El talp
web alternatiu

http://www.racocatala.cat/eltalp

Per una dissecció de la postmodernitat

El cas de Martin Heidegger, filòsof i nazi

Primera part: L’expedient

Per Alex Steiner


Publicat originalment, sota el títol "The case of Martin Heidegger, philosopher and nazi. Part 1: The record", a World Socialist Web Site
, 3 abril 2000

Traducció de Pol Sureda

Martin Heidegger (1889-1976) ha estat considerat per molts un dels titans de la filosofia del segle XX. La seva reputació internacional es consagrà el 1927 amb la publicació de Ésser i temps (Sein und Zeit), llibre caracteritzat pel jove Jürgen Habermas com "l’esdeveniment filosòfic més transcendental des de la Fenomenologia de Hegel". 1

L’èxit de Ésser i temps fou immediat, i la seva influència duradora. Durant els últims setanta anys, molts corrents del pensament contemporani s’han inspirat en l’obra de Heidegger, o, en alguns casos, n’han derivat directament. Entre d’altres podem esmentar l’existencialisme, l’hermenèutica, la postmodernitat, l’ecofeminisme i diverses tendències de la psicologia, la teologia i la literatura. Els seus escrits han influït sobre escriptors tan diversos com Herbert Marcuse, Jean-Paul Sartre, Jacques Derrida, Paul Tillich i moltíssims d’altres. Però la brillant carrera de Heidegger com a professor de filosofia de la Universitat de Friburg es veié tacada per un esdeveniment peculiar de la seva vida: després de la presa del poder de Hitler el 1933, Heidegger, el filòsof de renom mundial, esdevingué Heidegger, el nazi, titular del carnet número 312.589.

Recentment la qüestió del nazisme de Heidegger ha transcendit les planes de les revistes acadèmiques per a esdevenir polèmica airejada en la premsa popular i als mitjans de comunicació. L’any passat [1999] la BBC va emetre una sèrie televisiva sobre tres filòsofs que han influït profundament sobre la nostra època: Nietzsche, Heidegger i Sartre. L’episodi sobre Heidegger no pogué evitar de plantejar-se’n el nazisme. A finals de l’any passat la New York Review of Books publicà un article sobre la relació entre Heidegger i els seus col·legues Karl Jaspers i Hannah Arendt.

Imatge característica del Heidegger madur, amb autògraf al peu
Imatge característica del Heidegger madur, amb autògraf al peu

Tota aquesta publicitat sobre allò que prèviament era un capítol obscur de la vida d’un filòsof ben conegut ha provocat una onada d’escàndol i desànim. Per exemple, un espectador de la sèrie de la BBC expressava recentment la consternació que sentia davant el fet que "la profunditat de la seva col·laboració [de Heidegger] amb els nazis només s’hagi fet pública recentment". La miopia de llarga durada envers el cas de Heidegger es pot atribuir directament a un encobriment sistemàtic perpetrat per Heidegger mateix durant el seu període nazi i després, i prosseguit pels seus deixebles i apologistes fins avui. Abans d’explicar la història d’aquest encobriment, en si una pàgina tan llarga com fascinant dels annals de la falsificació històrica, d’antuvi provem d’assentar els fets pertinents a la relació entre Heidegger i els nazis.

Els fets ja no es poden discutir d’ençà la publicació del llibre de Víctor Farías Heidegger et le nazisme el 1987. 2 Farías, alumne xilè de Heidegger, passà una dècada localitzant pràcticament tots els documents rellevants relatius a les activitats de Heidegger entre 1933 i 1945. Molts d’aquests documents eren als arxius de l’antiga República Democràtica Alemanya i al Centre de Documentació de l’antic Berlín Occidental. D’ençà la publicació d’aquest llibre de Farías, que ha marcat època, han anat apareixent altres llibres i articles que exploren la qüestió del nazisme de Heidegger. Es pot trobar un resum excel·lent del material històric en un article de Thomas Sheehan escrit el 1988, Heidegger and the Nazis [‘Heidegger i els nazis’]. 3 La major part del material que presentem en aquesta primera part és presa d’aqueix article.

Heidegger va néixer i créixer a la ciutat de Messkirch, a Suàbia, al sud de l’Alemanya actual. Era una regió econòmicament endarrerida, dominada per l’agricultura i la petita artesania. La política regional estava imbuïda d’un populisme catòlic profundament imbricat de nacionalisme alemany, xenofòbia i antisemitisme. La cultura moderna, i amb aquesta els ideals tant liberals com socialistes, hi eren percebuts com a amenaces mortals. En aquesta regió era comú identificar com a principal "enemic interior" el partit socialdemòcrata, d’influència creixent pertot d’Alemanya. Dècades a venir aquesta zona esdevindria un dels bastions del nazisme.
Víctor Farías
Víctor Farías

La família de Heidegger pertanyia a la classe mitjana baixa: sa mare era d’extracció camperola i son pare era artista. Heidegger, estudiant prometedor, obtingué una beca per a cursar estudis secundaris al seminari de Constança, centre d’ensenyament establert per la jerarquia catòlica com a bastió del conservadorisme enfront la influència creixent del liberalisme i del protestantisme. Tanmateix, alguns dels professors laics professaven ideals decididament demòcrates i progressistes; llurs classes eren de les més populars del seminari. No sabem amb exactitud com rebé aquestes idees progressistes el jove Heidegger; però sí que, ja als inicis del seu període formatiu. es trobà confrontat a la disputa entre les ideologies que lluitaven per l’hegemonia en aquesta part d’Alemanya. També sabem que quan Heidegger obtingué el títol de batxiller ja havia renunciat a la vocació sacerdotal en favor de l’acadèmica. Així mateix s’implicà a fons en les lluites partidistes i culturals del seu temps: en la vintena fou líder d’un moviment estudiantil que professava els ideals de la dreta populista catòlica.
Les forces reacccionàries i xenòfobes de la regió sortiren reforçades de la Primera Guerra Mundial i de la Revolució Russa. El desenllaç de la guerra, embolcallat en el tractat de Versalles, no fou tan sols una derrota humiliant per als nacionalistes, sinó que comportà cessions territorials a França. Els territoris perduts esdevingueren una causa cèlebre entre els cercles de la dreta nacionalista de postguerra.* D’altra banda, la Revolució Russa, que inspirava la classe obrera pertot d’Alemanya, estenia la paüra i l’horror entre la pagesia majoritàriament catòlica del sud rural. Una sensació de crisi de dimensions històriques universals dominava la ideologia dels moviments de dreta nacionalista del període. Aquest Zeitgeist [‘esperit del temps’] de crisi trobà la veu en el filòsof Oswald Spengler [La decadència d’Occident, 1919], que al seu torn s’inspirava en Friedrich Nietzsche. Ens consta que als inicis de la seva carrera Heidegger havia expressat simpaties per l’òptica nacionalista. També és un fet que la sensació de crisi que emergí en aquesta cruïlla històrica seria un tema que el Heidegger filòsof conservaria durant tota la seva carrera.
El Heidegger jove cap al 1913
El Heidegger jove cap al 1913

Està provat documentalment que Heidegger expressà simpaties pels nazis almenys des del 1932. Donat el seu bagatge, això no hauria de sorprendre. Immediatament després de la presa del poder de Hitler, Heidegger s’incorporà al nazisme: de 1933 a 1945 fou militant amb carnet del NSDAP (el partit nazi), amb la cotització al dia. Esdevingué rector de la Universitat de Friburg l’abril de 1933, al cap de tres mesos de l’arribada de Hitler al poder. El 27 de maig de 1933 pronuncià l’infamant discurs de presa de possessió.

Els apologistes de Heidegger afirmen que aquest discurs representà un intent d’afirmar l’autonomia universitària enfront la intenció dels nazis de subordinar les ciències a llur doctrina reaccionària. De fet, aquest discurs constituí una crida a les armes perquè l’estudiantat i el professorat servissin el nou règim nazi. S’hi celebra la victòria nazi perquè "ha inaugurat la marxa del nostre poble cap a la història futura". Heidegger identifica la nació alemanya amb l’Estat nazi en una prosa que ens parla de "la missió històrica del Volk ** alemany, un Volk que se sap al seu Estat". Fins i tot s’hi fa una referència a la ideologia feixista del determinisme zoològic en invocar "la força per a preservar, de la manera més profunda, les energies [del Volk] arrelades en la sang i el sòl".

El 30 de juny de 1933 Heidegger pronuncià un discurs davant l’Associació Estudiantil de Heidelberg en què expressà la seva opinió sobre el paper de la universitat en el nou ordre nazi. El següent extracte parla per si mateix: permet entreveure el compromís heideggerià amb els ideals nazis de sang, raça i submissió absoluta al Führer.

"Si [la universitat] ha d’integrar-se en la Volksgemeinschaft [‘comunitat nacional’] i incorporar-se a l’Estat (..)"

"Fins ara, la recerca i l’ensenyament universitaris s’han exercit com s’havien exercit durant dècades (...). La recerca havia perdut el nord i amagava la incertesa darrere la idea de progrés científico-acadèmic internacional. Un ensenyament sense objecte s’amagava sota criteris analítics."

"Cal menar una lluita enèrgica contra aquesta situació amb esperit nacionalsocialista; i aquest esperit no es pot permetre de veure’s coartat per idees humanitàries, cristianes, que en malmeten la incondicionalitat (...)"

"El perill no procedeix pas de treballar per a l’Estat. Procedeix únicament de la indiferència i de la resistència. Per aquesta raó, només l’autèntica energia ens durà per la via correcta, però no pas la tebiesa (...)"

"La carrera universitària ha de tornar a ésser un risc, no pas un refugi de la covardia. Aquell qui no sobreviu a la batalla, jeu allà on ha caigut. La nova valentia ha d’acostumar-se a la fermesa, perquè la batalla per les institucions on s’educaran els nostres líders continuarà durant força temps. Serà lliurada amb l’energia del nou Reich que el canceller Hitler farà realitat. Una raça forta mancada de sentit del jo ha de lliurar aquesta batalla; una raça que viu de la prova constant i que avença inexorablement cap a l’objectiu a què s’ha consagrat. És una batalla per a determinar quins seran els mestres i els líders de la universitat." 4
De viatge a Siracusa: Heidegger (assenyalat per una creu) amb altres rectors nazis en llur acte d’adhesió col·lectiva a Hitler. Leipzig, 11 de novembre de 1933 De viatge a Siracusa: Heidegger (assenyalat per una creu) amb altres rectors nazis en llur acte d’adhesió col·lectiva a Hitler. Leipzig, 11 de novembre de 1933

Després de la guerra Heidegger provà d’oferir una imatge exculpatòria del seu rectorat tot adduint que havia defensat la integritat universitària dels intents nazis de polititzar-la. Infortunadament per a ell, la prova documental proporcionada per aquest discurs i altres de similars li desféu l’intent de coartada.***

Les proves documentals del rectorat de Heidegger permeten reconstruir els fets següents.

El 21 d’agost de 1933 Heidegger establí el Führerprinzip [‘principi del Guia’ o ‘principi de lideratge’] a Friburg. Això significava que el rector ja no seria elegit pel professorat com havia estat l’ús, sinó que de llavors endavant seria nomenat pel ministre d’Educació nazi. En aquesta qualitat, el Führerrektor tindria autoritat absoluta sobre la vida universitària. El seu objectiu es realitzà l’1 d’octubre de 1933, quan fou nomenat oficialment Führer de la Universitat de Friburg. Per a Heidegger això era una fita en l’avenç cap a la seva ambició màxima: esdevenir el filòsof oficial del règim nazi. Aspirava a una relació amb Hitler en termes de conseller filosòfic.

El 4 de setembre de 1933, en declinar un nomenament a la Universitat de Munic, escriví: "En deixar de banda les motivacions personals de moment, sé que haig de consagrar-me a la feina que em permeti servir més bé la tasca d’Adolf Hitler." 5

El 3 de novembre de 1933, en la seva funció de Führerrektor, Heidegger dictà un decret que aplicava a l’estudiantat la legislació nazi de depuració racial. La substància del decret garantia ajuts aconòmics als estudiants enquadrats a les SS, les SA i altres grups militaritzats. Es negaria ajuda financera als "estudiants jueus o marxistes" i als considerats no aris per la legislació nazi. 6

El 13 de desembre de 1933 Heidegger sol·licità suport financer dels acadèmics alemanys per a publicar un llibre de discursos pro hitlerians que es distribuiria arreu del món. Afegia al peu de la carta: "No cal dir que no figuraran no aris a la portada." 7

El 22 de desembre de 1933 Heidegger escrigué al ministre d’Educació de Baden urgint-lo, davant la tria de candidats a professor, a demanar-se "quin dels candidats (...) ofereix la màxima garantia de dur endavant el programa educatiu nacionalsocialista." 8

L’evidència documental també demostra que mentre Heidegger exaltava la causa nazi públicament, també privadament treballava per a destruir la carrera d’estudiants i col·legues que eren o bé jueus o bé políticament sospitosos. Entre les proves condemnatòries que s’han revelat:

Hermann Staudinger, professor de química de Friburg que guanyaria el premi Nobel el 1953, fou denunciat secretament per Heidegger com a antic pacifista durant la Primera Guerra Mundial. Aquesta informació fou lliurada al ministre regional d’Educació el 10 de febrer de 1934. Staudinger hagué d’afrontar la pèrdua de la feina i de la pensió. Al cap d’unes setmanes Heidegger intercedí vora el ministre en recomanació d’un càstig més lleu. La motivació d’aquesta acció no tenia res a veure amb rosecs de consciència o compassió, sinó que era una resposta oportunista davant el temor a una publicitat internacional adversa per l’acomiadament d’un acadèmic força conegut. Escrigué al ministre: "No necessito subratllar que de cara a la qüestió no hi ha res a canviar, per descomptat. Simplement és qüestió d’evitar, en la mesura del possible, cap més tensió en les relacions exteriors." 9 El ministre obligà Staudinger a presentar la dimissió i en acabat el tingué suspès durant sis mesos abans de refusar-la i reposar-lo en la càtedra.

El cas d’Eduard Baumgarten proporciona un altre exemple del cras oportunisme venjatiu exhibit per Heidegger. Baumgarten, estudiós de la filosofia estato-unidenca, havia ensenyat a la Universitat de Wisconsin als anys vint. Havent tornat a Alemanya per a estudiar amb Heidegger, tots dos homes lligaren una amistat íntima. El 1931, emperò, s’esdevingué la ruptura personal arran que Heidegger s’oposà a l’obra de Baumgarten sobre el pragmatisme estato-unidenc. Baumgarten deixà Friburg per a ensenyar filosofia estato-unidenca a la Universitat de Gottingen. El 16 de desembre de 1933, Heidegger, un cop més en el paper de colom missatger, escrigué una carta al responsable dels professors nazis de Gottingen que deia: "Per origen familiar i orientació intel·lectual, el doctor Baumgarten procedeix del cercle d’intel·lectuals demòcrata-liberals de Heidelberg creat entorn de Max Weber. Durant la seva estada ací [a Friburg] era qualsevol cosa menys nacionalsocialista. Em sorprèn sentir que ensenya a Gottingen: no em puc imaginar a base de quines obres científiques obtingué l’autorització per a ensenyar. Havent fracassat amb mi, freqüentà molt activament el jueu Fränkel, que havia ensenyat a Gottingen i que ha estat acomiadat d’ací fa ben poc [en aplicació de la legislació racial nazi]." 10

El doctor Vogel, destinatari de la carta, la trobà "carregada d’odi" i refusà d’emprar-la. El seu successor, emperò, l’envià al ministre d’Educació, a Berlín, el qual sospengué Baumgarten i en recomanà l’expulsió del país. Afortunadament per a Baumgarten, aconseguí còpia de la carta de Heidegger mitjançant el concurs d’una secretària comprensiva. És només per aquesta circumstància que encara existeix aquesta prova documental; és impossible esbrinar quantes altres cartes enverinades eixiren de la ploma de Heidegger en aquest període. Baumgarten tingué la sort de recuperar la feina després d’apel·lar a les autoritats nazis. Aquests fets sortiren a la llum durant les audiències de desnazifació, el 1946.

Cal esmentar un incident amb Max Müller. Müller, que esdevindria intel·lectual catòlic destacat després de la guerra, fou un dels millors alumnes de Heidegger de 1928 a 1933. A més a més, era antinazi. Deixà d’acudir a les classes de Heidegger quan aquest s’incorporà al partit nazi l’1 de maig de 1933. Uns mesos després, Heidegger usà la seva autoritat com a Führerrektor per a expulsar Müller de la seva posició com a líder dels estudiants amb l’argument que no era "políticament apropiat." 11 Aquest no fou pas el final de la història. El 1938 Heidegger, tot i no ésser ja rector, intervingué un cop més vora les autoritats per a impedir el nomenament de Müller com a professor a Friburg. Escrigué a l’administració de la universiat que Müller tenia una "disposició desfavorable" envers el règim. 12 Aquesta simple frase comportà el final efectiu de la carrera acadèmica de Müller. Müller, assabentat, s’adreçà personalment a Heidegger per a demanar-li que retirés de la recomanació aquella frase incriminatòria. Heidegger, tot fent el paper de Pilat, refusà de fer-ho, il·lustrant alhora Müller amb la invocació del seu catolicisme: "Com a catòlic ha de saber que tothom té el deure de dir la veritat." 13

Finalment, hi ha la qüestió del tracte que donà Heidegger al seu antic mestre Edmund Husserl. Husserl havia estat el fundador de l’escola filosòfica de la fenomenologia i gaudia d’una reputació internacional anàloga a la de Heidegger. A més, Husserl era jueu. Afectat per les lleis de depuració racial, li negaren l’accés a la biblioteca universitària de Friburg. En aplicar els edictes nazis, Heidegger no es limitava pas a complir amb el seu deure de Führerrektor nazi: hi ha àmplia evidència que suggereix que Heidegger s’entusiasmà complint una missió amb què s’havia identificat íntimament. Segons el testimoni de la vídua del cèlebre filòsof Ernst Cassirer, Heidegger, personalment, era antisemita. En els darrers anys han sortit a la llum proves que suggereixen que l’antisemitisme de Heidegger no desaparegué pas després de la guerra: un testimoni directe, Rainer Marten, ha referit una conversa tinguda amb Heidegger a finals dels anys cinquanta en què el distingit professor expressava alarma davant la represa de la influència jueva en els departaments de filosofia de les universitats alemanyes. 14

Els apologistes de Heidegger, Rüdiger Safranski com a més recent, han provat d’exonerar-lo de tota responsabilitat personal en la sort correguda per Husserl. Argumenten que Heidegger no signà cap ordre que limités expressament l’accés de Husserl als serveis universitaris. 15 Emperò, aquesta defensa tan fràgil no absol pas Heidegger de complicitat com a agent en l’aplicació de la legislació antijueva; legislació que sabia prou bé que tindria un impacte devastador en antics amics i col·legues. Ni hi ha explicació que pugui redimir Heidegger de l’acte vergonyós de retirar de Ésser i temps la dedicatòria al seu mentor Husserl en reeditar l’obra el 1941.
Edmund Husserl
Edmund Husserl

Després de la guerra Heidegger explotà força el fet d’haver dimitit el rectorat el 30 de juny de 1934. La data coincidí amb la "Nit dels Ganivets Llargs", quan forces lleials a Hitler es llançaren a una massacre de tres dies en què fou assassinat Ernst Röhm amb un centenar de quadres de les seves seccions d‘assalt (SA). Més tard Heidegger afirmaria que a partir d’aquella data havia trencat definitivament amb el nazisme. Emperò, en una conferència sobre metafísica pronunciada un any després d’aquell esdeveniment Heidegger es refereix públicament a "la veritat íntima i la grandesa del nacionalsocialisme":

"El material que ara es maneja com a filosofia del nacionalsocialisme, però que no té el més mínim a veure amb la veritat íntima i la grandesa d’aquest moviment (és a dir, l’encontre entre la tecnologia universal i l’home modern), llança la xarxa en aquestes aigües turbulentes de ‘valors’ i ‘totalitats’." 16

També és cert que Heidegger començà a distanciar-se de certs aspectes del nacionalsocialisme. El llibre de Farías argumenta convincentment que a partir de 1934 Heidegger contraposava al règim nazi realment existent una visió idealitzada del nacionalsocialisme que hauria pogut existir. D’acord amb Farías, en la ment de Heidegger aquest nazisme utòpic s’identificava amb la facció derrotada de Röhm. La tesi de la relació entre Heidegger i Röhm ha generat força controvèrsia i no ha estat resolta satisfactòriament. De tota manera, és un fet incontrovertible que Heidegger va creure en una forma de nazisme, "la veritat íntima d’aquest gran moviment", fins al dia que morí.

Hi ha una altra dada biogràfica que els apologistes de Heidegger no poden passar per malla. Durant tota la vida Heidegger fou amic d‘un home anomenat Eugen Fischer. Durant els anys inicials del règim nazi Fischer fou l’impulsor més destacat de la legislació racial. Era el director de l’Institut d’Higiene Racial de Berlín, consagrat a la divulgació de la teoria racial nazi. Un dels "investigadors" d’aquest institut era l’infame doctor Josef Mengele. Fischer fou un dels autors intel·lectuals de la "solució final" nazi. Heidegger hi mantingué relacions cordials almenys fins al 1960, data en què li envià una felicitació nadalenca. No seria pas dur massa enllà la versemblança si suposàvem que, arran d’aquesta relació personal amb Fischer, Heidegger podria haver tingut coneixement dels plans genocides nazis en data molt primerenca. 17

L’expedient demostra que després de la guerra Heidegger no repudià mai, ni públicament ni en privat, el suport que havia prestat al nazisme. Això malgrat el fet que antics amics, entre els quals Karl Jaspers i Herbert Marcuse, el comminaren a condemnar (a pilota passada, això sí) els crims perpetrats pel règim nazi. Heidegger no ho féu mai. En canvi, sí que féu una referència fugaç a l’Holocaust en una conferència pronunciada l’1 de desembre de 1949. Parlant de la tecnologia, hi digué:
Retrat oficial del Führerrektor Heidegger, amb vestit popular bavarès i emblema del NSDAP a la solapa
Retrat oficial del Führerrektor Heidegger, amb vestit popular bavarès i emblema del NSDAP a la solapa

"L’agricultura és ara una indústria alimentària motoritzada; essencialment, el mateix que la manufactura de cadàvers a les cambres de gas i als camps d’extermini, el mateix que l’ofec i la fam a pagès, el mateix que la producció de bombes d’hidrogen." 18

En equiparar els problemes de l’agricultura mecanitzada amb l’Holocaust, tot trivialitzant aquest, Heidegger demostrava el menyspreu que sentia per les víctimes jueves dels nazis. Hi tornarem en examinar la filosofia heideggeriana.

Després de la guerra, Heidegger generalment optà per mantenir silenci sobre les seves activitats de suport als nazis. Les poques ocasions en què hi aventurà alguna declaració pública foren notables. La primera ocasió en què avaluà aquell període fou en un document autoexculpatori escrit per a la Comissió de Desnazificació; el comentarem en la segona part. La declaració més important de Heidegger sobre la seva activitat política de preguerra la féu en l’entrevista de 1966 per a la revista Der Spiegel. A petició de Heidegger, aquesta entrevista només fou publicada pòstumament, el 1976.**** Bona part de la seva exposició se centra en la qüestió de la tecnologia i del perill que representa per a l’home una tecnologia incontrolada. En cert moment Heidegger hi diu:

"Una qüestió decisiva per a mi actualment és: ¿pot acomodar-se un sistema polític a l’era tecnològica? I, quin sistema polític seria aquest? No tinc resposta a aquesta pregunta. No estic convençut que sigui la democràcia." 19

Havent establert un concepte ahistòric de la tecnologia com a perill absolut per a l’existència de la humanitat, tot seguit Heidegger explica com concebia la solució nazi d’aquest problema:

"Veig que la tasca del pensament consisteix, en general, dins els límits concedits al pensament, a atènyer una relació adequada amb l’essència de la tecnologia. El nacionalsocialisme, sens dubte, es movia en aquesta direcció. Però aquella gent era massa limitada de pensament per a desenvolupar una relació explícita amb allò que realment s’esdevé avui i que ha circulat subterràniament durant tres segles." 20

Així, és indiscutible que pel temps de la seva mort Heidegger veia el nacionalsocialisme com un moviment polític que s’havia mogut en la direcció correcta. Si fracassà fou perquè els líders no pensaren prou radicalment l’essència de la tecnologia.

Notes

1 Jürgen Habermas, "On the publication of the lectures of 1935," trans. Richard Wolin, The Heidegger controversy: a critical reader, ed. Richard Wolin, Cambridge: MIT Press, 1998, p. 191
2 Víctor Farías, Heidegger and Nazism, Temple University Press, 1989
3 Thomas Sheehan, "Heidegger and the Nazis," New York Review of Books, 16 juny 1988
* Això és cert, però no ho és menys que a l’Estat francès havia succeït idènticament entre 1870 i 1914, i en funció dels mateixos territoris, Alsàcia i Lorena, però amb dos matisos importants. L’un toca a la legitimitat: els territoris en disputa eren de majoria alemanya. L’altre és qualitatitiu: l’irredemptisme imperialista francès havia estat unànime, de l’extrema dreta a l’esquerra no revolucionària, mentre que a l’Alemanya de Weimar l’esquerra callava i endurava davant les cessions territorials. Perquè de cessions territorials, n’hi hagué més (amb algunes de legítimes: Slesvig, independència de Polònia...), i no tan sols en profit de França. [Nota del traductor]

** En alemany Volk significa, simplement, ‘poble’; però en la retòrica de l’extrema dreta alemanya (ja en la pre-nazi) el terme adquireix un conjunt de ressonàncies específiques tal que l’autor opta, correctament, per emprar l’estrangerisme. [Nota del traductor]

*** En efecte, Heidegger fou suspès el 1946, en el procés de desnazificació, bé que el 1951 les pressions internacionals dels seus admiradors –sobretot francesos— forçaren a reposar-lo en la càtedra. [Nota del traductor]

4 Martin Heidegger, "The University in the new Reich" Wolin, p. 44-45
5 Farías, 164
6. Sheehan, "Heidegger and the Nazis"
7 Sheehan, "Heidegger and the Nazis"
8 Sheehan, "Heidegger and the Nazis"
9 Sheehan, "Heidegger and the Nazis"
10 Sheehan, "Heidegger and the Nazis"
11 Sheehan, "Heidegger and the Nazis"
12 Sheehan, "Heidegger and the Nazis"
13 Sheehan, "Heidegger and the Nazis"
14 George Leaman, "Strategies of deception: the composition of Heidegger's silence," Martin Heidegger and the Holocaust, ed. Alan Milchman and Alan Rosenberg, Humanities Press, 1996, p. 64
15 Rüdiger Safranski, Martin Heidegger: between good and evil, trans. Ewald Osers, Cambridge: Harvard University Press, 1998, p. 257
16. Sheehan
17 Richard Wolin, "French Heidegger wars," Wolin, p. 282
18 Farías, 287.

**** Com a títol de l’entrevista se’n destacava una frase simptomàtica: "Nómés un Déu pot salvar-nos". [Nota del traductor]

19 Martin Heidegger, "Only a God can save us": Der Spiegel interview, Wolin, p. 104
20 Martin Heidegger, "Only a God can save us": Der Spiegel interview, Wolin, p. 111

Vegeu també:

--Segona part: L’encobriment

--Tercera part: Història, filosofia i mitologia


Per una dissecció de la postmodernitat


Desembre de 2007

Pàgina principal