaç: mestres d’escola, autoritats burocràtiques, catedràtics d’universitat, guardiacivils, escalafons, servei militar obligatori, capellans d’alta i baixa graduació, notaris, partits polítics... Com els “espanyols” hem arribat a convertir-nos en “espanyols”? I com i per què s’ha produït un “dubte” sobre el particular?

Aquest seria el problema a dilucidar, històricament. Ningú no s’ha pas d’enganyar: la investigació hauria de comprendre, en primer lloc, el “concepte d'Espanya”. Un gros volum de J. A. Maravall --un valencià espanyolista--, publicat en plena postguerra, i ja s’entén que penso en la “guerra d’Espanya”, proclamava que Espanya, durant l'edat mitjana, era una “idea” viva i conjunta, a la qual s’adheria tothom. El doctor Maravall hi feia moltes trampes, no sé si a consciència, i probablement no s’ha penedit mai d’aquell patracol. És el seu dret. Ara: allò era un pamflet polític –espanyolista-- adobat amb una erudició vasta i iridescent. Maravall, aleshores, ni tan sols era liberal, ai! Però no crec que avui, que ja és liberal, s’atreveixi a admetre que escrivia al dictat del “nacionalisme” militar: pretenia justificar “Espanya”, concretament l’Espanya de Franco. Havien fet alguna cosa diferent els de la generación del 98, abans de Franco? La generación del 98, bàsicament perifèrica --Azorín, Baroja, Unamuno, Maeztu, Valle-Inclán-- fou d’un espanyolisme rabiós: dir-ne “castellanisme” seria fer trampa. S’acarnissaren amb la Castella ex-imperial i pobra, que “envuelta en sus harapos desprecia cuanto ignora”. Després, el senyor Ortega y Gasset, amb les delícies del seu èmfasi, ho acabà d’embolicar, amb allò de l’España invertebrada i algunes perorates incidentals...

M’adono que divago, però no gaire. Intentava dir que, d’entrada, caldria que els historiadors --alguns historiadors— s’apliquessin a puntualitzar el “concepte d'Espanya” al llarg del temps, però no com el doctor Maravall, no per demostrar que Espanya és una creació paleolítica i providencialment prevista per Déu Nostre Senyor, sinó per aclarir-ne els factors político-socials que
la propiciaven. També caldria veure per què alguns historiadors d’esquerra han jugat l’ambigüitat de l’espanyolisme, a partir de la noció de “mercat nacional”. Si hi ha “un” historiador indígena que admiro és Josep Fontana: és l’únic que em mereix confiança. ¿No s’ha embolicat en una terminologia “nacional” per tot això d’un “mercat” que ho és, si arriba a ser-ho, de fa quatre dies? Un “mercat” --una classe dominant-- difon una “ideologia”: un “nacionalisme”. Avui és el nacionalisme espanyol; demà, probablement, hauria de ser un nacionalisme europeu, quan les duanes afluixin. Ni Cervantes, ni Descartes, ni Shakespeare, ni Ausiàs Marc, ni el Petrarca, ni... No hi compten per res. O sí: una mica. El “mercat” ho decideix tot?

L’estudi del “nacionalisme espanyol”, de tota manera, hauria de centrar-se paral·lelament a l’estudi dels altres “nacionalismes estatals” europeus. El francès resultaria modèlic. Tenen la seva font en els projectes de la monarquia absoluta:
la dels Capets, poso per cas. I la dels Àustries espanyols. I la cosa de les illes Britàniques, que se m’escapa. Són, en el fons, unes lluites d’hegemonia continental, vagues al principi, però finalment resoludes. “França” contra “Espanya”, “Espanya” contra “Anglaterra”, “Anglaterra” contra “França”... I no existien ni França, ni Anglaterra, ni Espanya: les dinasties corresponents i els seus feudals n’eren els protagonistes. Els nacionalismes estatals, com s’han configurat en el ple del segle XX, tenen dos enemics: els exteriors, i la xenofòbia hitleriana no era mes criminal que la dels holandesos, la dels belgues, la dels francesos, la dels italians, i paro de comptar, els uns contra els altres, “nacions” contra “nacions”; i els interiors, que som la merdeta afligida dels catalans, dels occitans, dels bascos, dels gallecs, dels del Tirol, de les infinites “minories” balcàniques, o un petit grup de poblets que no parlen l’idioma oficial. Els nacionalismes estatals han tingut la missió històrica de fer-se la guerra els uns als altres, d’una banda, i, de l’altra, la de suprimir dràsticament les reminiscències “nacionals” discrepants. L’obligació de l’estat espanyol --i del “mercat” corresponent-- era d’ensenyar-nos a parlar i a escriure en castellà.

El nacionalisme espanyol, quan comença? M’agradaria trobar-ne precisions. A l’època dels nostres pares --dels meus-- eren sarsueles com aquelles que segregaven la Marcha de Cádiz, el Banderita eres roja, banderita eres gualda o el Soldadito español, soldadito valiente. Mes encara: les ràdios actuals imparteixen hores i hores d’emissió amb Y ¡viva España! o l’España cañí, i mil discos mes, d’un patrioterisme “populista” que fa angúnia. Els partits polítics d’esquerra --de l’esquerra espanyola-- no protesten. Per què n’haurien de protestar, si ben sovint semblen estar-hi d’acord? Manolo Escobar podria ser tan vàlid per a la UCD com per al PSOE o el PCE. I per als capitans generals... Les cançonetes patriotardes han estat i són vehicle fluid d’espanyolisme. I els himnos regionales. I comèdies, i drames, i films, i novel·les, i assaigs, i estudis filològics més o menys seriosos...

En pla de broma, podríem dir que Espanya --no l’estat, la “ideologia”-- és una invenció de don Marcelino Menéndez Pelayo. La preocupació ve de mes lluny. Del conde-duque de Olivares? I què era Olivares sinó la famosa oligarquía latifundista semifeudal castellano-andaluza, a què es referia don
Santiago Carrillo abans de les divertides propostes de la reconciliación 6 i de la ruptura?... Tant se val. Tot això ho hauríem d’escorcollar: delicadament, seriosament, tècnicament. I que ningú no tingui escrúpols a denunciar que l’”esquerra espanyola” fa la impressió que ha estat i és un instrument nacionalista de la dreta, i de l’extrema dreta...

Jo no puc allargar-me en anècdotes ni en categories sobre el particular. Escric aquestes ratlles amb una pulcra intenció “catalana”, no “catalanista”, i des d’un racó del País Valencià, per a major inri. Pràcticament, hi ha “catalanistes” perquè hi ha “espanyolistes”. Si en el fons es discuteixen “interessos” grossos, els “catalanistes” i els “espanyolistes” s’uniran animosament. I tot serà “espanyolisme”. En un esquema que no abandoni la venerable noció de la “lluita de classes”, la burgesia catalana està condemnada a ser tremendament “espanyolista”. Prat de la Riba era “espanyolista”: defensor de l'”Espanya Gran”. 7 Però no tan “espanyolista” com alguns partits d’esquerra posteriors, si bé es mira. Prat tenia l’excusa de la seva “classe”. Els moviments populars, marxistes o no, al Principat, als Països Catalans, per què han de ser “espanyolistes”? No cal que siguin “catalanistes”. Tan repugnant és un nacionalisme com un altre, i només hauríem de fer una concessió a favor del nacionalisme dels oprimits: de les nacionalitats oprimides. La “ideologia” espanyolista necessita una anàlisi profunda. No solament les “dretes” han estat evidentment espanyolistes: també les presumptes esquerres. Si esquerres són. Que no ho sé. Una divertida digressió podria recaure sobre els espanyols “liberals”. Unamuno, Ortega, Menéndez Pidal, Américo Castro, Sánchez Albornoz, Perico el de los Palotes...

Tots són uns i els mateixos. Giménez Caballero --llegiu, si podeu, Amor a Cataluña--, el difunt don Américo, que propugnava militarment la introducció del castellà en els més catalanescos circuits de les muntanyes, don Claudio, tots els ministres de Franco i del pseudopostfranquisme, i Umbral i
la Real Academia Española. I don Ramón Menéndez Pidal. I don Juan Aparicio. Es l’España Una Grande y Libre... 8  La història del nacionalisme espanyol no és, ai!, exclusivament, la història del feixisme o del pre-feixisme. Hi ha un espanyolisme “liberal”. Per dir-ho exactament, hi ha un espanyolisme que es professa “liberal”. O fins i tot “d'extrema esquerra”. És un espanyolisme solidari de qualsevol altre espanyolisme. Castro, Pidal, Albornoz? No seran ni Laín, ni Tovar, ni Marías, l’alternativa. I això que el professor Tovar continua tan nazi com quan era jovenet. Laín comença, i molt tard, a comprendre què és ser liberal. Marías és una colossal proposició a riure. Tots ells, i mes, ens indueixen al bilingüisme. No calia, però. Ja sabíem que, per tirar endavant, hem de ser bilingües, com a mínim. Però, de més a més, volen que siguem nacionalistes espanyols, com ells. I no solament ells. Una certa quantitat de polítics espanyols que es diuen d’esquerra, i que cal molta imaginació per acceptar-los com d’esquerra, ens afligeixen amb el seu espanyolisme.

Aquestes són les coses que passen. Les que han passat, les que probablement passaran?... Esbrinar les tèrboles giragonses del nacionalisme espanyol, a través de la retòrica dels Ortega, dels Castro o dels Albornoz, i dels González, dels Carrillo, de la Montseny, és un repte suggestiu. La fantasmagoria de l'espanyolisme d'esquerres --quina?-- fa plorar. La dreta, militantment espanyolista, disposa del poder, del “revisionisme”, 9 de la socialdemocràcia i de les Hijas de María, que tot és un bloc unànime. L’”esquerra” intel·lectual ha de ser una opció crítica. I crítica, primer que res, “contra” l’esquerra. De cara a la dreta no cal perdre el temps. Ja la van fer com convenia Marx, Lenin, Stalin, la Rosa, i fins i tot Trotski i Mao, i Marcuse, i Adorno. Una esquerra crítica, en l’espai de l’estat espanyol, no la veig possible. I si ho fos, hauria de començar per això: per desmitificar el nacionalisme espanyol. L’espanyolisme no és una simple confecció de la dreta: és una confecció “espanyola”. Amb l’aval de don Salvador de Madariaga, “espanyol professional”, per entendre’ns. I amb mes ajudes: Besteiro, Negrín, Durruti. L'esquerra “espanyola” s’ha caracteritzat sempre per la seva innocència, i pel seu “espanyolisme” rabiós. Entre Calvo Sotelo i el doctor Negrín hi havia més afinitats que diferències...

Potser, ara, en aquesta divagació, sóc injust. No m’ho acabo de creure. Però potser sí. Sigui com sigui, queda en peu la perplexitat davant els plantejaments “nacionals”. Si Calvo Sotelo i Negrín coincidien en allò de antes roja (o azul) que rota, 10  l’anècdota, avui, pot induir a reflexions pessimistes. Tant se val. Una projecció aproximativament “cientifica” hauria d’enfrontar-se amb la mola dreto-esquerrana de l’espanyolisme, i delatar les complicitats que una determinada dreta i una determinada esquerra, no són ni dreta ni esquerra... La versatilitat sindical és un afegit discutible... Convindria que, des d’Euskadi, des de Galícia, des dels Països Castellans, provinguessin dades, reflexions i pertinàcies contra l’”espanyolisme”. Contra aquesta “ideologia” dreto-esquerranoide que, històricament, ha estat i és i serà amargament decisiva. Això que anomenem “Espanya” necessita uns detergents “ideològics”: precisament perquè és, bàsicament, una “ideologia”. Però és també l'estat...


Joan Fuster
Sueca, 9 octubre 1979

 

Notes dels editors de la versió web

1  Obra publicada originàriament a París, el 1973, i reeditada a l’interior des del 1978. Actualment disponible en versió ampliada, sota el títol L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya (1995). Limitada a l’àmbit principatí, cal complementar-la amb altres obres com València sota el règim franquista (1939-1951), de Santi Cortés (1995), i diverses de Josep Massot i Muntaner referides a les Illes. D’àmbit nacional són Per la llengua: llengua i cultura als Països Catalans, 1939-1977 (1980), de Carles-Jordi Guardiola, i Cronologia de la repressió de la llengua i la cultura catalanes, 1936-1975 (1994), de Josep Maria Solé i Sabaté.

2  Com és ben sabut, Fuster tenia una opinió molt escèptica, summament qüestionable, sobre la cientificitat de la història; idea de què, irònicament, és bona refutació la seva tasca  historiogràfica; vegeu, per exemple, Nosaltres els valencians, Poetes, moriscos i capellans, El bandolerisme català, Literatura catalana contemporània o La Decadència al País Valencià.

3  Ací resta ben palesa la càrrega pejorativa que llavors era habitual d’atribuir al terme catalanisme, emprat per a designar una mena de tebior regionalista difusa que no arribava a nacionalisme, amb què contrastava, a més. De fet, la posterior rehabilitació del terme catalanisme ha estat una victòria político-ideològica de qui n’havia estat l’únic valedor durant molts anys, el PSC (PSC-PSOE), més que més en vista del contingut actual, més vaporós encara, quan existeix.

4  Referència a l’obra de Jordi Solé Tura Catalanisme i revolució burgesa: la síntesi de Prat de la Riba (Barcelona, 1967), memorable pel seu caràcter ideològicament obtús i històricament analfabet, que provocaria la resposta de Benet, concretada sobretot en l’antologia Marxisme català i qüestió nacional catalana, 1930-1936 (París, 1974).

5  Referència genèrica a la historiografia espanyola coetània i, en particular, a la d’ínfules progressistes.

6  Reveladorament, el terme exacte era reconciliación nacional. 

7  Vegeu el manifest electoral de la Lliga Regionalista Per Catalunya i l’Espanya Gran (1916), últim document polític d’importància redactat sota el control de Prat.

8  Per als lectors més joves: aquest era la divisa oficial de l’Espanya de Franco.

9  Referència irònica al PCE-PSUC, segons la designació pejorativa donada a l’eurocomunisme tant pels estalinistes com pels comunistes pròpiament dits.

10  El 1935, en un míting celebrat, precisament, a Donostia, o sigui, a les colònies, José Calvo Sotelo, líder carismàtic de la ultradreta monàrquico-nacionalcatòlica, declarà que preferia Espanya “antes roja que rota”. Pel que fa a Juan Negrín (PSOE), primer ministre de la República en plena “guerra civil espanyola”, preferia arribar a un acord amb Franco abans que assumir les reivindicacions de les nacions oprimides, que sempre li semblaven desorbitades, per tímides que fossin; ho sabem, entre d’altres fonts, per les  memòries del seu ministre i correligionari Julián Zugazagoitia, així com del president de la República, Manuel Azaña, tots dos espanyolistes ben ortodoxos. A més, aquesta postura és ben coherent amb l’acció pública de Negrín, de la laminació sistemàtica de l’autonomia principatina (1937-1939) als famosos Trece puntos de Negrín (1938), que partien de “1. La independencia de España” i de “5. Libertades regionales sin menoscabo de la unidad española”, lletania que Negrín aniria repetint incansablement fins al final.

 

Annex il·lustratiu per a l’edició en línia: uns pocs clàssics de l’espanyolisme

Ordenats cronològicament per la primera edició. Cal tenir en compte que la majoria han estat --i són-- reimpresos en nombroses ocasions; i molts, reeditats en versions revisades i ampliades. Ens limitem a una petita selecció d’obres monogràfiques d’un cert gruix, especialment representatives i de repercussió notòria, aparegudes entre el canvi de segle i la mort de Franco. Vegeu-ne una selecció molt més àmplia, i que cobreix de 1492 a 1971, en: SCHMIDT, Bernhard. El problema español de Quevedo a Manuel Azaña (Cuadernos para el Diálogo, 1976), p. 375-383. Per al període posterior (que multiplicaria la llista per deu mil, aproximadament), vegeu producció bibliogràfica i mitjans de comunicació espanyols, passim.

Val a dir que, tant en aquesta llista nostra com en la de Schmidt, resta fora el noranta-nou per cent de la propaganda espanyolista, expressada sobretot indirectament, per via de sentit comú establert, en la historiografia , la lingüística i la recerca en general, el llibre de text (història, geografia...), la informació periodística, el món de l’espectacle, la pràctica política, etc., etc. Hi manquen, posem per cas, la hispanística internacional, els krausistes, els poetes i la majoria dels novel·listes del 98, els espontáneos hispanoamericans, Indalecio Prieto i un sens fi de creadors d’opinió. I ens reservem els botiflers (llevat de Maravall, inexcusable per la rellevància).

 

--MENÉNDEZ y PELAYO, Marcelino. Historia de los heterodoxos españoles (1880-1882)

--MALLADA, Lucas. Los males de la patria y la futura revolución española (1890)

--REPARAZ, Gonzalo [i.e. Gonçalo de]. España en África y otros estudios de política colonial. Con un prólogo de Segismundo Moret (1891)

--UNAMUNO, Miguel de. En torno al casticismo (1895)

--GANIVET, Ángel. Idearium español (1897)

--MACÍAS PICAVEA, Ricardo. El problema nacional (1899)

--COSTA, Joaquín. Reconstitución y europeización de España (1900)

--ALTAMIRA, Rafael. Psicología del pueblo español (1902)

--JUDERÍAS, Julián. La leyenda negra y la verdad histórica (1914) – ampliat com a La leyenda negra: estudios acerca del concepto de España en el extranjero (1917), amb ampliacions posteriors

--VÁZQUEZ DE MELLA, Juan. El ideal de España: los tres dogmas nacionales (1915)

--ORTEGA y GASSET, José. España invertebrada: bosquejo de algunos pensamientos históricos (1922)

--MADARIAGA, Salvador de. The genius of Spain (1923)

--MENÉNDEZ PIDAL, Ramón. Orígenes del español (1926) 

--MENÉNDEZ PIDAL, Ramón. La España del Cid (1929) 

--MADARIAGA, Salvador de. España: ensayo de historia contemporánea (1931)

--MAURA GAMAZO, Gabriel. Dolor de España (1932)

--GIMÉNEZ CABALLERO, Ernesto. Genio de España: exaltaciones a una resurrección nacional y del mundo (1932)

--MARAÑÓN, Gregorio. Raíz y decoro de España (1933)

--MAEZTU, Ramiro de. Defensa de la Hispanidad (1934)

--AZAÑA, Manuel. La velada en Benicarló (1937, publicat a l’Argentina des del 1939 i a Espanya des del 1974)

--GARCÍA MORENTE, Manuel. Idea de la Hispanidad (1938)

--AREILZA, José Mª de; CASTIELLA, Fernando. Reivindicaciones de España. Prólogo de Alfonso García Valdecasas (1941)

--CASTRO, Américo. España en su historia (cristianos, moros y judíos) (1948) – ampliat i revisat com a La realidad histórica de España (1954), amb ampliacions posteriors

--LAÍN ENTRALGO, Pedro. España como problema (1949)

--CALVO SERER, Rafael. España, sin problema (1949)

--MARAVALL, José Antonio. El concepto de España en la Edad Media (1954)

--SÁNCHEZ ALBORNOZ, Claudio. España, un enigma histórico (1956)

--MENÉNDEZ PIDAL, Ramón. El compromiso de Caspe, autodeterminación de un pueblo (1964) 

--MARÍAS, Julián. Consideración de Cataluña (1966)

--TOVAR, Antonio. Ensayo sobre el porvenir de España (1968)

--LAÍN ENTRALGO, Pedro. A qué llamamos España (1971)

--SÁNCHEZ ALBORNOZ, Claudio. Orígenes de la nación española (1972-1975)

--CASTRO, Américo. Sobre el nombre y el quién de los españoles (1973)

--OLAGÜE, Ignacio. La revolución islàmica en Occidente (1974) – versió ampliada de: Les arabes n'ont jamais envahi l'Espagne (1969)

 


Març 2008

Pàgina principal