El talp
web alternatiu

http://www.racocatala.cat/eltalp

 

Embriaguesa de fuel, o Catalunya, Galícia, el Kurdistan i els mecanismes de la provincianització

Pol Sureda

L’altre dia, en un programa televisiu català, d’intenció més o menys reflexiva, hom deia que durant molts mesos el PP havia aconseguit que Euskadi fos primera plana diària de tots els mitjans informatius, però que, d’un mes encà, el gran centre d’interès era el cas del Prestige. "Els periodistes –s’hi deia-- no hem sabut trobar cap altra matèria més important." En efecte. Però, des del punt de vista que ens afecta més directament com a societat, sí que n’hi ha, de matèria més important, i amb molta diferència. En el moment en què aquest programa reflexionava així en veu alta, feia a penes una setmana que el Consell d’Estat francès havia prohibit l’ensenyament en català al si del sistema públic. L’havia prohibit, insisteixo. Aquesta és l’agressió més greu que ha patit la nostra llengua, en el camp específic de l’ús oficial (o oficiós), d’ençà de la mort de Franco. En termes absoluts i relatius, l’agressió (i la regressió) és més greu que tota la gestió de Lerma i de Zaplana al País Valencià, que els successius manifiestos barcelonins, etc. El fet que l’ensenyament en la nostra llengua sigui prohibit al nostre país ha tingut un ressò escàs a la premsa del Principat, i probablement menor encara a la resta de la Catalunya del sud de les Alberes. Per què? Perquè, senzillament, la premsa que patim considera que això no té gaire a veure amb nosaltres, perquè s’esdevé "en un altre país"; a "França", concretament.

Què succeeix, en canvi, amb el cas del Prestige, a Galícia? El cas del Prestige és sagnant, i reflecteix moltes coses, com, per exemple, el menyspreu absolut que l’Estat espanyol sent per Galícia. Vejam, però, la repercussió que ha tingut la qüestió a Espanya; no tan sols en els mitjans de comunicació, sinó també (o sobretot) en l’opinió pública: a peu de carrer, tothom està horroritzat i indignat; gent de Salamanca, d’Almeria, etc., etc., se’n va voluntària cap a Galícia, a ajudar, desinteressadament, per pur altruisme. Molt cert; i no seré jo qui relativitzi llur exemplaritat cívica, com no relativitzaré la imprescindible solidaritat amb la germana Galícia. Ara bé: per què tota aquesta conscienciació? Breu: perquè aquesta gent es pensa que aquest desastre ecològic s’esdevé a la seva nació. No veuen pas Galícia com a nació (una nació altra) amb què cal ser solidaris, sinó com a part integrant d’Espanya, i és per això que s’hi senten implicats i que reaccionen com reaccionen. De fet, la resposta que aquesta tragèdia gallega ha tingut a la resta de l’Estat funciona com a reafirmació de la cohesió nacional espanyola de l’Estat espanyol, en tant que percebut com a "Espanya", com a nació espanyola. Dit altrament: si l’accident s’hagués esdevingut tan sols uns quilòmetres més avall, és a dir, a l’Estat portuguès, el ressò espanyol hauria estat immensament menor, i no hi hauria hagut primeres planes, ni hi hauria hagut massiva arribada de desinteressats voluntaris espanyols. Encara que els fets s’haguessin esdevingut al mateix país galaicoportuguès. I, dit això, fóra molt interessant d’esbrinar quin és el grau d’implicació de l’opinió pública de l’Estat portuguès amb l’actual tragèdia gallega: no m’estranyaria gens que fos molt menor que la dels espanyols, perquè als portuguesos els han ensenyat que Galícia —contra tota evidència-- "no és Portugal", sinó "Espanya", i, per tant, és probable que el portuguès de carrer no se senti necessàriament implicat en allò que passa a Galícia, és a dir, al seu mateix país, però a l’altra banda de la frontera estatal.

I el paper català en tot aquest afer es redueix a reaccionar exactament igual que la gent de Salamanca, d'Almeria, etc., és a dir, .en funció d’una consciència nacional espanyola, és a dir, de manera alienada, provinciana i subalterna. Té molta més importància una "tragèdia nacional espanyola" que no s’esdevé pas a Espanya, que no una tragèdia nacional catalana sense pal·liatius.

En aquest mateix programa que deia, tot seguit entrevistaren el cèlebre cantant kurd Shivan Perwar, el qual porta dècades exiliat i perseguit per les autoritats turques pel greu crim de cantar en kurd. Perwar és a Catalunya perquè acaba de rebre un premi internacional del nostre valuós CIEMEN (Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i les Nacions). L’entrevista, és clar, fou punyent: Perwar ens parlà de la solidaritat catalano-kurda, ens comentà com hi ha hagut gent detinguda i torturada pel simple fet d’escoltar discos seus... A una pregunta de l’entrevistador, Perwar apuntava que fóra molt interessant l’ingrés de Turquia a la Unió Europea, perquè així Turquia rebria d’"Europa" tota una sèrie de lliçons de democràcia i de respecte pels drets humans. Ni a un dels contertulis catalans li va passar pel cap de dir al nostre amic kurd que la Unió Europea és qualsevol cosa menys una escola de respecte envers els drets col·lectius de les nacions oprimides, essent com és un club d’estats nacionalment opressors, la majoria dels quals amb un cadàver o altre a l’armari, i sempre amb l’ínclit Estat francès al capdavant, tan exemplar en aquestes matèries. Cap dels contertulis catalans va saber dir-li la veritat: que a la Unió Europea no li importa el més mínim la sort del Kurdistan, i que el màxim que pot aprendre Turquia de la Unió Europea és a canviar els mètodes, i dedicar-se a liquidar kurds, principalment, mitjançant la televisió, els diaris, l’ensenyament, el doblatge cinematogràfic, etc. (com es diu "Operación Triunfo" en turc?) , i no a fer-ho principalment a base de napalm. I és que les formes depenen de la relació de forces, de les condicions objectives, mentre que el fons depèn de la voluntat política, la qual, per exemple, és idèntica a l’Estat turc i a l’Estat francès. Em direu que la forma, ací, no és cap broma, i que amb el sistema UE els kurds almenys podran sobreviure biològicament. Cert. Com a turcs, això sí. És com a Catalunya: ¿per què treure els tancs al carrer, com Pinochet el 73 a Xile, ni per què exterminar físicament catalans, com l’imperialisme serbi féu amb els bosníacs, quan pots obtenir el mateix resultat de manera "pacífica", invisible i "democràtica", enmig d’una plàcida quotidianitat enverinada? Quan, per exemple, pots aconseguir que els catalans del sud de la frontera siguin cecs i sords a l’ofensiva anticatalana que es desferma obertament al nord de Catalunya, alhora que se senten intensament afectats per una tragèdia ecològica esdevinguda en un altre país, i afectats no pas per solidaritat internacionalista, sinó per nacionalisme espanyol, és a dir, perquè estan convençuts que s’esdevé "en nuestra patria"...


Desembre del 2002

Pàgina principal