El talp
web alternatiu

http://www.racocatala.cat/eltalp

 

Elements de geografia dels Països Catalans

La formació territorial

Max Cahner (publicat a Debat sobre els Països Catalans, 1977)

Fins a la romanització, el territori del que havia de ser els Països Catalans no aconseguí una certa unitat cultural i lingüística i, encara, parcial, perquè una part de la zona pirinenca es mantenia basquitzant els segles VIII i IX quan ja havia començat l'arabització de les terres incorporades al món musulmà. No es que calgui desestimar els substrats pre-romans, que condicionaren ja grans diferencies en el procés de romanització entre la Tarraconense mediterrània i l'interior peninsular i similituds amb el que havia d'esdevenir la Septimània visigòtica, però aquests substrats no prefiguren pas l'actual àmbit català El món talaiòtic de les Balears i el món púnic de les Pitiüses tenen molt de comú amb altres àrees de la Mediterrània i no res amb la península Ibèrica. Les valls pirinenques entre la Cerdanya i la Ribagorça, de llengua basca, s'oposaven a la resta del territori, iberitzant, i encara cal tenir en compte els nombrosos i poc coneguts grups de població indoeuropea que mantingueren llur llengua i llur cultura fins ben entrada l'època romana. La caiguda de l'Imperi Romà i la nova monarquia visigòtica, així com els cents anys de domini bizantí de la zona al sud del Xúquer, poc degueren modificar el procés de romanització, del qual l'Església, ja des del segle IV, havia pres el paper director. Les Illes, ocupades pels vàndals i després posades sota la dependència de l'administració bizantina de Sardenya, continuaren al marge de l'evolució peninsular.

La incorporació de l'antiga Hispània romana al món islàmic havia de modificar del tot el mapa ètnico-lingüístic peninsular. Fins i tot les Balears, ocupades pels califes de Còrdova el 902-903, acabaren per incorporar-se de nou al món peninsular. No ens són prou conegudes les diferencies que certament existien entre les diverses àrees hispano-romanes, diferències que es mantingueren entre els mossàrabs mentre pogueren resistir a l'arabització. A Mallorca i al País Valencià, el segle XIII, al moment de la conquesta de Jaume I, ben pocs vestigis d'aquesta civilització mossàrab devien quedar.

D'altra banda, a la zona pirinenca i a la costa mediterrània del nord del Llobregat, els musulmans foren expulsats entre el 780 i el 801 pels francs, ajudats per un sector de l'antiga classe dirigent visigoda i per la població autòctona, igual com s'havia esdevingut a la veïna Septimània uns anys abans.

No parlaré de com es formà el nucli primitiu de Catalunya damunt aquest territori estructurat en comtals, de l'hegemonia del comtat de Barcelona i de la seva independització de fet del regne franc el 985, de la progressiva diferenciació entre el món català i el món occità a les Corberes i del món català i del món aragonès al Cinca, de com es completà la conquesta cristiana de la Catalunya Vella al segle X, de la conquesta de Tarragona, Cervera o Balaguer durant el segle XI; no diré res, tampoc, de la unió amb Aragó, de la conquesta de Lleida i de Tortosa, de la vinculació de Provença i de moltes terres occitanes a la corona al llarg del segle XII i de com s'inicià la pèrdua d'aquest imperi occità amb el desastre de Muret el 1214, on morí el rei Pere I. Tota aquesta història de la formació territorial del. Principat de Catalunya i de l'origen de la corona catalano-aragonesa és prou coneguda i no crec que sigui necessari de recordar-la aquí.

El que més interessa de cara a aproximar-nos a la realitat històrica dels Països Catalans és l'etapa que comença amb la conquesta de Mallorca (1228-1232), d'Eivissa (1235) i del País Valencià (1232-1245) (que en aquell moment arribava fins al port de Biar, límit meridional pactat amb Castella al tractat d'Almirra, el 1244). Els regnes de Mallorca (1230) i de València (1240) foren organitzats per Jaume I, ja des de la mateixa conquesta, com a entitats polítiques autònomes. L'empresa de Mallorca fou una empresa fonamentalment catalana i catalans foren tots els beneficiaris del repartiment (la població musulmana s'exilià o fou. esclavitzada, com s'esdevingué també després a Eivissa i a Menorca); l'illa fou. eclesiàsticament autònoma fins al 1492, que fou adscrita a la província eclesiàstica valentina, però, en general, fou considerada com una prolongació del Principat de Catalunya. Eivissa depengué eclesiàsticament i, en gran part, temporalment, de Tarragona (fins al 1782 no fou. creada la diòcesi d'Eivissa, que encara restà adscrita a la província de Tarragona fins al 1851).

Jaume I dividí els seus regnes entre els seus fills, Pere, el futur Pere el Gran, a qui deixà el Principat i els regnes d'Aragó i València, i Jaume, per a qui creà un «regne de Mallorca» que comprenia Mallorca, Eivissa, els comtats de Rosselló i Cerdanya i la senyoria de Montpeller i els vescomtats catalans d'Omeladès i Carladès. Els reis d'aquest conjunt de territoris eren feudataris de la corona catalano-aragonesa i no tenien facultats legislatives o monetàries respecte al Rosselló i la Cerdanya. Mancat d'un territori precís, fou un regne poc estable - i, d'altra banda, els territoris de llengua catalana no deixaren mai de formar part de Catalunya en la consideració dels contemporanis. A més, tant Mallorca com Eivissa, foren reincorporades el 1285 a la corona catalano-aragonesa i deixaren de formar part d'un regne de Mallorca que tenia per capital Perpinyà i que comprenia territoris tan allunyats de les Illes com Ribes de Freser o alguns pobles de l'Alt Urgell; les Illes foren restituïdes a Jaume II de Mallorca el 1295, amb l'escreix de Menorca, conquerida vuit anys abans per Alfons II; el rei mallorquí es comprometé, a canvi, a assistir a les corts de Catalunya, cosa que féu fins al 1321; el regne de -Mallorca comprengué, encara, del 1298 al 1313, la -Vall d'Aran. El desmembrament d'aquest estat dispers començà ben aviat: França adquirí el 1339-40 la Fenolleda, Montpeller i les altres terres occitanes del regne; el 1343 Pere el Cerimoniós reincorparava l'illa de Mallorca a la corona i l'any següent Menorca, Eivissa, Rosselló i Cerdanya, territoris, tots ells, que foren units de nou al Principat; el regne de Mallorca, estrictament balear, recuperà una certa autonomia amb el privilegi de Gaeta del 1439, pel qual les Illes deixaren d'estar sotmeses a les decisions de les corts catalanes.

En la constitució del nou regne de València, Jaume I no seguí el precedent mallorquí; hagué de concedir un lloc als interessos dels aragonesos, els quals havien participat també, i de forma no menyspreable, a la conquesta; respectà bona part del poblament musulmà, fins i tot el de la capital, que només desplaçà del centre urbà. En la frontera del regne inclogué zones que ja havien estat incorporades prèviament a Catalunya o a Aragó. Així s'esdevingué amb la Tinença de Benifassà, que, conquerida el 1208, havia format part, inicialment, del terme de Tortosa; o també el d'Olocau del Rei, petit poble del Ports de Morella, conquerit pels aragonesos el 1180, que constitueix encara un enclavament de llengua castellana al nord del País Valencià i, sobre tot, aquest és el cas de tot el sector de terres aragoneses conquerides des de la fi del segle XII fins al 1229, que foren tanmateix retornades al regne d'Aragó dins el mateix regnat de Jaume I, excepte el Racó d'Ademús (que des d'aleshores forma un enclavament valencià a la frontera entre Castella i Aragó) i l'alta vall de Sogorb. Fos quina fos la proporció inicial entre la població aragonesa, catalana, o d'altres procedències nacionals, el fet és que les que havien estat segregades d'aquest regne la major part de les quals formaren la diòcesi de Sogorb, considerada durant molt de temps com una diòcesi aragonesa més. Les comunitats aragoneses que conservaren llur llengua foren molt escasses de la resta del país (Énguera i alguna altra població de les comarques de l'interior, aïllades per extensos territoris de població morisca arabòfona). Els senyors jurisdiccionals dels territoris moriscos pertanyien, però, en general, a la noblesa aragonesa; la seva derrota davant Pere el Cerimoniós el 1348 juntament amb la petita noblesa afincada principalment a les planes litorals, féu que desapareguessin com a grup nacional i s'integressin en la societat urbana de les ciutats i viles, plenament catalanes. Els lligams d'aquesta societat urbana, amb el Principat (i també amb Mallorca i Eivissa) no feien més que créixer, com a conseqüència de la continuada aportació de nous pobladors i dels comuns interessos econòmics en el comerç mediterrani i en l'expansió política de la monarquia. Fins i tot les poblacions originàriament aragoneses adoptaren el català com a llengua de la cultura i de l'administració, no solament per les autoritats reials o del regne, sinó també pels consells municipals i per la mateixa església de Sogorb, que no deixà de ser seu d'un bisbat aragonès fins al 1577.

La conquesta del regne de Múrcia (amb Cartagena i Llorca, i també amb Oriola, Alacant i Elx) fou. duta a terme per Jaume I el 1265-1266 amb forces fonamentalment catalanes, i en el repartiment consegüent, els catalans s'endugueren la part més important dels assentaments urbans de la nova població cristiana. Pel tractat signat a Almirra el 1243, la conquesta era destinada a Castella i el rei català la lliurà a Alfons X. D'altra banda aquest rei castellà lliurà el 1281 a Pere el Gran la vall d'Aiora, poblada de castellans. Jaume II ocupà novament el regne murcià el 1296, però després del 1305 només pogué retenir-ne el territori d'Oriola, Elx i Alacant, que annexà al regne de València; la catalanitat del poblament urbà de la resta de l'antic regne, encara esgrimida el 1325 per Muntaner, s'anà diluint. Aquest mateix rei, però, segregà una part de territori del Principat, amb la cessió a Aragó de la Llitera, el 1305; inicialment, aquesta annexió comprengué també Ribagorça, però el 1312 el rei creà el nou comtat de Ribagorça com a territori neutre entre Catalunya i Aragó.

La conquesta de Sicília, de Malta, de Calàbria, de l'illa de Gerba, dels ducats d'Atenes i Neopàtria, del principat de Morea entre el 1282 i el 1319 sota el patrocini de reis del casal de Barcelona comportà apassionants aventures bèl·liques, com la de la Companyia Catalana de Grècia, extraordinaris relats literaris, com les cròniques de Desclot i de Muntaner, i obrí als catalans enormes possibilitats a l'enriquiment com a professionals de la guerra, com a corsaris i traficants d'esclaus o com a comerciants transmediterranis. També es beneficiaren de la preferència en els càrrecs públics, civils i eclesiàstics dels nous països conquerits o posats sota la protecció de llurs reis.

Aquesta expansió militar, política i econòmica no comportà una ampliació del territori nacional; en tot cas, un cert assentament de comerciants i buròcrates i una difusió de l'ús del català. La conquesta del regne de Nàpols per Alfons el Magnànim (1442) no produí efectes diferents, com no sigui que els beneficis econòmics foren menys evidents per als catalans.

Només als ducats grecs hom intentà de crear una organització estatal i eclesiàstica catalana, però com a superestructura, en funció dels antics almogàvers transformats en nova casta dominadora d'aquelles terres. Però al que contribuí aquesta etapa d'expansió fou a augmentar els lligams de solidaritat entre els naturals de cada un dels Països Catalans, fent de contrapès als efectes de la fragmentació política.

He deixat Sardenya a part, perquè aquí les coses s'esdevingueren d'una altra manera. A la conquesta de l'illa, iniciada el 1323, seguí una sistemàtica política d'assentament de població catalana a les grans ciutats amb expulsió dels indígenes. Aquest és el cas de Càller, l'Alguer o Esglésies, seguint un procediment que recorda el de la colonització de València i de Mallorca. A més de la població urbana, foren catalans els alts funcionaris, la noblesa i l'alta clerecia i el català esdevingué la llengua de l'administració i de la cultura a tots els nivells, fins i tot com a llengua escrita dels notaris i dels clergues rurals. Però quan ja la catalanització havia aconseguit, a mitjan segle XVI, una notable profunditat, l'afebliment de les possibilitats materials i polítiques de colonització de la societat catalana aturà el procés. El català, que havia substituït el llatí des del segle XIV, fou substituït al seu torn, ja des del segle XVII, pel castellà, que esdevingué, finalment, la llengua oficial, des de la desvinculació de l'illa de la corona catalano-aragonesa i de la incorporació als dominis de la casa de Savoia (1720). No cal dir que el castellà fou desplaçat per l'italià durant el primer quart del segle XIX. Només l'Alguer ha mantingut el català com a testimoni d'aquesta frustrada colonització.

Però si la colonització de Sardenya no, reeixí, el poblament que seguí l'expulsió dels moriscs del País Valencià del 1610 [varià] extraordinàriament el mapa lingüístic dels Paisos Catalans (al Principat, els moriscos de les riberes del Segre, del Cinca i de l'Ebre, igualment afectats per l'expulsió, no parlaven ja l'àrab de feia temps). Els moriscos valencians representaven, al començament del segle XVII, des del punt de vista numèric, la segona unitat lingüística del país: eren molt més nombrosos que els castellanoparlants. Representaven un terç de la població total valenciana i la meitat de la població rural. Tot i que en moltes comarques convivien amb els cristians (en alguns pobles, peró, en barris a part), extenses zones del país, comarques senceres, eren exclusivament arabòfones. És per això que el repoblament posterior, tot i que representà un nou factor de cohesió del País Valencià com a país català [...] augmentà, potser duplicà o triplicà, l'àrea de llengua castellana. Probablement és a causa d'aquest repoblament que són de llengua castellana la Foia de Bunyol o la Canal de Navarrés (tret d'Énguera) o bé la part de l'Alt Palància més pròxima a Sagunt.

Altres alteracions de la frontera lingüística s'han produït des d'aleshores. Encara en el mateix segle XVII, la Guerra dels Segadors provocà el despoblament de gran part de la Llitera (la gran plana entre el Segre i el Cinca, entre Lleida i Montsó), que era, fins aleshores, tota ella de llengua catalana, El repoblament posterior fou tímid, però suficient perquè poblacions com Esplucs o Binèfar, per exemple, esdevinguessin de llengua castellana, i no fóra estrany que la desaparició del català de Montsó, que el geògraf Pere Gil encara sentia parlar pels seus carrers el 1600, tingués relació amb aquest fet. Fins a la Guerra de Successió, fins als primers anys del segle XVIII, podem considerar que Oriola i el Baix Segura eren encara de llengua catalana; les pestes, la massiva immigració castellana (incrementada per la fundació de noves poblacions amb colons forasters), la defecció lingüística de la noblesa i de les altres classes privilegiades, els canvis polítics i lingüístics produïts pel decret de la Nova Planta, degueren influir en el canvi.

Cap altre canvi no crec que s'hagi produït en la frontera lingüística. Les fronteres administratives del conjunt català cristal·litzaren, en la seva major part, durant el centenar d'anys que van des del 1229 al 1322.

De la fi del segle XV deu ser la incorporació a Aragó de Fraga i d'Areny de Noguera. Ribagorça passà al règim administratiu comú aragonès com a conseqüència de les revoltes del comtat a la fi del segle XVI (encara que durant la Guerra dels Segadors, el 1642, la població votà la reincorporació a Catalunya), i la divisió del Principat de Catalunya per la nova frontera franco-espanyola és del 1659. La derrota valenciana davant Felip V comportà l'annexió a Castella de la vila de Cabdet.

Ni la dependència de Menorca d'Anglaterra o de França durant el segle XVIII ni l'annexió del Principat a l'Imperi Francés en 1812-14 afectaren la identitat o l'extensió dels Països Catalans. Ja he parlat de les comarques castellanes d'Utiel i de Villena incorporades al País Valencià durant el segle XIX. Des d'aleshores, no podem afegir res de nou respecte a l'evolució del territori català.

No té sentit d'estudiar el mare geogràfic d'un grup, humà i la història de la seva delimitació si no coneixem a la vegada com aquest grup ha tingut consciència de la seva existència. No voldria entrar en detall en la qüestió de la història de la consciència nacional dels Països Catalans. Això seria el tema de tota una altra ponència. Només recordaré aquí que hi ha prou testimonis per a poder creure que la consciència de formar una «nació» (amb aquest nom i amb un contingut no massa diferent a l'utilitzat actualment entre nosaltres) era clara i general a l'Edat Mitjana, entre les classes privilegiades i entre les classes populars dels Països Catalans; és evident que, a partir del segle XVI, les classes privilegiades es «regionalitzaren», si és que no es «desnacionalitzaren», en gran part, per la pressió de la monarquia castellanitzant dels Habsburg, encara que els interessos de les classes populars anaven per la solidaritat de tot el grup nacional, com es veié en les poques ocasions que tingueren de manifestar-se, com durant les Germanies o durant la Guerra contra Felip V. Els segles dits de «Decadència» ho foren en realitat pel que fa a la consciència nacional; Joan Fuster i Jordi Carbonell ens podrien aportar molts testimonis d'escriptors i de clergues, de juristes o de comerciants, que proven la consciència de la comunitat, no sols des del punt de vista lingüístic, sinó també nacional; els exemples es multiplicaran a partir de mitjan segle XIX. Només voldria aportar alguns testimonis, potser poc coneguts.

Un d'ells és de l'any 1392, quan el consell municipal de València considerà que els èxits de l'infant Martí a Sicília suposaven «honor o utilitat de la corona reial d'Aragó, encara a tota la nació catalana». En aquest text el concepte de nació s'oposa al de corona, que és l'estat com a patrimoni del sobirà. En aquest sentit, la «Corona d'Aragó» incloïa una altra nació, l'aragonesa. Un text així, procedent de València, és un element important per tal d'esclarir l'existència d'una consciència unitària de tots els Països Catalans i per estudiar el valor de la paraula «nació» a l'Edat Mitjana. Un altre testimoni ens l'ofereix una carta del mateix any que, davant els atacs dels corsaris nord-africans, els jurats de València dirigien als de Mallorca: « ... ¿e on és la vigor de nació catalana que feia tributàries totes altres nacions circumveïnes? E ara, hòmens de no res e ineptes nos fan tals e tants dans e ultratges, no sens vituperi de tota la nació e de tota cristianitat... E proferim-nos [I ens oferim] a fer sobre açò, ensems ab vós e ab Catalunya, tot ço que en nós sia.». L'oposició «nació catalana »/« Catalunya » desapareix, fins i tot, en les conegudes frases de sant Vicent Ferrer (que fa del primer terme una mena de sinònim de Països Catalans), que ja al segle XV afirma que els Serrans (els habitants de les comarques castellanoparlants del rerapaís valencià) estan «en mig de Castella e de Catalunya», o la de l'italià Bandello, que, al segle XVI, escriví que «Valenza... gentile e nobilissima que in tutta Catalogna non è più lasciva ed amorosa città». Aixó darrer ja era conegut i crec que tothom deu tenir present la terminologia utilitzada per Ramon Muntaner en la seva Crònica o el fet que el comerç marítim dels Països Catalans no solament era designat sempre, per propis i estranys, com a comerç català, sinó que, a més, a ultramar recolzava en una institució, la dels cònsols de catalans, única per als naturals dels tres regnes.

Del mateix segle XVI és un altre testimoni que no he vist mai reproduït. És degut a l'eclesiàstic mallorquí Miquel Tomàs de Taixequet, que en una obra que publicà a Roma el 1565, en plena època tridentina, proposava una reforma universitària consistent a reagrupar els estudis en una sola universitat per província eclesiàstica; deia que les províncies de Tarragona i de València (aquesta incloïa Mallorca) «han de comptar -tradueixo del llatí- per una sola província, com era abans, perquè serà més fàcil de fer [la reforma] si està d'acord amb els costums i amb la llengua i perquè és necessari, per a dur-la a terme, que les dues [províncies] es comuniquin mútuament llurs doctrines».

I si de la Decadència passem a la Renaixença, trobarem la declaració, també poc divulgada, feta per un. altre eclesiàstic mallorquí, Josep Tarongí, el 1875 a l'almanac d'«El Isleño»: «Baix lo nom de Pàtria catalana entenem la terra que constituïa l'antiga Corona d'Aragó, singularment les illes Balears, lo regne de València i el Principat de Catalunya. Aqueixa corona, si bé no gosa d'autonomia política, perquè forma part integrant de la nació espanyola, té actualment vida pròpia, gràcies al caràcter de sos fills, que los distingeix dels demés espanyols, al moviment de la ciència, de la indústria i del comerç, que estableix de dia en dia noves relacions, i estreny los llaços antics entre sos diferents pobles; i, sobretot, gràcies al renaixement literari catalanista i resurrecció de la llengua catalana, d`aqueixa estimadíssima llengua nostra, que tots parlam, sia en los dialectes de les illes, sia en los del continent, del Rosselló fins a les roques del cap de Pals [Palos].» La identificació que Tarongí fa de «Corona d'Aragó» amb «Països Catalans» (amb «Pàtria catalana») no és gens forçada, perquè, bé que la corona catalano-aragonesa es basava en el territori de dues comunitats «nacionals», el pes de la comunitat catalana, després de les conquestes de Jaume I, i amb la puixança del comerç marítim, és aclaparador. Tanmateix, Tarongí fa de «nació» un sinònim d'«estat», quan parla, amb terminologia d'arrel jacobina de la «nació espanyola».

«Catalunya», «Nació catalana», «Corona d'Aragó» «Pàtria catalana.»; un problema de nomenclatura no resolt. Peró a cavall dels segles XIX i XX sorgí tímidament un nom nou, el de «Països Catalans», l'ús del qual Fèlix Cucurull ha pogut datar ja l'abril del 1886 en un article publicat per Narcís Roca i Ferreras a «L'Arch de Sant Martí» i Enric Lluch el febrer del 1900 en el número 7 de l'etapa. més progressista de la revista «Catalònia» que dirigia Jaume Massó í Torrents; a més, els joves noucentistes, encapçalats per Josep Carner, segons ha fet notar Albert Manent, l'utilitzaren també al seu portaveu «Catalunya», el 1903. De l'èxit d'aquest nom, en són testimoni aquestes jornades.

 

1. Eliseu Vidal i Beltran, Valencia en la época de Juan I (Valéncia, 1974), pp. 129 i 229.


Agost del 2001

Pàgina principal