El talp
web alternatiu

http://www.racocatala.cat/eltalp



Fet nacional i ideologia postmoderna


Pol Sureda

Sumari

1. Introducció
2. L’ultrarelativisme lingüístic
3. L’etnocidisme postmodern: origen i característiques
4. La fal·làcia principal: el realisme filosòfic com a presumpte "essencialisme"
5. L’argumentari etnocida postmodern
6. El creacionisme nacional
7. La postmodernitat com a croada específicament etnocida
8. La coartada pseudocientífica
9. La trampa de la "identitat"
10. La presumpta distinció entre "nacionalisme cívic" i "nacionalisme ètnic"
11. Fantasmes adjacents
12. Ignorància autoinduïda però prepotent, o com basar la teorització en qualsevol cosa menys en la realitat objectiva
13. Corol·lari: dialèctica entre opressió nacional i inventari i classificació lingüístiques, o els efectes pràctics de l’ultrarelativisme lingüístic

 1. Introducció

En les darreres dècades, i molt clarament des dels anys noranta, la ideologia postmoderna tendeix a hegemonitzar (i homogeneïtzar) la percepció del fet nacional i de la qüestió nacional. En el camp acadèmic, concretament, assistim a una allau inaudita de treballs sobre la matèria com no s’havia vist des de la primera postguerra mundial, i en què és perceptible el segrest progressiu de la ciència per part de la propaganda postmoderna. 1 En aquest camp, com en qualsevol altre, la funció de la ideologia postmoderna és distorsionar els termes de la qüestió i dispersar-los un cop esbocinats, de manera que sigui impossible fer-se’n una visió de conjunt, en general, i, en particular, de manera que hom incapaciti els oprimits per a alliberar-se (i, idealment, per a percebre l’opressió i tot).

En nom de la ciència, és a dir, de la comprensió de la realitat, i en nom dels interessos de les masses, considerem indispensable denunciar la maniobra i esventrar-la a la plena claror diürna. Provarem de fer-ho tot recopilant informació dispersa per articles anteriors, ara completada, ampliada i sistematitzada. I val a dir que les observacions que farem són idènticament vàlides per a d’altres esferes de la realitat social: el mecanisme ideològic que permet negar l’existència de nacions, d’opressió nacional, de consciència i alienació nacionals, etc, amb l’objectiu concret de triturar les nacions oprimides, és exactament el mateix que permet negar l’existència de classes socials, d’explotació classista, de consciència i alienació de classe, etc., amb l’objectiu concret de triturar les classes treballadores; per a corroborar-ho només cal fullejar Hardt i Negri, per exemple. O constatar aquesta perla ucelayana: "Caldria (...) començar a repensar categories i contextos, des de la base: existeixen, per exemple, les classes ‘burgesia’ i ‘`proletariat’ de manera tangible o són tan sols percepcions subjectives de pertinença (cosa que explicaria l’obsessió leninista amb la ‘conscienciació’)?" (UCELAY 2001, 8). 2

[Retorn al sumari]

2. L’ultrarelativisme lingüístic

Una de les manifestacions principals d’aqueixa ofensiva postmoderna ve constituïda pel desplegament de l’ultrarelativisme lingüístic, segons el qual:

a) les llengües no són fets objectivament existents, sinó constructes ideològics produïts per la normativització comuna d’una sèrie de parles;

b) aquestes parles amb estàndard comú són percebudes conjuntament com a "llengua" només perquè existeix l’estàndard comú; dit altrament, la "llengua" consisteix en l’estàndard comú, i en res més;

c) l’estàndard comú només existeix perquè una minoria dirigent ha decidit "inventar" una "identitat" (nacional).

No es tracta de cap concepció nova, però és evident que en la darrera dècada ha pres més volada, i no per motius innocents: és el paral·lel perfecte del relativisme nacional, i ho és precisament en la base mateixa d’allò que (en la immensa majoria de casos) identifica els fets nacionals: la llengua. Interpreto aquesta mena de relativismes (lingüístic, nacional) com a eines ideològiques de l’imperialisme etnocida adreçades a deslegitimar les lluites d’alliberament nacional per la via de proclamar l’artificialitat absoluta de llur base etnolingüística.

No és cap novetat, tampoc: els estats imperialistes sempre han negat que existeixin altres nacions que aquelles dotades d’Estat; és a dir, no han negat l’existència del fet nacional, sinó que, tot afirmant-la, sempre s’han proclamat úniques nacions existents. I llur nacionalitat l’han basada sempre en llur llengua nacional (presumptament comuna), exactament com els moviments d’alliberament nacional. Amb dues diferències rellevants, però. D’una banda, la reivindicació lingüístico-nacional és necessàriament explícita en els oprimits, mentre que resulta invisible, per universal i automatitzada (de sentit comú establert), en els estats opressors (el nacionalisme trivial --banal nationalism de Michael Billig) (BILLIG 1995). D’altra banda, els oprimits cerquen la normalització per fugir del lingüicidi i viure en plenitud, sense agredir tercers, mentre que els estats opressors exerceixen el lingüicidi per fer realitat el pretès monolingüisme mononacional en què diuen basar-se.

Hom observarà, però, que la ideologia actual hi afegeix un matís: no pretén tan sols que les llengües oprimides són "invencions"; pretén que tota llengua és una "invenció". Dit altrament (i tornem a l’inici): només hom pot parlar de "llengües" en el sentit de constructes ideològics; si en acabat tenen virtualitat social, això no hi afegeix res.

Es tracta, dèiem, d’un nou matís que confirma, però, la propaganda etnocida de sempre. La diferència respon a la conjuntura històrica, i la novetat és de plantejament, per dir-ho així, epistemològic.

 [Retorn al sumari]

3. L’etnocidisme postmodern: origen i característiques 3

Ens hem referit a una diferència de conjuntura històrica; és aquesta: l’enfonsament del socialisme degenerat (1989-1991) comportà l’eclosió de múltiples lluites de pobles oprimits, conjuntament amb el major seguit d’independències europees des de les guerres mundials. Això ha retornat el fet nacional al centre de l’escena sociopolítica, per a gran disgust d’un món burgès que, plàcidament instal·lat en l’anacionalisme teòric i l’ultranacionalisme real, veu reafirmar-se en públic una miríada de qüestions nacionals pendents, just quan les suposava podrides al poal d’escombraries on les havia entaforades amb tant de compte. La mateixa burgesia que ovaciona la gran contrarevolució en blasma, precisament, una de les poques conseqüències positives. Vet aquí la clau de volta d’aquesta contraofensiva imperialistoburgesa que cerca neutralitzar la realitat per la base, en la qüestió nacional com en qualsevol altra qüestió. Les ciències socials burgeses, començant per la teoria política i la historiografia, es llancen a reforçar el sistema amb fugides endavant de caire ideològic, és a dir, bastides en el fang de la falsa consciència (i d’ací l’allau de treballs a què ens referíem més amunt).

Així, la relativa novetat de plantejaments rau en la mena de corrent (an)epistemològic en què s’inscriu ara la propaganda etnocida, corrent que no és altre que la postmodernitat, 4 amb la seva obsessió a negar l’existència de la realitat objectiva juntament amb la possibilitat mateixa d’entendre o copsar globalment la realitat; de manera que l’anàlisi de la realitat és substituïda per la masturbació intel·lectual entorn del "discurs" sobre el "discurs", i per un joc de metàfores desorientadores sobre la "realitat imaginada", la "invenció" d’això i la "construcció" d’allò. Al capdavall, la postmodernitat, segons i com, és una perversió del situacionisme en clau d’ultradreta il·lustrada, i, de passada, és la inversió del marxisme i, més concretament, la inversió de la vulgata ultraesquerranista: allà on el marxisme analitza la realitat concreta, la postmodernitat juga a especular en el buit; allà on l’ultraesquerranisme nega tot paper de la ideologia damunt la realitat, la postmodernitat nega tota realitat i només concep que ideologia (reduïda, encara, a "discurs" o a "narrativa" o a "l’imaginari"). 5

No hi ha res que contrasti tant amb aqueixes metàfores vagues i pretensioses dels postmoderns com el rigor intel·lectual del marxisme. No debades entre aquests propagandistes hi ha bon nombre d’ex-marxistes (o d’ex-ultraesquerranistes, com ja apuntàvem), és a dir, de personatges que han optat per operar-se la consciència (la capacitat d’entendre la realitat) en una regressió intel·lectual sense retorn.

[Retorn al sumari]

4. La fal·làcia principal: el realisme filosòfic com a presumpte "essencialisme"

Corol·lari de tot plegat és l’acusació de "essencialista" esgrimida rutinàriament contra qualsevol forma d’aproximació al fet lingüístico-nacional que hom faci des del realisme filosòfic. És una acusació que sorprèn per la manca absoluta de base, fins al punt que, segons i com, costa trobar-li el mecanisme de formulació, de tan pueril com és. Breu: fins a la postmodernitat hom jutjava com a nacionalisme essencialista aquell que veia en la nació determinades característiques (començant pel pretès "caràcter nacional") intrínseques i ahistòriques, permanents, etc.: metafísicament essencials. Ara bé: avui, la desraó postmoderna anomena "essencialista" la consideració que una nació és un fet objectiu i independent de la consciència.

Segons aquest neodiscurs, doncs, no hi ha nacions ontològicament reals, sinó "construcció" de "identitats nacionals" (hi tornarem) a conseqüència de la "voluntat dels individus".

Dit altrament: la cínica excusa per a aquesta desrealització del fet lingüístico-nacional (i de les classes socials, i de…) és el principi neoliberal segons el qual tot depèn en exclusiva de la "voluntat" dels "individus", "lliures" i "iguals" per definició, mònades sense context només lligades entre si per relacions interindividuals.

En virtut d’aquest mateix principi, pretendre que existeix res d’extern i previ a la "voluntat dels individus" és "antidemocràtic", "autoritàrio-totalitari"; "essencialista", vaja.

En partir de la fe en la indeterminació, el nou irracionalisme no es demana pas, per exemple, en quina realitat social concreta estan immersos aquests "individus", quines relacions de poder hi tenen establertes ni quines possibilitats objectives tenen aquests o aquells individus concrets per a defensar llur postura o opinió, o, simplement, per a tenir-ne de pròpies.

Es tracta d’una cortina de fum ben fal·laç, digna de l’idealisme filosòfic vulgar que la informa; perquè, senzillament, la realitat no funciona d’aquesta manera.

Per a començar, la societat no és la mera suma aleatòria de tot de relacions interindividuals, ni menys encara de tot de decisions personals.

Segonament, la individualitat mateixa (concepte i exercici) pressuposa uns referents que, al seu torn, són un producte social transmès per immersió.

Tercerament, la llibertat no és cap do pressuposat, sinó una conquesta possible.

Un exemple pràctic de tot plegat: els suecs no parlen pas suec perquè ho hagin decidit així un a un, sinó perquè estan immersos en una societat suecòfona, on ni hi ha possibilitat de tria ni aquesta és pertinent ni concebible.

Potser caldrà recordar, amb Marx (El 18 Brumari de Lluís Napoleó), que són els homes els que fan la seva història, però no pas libèrrimament, sinó determinats per una realitat social històricament concreta, incloent-hi el passat acumulat i allò intrínsecament possible en el present. De la mateixa manera: "No és pas la consciència dels homes el que en determina l’ésser, sinó, al contrari, llur ésser social el que en determina la consciència" (Contribució a la crítica de l’economia política).

[Retorn al sumari]

5. L’argumentari etnocida postmodern

Negar l’existència objectiva de nacions arrossega una sèrie de conseqüències que es tradueixen en sengles elements bàsics de l’argumentari etnocida postmodern.

Primer: decretat que la nació no és cap realitat objectiva, sinó, diguem-ne, un "discurs imaginat", ja hom pot afirmar que és el nacionalisme que "inventa" la nació; la qual cosa acaba de reforçar la idea que la nació, en l’escassa mesura que tingui algun tipus d’existència, existeix tan sols com a constructe ideològic.

Segon: atesa la solidesa dels estats-nació, negar l’existència objectiva de nacions "en general" implica, en la pràctica, negar tan sols l'existència de les nacions oprimides; no és cap altra la funció d’aqueixa maniobra.

Tercer: en la mateixa línia, això permet deslegitimar impunement les reivindicacions de les nacions oprimides, alhora que negar l'evidència tant de la consciència nacional com de l'alienació nacional. Només cal desviar el debat de l’àmbit del fet nacional col·lectiu envers el camp del discurs ideològic individual; d’ací el concepte de identitat en la formulació específicament postmoderna.

Quart: també en la mateixa línia, i com a paral·lel necessari, hom legitima els estats-nació (i se’n reforça la solidesa) tot venent la moto (neoliberalíssima) de llur "nacionalisme-cívic-i-no-ètnic", exactament al mateix preu que la moto del "nacionalisme-ètnic-i-no-cívic" de les nacions oprimides.

Examinem tots quatre punts.

[Retorn al sumari]

6. El creacionisme nacional

En efecte, la ideologia postmoderna pretén refusar l’evidència que el nacionalisme (sigui alliberador o estatisto-imperialista) es desenvolupa a partir de la preexistència objectiva de la nació, per tal d’imposar la concepció –anava a dir delirant-- que és el nacionalisme que "inventa" la nació, potser a partir del no-res o sobre "una mena de realitat amorfa i (permanentment?) transicional que qualsevol pogués pastar a plaer" tot posant-se "a ‘inventar’ ‘identitats’ i a ‘proposar-les’ a lliure (lliure!) refrend d’aqueixa massa informe" (SUREDA 2001); la qual massa, d’altra banda, deduiríem que tot seguit es posarà a parlar –a milers o a milions— la corresponent llengua "inventada" pels "nacionalistes", etc. 6

Per tant, paga per paga, no tenim altre remei que batejar aquest corrent com a creacionisme nacional. Per analogia amb el creacionisme biològic, evidentment.

Amb armes intel·lectuals tan poderoses, un cop feta l'acusació de "essencialista" a aquell que no ho és pas, se li pot assignar, per la mateixa regla de tres, la mateixa mentalitat ahistòrica que suposa l'adjectiu. I d'ací que, continuant amb la tergiversació, quan la desraó postmoderna afirma que no hi ha "essències" i que les nacions canvien amb el temps, no volen pas dir això literalment (aquesta fóra una afirmació, més que marxista, autoevident), sinó que, en realitat, volen dir que –per posar un exemple-- Catalunya pot esdevenir qualsevol cosa sense perdre res; per exemple, pot esdevenir no catalana. De la mateixa manera, en Pep de la Cullera pot esdevenir qualsevol cosa sense perdre res; per exemple, pot esdevenir mort.

Breu: lluitar per la normalització lingüística, per l’alliberament nacional, etc., és ser "essencialista"; militar prepotentment en l’etnocidi diari és del tot asèptic.

 
[Retorn al sumari]

7. La postmodernitat com a croada específicament etnocida

Incidint en un món on hi ha llengües opinables i prescindibles vora llengües indiscutibles i obligatòries, aquest "discurs" de la relativitat i de la invenció és molt útil de cara a negar l’existència de les nacions oprimides i de llurs llengües, mentre que no afecta el més mínim l’estabilitat de les nacions imperialisto-etnocides: aquestes tenen a favor els estats constituïts i llurs impenetrables espais de comunicació; aquelles manquen d’aqueixes eines imprescindibles, i, a més a més, les tenen en contra. El racionalisme oligàrquic es pot permetre certes excentricitats intel·lectuals, sobretot en la línia irracionalista, perquè els seus enemics no tenim altra cosa que la raó. Com en qualsevol altre aspecte de l’existència, la víctima és presentada com a botxí i la realitat ha de replegar-se en nom d’aqueixa racionalitat capitalista segons la qual és necessari i convenient que la societat estigui al servei de l’Estat burgès, de manera que els sards han de deixar de parlar sard i aprendre italià, mentre llurs veïns corsos han de deixar de parlar italià i aprendre francès, i així successivament.

 [Retorn al sumari]

8. La coartada pseudocientífica

Com a vàlvula de seguretat encara hi ha els recursos d’una historiografia presumptament crítica, però efectivament nominalista, que confon l’emersió de consciència elaborada sobre un fenomen amb el naixement del fenomen en si.

Així doncs, hom identifica la nació no pas amb la nació-en-si (una ètnia que parla una llengua sobre un territori), sinó amb la nació-per-a-si (nació autoconscient), sempre que aquesta, a més a més, reuneixi determinats requisits eliminatoris.

Per aquesta via, tan sols es pot parlar de nació en l’estadi capitalista, i tan sols allà on la ideologia nacional és expressa, i tan sols allà on l’espai està dominat per una cultura nacionalitzadora de caire interclassista i plurifuncional sota hegemonia burgesa; amb el ben entès que l’espai dominat no té per què ésser monolingüe, és clar.

Feta la definició en aquests termes ultrareduccionistes, cau del seu pes que no hi ha nació catalana en el segle XIV, perquè allò era un món pre-capitalista, ni tampoc nació occitana en el segle XX, perquè a Occitània la ideologia i la cultura dominants són franceses, italianes o espanyoles.

D’on anem a parar a la conclusió implícita que fora dels estats-nació només hi ha "mites regionals" amb "invenció d’identitats", és a dir, que només són nacions els estats-nació burgesos. Innovadoríssima conquesta de les modernes ciències socials. Fi del problema.

Aqueixa picaresca il·lustrada, sovint acadèmica, és un magma de subtendències i camps d’especialitat múltiples, potser exemplificables en noms com els d’Eric J. Hobsbawm, Hagen Schulze, Ernest Gellner, Benedict Anderson, Patrick Sériot, Yuri Slezkine i Enric Ucelay da Cal. 7

 [Retorn al sumari]

9. La trampa de la "identitat"

Ací entra en acció el concepte postmodern de identitat, que no té res a veure amb l’homònim tradicional: la identitat dels postmoderns no consisteix pas en allò que ‘identifica’ un col·lectiu. M’explicaré.

Qui hagi tingut la paciència de seguir-me fins aquí pot anar verificant al servei de qui milita objectivament l’ultrarelativisme lingüístic, o el seu bessó, el creacionisme nacional. Vegem-ne els mecanismes. Hom proclama que tota llengua i tota nació tenen una existència relativa, com si al llarg dels segles la gent no usés i transmetés una determinada llengua sobre un determinat territori, juntament amb aquests o aquells usos culturals, certament canviants. Hom proclama que aqueixa existència relativa depèn, exclusivament, de la percepció dels individus implicats. D’aquesta manera el fet nacional, fenomen social objectiu, és reduït a "identitat", fenomen psicològic d’adscripció personal subjectiva. I aquesta adscripció personal és atribuïda al lliure albir dels individus, com si aquests fossin plenament lliures per a decidir i no estiguessin sotmesos a la voluntat totalitària dels poderosos mecanismes de control de la consciència, de creació d’opinió i consentiment.

En general, la dualitat o multiplicitat d’autoidentificació nacional és signe de falsa consciència i es dóna en casos de conflicte inter-nacional que l’individu neutralitza tot proclamant-se membre de les diverses ètnies en presència, en una fugida endavant que intenta combinar elements o bé incommensurables o bé, senzillament, antitètics. En definitiva, es tracta d’una sublimació del conflicte mitjançant autoengany. Lluny de ser cap postura, és més aviat una impostura: no respon pas a la convicció raonada que sorgeix d’un esforç reflexiu; al contrari, és intel·lectualment incongruent i defuig la realitat objectiva.

Avui, però, les ciències socials burgeses converteixen la citada sublimació en la màxima forma de consciència. En definitiva: l’autoengany passa a ésser presentat com a autodeterminació. És d’ací que provenen les preteses "identitats" múltiples o "transversals". 8

[Retorn al sumari]

10. La presumpta distinció entre "nacionalisme cívic" i "nacionalisme ètnic"

Segons la doctrina avui hegemònica en les ciències socials burgeses, una ètnia ja no és un ‘poble nacional’, és a dir, un ‘grup de llengua materna’ compost per aquells que tenen aquella llengua com a pròpia (sigui per transmissió familiar, per immersió social o per decisió conscient), sinó qualsevol ‘grup identitari’. Amb l’afegitó que, d'acord amb la mentalitat estatisto-primitivista d’aqueixos medis, hom racialitza el concepte per a afirmar –a la manera serbocroata-- que tan sols es pot pertànyer a una ètnia per origen biològic, és a dir, per via familiar; i, potser, que no se’n pot sortir.

D'ací l’invent (invent pròpiament dit) de contraposar un "nacionalisme cívic", pretesament mancat de referent etnolingüístic, enfront d’un tautològic "nacionalisme ètnic" que, automàticament, fóra incívic, irracional i, és clar, "excloent". El model del "nacionalisme ètnic" seria l’Alemanya protonazi; el del "nacionalisme cívic", la França republicana, la qual, com se sap, no exigeix el francès a ningú, sinó que tothom l’hi adopta espontàniament, amb astoradora unanimitat, per pura "voluntat de viure junts", sense cap mena d’imposició.

Per descomptat, la ideologia oficial considera que tot nacionalisme d’alliberament (tot nacionalisme de nació oprimida) és "ètnic" i, endemés, incívic. I que tot Estat-nació és anacionalista, és a dir, practica un "nacionalisme cívic" (ara també Alemanya, havent passat al camp dels "bons"). Se’n desprèn (a lliure tria de l’interessat) que el lingüicidi, o bé fa liberalment lleig perquè –i només perquè-- viola drets estrictament individuals (afegiu-hi tota la retòrica "intercultural" i extraterritorialista), o bé és una mesura necessària per a garantir la igualtat dels ciutadans i per a protegir-los de les amenaces de la depuració ètnica ("neteja ètnica", en diuen) i totes aquestes monstruositats que cometen los nacionalistas.

Tot nacionalisme és "ètnic", és clar; i l’anglès, el francès, l’espanyol i el rus, més que cap. La diferència és que els nacionalismes anglès, francès, espanyol i rus no necessiten l’explicitació contínua; més: necessiten evitar-la; l’efecte és el mateix. I més insidiós. No cal defensar el dret a parlar rus, i només rus, a Tartària; i si mai cal, no és pas nacionalisme.

Sí; tot nacionalisme és ètnic. I per a il·lustrar-ho només cal comparar la història del nacionalisme burgès contemporani (no pas "la història del nacionalisme", com en diria l’academicisme oficial) en els casos francès i alemany.

A França, en esclatar la Revolució, la burgesia es troba amb una nació francesa ja independent des d’antic: no li calia pas llançar-se a cap lluita d’alliberament nacional contra cap ocupant estranger, sinó conservar (i, si un cas, ampliar) un Estat francès que ja existia, i que, endemés, ja era un Estat multinacional opressor. Per continuïtat ininterrompuda d’una cultura política nacional-imperialista, i per interessos intrínsecs del nou sistema capitalista, la burgesia francesa optà per consolidar aqueix Estat, i per fer-ho, precisament, com a Estat nacional. Això suposava, d’una banda, universalitzar el nacionalisme francès com a religió nacional, tot revestint-lo cínicament de "ciutadania"; i d’altra banda, absorbir els al·lòfons, o sigui, més de la meitat de la població, mitjançant un etnocidi a gran escala i a tota marxa, entorn de la llengua, la cultura i la consciència nacionals franceses. Sense que tot plegat exclogués (com no exclogué ni de lluny) un alegre expansionisme exterior. Per a més senyes, l’etnocidi francès consistí i consisteix a transformar occitans, arpitans, bretons, neerlandesos, bascos, catalans, italians i alemanys en francesos ètnics.

A Alemanya, nació multiestatal, la formació de l’Estat unificat sorgeix precisament de la consciència d’ésser una mateixa nació, però políticament disgregada; a la inversa que França, la lògica no podia pas consistir a conservar l’statu quo estatal, sinó, ben al contrari, a subvertir-lo radicalment. I això que els alemanys (alsacians a banda) desconeixien l’opressió nacional; molt més difícil fou el punt de partença dels txecs, dels polonesos, dels romanesos, dels grecs, etc., del tot mancats de poder polític (fragmentat o no) i víctimes d’ocupació estrangera arreu. En definitiva: el procés d’unificació alemanya només podia partir d’una reivindicació nacional ("ètnica") explícita, amb els "baix-alemanys" pagant el beure, això sí.

L’Estat alemany unificat només podia basar la legitimitat en la nació alemanya preexistent; l’Estat francès era autoevident i de rigueur. La diferència entre els nacionalismes alemany i francès consisteix en el cinisme autosatisfet del segon. 9

 [Retorn al sumari]

11. Fantasmes adjacents

La ideologia oficial pretén basar la pretesa distinció entre "nacionalisme cívic" i "nacionalisme ètnic" en un pseudoargument derivat ad hoc i revestit de gènesi històrica, tan rebregat que ha esdevingut tòpic: no tan sols existiria aital distinció, sinó que el "nacionalisme cívic" fóra històricament propi de l’Europa Occidental, mentre que el "nacionalisme ètnic" caracteritzaria històricament l’Europa Centroriental (ells en diuen "oriental"). El sistema no admetria una misèria lògica tan extrema en camps de coneixement on la cientificitat li és més preuada. Perquè segons aquest esquema de raonament es podria concloure que les diferències urbanístiques i de nivell de vida entre els suburbis degradats i els barris alts provenen del fet que la gent dels suburbis degradats ha desenvolupat autònomament la pobresa com a model propi de societat, mentre que la gent dels barris alts ha optat per ésser rica. En efecte, la distorsió és tan transparent que exaspera: es pren la conseqüència com a motiu. Amb l’agreujant que la diferència és inventada; perquè –ja ho hem vist-- el nacionalisme pot ésser cívic o incívic, fins i tot salvatge (l’imperialisto-etnocida, per exemple), però el "nacionalisme cívic" no existeix.

S’esdevé que la majoria dels estats europeus centrorientals han sorgit de processos d’alliberament nacional relativament recents: han esdevingut estats perquè eren nacions oprimides autoconscients que han reeixit a alliberar-se; en aquest procés, llur nacionalisme només podia ésser explícit. I un cop atesa la independència, sovint han hagut de continuar la lluita per la normalització lingüístico-cultural, 10 perquè, amb llur passat d’opressió, mancaven del nacionalisme trivial (de l’automatisme del sentit comú establert) que, en canvi, caracteritza, i d’antic, la majoria dels estats europeus euroccidentals, summament consolidats per una existència ininterrompuda des de l’Edat Mitjana i multisecularment bregats en l’exercici de l’opressió nacional, política lingüicida inclosa. D’ací ve el mite d’una Europa Occidental sense qüestions nacionals pendents; mite tan estès a inicis del segle XX que fins i tot hi combregaria una ment tan lúcida com la de Lenin.

Afegim-hi que l’argumentació oficialista oblida voluntàriament els casos que surten de l’esquema: el model nacionalista rus, per continuïtat estatal, és anàleg al presumptament "euroccidental"; lluites nacionals de l’oest europeu com la irlandesa, la flamenca i la catalana són homologables a les "eurorientals"; en mecànica històrica, el nacional-estatisme italià és idèntic a l’alemany, i, per tant, passaria a ésser "oriental"... D’altra banda, sura en aqueixa argumentació la mena de racisme cultural autocomplaent que ja al segle XIX menà les grans potències històriques a "tutelar" els nous estats balcànics perquè (literalment) els pressuposaven "de civilització inferior", així com, més tard, la Societat de Nacions "tutelaria" les minories nacionals dels estats sorgits de la Primera Guerra Mundial, però no pas les nacions oprimides per França, Anglaterra, Espanya, Itàlia, Suècia i altres potències que tenien en comú el fet d‘ésser membres veterans del club. 11

Quan la burgesia euroccidental es plany de la "inestabilitat" nacional-estatal del centre i l’est del continent, en darrera instància no fa sinó reconèixer com, atès que els pobles oprimits encara hi piulen, no s’hi ha exercit una política etnocida tan summament brutal com la desplegada a l’oest d’Europa. I això la inquieta, perquè es tracta de la vella història de les barbes del veí. 12

Posats a emprar aqueixa terminologia capciosa, fet i fet, presenta major base empírica la distinció de Joshua Fishman entre una tradició "oriental" d’assumpció de la diversitat humana i una tradició "occidental" de vesània uniformitzadora (KREINDLER 1985).

[Retorn al sumari]

12. Ignorància autoinduïda però prepotent, o com basar la teorització en qualsevol cosa menys en la realitat objectiva

L’estatalitat acostuma de consolidar el reconeixement internacional, ni que sigui per complicitat de club, tot i que els nouvinguts poden fer una mica de nosa. Des de la Revolució d’Octubre a penes si es qüestiona la realitat lingüístico-nacional ucraïnesa, com hom feia en benefici de l’imperialisme rus; però, sorprenentment, encara hi ha qui, arrecerat en algun despatx novaiorquès o parisenc, es permet parlar de la "invenció" de l’eslovac. De la mateixa manera, tres imperialismes i un exèrcit internacional de buròcrates acadèmics estarien encantats de "desconstruir" la "invenció" del macedoni. L’ignorant nega l’existència de tot allò que no coneix i que, per tant, li fa nosa; per exemple, certs països que no figuraven al seu atles escolar. La mentalitat estatista és, entre d’altres coses, una forma perversa d’ignorància prepotent.

Efectivament, certes formes d’ignorància autoinduïda tenen un paper central en les elucubracions metafísiques de què l’estatisme fa objecte la qüestió lingüístico-nacional: "Tothom --és una evidència constatable empíricament-- neix en una societat que funciona en una llengua determinada i que té uns referents culturals (antropològics, diguem-ne) determinats, etc., que defineixen i estructuren aqueixa societat de manera [ara sí] essencial i, en tot cas, prèvia al que pot ésser un carnet d'identitat o tal o tal color damunt un mapa. D'aquesta manera, tothom sap, o hauria de saber, que els repartiments de Polònia no van comportar pas que, des del mateix instant en què es produïa la signatura dels tractats de repartiment, els polonesos es transformessin, automàticament, metafísicament, en alemanys o en russos (en llengua, cultura, consciència, etc.), segons l'amo a què els haguessin lliurat. La mentalitat estatista, emperò, sembla funcionar a partir de contrapercepcions d'aquesta mena; i això és, segurament, perquè el membre d'una nacionalitat opressora, en no sentir la necessitat d'entendre com funciona sociolingüísticament la seva comunitat nacional, és incapaç d'aplicar aquestes mateixes normes generals de funcionament social a l'anàlisi d'altres societats, i, menys que a cap, a societats nacionalment oprimides, és a dir, bàsicament silenciades. En definitiva: quan analitzem la realitat de qualsevol nació mancada d'Estat propi, tenim en joc, d'una banda, l'estructura nacional, etnolingüística, i, de l'altra, la superstructura estatal. Un buròcrata oficialista qualsevol (...) inverteix alegrement els termes, tal com correspon a una mentalitat estatista: per a ell, el fet nacional és ‘relatiu’, mentre no tingui darrere un Estat independent propi, consolidat i d'una certa antiguitat; mentre no sigui l'Imperi Britànic, posem per cas. En canvi, el fet estatal és un valor absolut (...). No fem cap judici d'intencions; ressaltem el fet que, objectivament, una aproximació d'aqueixa mena produeix resultats justificatius de l'statu quo colonial" (SUREDA 2001). 

[Retorn al sumari]

13. Corol·lari: dialèctica entre opressió nacional i inventari i classificació lingüístiques, o els efectes pràctics de l’ultrarelativisme lingüístic

Dit tot això, és evident que en lingüística, com en qualsevol ciència, resulta indispensable un cert grau de relativisme. A grans trets, cal dir que la mera anàlisi lingüística no permet escatir sempre si dos parlars constitueixen sengles dialectes d’una mateixa llengua, o bé si són llengües diferents entre si; en força casos cal tenir en compte dades extralingüístiques, siguin de caràcter històric, cultural o sociopolític, o cal indagar sobre l’autoconsciència dels parlants (tenint en compte que aquesta pot estar interposada), etc.

Un exemple: l’elaboració de l’euskera normatiu, l’euskara batua (‘basc unificat’, 1970), no fou pas fàcil; els mateixos ideòlegs espanyolistes que de sempre havien negat el pa i la sal a la llengua basca foren els principals opositors de l’estandardització, en nom de la "defensa" de les "diverses llengües basques populars" que es podrien veure minades pel batua, i no pel francès i l’espanyol, com fóra de rigor. La mateixa actitud han hagut d’enfrontar els intents de definir un sard estàndard, fins molt recentment.

Ara bé: arribats a la conclusió d’aqueixa anàlisi científica, cal ser conseqüent, i distingir allò que és una llengua i allò que no. Dit altrament: és inadmissible d’instal·lar-se, com hom fa sovint, en l’acceptació que X o Y "són" llengües perquè aquest o aquell Estat les ha reconegudes com a tals, per més que ens consti com en realitat X i Y constitueixen sengles variants de la llengua A; o, al contrari, que allò que ens consten llengües X, Y i Z són dialectes de la llengua A, atès que l’Estat en qüestió així ho afirma. I això, desgraciadament, és habitual, avui.

No cal que diguem res sobre la "lengua valenciana" que acostumen de propugnar aquells que ni la parlen ni tenen intenció d’usar-la; limitem-nos a casos paral·lels.

Històricament, l’Estat espanyol ha maldat per presentar el gallec com a dialecte espanyol, tal com fa encara amb l’asturlleonès i l’aragonès; i quan no ha tingut altre remei que reconèixer la dicotomia lingüística entre gallec i espanyol, només ho ha fet prèvia proclamació que el gallec és, també i sobretot, una llengua "diferent del portuguès", en una maniobra fraccionadora típica de l’imperialisme etnocida; de manera que el poble gallec ha vist blocada, no tan sols la normalització lingüística, sinó, fins i tot, la possibilitat mateixa d’una normativització coherent.

Segons la ideologia oficial italiana, el gal·loitàlic (padànic), el vènet, el napolità i el sicilià són grups dialectals de la llengua italiana, i tothom ho accepta així, per més que qualsevol romanista sap que es tracta de sengles llengües tan diferents de l’italià com pugui ser-ho el portuguès de l’espanyol.

En canvi, el cors, un dels dialectes italians més propers al toscà i al registre estàndard, és presentat com a llengua independent, perquè els nacionalistes corsos no s’identifiquen amb un Estat italià indiferent a la sort de Còrsega, i perquè l’Estat francès no està disposat a reconèixer l’evidència que ocupa terra italiana.

Tant la lingüística alemanya com la neerlandesa i la internacional reconeixen que el "baix-alemany" és la mateixa llengua que el neerlandès; però en la pràctica els parlants neerlandesos de la República Federal d’Alemanya són tractats com si fossin parlants d’alemany. Per tal de cobrir les aparences, la legislació recent de la RFA ha tendit a un reconeixement relatiu del "baix-alemany", però tot just quan ha entrat en coma, com França amb l’occità, sense cap tractament unitari per al conjunt del domini lingüístic, com tot Estat opressor que es preui, i instituint el dogma que, ja que difereix de l’alemany, divergeix del neerlandès en la mateixa mesura, com fa Espanya amb el gallec.

El mateix cal dir dels francoprovençals (arpitans), tractats (lingüicidats) com a francòfons pels estats francès, suís i italià, amb perfecta independència d’allò establert per la romanística des del segle XIX.

Molts lingüistes sospiten que el danès, el danonoruec, el neonoruec i el suec (i l’escanià, si el comptàvem) no són pròpiament llengües, sinó variants territorials d’una llengua nòrdica moderna normativament fragmentada per interessos d’afirmació nacionalitària estatalment divergents.

Similarment s’esdevé amb el zulu i el xosa.

Tot i deixar en suspens aquells casos en què ens manquen prou dades per a posicionar-nos en ferm, és evident que la ideologia oficial no canvia el més mínim el fet real que el gallec és un grup dialectal portuguès, que el cors és un dialecte italià, que el padànic és una llengua romànica i no pas cap grup dialectal italià, que el baix-alemany, hom l’anomeni com l’anomeni, és la mateixa llengua que el neerlandès i divergeix de l’alemany, que l’arpità no és cap parla francesa, ni l’aragonès i l’asturlleonès dialectes espanyols… En aquests casos, l’important és que el temps avenci a favor de la substitució lingüística.

Una via clàssica i elegant de triturar les llengües oprimides posant alhora de liberalíssim protector de la diversidad subalterna és la línia de divide et impera amb embolica-que-fa-fort, la qual línia podríem designar com a pseudoreconeixement restrictiu; o, en la manifestació extrema, com a pseudoreconeixement restrictivo-esquarterador. La llengua X, que fins abans-d’ahir era oficialment inexistent, un bon dia és, no pas oficialitzada, ni tan sols cooficialitzada, sinó merament "reconeguda" a títol paraoficial –si no retòric--, i, encara, com a "modalitat" del patrimoni cultural de la nació opressora Y; si X existeix, llavors X ha d’ésser un subconjunt de Y, potser folklòric, susceptible de "especial respecte i protecció" (versió espanyola) o de "promoció i valorització" (versió italiana); per a dir-ho amb la crua transparència de la Constitució equatoriana de 1996 (art. 1): "El Idioma oficial y de relación Intercultural es el Castellano. El quichua y las demás lenguas indígenas son reconocidas dentro de sus respectivas áreas de uso y forman parte de la cultura nacional [equatoriana]" (cursives nostres... i majúscules i minúscules de l’original).

En diversos estadis d’aquesta panòplia hi ha el romanx (reromànic) sota Suïssa, proclamat llengua "nacional" el 1938, però que no va atènyer la suboficialitat actual fins al 1996; el guaraní, llengua "nacional" del Paraguai des del 1967, però sense una certa oficialitat fins al 1992, tot i ésser-hi l’àmpliament majoritària; el quítxua sota el Perú, llengua "nacional" des del 1975 però amb cooficialitat tan sols marginal, i únicament des del 1993, com l’aimarà...

A partir d’ací es manifesta la funció real del pseudoreconeixement: en tot cas hom regula i planifica (ara sí ben oficialment) un ús social restrictiu de les llengües reconegudes; i, per poc que pugui, hom aplica la citada manifestació extrema tot imposant a cada llengua "reconeguda" l’esquarterament territorial més enginyós, amb cada dialecte o grup dialectal tractat separadament com a "llengua" diferenciada (o bé com a subconjunt diferencial de no se sap ben bé què).

Així, l’Estat francès, en l’escassa mesura que ha permès l’ensenyament de l’occità, ho ha fet imposant la designació separada de cada dialecte ("llenguadocià", "provençal", "gascó", "llemosi", etc.), amb normatives divergents: no permetrem pas que un panoccità artificiós empobreixi per uniformització el bigarrat plurimorfisme de les "llengües occitanes" col·loquials, oi?

Al Gran Nord europeu, el sami ha passat d’ésser una sola llengua sense cap reconeixement oficial a rebre una regulació restrictiva pertot del domini lingüístic mitjançant multiplicitat de normatives que pretenen ésser sengles "llengües sami".

Entre altres casos ultrats, la República Popular de Xina, especialista destacada en enginyeria lingüística, "reconeix" una "nacionalitat iugur" composta pels túrquics sarig (segurament una branca dels uigurs) i pels mongòlics iugur; com a estàndard, això sí, els assigna el xinès guanhua.

La vigent llei italiana de "tutela delle minoranze linguistiche storiche" de 15 de desembre de 1999 considera el ladí i el furlà –sengles grups dialectals de la llengua retoromànica-- com a llengües diferents entre si, essent així que llur diferencialitat era ben invisible mentre bona part de la lingüística oficialista italiana els considerava subdialectes italians. I encara, com que el nacionalisme italià no té cap intenció de suïcidar-se, la citada llei de 1999 ignora minuciosament les quatre llengües oficialment subsumides en l’italià, les quals, doncs, resten excloses d’aqueixa tímida "protecció i valorització".

Convé explicitar que, en el cas del gal·loitàlic (padànic) i del vènet, les perspectives de reconeixement són peculiarment vidrioses. I això no es deu tan sols a la ferma oposició estatal, ni a l’obstacle que suposen la italianitat i el reaccionarisme bàsics de la Lega Nord. Es deu, també, al caràcter confusionari dels mateixos moviments reivindicatius, incapaços, precisament --vet-ho aquí--, de definir de manera coherent els espais nacionals de referència.

En efecte, els corrents pròpiament nacionalistes del nord itàlic massa sovint estan llastats d’acientifisme i d’immaduresa: n‘hi ha que, tot amalgamant aleatòriament el terç septentrional de l’Estat italià, reivindiquen una única "llengua padànica" que subsumiria gal·loitàlic (padànic pròpiament dit), vènet, retoromànic, arpità (francoprovençal) i, a voltes, occità i tot (encara gràcies que no s’annexen l’alemany!); n’hi ha que es limiten a juxtaposar gal·loitàlic i vènet en un suposat "padànic"; a l’altre extrem, n’hi ha que lluiten per la "llengua milanesa" o per la "llengua bolonyesa", o que defensen les diverses "llengües llombardes", les variades "llengües piemonteses", etc., etc.

Al seu torn, aquest trontoll a cops de cec és fruit de segles de política etnocida, no cal dir-ho: també la (Segona) República Espanyola, en negar-se a aplicar al País Valencià i a les Illes el "decret de bilingüisme" de 1931, s’escudava desinhibidament en la pretesa "inexistència" d’entitats lingüístico-culturals pròpies prou solvents (CUCÓ 1971, 201 n. 39; PELLICER 2003, 381-387), mentre l’estament acadèmic espanyol arrodonia la coartada tot argumentant la suposada "insuficiència" d’estudi científic de les parles respectives (vegeu, per exemple, CORTÉS 2002, 73-74); en d’altres mots, era hispànicament indispensable eludir la unitat del domini lingüístic català a efectes polítics, tant com vedar tota operativitat extraprincipatina de l’IEC. El temps no passa debades, però: avui, d’això ja s’encarrega, directament, la "lliure autoderminació" autonòmica; sense que hi calgui intervenció explícita del poder central, la lògica de l’Estat de les autonomies imposa tota sola la disgregació de les nacions oprimides en nom de la cohesió de la nació opressora.

 

[Retorn al sumari]

Notes

1 De fet, la prepotència postmoderna en l’estudi acadèmic de la qüestió nacional és tan aguda que arriba a inspirar la filosofia general i la major part de ponències i comunicacions del XX Congrés Internacional de Ciències Històriques (Sydney, 2005), així com a dictar tota una recomanació oficial del Consell d’Europa (crítica en SUREDA 2006

2 Com va dir un amic en llegir-ho: "O sigui, que jo em llevo cada dia a les set del matí per una qüestió identitària."

3 És interessant la distinció de Moulines (MOULINES 2002) entre dos grans corrents del que anomena antinacionalisme (de fet, nacionalisme imperialisto-etnocida): el negacionisme (‘les nacions no existeixen’), d’arrel kelseniana, i el contranacionalisme (‘les nacions existeixen, però són funestes’), de pretensions cosmopolites. La nostra tesi és que la postmodernitat ha refós ambdós corrents en una síntesi inferior. Per cert que el treball de Moulines és contextualment valuós: si als catalans conscients fa efecte de cosa sabuda, ha sobtat moltíssim en medis acadèmics internacionals. I en tots dos casos el motiu és idèntic: la concepció de la qüestió nacional que exposa Moulines s’assembla de molt al mínim comú denominador català (potser s’hi manifesten les arrels culturals de l’autor?). Vegeu-ne un bon resum, amb debat il·lustratiu, ací

4 Per a una panoràmica crítico-racional de la postmodernitat és imprescindible ANDERSON 2000, i molt recomanable MAS 1991.

5 L’actual hegemonia ideològica postmoderna retira sospitosament a l’esclat neoirracionalista d’ara fa un segle (MURGADES 1987, 9-11), per mecanismes, context, motivacions i objectius. Hom podria ironitzar que les farses colossals només es repeteixen al cap d’un segle, i llavors prenen forma d’inanitat absoluta. Ara: la mateixa hegemonia d’aqueixa misèria intel·lectual és la mesura exacta de la misèria humana en què ens descompon la consolidació del sistema.

6 Les nacions no "s’inventen" pas, però sí que hi ha nacionalistes, els imperialisto-etnocides, que s’inventen de soca-rel la francesitat de Catalunya, l’espanyolitat de Catalunya, la italianitat de Sicília, la russitat d’Ucraïna i etcètera etcètera ad nauseam, així com la Francophonie, la Hispanidad i altres atracaments a mà armada del mateix calibre. A més, un cop inventats aquests fantasmes, els interessats es llancen a fer tot el possible per a convertir-los en realitat. Bé. Hom podria conjecturar si aquesta croada imperialisto-etnocida no és el model inconfessat de nació i de nacionalisme que tenen in mente els teòrics de la postmodernitat, tal vegada traïts pel subconscient. Vegeu també l’epígraf 11. Se’ns acut que aquesta nostra hipòtesi té una certa filiació amb la teoria de la llengua opressora com a superstructura, que formulà IPC anys enrere (SERRA 1984).

7 Reveladorament, a Catalunya, on la teoria de la qüestió nacional porta anys llum d’avantatge sobre la cultura oficialista fanco-anglosaxona, una certa historiografia ha rebut aquesta pedregada entre la complaença més o menys psoera i un acriticisme alienat o pedant. Per a una bona panoràmica del debat historiogràfic internacional vegeu TORRES 2001que incorpora assumpció beatífica amb crítica aproximadament genuflexa. Vegeu, també, NADAL 1992 per a un exemple de creacionisme postmodern en clau suïcida; DE BLASI 1999 per a una versió peculiarment obtusa posada al servei del nacionalisme italià.

8 Apliquem aquesta problemàtica al cas català (sud-alberenc, sobretot) en l’article "El fetitxe Espanya en la ideologia dipatriòtica". 

9 N’existeix un paral·lelisme curiós en el camp de la teoria politica general: el debat sobre els orígens de la bipartició del liberalisme entre, d’una banda, el caient "individualista" i "antiestatista" de la tradició anglosaxona (de motlle britànic), i, de l’altra, l’intervencionisme social estatista de la tradició eurocontinental (de motlle francès). Aquestes característiques es volen retrotraure a orígens doctrinals, quan, bàsicament, són derivacions de la conjuntura històrica. Anglaterra ja havia fet la revolució burgesa al segle XVII, i en condicions tals que l’aristocràcia, lluny d’ésser destruïda com a classe, s’integrà en el projecte capitalista: per tant, el liberalisme britànic només havia d’amoïnar-se de conservar i arrodonir l’statu quo sociopolític; per descomptat, emprant-hi constantment l’Estat com a arma col·lectiva de la burgesia (començant per les enclosures angleses i les clearances escoceses), amb tot l’"individualisme antiestatista" que calgui de boca enfora. A les acaballes del XVIII, la Revolució Francesa necessitava emprar conscientment l’Estat per tal de transformar la realitat de cap a peus enfront un absolutisme encara potent. La diferència essencial entre els liberalismes francès i britànic consisteix en l’ultraconservadorisme i en el cinisme autosatisfet del segon.

10 Dit, això, a banda del fet, evident, que aquests moviments nacionals desenvoluparen un xovinisme imperialista que els menà a exercir l’opressió nacional sobre territoris al·lòfons i minories nacionals; era inevitable, però, tractant-se de nacionalismes burgesos constituïts en Estat.

11 Anàlogament, les anomenades "institucions europees" es permeten criticar amb duresa la legislació letona actual –com la dels altres estats bàltics– perquè entrebanca una mica el dret sagrat dels russòfons a imposar el rus als letons, com si, al cap de trenta anys de neorussificació khrusxovista, a Letònia no calgués protegir el letó, però sí el rus. Mentrestant, encara és hora que aquests esforçats paladins dels "drets humans" alcin un ditet per a protestar contra l’etnocidi sistemàtic perpetrat per l’Estat francès. No és pas que la història es repeteixi; és que és la mateixa història.

12 Per exemple, la neorussificació soviètica, subproducte de la degeneració burocràtica de la Revolució, fou un crim gravíssim que no ens cansarem de denunciar (en si i com a alta traïció a l’internacionalisme proletari); però és vital entendre com fou una mera improvisació d’afeccionats, comparada amb la lúcida brutalitat totalitària de la francesització, també per exemple.

 

 Bibliografia

 

ANDERSON 2000 – ANDERSON, Perry. Los orígenes de la postmodernidad. Trad. de Luis Andrés Breadlow. Barcelona: Anagrama, 2000. (Argumentos; 240)

BILLIG 1995 – BILLIG, Michael. Banal nationalism. London; Thousand Oaks: Sage, 1995.

CORTÉS 2002 – CORTÉS, Santi. Manuel Sanchis Guarner (1911-1981): una vida per al diàleg. València: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana; Barcelona: Abadia de Montserrat, 2002. (Biblioteca Sanchis Guarner; 59)

CUCÓ 1971 -- CUCÓ, A[lfons]. El valencianisme polític, 1874-1936. València; Barcelona: Lavínia, 1971 (Garbí; 1)

DE BLASI 1999 – DE BLASI, Nicola. "Codificació de l’italià en el Noucents: notes sobre política lingüística, escola i legislació". EN: La invenció de les llengües nacionals. A cura de Francesc Feliu i Cristina Juher. Barcelona: Quaderns Crema, 1999. (Assaig; 23) P. 123-177.

KREINDLER 1985 – KREINDLER, Isabelle T. "The non-Russian languages and the challenge of Russian: the Eastern versus the Western tradiition". EN: Sociolinguistic perspectives on Soviet national languages: their past, present and future. Ed. by Isabelle T. Kreindler. Berlin; New York; Amsterdam: Mouton de Gruyter, cop. 1985. (Contributions to the sociology of language; 40) P. [345]-367.

MAS 1991 – MAS i DÍAZ, Sergi. Modernitat i postmodernitat. Barcelona: Barcanova, 1991. (Biblioteca cultural Barcanova; 8)

MOULINES 2002 – MOULINES, C. Ulisses. Manifest nacionalista (o fins i tot separatista, si volen). Trad. d’Imma Falcó. Barcelona: la Campana, 2002. (Campànules; 3)

 

MURGADES 1987 -- MURGADES, Josep. "El Noucentisme". EN: Riquer, Martí de; Comas, Antoni; Molas, Joaquim. Història de la literatura catalana. 4a ed. Barcelona: Ariel, 1984-1988. Vol. 9 (1987), p. 9-72.

NADAL 1992 -- NADAL, Josep M. Llengua escrita i llengua nacional. Barcelona: Quaderns Crema, 1992. (Assaig minor; 6)

PELLICER 2003 – PELLICER i BORRÀS, Joan Enric. L’ensenyament del valencià, 1238-1939. València: Universitat de València, Servei de Publicacions, 2003. Disponible en línia, en text complet, al lloc web del TDCat 

SERRA 1984 – SERRA i PUIG, Blanca. "Independentistes dels Països Catalans (IPC): [resposta a l’enquesta de Quaderns d’alliberament]". Quaderns d’alliberament, 8/9 (1984), p. 321-329.

SUREDA 2001 – [SUREDA, Pol]. "Sobre la muga catalano-catalana [en línia]: reflexions sobre ‘El Tractat dels Pirineus’". El Talp. [2001]

TORRES 2001 – TORRES SANS, Xavier. "La historiografia de les nacions abans del nacionalisme (i després de Gellner i Hobsbawm)". Manuscrits, 19 (2001), p. 21-42.

UCELAY 2001 – UCELAY DA CAL, Enric. "Pròleg". EN: MARTÍNEZ FIOL, David. Daniel Domingo Montserrat (1900-1968) entre el marxisme i el nacionalisme radical. Pròleg d'Enric Ucelay-Da Cal. Barcelona: Abadia de Montserrat, 2001. (Biblioteca Serra d’Or; 257) P. 7-11.

 
Febrer-març del 2006


Març del 2006

Pàgina principal