El talp
web alternatiu

http://www.racocatala.cat/eltalp

Lenin, i no Wilson

Extraterritorialitat per decret


Pol Sureda

El divendres 17 de febrer del 2006 treballàvem en un article sobre "Fet nacional i ideología postmoderna" quan, mercès a Vilaweb, descobríem l’existència d’una recomanació del Consell d’Europa sobre allò que anomena "nacions culturals"; i, a més a més, ens assabentàvem que li dóna suport l’"intergrup de les regions i les llengües minoritàries" del Parlament Europeu; sí, el parlamentet de la Unió Europea, o sigui, la mateixa colla de la Directiva Bolkenstein. Vilaweb resumia prou bé el contingut de la recomanació (bé que això no eximeix de la lectura del text original):

"Segons la recomanació, tot ciutadà hauria de ser lliure de definir-se com a membre d'una nació cultural, independentment de la seva ciutadania estatal. El cap de l'intergrup, Csaba Tabajdi, [hongarès, N.B.] afirma que la recomanació pot ajudar a protegir les minories.

‘En efecte, segons Tabajdi, la recomanació parteix d'un concepte nou i més elaborat de nació, que inclou la idea d'identitat múltiple, i que pot ajudar a aclarir el concepte de 'co-nació'. Segons la recomanació, el concepte de nació no és gaire definit en termes legals. A banda, urgeix els estats que encara no ho hagin fet a signar la Carta per les llengües minoritàries d'Europa."

Per allò del benefici del dubte sempre podem pensar que els promotors tenen la millor de les intencions i tota la voluntat de "protegir" el que ells anomenen "minories nacionals". Per allò de l’experiència, agombolada per un mínim de cultura política, sempre podem sospitar que força estats de la Unió Europea tendiran a rebentar la iniciativa; per a aquesta llur tasca habitual comptem amb la cooperació entusiasta de l’Estat francès i de Grècia, com a mínim. I si aquests estats ultrajacobins accepten el text, pitjor encara: mal senyal, segur.

La qüestió és d’una gravetat que difícilment pot ser exagerada. Cal proclamar ben alt que aquesta recomanació del Consell d’Europa (i més encara quan hi ronda la UE) constitueix una agressió gravíssima contra els drets nacionals dels pobles oprimits. Concretament:

a) hom redueix les nacions oprimides a "minories nacionals", com si Catalunya, Occitània, Gal·les, Frísia o Rètia fóssim els alemanys de Transsilvània o els albanesos del sud itàlic;

b) de fet, la recomanació s’adreça a aquesta segona tipologia de fets nacionalitaris; és palès que hom hi té in mente els hongaresos d’Eslovàquia i altres casos de minories nacionals pròpiament dites, i preferentment (o exclusivament) de l’Europa centroriental;

c) com que el subjecte (reconegut) és constituït per les minories nacionals pròpiament dites (i, si pot ser, circumscrivint-les a l’Europa centroriental), és a dir, per col·lectius ètnics que, existint Estat nacional propi, viuen en territori al·lòfon, 1 la recomanació ignora olímpicament (amb un silenci revelador) el cas de les nacions oprimides (o "nacions sense Estat"... propi), compostes per ètnies (pobles nacionals) que habiten en territori propi, però que manquen d’Estat arreu (o poc menys, com Catalunya); la qual cosa equival a negar-ne l’existència, un cop més, i a aplicar-hi, si un cas, l’estatus de minoria nacional, potser acceptable en els casos pertinents, però d’efectes necessàriament letals per a les nacions oprimides;

d) el que és més greu: la recomanació del Consell d’Europa promou l’oficialització internacional de la conceptualització postmoderna de nació, per la qual cosa:

--fuig com gat escaldat de proclamar la distinció conceptual entre Estat i nació, i encara s’escuda cínicament en unes inexistents "diferències conceptuals" entre tradicions polítiques "nacionals" que en realitat són les sengles tradicions nacional-estatistes perfectament intercanviables i de les quals deriven automàticament les fal·làcies terminològiques d’habitud;

--ben al contrari, pugna per establir una conceptualització i una terminologia que vénen a emmascarar encara més la realitat del fet nacional i de l’opressió nacional;

--redueix explícitament el fet nacional ("nació cultural", l’anomena) a "identitat", és a dir, a qüestió d’adscripció personal subjectiva;

--nega, també explícitament, el dret de territorialitat nacional pel que fa a les nacions oprimides, alhora que el confirma (i recontrablinda) pel que fa als estats opressors; de manera que als nacionalment oprimits només ens correspondrien drets individuals, en nom del neoliberalisme a l’ús, i tan sols en la mesura que som "ciutadans" (representa) de l’Estat que ens oprimeix;

--assumeix tota la retòrica burgeso-postmoderna sobre la suposada "nació cívica" (pretesament enfront la tautològica "nació ètnica"), l"Estat multicultural", la "identitat", les "identitats múltiples" i altres rebaixes neoliberals de l’academicisme subcontractat.

Cal continuar? Observeu que la recomanació ve a desenterrar els cadàvers de l"autonomia nacional-cultural" austromarxista (socialdemòcrata), amb extraterritorialitat individual inclosa, així com de la "protecció de les minories" de la Societat de Nacions, amb la mateixa mala fe absorcionisto-interestatal de llavors, però ara maquillada amb la fantasmagoria posthistoricista de la postmodernitat. No es "recomana" pas el reconeixement de l’existència de les nacions oprimides. Aquestes no són reconegudes com a nacions al mateix rang que França, Dinamarca o Polònia, sinó com a opinions personals de certs individus presos aïlladament. En conseqüència, no es reconeix a les nacions oprimides el dret de territorialitat (començant per la indispensable territorialitat lingüística), ni, menys encara, el dret inherent, immanent, inalienable i imprescriptible a la lliure autodeterminació nacional fins a la independència i la constitució en Estat. No assistim, doncs, a cap avenç en el reconeixement dels drets de les nacions oprimides, sinó a una reforma de la presó interestatal de pobles per tal de fer-la més eficient. Així mateix, es tracta d’un intent de consagrar oficialment la doctrina de l’etnocidisme postmodern i d’incorporar-la com a principi del Dret internacional, amb la consegüent banalització universal. 2 Fins i tot hi hauria per a pensar que es tracta de la resposta internacional dels estats a la Declaració universal de drets lingüístics, per exemple, capgirada com un guant.

Com de costum, la contrarevolució passa la factura habitual. Fem regressió a 1919, però en condicions potser més lamentables. Com el 1919, les nacions oprimides de tot el món tenen davant seu dues opcions: la de la "protecció de les minories" (SdN-austromarxistes), extraterritorial i individual, adreçada a llevar foc a la qüestió, a desactivar i despolititzar la lluita dels pobles oprimits, a protegir el dret estatal a l’etnocidi; i la via leninista de la proclamació universal del dret de les nacions oprimides a la lliure autodeterminació, en el marc de l’abolició de totes les formes d’explotació. Una de les dues opcions és una enganyifa mortal; i no es tracta pas de la política leninista de les nacionalitats. Hem acumulat massa experiència perquè la burocràcia internacional de la burgesia ens enredi un cop més.

Anys ençà, un article d’Ucelay esdevingut cèlebre puntualitzava que, contra el que hom havia suposat tradicionalment, el model d’alliberament nacional adoptat per l’esquerra catalana en la primera postguerra mundial fou "Wilson, i no Lenin" (UCELAY 1978). Avui, la recent recomanació del Consell d’Europa i el seu coqueteig per part de la UE ens donen una bona avinentesa per a confirmar inequívocament que l’única eixida per a les nacions oprimides, sota pena d’absorció, és, més aviat, "Lenin, i no Wilson".

 

Notes

1 Què succeeix, però, en aquells casos de comunitats nacionals que, existint Estat nacional propi, viuen sota un altre Estat, però en territori propi (francòfons de les Illes Anglonormandes, per exemple)? El lògic és pensar que resten fora del marc conceptual (reconegut) del document, atès que es tracta de casos de part oprimida de nació, i no pas de casos de minoria nacional. Tocant a les minories nacionals pròpiament dites que alhora manquen d’Estat arreu (per exemple, els occitans de Calàbria), val més no remenar-ho. [Tornar al text]

2 Quant a la banalització, val a dir que no seria el primer cas: vegeu les Nacions Unides reconeixent oficialment (1981/986) el terme de poble indígena (sic) per a designar els pobles de cultura "tradicional", pre-estatal (samis, inuits, kiowes...), com si indígena no fos sinònim de ‘autòcton’ sinó de ‘tribu salvatge potser antropòfoga que surt en films de Tarzan’. En resulta, doncs, que, per exemple, els catalans, amb la nostra cultura urbana "postindustrial", no som pas "indígenes" de Catalunya. Que potser els responsables de les NU no han superat ni l’escolarització elemental? [Tornar al text]

 

Bibliografia

UCELAY 1978 – UCELAY DA CAL, Enric. "Wilson, i no Lenin: l’esquerra catalana i l’any 1917". L’Avenç, 9 (oct. 1978), p. 53-58.

 Febrer 2006


Febrer del 2006

Pàgina principal