El talp
web alternatiu

http://www.racocatala.cat/eltalp

 

El debat sobre la intensitat de l’acció nacionalitzadora de l’Estat espanyol

Publicat a: "L’ombra del poder: un estudi sobre el nacionalisme espanyol". Oikos-Tau (1995)

Josep Sort i Jané

Estrictament lligat a l’anàlisi de la construcció de l’Estat espanyol i d’una suposada "comunitat nacional espanyola", trobem el debat sobre l’efectivitat d’aquest Estat en el procés de nacionalització. És a dir, de construcció d’una Nació espanyola. És una polèmica que sembla haver-se revifat arran d’un article recent de l’historiador Borja de Riquer ["Reflexions entorn de la dèbil nacionalització espanyola del segle XIX", L’Avenç, num. 170, p. 8-15].

Segons Riquer, va ser la inexistència d’un "lideratge nacional burgès amb capacitat de generar cohesió social" el que impedí que l’Estat espanyol, al llarg del segle XIX, tal i com succeí en els casos francès i àdhuc italià, reeixís "a l’hora de coordinar i impulsar una vertebració social, d’imposar una unificació cultural i lingüística real i d’integrar políticament la majoria de ciutadans". I continua:

"Així, va ser la inacció més que no pas l’acció la que va acabar creant a l’administració la seva imatge impopular. Era per defecte que les classes mitjanes i bona part de les altes es queixaven de l’Estat. Era sobretot per desatenció, per la corrupció i la ineficàcia que proliferaven denúncies contra els serveis i l’administració".

Això va donar lloc, en definitiva, a una "dèbil consciència d’identitat espanyola", la qual cosa permeté el ressorgiment de

"moviments alternatius d’identificació nacional, precisament als territoris en què, al costat d’unes particularitats històriques, culturals i lingüístiques, hi havia també un grau més alt de desenvolupament econòmic i de cohesió social."

Aquesta perspectiva no és compartida per altres científics socials, els quals afirmen la solidesa no tan sols de l’Estat, ans també de la "Nació espanyola". Així, el ja citat Andrés de Blas afirma:

"El Estado español que sale del traumático siglo de hierro, el que va a vivir momentos de paz anormalmente prolongados en el siglo de las luces y una difícil asimilación de la nueva planta política liberal en el siglo XIX, es un Estado seguro de su identidad, prácticamente incuesionado en su condición de Estado nacional, envidiado más de una vez por esa circunstancia en la vida europea." ["Legitimidad y Estado autonómico", El País, 29 gener 1993]

Per la seva banda, l’historiador Juan Pablo Fusi sentencia: "La España de 1900-1936 era ya una entidad coherente y vertebrada." ["Revisionismo crítico e historia nacionalista", Historia social, nº 7 (1990)]

Davant d’aquesta polèmica és difícil restar neutral. Per una banda l’Estat espanyol acusa molt més que la majoria d’estats occidentals les tensions nacionalistes, la qual cosa efectivament ens pot induir a parlar d’un fracàs del procés nacionalitzador espanyol, sobretot si el comparem amb la veïna França. Per contra, si prenem com a referència altres elements, com per exemple el coneixement de la llengua estatal –és a dir, l’extensió del bilingüisme individual— o la capacitat de desarticulació i desestructuració de les nacions catalana, basca i gallega, principalment (importància de la interiorització de fronteres regionals), és obvi que el nacionalisme espanyol ha reeixit molt més que no pas la majoria de moviments unificadors estatals. En aquest sentit, l’aïllacionisme tradicional de l’Estat espanyol afavorí la creació d’un univers simbòlic clarament unificador. Per això, parlar d’una "inacció nacionalitzadora" de l’Estat espanyol pensem que és erroni. La nacionalització –espanyolització— menada per l’Estat ha estat persistent al llarg de molts anys i per això no podem més que preguntar-nos conjuntament amb Núria Sales:

"Un Estat capaç d’enviar centenars de milers de quintos a guerres d’ultramar? Endeutat, endeutadíssim, víctima de corrupteles, cops d’Estat militars i incúries, sí; però, ¿particularment feble, si en lloc de comparar-lo amb quatre o cinc màximes potències el comparéssim amb la majoria d’estats que corren per aquests mons?" ["¿Estat fort = Estat-nació?", L’Avenç, núm. 173 (des. 1993), p. 44-45]

En definitiva, és força qüestionable la suposada feblesa de l’acció nacionalitzadora de l’Estat espanyol, particularment en els seus poc més de cent cinquanta anys d’existència. Ha estat un procés, sens dubte, ple d’obstacles i de contratemps; però no debades els nacionalistes espanyols el valoren positivament. Així Felipe González mateix, referint-se al procés de formació de l’Estat-nació espanyol, declarava:

"A mí el balance de esta etapa me parece positivo. O sea, no estoy dispuesto a rediscutir la tarea de Javier de Burgos y constato que España se hizo nación unida, sin duda alguna con traumas, pero con innegables ventajas, que ningún ciudadano puede negar." [Márquez Reviriego, Víctor. Felipe González: un estilo ético. Barcelona: Argos-Vergara, 1982. P. 108. Josep Sort hi afegeix, en nota a peu de pàgina:]

Compareu el to d’aquestes declaracions amb les actuals d’en José María Aznar. La proximitat al poder sembla generar un mateix discurs.


Jaume RENYER ALIMBAU. "L'evolució d'una incerta esquerra: del debat sobre els Països Catalans al col·loqui sobre què és Espanya"

Agustí COLOMINES. Fragments de: "Mites, somnis i tragèdies: la vigència del nacionalisme espanyol"

Santiago CUCURELLA. De: "Nacionalisme i historiografia"

Josep SORT i JANER. "El debat sobre la intensitat nacionalitzadora de l’Estat espanyol"


Novembre del 2001

Pàgina principal