El talp
web alternatiu

http://www.racocatala.cat/eltalp

 

Una gran iniciativa

De la mateixa manera que el pare fracassat i vell no pot entendre els amors del fill jove i ardent, una societat tancada i en regressió com la nostra no pot entendre els esclats de joia revolucionària, el trencament absolut amb tot el vell i caduc, la construcció d’un nou home en "un nou planeta".

Vladimir Puttin, diuen els nostres mitjans, vol fer "com Lenin", i tornar a implantar alguna cosa semblant als dissabtes comunistes. Aquests russos no canvien mai, tu... Evidentment, qui elabora la notícia vol que el ciutadà en faci una determinada lectura. Quan hom sent "dissabtes comunistes", el primer que ve al cap és l’explotació gratuïta del treballador. Fins a tal punt el capitalisme ha corromput la nostra memòria històrica!

L’any 1919, en plena guerra civil a Rússia, i mentre la jove República dels Soviets es defensava amb urpes i dents del terror blanc i les agressions imperialistes, els treballadors ferroviaris de la línia Kazan-Moscou, van decidir lliurement que treballarien unes hores de més sense cobrar, per tal d’augmentar la producció.

La "gran iniciativa" (expressió que va encunyar Lenin), sorgida espontàniament d’unes masses treballadores en plena construcció, àrdua i penosa, del socialisme (un món nou), significava moltes coses.

Significava la transformació de la quotidianitat en una jornada joiosa, lliure de tota mena d’esclavatge, i plena d’il·lusió i solidaritat enmig de companys. Significava deixar enrera les petites enveges i mesquineses de la rutina diària, per mor de l’agermanament mitjançant la tasca compartida i el projecte comú. Significava, també, la transformació, de dalt a baix, de tots els hàbits i costums d’un treball alienador, mecànic, anònim i embrutidor (que ens fa treballar d’esma mentre hom vigila que el del costat no faci menys que nosaltres), en una activitat curulla de sentit. En definitiva, les primeres passes, vacil·lants i fatigoses, vers la transformació del món en una societat que garanteixi la realització plena de les facultats humanes mitjançant el treball lliure i no alienat.

Tot això, ara, en ple desconcert i daltabaix ideològic i cultural, a alguns els semblarà un aiguabarreig confús entre discurs sectari i feixisme. Altres potser recordaran en Baden Powell... Tant ens ha podrit el capitalisme.

Però, ¿treballant en una via fèrria, em direu? Sí: treballant per la construcció d’un món nou que havíem de fer entre tots, amb generositat i il·lusió. I amb ganes de somiar.

El més trist del cas és que els somriures escèptics i les acusacions d’ingenuïtat provinguin d’una societat violenta, cínica, cruel i individualista, que, per a evitar la frustració, el desànim i els suïcidis cada cop més creixents, sols ha estat capaç de generar tot un submón de sectes, literatura per a l’autoajuda i l’equilibri personal, "intel·ligència emocional" per a produir més i millor, i "hobbies" a manera de trist consolador per a donar una pobra "satisfacció" a les poques ganes de viure i fer coses que encara li queden a una població sotmesa a l’esclavatge capitalista. Per no parlar de l’obscur món de les drogues...

Quina diferència, entre nosaltres, i la il·lusió i les ganes de viure del militant dels anys vint i trenta que, després de la dura jornada laboral, encara tenia esma per anar a trobar-se amb els companys a la seu del partit, i fer la feina de base que calgués. I quan arribava a casa, encara li quedava il·lusió per a preocupar-se de la seva formació cultural i llegir l’ABC del comunisme, de Bujarin, o La meva vida, de Trotski. Quina diferència, repeteixo! I, sobretot, quan contemplem els nostres nois i noies de divuit anys, que caminen d’esma, cansats, farts i ja desenganyats de la vida i del món en el qual els ha tocat viure.

Una de les poques fonts de que disposem per a saber què foren els dissabtes comunistes són les obres de Lenin que ens parlen del particular. En concret, el fulletó Una gran iniciativa, que també dóna títol a aquest paper.

Algú dirà que això no val. Que tot plegat és pura propaganda comunista, etc, etc.

Algun cop hauríem d’entrar a analitzar un dels hàbits mentals més penosos del treballador dels nostres temps en el centre del sistema: donar absoluta credibilitat, fins al fanatisme, als mitjans de comunicació oficialistes (com més oficialistes, més credibilitat), mentre es nega tota credibilitat a qualsevol tipus de font lligada a la lluita obrera revolucionària, o, com està de moda dir ara, "anti-sistema". Ves per on, després de tants anys denostant la paraula "sistema", ara la tornem a veure aparèixer de la mà... dels mitjans de comunicació.

Són els nostres (les avantguardes revolucionàries) els que manipulen, menteixen, inventen i calumnien, mentre els nostres explotadors, els que ens mantenen oprimits amb el peu al coll, representen la objectivitat més pura, candorosa i desinteressada. No fa falta dir que això no té res a veure amb el problema, estrictament científic, de verificar l’autenticitat de les fonts...

Però, és clar, el poble ha de ser el bon treballador que ens pintava en Vicens Vives o Josep Pla: honrat, obedient, i que no es fica en problemes. Aleshores tot són elogis per part dels intel·lectuals de torn i lloances a la saviesa popular. Llavors el poble és magnífic, colossal. Però, ai las!, quan el poble es transforma en xusma i massa apta per a la rebel·lia per obra i gràcia dels agitadors fills del dimoni...


Novembre del 2001

Pàgina principal