El talp
web alternatiu

http://www.racocatala.cat/eltalp

 

Multiculturalitat i mestissatge

 

Mateu Llopis

Està de moda, en tots els mitjans de comunicació i a tothora, parlar d'això que en diuen multiculturalitat; o diversitat cultural. De fet, del primer que vam sentir a parlar els que encara conservem el mal costum de tenir memòria, fou de "mestissatge", paraula amb què, de bon començament es veia clar, hom amagava les agressions pura i simplement espanyolistes contra la cultura catalana.

Ara mateix, però, i sobretot a partir dels greus problemes que plantegen els fluxos migratoris del Tercer Món als països del primer, com el nostre (la qual cosa ja es veia venir però ningú se n'ha preocupat fins ara; i menys que ningú l'esquerra oficial, sempre a remolc del poder capitalista); i també arran, i sobretot, d'aquest fenomen postmodern i estupiditzador que és el Fòrum 2004, sembla que hom ha oblidat que allò del mestissatge no era res més que una cortina de fum per amagar clars interessos espanyolistes i espanyolitzadors. ¿Qui va començar a defensar la "pluralitat cultural" com a valor, això sí, sobretot en forma de bilingüisme, sinó els del Fòrum Babel (apartat I, punt 2 de Per un nou model de Catalunya, el segon manifest del Fòrum)?

Ves per on, ara, la multiculturalitat, la diversitat cultural, ha passat a ser un valor defensable per tothom mínimament progressista i amb dos dits de front. I, el que és més greu: és un valor que, diuen, definirà estructuralment les societats del futur.

Fins i tot des de sectors usualment tinguts per progressistes, i, en general, per tota l'esquerra oficial, hom defensa que, en el futur, les societats (o si més no la nostra) seran constituïdes per més d'una "identitat"; i ens haurem d'acostumar a conviure tots junts en un mateix espai i amb igualtat de drets. I no sols això: sembla que s'han acabat les identitats úniques i "homogènies" i passem a l'època de les identitats "compostes". Com si les identitats de les persones no haguessin estat, de tota la vida, "compostes"; sense que això comportés cap mena d'entrebanc per ser nacional, únicament, d'una nació. I és que les nacions no han estat mai compartiments estancs... Aurora Bertrana toca jazz per Europa, després se'n va a la Polinèsia a capbussar-se en la cultura d'aquells països, i finalment torna a una Catalunya plenament nacional a fer literatura catalana. Voleu més "mestissatge"?

Alerta: de bracet amb el muntatge ideològic del mestissatge hi va la trampa ben muntada de la reducció del fenomen nacional al fet merament identitari.

Anem al cor del problema: no podem ignorar que els problemes d'encontres culturals que tenim plantejats en les societats del primer món tenen com a marc estructural el capitalisme. Acceptar-los com si fossin una eventualitat inevitable de l'evolució aparentment "natural" del món i de les coses, és acceptar, de manera implícita, el capitalisme com a marc estructural inqüestionable.

Cada cultura té el dret a ser reconeguda i a poder-se desenvolupar en el seu espai territorial propi, amb les poques excepcions encara existents de cultures de tipus nòmada, que també han de veure reconeguts els seus drets per allà on passin; i que també haurien de veure reconegut el dret a escollir democràticament si volen assentar-se definitivament en un territori determinat, o no; i sense que això signifiqui cap perjudici per altres cultures. Hi ha espai per a tots, em sembla a mi.

Partint d'aquestes premisses, l'objectiu a assolir no són pas societats multiculturals (realitat inventada ideològicament per servir d'arma teòrica al nacionalisme agressiu dels estats etnocides), sinó l'extinció de les condicions econòmiques que fan que la gent s'hagi d'anar a guanyar la vida a l'altra punta del món. És a dir, la solució no està en convertir les societats en multiculturals (la qual cosa no és cap solució, perquè al cap del temps tornaran a ser "monoculturals" d'una altra cultura), sinó solucionar els problemes al Tercer Món per estructurar econòmicament uns països on no calgui patir el drama de l'emigració.

És evident que la solució alternativa a la demagògia multiculturalista passa per bastir el socialisme a nivell mundial, és clar.

Però, i en l'entremig, ¿què fem per solucionar els problemes que crea el contacte intercultural en la manera que es dóna en el capitalisme?

D'entrada, i en primer lloc, clarificació. S'ha de dir molt alt i molt clar qui és nacional i qui és estranger (que no és el mateix que dir qui és ciutadà d'un estat i qui no...). I deixar clar que això no implica ciutadans de primera i ciutadans de segona.

Qui és nacional? Doncs, molt senzill: ja ho deia Fuster: és català qui parla català. És a dir, és nacional qui usa la llengua nacional en tots o la major part dels seus actes comunicatius i qui usa amb normalitat i com a pròpia la cultura nacional: la catalana. D'això es desprèn, òbviament, que no és cultura catalana la que no usa la llengua del país, és evident. No és cultura catalana, per tant, la literatura en espanyol feta a Catalunya, com no ho és la Feria de Abril, ni el flamenc fet a Catalunya, encara que els músics hagin nascut aquí. I no és català el flamenc fet a Catalunya, senzillament, perquè els músics que el fan no usen la llengua del país: el català, que és la nostra llengua nacional (no manipulem: no estic parlant de garrotins lleidatans... Tots sabem de què i de qui estic parlant). El flamenc fet en espanyol a Catalunya és una manifestació cultural espanyola, és a dir, estrangera, feta completament d'esquenes al principal element vertebrador de la nostra cultura: la llengua catalana (per alguna cosa els seus principals avaladors en els mitjans de comunicació parlen de "lo nuestro", amb la qual cosa volen dir "y no lo de los catalanes"). De tot això, i de moltes coses més, se'n desprèn allò que ningú s'atreveix a dir en aquest país: que encara resta pendent la integració de bona part de la població hispanòfona, que continua vivint a Catalunya completament d'esquenes a la nostra cultura nacional.

En segon lloc, s'han de donar oportunitats reals d'integració als immigrants (d'integració en les cultures nacionals, no en les dels estats-nació). Si en les seves vides no es pot solucionar el problema a què els ha abocat l'emigració, no hi ha d'haver cap problema per integrar-se nacionalment en la cultura que els acull. Aquestes oportunitats reals no passen per donar-los quatre engrunes caritatives (que a sobre forneixen d'"arguments" als xenòfobs...), sinó per crear les condicions objectives que calguin per fer que assoleixin el mateix nivell econòmic i cultural de qualsevol ciutadà aborigen. La integració passa, també, per fer catalans les segones generacions de magribins, sudamericans, paquistanesos... Això vol dir donar-los el dret a aprendre i usar la llengua nacional, donar-los el dret a integrar-se i sentir seva i engrescadora la cultura nacional, i donar-los el dret a guanyar-se la vida amb el mateix nivell d'oportunitats que qualsevol ciutadà nacional.

En tercer lloc, el problema de la conservació de la cultura dels immigrants en els llocs on van a raure és un problema de drets individuals, perquè està clar que el lloc on van a parar no és el seu país d'origen, i per tant no tenen els mateixos drets col·lectius que s'hi fossin a casa seva. Però és evident que els seus drets individuals han de ser garantits. Però, hi vull insistir, no s'ha de fomentar la postura de tancament en la cultura originària, perquè un, li agradi o no, ja no és al seu país.

El més natural, em sembla a mi, és que la descendència dels immigrants ja sigui plenament nacional. Per tant, que els immigrants conservin la seva cultura d'origen amb la intenció de ser l'única que transmetran als fills, com han fet molts andalusos a Catalunya (i no pas tant per culpa seva com per no existir condicions idònies d'integració nacional), per exemple, no ha de passar com a dret inviolable, perquè no ho és. Al contrari, negar al nen l'accés ple a la cultura de la societat on ha nascut és negar-li un dret fonamental: el dret a ser membre plenament integrat de la seva societat. Bé, de fet, aquest no és ben bé un problema en els immigrants del Tercer Món. És evident que no pretendran que el seu fill sols sàpiga àrab, posem per cas. El problema és que aquests immigrants decideixin aculturar els seus fills en la llengua de l'Estat opressor. De fet, aquest problema es plantejava (i es continua plantejant!), en els termes que uso ara en aquest escrit, amb els "immigrants" espanyols, que sí que poden escollir, perquè la llei de l'estat opressor els empara, aculturar els seus fills ignorant completament la cultura i la llengua del país.

És evident que, amb tot això, estic dient que el principal problema d'encontres culturals el planteja la situació de colons objectius que està jugant ara mateix bona part de la població hispanòfona. Per això no s'hi val, senyor Pujol, a posar el crit al cel amb l'inmigració del Tercer Món, quan un ha fet campanya electoral amb els "Chunguitos" i els ha dit als hispanòfons "os hablo en castellano para que me entendais". Si vostè no vol la desaparició de Catalunya, com sembla, ha de tenir la valentia de dir-los als espanyols que deixin d'una vegada de fer de colons.

Tot això dels drets individuals cal remarcar-ho perquè s'ha convertit en cavall de batalla dels que defensen la multiculturalitat de cara a minar la legítima defensa de les cultures de les nacions oprimides. Cal dir que remarcar la condició d'estranger de determinada gent no vol dir titllar-los de ciutadans de segona, o marcar-los amb qualsevol estigma... Al contrari, és posar de manifest un fet real, així de senzill. És inútil, perillós, i gens bo per solucionar els problemes ignorar la realitat.

Els immigrants tenen drets culturals i nacionals com a persones individuals, però no pas com a col·lectiu nacional. Com a col·lectiu nacional tenen drets al seu país d'origen.

I doncs, què es desprèn, políticament, de tot això? Doncs res més senzill: per dur a terme una integració efectiva i com cal fa falta poder. És a dir, un estat propi. És a dir, la independència.

Un apunt final. En aquest article he provat de començar a superar el que jo considero com a primer tabú nacional d'aquest país. Em refereixo a parlar clar i sense embuts de la situació real, respecte al nostre país, de la població hispanòfona. S'ha de començar a perdre la por a aquest tabú i començar a plantejar tot de coses a aquesta població que fa anys que no vol ni sentir, instal·lada en un panxacontentisme nacional de vegades massa proper a postures clarament anticatalanes, i xenòfobes amb l'immigrant del Tercer Món, sigui dit de passada.

Soc conscient que el problema és complex, sobretot per com és de barrejat el teixit social del país, i per com, això que estic dient, pot plantejar seriosos problemes que afecten fins i tot a l'àmbit més personal. Però crec que és un problema que s'ha de començar a plantejar perquè és molt el que ens juguem com a nació i perquè no hi ha alliberament nacional català possible sense resoldre aquest gravíssim problema.


Agost del 2004

Pàgina principal