El talp
web alternatiu

http://www.racocatala.cat/eltalp

 

La fi del PSC i l'inici del PSOE

Jaume Lorés va ser un militant del Partit dels Socialistes de Catalunya que va intentar reflexionar sobre un periode de temps clau per al nostre país en el llibre La transició a Catalunya (Empúries, 1985). En el passatge que reproduïm ens descriu uns fets determinants per entendre com un partit que podia pressentar un ramillet de figures destacades del catalanisme (des de M.A. Capmany fins al pare Llimona, i des d'Andreu i Abelló fins a Cirici Pellicer) va culminar un procés d'absorció per part del PSOE que s'havia iniciat en el congrés d'unificació entre el PSC(c) i la secció catalana del PSOE.

Lorés explica, des del seu univers mental de militant, les repercusions de la Llei Orgànica d'Harmonització del Procés Autonòmic (LOHAPA o LOAPA), recolzada per UCD i PSOE després de l'intent de cop d'estat del 23 de febrer de 1981, com el partit es divideix sobre aquesta qüestió, com es mostra impotent per imposar els seus criteris en el PSOE (que arriba a eliminar el grup parlamentari del PSC) i com en una part de la militància -fins i tot la "catalanista"- prevalen els sentiments de fidelitat al partit per damunt dels de fidelitat al país.

"ELS PACTES AUTONÒMICS I LA LOAPA

Ben aviat es va veure la utilitat que hauria tingut per a Catalunya aquest pacte de govern quan [PSC-CiU], tant el socialisme català com el pujolisme, es trobaren amb la sorpresa que el PSOE i la UCD anaven a aplicar d'acord mutu una dura política autonòmica a tot Espanya, que semblava destinada a passar el ribot sobre les dues autonomies clarament diferenciades: la catalana i la basca. Quan es va saber que aquest pacte es fonamentaria en un informe encarregat, consensuadament, a un equip, d'administrativistes presidit per García de Enterría, de qui se sabien les aficions i teories centralistes, el pànic s'ensenyorí d'una gran part del socialisme català, d'Esquerra Republicana, del PSUC i, sobretot, de Convergència, Els socialistes catalans van començar a sentir la lliçó monòtona i centralista que la igualació de les autonomies era necessària tant per assegurar una mítica solidaritat entre els diversos pobles hispànics, basada en la uniformitat í en la igualació en la promesa autonòmica, com per consolidar la democràcia amenaçada pel cop d'estat del 23 de febrer. Arribà un moment en què defensar una autonomia diferenciada i ampla per a Catalunya semblava posar en perill deliberadament la democràcia des d'un egoisme nacionalista políticament insensat, objectivament desestabilitzador. En el fons, el 23 de febrer serví d'excusa als dos grans partits espanyols per deturar un procés autonòmic que, si bé podia desagradar a una part dels militars, anava també en contra de la concepció rígida de la unitat d'Espanya que tant estimava la UCD com, en el fons, el mateix PSOE. Car, si aquests dos partits s'havien mostrat abans benèvols amb l'autonomia catalana, ho havien fet dins el clima d'anormal generositat i desconcert, suscitat per la transició i per la necessitat que Catalunya hi col·laborés decisivament i no creés cap problema al seu desenvolupament. Però quan van creure que havia arribat el moment de consolidar la transició, i fer l'esquema definitiu d'Espanya, es van sentir capaços de tornar les coses al seu lloc centralista i fer vigent, de forma descarada, la seva, visió uniformista d'Espanya i el seu concepte de les autonomies entès més com a descentralització administrativa que com a cessió del poder polític. Quan la UCD i el PSOE van decidir de firmar les paus en la demagògica competitivitat autonòmica que havien emprat fins aleshores, amb finalitats electorals, en els altres pobles d'Espanya, i tancar així el procés de d'expansió incontrolada de l'esperit autonomista per tot l'Estat, decidiren reconduir l'autonomia catalana vers uns límits migrats i assegurar el poder decisori del govern central sobre el poder autonòmic de Catalunya, en tots els aspectes de la vida política, econòmica, social i cultural.

En conèixer-se, públicament, el contingut de la LOAPA i de l'informe García de Enterría i dels consegüents pactes autonòmics, no quedà cap, dubte que s'anava a produir una laminació de l'autonomia catalana. Els socialistes catalans es dividiren, lamentablement, davant aquesta qüestió i es produí el tragi-còmic assumpte que protagonitzà Ernest Lluch no presentant les esmenes del PSC a la LOAPA, deixant que el socialisme català fes un paper ben galdós davant l'opinió pública, llevant autoritat a la seva executiva i intentant dividir-lo, en el congrés proper, a través de Lluch, Joan Prats i Eduardo Martín, disposats a jugar a fons la carta política del PSOE per fer perdre la identitat nacional d'una vegada al socialisme català. El PSUC, que des del seu nacionalisme bàsic hauria pogut practicar una política dura contra la LOAPA i en defensa de Catalunya, es trobà entrampat en la divisió interna, l'escissió i el desinflament de la militància. Només quedà el pujolisme com a grup polític per plantar cara eficaçment a la LOAPA, tant al carrer i en l'opinió pública com en el Parlament de Catalunya.

Fou molt significatiu el fet que, a la manifestació antiLOAPA, celebrada a Barcelona, hi acudissin en pes Convergència i Unió, individualment bastants socialistes, però que els rengles de la manifestació que corresponien al PSUC, fins aleshores mestre indiscutible en les mobilitzacions populars, estiguessin quasi buits. Fou una prova palpable de l'ensorrada i de la desil·lusió de la militància i dels simpatitzants del PSUC, aclaparats per les destructives i corrosives crisis internes.

La LOAPA crispà la militància pujolista duna forma vehement i visceral, enfront del socialisme català, que havia perdut bous i esquelles en una operació en qui no havia intervingut, i davant la qual no sabia com reaccionar, agafat entre la por de col·laborar amb el pujolisme i l'enfrontament amb el PSOE, si arribava a protestes massa rotundes. Esperà, majoritàriament, com les restants forces catalanes, que el Tribunal Constitucional fes el seu fet, fent inservible en part aquella llei que atemptava almenys directament contra l'esperit dels qui van redactar i aprovar la Constitució, i que llavors semblaven penedits del seu títol VIII.

Sobre la ja difícil situació del socialisme a Catalunya incidí l'acord tàcit entre la UCD i el PSOE per suprimir els grups parlamentaris de les nacionalitats, que ja tenien presència en el Parlament a través del seu grup, parlamentari estatal, fet que anava directament en contra dels grups dels socialistes de Catalunya en el Congrés i en el Senat. Malgrat les maniobres per fer creure que la disposició naixia només d'UCD, es pogué comprovar que el PSOE li havia fet costat activament.

Les pressions del PSOE i de Convergència, cadascú per la seva banda, sobre el socialisme català eren molt intenses, i aquest no sabé adoptar una actitud clara i valenta. La sentència final de la LOAPA, en darrer terme, inflà els ànims del pujolisme i deixà astorada una militància socialista que, si d'una banda l'acceptava, de l'altra estava d'acord en alguns aspectes amb la visió del PSOE del procés auton6mic. Però el socialisme català, que havia aguantat tot el xàfec amb resignació, es tornà violent í verbalment agressiu quan, en la manifestació de l'onze de setembre d'aquell any, fou xiulat estrepitosament, hagué de sentir insults de tota mena, sobretot el tan irritant de «botifler», que acabà la paciència d'aquells militants socialistes que portaven una neta trajectòria nacionalista en la seva història política, sobretot els procedents de l'MSC, del PSAN i dels Independents de l'Assemblea de Catalunya. A partir d'aquell moment la visceralitat entre ambdues militàncies esdevingué la llei major de les actuacions i, sortosament, l'electorat català no implicat directament en els afers polítics restà al marge d'aquella picabaralla, de forma que la convivència a Catalunya no es va veure afectada per les posicions gairebé tribals dels dos partits enfrontats."


Agost del 2001

Pàgina principal