El talp
web alternatiu

http://www.racocatala.cat/eltalp



Per una dissecció de la postmodernitat

En el centenari de la mort de Friedrich Nietzsche: repàs a les seves idees i a la seva influència

Tercera part

Per Stefan Steinberg

Publicat originalment, sota el títol "One hundred years since the death of Friedrich Nietzsche: a review of his ideas and inlfuence", a World Socialist Web Site, 23 octubre 2000

Traduït per Pol Sureda

"He arribat a la conclusió que Nietzsche probablement és un pensador més gran que Marx". Max Horkheimer, 1969

Nietzsche i l’esquerra política

En les dues primeres parts d’aquest article he indicat breument alguns dels grans trets del pensament de Nietzsche:

* l’estricte rebuig de la recerca de la veritat (en ciència i art) en favor del mite i la il·lusió;

* l’oposició a tota forma de societat democràtica (sobretot a la democràcia socialista o obrera) en favor d’una societat elitista basada en l’estricta definició estamental;
* una concepció del desenvolupament històric àmpliament basada en una forma de racisme biològic.

Malgrat la invocació ocasional d’alguna figura destacada de la Il·lustració, la suma d’aqueixes concepcions en la forma elaborada per Nietzsche representa l’assalt més consistent del segle XIX als ideals progressistes (igualtat, fraternitat, solidaritat) desplegats inicialment per la nova classe dirigent burgesa en el curs de la revolució que menava contra l’endarreriment feudal.

En vida de Nietzsche el moviment socialista establí la base material per a la concreció d’aqueixos ideals en una perspectiva internacional basada en l’abolició de la propietat privada. És possible contrastar l’ímpetu de l’obra nietzscheana amb l’emergència de la classe obrera organitzada en forma de moviment socialista. Tot i que no hi ha la menor evidència que Nietzsche fes cap esforç per estudiar la bibliografia socialista o les obres de Marx i Engels, qualsevol examen seriós mena necessàriament a la conclusió que Nietzsche es considerava ell mateix i la seva obra com les antípodes del mètode científic, els objectius del moviment socialista i, en general, les tendències progressistes expressades per la Il·lustració.

Per tant, potser sorprèn d’antuvi que les idees de Nietzsche també hagin estat adoptades per una sèrie de figures associades amb el moviment socialista i l’esquerra política, algunes de les quals han arribat tan lluny fins a provar de construir una síntesi o conciliació entre l’obra de Nietzsche i la de Karl Marx.

Membres destacats de l’Escola de Teoria Crítica de Frankfurt, així com, més recentment, molts adherents dels moviments postestructuralista i postmodern, no dubtarien pas a proclamar llur hostilitat a la mena de pronunciaments racistes que abunden en l’obra nietzscheana. L’àmplia majoria de representants d’aquests moviments es distanciaria indubtablement de la glorificació nietzscheana de la guerra i del militarisme bel·ligerant. Tanmateix, tal com constatarem, hi ha una certa mena de mecanisme en virtut del qual, en certes condicions socials específiques, intel·lectuals associats d’alguna manera als ideals socialistes i democràtics són capaços d’una extraordinària miopia selectiva davant el sentit essencial de l’obra de Nietzsche. S’apropien certs aspectes del pensament nietzscheà amb propòsits específics mentre ìgnoren o minimitzen el caràcter general de la seva obra.

Nietzscheans primerencs al si de l’SPD

Una de les descripcions més detallades d’aquest procés, amb tractament de les repercussions del pensament nietzscheà a Alemanya, és The Nietzsche Legacy in Germany 1890-1990 [‘El llegat nietzscheà a Alemanya, 1890-1990’], de Steven E. Aschheim. En un capítol d’especial interès titulat "Nietzschean socialism: left and right" [‘El socialisme nietzscheà: dreta i esquerra’] Ascheim analitza la influència de Nietzsche en els moviments alemanys tant de dreta com d’esquerra. Aschheim ja ha descrit en un capítol previ com certs sectors de la dreta radical i tradicionalista völkisch pogueren emprar Nietzsche com a martell contra Marx: "Ací, Nietzsche podia funcionar com a matriu eficaç contra Marx tot fent èmfasi en allò cultural sobre allò material i en allò espiritual sobre allò econòmic" (p. 144).

El primer teòric socialista important a ocupar-se de la significança de Nietzsche fou el destacat historiador i filòsof de l’SPD (partit socialdemòcrata) Franz Mehring, el qual definí Nietzsche com a "filòsof del capitalisme desenvolupat" que expressava els interessos de la burgesia en llur forma més agressiva. Aschheim deixa clar que la batussa de Mehring amb la significació de Nietzsche no fou merament un exercici pedagògic. Ja cap a finals del segle XIX hi havia elements al si de l’SPD que expressaven suport a les idees nietzscheanes.

Al si de l’SPD s’havia format un grup de radicals d’ultraesquerra amb el nom de Jungen [‘joves’]. Sota el lideratge de Bruno Wille el grup abraçà un individualisme de base nietzscheana i acusà la direcció del partit de conformisme burgès, perquè l’SPD havia adoptat una línia que implicava participar a les eleccions, ocupar escons al parlament, etc.; precisament la línia advocada per un dels fundadors del socialisme modern, Friedrich Engels.* Durant quatre anys s’encengué un furiós debat a la premsa del partit. Wille acusava el partit d’esclerosi i d’allunyar-se creixentment de les masses. Quan el fum s’esclarí a les acaballes del debat encès, resultà evident que l’objectiu de l’atac dels Jungen no era tant la política de l’SPD com el mateix marxisme. Molts membres dels Jungen optaren per abandonar el partit per a esdevenir "socialistes independents", i fundaren un diari propi, Der Sozialist.

Les bases de l’anomenat "anarquisme nietzscheà" foren elaborades quasi totalment per Gustav Landauer (1870-1919), durant un temps director de Der Sozialist. Fent ulls clucs a l’hostilitat de Nietzsche envers la solidaritat humana i l’interès comú, Landauer adoptà el voluntarisme de Nietzsche i la seva crítica del materialisme, així com les seves andanades ocasionals contra el capitalisme i l’"economia monetària", per tal d’establir els fonaments de la seva versió de l’anarquisme.

Un altre grup cristal·litzà al si de l’SPD entorn de la figura de Karl Leuthner i la influent revista socialdemòcrata Sozialistische Monatshefte. Aquest grup se situava a la dreta de la direcció del partit i bevia de la filosofia vitalista de Nietzsche, així com del seu militarisme, per tal de propugnar per a l’SPD una política exterior agressiva i nacionalista, de cara a qüestionar l’autoritat de les [altres] grans potències imperialistes existents. Arran d’aquestes tesis, Leuthner fou durament atacat pel líder socialdemòcrata Karl Kautsky.

Kautsky reeixí amb èxit en la polèmica contra les forces anarquistes de l’interior i de l’òrbita de l’SPD; però, sota la pressió de l’aparell i els sindicats, la majoria del partit, sota la seva direcció, acabà capitulant davant la plutocràcia bel·licista i votà a favor dels crèdits extraordinaris per a la guerra del kàiser el 1914.

Si bé les idees de Nietzsche no arribaren mai a tenir gaire nombre de partidaris al si del partit, Aschheim deixa clar que, ja en un estadi molt primerenc, diversos grups recorrien a Nietzsche per tal de combatre els principis marxistes originals, que havien inspirat l’SPD en les dècades inicials d’activitat. Tot i concentrar la seva anàlisi a Alemanya, Aschheim també indica el nietzscheanisme d’una sèrie de socialistes destacats d’altres països: Anatoli Lunatxarski i Stanislav Volski a la Rússia pre-revolucionària, Victor Adler a Àustria i Benito Mussolini a Itàlia.

L’Escola de Recerca Social de Frankfurt **

Havent tractat dels nietzscheans primerencs del moviment socialista, Aschheim també ressegueix l’evolució dels membres de l’Escola de Frankfurt. La història de l’Escola de Recerca Social de Frankfurt i el paper fet per Nietzsche en el seu desenvolupament (o més aviat decadència) és una qüestió complexa a què no podem fer justícia en l’espai de poques pàgines.1 Emperò, Aschheim sí que indica que els debats sobre la significança de l’obra nietzscheana hi tingueren un paper clau, particularment en la postguerra.

L’Escola de Recerca Social de Frankfurt fou fundada a principis de la dècada de 1920 per un grup d’intel·lectuals, molts dels quals d’origen jueu. Les figures principals de l’escola no militaven en cap partit polític. Tot i així, no feien cap secret de llur orientació socialista genèrica, llur oposició a les traïcions comeses per l’SPD (suport a la guerra el 1914, aixafament de la revolució alemanya de 1919) i llur simpatia per la Revolució Russa. Als seus escrits dels anys vint, per exemple, el jove Max Horkheimer (que juntament amb Theodor Adorno dirigí les activitats de l’Institut des de finals dels anys vint) escriu sobre la Rússia soviètica en termes entusiastes. L’objectiu declarat de l’Escola era emprar l’anàlisi marxista de la societat capitalista com a base d’una nova forma de recerca social independent, i durant la primera dècada d’existència l’Escola establí una estreta cooperació amb l’Institut Marx-Engels de Moscou, dirigit per David Riazànov.

Trastornats i forçats a l’exili per la presa de poder feixista el 1933, els vincles entre l’Institut de Frankfurt i Moscou, inicialment tan íntims, s’enagriren, i finalment es trencaren del tot arran de l’ascensió de l’estalinisme a l’URSS. Els líders de l’Escola de Frankfurt eren ben conscients del que s’esdevenia a l’URSS en la segona meitat dels anys trenta. En la seva correspondència, un membre destacat de l’Escola, Leo Löwenthal, descriví les persecucions de les forces oposicionistes *** que tenien lloc a l’URSS com a "un gran trauma per a nosaltres". Una altra figura destacada, Erich Fromm, també intercanvià correspondència amb Horkheimer en què detallava les perversions legals i polítiques implícites en els Processos de Moscou.

Max Horkheimer (esquerra) i Theodor Adorno (dreta) en la maduresa. Heidelberg, 1965
Max Horkheimer (esquerra) i Theodor Adorno (dreta) en la maduresa. Heidelberg, 1965

Com molts inel·lectuals alemanys d’esquerra exiliats, la reacció dels membres de l’Escola de Frankfurt fou guardar silenci sobre els crims d’Stalin. Adorno, per exemple, aconsellà el silenci. Tement que fossin acusats d’ésser "apologistes de la guerra imperialista", Adorno hi advertia: "en aquest moment, la postura més lleial és guardar silenci." En una altra carta a Horkheimer, advoca perquè el grup "conservi la disciplina i no publiqui res que pugui contribuir a perjudicar Rússia [i.e. l’URSS]." (Aquesta correspondència és disponible a Kritische Gesellschaftstheorie und historische Praxis, d’Olaf Asbach, Peter Lang GmbH, 1997). En les condicions més difícils, durant els anys trenta i la Segona Guerra Mundial, perseguides per totes bandes, pels feixistes, els estalinistes i els governs burgesos, foren les forces de la Quarta Internacional les que lluitaren en solitari per rearmar el moviment obrer damunt la base d’una comprensió històrica i materialista del feixisme i de l’estalinisme.

En una entrevista per a la revista Der Spiegel, publicada cap al final de la seva vida, Max Horkheimer reconeix que ja durant la Segona Guerra Mundial havia començat a distanciar-se del marxisme. Les experiències combinades de la presa del poder feixista, a Alemanya, i de l’abominació dels processos estalinistes, a l’URSS, l’emmenaren a desestimar tota adhesió al marxisme revolucionari i a la classe obrera com a força transformadora.

En alguns membres de l’Escola de Frankfurt, l’abandonament gradual de Marx anà acompanyat d’un interès creixent per l’obra de Nietzsche. Max Horkheimer comentava favorablement sobre Nietzsche el 1937: "La independència que s’expressa en la seva filosofia, la llibertat envers potències ideològiques esclavitzadores, és l’arrel del seu pensament." És interessant el comentari amb què Aschheim acompanya aquesta citació: "Aquesta independència crítica era crucial per a un marxisme sense proletariat en què la teoria mateixa esdevé praxi."

L’interès creixent de Horkheimer i Adorno envers Nietzsche s’evidencia especialment en l’obra conjunta Dialèctica de la Il·lustració, publicada originalment poc després de la Segona Guerra Mundial, el 1947. L’argumentació del llibre és densa i complexa, però en el seu curs introdueixen l’obra de Nietzsche i del marquès de Sade per a qüestionar el pensament il·lustrat i el concepte de progrés. El tractament que Horkheimer i Adorno donen a Nietzsche es caracteritza per l’ambivalència crítica, però en certs passatges arriben a conclusions que hi convergeixen: "La Il·lustració és totalitària", escriuen, i proclamen que "la Il·lustració ha emmenat al desastre"; "la terra completament il·lustrada irradia el desastre triomfant."

En la postura perfilada a Dialèctica de la Il·lustració es poden detectar les llavors que acabarien florint vint anys més tard en l’oberta preferència de Horkheimer per Nietzsche com a pensador més gran que Marx. 2

De fet, l’actual reviscolament de l’interès pel pensament de Nietzsche està íntimament vinculat a les traïcions de l’estalinisme durant el segle XX i a la subsegüent desviació d’una generació d’intel·lectuals dels ideals progressistes personificats en la Il·lustració i en el moviment socialista. Per a membres destacats de l’Escola de Frankfurt, abraçar aspectes del pensament nietzscheà era crucial per a distanciar-se de llur adscripció inicial al marxisme. En altres països europeus la rehabilitació nietzscheana de postguerra es produí directament a l’interior o en l’òrbita dels partits estalinistes.

Potser la figura més important en aquest sentit és l’historiador Mazzino Montinari. Montinari dedicà anys de la seva vida a la recerca en l’arxiu Nietzsche de Weimar i escrigué una sèrie d’assaigs i llibres maquillant convenientment la significança de Nietzsche, així com produí allò que és considerat per molts com l’edició definitiva de les obres completes de Nietzsche. A inicis dels anys seixanta Montinari era director de l’òrgan central del Partit Comunista Italià, Rinascita, i fou militant del partit fins a la mort.

Postestructuralisme i postmodernitat

És possible reconstruir amb força precisió el procés mitjançant el qual Nietzsche, a la França de postguerra, desplaçà Marx tant en capes de la intel·lectualitat d’orientació esquerrana com a les universitats. Malgrat la crua manipulació de l’obra de Marx a mans dels seus intèrprets estalinistes, a la França dels seixanta era impossible atacar obertament Marx des de l’esquerra. Amb funció substitutòria s’hi desenvolupà llavors una campanya de descrèdit del paper de Hegel i de la dialèctica hegeliana. En aquest sentit l’arma principal dels qui pretenien revisar el marxisme era recórrer a Nietzsche. 3

Durant les dècades posteriors a la Segona Guerra Mundial, Nietzsche havia estat estudiat principalment com a figura secundària en associació amb Martin Heidegger, al seu torn una de les influències principals del filòsof Jean-Paul Sartre en l’elaboració del pensament existencialista. El nietzscheà Alan White escriu: "Fins als anys seixanta, Nietzsche generalment era llegit com a (...) advocat de l’autoritarisme polític, dedicat a produir superhomes que regirien el món. Des d’inicis dels anys setanta, aquesta lectura (...) s’ha vist contrarestada, a França abans que enlloc, per un cúmul impressionant de pensadors per als quals l’obra de Nietzsche mina la possibilitat mateixa de la comunicació, fins i tot de la possessió d’ensenyances inequívocament determinables."

De fet, el renaixement de l’interès per Nietzsche a França s’inicià amb un llibre del filòsof Gilles Deleuze, Nietzsche et la philosophie (1962). En la seva defensa del pensament nietzscheà Deleuze no amagava pas que els objectius reals eren Hegel i la dialèctica. Hi escriu: "Tot compromís entre Hegel i Nietzsche és exclòs." I més avall: "La filosofia de Nietzsche, que comporta una càrrega polèmica enorme, és per la forma absolutament adialèctica". La campanya de rehabilitació de Nietzsche a França ràpidament guanyà ímpetu.

Al seu assaig Le moment français de Nietzsche Vincent Descombes situa en el col·loqui sobre Nietzsche celebrat a Royaumont del 4 al 8 de juliol de 1964 el punt d’inflexió del renaixement nietzscheà a França. Una de les conferències principals fou dictada per Michel Foucault, qui en la seva contribució mirà de situar en un terreny comú Marx, Sigmund Freud i Nietzsche.
Foucault (1926-1984) havia començat la carrera de filosofia com a alumne de Jean Hyppolite i Louis Althusser a l’École normale superièure, on també ensenyava Sartre. Durant un període Foucault fou militant del Partit Comunista Francès, fins que l’abandonà el 1951. Tot i el trencament organitzatiu amb el partit, la visió vulgaritzada del marxisme que transmetia l’estalinisme francès (i Louis Althusser, el seu ideòleg capdavanter als anys seixanta) formà part de l’aire respirat per Foucault i altres estudiants de l’École durant dècades.

El mentor de Foucault, Louis Althusser, fou el primer teòric significatiu que engegà un atac sistemàtic contra la diàlectica hegeliana des de l’interior del Partit Comunista Francès. En diverses obres publicades durant els anys seixanta (Per Marx, Lectura del Capital) Althusser afirmà que en l’obra de maduresa (especialment Das Kapital) Marx havia trencat completament amb Hegel. **** Althusser també atacà directament el cor mateix del materialisme històric tot emfasitzant el paper del que anomenava "estructures" en el desenvolupament sociopolític, en oposició al clàssic èmfasi marxista en el paper determinant de les forces econòmiques.

Michel Foucault és el pont essencial entre la revisió radical del marxisme efectuada per Althusser (estructuralisme) i l’oberta hostilitat al marxisme i al pensament il·lustrat personificada pel moviment postmodern. Foucault prengué de l’essència de la ideologia nietzscheana: la seva negació de la veritat objectiva ("No hi ha fets, només interpretacions", La voluntat de poder); la seva negació d’un món material cognoscible en favor del relativisme ("Que un judici sigui fals no és, en opinió nostra, cap objecció contra aquest judici", Més enllà del bé i del mal); i, finalment, l’oposició nietzscheana a Hegel i a tota cosmovisió totalitzadora del desenvolupament històric.

Per a Foucault el món objectiu no és un món de fets que poden ésser provats i estudiats objectivament; el món de Foucault consisteix en discursos, històries: interpretacions mancades de cap mitjà segur de determinar quin "discurs" és superior. Alhora,Foucault encimbella la diferència i l’especificitat: "l’esbalaïdora eficàcia de la crítica discontínua, particular i local" per damunt de "l’efecte inhibidor de les teories globalitzadores, totalitàries." Aquesta darrera categoria, per a Foucault, inclou naturalment el socialisme. Aquesta admonició de Foucault contra el "totalitarisme" més tard és transformada en crit de batalla en favor de l’interès individual i la política identitària per una de les figures senyeres del moviment postmodern, Jean-Francois Lyotard: "Fem la guerra a la totalitat, siguem testimonis de l’impresentable, activem les diferències."
Michel Foucault
Michel Foucault
Louis Althusser
Louis Althusser

No és possible tractar ací tots els aspectes i repercussions del maridatge postmodern amb Nietzsche: il·lustrar totes les afinitats entre la major part de la filosofia francesa moderna i l’herència de Nietzsche requereix tot un llibre. 4 De tota manera, és en els escrits dels postestructuralistes (Foucault) i dels postmoderns que s’expressa més gràficament l’essència de l’obra de Nietzsche, el seu esforç decidit per capgirar les conquestes progressistes i els ideals de la Il·lustració.

Conclusions

En el curs d’aquest breu estudi hem provat de presentar els fils principals del pensament de Friedrich Nietzsche i d’identificar algunes de les dinàmiques socials que han menat a un interès creixent per la seva obra durant el segle XX. Sempre hi ha hagut grups de pressió conservadors a Alemanya (Spengler, Jünger, Heidegger) que s’han fet propi Nietzsche. Però Nietzsche també ha influït en sectors de la intel·lectualitat [presumptament] progressista. En la socialdemocràcia alemanya primerenca l’obra de Nietzsche proporcionà el fonament a forces anarquisto-utòpiques oposades al projecte socialista de l’SPD. Per als intel·lectuals desesperançats de l’Escola de Frankfurt, atrapats entre el feixisme d’una banda i l’estalinisme de l’altra, la filosofia de Nietzsche fou un factor important per a desempallegar-se de tota perspectiva socialista.

De la seva banda, els postmoderns s’han xopat del nucli essencial de la filosofia nietzscheana per a llançar un assalt a gran escala contra el socialisme i el pensament progressista en conjunt. Coincideixen plenament amb llur mentor quan escup la seva objecció al pensament il·lustrat: "Écrasez l'infame!"

A la seva manera, el renaixement de Nietzsche i del seu pensament en una sèrie de països a inicis del nou segle és un dels símptomes més clars d’una crisi social i ideològica predominant que té les arrels en un seguit de derrotes de la classe obrera i del moviment socialista durant el segle XX. Basant-se en el descrèdit del socialisme genuí a mans de l’estalinisme, ideòlegs i apologistes del capitalisme modern empren Nietzsche per a demostrar que l’explotació inhumana, el militarisme i el cinisme en el camp cultural constitueixen l’ordre natural de les coses. 5 Ex-radicals desencisats i gasetillers universitaris se sebolleixen en Nietzsche per a demostrar que el pensament científic sistemàtic i la cosmovisió basada en la racionalitat i en el progrés són insostenibles, indesitjables i tot. Però, de fet, per tal de combatre tota represa de l’interès en els ideals progressistes i tota renovació de les idees socialistes i igualitàries, els advocats del mercat lliure no poden trobar més bon model que la figura bastant trista de Friedrich Nietzsche.

L’advocat del "superhome" que s’eleva damunt la "xurma" servil, el patró de la guerra i l’esperit marcial, acabà els dies com a idiota quequejaire incapaç de controlar les funcions corporals, manipulat per una germana que menyspreava. En certa manera, el tràgic final de Nietzsche és en si una metàfora que expressa la crassa impossibilitat de reduir i contraure la rica i poderosa herència del pensament il·lustrat en una camisa de força per a reviscolar així el mite, l’esperit ari i l’elitisme aristocràtic.

 

Notes

* De fet, aquesta interpretació de la postura d’Engels és molt debatuda. Lluny, sens dubte, de la intenció de l’autor del present article, el liquidacionisme l’ha esgrimida sovint per a legitimar-se. Engels proposà aquesta tàctica legalista en la mesura que servís els interessos de la classe obrera; en la pràctica, la direcció, esdevinguda "aristocràcia obrera" (terme de Kautsky desenvolupat per Lenin), la transformà en integració en el sistema. Això menà al revisionisme (Bernstein), que, tot desarticulant l’edifici marxista, es limitava a teoritzar la praxi petitburgesa de l’SPD. En serien darreres conseqüències, entre d’altres, la transformació de l’internacionalisme proletari en rendició incondicional al "patriotisme" burgès (votació dels crèdits de guerra, 1914), la mutació semàntica del terme socialdemòcrata fins a adoptar el valor actual, i el reagrupament dels marxistes pròpiament dits sota la designació política definitiva de comunistes (recuperada per Lenin de Marx). [Nota del traductor]

** Pròpiament, cal distingir entre l’Institut de Recerca Social (Institut für Sozialforschung), fundat a Frankfurt el 1923, i el corrent filosòfic semimarxista que s’hi formà, o Escola de Frankfurt. [Nota del traductor]

1 Entre els estudis valuosos sobre l’Escola de Frankfurt hi ha: Rolf Wiggerhaus. The Frankfurt School—its history, theories, and political significance. MIT, 1994; i Martin Jay. The dialectical imagination. University of California, 1973.

*** L’autor no es refereix pas a l’oposició contrarevolucionària, llavors ja escassament organitzada i sense gaire ressò social, sinó als diversos corrents comunistes, sorgits al si del mateix partit, que s’oposaven a l’ascens de l’estalinisme; hi destacà l’Oposició d’Esquerra formada entorn de Trotski. Els perseguits eren la major part de la plèiade de la Revolució d’Octubre, i d’ací l’astorament general entre els marxistes conscients de l’exterior. [Nota del traductor]

2 Un altre teòric destacat associat a l’Escola de Frankfurt, Herbert Marcuse, també va retre homenatge a "l’aire alliberador del pensament de Nietzsche assaltant la llei i l’ordre" (L’home unidimensional, 1966).

3 Per a material addicional sobre les relacions entre postmodernitat i estalinisme francès vegeu la meva ressenya recent sobre Impostures intel·lectuals [http://www.wsws.org/articles/2000/jul2000/post-j01.shtml].

**** Un altre aspecte d’aquesta mateixa especulació althusseriana és la llegenda dels "dos Marx", un "Marx jove" llastat per l’humanisme i un "Marx adult" que hi hauria trencat; simptomàticament, Althusser emprava el terme humanisme en el sentit obertament pejoratiu que havia encunyat el criptonazi Heidegger. [Nota del traductor]

4 Un estudi sobre la recepció històrica de la filosofia nietzscheana a França és l’obra de Jacques Le Rider Nietzsche en France, de la fin du XIXe siècle au temps présent (1999), disponible en francès i alemany.

5 Als EUA el representant principal de la postmodernitat i el màxim advocat de Nietzsche és l’intel·lectual Richard Rorty, qui en una entrevista concedida recentment al diari britànic The Guardian declarava: "Les societats complexes no poden reproduir-se a menys que conservin la lògica de l’economia de mercat. Els intel·lectuals esquerrans necessiten temps per a fer un reajustament psicològic i terminològic que els permeti entendre que no existeix alternativa al capitalisme."

 

Vegeu també:

--Primera part

--Segona part


Per una dissecció de la postmodernitat

Desembre 2007

Pàgina principal