El talp
web alternatiu

http://www.racocatala.cat/eltalp

 

Gossos rabiosos

Afortunadament ja no som al segle XVI, i el poder, almenys en aquestes latituds, no usa ja d’instruments com la Santa Inquisició. Però això no vol dir pas que ens haguem deslliurat per fi del malèfic.

Ara tot s’ha modernitzat, i a les classes dominants els cal treballar-s’ho una mica més. Els nous inquisidors ja no cremen (però si demonitzen a tort i a dret...); ara en tenen prou amb escriure als diaris, parlar en els debats en els mitjans de comunicació del règim i del sistema i escopir-nos a la cara cada dia la seva doctrina demagògica i estupiditzant. I, amb tot això, no sols creen opinió, com es sol dir sovint; també delimiten i marquen, amb escrupulosa exactitud, i repetició tan insistent com fastidiosa, les regles del joc en les quals hom ha d’entrar si vol tenir veu (no diguem ja vot) en aquest joc de les noves "democràcies".

En definitiva, els sacerdots del nou temps. Els guardians del sagrat, que diria Durkheim.

Però som en temps de vulgaritats, no ens enganyem. Si els nous sacerdots, gossos rabiosos assedegats de sang, guardians dels privilegis (com si no hi hagués prou amb la pasma...), compleixen prou bé i amb èxit notable la seva missió, també s’ha de dir com n’és de fàcil descobrir-los. I es que ensenyen el llautó amb tanta facilitat...

Vegem-ne un exemple aclaridor.

Fa poc es varen produir fets prou greus a Mèxic, on el Subcomandant Marcos i els seus semblava que podrien aconseguir alguna cosa, ni que fos un cop d’efecte i ressò internacional per a la seva lluita.

El 28 de març del 2001, un dels gossos rabiosos despertava, i, un cop passada la primera eufòria informativa en els mitjans, es destapà amb un article mig perdonavides, mig irònic, mig ensenyant el llautó del reaccionarisme més tronat...

En un article publicat a l’Avui, el subjecte en qüestió, entre d’altres coses, i per a blasmar tota una colla de personatges encara més o menys decents que han comès l’horrible pecat de posar-se al costat dels d’en Marcos i la seva causa, ens obsequia, i val a dir que cal agrair-li la honestedat, amb el primer dogma de la santíssima trinitat neo-liberal-post-moderna. A saber, i en paraules agafades directament dels textos sagrats:

"l’esquerra més tradicional continua ensopegant amb les mateixes pedres de sempre. En aquest cas, ensopega per enèsima vegada amb el miratge de la construcció d’una societat nova i un home nou que ara ens arribaria gràcies a l’exemple del bon indígena purificador. Molt de compte, amb les societats noves i els seus profetes! ¿O és que ja no recordem que tot plegat acostuma a acabar en dictadura?"

Deixarem de banda el racisme que sura darrera l’ús habitual del mot "indígena", que no vol dir altra cosa que autòcton. Anem al cor de la qüestió.

Primer manament: no provaràs mai de transformar el món per assegurar-te un esdevenidor millor. D’això, en tot cas, ens n’encarreguem nosaltres. Tu, com a màxim, vota i calla.

Des de fa ja uns anys el poder, i els seus ideòlegs a sou, han optat per presentar tot intent revolucionari (és a dir, que trenqui la seva legalitat), com a totalitarisme injustificable i imposat a una societat que, d’antuvi (no fa ni falta preguntar-li), no el vol, i el pateix com si d’una catàstrofe natural es tractés. Vegeu si no com es presentada arreu la Revolució Soviètica...

Evidentment, les "democràcies" occidentals (que no han acabat amb les contradiccions de classe), bastides en contra del poble (sense cap mirament a l’hora d’usar la força bruta), sostingudes per un sistema de mitjans de comunicació i forces de l’ordre, fidels garants d’un ordre de coses que ens condemna a treballar per a altri la pràctica totalitat de les nostres vides, i nascudes en el si d’un sistema socio-econòmic, el capitalisme, que ha provocat les guerres mundials més sagnants i horribles de la història de la humanitat, són el millor dels móns possibles.

Més endavant, l’autor insta Marcos a treure’s la màscara i sotmetre les seves propostes a les urnes.

Segon manament de la llei de l’ordre burgès: la nostra societat és la democràcia per antonomàsia; el nivell màxim de llibertat, justícia i repartiment del poder al qual pot arribar l’espècie humana. La resta, no cal ni dir-ho, o són romanalles del passat, o experiments totalitaris violents i perillosos.

Sembla que, per a tota aquesta gent, la democràcia consisteix en anar a votar i prou...

De què tenen por? Doncs, res més senzill: de la veritable democràcia popular, directa i participativa, que no sap de delegats vividors i paràsits al servei d’un poder qualsevol. Mai, sota cap concepte, permetran que el poble concebi altre model de democràcia que no sigui la del vota-i-veste’n-a-callar-a-caseta, que naltros ja ens encarreguem de tot; o tingui accés a la memòria històrica que li podria recordar tots els experiments fets de democràcia popular directa i participativa (el moviment consellista en el nostre país, sense anar més lluny...).

Finalment, per reblar el clau, se’ns obsequia amb un estirabot reaccionari, que ja queda prou bé i fa gràcia i tot.

"quina ironia que, acabat el zapatour, el Subcomandante i el seu seguici anessin a descansar a la Escuela Nacional de Antropología".

Fan falta comentaris? No. Però sí que cal aclarir, perquè és important, que tota aquesta gent no tenen cap mena d’escrúpol en fer servir els tòpics del reaccionarisme més tirat. I compte amb dir-los alguna cosa, que de seguida treuen el Sant Cristo Gros de la llibertat d’expressió... Ara, curiosament, sembla que ja no és un valor exclusivament defensable per l’esquerra, aquest de la llibertat d’expressió. Des de quan el poder ha defensat la llibertat d’expressió? Deu ser des que els pobrets membres del Banc Mundial es veuen coartats en els seus drets més elementals...

Quan hom ja ha caigut definitivament en el pou sense fons de la ideologia dominant dins una societat classista (o bé ja hi ha crescut dins), els elements històrics de la cultura elitista, i tot els prejudicis cosmovisionals (i aquest és el cas que ens ocupa), d’aquestes classes dominants apareixen com un immens arsenal d’on treure "arguments" vàlids per a tot problema i situacio. Això té com a resultat, per exemple, que les "novíssimes" ideologies al servei del sistema molts cops no fan sinó repetir vells tòpics suats i gastadíssims vestits amb noves formes.

En el cas concret que ens ocupa l’autor apel·la a certes referències racistoides de la disciplina antropològica, tot reservant-la a l’estudi dels "negritus"; mentre per a les nostres civilitzades societats occidentals hom ja disposa de la sociologia.


Març del 2001

Pàgina principal