El talp
web alternatiu

http://www.racocatala.cat/eltalp


Sobre el reconeixement de les nacions oprimides

Josep Guia


[Publicat originalment a L’Espill, núm. 13/14 (primavera/estiu 1982), p. 87-94]

El paper que han jugat o juguen les diferents classes socials en la formació d’una nació és un dels punts més foscos i controvertits entre els marxistes, els quals no són lliures, la majoria de les vegades, d’apriorismes nacionalistes adquirits a l’escola de l’Estat o del Partit. Generalment, no s'hi entra net d'influències nacionals 1 en aquest tema i, en conseqüència, l’anàlisi se'n ressenteix, ara dels prejudicis arrelats, generació rere generació, per obra de la constant pressió ideològica dominant, ara de les fidelitats, individuals o partidistes, a una tradició xovinista d'Estat, a dintre del marxisme, iniciada en la pràctica pels anys vint a la Unió Soviètica i denunciada per Lenin 2 quan ja, malalt, no tenia cap possibilitat d'intervenció política.

L'estructuració nacional d'una comunitat, en tant que vertebració d'un conjunt de factors primaris (geogràfics, antropològics, lingüístics...) fins a l’assoliment del nivell de coherència i d'especificitat per a produir una cultura nacional i la consciència corresponent, és un procés històric que, òbviament, no s'esdevé al marge de la lluita de classes. Lluita de classes que cal considerar i analitzar no sols al si de la comunitat (nacional) en qüestió, sinó també en les seues vinculacions internacionals, sobretot pel que fa a les classes dominants, internacionalistes avant la lettre. Cap marxista no pot defugir una explicació de classe en relació a la formació d'una nació. Ara, una cosa és esbrinar històricament les actituds envers una determinada comunitat (nacional) de les classes socials que hi conviuen (en lluita), i una altra cosa ben diferent és voler fer dependent la formació nacional de la voluntat conscient --és a dir: política-- d'una classe dirigent (socialment) en la seua lluita per esdevenir classe dominant (políticament).

Una classe social, en una determinada comunitat nacional, pot tenir el protagonisme i la direcció de la societat o tenir una posició/actitud seguidista i subalterna; pot identificar-se nacionalment amb la comunitat o refusar aquesta identificació i canviar de nacionalitat; pot assumir i defensar les característiques nacionals de la comunitat o pot, fins i tot, intentar d'anorrear-les; etc. Unes actituds o unes altres vénen condicionades per uns interessos de classe i per la subsegüent lluita pel poder. Per això, és cert que un major o menor grau de cohesió nacional depén directament de la voluntat política de la classe dirigent, és a dir, de l’opció presa per la classe dirigent quant a:

I) autoreconéixer-se, o no, part integrant de la comunitat en qüestió;

II) utilitzar i potenciar, o no, el sentiment nacional d'aquesta comunitat per instal·lar-hi el seu poder;

III) constituir, o no, el seu poder --i el poder polític d'una classe és un Estat-- en el marc i sota les característiques nacionals d'aquesta comunitat.

Segons l’opció, dones, es consoliden o es debiliten les realitats nacionals. 1 és en aquest sentit, i sols en aquest sentit, que influeixen les classes dominants o pre-dominants en la formació d'una nació: reforçant un procés o debilitant-lo. Mai no, però, determinant ni el seu inici ni la seua consagració o liquidació definitives. ¿Com, si no, explicar-se l’existència de les nacions oprimides, les quals, pel fet de ser-ho, han subsistit com a tals contra la voluntat política de les successives classes dominants i malgrat l’opció estatal presa per aquestes?

Així, doncs, de les dues línies assenyalades per on pot anar un marxista a la recerca de l’explicació de classe en la formació d'una nació, sols és correcta la que, rastrejant la història d'una comunitat des dels seus orígens fins avui, hi descriu el comportament de les classes socials en lluita, i la influència favorable o adversa, i de vegades canviant, que exerceixen sobre el procés evolutiu nacional. L’altra línia d'"explicació" ens duu, en les seues conseqüències més grolleres, a reconéixer una nació sols quan aquesta siga proclamada com a tal en una Constitució (expressió político-jurídica de l’organització del poder estatal d'una classe) i, en les seves conseqüències més suaus, fa dependre el reconeixement d'una nació del fet que haja estat reivindicada com a tal en l’estratègia política d'una classe per la conquesta d'un Estat.

Aquesta línia ha anat reculant des de les seues formulacions més insostenibles fins a aquelles altres que intenten salvar el principi que una nació queda constituïda, formada, com a resultat de la lluita (de classes) per un poder polític, però que conserven la mecànica, o el mecanicisme, de la total dependència (de la formació i el reconeixement nacional) respecte de les opcions polítiques preses per les classes dirigents. La reculada ha estat provocada perquè, malgrat els catecismes, les nacions oprimides al si d'estats burgesos han demostrat a bastament la seua existència. Aleshores, una primera trinxera dels marxistes de formulari, pregonament hostils als reconeixements nacionals, ha estat la negació total o parcial de l’existència i/o de l’abast territorial propi d’aquestes nacions. Per exemple, en el cas de la nació basca, primer foren les reticències d'acceptar el mot Euskadi i, amb ell, és clar, de la realitat nacional que designa; després, una vegada empassat el mot, més per oportunisme que per cap altra raó, no s'accepta el seu abast territorial i humà, i això amb diverses variants segons els partits i els moments: "Euskadi Nord i Nafarroa no formen part d'Euskadi" o "Euskadi Nord no, i als navarresos els ho hauríem de preguntar" o "Euskadi Nord no, però Nafarroa sí", etc. Quant als Països Catalans, de tots els lectors és ben coneguda aquesta hostilitat. 1 així en tots els casos.

Tanmateix, l’evidència dels fets ha obligat els marxistes de formulari --o marxistes cañí, segons afortunada expressió de Josep Termes-- a elaborar unes "teories de la nació" que els permeten de dosificar í de justificar el seu ritme hostil de reconeixements nacionals. Una gradació d'aquestes formulacions, ordenades de major a menor rigidesa í mecanicisme, és la següent:

1) "Una nació queda constituïda com a tal quan la burgesia hi instal·la el seu Estat".

2) "Una nació queda constituïda com a tal quan la burgesia la reivindica políticament com a marc per instal·lar-hi el seu Estat".

3) "Una nació queda constituïda com a tal quan la burgesia la reivindica, en tant que instrument de pressió, en la seua lluita per l’accés a, o la transformació de, un poder estatal, l’àmbit territorial del qual no se cenyeix, necessàriament, al marc de la nació en qüestió".

1’), 2’) i 3’) els obtenim de substituir, als tres enunciats anteriors, "burgesia" per "bloc de classes encapçalat per la burgesia". La cosa, tot i que segueix sent la mateixa, sembla menys rígida. S'hi insinua una major flexibilitat a l’hora d'atorgar els reconeixements nacionals.

Si, ara, a l’enunciat 3’) li llevem allò d'"encapçalat per la burgesia", la pirueta ja quasi ens pot enganyar i tot:

3’’) "Una nació queda constituïda com a tal quan un bloc de classes la reivindica, en tant que instrument de pressió, en la lluita per per l’accés a, o la transformació de, un poder estatal, l’àmbit territorial del qual no se cenyeix, necessàriament, al marc de la nació en qüestió".

S'hi insinua la possibilitat que també el proletariat pot arribar a donar l’espaldarazo nacional. Tanmateix, espaldarazo habemus.

Aquest darrer enunciat 3’’) és tota una filigrana d'elaboració. Segons aquesta tesi, una comunitat nacional, amb la seua particular evolució històrica més o menys favorable per a la seua afirmació, és sols, en principi, una base nacional o, heus ací una altra filigrana lingüística, una àrea nacionalitària, 3 en espera d'un bloc de classes reivindicador que la faça nació. Sobre aquesta base o àrea hi ha unes classes socials en lluita, aliades o no amb les corresponents classes socials germanes (o fragments d'elles) d'altres àrees. La classe dominant té muntat un aparell de poder, un Estat, l’àmbit territorial del qual no es correspon amb una sola àrea (altrament, ja no hi hauria problema: encara que la classe en el poder no fes cap ni mitja manifestació de nacionalisme, cap ni mitja reivindicació de l’àrea en qüestió com a nació, ningú no posaria en dubte que ho és. Ai, la força de l’Estat! Ai, l’estatisme del personal!). Prosseguim el discurs: l’àrea en qüestió, o una part d'ella (posem-hi el Principat de Catalunya, per exemple), és reivindicada com a nació per una part de la classe social dirigent i en tant que instrument de pressió davant del poder constituït. Aleshores, ja tenim nació (i en el nostre exemple, el Principat de Catalunya ja és una nació per obra i grácia de la burgesia industrial de 1885 a 1916). 4 Seguim amb l’exemple: els mateixos que reconeixen el Principat de Catalunya com a nació també diuen que els Països Catalans són una àrea nacionalitària, en la qual qui sap si el. proletariat... eh? Aleshores, en aquesta feliç hipòtesi que el proletariat reivindique com a nació els Països Catalans (posem per cas, per no canviar gaire els números, de 1985 a 2016, i tant si és com a instrument de pressió davant els estats constituïts com si és per fer-ne un de nou), en aquesta hipòtesi, doncs, i sempre segons l’enunciat 3’’), tindrem que els Països Catalans ja seran nació. I ara? ¿Una nació catalana dintre d'una altra nació catalana? Això és encara més difícil que allò d'"España, nación de naciones", broma que, per cert, també és abonada des de les mateixes posicions ideològiques dels personatges en qüestió.

L’esmentat embolic teòric en què cauen aquestes posicions no és l’únic ni el més cridaner. Més greu encara, al meu parer, és invertir la lògica fins al punt d'agafar l’efecte com a causa. Així fan quan posen la nació després del nacionalisme, 5 perquè nacionalisme és la reivindicacíó d'una comunitat nacional en la lluita per un poder polític. Reconéixer la nació després de comprovar l’existència d'un nacionalisme de masses és un mètode segur, gairebé infal·lible, que diu molt sobre la "perspicàcia" teòrica i la "prudència" política dels seus aplicadors.

En resum: segons aquesta línia interpretativa --no mancada, és clar, d'intencionalitats polítiques-- les nacions oprimides per, i sota, estats burgesos, o no existeixen com a tals 6 --formulacions l), 2), 1’) i 2’)--, o existeixen sols de forma parcial 7 –formulació 3’’)--, possibilitat que, d’altra banda, els defensors d’aquesta línia s'esforcen cada dia per evitar.

Una altra característica que els és comuna és que la història, per a ells, sembla que comence amb la Revolució Francesa i altres revolucions burgeses definidores i consagradores de "nacions". I és que es dóna la circumstància que aquestes rentades de cara successives de les escleròtiques formulacions inicials, han hagut de fer-les davant l’evidència que, després de les revolucions democràtico-burgeses d'arreu, i al si dels estats creats per elles, existien, subsistien, nacions oprimides. Aleshores, és amb la intenció d'explicar aquest sorprenent fet, que s'ofereixen les formulacions finals; totes, peró, les velles i les novelles, no fan més que girar al voltant de la realitat estatal que vol, que té o que manté la burgesia, és a dir, girar al voltant de la lluita de la burgesia per l’accés a, o la conservació de, el poder estatal. La dependència burgesa que donen a la formació d'una nació, i a reconéixer-la conseqüentment com a tal, és absoluta. I en la mesura d'aquesta dependència, és a dir, en la mesura que les nacions les fa la burgesia triomfant --o, eventualment i posteriorment, el proletariat triomfant--, la història d'una comunitat des dels seus orígens fins al triomf polític de la burgesia sembla, per a ells, com si fos una mena de prehistòria nacional, pasturatge d'enyoradissos i passatistes. Tanmateix, al meu parer, la història cal contar-la --analitzar-la-- tota, car la lluita de classes intervé en la formació d'una nació al llarg de tot el procés de la seua existència i no sols d'una manera episòdica, i més fent dependre d'aquest punt el certificat de naixença com a nació. És un plantejament fals i simplista reduir la qüestió del reconeixement com a nació d'una nació oprimida al fet que siga contestada afirmativament la següent pregunta: ¿alguna classe social --o bloc de classes encapçalat per una classe-- I'ha reivindicada com a nació en la seua lluita d'accés al poder, des del segle XIX ençà? Si , aleshores nació, i si no...

El fenomen nacional no s'esdevé, certament, al marge de la lluita de classes, però aquesta lluita cal tenir-la en compte en tots els seus episodis, i des de bon començament. Introduir, doncs, la lluita de classes en l’anàlisi de la formació i l’evolució de les comunitats nacionals és un mètode indefugible. Tanmateix, no distorsionem el mètode tot aplicant-lo parcialment, sols als moments suprems de la lluita i, més distorsió encara, sols durant els dos darrers segles.

Aquest mètode ve a corregir antigues posicions, també formulades des del marxisme, de caire descriptiu, estàtic, com ara la coneguda definició de nació de Stalin. 9 Segons aquestes posicions, el reconeixement d'una nació se supedita a la presència d'una sèrie de característiques (de signe unitari dintre la comunitat en qüestió i de signe diferenciador, en el seu conjunt, respecte d'altres comunitats nacionals) generalment preses entre el territori, l’economia, l’idiorna, la història, la cultura, la consciència, la política... El parany, doncs, és ben clar: difícilment una nació oprimida donará els mínims "exigibles" d'aquestes característiques, car per alguna cosa pateix l’opressió! Aquesta mena de proves, o exàmens finals de curs històrics, haurien d'anar acompanyades, en tot cas, d'una data de caducitat retrospectiva. ¿Des de quan podem començar a aplicar la definició-examen de Stalin, per exemple? Perquè, segons aquesta definicíó, els Països Catalans són perfectament una nació al segle XV i, en canvi, tots els estalinistes i successors neguen unànimement que ho siguen avui.

Una de les qüestions clau és que no s'ha pensat mai en termes de nació oprimida, sols de nació, tot i que el problema nacional és básicament un problema de nacions oprimides, i són les nacions oprimides les que han motivat, históricament, la "teoria de les nacionalitats". Si hom hagués pensat en funció de la categoria de nació oprimída (amb tota la desfeta que produeix Fopressió: esquarterament polític del territori, dilució econòmica a díntre d'un Estat-mercat o, posteriorment, a dintre de la distribució socioeconòmica imperialista, anihilació de l’idioma, ignorància de la història pròpia, persecució cultural, consciència alíenada de pertànyer a una altra o unes altres nacions... ), fins i tot les definicions descriptives haurien estat formulades d'una altra manera.

Ací no es tracta, però, d'adequar les definicions descriptives a la "categoria" de nació oprimida. El que cal és no fer més abstracció de la lluita de clases (i, també, no considerar-la de forma restringida i episòdica) i introduir-la en l’anàlisi de la nació tal com hem dit més amunt: amb una perspectiva històrica des dels orígens de la comunitat analitzada, tot contemplant com han anat actuant les diferents classes socials respecte de la mateixa realitat nacional. Aquesta anàlisi concreta, específica de cada comunitat hístòrica, és la que ens permet de reconéixer netament les nacions oprirnides, amb la determinació precisa del moment mateix en què hi començà l’opressió nacional i, amb ella, el qüestionament, per tiris i troians (marxistes o no), de la seua realitat nacional.

Acabaré amb una hipòtesi de treball sobre l‘inici de les opressions nacíonals, motivada pel fet que l’opressió nacional és una conseqüència de l’opressió de classe, però amb reserves sobre la viabilitat de la seua aplicació generalitzada. L’enunciat és aquest: L’opressió nacional d'una comunitat comença quan la classe dominant autòctona deixa --per conveniència o per imposició forana i, després, per conveniènciad'autoreconéixer-se com a part integrant de la comunitat, i passa a estructurar-se orgánicament (socialment, militarment, econòmicament), en condicions de subordinació, al costat de les classes dominants d'un àmbit territorial més ampli. És evident que molts casos d'opressió colonialista, o el dels estats racistes, no entren en aquest esquema. Tota una altra qüestió a estudiar és el de l’opressió nacional, tot classificant-ne les possibles variants en funció de les diverses situacions d'opressió de elasse que la poden provocar.

 

Josep Guia

Països Catalans, agost 1982

 

 

Notes

1 Robert Lafont (Per una teoría de la nació, Edicions 62, 1969, p. 18) afirma que "no hi ha cap veritable teòric de la nació: només nacionalistes".

2 Vegeu les notes dictades per Lenin els dies 30 i 31 de desembre de 1922 (Testamento político de Lenin, Cuadernos Anagrama núm. 87, 1975, p. 28). Lenin hi critica l'actuació de Stalin en la qüestió georgiana i, fins i tot, s'autocritica ell mateix i el conjunt del partit per la seua actuació sobre la qüestió nacional.

3 Vegeu R. Ribó: Catalunya, Països Catalans, Estat espanyol, L'Avenc, 1977, pp. 123-132. També utilitza aquesta expressió S. Serrano (Lingüística i qüestió nacional, E. Climent, 1979, p.58), que diu: "Avui el que està clar és que [els Països Catalans] formen un bon projecte de nacionalitat o una àrea nacionalitària. Formen una nació? En tenen el tret fonamental [la llengua comuna]".

4 He pres les dates de P. Vilar (Catalunya dins l’Espanya moderna, Edicions 62, 1964, vol. 1, p. 66), que diu: "La fase 1885-1916 mereix bé el nom de nacionalista burgesa".

5 Al Primer Encontre de Ciències Humanes i Socials dels Països Catalans (Perpinyà, març 1976) vaig intervenir en el col·loqui que seguí l’exposició de J. Solé Tura per a dir, entre altres coses, que "en relació amb això, i si no ho he entès malament, Solé Tura ha dit també que és precisament en l’exercici d'aquest nacionalisme, és a dir, en la lluita que, per la construcció d'un poder polític, es forma i es recolza entorn d'una ideologia nacionalista, que s'arriben a configurar totalment les nacionalitats. Reprenc encara Pierre Vilar quan diu que no cal prendre la ideologia per una causa, que la ideologia és d'antuvi resultat: no penso, doncs, que les nacionalitats sorgeixin de la lluita, sinó que són una realitat subjacent que possibilita el nacionalisme i la lluita de classes pel poder. A més, en la lluita per la construcció d'un poder polític caldria dir que les nacionalitats no sols "es fan" (= es reforcen), sinó que també poden "desfer-se" (= debilitar-se). Un exemple ben clar d'això el tenim en la construcció de l’Estat espanyol modern, en el qual I'intent de bastir una "nación" fictícia comporta el de desfer unes nacions reals. A parer meu, per tant, cal puntualitzar molt bé l’afirmació que en l’exercici d'un nacionalisme, o en la lluita per un poder polític, es configura una nacionalitat: les realitats nacionals, en el moment de les fortes topades de classe, és a dir, en el moment de la lluita d’una classe per desplaçar-ne una altra del poder, són realitats anteriors i subjacents, les quals, en tot cas, sortiran reforçades o debilitades segons el plantejament i el resultat de la lluita" (Aïnes 4, Centre Universitari de Perpinyà, 1978, p. 75-76). La menció, en el text, a P. Vilar fa referència al paper Estat, nació i classes socials: reflexions per a l’Encontre de Perpinyà. La "reflexió" citada deia així: "Paranys a evitar: b) no prendre la ideologia per una causa; la ideologia és, d'antuvi, resultat (per esdevenir seguidament causa)." [Nota de l’editor de la versió web: Altrament dit, hi ha una relació dialèctica entre nació i nacionalisme: l’existència de la nació genera (o pot generar) una consciència nacional, i aquesta, un nacionalisme, és a dir, un moviment polític que té com a objectiu, bé consolidar la nació preexistent i en perill d’absorció (nacionalisme d’alliberament), bé consolidar la nació preexistent però absorbint-ne d’altres (nacionalisme imperialisto-etnocida)]

6 Stalin afirmava taxativament l'any 1924 (Fundamentos del leninismo, Akal, 1974, p. 88): «El problema nacional ha deixat de ser un problema particular i intern dels estats per a convertir-se en un problema general i internacional, en el problema mundial d'alliberar els pobles oprimits, els països dependents i les colònies, del jou de l’imperialisme". D'aquesta manera, per dictamen de Stalin, als estats europeus, al si de les metròpolis, ja no hi havia cap ni mitja nació oprimida i l’opressió nacional restava reduïda als casos d'opressió colonial i neocolonial.

7 Amb les formulacions 3) i 3’), els marxistes de formulari han "corregit" Stalin i han "reconegut" l’existència de nacions oprimides a dintre (és a dir, no qüestionant mai les fronteres estatals burgeses) dels estats capitalistes. Però el seu seguidisme burgés els ha fet reconéixer-les sols mutiladament, segons el particular joc d’interessos econòmics i polítics de les burgesies. Així, reconeixen Euskadi com a nació sense Euskadi Nord i sense Navarra en alguns casos, i reconeixen Catalunya com a nació sense la Catalunya Nord, les Illes ni el País Valenciá.

8 Amb la formulació 3’’), els marxistes de formulari s'han "corregit" ells mateixos i han "atorgat" la possibilitat que, en la lluita pel socialisme, les nacions oprimides esdevinguen finalment nacions de totes totes. Els següents textos són il·lustratius al respecte:

--"Crec que el marc nacional és definit per un conjunt de factors, històricament desenrotllats i dialècticament combinats, entre els quals n'hi ha tres de decisius: 1) La lluita per la construcció d'un poder polític, d'un estat. [ ... 1. 2) La construcció d'un espai econòmic específic, 3) El desenvolupament d'una cultura específica. [ ... ].

"Tots aquests elements han entrat, més o menys, en les fórmules teòriques utilitzades fins ara. Però jo crec, sincerament, que no s'ha donat al primer --la lluita per la construcció d'un poder polític-- el pes decisiu que té, I subratllo el moment de la lluita i no tant el moment jurídico-institucional perquè crec que la lluita per un tipus d'estat determinat és l'element dinàmic que explica per què un determinat mare estructural, històricament format, es converteix o no en una nacionalitat moderna". (J. SOLÉ TURA, Taula de Canvi, núm. 1, 1976, p. 7-8.)

--"Un concepto dialéctico de nación (distinto tanto del romanticismo idealista como del marxismo esclerótico) exige atención a dos aspectos. De una parte está la existencia de un conjunto de hechos diferenciales que constituyen la base para que una comunidad pueda constituirse en nación. De otra, es preciso que una clase social dirigente (o que aspire a serlo) consolide un bloque histórico que haga suya la reivindicación de esos hechos diferenciales, impida que se dispersen o se trivialicen y dé homogeneidad en torno a los mismos a una idea nacional.

"Sólo cuando ambos elementos coinciden en un período del proceso histórico (y por eso las naciones no son entidades eternas) una comunidad diferenciada se constituye en nación. En el País Valenciano, está muy claro el primero de ellos (ahí están las peculiaridades lingüísticas, culturales, históricas y toda esa serie de complejas dualidades a través de las cuales hemos ido existiendo como pueblo). [ ... ].

"También me parece muy claro que el segundo de esos elementos no se ha dado. Cualquier repaso a la historia valenciana de los siglos XIX y XX, es decir, a los tiempos en que los pueblos europeos han decidido estas cosas, podría confirmarlo a quienes lo dudasen". (Ernesto GARCÍA, Dos y dos, núms. 19 i 20, 1976, p. 5).

9 La definició data del 1913, en què Stalin publicà l'article originàriament titulat "El problema nacional i la socialdemocràcia», al número 3-5 de la revista bolxevic Provesxéenie. Diu així: "Una nació és una comunitat estable, històricament formada, d'idioma, de territori, de vida econòmica i de psicologia, que es tradueix en una comunitat de cultura" (J. STALIN, El marxismo y el problema nacional, Ediciones Cepe, Buenos Aires, 1973, p. 15).


Setembre del 2006

Pàgina principal