El talp
web alternatiu

http://www.racocatala.cat/eltalp

 

EL PAPER DE LA GEOGRAFIA A L'HORA DE DETERMINAR EL CONCEPTE PAÏSOS CATALANS

«La Géographie, ça sert, d'abord, à faire la guerre.»

Yves LACOSTE, 1976

Publicat a: Debat sobre els Països Catalans. Barcelona, 1977, p. 227-238

Carles Carreras i Verdaquer, Lluís Casassas i Simó

Aquesta comunicació, que, en principi, per molts pot ser considerada força interessant, ben possiblement planteja més consideracions a l'entorn del concepte Geografia que a l'entorn. del concepte Països Catalans, com hauria de ser el seu propòsit. Creiem, però, que tot clarificant-ne el concepte, clarificant el paper de la Geografia, -la seva significació i possible utilització, és com millor un geògraf pot contribuir a aclarir una qüestió, dissortadament complexa, polèmica i, molt sovint, mal entesa, com la dels Països Catalans, amb la qual la Geografia hi està absolutament relacionada.

Si volem acostar-nos al concepte de Països Catalans des d'un punt de vista científic, en definitiva, el que hem de fer primer és acostar-nos al concepte de nació; i aquest concepte és també prou complex i polèmic i mal entès. Evidentment, nació és el genèric que aquí concretem, o maldem per concretar, en els Països Catalans. I la Geografia, sembla clar, sempre n'ha tractat, de les nacions, d'una manera o d'altra.

Aquesta comunicació no pot ser el resultat de molts anys de treball, ni pot presentar unes conclusions definitives, potser ni tan sols provisionals. Aquesta comunicació és el fruit d'una sèrie de reflexions, individuals a estones, col·lectives d'altres, produïdes tot al llarg de la vivència pròpia de la qüestió nacional. L'origen balear,1 diferents treballs a la dita «Gran Enciclopèdia Catalana»,2 o el començament proper d'un curs de Geografia sobre «Els Països Catalans», per primera vegada a la Universitat de Barcelona, en són fites inconnexes, però importants del treball present.

Es tracta, doncs, d'una sèrie de reflexions que presentem a debat, justament perquè del debat en pugui sortir alguna llum.

DES D'UNA GEOGRAFIA QUE EN PODRÍEM DIR «CLÀSSICA»

En el desvetllament cultural escampat els darrers anys arreu del país, el tema del coneixement de Catalunya i d'introducció al concepte de Països Catalans ha estat regularment tractat. Mantes vegades els geògrafs hem estat cridats perquè anéssim a fer alguna xerrada sobre la «base material» que constitueix Catalunya o els Països Catalans a centres culturals diversos, en els barris o en les comarques, a centres excursionistes, o d'altres.

Des de l'aparició i divulgació de l'obra Catalunya dins l'Espanya moderna, sobretot, ha esdevingut corrent que els historiadors iniciïn els seus estudis amb una introducció al medi geogràfic de l'àmbit estudiat; no tots posseeixen, malauradament, la formació i documentació geogràfiques de Pierre Vilar. Aquest costum s'ha estès arreu i explicaria la demanda d'unes introduccions geogràfiques als cicles més culturalistes

De vegades, en l'època franquista i dels delegats governatius, l'única xerrada autoritzada de tot un d'aquests cicles fou justament aquesta introducció.3 Aquest fet, que per a molts pot ser només anecdòtic, ens mou a reflexió en un doble sentit: d'una banda, topem amb una determinada concepció popular de la Geografia, que ens demana uns continguts molt precisos; de l'altra, veiem un sentiment o una creença en la «neutralitat» política de la Geografia.

Davant d'una i d'altra concepcions, i sempre, lògicament, a l'entorn del tema «Països Catalans», ens sentim obligats a reaccionar.

1. Sobre el concepte popular de Geografia

Podem afirmar amb seguretat que quan som, cridats per parlar de Geografia dels Països Catalans, hom pretén que donem una visió objectiva del marc geogràfic català i nacional indiscutible. De la mateixa manera que abans d'analitzar l'evolució recent de Catalunya, Pierre Vilar, geògraf inicialment, féu sobre el medi físic un estudi modèlic; com el mateix Vidal de la Blache, que escriví una de ses obres més transcendentals, el Tableau géographique de la France, com a primer volum, de la Histoire de France depuis les origines jusqu'a la Révolution (1908-1911) en nou volums, que dirigí Ernest Lavisse; de la mateixa manera, doncs, hom pretén que donem una visió sintètica i objectiva d'unes estructures geogràfiques pròpies dels Països Catalans.

Hom pretén que definim allò que és més difícil de definir: què són els Països Catalans. I que ho definim d'una forma clara i rotunda, indiscutible i definitiva, des d'un punt de vista científic. Els geògrafs hauríem de definir on comencen i on acaben els Països Catalans i justificar «geogràficament» una unitat que certament existeix.

És lògic que se'ns demani justament això, ja que no existeix cap tractat ni manual de Geografia dels Països Catalans i, en certa manera, cal que omplim aquest buit ràpidament. I així ho han començat de fer algunes persones en esforços aïllats.4

Però a més d'aquesta difícil i polèmica tasca, en la majoria de casos el que hom pretén es que demostrem en el camp de la «geografia» -amb el sentit corrent que la gent li dóna és a dir, en el camp de la geografia física en concret- l'existència prèvia i indiscutible d'una Països Catalans. Prèvia, naturalment, a les «contingències» humanes. Se'ns demana, en definitiva, que definim uns Països Catalans «naturals», és a dir, creats i definits per la Naturalesa, de manera clara i indiscutible, i diferents, per tant, de la resta de països de la península Ibèrica o d'Europa, en general.

El que hom pretén, doncs, és que definim els Països Catalans com una de les «regions naturals», o com tota una sèrie de «regions naturals» però amb una unitat determinada. Aquesta mateixa concepció sembla ser en la base del primer llibre de geografia sobre els Països Catalans que ha estat publicat.5 Aquest primer, i fins ara únic llibre, dóna una visió absolutament compartimentada i individualitzada de cada un dels països, però una certa unitat és fixada en l'existència d'una «mar catalana» que s'estén del golf de Lleó a la mar d'Alborà i les Balears, en una fossa relativament tancada d'uns 200 km. D'amplada i amb un corrent marí, càlid i salat, propi de direcció NE-SO. Tenim, doncs, una justificació en un fet físic -objectiu i indiscutible?- d'un tema encara nou.

No sembla arriscat d'afirmar, doncs, que són aquests conceptes de «regió natural» o, d'«unitat física» -conceptes ambdós que avui cap geògraf no gossa ja d'acceptar- els que hom cerca en el paper assignat a la Geografia en l'estudi i definició dels Països Catalans.

2. Existeixen uns Països Catalans naturals?

Evidentment no.

Aquesta resposta és òbvia. Avui hem d'afirmar que cap o gairebé cap de les agrupacions humanes existents6 no és una unitat natural. Cap dels 150 i escaig d'estats independents actuals no són una unitat natural, ni tan sols un conjunt d'unitats, i ningú no els discuteix el dret a l'existència -si per cas ho fa és per d'altres qüestions-, i la majoria tenen la seva pròpia Geografia.

I no són unitats naturals per tot un seguit de raons.

D'una banda, perquè avui dia el mateix mot «natural» ja té un sentit dubtós; ja no podem considerar l'existència d'un espai «natural», sinó que és clar que l'espai és actualment -i, en alguns casos, de fa temps- un producte de la societat. Ja cap els anys 1845-46 Marx i Engels escrivien: «El món sensible no és un objecte donat directament des de tota l'eternitat i sempre semblant a ell mateix, sinó el producte de la indústria i de l'estat de la societat, en el sentit que és un producte històric, el resultat de l'activitat de tota una sèrie de generacions, cada una de les quals s'ha aixecat sobre les espatlles de la precedent, tot perfeccionant llur indústria i llur comerç, i modificant el seu règim social en funció de la transformació de les necessitats.» I també, més endavant: «La Naturalesa, actualment, no existeix enlloc, llevat, potser, d'alguns atol·lons australians de formació recent.»7

Si això podia ser escrit a mitjans del segle passat ¿què no podríem dir avui quan el atol·lons australians s'han vist embolicats en les explosions nuclears, per exemple, o en l'onada del turisme exòtic? Quan els Països Baixos han assecat gran part del seu territori, tot arrencant terres a la mar, quan han convertit golfs en llacs i rius en embassaments, quan han aparegut ciutats en el desert i l'home canvia el curs dels rius o explota les profunditats marines, sembla totalment evident que tot l'espai de la superfície terrestre ha perdut el seu caràcter de «natural». Acceptar aquest fet incontestable ens obre nous camps d'investigació sobre l'organització de l'espai, que reprendrem.

Però també el concepte de regió natural ha de ser revisat en si mateix. La regió natural és exclusivament definida per factors físics, pel clima, pel relleu, per la geologia, per la vegetació o per la hidrologia, això és cert, però aquesta «regió natural» --amb les matisacions que hem fet abans- no pot tenir res en comú amb cap unitat de tipus humà, com és el cas dels Països Catalans. Ja el 19 de desembre de 1966, Lluís Solé i Sabarís, amb motiu de la polèmica sobre la inclusió de la «provincia» de Lleida a una regió «natural» depressió de l'Ebre, digué: «La regió geogràfica és una organització humana, social i econòmica, entre els habitants de la qual existeixen lligams molt estrets de tradició històrica. Les regions geogràfiques no coincideixen gairebé mai amb les regions naturals, sinó que n'agrupen diverses, totalment o parcialment. Així, mentre la regió natural és un territori homogeni, la regió geogràfica es caracteritza per la seva heterogeneïtat»8

Efectivament, en el cas dels Països Catalans tot allò, és clar, és confirmat. Hom pot dir que existeix una mar catalana, és cert, però aquesta, tot i ser discutible, ja que les Balears no tanquen massa aquesta mar, no pot arribar a justificar una unitat tan gran com els Països Catalans, que actualment, per la seva població absoluta, ocupen el 136 lloc entre els estats europeus i el 96 entre tots els mediterranis, mentre per la població relativa n'ocupen el 96 i el 56, respectivament.

Els Països Catalans són formats per unitats geològiques ben diferents, quan a materials (primaris al cor del Pirineu i del Sistema Mediterrani Català o al nord de Menorca, secundaris del Sistema Ibèric valencià o de les muntanyes d'Eivissa i de Mallorca, terciari de les depressions), o quant a unitats morfològiques (mitja serralada dels Pirineus, part de la Depressió de l'Ebre o part del Sistema Ibèric).

Tampoc no hi ha cap riu que unifiqui tota aquesta diversitat, ben al contrari, l'únic gran riu més tost separa que uneix. I aquest és un factor important, ja que conques hidrogràfiques foren considerades com les regions naturals per excel·lència. Respecte al clima, dins de la característica zonal de clima temperat de façana occidental dels continents o mediterrani, les varietats regionals són extraordinàries, des de les gairebé atlàntiques d'algunes valls pirinenques, fins a la semi-aridesa del sector més migjornenc hi ha tota una gradació extraordinària plena de matisacions microclimàtiques ben diverses. Si hi afegim, les diferències de relleu, podem trobar des de prats alpins i, fins i tot, neus perpètues, fins a espècies africanes, espontànies (com el margalló) o de conreu (com les palmeres de dàtils).

Quant als «genres de vie» vidalians, si és que hom en pogués parlar en l'època actual de la societat industrialitzada, la varietat no seria més petita. Tipus d'agricultura ben diferents, dels sistemes més tradicionals a les formes capitalistes més sofisticades, passant per la pervivència de formes cooperatives; explotacions intensives i extensives; monocultura i policultura; indústries aïllades i grans regions industrials; claps d'explotació minera, xarxes urbanes ben diferentment desenvolupades, i tants d'altres aspectes de l'ocupació humana que, malgrat la comunitat de cultura, de llengua i de tradició històrica, varien extraordinàriament d'un indret a l'altre dels Països Catalans, i dintre de cada un dels països mateixos.

En resum, podem reafirmar que no existeixen uns Països Catalans naturals, de la mateixa manera que no hi ha una Franca natural ni una Macedònia natural. En canvi, però, veiem que Franca, des del Tableau de Vidal, i ja d'abans, sí que té geografies fetes, i totes, ben segur, «expliquen» o descriuen tot explicant la unitat de l'hexàgon. I ni els Països Catalans, ni Macedònia, ben segur tampoc, no tenen geografies. ¿Per quina raó?

CAP A UNS NOUS ENFOCAMENTS DE LA GEOGRAFIA

Hem afirmat que no hi ha geografies dels Països Catalans, i és cert. No oblidem el primer resum ja citat de Deffontaines, d'abast molt divulgatori i dedicat als estrangers. No podem passar per alt, tampoc, els primers esforcos de Joaquim Maluquer i Sostres, que el 1963 publicà una economia de les «Terres Catalanes»,9 i el 1965 uns estudis demogràfics sobre l'«àrea catalana»,10 o els d'Ernest Lluch Í Eugeni Giral, que el 1964 publicaren un resum de població de les «zones de parla catalana»,11 o d'altres ja citats de geografia física. Però per ara encara manquen unes geografies de conjunt serioses, comparables, si més no, a les d'altres països.

1. Sobre la neutralitat de la Geografia

El que apareix clar aleshores és que la Geografia, com qualsevol altra ciència, no pot ser neutral, i que per tant, la Geografia, com tota altra ciència està sempre al servei del poder.

Eduard Fontserè, en el seu missatge de solidaritat als estudiants de l'Assemblea Constituent del Sindicat Democràtic, el 9 de marc, de 1966, deia: «Entenc per pàtria convencional aquella que va necessàriament unida a la idea d'Estat, del qual és com una faceta sentimental. Solen ser unes pàtries fetes a cops de sabre o amb les trapelleries de la diplomàcia... Mentre duren, aquestes pàtries tenen una cohesió efectiva en l'ordre coactiu, representada per la forca de l'Estat; en l'ordre econòmic, pels interessos creats; en l'ordre espiritual, pel gregarisme de les masses, l'orientació del qual, en temps normals, sol estar a càrrec dels mestres d'estudi, de la literatura- oficiosa i dels altres instruments de propaganda dels quals disposen els organismes de l'Estat.»

Un dels elements de propaganda més eficaç de què disposa l'Estat són les geografies, sobretot les dedicades a l'ensenyament, on tot descrivint i explicant uns fets de manera natural i elíptica, és justificada la unitat i l'harmonia de l'Estat. Possiblement deu haver estat Vidal de la Blanche en el Tableau tantes vegades esmentat, qui, si no inventá el sistema, sí que en féu almenys una culminació en el gènere. Les fronteres franceses comprenien tot un conjunt de «regions« diverses que formen un «quadre» harmònic i complert. De la mateixa manera que els indígenes de la Guiana estudiaven la història de llurs «ancêtres les gaullois», Vidal crea una gran escola de geografia regional, tot eludint de plantejar el concepte i contingut de «regió» i sense posar en qüestió cap dels pressupòsits de base de què parteix.

Però no tractem aquí d'atacar Vidal -tan atacat avui, fins i tot injustament, com en altra època tou lloat, potser també en excés-, sinó de mostrar una de les formes ennquè la geografia pot servir el poder, sense ni adonar-se'n.

I el poder no sempre és el poder central, sinó, sobretot, el poder econòmic. Si hem dit que ja no podem parlar d'un espai «natural», sinó que l'espai ha de ser considerat un producte social, és lògic que qui condicioni de debò l'espai, i per tant en dirigeixi l'estudi, siguin les estructures socioeconòmiques de la societat. En el sistema capitalista en què ens movem és decisiu, doncs, el poder econòmic. Només voldríem recordar aquí, l'exemple magistral que empra Vilar sobre l'aprofitament dels recursos hidro-eléctrics del Pirineu de Lleida. No és el coneixement i estudi dels recursos el que mou una industrialització a la conca de les Nogueres, sinó que és la indústria barcelonina, representada per l'enginyer Pearson, que des del cim del Tibidabo albirà el muntanyam nevat pirinenc i les seves potencialitats -avui ens costa de creure que algú vegi els Pirineus del Pallars des del Tibidabo estant-, qui va a cercar l'explotació d'aquests recursos.

No és, doncs, la «geografia», en el sentit popular del terme, qui determina l'evolució de la societat, sinó aquesta qui decideix fer un o altre ús de la «seva geografia», del seu medi Per tant, com que no hi ha encara un «poder català», no, hi ha, tampoc, geografia dels Països Catalans, com no hi ha moneda ni impostos. Però si la Geografia -repetim, com totes les altres ciències- segueix el poder, no ho fa de manera automàtica, com la fiscalitat, la legislació o les seques, evidentment. Per tant avui la Geografia encara pot fer un paper en la determinació dels Països Catalans, sense esperar que surtin els textos escolars futurs.

2. El Paper de la Geografia; una mena de conclusions

En primer lloc, és dar que els geògrafs i els altres científics necessitem obrir un debat sobre les arrels polítiques de totes les preses de posició, perquè defugim els intents vans de neutralitat i sabem qui servim. S'imposa, per tant, una tasca crítica de la literatura geogràfica realitzada fins ara. Cal, si més no, ser conscient que hom serveix el poder si no el contesta.

I si hom decideix de servir les classes populars en la lluita pel seu alliberament total -econòmic, social, polític, nacional-, aleshores el geògraf té molta feina.

Si pensem el paper capdavanter dels excursionistes i viatgers romàntics en la renaixença del Principat i en la reconstrucció de Catalunya, se'ns obre una tasca «propagandística » ben fonda. Avui són també pocs, potser, els que creuen en la unitat de tots els catalans,12 però fa uns anys eren encara més pocs. Ha estat la feina callada i no gens agradable de vegades de poques persones, de pocs intel·lectuals potser -algú ha dit que els Països Catalans s'estenen de Pere Verdaguer, al nord, fins a Joan Fuster, al sud-, qui ha provocat la situació actual. Els geògrafs ens hi podem ajuntar, tot fomentant els estudis de les nostres comarques, de les nostres fronteres, de les nostres «regions», si voleu.

Però el primer que no hauríem d'oblidar és que si per cas no construïm cap més pàtria «convencional», que siguem ben crítics des del bell principi i estudiem i expliquem els problemes en tota la seva complexitat i diversitat. Si no hem de desmitificar, perquè encara no hi ha mites, sobretot no els creem.13

Dins d'aquest marc, les nostres tasques no són diferents de la dels geògrafs d'altres nacionalitats. Tornar a acostar els coneixements a la realitat, recobrant aquella geografia «útil» que sorgia del contacte de l'home amb la natura; conèixer les tècniques i els esforços de l'explotació del medi. Estudiar a fons el nostre medi per conèixer-ne totes les seves potencialitats; planificar i estalviar el desgast dels recursos escassos arreu; cercar-ne de nous o nous aprofitaments de recursos ja coneguts.14 Planificar les activitats humanes, productives o no; establir un repartiment racional del poblament; evitar la centralització a qualsevol nivell, tot cercant unes divisions territorials que permetin el control democràtic total. No aturar mai cap d'aquestes tasques, perquè la realitat és viva i canviant i cada dia sorgeixen noves necessitats. I, sobretot, no perdre el contacte mai amb els homes, perquè siguem cada vegada més professionals i menys intel·lectuals.

NOTES

1. Com a menorquí i com a geògraf prefereixo el topònim Balears al d'Illes. Balears, de provat origen romà, és molt més determinatiu; d'illes, n'hi ha moltes, fins i tot de catalanes (els Columbrets o les Medes, per exemple). Si de cas, ja protestaran els eivissencs, que són qui se'n podrien sentir molestos (Carles Carreras).

2. El més destacat, pel que fa referència el tema, és la redacció de bona part de la Geografia de la veu «Països Catalans».

3. Cas, per exemple, del cicle «Catalunya, avui», organitzat per l'Associació de Veïns d'Horta del 20 de juny a l'11 de juliol de 1975.

4. Vegeu la revista «Muntanya», del CEC, que publica una sèrie d'estudis de geografia física dels Països Catalans, que han d'assolir una unitat.

5. Pierre DEFONTAINES, La Méditerranée catalane, PUF, París, 1975, col·lecció «Que sais-je?», núm. 1609, 128 pp.

6. Els casos de Cuba, Austràlia o Islàndia en podrien ser excepcions, però veiem. com Hispaniola o Java contenen diversos estats o com les illes Hawai formen part dels Estats Units.

7. Karl MARX i Friedrich ENGELS, L'idéologie allemande, Ed. Sociales, París, 1966, pp. 68 i 71.

8. CICLE DE CONFERÈNCIES (desembre 1966 - maig 1967), Les terres de Lleida en la geografia, en l'economia i en la cultura catalanes, Ed. Pòrtic, Barcelona, 1971. Editat pel Centre Comarcal Lleidatà de Barcelona, p. 12. Per ampliar, vegeu article de Lluís Solé a la Miscel·lània Pau Vila, Ed. Montblanc, Barcelona, 1976.

9. J. MALUQUER I SOSTRES, Estructura econòmica de les terres catalanes, Ed. Barcino, Barcelona, 1963, «Col. Popular Barcino», núm. 202, 128 pp.

10. J. MALUQUER I SOSTREs, Població i societat a l'àrea catalana, Ed. AC, Barcelona, 1965, col. «Cara i Creu», núm. 5, 192 pp.

11. Alfred SAUVY, La població, Edicions 62, Barcelona, 1964, col. «A l'Abast», núm. 11, apèndix d'E. Lluch i E. Giral, «La població catalana», pp. 143-204.

12. Català: relatiu o pertanyent als Països Catalans

13. Un bon estudi desmitificador és el de Vicenç Rosselló a la citada Miscel·lània Pau Vila, «Múrcia, país català frustrat?».

14. Recordem els esforços del CAIRN durant la guerra d'Espanya, encara no reeixits.


Agost del 2002

Pàgina principal