El talp
web alternatiu

http://www.racocatala.cat/eltalp

 

Pancatalanisme, de Josep Pijoan

Presentació

Oferim ací l’article que encunyà el terme pancatalanisme, tot cristal·litzant el concepte, ja omnipresent des de la Renaixença. És obra d’un Josep Pijoan molt jove, lluny del dipatriotisme i de les generals incoherències que havien de caracteritzar l’autor.

Naturalment, les condicions de l’autor i de la seva època marquen el text amb les limitacions i contradiccions inevitables. Així, l’efusió sentimental. Així, la terminologia encara vacil·lant: vegeu les "nacions" catalanes, o el mot raça, emprat, com era habitual llavors (i seria encara durant dècades), no pas amb valor biològic sinó com a sinònim de ‘nació’ i de ‘ètnia, poble nacional’. Així, l’òptica eminentment principatina en què el "nosaltres" denota més sovint (però no sempre) els principatins que no pas el conjunt dels catalans.

El missatge, amb tot, és d’una coherència bàsica: consciència nacional unitària, pancatalana, amb pes idèntic de cada regió històrico-fàctica; i (sense ambigüitats de definició nacionalitària ni fals irredentisme) reivindicació del lligam peculiar amb la nació aragonesa. No és poca cosa per a un text que, en certa mesura, hem de considerar fundacional.

P. S.

 

Pancatalanisme

Josep Pijoan

[Publicat originàriament a La Renaixença, núm. de 15 de juliol de 1899. Text reproduït segons la transcripció de Jordi Castellanos en la seva antologia de Josep Pijoan Política i cultura (Barcelona: la Magrana, 1990), p. 17-19]

Los aconteixements se precipiten i ens troben sense haver acabat la nostra feina. Faltava el punt final a la laboriosa tasca de tants anys empresa per lo catalanisme. Està encara per fer l’acte solemne en què Catalunya desperta, i amb completa possessió integral de la seva consciència es dirigís a les demés germanes de l’antiga corona aragonesa, demanant-les-hi el seu concurs i oferint-les-hi la seva força.

Lo catalanisme havia deixat això per l’últim. Comprenia que havia d’ésser tot Catalunya i no la majoria dels catalans la qui pactés amb ses germanes de raça i civilització, i confiava resignat que arribés l’hora. Però en lo fons de cada un i en los sentiments generals de tots los patriotes catalans, al mateix temps que una viva simpatia per los demés regnes de la històrica confederació, s’hi desenrotllaven esperances del seu reviscolament i de la nova abraçada que farien amb la nostra pàtria.

Nosaltres casi no en parlàvem d’això, però ho pressentíem com un gran misteri pròxim a realitzar-se. En les nostres converses i actes, en les propagandes i discursos, hi havia una cosa que mentàvem amb recolliment, no gosant casi a tocar-ho per por de que s’esflorés en un principi! Eren les idees d’unió de tota la raça catalana, que es presentaria en forma d’una moderna federació plena de l’esperit de llibertat que viu en tots nosaltres.

Ah, la fe en això era ben potenta! Ne parlàvem poc, però hi pensàvem molt, i la nostra fe està a punt d’ésser recompensada. Tingueu fe tan sols com un gra de mostassa, deia qui podia dir-ho, i s’acostaran a vosaltres les muntanyes. Nosaltres hem vist més que una muntanya, una isla sencera, atravessar la mar fent via cap aquí. La graciosa Mallorca va acostant-se, i des de les finestres de la casa-pàtria es distingeixen ja les blanques puntes del Puig Major, i la dolça flaire dels tarongers de Sóller i Valldemossa arriba ja fins a Catalunya. Aviat tota l’isla, de Pollença a Palma, ressortirà en l’horitzó per a venir a anclar davant la nostra Pàtria, com corre la germana petita a casa de la gran en un dia de dol. Així ho pressentíem de fa molt temps; així nos ho fan esperar les últimes manifestacions autonomistes de Palma, i això és segur que tard o d’hora ho arribarem a veure, ajudats per la força natural que uneix lo que és semblant i separa l’antitètic.

Nosaltres conjurem els mallorquins que no es retardin més i que vinguin sense perdre temps a unir-se amb les nostres reivindicacions polítiques, que no han de faltar a Mallorca il·lustrats patricis per a dirigir-los cap aquest camí. Nosaltres los ho demanem en nom de nostra comuna història i de nostra comuna llengua; en nom del gran rei que ens va enllaçar a uns i altres; en nom de les modestes flors muntanyenques que formen los dos idèntics cançoners populars; com per demostrar que en tot som germans, fins en aquestes senzillíssimes manifestacions del cor del poble; i, per fi, en nom de nostra comuna naturalesa i de nostra igualtat de caràcter, que si ens ha donat un mateix passat, nos pronostica també la igualtat en lo pervindre.

Que vinguin, doncs, amb la seguretat complerta de que davant la nostra unió, València no podria per més temps deixar d’escoltar la veu de la sang i s’ajuntaria amb nosaltres per a reclamar i exigir lo que de dret nos toca. Ah! Quan nos tornéssim a trobar junts, catalans, mallorquins i valencians, i tota la raça s’hagués unit amb una abraçada. Les nostres reivindicacions patriòtiques prendrien allavores una força extraordinària. Davant per davant de les idees absorvents i centralitzadores de l’Espanya actual, ressortiria victoriosa i novament moderna la tradicional bandera de la llibertat i autonomia, que és lo fonament de nostres idees polítiques.

Que vinguin valencians i mallorquins i que s’acostin a la vella Catalunya, amb la seguretat de que si aquesta demana la seva aproximació en nom de les semblances i analogies que ens uneixen, respectarà les diferències i acceptarà les variacions d’ambdós pobles, sense pretendre mai uniformar-los valent-se per patró del nostre particular caràcter. Catalunya vol la unió de la raça catalana, però mai, en cap manera desitja la fusió.

Aixís com de vàries notes diferentes ne resulta una harmonia perfecta, cada una de les tres nacions donarà la nota que li correspongui, i la comunitat de raça es cuidarà bé prou d’harmonitzar-ho, sense necessitat d’imposar l’una a les altres el seu modo especial de sentir. Que s’acostin València i les Mallorques, i no tinguin por de que mai Catalunya aixequi el cap per dominar a ses germanes i dirigeixi des de més alt la marxa de tota la família, que per funesta experiència sabem ben bé els resultats que porta això de que en lo concert dels pobles n’hi hagi un que vulgui fer de director d’orquestra.

Les vantatges que d’aquest nou aproximament ne resultarien són incalculables. En primer lloc, la veu general de la raça, avui debilitada, s’enrobustiria amb aquest mútuo concurs. Després, cada poble en particular rebria la influència saludable dels demés, desenrollant-se-li qualitats que posseeixen uns i falten a l’altre. Mallorca i València, davant l’exemple de la nostra activitat i en presència de l’enèrgica iniciativa del català per les coses de caràcter positiu, des de la ciència a la indústria, se despertaria i podria aprofitar-se de riqueses i elements avui abandonats.

A Catalunya, l’íntima relació amb les demés germanes de raça, ademés de camp a on desarrollar-se, li serviria per acabar de completar la seva personalitat. València té molt que ensenyar-nos amb son caràcter naturalment disposat per l’art, amb sa fina i delicada complexió per la poesia i, si bé avui viu mig ofegat, del planter d’artistes que és la terra d’Ausiàs March n’han sortit la major part dels arquitectes, pintors i poetes que feren la glòria de l’antiga catalana confederació.

La noble i generosa Mallorca té de tornar-nos, per especial do de Déu, lo millor que li donàrem: aquest nostre estimat llenguatge, avui mig assecat, i que amb les desgràcies del poble s’ha tornat aspre, per expressar millor les tristeses que sentíem a dintre després de cada ofensa. Aquesta llengua s’ha conservat pura en les muntanyes de l’illa daurada i, al que ens retregui lo corrent insult de que la catalana parla sembla lladrucs, l’enviarem a allí perquè escolti per boca de gent sollerina los nostres mots dolçament cantats. Mallorca, sobretot, ha d’ésser feconda en dons per Catalunya: oberta a tots los vents, comunicativa, plena d’esperit de relació, és la destinada a escampar i a estendre los treballs i les obres de tota la raça.

I l’Aragó, el vell aliat, l’infatigable company que, ajuntat a l’element català, feia la més perfecta unió de la intel·ligència amb la força; l’Aragó productor, amb la seva inestroncable font pel treball, amb la seva tossuda i bàrbara energia, ¿s’ha separat per sempre de nosaltres i les nacions d’origen català no poden comptar més amb lo seu concurs? Ell respondrà, però que es recordi que nosaltres sempre li respectarem les seves llibertats i que durant sigles permanesquérem units sense cap discòrdia; mentres que va sobrar als castellans, amb lo temps que va d’una generació a l’altra, per a fer-li caure tota la seva autonomia al tallar l’apoteòsic cap del Justícia Major don Joan de Lanuza.

Sia com vulga, amb l’Aragó o sense, la raça catalana ha d’estrènyer cada dia més los llaços i unir-se sota la bandera d’una mateixa tradició política. Que, en quant el pervindre, havem de deixar fer, puix l’esperit catalanesc que va aparèixer en les valls del Pirineu i que, encarnat en don Jaume, ens va fer atravessar la mar i anar a estendre’ns a les riberes del Túria, viu encara, vetlla per nosaltres i no podem pas dir que els nostres destins estiguen en males mans.


Agost del 2004

Pàgina principal