El talp
web alternatiu

http://www.racocatala.cat/eltalp

 

L'evolució d'una incerta esquerra: del debat sobre els Països Catalans al col·loqui sobre què és Espanya

Publicat a: "Catalunya, qüestió d'Estat: vint-i-cinc anys d'independentisme català (1968-1993)". El Mèdol (1995)

Jaume Renyer Alimbau

Del 1974 al 1978 els esdeveniments polítics s’han succeït ràpidament i amb ells han anat canviant les preses de posició ideològiques. Com a fites d’aquest procés caldria assenyalar les següents:

---Les eleccions de 1977 eleven a la categoria de parlamentària l’esquerra socialista i comunista, i deixen fora tota opció independentista. La seva aportació a la redacció de la Constitució de 1978 serà fonamental per a legitimar el projecte d’una Espanya democràtica amb un ampli suport social, sobretot a Catalunya, ja que no el poden obtenir a Euskadi. El compromís d’aquesta esquerra amb el nou apuntalament d’Espanya permetrà l’ascens a la Catalunya autònoma dels anys vuitanta, del catalanisme convergent, igualment partidari de l’Espanya-nació, però que farà del "fet diferencial" el seu argument enfront de l’assimilisme pur i simple que genera la política espanyola postconstitucional.

---La renúncia (que no abandonament, ja que mai no havia estat objectiu per a ells) dels Països Catalans serà explicitada i fins i tot justificada com a convenient tant per a l’esquerra paralamentària com per al pujolisme. La consolidació de la respectiva autonomia per a cada un dels territoris de la nació catalana serà l’objectiu substitutiu en el terreny de la reivindació "nacional". Després de la Constitució, es torna a la il·legitimitat de l’independentisme en uns termes similars a aquells que denunciava Josep Termes el 1974. Es produeix una tergiversació a fons dels plantejaments que defensen la indepdència política com a objectiu. Des dels mitjans de comunicació, fonamentalment, i a través dels intel·lectuals orgànics, s’actua permanentment en aquest sentit, esforçant-se a presentar els independentistes com a revengistes, sectaris, retardadors del progrés… L’altra base d’il·legitimitat és la deformació o ocultació de la història del nostre país. És l’aplicació al cas de l’Estat espanyol del mite de "nació de nacions" o "nació política", com denuncia Josep Ferrer.

---[Renyer ens ha parlat prèviament dels debats sobre els Països Catalans celebrats a Barcelona el 1974, a Perpinyà el 1976 i a Ciutat de Mallorca el 1978] L’esquerra estatalista adopta progressivament el seu esquema ideològic a la realitat de l’Espanya que està construint, i així no és d’estranyar la substitució en ordre de les seves preocupacions de la qüestió dels Països Catalans per la interrogació sobre què és Espanya. Aquest procés es farà més evident a partir de l’accés del PSOE al govern a partir de 1982: n’és un exemple el col·loqui que sobre aquest tema se celebra a Girona els dies 23, 24 i 25 de febrer de 1984. El canvi és significatiu. Els principals protagonistes d’aquesta involució "nacional" seran bàsicament els inel·lectuals orgànics i la petita burgesia tecnocràtica, incrustada a les diverses administracions públiques (per exemple, la revista L’Avenç, que en principi es deia revista d’història dels Països Catalans, va perdre aviat la referència i el contingut nacional, per passar a ser simplement una revista d’història desvinculada de la tasca de reconstrucció científica de la història de Catalunya com a poble). Formalment, el marc jurídic i constitucional de l’Estat espanyol dóna el tema per tancat, però els fets demostren que la problemàtica dels Països Catalans no està definitivament liquidada: al contrari, les campanyes d’espanyolització forçada al País Valencià i l’acció repressiva de l’Estat sobre les manifestacions de qualsevol tipus (fins i tot cultural, lingüístic o esportiu) que prenen com a punt de referència els Països Catalans, fan evident que la qüestió nacional catalana és un conflicte soterrat però viu. A la vegada, l’independentisme, a partir de 1979, es difon entre sectors socials als quals abans no arribava i intenta unir-se, mantenint una clara postura d’enfrontament amb l’Estat.

---El paper dels intel·lectuals en els debats sobre el fet nacional és clau, ja que a través d’ells es canalitza una polèmica que afecta el conjunt de la societat; per tant, el seu paper de protagonistes/intermediaris és transcendental i més quan les classes populars estan sotmeses a una forta alienació nacional i social. L’anàlisi, la crítica i la conscienciació són les característiques que haurien de definir la funció social dels intel·lectuals no integrats en el bloc dominant. El règim de Franco no permetia gaires vacil·lacions, i fora dels intel·lectuals del règim la resta estava contra el sistema, ni que fos per exclusió, i per tant, bé que indirectament, realitzaven alguna de les funcions que abans hem descrit. Una vegada clarificat el panorama polític amb l’aprovació de la Constitució, i tancades les portes als Països Catalans, els intel·lectuals majoritàriament abandonen també i s’acullen al nou paper del professionalisme, deslligant-se així del vessant polític i social de la seva funció cívica. Per omissió en uns casos o per adhesió en altres, la intel·lectualitat catalana fa costat al nou ordre polític de l’Estat, i se situa en l’òrbita socialista, en uns casos, o en la de l’autonomisme convergent, en d’altres. Els qui tracten el tema dels Països Catalans ho han fet exclusivament des del punt de vista del problema lingüístic o cultural evitant implicacions polítiques perilloses.


Jaume RENYER ALIMBAU. "L'evolució d'una incerta esquerra: del debat sobre els Països Catalans al col·loqui sobre què és Espanya"

Agustí COLOMINES. Fragments de: "Mites, somnis i tragèdies: la vigència del nacionalisme espanyol"

Santiago CUCURELLA. De: "Nacionalisme i historiografia"

Josep SORT i JANER. "El debat sobre la intensitat nacionalitzadora de l’Estat espanyol"


Novembre del 2001

Pàgina principal