El talp
web alternatiu

http://www.racocatala.cat/eltalp



Per una dissecció de la postmodernitat

En el centenari de la mort de Friedrich Nietzsche: repàs a les seves idees i a la seva influència

Segona part

Per Stefan Steinberg

Publicat originalment, sota el títol "One hundred years since the death of Friedrich Nietzsche: a review of his ideas and inlfuence", a World Socialist Web Site, 21 octubre 2000

Traduït per Pol Sureda

Qui odio més de tota la xurma d’avui? La xurma socialista, els apòstols de la punyeta, que minen l’instint, el plaer, la sensació de satisfacció de l’obrer amb la seva petita existència; que el fan envejós, que el formen en la venjança. La font de l’error no és mai la desigualtat de drets, sinó les pretensions d’"igualtat" de drets. L’anticrist de Nietzsche, 1888

... de vegades amics i col·laboradors nostres han tingut ocasió d’observar que l’error nietzscheà ha ajudat joves francesos a desinfectar-se de l’error revolucionari. Charles Maurras en L'Action francaise , 1909

Nietzsche i la dreta política

Charles Maurras dirigia el diari ultradretà francès L'Action francaise a inicis del segle XX. En termes generals, el seu moviment polític tenia poc de temps per als alemanys, els quals, d’acord amb la ideologia racista de L’Action francaise, eren membres de la inferior raça "eslava" i, per tant, "bàrbars". Per a Maurras i els seus seguidors, emperò, Nietzsche era un "gran bàrbar" l’obra del qual, malgrat els seus errors, era un antídot útil contra el verí de la "revolució" (socialisme).

En vida seva l’obra de Nietzsche fou àmpliament negligida o desestimada pel mandarinat intel·lectual d’Alemanya. A Ecce homo, Nietzsche fa constar (orgullosament) que d’un dels seus llibres publicats tan sols se n’ha venut un grapat d’exemplars en dos anys. D’ençà de la seva mort i en les primeres dècades del segle XX, a mesura que augmentaven les tensions a Alemanya i pertot d’Europa, la valoració de Nietzsche millorà. Un escriptor comenta que molts soldats alemanys marxaren a lluitar a la Primera Guerra Mundial amb la bíblia en una butxaca i l’Així parlà Zaratustra de Nietzsche en l’altra.

Entre els nietzscheans més fervents d’aquella època hi havia el publicista Oswald Spengler, autor d’una amarga diatriba contra el socialisme i la democràcia liberal, La decadència d’Occident [de 1919]; el jove escriptor Ernest Jünger, que admirava la propugnació nietzscheana de l’esperit militar i de la virtut de la guerra; i, entre el cor d’admiradors, un austríac de naixença aspirant a pintor, el jove Adolf Hitler. Nietzsche també havia de tenir un paper decisiu en l’evolució d’un dels filòsofs alemanys més prominents de la primera meitat del segle XX, Martin Heidegger.

Nietzsche, l’antisemitisme i Gobineau

Molts dels comentaris sobre l’aniversari de Nietzsche que actualment [any 2000] circulen per la premsa alemanya insisteixen en un mateix punt (vegeu, per exemple, l’assaig de Manfred Riedel aparegut en un número recent de la revista Der Spiegel): és ridícul suggerir cap connexió entre l’obra de Friedrich Nietzsche i els moviments d’extrema dreta del segle XX, el nacionalsocialisme en particular, Qualsevol vincle entre Nietszche i el feixisme, argumenten aquests comentaristes, és producte exclusiu de la distorsió de la seva obra endegada per sa germana Elisabeth. Val la pena examinar aquest argument més de prop.

D’antuvi és correcte que després del seu enfolliment i durant la darrera dècada de la seva vida, sa germana Elisabeth Förster Nietzsche s’encarregà de cuidar-se’n. Amb un control total sobre el llegat literari de son germà, abusà de la seva posició de confiança per a falsificar i distorsionar aspectes específics de la seva obra. En particular, evità la publicació de l’autobiogràfic Ecce homo, l’últim text que havia escrit, el qual, amb pronunciats tons megalomaníacs, apuntava massa clarament al col·lapse mental que l’inhabilitava. Dona profundament mesquina i possessiva segons totes les fonts, Elisabeth Förster Nietzsche era també una antisemita virulenta. Retocà material i falsificà cartes per tal de transformar son germà tot presentant-lo sota la mateixa llum, és a dir, com un antisemita rabiós.

Hi ha una foto famosa (mostrada en l’actual exposició) en què apareix Elisabeth Förster Nietzsche rebent Adolf Hitler, qui admirava entusiàsticament, en la casa de Weimar on morí Nietzsche (1934). Durant la visita obsequià a Hitler el bastó de son germà. Hitler ja havia visitat l’arxiu Nietzsche de Weimar el 1932, i una altra foto ben coneguda ens hi mostra Hitler contemplant greument el bust de l’home que considerava el seu mentor filosòfic.

Les opinions del mateix Nietzsche sobre la qüestió del judaisme són complexes i sovint contradictòries. El trencament de Nietzsche amb Richard Wagner es degué almenys en part al persistent antisemitisme extremista del darrer; i el 1887 Nietzsche escrigué a sa germana deplorant-ne la boda amb un altre antisemita furibund, Bernhard Förster. En una de les breus missives darreres al seu amic Overbeck fins i tot declarà que desitjava "afusellar tots els antisemites". D’altra banda, en les seves obres es poden trobar referències pejoratives al judaisme, en particular quant al paper dels jueus en la degeneració de la religió cristiana.
El deixeble homenatja el mestre: Hitler davant el bust de Nietzsche
El deixeble homenatja el mestre: Hitler davant el bust de Nietzsche

La dificultat d’aclarir la postura de Nietzsche s’expressa ben clarament a la seva obra Més enllà del bé i del mal (1886). En un passatge Nietzsche hi argumenta inicialment que ésser antisemita és tan idiota com ésser antifrancès, antipolonès, etc. Tot seguit reclama la prohibició de la immigració jueva a Alemanya, tot adduint que el país ja té massa jueus. Nietzsche prossegueix descrivint els jueus com la raça més forta, ferma i pura de tot Europa, i acaba exhortant a la mescla (Zuchtung) de les dues races més pures d’Europa (la jueva i la germànica) per tal d’atènyer una nova casta dirigent per al continent.

El cert és que, malgrat les referències favorables als jueus que apareixen ocasionalment als seus escrits, allò que caracteritza l’entera obra de Nietzsche és una òptica racisto-reaccionària que havia d’adoptar una forma particularment virulenta a l’Europa de la segona meitat del segle XIX. Aqueixa panacea troba la suprema expressió reaccionària en l’obra de l’aristòcrata francès comte Arthur de Gobineau (1816-1882).

Una de les millors anàlisis contemporànies del desenvolupament de la ideologia racista en el segle XIX es pot trobar al llibre The meaning of race [‘El significat de la raça’ o ‘El significat de raça’] de Kenan Malik.1 Malik hi fa una observació rellevant: argumenta que l’abandonament de la concepció il·lustrada de raça que es produeix, de manera tan extrema com sobtada, en la segona meitat del segle XIX, no fou producte tan sols de l’expansió colonial de les grans potències imperialistes. Fou també el reflex de la creixent desigualtat social i de l’agudització dels antagonismes de classe al si de les mateixes nacions europees desenvolupades.
Arthur de Gobineau
Arthur de Gobineau

Malik escriu: "La sensació de superioritat racial de les classes elitistes europees sobre les societats extraeuropees no es pot entendre separadament de la sensació d’inferioritat imposada sobre les masses a casa... De fet, voldria anar més lluny encara i argüir que el discurs de la raça sorgí de diferències percebudes al si de la societat europea i tan sols més endavant fou aplicat sistemàticament a diferències de color de la pell" (p. 82).

Aquesta observació és important en referència a Nietzsche perquè, com ja hem vist en la part anterior, Nietzsche era extremament sensible envers allò que considerava perillositat de les concessions fetes a àmplies capes obreres en una societat democràtica. Per tant, no sorprèn descobrir que Nietzsche fou extremament entusiasta de les idees de Gobineau d’ençà que en llegí l’Essai sur l’inégalité des races humaines.

Malik cita de l’Essai de Gobineau: "Ja hem establert que tot ordre social es fonamenta en tres classes originàries, cadascuna de les quals representa una varietat racial: la noblesa, reflex més o menys acurat de la raça conqueridora; la burgesia, composta per una estirp mixta més acostada a la raça senyorial; i el poble comú, que viu en servitud o almenys en posició molt deprimida. Aquests darrers pertanyen a la raça inferior que sorgí mitjançant la barreja amb negres, al sud, i amb finesos, al nord."

De fet, en l’obra de Nietzsche es detecta una forma de racisme biològic des de bon principi. Ja hem prestat atenció al tractament que Nietzsche atorga al filòsof grec Sòcrates en El naixement de la tragèdia. En un assaig addicional, "El problema de Sòcrates", Nietzsche tracta la qüestió de la suposada lletjor de Sòcrates i es demana si aquesta característica no fou producte de la "barreja racial": "Era grec Sòcrates, fet i fet? La lletjor sovint és expressió d’un desenvolupament mixturat, frustrat per l’encreuament."

L’impacte de les idees de Gobineau resulta evident, quasi amb tota seguretat, en La genealogia de la moral de Nietzsche (1887). Partint de l’afirmació que el mètode correcte és el genealògic, Nietzsche declara: "En llatí malus (...) podia indicar tant l’home comú com el morè, especialment el de cabells negres, com així mateix l’habitant pre-ari del sòl itàlic, que pel color es distingia molt clarament dels rossos que n’havien esdevingut amos, és a dir, la raça ària conqueridora."

A la manera de Gobineau, Nietzsche passa a incorporar la lluita contra el socialisme i la comuna (la forma més primitiva de societat) a una descripció del desenvolupament històric de base cruament racial: "¿Qui pot dir si la democràcia moderna, l’anarquisme més modern encara, i especialment aqueixa inclinació a la commune, a la forma més primitiva de societat, que ara comparteixen tots els socialistes d’Europa, no significa principalment un contraatac tremend, i si també el conqueridor i raça superior, l’ari, no està sucumbint també fisiològicament?"

Nietzsche continua: "Aquests portadors dels instints més humiliants i venjatius, els descendents de tot l’esclavatge europeu i extraeuropeu, especialment del poble pre-ari, representen una regressió de la humanitat!" I finalment Nietzsche conclou amb un himne de lloança a la "bèstia rossa germànica": "Al cor d’aquestes races predominants no podem confondre la rara avis, la bèstia rossa que gaudeix del saqueig i la victòria... La profunda suspicàcia glacial que manifesta l‘alemany quan ateny el poder, encara avui, és el ressò indeleble de l’odi amb què Europa contemplà la fúria de la bèstia rossa germànica durant centenars d’anys."

Siguem absolutament clars quant al que diu Nietzsche en aquests passatges. Segons la seva tesi, els socialistes, els demòcrates i les grans masses de la societat són producte de la forma més primitiva de societat pre-ària. Llur mateixa existència amenaça la puresa de la raça superior ària, la bèstia rossa. A Zaratustra, Nietzsche ja havia proclamat que la preservació del superhome (Übermensch) és el major dels bens i justifica "el major dels mals".

Els apologistes de Nietzsche cerquen distanciar-lo de la política i les activitats dels nazis. Però la postura de Nietzsche, ¿és tan allunyada de l’exhortació de Hitler, en un memoràndum intern del NSDAP de 1922, a "la determinació més inflexible i brutal de destruir i liquidar el marxisme"? Certament, Adolf Hitler no era cap filòsof, de la mateixa manera que Nietzsche no era merament un ideòleg polític. Però, ¿qui pot dubtar raonablement que el primer tingué poques dificultats per a incorporar sense fissures el programa ultrareaccionari del darrer, fet de racisme biològic, odi al socialisme i al concepte d’igualtat social –juntament amb la seva advocació del militarisme i la guerra— a l’eclèctic bagatge d’idees que constituí el programa del nacionalsocialisme?


Notes

1 Kenan Malik. The meaning of race. Macmillan Press, 1996

Vegeu també:

--Primera part

--Tercera part


Per una dissecció de la postmodernitat

Desembre 2007

Pàgina principal