El talp
web alternatiu

http://www.racocatala.cat/eltalp

 

Qui hem deixat de ser

La meva generació és filla de l'Espanya postfranquista i juancarlista. Un règim sorgit de les entranyes mateixes del franquisme, nascut de la necessitat d'efectuar uns canvis i reajustaments adequats perquè les classes dominants a l'estat espanyol poguessin continuar exercint el seu poder. El nou règim resultava molt més còmode que l'anterior dictadura franquista, que els privava de base social, els aïllava d'Europa i mobilitzava la població entorn del moviment obrer i d'alliberament nacional. Així doncs, som fills d'un nou estat espanyol on continuen manant els mateixos franquistes de sempre (o sovint els seus hereus en línia directa), però amb unes estructures i una cara ben noves.

Cal afegir que aquesta reestructuració del franquisme es va fer sobre unes bases ben sòlides. Calia comptar amb ferms aliats per controlar les masses en efervescència. Unes masses que demanaven la depuració dels elements franquistes, la instauració del socialisme autogestionari, i la llibertat de les nacions oprimides. Tot això a quatre dies de la revolució dels clavells a Portugal i a deu del maig del 68... Aquests aliats tenen noms i cognoms: es tracta del carrillisme del PCE, que el mateix dia de la seva legalització va fer retirar totes les banderes republicanes de les seves seus i substituir-les per la nova bandera monàrquica, i el PSOE refundat sobre la base del grup dels "sevillans", amb Felipe González al capdavant (que ben aviat va fer que el partit abjurés del "marxisme" sota l’amenaça d’abandonar-lo...). Un nou PSOE (cal aclarir que, abans de la Transició, el PSOE pràcticament no existia en el panorama dels partits que havien sostingut la lluita antifranquista) reforçat, que obria seus del partit per aquí i per allà, que comptava amb el "bombo" de franc dels mitjans de comunicació oficialistes per publicitar-lo i, com no, amb els ajuts financers inestimables de la socialdemocràcia europea, via Willy Brandt i el capitalisme internacional. Tot, és clar, per complir la seva missió històrica: contenir, controlar i desmobilitzar el poble i salvar l’imperi capitalista, la seva sacrosanta propietat privada, i l’estat imperialista i etnocida espanyol.

A més, com a pilar indiscutible del nou règim, sorgia, omnipresent, immaculada i flamant, la nova monarquia borbònica restaurada, després de més de mig segle... Però, alerta!: aquell nou borbó, era "different". Era l’hereu legítim, i el millor continuador i preservador de les essències més pures del franquisme. Format en l’obediència i l’interiorització plena dels "principios elementales del movimento", el nou rei Joan Carles I havia de complir el paper de rentat de cara que li calia al franquisme per passar, als ulls de tothom, com a cap d’estat del nou règim "democràtic". Evidentment, després de més d’un quart de segle, qui recorda ja que aquell cap d’estat era el que va educar personalment i va imposar el mateix Franco com a successor legítim seu? Com va dir el mateix Carrillo, res de consultar el poble, que encara ens diria que no vol monarquia, sinó república...

També calia una "Constitución", marc inquebrantable a partir del qual bastir el nou règim. Constitució que consolidava legalment l’explotació capitalista, i que refermava el paper de l’Estat espanyol com a nació opressora de les seves colònies "interiors": Catalunya, el País Basc, i Galícia. Fixeu-vos si en va ser d’eficaç, el redactat original de la Constitució, que, ara, a un quart de segle vista, els falangistes reciclats que bramaven contra ella (entre ells el president Aznar), i el seu partit (aleshores Alianza Popular), que s’hi va oposar, ara l’han fet pilar i estendard del seu nou "patriotisme constitucional", formula ja inventada pel filòsof alemany Jurgen Habermas, i que va servir prou bé l’any 1989 en el procés de reunificació alemany. Com diu Enric Riumbau: "El patriotisme constitucional inicialment planteja una definició de ciutadania feta a partir de valors entesos com a universals, com llibertat, igualtat, democràcia, etc., que són recollits en la Constitució. D’aquesta manera, es presenta un concepte que pretén superar els "tribalismes" d’altres formulacions, més construïdes des d’elements més particulars o regionals, com la llengua, l’ètnia o la tradició. El concepte es planteja, a més a més, com a aplicable a qualsevol societat." Com veiem, jacobinisme de nou encuny; però perillosíssim, en la mesura que presenta els vells arguments en forma nova, la qual cosa fa que sembli que aitals "arguments" són efectivament nous. Per tant, caldrà refutar-los de nou. I de manera diferent.

Finalment, per reblar el clau, calien els antiobrers Pactos de la Moncloa, i el cop d’estat del 23-F, que va servir meravellosament bé per aturar el procés autonòmic que ja estava anant massa lluny, segons alguns... El resultat fou la repressiva i castradora LOHAPA, a la qual s’adherí entusiàsticament el ara tan lloat Ernest Lluch, en contra de la disciplina del seu partit. Resultat: ministre de sanitat, per mèrits de servei a la causa eterna de l’Espanya gran.

Aquesta nova situació, resultant del procés transicional que calia a la dictadura franquista per "canviar-ho tot perquè tot continués igual", en la qual persisteix el model capitalista i continua l'opressió nacional exercida per l'Estat espanyol, ha estat acceptada per la majoria de la població com a "Democràcia" (tant a Catalunya com a Espanya, però no a Euskadi, que no ha estat "normalitzat"). A més, tots els partits polítics que van ser tímidament i progressivament legalitzats durant la transició (els que col·laboraven amb el règim, abans de les eleccions del 1977; els altres després, en tot cas) han anat passant-se al bàndol oficialista, traint les seves promeses a la ciutadania, maniobrant per adaptar-se a la nova escena política amb l'únic objectiu de no ésser escombrats, etc. Això els que no han naufragat en el procés.

Les formacions polítiques resultants són fervents i fanàtiques defensores de l’Estat espanyol i la seva legalitat, així com, no cal ni dir-ho, de l'ordre capitalista mundial.

Però la Transició no sols va tenir conseqüències polítiques. Aquells que vam eixir a la vida conscient quan foren posades les bases del que seria el nou règim sorgit del franquisme, ens tocà enfrontar-nos amb el drama de perdre la continuïtat històrica amb les nostres arrels: els moviments populars en tots els camps. Ço és: l’associacionisme, l’efervescent vida de barriada, el consellisme, l’expansió i l’experimentació que podia haver dut les arts a horitzons avui insospitats. Així doncs, ens tocà formar-nos com a persones en un món mediocre, gris, i profundament marcat per la recent derrota. I no només això: el pessimisme atàvic del món en el qual vàrem créixer era palpable, quasi es podia tocar i sentir cada dia, però, sorprenentment, semblava que no existia. Ningú sabia donar-nos raó d’on venia. Què havia passat perquè eixíssim a la vida en semblant món sòrdid, sense perspectives ni esperança? Misteris de l’existència... Evidentment, ningú ens va saber o va voler dir que la nostra classe i el nostre poble havien patit una altra derrota històrica, enfront els mateixos assassins (i els seus lacais) que van guanyar la darrera guerra d’extermini de classe feta expressament en contra nostra: l’anomenada Guerra Civil del 1936-1939.

Dels orígens remots a l’actualitat

En la seva obra La guerra civil catalana del segle XV, Santiago Sobrequés i Jaume Sobrequés, pare i fill, insisteixen què els que lluitaren contra Joan II durant la guerra remença ja presentaven el mateix grau de consciència nacional en la lluita per l'alliberament que en temps actuals. Nosaltres creiem que, per ser tan propers els temps d'haver passat a ser regits per monarquia forana, la seva consciència o "sensibilitat" nacional devia ésser major; però, en fi...

El 1557, Cristòfor Despuig, en els seus famosos Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, insistia en què "quasi tots els historiògrafs castellans estan en lo mateix de voler nomenar a Castella per tota Espanya".

Però no fou fins al segle següent, el XVII, en temps de Felip III de Catalunya i Aragó, i IV de Castella, que s'inicià l'ofensiva castellana per dur a terme el programa d'unitat estatal hispànica sota el model castellà: allò de "un rei, una llei, una moneda".

Veiem com concretava el projecte el seu autor teòric, el Comte-duc d'Olivares: "seria, hallándose V. M. con esta fuerza que dije, ir en persona como a visitar aquel reino donde se hubiese de hacer el efecto, y hacer que se ocasione algún tumulto popular grande, y con este pretexto meter a la gente, y con ocasión de sosiego general y previsión de adelante, como por nueva conquista, asentar y disponer las leyes en la conformidad de las de Castilla, y de esta manera irlo ejecutando en los otros reinos". La cosa no anava en broma, doncs. Es tractava, sinó d’espanyolitzar culturalment (això vindria amb el temps), sí fer de tots els territoris de la corona un sol tot homogeni. Els mitjans, com veiem en boca del mateix Olivares, no importava quins fossin.

Per Catalunya ja corria el rumor que Castella volia reduir-nos a la seva llei però, diu Cucurull: "De tota manera, és a partir de l'any 1626, quan Felip III (IV de Castella) acut per primera vegada a Barcelona i alguns tercios són allotjats al Principat, que els recels dels catalans augmenten i s'inicia una nova mena de descontentament". A més: "L'afirmació de la comunitat nacional catalana, de la Nació catalana, que apareix d'una manera rotunda en els documents que les institucions del Principat fan arribar a la Cort de Madrid tan bon punt els catalans veuen perillar seriosament la seva llibertat nacional, pren un caire netament combatiu a partir de l'any 1640". Però el que ens interessa remarcar, com fa Cucurull, és que "el nacionalisme català, entès com a patriotisme social, defensiu, com a reivindicació dels drets nacionals trepitjats o bé amenaçats, el trobem amb tota nitidesa a la primera meitat del segle XVII". I més encara, en un moment de confessió, ens diu: "com més voltes hi dono, documents a la vista, més clara veig la similitud del patriotisme nacional català de la primera meitat del segle XVII amb els nacionalismes reivindicatius del nostre temps".

Cucurull va més enllà: "als catalans del segle XIX no els calgué pas furgar entre els documents de l'Edat Mitjana per a retrobar el passat gloriós de la seva nació; totes les dades que s'hi refereixen romanien vives en llur consciència. És per això que, més ençà del 1640, encara dins el segle XVII, i després, en el segle XVIII, continuen apareixent en lletra impresa i rebent un tracte apologètic, d'acord amb les circumstàncies especials d'un poble que necessita emmirallar-se en l'època de la seva màxima esplendor, primer per a emprendre una nova embranzida de cara a defensar els seus drets i, després de la derrota del 1714, amb l'afany de recuperar la seva llibertat nacional."

Així doncs, la pèrdua de les llibertats nacionals com a conseqüència de la tristament famosa Guerra de Successió, no fou més que la culminació d’un procés ja engegat temps enrera. Des de llavors, els catalans, el poble català, va passar a formar part d’una monarquia reaccionària, forana (la qual cosa no vol dir que abans no fos explotat per classes dominants pròpies i alienes), i que va posar tots els mitjans per esborrar del mapa tot vestigi de la nostra identitat nacional, és a dir, de la nostra forma d’ésser en societat, que no altra cosa és la identitat nacional.

Orígens una mica més propers dels nostres mals cal situar-los en el context de les revolucions burgeses (1789-1833), que van dur a la burgesia capitalista a fer-se amb el poder polític. Llavors es posa en marxa el que amb el temps seria conegut com el projecte jacobí de l’Estat-nació: una forma política unitària, fortament centralitzada, estructurada jurídicament entorn una Constitució, amb un exèrcit permanent per a fer front a les revoltes internes i a les necessitats expansionistes de les burgesies imperialistes locals, i bastida al voltant d’una sola llengua i una sola forma cultural que havia de ser imposada, sinó de grat per la força, a tot membre de l’estat que pretengués romandre ancorat en costums regionals, localistes i reaccionàries. I, compte!, així és com ho veien els liberals burgesos del temps: la seva opciò els semblava "progressista", enfront les minoritàries i retrògrades cultures regionals... Tot això, com no podia ser d’altra manera, havia de ser gravat a sang i foc en les consciències dels ciutadans i ciutadanes: som en temps d’universalització de l’escola com a element de formació dels tècnics especialitzats que requereix el món capitalista, i com a mitjà gràcies al qual l’Estat pot formar bons i obedients ciutadans del seu Estat-nació. El primer que cal imprimir en les consciències dels nous ciutadans és el mapa del nou Estat, que, quintaessencialitzat, esdevindrà fetitxe indestructible a partir del qual raonar. Aquest mapa fetitxitzat, per exemple, i sense anar més lluny, amb el temps, i entre d’altres coses, farà que els catalans de sota les Alberes, és a dir, els oprimits per l’Estat espanyol, no vegin contradicció entre sentir-se catalans i espanyols alhora, mentre, a l’altre costat de la frontera franco-espanyola, "altres catalans", els nord-catalans, tampoc vegin contradicció entre sentir-se, alhora, català... i francès. Paradoxes del mapa-fetitxe dels Estats-nació jacobins. Òbviament, la contradicció "salvable" entre sentir-se català i espanyol es torna insalvable i hipòtesi fantàstica en l’hipotètic cas de sentir-se espanyol i francès, cosa impensable. Altres paradoxes del mapa-fetitxe...

A l’Estat espanyol, els liberals, que ja amb la constitució del 1812 havien exposat els seus projectes, a partir del 1833, i amb la pujada al poder d’Isabel II, pretenen dur a terme el seu projecte d’Estat-nació. Del mateix 1833 data la divisió del territori en les actuals províncies, i d’aleshores daten també les administracions corresponents: les Diputacions Provincials.

Al nostre país, Catalunya, el segle de construcció de l’estat jacobí espanyol, el segle XIX, fou marcat per la violència sorgida arran de l’enfrontament amb l’estat opressor i amb la burgesia capitalista, que volia imposar el seu model societari (el capitalisme) tant sí com no, i al preu que calgués. Hem de recordar que gairebé les tres quartes parts del segle el Principat va romandre sota estat legal d’excepció. I això vol dir persecucions, exilis, assassinats i matances indiscriminades per part de les autoritats repressores: recordem la famosa i trista història del Comte d’Espanya...

Aquest també fou el segle en el qual es donà la nostra Renaixença cultural; recordem que la llengua no va patir cap mena de decadència, ja que el poble era completament monolingüe i la castellanització no havia avançat ni un sol mil·límetre. Una Renaixença que, com no podia ser d’altra manera, havia de menar a l’acció política: el naixement i creixença del catalanisme polític, opció plenament republicana i d’esquerres al començament, apropiada deshonestament per les dretes reaccionàries de la burgesia, quan van mig ensumar que això de l’Espanya Gran ja no els convenia tant com havien cregut... És l’Adéu Espanya d’en Maragall després de la (seva) derrota del 1898. Malgrat tot, en Cambó i els seus, amb el temps i l’aixecament franquista, no van tenir cap mena d’escrúpol a finançar els feixistes que sabien de segur que anirien en contra de la identitat del nostre poble.

El dinou també presencià els temps del creixement i expansió d’una cultura popular d’arrels comunistes, de tradicions progressistes, humanistes i anticapitalistes, que tenia les seves màximes expressions en les festes populars, els cors de Clavé, el carnaval... i que comptava amb el suport d’intel·lectuals com Mossen Cinto Verdaguer.

Els inicis del segle vint foren els de l’expansió sense aturador. En consonància amb el que passava a la resta del món (som en temps de la Gran Revolució Socialista d’Octubre, aquell "gran resplendor a l’est", que dirà Pierre Vilar), el nostre país va desenvolupar una potentíssima i creativa cultura popular i nacional que s’estenia com una taca d’oli per tot arreu. Ateneus obrers, Centres excursionistes, Associacions culturals, partits i sindicats... Catalanisme polític i cultural, recuperació plena de la consciència unitària del nostre poble (de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó). Tot el poble estava en efervescència, despertava a la vida activa, caminava en la línia recta i sense aturador vers la seva emancipació, tant social com nacional. Referències de tot això es trobaran en el magnífic llibre de Ricard Vinyes La Catalunya internacional: el frontpopulisme en l’exemple català, editat per Curial.

La guerra del 1936, feta expressament contra el poble oprimit, i especialment contra la nostra nació, que s’alçava imparable, significà l’ensulsiada de tot aquest món que es movia i caminava. I sobre les cendres d’aquella tragèdia varen néixer els nostres pares... I això vol dir un món gris, on no sols imperava la fam i la pobresa, sinó la mesquinesa, la por, el renaixement dels valors reaccionaris de l’Espanya negra, la família patriarcal com a únic model que han patit les nostres mares... i el món del treball: explotació desfermada i caciquil, jornades de treball llarguíssimes i extenuadores, sindicalisme vertical. I a escola: la Formación del Espíritu Nacional, que juntament amb la funesta, terrible i castradora educació religiosa, tant havia de marcar la generació necessàriament fracassada (per desgràcia i sense cap mena de culpa per part d’ells: s’hi van trobar) que havien de ser els nostres pares. Aquella derrota, hi vull insistir, cabdal per a la història de les nostres vides, ha configurat un nou món (amb tot el que això implica de negació d'una realitat molt diferent que haguera estat possible) en el qual totes les esperances de primers de segle es veuen total i completament frustrades. El nou ordre significà, no tan sols, en l’àmbit nacional, l'intent d'etnocidi gairebé complet més greu que hem patit al llarg de la nostra història; a més, significà la derrota obrera més forta que haguera pogut patir mai la nostra classe.

Endemés, i ara referint-nos estrictament a la nostra opressió nacional, pensem en les repercussions que comportà el fet del massiu creixement demogràfic degut a la immigració en un país, com el nostre, en condicions de postració nacional, i tenint en compte que la pràctica totalitat de la immigració era d'ètnia espanyola. És a dir, l’exèrcit espanyol ens envaeix, i, a més, hem de suportar el pes de veure com s'instal·la a casa nostra un gruix de població, espanyola, que pràcticament iguala en nombre la població nadiua.

Evidentment, aquest gruix de població nova desenvolupa la seva vida a Barcelona, L'Hospitalet, Badalona o Cornellà (que eren poblacions totalment catalanes abans de la guerra) com si haguessin anat de Sevilla a Burgos. Per a ells no hi ha hagut cap mena de canvi nacional. I encara menys entenen que els parlin en altre cosa que no sigui espanyol.

Però caldria matisar, no fos cas que caiguéssim en malentesos. La línia dominant en les actituds de l’immigrant popular ha estat d’integració i acceptació voluntària del fet català. És el nouvingut petit-burgés (funcionari, guàrdia-civil, treballador de l’administració pública, etc.) o burgés del tot el que manifesta oberta hostilitat envers la nostra cultura i la nostra llengua. I és d’aquestes capes d’on emanen les ideologitzacions fanàtiques i histèriques contra el fet nacional (català): des del Galinsoga i el seu famós "todos los catalanes son una m...", passant per Manifiestos, Gómez Rovira, CADECA, Tolerancias... fins al vidalquadrisme desfermat. Són aquesta colla refractària a tot el que no siguin ells i prou els que impulsen el fanatisme més desfermat contra tot allò que els soni a català. Ben al contrari, i com ens informen abastament, per exemple, les planes de Els altres catalans, l’immigrant popular no ha estat mai refractari a la integració. És ara quan aquest immigrant, ideologitzat i manipulat pels elements abans esmentats, manifesta obertament actituds colonialistes, pròpies de la mentalitat de les classes dominants. Per tant, quina profunda i trista ironia, quina burla històrica constitueix el senzill fill de vei de Cornellà, L’Hospitalet, el Poble Sec... que "s’apunta" a la "defensa" de l’espanyolitat disfressada de "mestissatge" hipòcrita! Si fos conscient, ni que fos per un moment, que està defensant, amb urpes i dents, una concepció del món que l’envolta i una ideologia pròpies de les classes que l’estan explotant i li neguen el dret a viure amb llibertat i dignitat...

A més, caldria parlar llargament dels efectes de la política urbanística franquista, si és que n’hi ha hagut alguna al marge de la gestió de l’especulació... No sols s’ha sotmès a l’aïllament a tota aquesta població nouvinguda, impedint el seu contacte amb la població autòctona, i, per tant, negant-los el dret a integrar-se nacionalment (sembla que l’Estat espanyol ja els "dotava" prou de la integració nacional necessària...). El desenvolupament urbanístic franquista també ha contribuït a la forta desnacionalització de la població catalana de Barcelona i rodalies. Els catalans de la meva generació, i les que han vingut darrera, nascuts a Sant Antoni, Sants, el Poble Sec... hem eixit a la vida en un món hostil, deshumanitzat, estrany, sense referents nacionals (a no ser els espanyols), ni populars (ni punt de comparació amb les solidaritats veïnals que s’estableixen als pobles...)

I no parlem, tampoc, de les condicions de postració política i institucional que impossibilitaren en el seu dia, també, la integració efectiva de la immigració.

Però deixem clara una cosa en tot aquest afer de la immigració i la integració, tan clara com la tenia Joan Fuster: "és català qui parla català". I ja està. No qui es diu Rius, Bofill o Abadal. I tots sabem el mal que han causat aquests prejudicis xenòfobs... I si en aquest país no haguéssim patit els quaranta anys de dictadura franquista, o si tan sols la nostra classe política hagués estat més honesta i valenta per encapçalar el poble català, que en massa s’aixecava com un sol home durant la Transició, per assolir la merescuda plenitud nacional, les generacions nascudes l’any 1975 haguessin nascut i crescut en un altre món. Un món on la normalitat seria la catalanitat, i no l’espanyolitat, com ho és en el món en el qual hem nascut. Aquesta és la petita gran diferència. Vivim en la Catalunya (des)construïda gràcies a la submissió botiflera pujolista, i filla de les brutors i els servilismes del PSC vers el capitalisme i l’espanyolitat.

Aquesta és la realitat on hem nascut. I, repetim-ho: no és una realitat necessària: la que havia de ser..., com ens volen convèncer els nostres enemics. És una realitat nascuda arran d’una derrota. I les derrotes, sabem-ho tots, són producte de les batalles. I les batalles no sempre es perden...

Així les coses, i per acabar, Catalunya s'ha convertit en una nació oprimida amb una població "nouvinguda", "estrangera", que ja ha muntat la seva Catalunya "espanyola" (realitat intocable sota pena d’excomunicació social), i que ara, influïts per tot el que deiem abans (ideologitzacions sorgides dels colons burgesos, aïllament respecte la població nadiua, manca de condicions objectives que facilitin la integració, etc.) ha constituït un autèntic búnquer espanyolista absolutament irreductible, amb fortes actituds colonialistes que, evidentment, en "democràcia", passen per "drets fonamentals", i no per privilegis colonials, que és el que són objectivament. Per a la majoria de la població hispanòfona que ja ha nascut a Catalunya, Barcelona és tan "España" com Sevilla, o Madrid. I la resta és ignorat olímpicament, no existeix o és cosa de quatre "fanàtics" que pertorben la nostra pacífica existència quotidiana. Això fa que, objectivament, existeixin dues comunitats nacionals en el mateix territori: l’una, l’espanyola, aliena i sobrevinguda (malgrat molts dels seus membres ja hagin nascut al país), amb estat i poder etnocida darrera; l’altra, l’autòctona, la catalana, en situació d’opressió nacional (i, el que és pitjor: passant per ser l’opressora pel mer fet de la descentralització administrativa que suposa la Generalitat principatina).


desembre del 2000-desembre del 2001

Pàgina principal