El talp
web alternatiu

http://www.racocatala.cat/eltalp

 

Qüestió de noms: Catalunya Nord

Coberta de El petit llibre de Catalunya Nord de Llorenç Planes (1974)   Coberta de El petit llibre de Catalunya Nord de Llorenç Planes i Montserrat Biosca (1978)

En l’opuscle Qüestió de noms (1962), Joan Fuster havia reeixit a sintetitzar l’esforç de normalització conceptual de tota una generació; ens hi oferia una coronímia autocentrada amb què designar tant el conjunt de la nació catalana, Països Catalans (deixant Catalunya en hibernació), com cadascun dels "països" (regions històrico-fàctiques): "Rosselló", Principat, Franja de Ponent, Illes, País Valencià… Hi restava un punt flac, però: aqueix "Rosselló".

Foren els mateixos nordcatalans qui superaren el problema mitjançant la recuperació del terme Catalunya Nord. Aquest corònim ja l’havia emprat el grup de Nostra Terra, en la forma Catalunya del Nord, des del 1937; però s’havia perdut el 1939 amb el tancament de la revista. Fou l’activista cívico-cultural Llorenç Planes qui –deconeixent d’antuvi aquest precedent— reencunyà el terme en l’assaig El petit llibre de Catalunya Nord, síntesi del desvetllament nacional-popular que venia produint-se en aqueixes comarques d’ençà del maig del 68. L’obra ve a ésser un autèntic equivalent nordcatalà del Nosaltres els valencians, per bé que ací ens hàgim de circumscriure al seu aspecte terminològic.

El llibre no seria publicat fins al 1974, i encara coneixeria una segona edició, corregida i augmentada, el 1978. Emperò, i com explica el mateix Planes, en forma manuscrita influí el grup de La Falç, que ja el 1971 engegà la difusió del terme Catalunya Nord.

Reproduïm tot seguit els passatges de El petit llibre… en què Planes proposa i argumenta el corònim Catalunya Nord. Es tracta de:

a) l’epígraf "Un problema de nom", reproduït d’acord amb el text de la primera edició (p. 3-5). La segona edició (p. 10-14) hi presenta petites variants que no hi recollim.

b) l’epígraf "Un vocabulari nou", argumentació ampliada que només figura a la segona edició (p. 150-155).

Fonts:

Planes, Llorenç. El petit llibre de Catalunya-Nord: lluita per un "Rosselló" català. Perpinyà: La Falç, 1974. 51 p.; 22 cm

Planes, Llorenç; Biosca, Montserrat. El petit llibre de Catalunya-Nord. [2a ed.] [S.l.]: L’Eriçó, D.L. 1978. 231 p.; 16 cm

 

UN PROBLEMA DE NOM

Per a l'intel·lectual purista preocupat per rebutjar tant com pot els adjectius de francès i d'espanyol, les terres catalanes anexades a França pel tractat dels Pirineus plantegen un problema: no sap com anomenar-les. Els francesos mateixos després de l'anexió varen resoldre la qüestió batejant Rosselló o més aviat «Roussillon» aquest bocí de Catalunya. Però per als habitants el Rosselló mai no ha estat altra cosa que una de les comarques d'aquestes terres i nosaltres no ens sabríem, doncs, satisfer del nom Rosselló.

Podria semblar que és possible de resoldre el problema amb una enumeració de les comarques juxtaposades en un nom compost com Rosselló - Vallespir - Conflent - Capcir - Cerdanya; però la meitat Sud de la Cerdanya va quedar de l’Estat espanyol. Caldria doncs anomenar aqueixes terres Rosselló - Vallespir - Conflent - Capcir - Cerdanya Nord. Encara això fóra imprecís car a la Cerdanya Nord una ciutat, Llívia, pertany a l’Estat espanyol malgrat estar rodejada de terres de l’Estat francès. La denominació rigorosa Rosselló - Vallespir - Conflent - Capcir - Cerdanya Nord menys Llívia té com a mínim el defecte de mancar de brevetat i cal afegir que els límits entre Cerdanya Sud i Nord no poden ésser més artificials.

Els francesos, com ja hem dit, havien de rebutjar tota denominació que recordés una eventual catalanitat. El nom de "Roussillon" els convenia evidentment més que el de "Catalogne". El Rosselló històricament havia estat un comtat, un dels més importants d'aqueixes terres, però el comtat del Rosselló mai no va englobar la totalitat d’aquest país. És igual per al comtat de Cerdanya i per al comtat de Besalú. La denominació Rosselló i Cerdanya no ens satisfà doncs pas més que la de Rosselló.

Els qui creuen bo designar aquest país amb l’expressió "els Comtats" no designen pas aqueixa regió que ens interessa amb suficient precisió. A més la resta de Catalunya també eren comtats! Doncs, per què separar el "Principal" i els "Comtats"? Fóra al·legar dues unitats i d'una certa manera seria un començament de justificació per als partidaris de la separació.

Unes altres denominacions freqüents són les de "Catalunya Peninsular" i "Catalunya Continental". Cal rebutjar-les totalment. Oue hi hagi un continent europeu i una península ibèrica, ningú no ho negarà, però, ¿com podem parlar d'una Catalunya Continental constituïda per les terres catalanes de l’Estat francès i d'una altra peninsular formada per les terres catalanes de l'Estat espanyol? És admetre que l’istme segueix la frontera estatal, cosa totalment absurda car no hi ha res més mal definit que aqueix istme. I Llívía? És potser un bocí de península dins el continent? Encara així seria afavorir la justificació de la separació car si hi ha una Catalunya peninsular i una altra continental, no és un xic normal que la peninsular pertanyi a un Estat peninsular i la continental a un Estat continental? En tot cas fóra admetre una lògica en la frontera actual que, com ho veurem, de lògica no en presenta gens.

Sembiaria més normal parlar de Catalunya Nord-Pirinenca i Sud-Pirinenca. Però, per on passa el límit entre el Nord i el Sud del Pirineu? La línia de partió de les aigües sembla el límit més lògic. En aquest cas és fals creure que la Catalunya anexada a França sigui tota Nord-Pirinenca. Tota la Cerdanya és Sud-Pirinenca i gairebé tot el terme de Costoja, al Vallespir, també; Banyuls, Cervera, Colera, [el] Port de la Selva o Cadaqués seran al Sud o al Nord segons on fem acabar els Pirineus. Amb això deixaríem creure que la frontera correspon a la línia de partió de les aigües, cosa que la justificaria una mica i que no és veritat. Parlant així molts suposaríem que els Pirineus constitueixen una barrera com ens han volgut persuadir els llibres d'història i de geografia de la nostra ensenyança primària i secundària. Totes les poblacions pirinenques saben l’error que representa una tal creença i que resulta més difícil per exemple anar de Prats de Molló a Prada, una altra ciutat del mateix Estat, que de Prats de Molló a Camprodon, poble del Sud de la frontera.

Cal encara més rebutjar les expressions de "Catalunya Cispirinenca" o "Transpirinenca", excepte si algú es vol dedicar a canviar el trans pel cis i vice-versa a tots els escrits que passen els Pirineus.

No parlarem pas tampoc de "Pirineus Orientals" o "Pyrénées-Orientales" ja que aquest departament creat per la Revolucíó Francesa conté, a més de les terres catalanes, el Fenolledès occitá.

Tampoc no podem pas dir sempre "Terres Catalanes anexades a França pel Tractat dels Pirineus" car aqueixa expressió, l’única exacta, queda una mica llarga,

El problema és que cercar un nom per al conjunt d'aqueixes terres és cercar-los una unitat. Com ho hem vist, cap de les expressions proposades no convé. Doncs aqueixes terres dins el marc català no presenten cap unitat o més ben dit no en presentaven cap abans l’any 1659, data del tractat dels Pirineus. Per això no tenen cap nom català. Dins el marc francès, al contrari, presenten una unitat: són les terres catalanes de l’Estat francès. Ouè feia la unitat de l'Àfrica Occidental Francesa? Únicament el fet que fos francesa. Aquest bocí de Catalunya hauria de portar el nom de Catalunya Francesa, el mot francesa no seria una justificació de la seva francesització sinó tindria el sentit de l’adjectiu francès en unes expressions com l'Àfrica Occidental Francesa, la Indo-Xina Francesa, etc.

Malgrat tot, deixarem aqueixa expressió encara que ens agradi molt car hi hauria molts lectors als quals l’adjectiu francès no convindria. [Nota de l'editor d'aquesta edició: És evident que l’autor fa una lectura de «Catalunya Francesa» en clau clarificadora; però cal remarcar que un terme d’aquesta mena resulta, en el millor dels casos, ambigu, i es presta fàcilment a connotar nacionalitat etnolingüística més que no submissió estatal; en la pràctica, és aquest el valor que es dóna tot sovint al pseudocorònim «Catalunya Francesa». Penseu en la càrrega ideològica que té l’ús mediàtic de «País Basc Francès», per exemple. Més encara: l’adjectivació de les colònies extraeuropees sovint tenia també aquesta càrrega, com hom palesa, posem per cas, en l’»Àfrica Oriental Italiana», tant publicitada als anys trenta com a colònia de poblament]

Ens adherirem, doncs, a una altra expressió ja bastant divulgada i parlarem de Catalunya Nord i de Catalunya Sud. Aixó vol dir Catalunya al Nord de la frontera franco-espanyola i Catalunya al Sud d'aqueíxa frontera. Nord i Sud prenen el sentit que tenen en unes expressions com Vietnam Nord i Sud, Corea Nord i Sud o Euzkadi Nord i Sud. Aqueixa apel·lació permet d’anomenar la gent d'aqueixes terres catalans del Nord i no rossellonesos, mot que podria deixar creure en una no catalanitat o en una catalanitat més feble per ais catalans del Nord que per als del Sud.

La gent d’aqueixes terres no s'ha mai anomenat entre ella rossellonesa sinó catalana. «Le peuple de Roussilion se nomme et s'estime catalan» diu I'intendent Pont d’Alberet en una carta al re¡ Lluís XIV (v. J. Sanabre La resisténcia del Rosselló a incorporar-se a França, pàg. 112). Ha calgut veure l'arribada d'alguns intel·lectuais perquè el nom de rossellonès es divulgués aíxí.

El Rosselló és només tres coses:

la) Una comarca de la Catalunya Nord

2a) Un comtat de l'Edat Mitjana;

3a) Una província del reialme de França.

De cap manera no sabríem acceptar una d’aqueixes denominacions per designar la Catalunya Nord.

Ja que la població s'anomena catalana, ens sembla perillós parlar massa de Rosselló i de rossellonesos i portar aigua així al molí dels nostres adversaris.

Un vocabulari nou

Tota cosa nova necessita uns nous conceptes.

Una ciència, quan s'organitza, i una ideologia política que neix creen el seu propi vocabulari. Si, doncs, la manera de veure les coses canvia, també canviaran les paraules. Si no canviaven els mots, significaria que no hi ha hagut canvi d'idees. Dos conceptes són particularment importants: el de Catalunya Nord i el de Països Catalans.

El concepte de Catalunya Nord és una cosa nova. Es veritat que, ja abans de la Segona Guerra Mundial, l’associació Nostra Terra parlava de la «Catalunya del Nord» però, després, aqueixa denominació va desaparèixer i cal esperar el 1972 per veure aquesta paraula estendre's de manera rapidíssima.

Això vol dir que correspon a una necessitat i a una realitat. La paraula va prendre la seva volada des de les pàgines de La Falç, La Falç era aleshores editada pel Comitè Rossellonès d'Estudis i d'Animació .

La denominació rossellonès d'aquest comitè mostra bé que el concepte venia de manera nova. El manuscrit del Petit llibre de Catalunya Nord fou acabat a mitjans del 1971 i probablement que la lectura d'aqueix manuscrit per la gent de La Falç que editaren el llibre en qüestió molt més tard va fer que tots comencessin a parlar de Catalunya Nord. Veiem aqueixa denominació per primera vegada en el número 5 de novembre-desembre del 1971 «Subscripció per al Petit llibre de Catalunya Nord» i «Lletra a un Treballador de Catalunya Nord». Oue aqueix vocable s'estengués dins la revista i dins el grup que l’editava, el C.R.E.A. primer i l’E.C.T. [Esquerra Catalana dels Treballadors] després, no ens ha de sorprendre. Però aqueixa denominació anà molt més lluny. El millor testimoni n'és la utilització pel diari Avui [i, encara abans, pel segon Congrés de Cultura Catalana, 1975-1977]. A la mateixa Catalunya Nord l’èxit ha estat fulminant ja que menys de cinc anys després de l'aparició del mot en una revista marginal tots els catalanistes (i els qui no ho són) se senten obligats de prendre posició per o contra l'esmentada denominació.

La denominació en ella mateixa no presenta cap originalitat, només és una còpia de l'Euzkadi Nord dels bascs. Podem comparar-ho amb l'extensió de la denominació Occitània. També hi ha hagut una lluita feroç entre els partidaris de dir occità í els partidaris de dir llengües d'Oc o llengua d'Oc. La rapidesa de la progressió del nom Catalunya Nord és deguda, més que a una presa de consciència, al fet que la denominació tradicional era falsa. En el fons, la gent d'aquí no ha mai dubtat a anomenar-se catalana i és doncs evident que els qui s'anomenaven catalans consideraven que el seu país era Catalunya. Si interrogueu una persona que no hagi estat influïda per l’escola i pels mass-media no hi ha dubte que li fareu dir que és català. Si és de Cerdanya, li fareu dir que és cerdà i rossellonès, si és del Rosselló, sense que hi hagi mai contradicció amb el fet de ser català. Si és del Vallespir, no us dirà que és vallespirenc perquè aqueixa noció és intel·lectual; els pagesos del Vallespir no saben el que és el Vallespir però a un vallespirenc no li fareu pas dir que és rossellonès, només podreu fer-li dir que és català.

És a dir, que sobre una realitat ben clara d'identificació per part de la gent del poble s'havien sobreposat unes etiquetes falses.

La gent, tradicionalment, s'identifica a quatre nivells:

--el poble: una persona podrà identificar-se com essent d'Arles, de Sant Llorenç o de Prats.

--la comarca, però no sempre. La comarca és una realitat molt viva però pot ésser que no tingui nom per als pagesos: exemple, el Vallespir. El Vallespir és una unitat incontestable perquè és una espècie de trampolí: els pagesos anaven baixant de Prats o de Sant Llorenç fins a Ceret i fins a Eina de generació en generació. Sovint la gent de Ceret són fills de pares que havien viscut a Sant Llorenç o a Prats i, de vegades, fins í tot aquests són fills de pares vinguts de les Garrotxes o de l’Empordà. Això explica, per exemple, que no hi hagi gaires pagesos propietaris a l’Alt Vallespir, els pagesos són sobretot mitgers: el que tenia prou diners preferia, evidentment, baixar més avall i anar a comprar un tros de terra a la Plana. Tot això per dir que hi ha una unitat indiscutible entre els pobles de Ceret fins a Prats. Ceret és ben bé el cap de comarca, tant per al comerç com per als serveis. Però, malgrat això, el nom Vallespir no és popular. La comarca és una realitat viva però el nom pot ésser que existeixi només a nivell dels intel·lectuals. Però hi ha comarques que tenen noms ben definits: el Rosselló (la Plana), la Cerdanya sobretot i també el Conflent, per exemple. Hi ha també zones que tenen la seva identitat pròpia i que constitueixen veritables comarques encara que històricament no ho siguin: la costa de la Marenda de Portvendres a Cervera té el sentiment d'ésser una unitat.

-- la nació: tots els catalans del Nord s'identifiquen com a catalans;

-- l’Estat: evidentment, s’identifiquen també com a francesos.

Això és la realitat popular, però la realitat intel·lectual és diferent. Podem distingir, efectivament uns conceptes populars i uns conceptes intel·lectuals. Els conceptes populars ens són tramesos per la generació precedent, constitueixen la gairebé totalitat dels conceptes del pagès que no ha anat a escola. L'intel·lectual, al contrari, és proveït de tota una sèrie de conceptes que li vénen dels estudis i dels llibres i poden ésser, doncs, exteriors a la població d'on procedeix. Pot ésser que aqueixos conceptes siguin tan anclats en ell mateix que no vegi que la seva aplicació a la realitat del país és falsa. Suposo que, quan diem que Vallespir és un concepte intel·lectual desconegut a nivell popular, sorprendrem molts lectors; poden anar a verificar-ho, si troben un vallespirenc prou vell i poc escolaritzat per a fer l'experiència.

El concepte de Rosselló a nivell popular tenia, doncs, una significació molt clara i l’única manera de designar Catalunya-Nord era l’expressió «Catalunya Francesa», Però, en el moment de l’annexió de Catalunya-Nord a França el mot Catalunya va desaparèixer del vocabulari oficial i la nova província del reialme de França fou anomenada «Roussillon». «Catalogne» hauria estat un nom ambigu ja que la major part de Catalunya no era francesa i, a més, el mot «Roussillon» esborrava la catalanitat dels seus habitants. És així, que, per a un francès i vist des de París, no hi ha dubte que, quan algú parla de «Roussillon», designa aqueixa Catalunya que és confosa fàcilment amb el departament. També és possible que els barcelonins confonguin Rosselló i Catalunya Nord. Però, en aquest país i a nivell popular, mai el mot Rosselló no ha designat Catalunya Nord.

«Roussillon» en francès no vol dir el mateix que Rosselló en català, encara que això sembli un xic estrany. Utilitzar el nom Rosselló en lloc del nom Catalunya Nord és, poc o molt, un gal·licisme. Ara bé, la divulgació d’aquest mot en aquest sentit en català s’explica molt bé si tenim en compte dues coses. La primera és que els catalanistes de Catalunya Nord eren sovint burgesos i gent instruïda en escoles franceses; per a ells el mot "Rosselló" era la traducció del francès "Roussillon". La segona és que, com a catalanistes, no els agradava de parlar de Catalunya Francesa. Però, amb tot això, es diluïa la catalanitat del país; malgrat tot, el concepte popular ha estat prou fort per guardar el nom català.

Si el poble anomenava el seu país Rosselló i a ell mateix català és únicament perquè els dos conceptes han estat concebuts a nivells diferents: a nivell eminentment popular la identitat catalana, a nivell intel·lectual el nom del país.

Tant com no es replantejava el problema a nivell intel·lectual la cosa podia anar continuant així però el fet que algú (encara que fos una revista marginal) proposés altra cosa havia d’engegar fatalment unes preses de posició d’uns i d’altres. És impossible de plantejar aqueix problema a països on no hi ha aqueixa contradicció: els bretons no dubtaran mai que el seu país s’hagi d’anomenar Bretanya! És normal que s’hagi produït un clivatge a nivell dels catalanistes, però fóra interessant de saber si no hi ha una diferència ideològica entre una i altra posició. De fet, trobem, d’una banda, els partidaris de Catalunya Nord i, d’altra banda, els adversaris que són a punt d’acceptar qualsevol denominació que no sigui Catalunya Nord ni Catalunya Francesa. Els partidaris de Catalunya Nord són més aviat els joves de menys de quaranta anys, els adversaris, els de més de quaranta anys. És normal i humà que algú que té una vida darrera d'ell durant la qual ha parlat sempre de Rosselló li sigui problemàtic d’acceptar una nova denominació. Una persona de vint anys, al contrari, no té aquest problema. Hi ha doncs, entre els adversaris del nom Catalunya Nord adversaris, podríem dir, sentimentals, que ho són sense que els preocupin les repercussions polítiques que porten l'una o l'altra denominació. Però, ara, la polèmica ha arribat a un nivell al que és fatalment una polèmica política. La denominació Catalunya Nord vol subratllar, primer, la catalanitat d'aquest país i, després, el fet que aquest país sigui només una part d'un conjunt més ample. El nom Rosselló, al contrari, és autosuficient, no evidencia gens el fet que aqueixa terra sigui una part dels Països Catalans i és en harmonia amb l’Estat francès. Oue els partidaris d'un catalanisme cultural es decantin per la paraula Rosselló i els partidaris d'una lluita política, per la denominació Catalunya Nord no ens sorprèn.

Però seria un error voler separar esquemàticament la gent i catalogar-los en funció de la denominació que utilitzen: gent que no tenen una visió conflictiva del problema poden utilitzar el nom Catalunya Nord, car no cal oblidar que aqueix país ha estat sempre designat pel nom de Catalunya francesa a nivell popular i Catalunya Nord és més a prop de Catalunya francesa que Rosselló.

La noció de Països Catalans també és una cosa nova i actualment és ja un fet però, de moment, és una denominació intel·lectual. És una denominació que encaixa molt bé amb la nostra realitat, sobretot si parlem de Catalunya Nord. Però, és en contradicció amb el sentit popular a les Illes i a València i, globalment, la denominació Països Catalans no és pas la millor ja que a les Illes i a València la gent, excepció feta dels intel·lectuals, no se sent catalana. El concepte segurament que progressa però el nom no és l’ideal, és un xic com si designàvem Occitània amb el nom de Països Provençals. Però a Catalunya Nord, la denominació Països Catalans ens és perfecta. Que Catalunya Nord forma part dels Països Catalans és un fet innegable.

[Nota de l'editor d'aquesta edició: Pels volts del 1980 aquest debat terminològic estava superat, i la victòria del terme Catalunya Nord era pràcticament completa (fora, és clar, de l’oficialisme francès); algun reticent, com ara Pere Verdaguer, trigaria encara uns anys a decidir-se a fer el canvi del tot. Com en el cas de Països Catalans i de País Valencià, la generalització del terme fou facilitada pel seu ús en obres emblemàtiques; per exemple, l’Atlas de Catalunya Nord (1977) de Joan Becat i, no cal dir-ho, la GEC. Tan sols en els darrers anys alguns autors principatins (no pas nordcatalans) han involucionat a formes alienadores com Rosselló i com Catalunya Francesa (amb l’adjectiu suggerint nacionalitat, tàcitament), en una de tantes manifestacions del liquidacionisme que caracteritza la intel·lectualitat oficialista quadriprovincial]


Qüestió de noms, Joan Fuster. Reproducció del clàssic opuscle del pensador de Sueca on s'estableixen els corònims del conjunt dels Països Catalans. Vegeu document

Quelques observations sur l'état actuel de la langue catalane en Roussillon (1935), d'Alfons Miàs. La derrota del 1939 no sols és la de la Catalunya dominada per Espanya sinó, també, la de la dominada per França. Podem observar en el text de Mias els paral·lelismes amb els moviments culturals i polítics del Principat partint d'una situació bastant pitjor que la principatina però no tant deseperançadora com l'actual. Primera part - Segona part


Agost del 2002

Pàgina principal