El talp
web alternatiu

http://www.racocatala.cat/eltalp

 

El liberalisme i la nació

 

per Mateu Llopis

Mirarem d'establir, molt breument, els trets més bàsics i comuns, pel que fa a la qüestió nacional, del discurs liberal. Seguirem Miquel Caminal Badia, que, al seu torn, segueix Gellner i Greenfeld, en el seu llibre Nacionalisme i partits nacionals a Catalunya.

De primer, dos aclariments preliminars. Per a la concepció liberal-burgesa, les nacions i els nacionalismes van estretament vinculats a la modernitat; és a dir, a l'era capitalista. En segon lloc, i és una matisació important que recalca Caminal, els liberals insisteixen què el nacionalisme va íntimament lligat amb la mateixa realitat de l'Estat. No es pot circumscriure el terme a allò que Caminal anomena "nacionalisme d'arrel etno-cultural". Encara que ja ens adverteix Caminal que hi ha una llarga tradició intel·lectual que sí concep el nacionalisme únicament com el d'arrel etno-cultural. Entre altres Elie Kedourie, que arriba a dir que "Gran Bretanya i els EUA són Estats on es desconeix el nacionalisme".

Mirarem d’establir les premisses bàsiques a partir de les quals el "liberalisme" analitza el fet nacional.

De primer, la realitat bàsica de la qual parteix la concepció liberal és l'Estat. No hi ha ningú que no pertanyi a cap estat, per tant, aquesta és la realitat primària de la qual cal partir.

En segon lloc, i en consonància amb la ideologia burgesa, el referent últim de la teoria és l'individu abstracte; el ciutadà "imaginat" per la teoria. És aquest individu el que, mitjançant el contracte social, crea l'estat, donant resposta a un dels components primordials de relació entre home i societat: la voluntat lliure i lliurement expressada. No cal dir que per a Caminal, com a bon liberal, el referent últim d'aquesta concepció és Thomas Paine i la seva famosa proclama del Common sense, on sota una fraseologia pomposa ("que els únics [noms] que se sentin entre nosaltres siguin els de un bon ciutadà, un sincer i generós amic, i un virtuós defensor dels drets de la humanitat i dels Estats lliures i independents d'Amèrica") s'amaga que la nova societat burgesa és la societat dels propietaris, i que, com tota altra societat de classes basada en l'opressió de l'home per l'home, té els seus exclosos i els seus marginats.

En tercer lloc, trobem l'altre element bàsic i relacionador de l'individu i la comunitat: la identitat. Per identitat hom sol entendre en ciències socials la consciència pròpia d’un individuu o comunitat social sobre si mateixos.

Partint d'aquestes premisses: Estat, individualisme burgès i identitat, la teoria liberal-burgesa estableix la seva teoria de la nació, o, millor dit, dels nacionalismes, perquè, com ens diu el mateix Caminal, "el nacionalisme admet una definició general, però la nació no perquè és el resultat o efecte de la particularitat de cada projecte històrico-nacionalista".

La teoria liberal postula tres accepcions del terme nació.

En primer lloc, la Nació jurídica, que és la mateixa realitat de l'Estat-nació burgès. Diu Caminal: "entre les complexes causes d'ordre històric, econòmic, cultural o polític que expliquen la formació de cada Estat nacional i les teories justificadores d'aquest procés, existeix el fet de l'Estat i, per tant, la realitat jurídica de la nació. La consideració de l'Estat com a un artifici enfront de la nació "biològica", "natural" o "cultural" ha estat un dels errors o ingenuïtats dels defensors de la nació en l'accepció de nació cultural. L'Estat és ordenament jurídic que constitueix i defineix els elements de l'Estat, però també és organització social. Tota persona forma part per origen d'una comunitat de cultura, està vinculada pel dret a un Estat i no a un altre, i se sent més, menys o gens identificada amb la seva comunitat de cultura, amb el seu Estat, amb els dos, o amb cap dels dos. El nacionalisme és el que crea aquesta identitat, sigui la que sigui. Per això el nacionalisme crea la nació".

L’estat, per a Caminal és la concreció jurídica de la nació al llarg de la història. Però, si l’Estat és concreció jurídica del fet nació, ¿com és possible que el nacionalisme, posterior a l’Estat, creï la nació?. Molt senzill: la nació és reduïda a identitat. A més, quan Caminal ens diu que és "una ingenuïtat pensar en l’estat com un artifici", el que en realitat ens està dient (a més de retreure als nacionalismes d’arrel etnocultural el fet que la realitat Estat també crea realitat nació) és que la realitat palmària de la qual cal partir és l’Estat, no la nació (en sentit etnocultural). Es tracta, sens dubte, d’un partit pres, d’un compromís explícit amb el liberalisme burgès, el projecte polític del qual s’emmarca en l’Estat-nació. Qui no comparteix el projecte polític burgés, òbviament no ha de compartir el fer de partir d’aquestes premisses.

En segon lloc, la Nació política. A partir de la realitat estatal o "nació jurídica", "el nacionalisme implica la creació d'una consciència nacional (nació política)". La nació política, doncs, és aquell lligam identitari que cal establir entre l'individuu i la societat. És l'element subjectiu de la nació. Ens diu Caminal que "forma part de la voluntat de les persones. Per això, (...) el nacionalisme crea la nació perquè no es pot parlar plenament de nació si no existeix una consciència nacional, una voluntat subjectiva de cadascun dels membres de la col·lectivitat que es fa general. La nació política és, doncs, el ser o no ser del nacionalisme, és l'eix vertebrador de la societat moderna".

Aquesta importància cabdal de la nació política s'haurà de veure cristalitzada en la Nació cultural, la "identitat". Seguim a Caminal: "... tots els governs estatals, sense excepció, adopten polítiques d'extensió i homogenització cultural, programes d'alfabetització i educació, i tendeixen a crear una cultura nacional en el sentit d'ésser comuna a tots els seus membres, i, alhora, diferenciada dels membres d'una altra comunitat estatal".

Així doncs, i lligant els tres elements constitutius de la nació: la realitat jurídica (Estat, o "nació jurídica"), mitjançant la voluntat política (nació política), crea una comunitat de cultura a la qual tots els ciutadans de l'Estat-nació s'hi adscriuen... si us plau per força.

I aquí vé la mare dels ous: "La divisió social del treball i la mobilitat social exigeixen, com diu Gellner, una atmosfera comuna mínima i única en què tots els membres de la societat puguin respirar, sobreviure, i produir". La finalitat del projecte burgés, en efecte, es posar tota la població a produir de la manera més efectiva per dur a terme els objectius capitalistes: acumulació d’excedent i de riquesa social en les capes dominants.

Però el nacionalisme, que hem vist actuar en sentit cohesionador i centrípet, "creant" la nació, també pot actuar en sentit centrífug, perquè "el problema nacional, la qüestió de les nacionalitats, sorgeix quan en un Estat-nació existeix més d'una "consciència moral"". Aleshores, i donat que "els nacionalismes són incompatibles i excloents entre ells", ens trobem amb un model d'Estat que pot derivar cap a la inestabilitat. El nacionalisme, doncs, pot actuar en sentit centrípet, i cohesionar l'Estat-nació, o en sentit centrífug, i aspirar, en darrer extrem, a "separar-se" de l'Estat-nació del qual es forma part.

Conclou Caminal que "el nacionalisme, doncs, fa de l'Estat nació si aconsegueix crear una consciència nacional i, alhora, el nacionalisme és la "ideologia" que sosté el projecte polític d'una nació per a constituir-se en Estat". Notem que se'ns ha insistit que el nacionalisme crea la nació, però ara se'ns diu que també sosté el projecte polític d'una nació per a constituir-se en Estat. El liberalisme salva l'escull rellegant en aquest cas la nació a la subcategoria de nació cultural...

Com a conclusió, direm que l'Estat no es pot concebre, com fa erròniament el liberalisme, ontològicament de la mateixa manera que es concep el fet lingüístic o cultural. L'home és un animal cultural. I aquesta característica, antropológicament bàsica, s'articula simbòlicament al voltant d'una llengua. L'Estat, per contra, no és una realitat consubstancial al fet de ser humans. Sense estat hi ha ésser humà i hi ha societat. Sense llengua i sense cultura no. Per tant, prendre la realitat jurídica estatal producte de la conquesta sagnant del poder per part de la burgesia com a realitat "ontològicament donada" és fer ideologia, no pas elaborar una teoria científica del fet nacional.


Desembre del 2004

Pàgina principal