El talp
web alternatiu

http://www.racocatala.cat/eltalp

 

El debat nacionalista en l'àmbit cultural

Fragments del capítol publicat a: "El nacionalisme com a ideologia: materials de treball i estudi". Proa (1995)

Santiago Cucurella

Nacionalisme i historiografia

Una de les causes de l'agressivitat dels plantejaments de molts historiadors potscr és deguda al fet que, al bell mig del debat sobre nacionalisme i historiografia, s'afegeix la polèmica qüestió de la crisí de la historiografia catalana, defensada amb vehemència per una part significativa de professionals (Borja de Riquer, Ucelay da Cal, Pere Anguera, _) i negada per un altre sector (Núria Sales, Miquel Izard, Antoní J. Quintana ... ). Sobre aquesta qüestió, Miquel Barceló, Borja de Riquer i Enric Ucelay Da Cal van ser els primers a donar la veu d'alarma el juny de 1982 amb l'article "Sobre la historiografia catalana" (L'Avenç, núm. 50). La polèmica reapareix [...] l'octubre de 1992 amb la publicació a la mateixa revista de l'article "Una historiografia sense empenta", de Santiago Cucurella (L'Avenç, núm. 163), i d'un editorial francament dur: "Parahistoriografia catalana". Tingué continuïtat en un dossier de desembre de 1992, on Borja de Riquer es preguntava "On són les idees noves?" (L'Avenç, núm. 168), i encara el mes de juny següent, amb l'article de Santiago Cucurella "Per a superar el vol gallinaci" (L'Avenç, núm. 171).

En tot cas, el debat sobre la incidència del nacionalisme en la historiografia catalana que emergeix cíclicament no pot entendre's sense conèixer l'evolució d'aquesta en els darrers quinze anys. Ucelay Da Cal hi distingeíx quatre períodes clars:

1. L'època de professionalització dels deixebles de Vicens Vives; aquest moment coincideix amb l'eclosió d'nvestigacions sobre la Segona República i l'antifranquisme.

2. La irrupció del nacionalisme en la historiografia catalana, que confirma "la història contemporània com a reina de totes les historiografies".S'evidencia la compatibilitat entre universalitat i arrelament nacional tan criticada pels pseudomarxistes.

3. La crisi del marxisme.

4. El rellançament del debat sobre el fet nacional, coincidint amb l’alliberament nacional dels països de l'òrbita soviètica.

Entre els pioners de la tesi, avui tan evident, de la plena compatibilitat de la universalitat amb l'arrelament nacional van destacar Albert Balcells, Casimir Martí i Josep Termes, que van plantejar per primer cop la qüestió en l'article col-lectiu "Història nacional i història social. Problemes de la historiografia sobre el fet nacional català" (L'Avenç, núm. 87, novembre del 1985). Pocs mesos després, el maig del 1986, apareixia l'opinió divergent de Ricard Vinyes i Francesc Roca: "Per traspassar la boira" (L'Avenç, núm. 93). Aquest primer episodi de la polémica va quedar tancat amb la publicació per aquesta mateixa revista (núm. 100, gener del 1987) del text de la conferència que Pierre Vilar havia pronunciat a l'Institut Francès de Barcelona el 27 de febrer de 1984 (abans, doncs, de la polèmica esmentada), dins el cicle Les historiens français et la Catalogne: "Podem fer la història d'un país sense simpatia?", títol inspirat en Fernard Braudel.

La pau imposada per la indiscutible autoritat moral de Vilar es trenca novament a partir del 1992, però aquest cop coincidint en el temps amb la polèmia sobre l'atonia de la historiografia catalana, la qual cosa enterboleix i distorsiona el debat, provoca que es barregin conceptes i idees i fa que sorgeixin com a resultat uns plantejaments confusos. El fet és que, tot i algunes aparences, no són de cap manera coincidents les persones contràries a l'existència d'una història nacional de Catalunya i les que defensen l'atonia de la historiografia catalana, entesa aquesta com una falta d'empenta dels historiadors del país pel que fa a la investigació d'afers extracatalans, tot i que són innegables els progressos que es registren en el coneixement del nostre passat nacional, especialment el més immediat. Per això, amb la darrera aportació que ha fet Albert Balcells (L'Avenç, núm. 172) no es pot donar per clos aquest nou episodi d'una qüestió que comença a fer-se obsessiva entre els historiadors catalans. És cert que, com assenyala Balcells, entre alguns dels qui denuncien l'atonia de la nostra historiografia s'arnaga una nova ofensiva espanyolista, però seria innexacte fer extensiva aquesta acusació a tots els que creiem que, amb l'excepció de les investigacions sobre la història de Catalunya, del catalanisme i, àdhuc, de la península Ibèrica, els resultats de la historiografia catalana no són els òptims i alhora no tan sols no neguem sinó que reivindiquem un desacomplexament nacional encara major, la necessitat ineludible d'utilitzar la llengua catalana com a vehicle normal de treball i de divulgació i l'inexcusable aprofundiment en la història del país --dels Països Catalans- des d'una perspectiva inequívocament nacional.

Per tant, les coses no són senzilles en el moment actual, ja que ni tots el que denuncien la crisi historiogràfica són espanyolistes ni entre els que la neguen tothom és partidari d'una història nacional catalana desacomplexada.

La darrera aportació sobre la qüestió, en la més estricta línia d'Albert Balcells, ens és proporcionada per Enric Pujol amb el seu llibre El descrèdit de la història (Girona, Llibres del Segle, 1993) on, des d'una perspectiva inequívocament nacional, fa una anàlisi lúcida de la situació actual de la nostra historiografia, esgrimint com a causes fonamentals de la crisí l'argument de l'oblit sistemàtic del nostre passat nacional més immediat i, molt especialment, de les reivindicacions d'autodeterminació del conjunt dels Països Catalans que tant van proliferar els anys

de la transició. Com a conseqüència d'aixó s'ha generalitzat la substitució dels Països Catalans com a àmbit de recerca historiográfica pel marc acomplexat de la Catalunya estricta, de manera que els historiadors hem fet nostra la renúncia dels polítics. Per això, segons Pujol, no hi ha altre camí que la recuperació de la sobirania intel-lectual i de la visió del nostre conjunt nacional com a alternativa al provincianisme actual, sovint disfressat d'hiperespecialització, d'erudició localista o d'investigació sobre didàctica.

Entre els molts mèrits del llibre de Pujol cal remarcar la reivindació per al conjunt de la historiografia catalana de figures "poc acadèmiques" com ara Joan Fuster o Francesc Candel al costat dels ja consagrats (però sovint oblidats) Pierre Vilar, i Vicens Vives, historiadors que Pujol intenta desmitificar, o de Ferran Soldevila, autèntic precursor de la necessitat de construir una autèntica història nacional amb un argument inequívoc: "contribuir des de la història a trobar l'expressió justa i plena de la nostra consciència nacional".

Però Enric Pujol no es conforma en l'obra esmentada amb la construccsió de l'itinerari de la historiografia catalana a partir de les figures més indiscutides i conegudes, sinó que, en la seva línia de furgar extramurs de I'ortodòxia, atorga també un just protagonisme a persones que han fet aportacions cabdals a la historiografia catalana i a l'anàlisi del nostre fet nacional des de posicionaments polítics diversos, al servei de projectes nacionals (/o socials divergents, des de l'erudició especialitzada i des de tots els àmbia geogràfics de la nació. Per això, en l'aspiració de reprendre el camí no ja de la història nacional sinó de la historiografia nacional, no podem prescindir de les aportacions de polítics com Enric Prat de la Riba, Andreu Nin, Joan Comorera, Antoni Rovira i Virgili, Gabriel Alomar, Joaquim Maurín, Rafael Campalans, Manuel Serra i Moret o Jordi Arquer; no podem oblidar, emparats en cap excusa, les investigacions d’erudits com Miquel Coll i Alentorn, Raimon d’Abadal, Miquel Batllori, Manuel Sanchis Guarner o Martí de Riquer, sovint menystinguts o criticats despietadament pel "delicte" de no adscriure's a cap escola o corrent historiogràfic més o menys de moda en els anys de la postguerra mundial; finalment, també resulta impossible construir la nostra història nacional oblidant les investigacions (frontpopulistes, segons Ucelay Da Cal) de gent com Àngel Carmona al Principat o els "perifèrics" Gregori Mir, Vicent Soler, Bel Penyarrúbia, Martí Civera, Miquel Duran, Josep Reventós, Josep Bellver, Carles Salvador o Hilari Arlandis.

En tot cas, resulta indiscutible que la tasca d'investigació sobre la història estricta de Catalunya i del nacionalisme català ha estat fecunda en els darrers anys.


Jaume RENYER ALIMBAU. "L'evolució d'una incerta esquerra: del debat sobre els Països Catalans al col·loqui sobre què és Espanya"

Agustí COLOMINES. Fragments de: "Mites, somnis i tragèdies: la vigència del nacionalisme espanyol"

Santiago CUCURELLA. De: "Nacionalisme i historiografia"

Josep SORT i JANER. "El debat sobre la intensitat nacionalitzadora de l’Estat espanyol"


Novembre del 2001

Pàgina principal