El talp
web alternatiu

http://www.racocatala.cat/eltalp

 

Mites, somnis i tragèdies: la vigència del nacionalisme espanyol

Fragments del capítol publicat en el llibre: "El nacionalisme com a ideologia: materials de treball i estudi". Proa (1995)

 

Agustí Colomines

1.3. Un món sense ideologies, però tots contra el nacionalisme

Els canvis ideològics que han tingut lloc en els darrers anys, a conseqüència dels quals s'ha estès la idea de la fi de les ideologies, han fet aparèixer de nou la polèmica sobre el nacionalisme, que s'alimenta, tanmateix, d'una conjuntura bel·licista derivada dels conflictes nacionals soterrats per la imposició del comunisme burocràtic del 1945 ençà i de la recuperació del nacionalisme xovinista dels Estat-nació occidentals, els quals, malgrat apostar per la unitat europea d'una manera vehement, responen a les successives crisis econòmiques del capitalisme amb una pràctica política nacionalista.

Davant l'enfonsament dels esquemes interpretatius simplistes, molts ex-esquerranistes s'apunten a un "valor segur" del model liberal: l'Estat-nació, que embolcallen amb tipologies político-sociològiques, a fi de diferenciar entre la nació política (o sigui, l'Estat que atorga la "ciutadania") i la nació cultural (o sigui, una comunitat unida per un conjunt de significats compartits (De Blas, 1984). És a dir, tornem a ser al mateix punt de partida: que l'Estat és la garantia de la llibertat i l'harmonia globals i que, per tant, la lleialtat a l'Estat és anterior (o bé hauria de ser-ho) a qualsevol altra (Smith, 1986, p. 49). Fins i tot en el camí de la construcció de la unitat europea, hi ha observadors que proposen el mateix esquema estatista centralitzador -si bé a escala europea-, perquè " ... mientras queden grupos armados o ejércitos del pueblo que pretendan construirse un Estado a la medida de su etnia o de su nación y no cristalice un poder eficaz, militar además de político, por encima de los Estados y las naciones ya existentes, Europa parece condenada a conjurar periódicamente su milenario fantasma de la guerra..." (Juliá, 1993). N'hi ha d'altres que, no sense idealisme, reivindiquen els imperis centreuropeus com a model per superar els actuals conflictes dels Balcans. I l'historiador Jean Bérenger, per exemple, a la pregunta si l'imperi austro-hongarès era una presó de pobles o bé, en canvi, una mena de Comunitat Europea avant la lettre, contestava categòricament: "Lo segundo. Era una familia. Como en todas las familias, había querellas, tEños que se consideraban mejor o peor tratados, agravios comparativos. Pero el imperio era la civilización, y en su seno la gente vivía muy bien [...]. La monarquía de los Habsburgo no fue nunca una cárcel de pueblos. Desgraciadamente fueron profesores y periodistas franceses quienes acunaron esta expresión" (La Vanguardia, 12/VIII/1993).

La construcció europea és, doncs, per a molts observadors, el gran antídot per al nacionalisme de les minories, però es viu i es pensa des de la mateixa perspectiva nacional-estatista de sempre. Ès alló que díuen que va advertir Fernández Ordáñez en acusar Jordi Pujol d'"independentista pragmátic": "Digo pragmático porque no clama por los tejados sus sentimientos, sino que intenta roer competencias al Estado transfiriéndolas a Barcelona o a Bruselas hasta lograr convertirlo en un cascarón vacío" (El País, 7/VIII/1993). Tanmateix, ádhuc els més contraris al ritme d'unió europea seguit fins ara (com els francesos Chevénement o Séguin), proposen el retorn a una Europa construida sobre la base dels estats nacionals.

Ara bé, si hom llegeix els darrers tractats sobre el nacionalisme, podrà observar que, en general, hi ha una afirmació recurrent: la crisi de l'Estat-nació. Una crisi, però, que no és resultat del mal model homiogeneïtzador i assimilista de l'Estat modern, sinó de la perversitat d'aquells, que reivinquen el dret a la diferéncia. En la recuperació del paper preeminent de l'Estat, mentre uns defensen la coerció (com Santos Juliá), altres (com Herrero de Miñón) defensen la monarquia com a element cohesionador de la voluntat nacional: "¿Hasta qué punto la monarquía así concebida es compatible con el Estado democrático? ¿Cómo puede articularse una institución hereditaria con los principios de igualdad ciudadana y de representatividad electiva de todas las magistraturas?" -es pregunta el polític conservador referint-se a Bélgica-. I respon: "La cuestión ha sido recientemente planteada, con su brillantez habitual, por la voz autorizada del constitucionalista sevillano Javier Pérez Royo. Pero la pregunta podría invertirse y plantearse. ¿Cómo puede subsistir el propio Estado si no reconoce otra legitimación que la racional y ésta se restringe al proceso electoral?".

En definitiva, som. davant -contràriament al que es diu- d'un nacionalisme estatista que passa, en primer lloc, per la negació del dret d'autodeterminació dels pobles (tesi que avui defensen, entre altres, Cesáreo R. Aguilera de Prat, 1988 i De Blas, 1989 i 1993); un europeisme. centralitzador -fins i tot militarista í imperial-; un rebrot de la idea que cal cercar lleialtats cíviques pre-burgeses per a la nació espanyola (un cas manifest és el d'Herrero de Miñón, però també els articles pseudocientífics sobre la legitimitat espanyola de la monarquia borbònica, apareguts a l'ABC el 7 d’abril de 1993) i, sobretot, un reviscolament dels qui defensen la recuperació de les competències pròpies, diuen, de l'Estat en detriment de les instàncies polítiques autònomes, a tocar dels ciutadans.

2. El nacionalisme espanyol

2.1. Repàs bibliogràfic i tendències d'interpretacíó

És curiós que hi hagi tan pocs estudis sobre el nacionalísme, espanyol i que, així mateix, s'hagi observat d'una manera tan parcial. L'obra que més s'hi aproxima és d'Andrés de Blas Guerrero, catedràtic de Ciéncia Política a la UNED de Madrid, que el 1989 va publicat Sobre el nacionalismo español, que és més un recull d'estudis esparsos qw no pas un llibre global. Sobretot perquè, com reconeix el mateix autor, hi ha buits clamorosos: no es fa referència a la "literatura del desastre", s'evita el diáleg -o l'enfrontament, tant se val- amb els naciorialismes perifèrics, el nacionalisme tradicionalista o ultraconservador, que aniria, de Vázquez de Mella a Maeztu fins a abocar al franquisme mitjançant Acción Española; no hi són tractats autors tan importants com Ganivet, Baroja o Machado; el nacionalisme militarista o fins i tot clarament feixista tampoc no hi és observat, i fins i tot la relació entre historiografia liberal i nacionalisme espanyol hi queda en suspens. En aquest opuscle, doncs, resultat d'un seminari sobre el tema encarregat pel Centro de Estudios Constitucionales, el nacionalisme espanyol hi és observat des d'una perspectiva molt politicista a través del pensament de Costa, Unamuno, Ortega y Gasset i Azaña. De tota manera, l'opuscle és útil per observar el nou nacionalisme espanyol -al qual l'autor s'adscriu-- i del qual m'ocuparé en l'apartat següent.

D'altra banda, és verítat que existeixen estudis parcials que, directament o indirectament, fan referència a aquesta qüestió a través del pensament de diversos autors. Aquest és el cas, per exemple, d'obres com ara A. Tovar, Menéndez Pelayo. La conciencia nacional (1948); J. C. Castillo, Sociedad y nación en Adolfo Posada (1960); C. Martín Retortillo, J. Costa, propulsor de la reconstrucción nacional (1963); J. A. Maravall, La aportacíón de Ortega al desarrollo del concepto de nación (1984); B. Schmidt, El problema español de Quevedo a Manuel Azaña (1976); M0 D. Gómez Molleda, Los reformadores de la España contemporánea (1981). De la relació entre historiografia liberal í nacionalisme espanyol, cal destacar les obres: C. Pérez Bustamante, D. Modesto Lafuente y su Historia General de España (1967); P. Cirujano et allli, Historiografía y nacionalismo español (1985); M. Moreno Alonso, Historiografía romántica española ( 1979), i J. L. Gómez Martínez, A. Castro y el origen de los españoles. Historia de una polémica (1975). En un sentit sociològic, tal vegada podem fer esment de F. J. Conde, La idea actual española de nación (1974); J J. Linz, Early state-building and late peripheral nationalisms: the case of Spain nationalísms: tbe case of Spaín (1973); E, López Aranguren, Regíonalismo e integración nacional: aproximación teórica (1981), i P. De Vega García, El carácter burgués de la ideología nacionalista (1977). Des de la sociologia històrica, preocupada, sobretot, per la cohesió de I'Estat, són representatius: Gloria Martínez Dorado, La formación del Estado y la acción colectiva en España: 1808-1845 (1993); Carlos Moya, Señas de Leviatán. Estado nacional y sociedad índustrial: España, 1936-1980 (1984), o bé Leandro Prados de la Escosura, De Imperio a Nación. Crecimiento y atraso económico en España. 1780-1930 (1988).

Com he dit en començar aquest apartat, la historiografia s'ha ocupat poc del nacionalisme espanyol. Només darrerament, precisament des de Catalunya, s'hi ha fet esment. Aquest és el cas, per exemple, de Francesc Artal, el qual en Tenebres i poques llums. La formació del nacionalísme espanyol en el context intel·lectual i científic del segle XIX (1993) fa una primera aproximació als fonaments ideològics, ètics i teòrics del nacionalisme espanyol del vuit-cents. Segons diu Artal, el nacionalisme espanyol potenciava aleshores l'expansió del pensament neotomista, tradicionalista o catòlic integrista en oposició al desenvolupament de les ciències experimentals o bé a la divulgació dels corrents filòsofics més innovadors. Per part seva, Borja de Riquer el 1992 va presentar, en el marc del I Congreso de Historia Contemporánea de España celebrat a Salamanca, una ponència amb el títol Nacionalidades y regiones en la España contemporánea, en la qual defensava que el desenvolupament dels nacionalismes "perifèrics" havia estat possible a resultes del baix nivell de nacionalització espanyola durant el segle XIX. Aquesta tesi va ser novament exposada en un article recent, "Reflexions entorn de la dèbil nacionalització espanyola del segle XIX", publicat a L'Avenç, núm. 170 (1993). Per a Riquer, doncs, aquesta dèbil nacionalítzació (que de tota manera no nega la voluntat d'imposar-la) recolzaria en la debilitat de l'Estat espanyol per fer triomfar un monolingüisme estatal absolut (imposició del castellà arreu), la florida de les interpretacions divergents de la història espanyola i, en un altre sentit, la incapacitat d'esborrar del mapa les diferències territorials dels codis jurídics, etcètera. Com si es tractés d'una línia d'investigació nova, Borja de Riquer -com li ha recordat Núria Sales- fa ús del vell tòpic de I'Espanya invertebrada, de la "insuficiència d'espanyolització", de la manca d'elements de "modernització", per explicar per què l'Estat espanyol continua essent un compost multinacional, amb llengües i cultures diverses.

Aquest discurs historiográfic que es lamenta de la debilitat de l'espanyolització va acompanyat d'altres anàlisis sobre la inexistència d'un patriotisme popular català al llarg del segle XIX i la invenció de la història de Catalunya que va potenciar la Renaixença, que darrerament han fet molt de soroll. En el fons, és una recuperació de la casuística marxistoide aplicada al fet nacional, que defensa que el nacionalisme català és un invent de la burgesia, la qual, en ésser exclosa de la direcció de I`Esat, es gira cap a la terra pròpia per engegar un moviment de protesta que serveixi els seus interessos. És la vella tesi -a Catalunya vindicada molt abans per Solé i Tura- que fa recaure en la intelligentsia l'nici, la configuració i l'articulació del moviment nacionalista. D'aquesta represa, que va acompanyada d'una reivindicació del britanic E. J. Hobsbawm comi a teòric i estudiós del nacionalisme, n'és un dels máxims exponents Josep M. Fradera, que l'explicita -encara que tèrbolament- en el seu darrer llibre Cultura nacional en una societat dividida (1992) o bé en una recent conferència pronunciada a I'Ajuntament de Barcelona, amb motiu de l'11 de setembre: "Passat i identitat: la Guerra de Successió en la política i la literatura del segle XIX català".

En canvi, des d'una perspectiva optimista de la història d'Espanya, avui hi ha un corrent d'historiadors modernistes (C[arlos] Martínez Shaw, Roberto Fernández o Ricardo García Cárcel) enderiats a demostrar la gran capacitat reformista dels il·lustrats espanyols, sobretot perquè, mítjançant les mesures antíforals posteriors a la Guerra de Successió, s'aconsegueix avançar en l'articulació i l'homogeneïtzació d'Espanya ("hecho que ha atraído hacia el reformismo la animadversión de la historiografía nacionalista, a veces de un modo marcadamente sectario", Martínez Shaw, El País, 7/VIII/1993). Un compendi actual d'aquestes opinions es pot seguir en R. Fernández, La España moderna. El síglo XVIII (1993), que compta amb un pròleg de R. García Cárcel sobre el concepte d'Espanya que tenien els il·lustrats setcentistes.


Jaume RENYER ALIMBAU. "L'evolució d'una incerta esquerra: del debat sobre els Països Catalans al col·loqui sobre què és Espanya"

Agustí COLOMINES. Fragments de: "Mites, somnis i tragèdies: la vigència del nacionalisme espanyol"

Santiago CUCURELLA. De: "Nacionalisme i historiografia"

Josep SORT i JANER. "El debat sobre la intensitat nacionalitzadora de l’Estat espanyol"


Novembre del 2001

Pàgina principal