El talp
web alternatiu

http://webs.racocatala.cat/eltalp

Per ajudar a ben morir

Ressenya de La il·lusió occitana: la llengua dels catalans, entre Espanya i França, d’August Rafanell


Pol Sureda

"Una obra que és un hiatus en la història cultural del nostre poble"

(Marta Pessarrodona, Avui, 14 març 2007)

"La obra (...) es ‘un ensayo de gran ambición destinado a dejar una huella profunda’ y estilísticamente ‘puede competir con Josep Pla’, dijo al presentarla el profesor Anton M. Espadaler"

(Rosa Maria Piñol, La Vanguardia, 15 febrer 2007)

Aquí Occitània

El llibre d’August Rafanell La il·lusió occitana (RAFANELL 2006) comporta un aplec enorme de dades concretes sobre les relacions entre català i occità, i entre Catalunya (els Països Catalans) i Occitània, al llarg dels segles XIX i XX. Tangencialment, Rafanell toca alguns aspectes de la història dels mapes del domini lingüístic català, i en aquest marc desvetlla dades rellevants, com ara que el primer d’aquests mapes és un d’aparegut a l’òrgan modernista Catalonia el 1900, i no pas l’Aguiló/Riera 1906/1908, com pensàvem en aquest web (SUREDA 2006a). Tot això és el millor que pot dir-se d’aquesta obra de Rafanell. També és l’únic de bo que pot dir-se’n.

Com que el llibre és de publicació recentíssima, encara no n’ha sortit cap ressenya en revistes acadèmiques, però sí alguna que altra a la premsa general i pel web. Al seu bloc, Josep Cuixart, simple afeccionat honest que es refereix essencialment a l’epíleg de Robert Lafont, ens diu que l’obra analitza "un estrafolari somni d’una única llengua occitano-catalana"; "[p]er sort de la romanística en general i de les llengües occitana i catalana, el despropòsit va trobar una resposta contundent per part dels erudits de l’època". Al Diari de Girona, l’historiador Joaquim Nadal, ex-batlle de la ciutat, actual conseller de la Generalitat de dalt i germà de l’ex-rector de la universitat de Rafanell, pondera el llibre com a "exploració extensíssima (...) dels punts de contacte entre el català i la llengua occitana i l’intent durant un període (...) de construir un discurs de proximitat entre les dues llengües, portant el parentiu més que evident una mica més enllà, fins a establir una suposada filiació entre la llengua occitana i la catalana". Des d’El Punt, Manuel Cuyàs afirma que Rafanell "des del començament declara que el català i l’occità són idiomes diferents amb punts de contacte i veïnatge, i s’entreté a demostrar-ho". A l’Avui, el professor Joan Solà hi veu "una història mil·limetrada de les idees sobre la identitat de la llengua (i la cultura, i la pàtria) dels catalanoparlants. Avui això ho tenim (mig) clar, però fins a mitjan segle XX no ho va ser (...). El llibre narra el pensament que tendia a situar la llengua catalana com una variant de la llengua d’Oc o provençal"; es tractaria d’un "monument d’erudició i lucidesa" escrit en "una prosa brillant –fusteriana--".

Aquests ressenyadors * reflecteixen correctament la realitat científica, però no semblen referir-se a l’obra de Rafanell. O bé s’han llegit un altre llibre, o bé no han entès el que ens ocupa, o bé intenten salvar la cara de Rafanell i alhora neutralitzar la maniobra intoxicadora. Perquè, siguem justos amb l’autor, no és pas això el que diu Rafanell.

El que diu Rafanell és que el català és una forma d’occità; que tothom ho ha sabut sempre, tant a Catalunya com a Occitània i enjondre; que la lingüicitat del català és una invenció del nacionalisme burgès principatí (no pas del nacionalisme català en general, compte!), i, a més, una invenció molt i molt recent; que aqueixa fal·làcia ha estat imposada arreu (nacionalment i, compte!, internacionalment) mitjançant tota mena de manipulacions i coercions exercides des del poder (el poder?!); que el pancatalanisme, lingüístic i polític, és, així mateix, una agressió unilateralment principatina; que no hi ha cap base per a defensar ni tan sols el terme català com a glossònim unitari; que el refús de molts valencians a assumir el glossònim unitari no és pas cap forma d’alienació regionalitzada espanyoloide del mateix tipus que l’aïllacionisme principatí, sinó la postura correcta, lògica i legítima de l’autèntic valencianisme i, en general, de qualsevol valencià honest; etc., etc., etc.

Penseu que exagero? Vegem-ho a grans trets; alguns dels punts enunciats els desenvoluparem en altres epígrafs.

Rafanell qüestiona les "bases aparentment tan sòlides" de la lingüicitat del català (p. 20), que, ironitza, constitueixen "el far de la ciència d’avui" (p. 28). "Els experts han determinat el gruix de la frontera catalano-occitana" (p. 16) tot sistematitzant-ne les oposicions fonètiques, morfològiques, etc. "És cert que algunes d’aquestes oposicions tenen una fàcil refutació" (p. 17). A banda dels jocs sobre la intercomprensió (vegeu més avall) i d’arguments fonètics bastant especiosos (p. 355-356), Rafanell retreu ara i adés que "[e]l català és una llengua insòlita, perquè és una llengua insòlitament unitària" (p. 520) per tal de suggerir que ha d’ésser un dialecte o grup dialectal occità, tot silenciant que aquest caràcter unitari es deu al fet que la major part del domini lingüístic és composta per dialectes consecutius, i que per això mateix el català és tan "insòlit" com el portuguès i l’espanyol.

En tot cas, "per als coneixedors del mapa romànic, el català havia passat generalment per ser un dialecte del ‘provençal’ o occità" (p. 28); "l’herència inqüestionada de la ‘romanitat’, o sigui de l’occitanisme del català, mai no l’havia contradita ningú" (p. 451). Aladern "va creure (...), com pràcticament tothom a l’època, que el català era una varietat d’Oc" (p. 518); "en el fons, el català vulgar també ho era, d’Oc" (p. 447).

Si hi sorgeix cap contradictor i la cosa no quadra, sempre hi ha una manera catalanoccitanista de desqualificar-lo: servilisme bonapartisto-hispanista en Ballot (p. 62-63); pur hispanisme en Bofarull (p. 105-106); etcètera.

El cèlebre article de Tomàs Forteza de 1874 en què proclama la lingüicitat del català i en defineix la territorialitat no és un avenç de la clarifició lingüístico-nacional, sinó que "constitueix la desactivació més seriosa que mai s’havia produït de la tradició catalana, valenciana i balear [que quedi clar: "catalana, valenciana i balear"] tocant a la confusió occitana" (p. 122); curiosament, és una de les rares ocasions en què parla de confusió occitana sense cometes.

En el canvi de segle uns poquets desenvolupen "la convicció separativa de català i occità" (p. 392). Mentrestant, els ratpenatistes jugaven al felibrisme "[p]er tal d’esquivar el perill de l’absorcionisme català" (p. 115).

El pancatalanisme, però, és "una sensibilitat ben tardana" (p. 118-119). Per exemple, Benvolgut Oliver no volia dir el que hi llegia Fuster; i si ho volia dir, no té credibilitat (ibídem). Per exemple, hom escamoteja del tot el patriotisme lingüístic pancatalà de Marià Aguiló en ple segle XIX, però se’n citen uns versets de joventut manifestament deutors de la tradició llemosinista (p. 205-206).

Pancatalanisme... "Com el títol mateix indica, Catalonia era una revista de Catalunya. Doncs, era una revista ‘espanyola’" (p. 327). 1 "El 1903, la quinzenal Catalunya (...) fins i tot havia parlat dels ‘Països Catalans’, avançant-se a una rutina molt i molt tardana" (p. 335-336). Una rutina: per descomptat!, del dia a dia, i omnipresent, i obligatòria!; només cal eixir al carrer per a constatar-ho; però que quedi ben clar: "molt i molt tardana".

El projecte de macrodiccionari de la llengua catalana endegat per mossèn Alcover era una "empresa incompleta, encongida per l’hispanisme" (p. 279), precisament perquè se circumscrivia al català (incloent-hi Andorra, Catalunya Nord i l’Alguer, que deuen ésser terres hispaníssimes).

Sobre l’Aplech de Busquets i Punset (1905), de cobertura pancatalana, com és ben sabut: "l’àmbit de referència d’aquesta antologia és hispànic, amb l’agregat rossellonès de rigor" (p. 302). En fi: és una certa manera de dir-ho.

El Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, de 1906, és "un acte extraordinari, iniciàtic" (p. 369): funda la "filologia oficial" (p. 369), és a dir, estableix el "nou cànon filològic català" (p. 1361), la novetat del qual consisteix presumptament a afirmar la lingüicitat del català i a donar al conjunt el nom de català. També estableix la "versió oficial sobre l’extensió de la llengua catalana" (p. 340) i en traça "el mapa ‘científic’" (p. 486). "Quedaven compresos dins del mapa propi els valencians, tot i la reticència dels natius" (p. 525): ja sabem que "els límits per a Ors, i per a qualsevol nacionalista complet, encerclaven l’ànima de les coses" (p. 427).

En la, diguem-ne, segregació del català hi havia molt d’oportunisme hispanista sense (gaire?) base lingüística: "Era la frontera política, i no pas la frontera lingüística, la que impedia d’arrel la unitat de la hipotètica llengua catalano-occitana" (p. 288). "Per a un idioma en vies de regularització, com era el català nascut de les normes de l’any 13, evocar el Roine era com navegar per la lluna de València. Pitjor que això; almenys, en aquest supòsit aerostàtic, la lluna s’hauria trobat a casa; o sigui, a Espanya" (p. 483). D’ací, per exemple, la insistència en el glossònim català com a demarcador simbòlic enfront l’occitanitat: "El nom s’interposava a la cosa. Els catalans [i.e. principatins] no es volien arriscar a revisar el nom de la seva llengua, perquè no es volien arriscar a revisar la cosa de la seva llengua" (p. 227).

"Però el problema residia en el nom" (p. 381). Rafanell parteix de l’axioma que el català no té nom unitari; ni tan sols avui: "la falta d’un designador consensuat per al conjunt de l’idioma dels catalans, valencians i balears (,,,)" (p. 25). 2 En conseqüència, ni es molesta a esmentar les raons (les raons reals) perquè el ‘català’ es diu català. Segons ell, les raons són capcioses i daten del segle XX: "En la pugna per l’hegemonia dintre del seu grup lingüístic, Catalunya [vol dir el Principat] tenia totes les de guanyar: el nom de català, en conseqüència, jugava amb un clar avantatge. La llengua dels valencians s’havia de considerar catalana, no pas a causa d’una presumpció [presumpció?] filològica, sinó [citant Aladern] per ‘lo reconeixement de la seva personalitat política’. Com que aquesta preeminència dintre del concert del gran idioma [és sarcasme, potser?] no la podia posar en dubte ningú, sobraven les discussions estèrils" (p. 382). Contra aquest rerefons s’explica el comentari de Rafanell davant l’aparició del mapa Aguiló/Riera, el 1906: "Heus aquí, doncs, el primer mapa del domini lingüístic ‘català’. Em penso que ho dic bé: del domini del català" (p. 340-341). Ben clar: per a Rafanell, domini lingüístic català significa ‘territori on dominen els principatins’; faves comptades. "A parer d’Aladern, el problema [de la unitat nacional catalana] no residia tant en el nom com en la cosa. S’enganyava, és clar. Els que no ens hauríem d’enganyar som nosaltres, pensant-nos que Aladern s’enganyava més que aquells que pensaven el contrari: que aquells que opinaven que la cosa, gràcies al nom nacional català, tenia via lliure per [a] nacionalitzar-se" (p. 389).

Perquè, si hem de creure Rafanell, el rebuig del pancatalanisme és consubstancial a la valenciania. Ho hem vist més amunt, referit als ratpenatistes i als valencians en general; i es demostra, encara, perquè el rebuig no és exclusiu dels ratpenatistes, no us penséssiu, sinó que el comparteixen els nacional-progressistes (p. 348). Així, arran del Congrés de 1906 hom cita cogitacions protoblaveres d’un sector de València Nova (p. 344-345), però no les coetànies i en sentit invers de l’altre sector (CUCÓ 1971, 48), a banda d’ignorar el pancatalanisme lingüístic del líder del grup, Faustí Barberà (el qual, emperò, sí que emergeix bastant més avall, p. 381). Si només dos valencians, Llorente i Fullana, prenen part al Congrés, això es deu al "recel" valencià envers el pancatalanisme (p. 343); no es pot deure, per exemple, a la indiferència espanyolista de les fuerzas vivas envers la llengua pròpia. Per cert que, si no participació, sí que hi hagué més "adhesions" valencianes: la de València Nova, per exemple. Quan Rovira i Virgili afirma, el 1912, que els valencians són intrínsecament catalans però que "no admeten gaire la unitat pancatalana", el ressort rafanellià es dispara automàticament: "Gaire? Deixem-ho córrer..." (p. 349). I així successivament.

De la normativa fabriana no es destaca el caràcter científic, modern, unitari, integrador, etc., sinó que "blindava el sistema davant del canvi. Almenys el blindava davant d’un canvi brusc" (p. 287). Potser valien més la incertesa i la vacil·lació? Segurament, perquè hom arriba a identificar normativització amb "ossificació" (p. 407). En tot cas, ara "[e]l cànon filològic, que sabem ratificat de no feia gaire, es pot popularitzar sense impediments de cap llei" (p. 519). Observeu que, ací, "[nou] cànon filològic" continua significant ‘lingüicitat del català’.

En el fons, el pancatalanisme més o menys organitzat sorgeix "quan es comença a plantejar la migradesa dels límits de la llengua catalana i la dificultat objectiva de traspassar-los" (p. 475), signifiqui això el que signifiqui. "S’havia de donar per suposat [sic] que, en aquest plantejament tan clar, [el plantejament d’una nació catalana coincident amb el domini lingüístic català] no hi havia ni una gota d’irrealitat" (p. 472). És clar: "a la Catalunya francesa la lliure voluntat del poble defugia la reunificació amb els catalans del sud" (p. 522); ho transcric exactament, sí. Quan comencen a proliferar els textos pancatalanistes "[e]stem en trànsit del vell discurs al nou" (p. 476), raó per la qual s’opera "la reinterpretació de tot el que s’havia dit amb un valor desmesuradament expansiu" (p. 512); en el context no acaba de quedar clar si Rafanell vol dir que el pancatalanisme era un imperialisme principatí "desmesuradament expansiu" o bé que "ara" es considerava "desmesuradament expansiu" el catalanoccitanisme. "L’agrupació Nostra Parla es convertirà en garant de la veritat d’una llengua catalana independent, posseïdora d’unes fronteres segures i antigues" (p. 519). "A les vores del Túria, els símptomes de pancatalanisme comencen a crear mala maror entre els mateixos valencianistes" (p. 479). "El valencianisme de Fullana s’inventa una llengua valenciana independent de la catalana en el moment en què el catalanisme d’alguns catalans s’inventa la segregació del seu idioma històric del grup d’Oc" (p. 529-530). Es pot dir més clar?

"Potser aquest va ser un dels errors tàctics més greus que va cometre l’alternativa panoccitanista: combatre frontalment la intrusió gal·licista i, paral·lelament, apostar per la no-intervenció en el debat de la codificació de la ‘llengua catalana’" (p. 357). O sigui: els occitanistes haurien d’haver prioritzat el rebuig de la lingüicitat del català (la lluita contra la "segregació" rafanelliana) en comptes de posar-se a descolonitzar l’ortografia occitana.

El panoccitanisme avançava "[e]n el camí de la restauració d’un espai lingüístic i cultural comú entre occitans francesos i catalans" (p. 1018): atenció a restauració, que implica preexistència, i a occitans francesos, que (fetitxisme geografista a banda) suggereix l’existència paral·lelística d’uns "occitans espanyols" que no es limiten pas als aranesos. D’altra banda, Rafanell qüestiona que la "idea" (no en diu pas "el fet") que l’aranès no és cap parla catalana estigués clara als anys vint (p. 435-438); els primers a manifestar-la haurien estat els, diguem-ne, segregacionistes de L’Avenç.

Enmig de tot això, "hem d’apreciar el coratge que demostra [mossèn] Alcover a l’hora de promoure el català (...) com a patrimoni propi de tots els espanyols" (p. 534).

Enmig de tot això, hom reivindica el bacavès de Nicolau Primitiu com a "matisació ponderada d’un cert valencianisme, i matisació ponderada d’un cert catalanisme" (p. 1135). No: no és broma.

Més. En Rafanell les cometes iròniques proliferen que fa goig; per això van entre cometes, sovint si més no, "llengua catalana" (n’acabem de veure un exemple); sempre l’espai "dilatadament ‘nacional català’" (p. 1205) i "tot el territori ‘català’" (p. 207); "el mapa ‘científic’ sorgit de les deliberacions del Congrés" de 1906 (p. 486); l’occitanitat del català com a "errada greu" (p. 205), "confusió" (p. 629, per exemple), "desviació" (p. 1258, per exemple), etc.; les "classes dominants" (p. 20)... Per això qualsevol mapa panoccitanista "era molt i molt ‘incorrecte’" (p. 368) i és només entre cometes que són "bilingües" les publicacions on s’empra el català i l’occità (p. 351).

No ha de sorprendre gaire la postura de Rafanell. Conegut especialista en el llemosinisme (fou la matèria de la seva tesi doctoral), un bon dia canvià d’opinió: ja el 2000 es despenjava amb un article, conjunt amb Rossich, on es proclamava que el llemosinisme no havia estat pas cap error, perquè el català, en efecte, és una forma d’occità, cosa demostrada, sense anar més lluny, pel que deien els llemosinistes (RAFANELL/ROSSICH 2000). L’ampliació d’aquesta tautologia era d’esperar, doncs.

Tampoc no hem de cometre la ingenuïtat de prendre al peu de la lletra l’única afirmació expressa de la lingüicitat del català (p. 25): contextualment fa tota la cara d’ésser una ironia a compte del "veredicte dels savis" que tant sí com no ens imposa "el sedàs de la correcció" (p. 19). Tant més que l’argumentació adjunta (p. 25-26), grotescament emfàtica, sembla ben bé una paròdia de l’anomenada "filologia oficial". Amb una salvetat: podríem interpretar que Rafanell accepta la lingüicitat del català, però donant tal valor ultrarelativista al terme llengua que s’acosta perillosament a la redefinició postmoderna de veritat i de realitat. Hi tornarem més avall.

Entre Espanya i França

En Rafanell tot sembla relatiu; tot, menys Espanya i França, que reben un tractament de fetitxes geografistes (SUREDA 2001) digne de manual. Per a Rafanell la frontera interestatal franco-espanyola és una fatalitat transhistòrica inqüestionable que separa idiosincràsies intrínseques: sistemàticament, tot el que hi ha al nord és "França", habitada per "francesos"; i el que hi ha al sud, "Espanya", habitada per "espanyols". Els catalans del sud de l’Albera són indiscutiblement "espanyols"; els nordcatalans i els occitans, inqüestionablement "francesos". Sistemàticament. Us n’estalvio les citacions, per supèrflues: deixem-ho en passim. Per això mateix la terminologia emprada per a designar tot allò referent al país propi i a la seva gent no pot ser més obtusament estatista ni més cruament alienada. Per descomptat, no es tracta d’estultícia, sinó d’una opció conscient aplicada amb tota sistematicitat. Deu ser que els estats enemics (que Rafanell quintaessencialitza en "Espanya" i "França", per aquest ordre) són veritats acadèmiques contrastades, mentre que nosaltres (Països Catalans, Catalunya Nord...) som de la propagande, o sigui, mandangues; i no hi ha enemic. I és que, com analitzarem més avall, Rafanell aplica una teoria de la qüestió nacional d’allò més estupenda: només són nacions els estats constituïts, de manera que els ciutadans d’un mateix Estat són compatriotes, independentment de llurs llengües; en canvi, els parlants d’una mateixa llengua són estrangers entre si quan pertanyen a estats diferents. Una guia epistemològicament infal·lible: garanteix resultats patafísics. I els resultats hi són.

Així, rarament hi apareix Països Catalans, i quan hi apareix, és en minúscules; ús ja tradicional en l’autor, per al qual només hi ha paràfrasi, ací, i encara discutible; quan n’és molt, de discutible, s’activen les cometes iròniques; fins i tot arribem a diluir-nos en un "llevant peninsular" (p. 161). Esporàdicament hi surt "la Catalunya del nord" (com a paràfrasi, i de cap manera com a corònim), però l’habitual és que Catalunya Nord hi sigui "la Catalunya francesa" i, més sovint, per increïble que sembli a aquestes alçades, "el Rosselló". Els vallespirencs, qui ho havia de dir, són "rossellonesos", a més, és clar, de "francesos". Fins i tot els fenolledencs són "rossellonesos", per la santa raó que estan inclosos administrativament al Departament dels Pirineus Orientals (p. 567). I tots plegats són "gavatxos". Perquè Rafanell té el mal gust de rescatar aquest epítet xenòfob tronat, el qual aplica indistintament a francesos, occitans i nordcatalans i tot. En un paral·lel exacte, el Principat no és mai el Principat, sinó "Catalunya" per excel·lència, o "la Catalunya espanyola"; el País Valencià esporàdicament apareix en minúscules, com a paràfrasi, però per norma és sempre "València" (precisió i matís per davant, sí senyor); per descomptat, no hi ha més illes que "les Balears"; hi ha una "Cerdanya espanyola" vora la "Cerdanya francesa"; hi ha una espanyolitat valenciana que no vulguis saber; la Franja de Ponent és "la zona ‘catalana’ de l’Aragó" (p. 1260), amb cometes qüestionant la realitat lingüístico-nacional i amb rodones que desconnoten el fetitxe geografista; només els principatins poden ser designats "catalans", i per això quan l’adjectiu s’hi empra en sentit nacional (pancatalà) va sistemàticament entre cometes; emperò, de tant en tant els "rossellonesos" també són "catalans", qui sap si per lapsus. També per tot això el pancatalanisme, qui havia de dir-ho, és una forma de "hispanisme", sempre segons Rafanell. I és que Espanya és molta Espanya. I França, més.

Tot plegat ens remet al subtítol, que no és gens innocent, per descomptat: "la llengua dels catalans", la llengua que és pròpia dels catalans, no té per què ésser la llengua específicament, privativament, catalana; pot ésser perfectament l’occità; de la mateixa manera hom ha parlat de "la llengua dels valencians" (Sanchis Guarner), de "la llengua dels menorquins" (Salord) i de "la llengua dels mallorquins" (Massot) sense suggerir altra cosa que la catalanitat lingüística de les comunitats respectives. Ara: "la llengua dels catalans, entre Espanya i França"; darrere la coma hi ha l’aspecte decisiu. En una fixació rafanelliana obsessiva, la presumpta "espanyolitat" dels uns i la presumpta "francesitat" dels altres sobredetermina inapel·lablement la impossibilitat de cap projecte nacional alternatiu, conjunt o no. No és pas que Rafanell remarqui el paper de l’Estat en allò que nosaltres –però no ell-- anomenem l’alienació nacional: és que sembla subjaure-hi una fatalitat de tragèdia grega.

No: a diferència del professor Solà, nosaltres no parlaríem exactament de "lucidesa", davant tot això.

Bon cop de falç, o com massacrar el separatismo catalanista

Les tècniques de "demostració" de Rafanell tenen aspectes xocants. Per exemple, hi apareixen relativament pocs testimonis que contradiguin la tesi catalanoccitanista, i els que hi apareixen són desqualificats automàticament com a oportunistes, falsaris, hipòcrites, obtusos, etc.: "Potser ell ho ignorava, però era així. El catalanisme en què militava (...) no permetia sentir ni pensar altra cosa" (p. 157). O bé: "L’idioma innominat d’’au-delà des Pyrénées’ (...) no era català. No ho podia ser. Un nacionalista, de més a més, no podia fer que ho fos" (p. 580). O bé, si un català no entén el que es parla a Occitània, ha d’ésser necessàriament perquè sentia parlar el francès urbà i no se n’adonava (p. 391): un català mitjanament culte no reconeix el francès quan el sent! En canvi, els catalanoccitanistes sempre són espontàniament sincers i tenen tota la raó desinteressadament (en tal cas "no l’influïa pas ni el judici dels erudits ni el pes de la tradició escrita", p. 74-75, en tal altre "la identitat a què es referia l’havia treta de la vida més que no pas dels llibres", p. 505), encara que confonguin l’occità amb el francès (p. 391), travessin Poitiers creient-la occitanòfona (p. 428), trobin el gascó (el gascó!) més comprensible que el ribagorçà (p. 710 i 712) o encabeixin l’arpità o el padànic al si de l’occità (p. 196-198, 280, 543, 1030, 1378).

En efecte, Rafanell enfoca agressivament els defensors de la lingüicitat catalana i del pancatalanisme (el "catalanisme autolegitimador", p. 596) amb la llum més desfavorable, en paladeja els fracassos i mira de ridiculitzar-ne els paladins, incloent-hi el gruix de la intel·lectualitat nacional de l’època. 3 Si volia "matar el pare", se n`ha sortit amb escreix; qui resta incòlume és el Big Brother, que se’n farà un panxó, probablement.

El sectarisme de Rafanell, ho acabem de veure, i ho vèiem més amunt (Ballot, Bofarull, Oliver, Aguiló, València Nova, Barberà...), és ben palès. Així, el "valencianisme" per excel·lència és representat pel ratpenatisme, per qualsevol mena de protoblaverisme o per blaveros actuals de la branca pseudoil·lustrada tan notoris com l’atrabiliari Carles Recio i el megalòman Lluís Fornés, els quals Rafanell cita ara i adés, en general prenent-los seriosament, de la mateixa manera que confia en el testimoni de tot un Xavier Casp (p. 1203), àlies solvència contrastada; ben lluny de la prevenció extrema que li provoquen un Jordi Rubió, un Miquel Duran de València o un Rovira i Virgili. En canvi, el valencianisme pròpiament dit, el majoritari, progressista i pancatalanista, és considerat anòmal (per exemple, p. 386) i, en el millor dels casos, definit com a "línia paracatalanista" (p. 1126) o "grup filocatalanista" (p. 1205); en el pitjor, s’insinua (per exemple, p. 388, 476, 513) que és cosa d’escolans d’amén, o sigui, d’estómacs agraïts al servei de la, diguem-ho amb propietat, plutocracia barcelonesa. Cal que sigui així perquè la catalanitat dels valencians esdevingui una "invenció" fusteriana, com dicta la ideologia oficial del règim (o sigui: del poder).

Més sectarisme: amb tota la raó, Rafanell veu divagacions metafísiques en l’obtusa teoria d’una nació catalana preexistent a la romanització en forma de "etnos ibèrica", en què abunden, cadascun a la seva manera, Prat de la Riba (p. 161), Carreras Candi (p. 339) i els Quaderns de l’exili (p. 1355-1356); però considera que potser té base científica (!?) si es refereix al conjunt catalano-occità (p. 163).

Rafanell ressalta –correctament— el paper de Carbonell i Gener en el panoccitanisme dels anys vint i trenta; però, tot i que acostuma a resseguir l’evolució posterior dels implicats, obvia les declaracions d’un Carbonell ja ancià en el sentit que el seu objectiu en tot allò havia estat manipular Occitània en benefici dels interessos nacionals de Catalunya (PI 1977); declaracions que qüestionen sensiblement la sinceritat panoccitanista de Carbonell i que, essent molt tardanes, hom pot creure’s o no, però que existeixen, no deixen de ser reveladores i són ben accessibles. Prou que fa constar, Rafanell, i amb fonts de segona mà, tènues especulacions sobre si Fabra, cap al 1914!, s’havia plantejat d’adoptar el dígraf occità ch, potser per catalanooccitanisme (p. 443), 4 i si Rovira i Virgili, en el fons del fons, no devia ser catalanoccitanista (p. 1371, 1376).

El jesuïta Josep Calveras és exalçat com a "inconformista i atrevit" precisament per antinormista enfrontat a l’IEC (p. 1018): l’antinormisme està de moda, darrerament, 5 i més a la Universitat de Girona. 6 Així mateix, Rafanell dóna plena credibilitat (p. 498) al discutibilíssim pamflet rebentista de Martínez Fiol (MARTÍNEZ 1991) sobre (contra) els Voluntaris Catalans, l’hostilitat manifesta del qual contribueix a "desconstruir" un altre "mite" patriòtic català.

La cobertura i la interpretació de determinats personatges és prou discutible. Un exemple: Alfons Miàs, certament relacionat amb el panoccitanisme, era, sobretot, un patriota (pan)català, i, precisament, l’impulsor del grup Nostra Terra, primer embrió de nacionalisme català al Nord, i de la revista homònima d’on sorgiria el nou corònim Catalunya del Nord, en rebuig explícit dels capciosos "Catalunya Francesa" i "Rosselló". Doncs bé: Rafanell té la presència d’ànim de definir-lo com a "rossellonista" (p. 1213, 1312). Més: tot i constatar que "no li coneixem" cap text que afirmi l’occitanitat del català (p. 1213), fa una lectura forçada dels textos que cita (p. 1312), de manera que la "germanor" entre "llengua catalana" i "llengua d’Oc" de què parla Miàs es transforma en afirmació d’occitanitat catalana.

En efecte, no hi manquen les interpretacions confuses, arbitràries o directament estrafolàries d’algun que altre text. Per exemple, d’un editorial de La Veu inequívocament pancatalanista, Rafanell conclou, potser per l’exquisida absència de referències occitanes: "En definitiva, aquella era la Catalunya possible, perquè era la Catalunya provincial" (p. 337). Ben bé com Fornés (FORNÉS 2004, 486-488), Rafanell juga amb Calaforra per tal de fer dir a Meyer-Lübke més o menys el que li dóna la gana (p. 642-644).

Tampoc no hi manquen les incongruències de diversa mena. Per exemple, el Pertús hi és sempre "el Portús", i, per a més inri, la primera vegada ho és tot just a continuació d’enunciar-ne correctament l’ètim pertusus (p. 60). Rafanell retreu a Griera que insistís a parlar de "literatura provençal" en comptes d’occitana, quan ell, en la mateixa oració, acaba d’anomenar-la ni més ni menys que "sud-francesa" (p. 1268). Constata que "[l]a proposta de Bonnafous [la primera resurrecció de Septimània, lectors del Nord] esborra del mapa Catalunya, la Catalunya del nord dels Pirineus" (p. 548), però nosaltres constatem això mateix en el "Rosselló" capciós habitual en Rafanell; com constatem que en Rafanell els Pirineus tan aviat acaben a les Corberes com a les Alberes, segons convingui. En el context de la Primera Guerra Mundial, pretén emprar "la causa centreuropea" (p. 533) com a equivalent de ‘la causa dels Imperis Centrals’, quan aquella paràfrasi pot suggerir perfectament (o preferentment) ‘la causa de les nacions oprimides centreuropees’.

I de valoracions tendencioses o discutibles, no en parlem. Un exemple de les primeres: l’alegre definició del hitlerisme com a "nacionalisme ètnic" (p. 1117). I un de les segones: "A la França de 1917 hauria estat frívol posar-se a parlar d’occitanisme i de llengua occitana" (p. 512). Frívol? Potser és més probable que ho haguessin considerat haute trahison à la Patrie. Anotem-ho a benefici d’inventari: per a Rafanell resulta raonable que hom aparqués la causa nacional occitana en nom de l’interès suprem d’un imperialisme francès en plena carnisseria amb l’imperialisme alemany. Remarquem, encara, que la interpretació rafanelliana de l’imperialisme pratià és extremament simplista (p. 145). I que, en el marc de la gran crisi de 1934, Rafanell parla de "les suposades malifetes de la ‘caverna lliguera’" (p. 1181). Així mateix: suposades.

Més d’una volta l’argumentació es basa en un formalisme nominalista extrem. Segons Rafanell, Josep Termes no té raó en veure en Nostra Parla --com tothom-- "l’avançada en la difusió de l’àrea cultural comuna, de la difusió de la idea de ‘Països Catalans’" i segurament "la primera [organització] que s’estructura en aquest nivell"; no hi té raó perquè en el nom de l’organització no hi figuraven els termes Països Catalans ni català ni llengua catalana (p. 485). Si hi aplicàvem la mateixa regla de tres jesuítica, l’Instituto Cervantes no té res a veure amb la llengua espanyola, ni Acción Cultural Miguel de Cervantes amb el colonialisme espanyolista.

El capítol de distorsions no és pas buit. En referència a 1882, Rafanell parla de "la Itàlia garibaldina i antivaticanista" (p. 117), cosa que, ben explícitament, no era pas l’Estat monàrquic, liberalconservador i clericaloide dels Savoia, per més questione romana que hi posem. N’hi ha de més greus, però. El tractament rafanellià del règim de Vichèi no deixa de sorprendre: s’assembla més a la llegenda rosa que en feia una pobra víctima dels boches, un "mal menor", que no a la realitat històrica, prou desvetllada en les darreres dècades, d’un règim ultradretà endogen que féu tot el que féu per iniciativa pròpia: que si "amb la moral de la gent per terra, l’Estat francès no pot oposar sinó la seva impotència" (p. 1305); que si "[l]a política de Vichy [sic] (...) amb prou feines és política" (p. 1305-1306); que si és "un cos lligat de mans i peus" (p. 1320)...

Ben lluny del que afirma Solà, aquesta no és pas cap "història mil·limetrada de les idees sobre la identitat de la llengua (i la cultura, i la pàtria) dels catalanoparlants": el gruix d’aquesta història resta apartat per irrellevant, mentre un seu aspecte perifèric, el confusionisme catalanoccitanista, ocupa el centre de l’escena amb tendència a apropiar-se-la en exclusiva. Així, la llum deformant de Rafanell provoca efectes distorsionadors de la realitat de l’època: provoca la impressió, falsa, que l’occitanisme fos el centre d’interès obsessiu dels catalans conscients; però, sobretot, provoca la impressió, més falsa encara, que l’autocentrament català, en general, i el pancatalanisme, en particular, en fossin un subproducte boirós, esfilagarsat i, sobretot, recentíssim.

A diferència del professor Solà, no estem gaire segurs que aquest llibre sigui cap "monument d’erudició". Ens sembla, més aviat, una gran acumulació de dades summament útils que haurem de tractar amb més equanimitat que el recopilador.

Desconstrucció, o Las torvas mentiras del catalanismo

Naturalment, Rafanell és molt lluny de "demostrar" que la lingüicitat del català sigui una "invenció", ni menys encara que la presumpta invenció sigui "recent". Tampoc no ens explica gaire com es produeix el pretès "canvi", suposadament tan radical i sobtat. Semblaria que en la seva prehistòria hi ha allò que al present web hem anomenat "ruptura pel cim" (SUREDA 2003) i que Rafanell, significativament, denomina "separació per poders" (part segona del llibre): on nosaltres constatem la ruptura entre les cúpules catalanista i felibre, Rafanell denuncia una segregació lingüística imposada pel poder. Emperò, i si no l’interpreto malament, per a Rafanell la data fundacional del català com a llengua diferent de l’occità és l’octubre de 1906, o sigui, la "invenció" es produeix mitjançant el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana.

En canvi, Rafanell sí que identifica El Culpable: el nacional-segregacionisme pancatalanoide (terme encunyat per nosaltres, que consti, tot sintetitzant els vituperis de Rafanell). La gràcia és que, posats a concretar, d’antuvi només n’identifica tres de clars, de nacional-segregacionistes pancatalanoides: el lingüista Antoni Rubió i Lluch i els avencistes Jaume Massó i Torrents i Joaquim Cases-Carbó. Ben pocs per a fer tant de soroll; ara: pitjors que la GPU, escolti’m. Veureu: tot i que el Congrés és convocat i presidit per un catalanoccitanista tan notori com mossèn Alcover, i malgrat que, seguint la lògica rafanelliana, la pràctica totalitat dels congressistes havia d’ésser catalanoccitanista necessàriament, resulta que les actes del Congrés tracten el català com a llengua i n’ignoren tota supeditació a l’occità, sense que hi piuli ningú, ni tan sols cap dels alemanys o dels francesos. Per què? Perquè segurament els tenebrosos nacional-segregacionistes pancatalanoides, infiltrats en l’organització, ja se n’havien ocupat prou: mentides, tergiversacions, manipulacions, pressions, ocultació o destrucció de proves... Rafanell no ho afirma, és clar; ho suggereix (p. 334, 338). És clar que no pot provar-ho: ens l’hem de creure. Al capdavall, si no hi ha proves de feina bruta, això tot sol ja deu demostrar que Els Culpables les feren desaparèixer, no?

Del 1907 endavant, aquesta feina bruta anirà a càrrec, essencialment, de l’IEC, amb idèntiques manipulacions idènticament suggerides i idènticament indemostrables (p. 358, 417, 508). Un IEC, val a dir-ho, que no hi apareix pas com a acadèmia nacional de ciències, com la institució nacional per excel·lència, com l’alçaprem de la reconstrucció nacional, sinó com una secta catalanoide més, bé que recolzada en la immerescuda prepotència, en l’arrogància del poder. Amb franquesa: altre gall hauria cantat en aquest país si l’IEC hagués tingut una centèsima part del poder que li atribueix Rafanell amb tanta alegria.

Arribats en aquest punt, demanem-nos: ¿què ha motivat els nacional-segregacionistes pancatalanoides a cometre la presumpta "segregació" semiconsumada? Potser un excés de zel comarcal combinat de ruqueria aïllacionista? Més o menys, segons Rafanell, mentre quedi clar que la ruqueria era expressament "antifrancesa". En efecte, sembla que, d’una banda, hi és decisiu el misteriós "hispanisme" dels catalans sud-alberencs, tan misteriós que el comparteixen els nordcatalans. D’altra banda, "és que ningú se sol avenir a fer passar la seva llengua per un dialecte apendicular"; "tothom té clar que un dialecte, pel sol fet de ser tractat com a tal, constitueix un apèndix: un apèndix extirpable" (p. 1393).

Lògicament, Rafanell narra el panoccitanisme dels anys vint i trenta com si fos la contraofensiva de la veritat veritable: una revolta contra les brutícies del nacional-segregacionisme pancatalanoide. Aquest respon histèricament amb el Manifest de 1934, que intenta cloure la història i deixar tot, diguem-ne, atado y bien atado.

El tractament rafanellià del Manifest de 1934 és furibund; objectivament, Rafanell hi aplana el camí al mite inventat per Lluís el Sifoner (FORNÉS 2004, passim), segons el qual mite és el Manifest de 1934, qualificat directament de "secessionista", el que "inventa" ex-nihilo tant la lingüicitat del català com la catalanitat del valencià. 7 De fet, l’únic punt essencial que distingeix Rafanell de Lluís el Sifoner (ultra un tipus diferent d’incongruència) és el respecte rafanellià envers la unitat interna del català (mentre que el Sifoner no accepta ni l’origen principatí dels repobladors). Respecte bon punt retòric, des del moment que Rafanell milita explícitament contra el nom unitari de la llengua i contra tot projecte de futur nacional unitari.

En tot cas, com dèiem, el tractament rafanellià del Manifest de 1934 és un autèntic tour de force de la desqualificació: "oportunista i insincer" (p. 1376), "pretén ser una declaració de principis" (p. 1139), però respon a una lògica conspirativa de ramificacions tenebroses (p. 1120-1122, 1139) i presenta analogies de fons amb elucubracions hispanofeixistes del Griera posterior (p. 1276-1277); és el "veredicte dels savis" (p. 19) proclamat "des de l’arrogància científica" (p. 18); "més que el producte d’un consens nacional, l’obra d’un grup determinat" (p. 1173); una "calculada temptativa de desmuntatge de tota una gran seqüència intel·lectual" (p. 1141); "l’escenificació d’un canvi en la història de la consciència lingüística dels catalans" (p. 1141), per descomptat uniformement occitana fins llavors. Com que els signataris sabien la veritat (la veritat segons sant Rafanell), "això fa més greu la manipulació a què ells van sotmetre l’opinió pública catalana" (p. 1158). "El mite d’un Meyer-Lübke pontífex màxim de la separació de català i ‘provençal’ es gesta aquí" (p. 1152). "¿Que la separació entre català i ‘provençal’ és superior a la de castellà i portuguès? Un cop dit, el lector de diaris i revistes s’ho havia de creure, això" (p. 1153). "És un fet que l’endemà mateix del 6 de maig [publicació del Manifest] s’imposa una fèrria autocensura" (p. 1177), tot i que el panoccitanisme encara surarà "a desgrat de la immediata excomunió que suposava la desobediència d’una prescripció tan ferma" (p. 1172).

"Llavors, i només llavors, es funda l’imaginari d’uns ‘Països Catalans’ (així, escrit amb majúscules) emancipats de la cosa, de la nosa occitana" (p. 1185-1186). Així, de tot aquell "imaginari" nacional-segregacionista pancatalanoide anterior, què en fem? Per no parlar de tot aquell que no ha eixit a la foto rafanelliana... 8

Fora del Principat, "les instruccions que venien de Barcelona també van fer efecte" (p. 1207): Moll, per exemple, hi sembla un delator de purga moscovita (p. 1119), a més de deslleial amb el seu mestre Alcover (p. 1201). De tanta submissió s’exceptuarien "els valencians", que, se suposa, resisteixen heroicament (p. 1201-1207) "parlant en uns termes que ja estaven absolutament proscrits a Catalunya [Principat]" (p. 1203): parlant-hi poc, però, i sempre des de la dreta patrícia, i més a Occitània que no al País Valencià, on el Manifest "passa pràcticament inadvertit" (p. 1201), mentre l’únic lingüista de la regió (el jove Sanchis Guarner) és sabut que milita precisament al bàndol "paracatalanista" (p. 1125-1126), i essent així que unes pàgines enrere hom ha referit "l’escàs predicament que en aquella banda del mapa hi tenia el pancatalanisme, i el més escàs, encara, que hi tenia el panoccitanisme organitzat" (p. 1203, v.t. p. 1130); en què quedem? El que no diu Rafanell és que, malauradament, el valencianisme mateix, privatiu o no, tampoc no hi arrossegava grans multituds: recursos com aquest permeten suggerir insidiosament que "els valencians" (todos juntos en unión) refusaven el pancatalanisme a causa d’un fort sentiment nacional privativament valencià, quan el motiu real era la forta alienació nacional espanyolista.

"No es pot dir que Batista i Roca no portés la lliçó ben apresa" (p. 1260) quan, en plena guerra del 36, es proclama independentista "dels països catalans": per a Rafanell, fins i tot en les condicions dantesques del 36, ser independentista de tota la nació catalana, com sempre havia estat Batista i Roca, era sotmetre’s al diktat arrogant dels savis autoinvestits, àlies IEC.

El 1947 els joves de la revista clandestina Antologia hi ressusciten la parafernàlia panoccitanista i Ramon Aramon els ho recrimina fulminantment en nom d`un IEC catacumbal. Rafanell ja entén, si fa no fa, que aquells joves reproduïen el que havien mamat en els anys de formació; però no podia ser que s’equivoquessin, ni que Aramon cregués el que deia, ni, menys encara, que tingués raó; i encara que n’hagués tingut "no era qui per [a] limitar la llibertat d’expressió" (p. 1360). En plena negra nit franquista, l’IEC "no era qui" per a impedir el confusionisme entorn de la llengua. "Poc que es publicava en català, i el que es publicava era incorrecte" (ibídem). No, home, no: guiats per un instint infal·lible, els joves d’Antologia en sabien més que el secretari general de l’IEC.

Sempre amb aquell dring irònic d’olímpica superioritat, Rafanell clou el llibre com l’engega: acusant l’IEC de censura i distorsió (p. 1415). Quan el 1954 surt per fi la segona edició del diccionari Fabra, la primera de permesa sota l’hispanofranquisme, l’article "oc" ha estat depurat de tota referència occitana, de manera que oc només significa ja "Mascle de l’oca". El diccionari normatiu, conclou Rafanell, imitava ara les brometes xarones de la vella comèdia populista (cf. p. 445-447). D’una banda, Rafanell opta per suprimir el context: la censura franquista (no pas l’IEC) havia retocat el diccionari minuciosament, amb mutilacions i retocs greus en tot d’articles políticament sensibles com "català", "nacionalista", "independent", "burgès", "opressor", "afusellar", etc., etc. (SEBARRA 1998, 253-255). D’altra banda, fins i tot en aquelles circumstàncies l’IEC s’havia esforçat a millorar l’obra; i ¿no és lingüísticament més coherent, en català general, definir l’occità a l’article "occità" que no a l’article "oc"?

 

Cançó de croada, o desconstrucció de la desconstrucció

A què treu cap aquesta croada rafanelliana contra l’existència mateixa de la llengua i la nació catalanes en si? Ingènuament podríem pensar que Rafanell creu haver descobert l’occitanitat del català i que, conseqüentment, percep el (pan)catalanisme com a blaverisme i defensa que l’autèntic projecte nacional dels catalans ha d’ésser una Gran Occitània que els inclogui. Seria una proposta desorientada, però almenys seria clara i coherent. Emperò, Rafanell no va pas per aquí. Per dos motius, almenys.

Primer: per a pensar això, cal partir de la idea que la nació es legitima per la comunitat de llengua, de manera que, si el català és una forma d’occità, Catalunya és un sector de la nació occitana. Però resulta que Rafanell, que és molt progressista, però que molt, percep un tuf de tèrbol reaccionarisme en aquesta mena d’argumentacions, presumptament simplistes (p. 1145, per exemple). No; Rafanell, com a bon creacionista nacional, opina tot el contrari: "Ho dic com ho penso: els països ‘occitans’ constitueixen una fantasia tan impossible com els països ‘catalans’. O, si es vol, tan possible. La seva viabilitat no depenia de la fe que un hi diposités. La diferència residia simplement en el fet que uns països es trobaven a l’’estranger’, i els altres no" (p. 235). Observeu que la lingüística no hi pinta res, ací; ja hem vist que "[e]ra la frontera política, i no pas la frontera lingüística, la que impedia d’arrel la unitat de la hipotètica llengua catalano-occitana" (p. 288). I, per cert: a quina banda de l’"estranger" para(va) Catalunya Nord? El passatge citat se suscita precisament per aquesta qüestió: a la mateixa pàgina, Rafanell acaba d’ironitzar a compte de Joan Fuster retraient-li l’ús de "tòpics" anàlegs als de l’estatisme i recriminant-lo per ironitzar a compte del transpirineisme joanmaragallià, quan, sempre segons Rafanell, si era inviable el catalanoccitanisme, en la mateixa mesura "[ja] en temps del Maragall adult tampoc no hi havia res a fer, pel cantó del Rosselló francès" (p. 255). 9 Rafanell ha estat més explícit encara en declaracions a la premsa: "Crec que és una il·lusió confondre el mapa lingüístic amb una realitat extralingüística" (Avui, 15 febrer 2007); d’on la periodista col·legeix, correctament, que per a l’autor "la idea político-cultural dels Països Catalans també té molt de somni utòpic".

Segon: per a pensar que Catalunya és part integrant de la nació occitana a causa de la presumpta comunitat de llengua, cal partir de la idea que, efectivament, existeixen llengües, en general, i, en particular, que existeix una llengua occitana de la qual forma part el català. Però resulta que Rafanell comparteix notòriament l’ultrarelativisme lingüístic del seu maître à penser Josep M. Nadal i Farreras (NADAL 1992), ex-cappare de la Universitat de Girona, per al qual no hi ha entitats linguoides reals més enllà de les parles locals o subcomarcals, mentre que les "llengües" són invencions identitàries de sengles nacionalismes (d’ací salteu al sector "creacionisme nacional": els nacionalismes creen, inventen, les nacions). En mots de Rafanell: "També el coneixement dels fets lingüístics és, a tot arreu, tributari de la interpretació que s’hi dóna. (...) La demarcació de les llengües com a tals no es pot explicar al marge d’aquesta perquisició interessada" (p. 438-439). És en aquest sentit concret, i només en aquest, que Rafanell (potser) accepta el català com a "llengua", si per "llengua" entenem convenció col·lectiva de caire "identitari" desvinculada de tota constatació científica externa a la ment d’aquells que creuen que allò que parlen és una "llengua". Dit altrament: si les llengües no són realitats objectivament existents, llavors (en sentit ultrarelativista, o en el sentit postmodern de realitat) "és" llengua allò que diguin uns quants senyors o allò que proclami un decret imperialisto-etnocida qualsevol (SUREDA 2006b) per això és tan opcionalment possible (o tan opcionalment "cert") que el català sigui una llengua com que sigui un dialecte occità. Encara: si tot plegat és tan relatiu, ¿per què tanta insistència a "demostrar" la presumpta occitanitat del català? Permeteu-me una postil·la: com que la "separació" del català envers l’occità fóra cosa recent (entre els segles XIII a XV, a triar) o molt recent (segles XIX-XX), resultaria que, en efecte, hi deu haver llengües romàniques derivades del llatí, i llengües postromàniques derivades de llengües romàniques, amb català i occità (derivats de l’"occità antic") fent companyia a gallec i portuguès (derivats de l’"antic galaicoportuguès"). Segurament Rafanell deu ser dels que creuen que ja no existeix el serbocroat...

Si la croada de Rafanell no respon a cap proposta neopanoccitanista, ¿obeeix, doncs, a una probitat científica que, en nom de la realitat objectiva, emmena Rafanell a desconstruir les fal·làcies imposades per l’imaginari nacional-segregacionista pancatalanoide? Home: fa de mal defensar l’asèpsia científica d’un historiador de la llengua que combrega amb el creacionisme nacional i amb l’ultrarelativisme lingüístic; d’un científic social que denuncia "els límits de la ‘raó científica’, (...) les seves bases aparentment tan sòlides i (...) els seus mecanismes d’imposició" (p. 19-20), atès que "el coneixement dels fets és sempre tributari de la interpretació que se n’acaba fent" (p. 439); que cita amb aprovació, o amb valor d’autoritats, lluminàries à la page com l’ultraliberal i --no pas casualment-- antic col·laborador de la CIA (SAUNDERS 2001, 137, 533-540, per exemple) Isaiah Berlin (p. 85), el creacionista nacional Ernest Gellner (per exemple, p. 1075-1076) i el postmodern Élie Kedourie (p. 159); que considera el també ultraliberal Bernard-Henri Lévy com algú amb qui es pot debatre què és la intel·lectualitat (p. 1300); que posa l’ultrafrancesisme fatxa de Renan com a model de la lingüicitat del català en darrera instància (p. 471, 1153, per exemple); que lloa "el gran Eugen Weber" (p. 268), sí, el de comunisme i feixisme com a frères ennemis i la necessària distinció entre totalitarisme i autoritarisme; que, no podia ser altrament, s’apunta a la moda acadèmica pijoprogre de tractar el marxisme com un gos mort; 10 en definitiva, d’un intel·lectual acadèmic català que no sembla tenir altra feina que fulminar flamíger la causa nacional dels oprimits, començant per la del seu poble i continuant per la dels cosins germans d’Occitània, tots plegats bona colla d’il·lusos.

De fet, tot el llibre de Rafanell es pot llegir com una metàfora postmoderna entorn d’una única realitat, expressada des del títol amb polisèmia (o ambigüitat) més o menys irònica. La realitat és EspanyaFrança; la metàfora, la "il·lusió" occitana, o catalana. Il·lusió en el sentit de gran desig, d’objectiu suprem; i il·lusió en el sentit d’impressió falsa, de somni irrealitzable. Tornem-hi: fora d’EspanyaFrança, tot es relatiu, i per això és relativa la llengua i la nació catalanoccitana; però tan sols, i sobretot, en la mesura que és relativa la llengua i la nació catalana. Il·lusòria, és a dir, producte d’un imaginari identitari. Il·lusòria, és a dir, irrealitzable.

Si tot plegat és tan relatiu, o tan il·lusori, ¿per què tanta insistència a "demostrar" la presumpta occitanitat del català? És a dir: ¿per què tanta insistència a problematitzar la lingüicitat del català, a aquestes alçades? No: ni neopanoccitanisme lingüístico-polític, ni asèpsia científica. Objectivament, el llibre de Rafanell és, sobretot, un intent de deslegitimar tota concepció nacional de Catalunya; dit altrament, un intent de negar la realitat de Catalunya com a nació basada en la comunitat de llengua (privativa), estesa de Salses a Guardamar i intrínsecament dotada de drets inherents.

En efecte: rafanellianament, el català no és una llengua (o ho és en un sentit residual i prescindible), i, a més, el nom històric de català no és aplicable a tot el conjunt català, a banda que almenys "els valencians", del primer a l’últim, hi són intrínsecament al·lèrgics; per tant, el projecte nacional de Països Catalans és una contrautopia condemnada al fracàs per manca de base. Quina alternativa hi resta, doncs? ¿Reconvertir el projecte nacional català en projecte nacionalitari neopanoccitanista? No, ve a dir-nos Rafanell, perquè Occitània està acabada, francesitzada fins a les celles (les Valadas Occitanas no les té en compte, i la Vall d’Aran així-així), i de tota manera, i sobretot, el Nord (Occitània) és França, i el sud (Catalunya), Espanya, amb Catalunya Nord basculant pel mig en pla mutant. Bé. Si el neopanoccitanisme "ja" no és viable, ¿per què no "retraure’s" cap al pancatalanisme i almenys salvar els mobles? Doncs no, que ara s’activa la deslegitimació inicial, perquè no hi ha llengua catalana, ni etnònim unitari, etc. Llavors? Llavors no res.

Estilisme

Diu el professor Solà que el llibre de Rafanell està tan ben escrit, i que és fusterià. Home: de fusterià, allò que se’n diu fusterià, no ben bé. És clar que Solà es refereix a l’estil. I de voluntat estilística, de voluntat d’escriure bé, ja n’hi ha, en Rafanell; segurament més que en la majoria dels assagistes actuals. Fins i tot cau en la pedanteria d’emprar variants lèxiques inhabituals, o discutibles, sense argumentar-les: "patès" per patuès, "Mègic" per Mèxic, "Felibratge" per Felibritge "segons una certa tradició catalana" (p. 68) que contrasta amb la majoritària, i també amb l’original occità. El problema és que això grinyola lamentablement vora una munió d’imprecisions terminològiques, inadequacions de registre, formes suspectes, automatismes hispanomediàtics (com ara "tema" per qüestió, "creïble" per versemblant, "reinstaurar" per restaurar), tevetressismes i, fins i tot, castellanismes crus (lèxics, semàntics, sintàctics), amb algun que altre gal·licisme també cru, potser per a equilibrar, més algun anglicisme d’una gratuïtat astoradora. Exemples variats i no exhaustius: "noms de lloc" per topònims (p. 23, etc.); "ningú altre" per cap altre (p. 56, etc.); "armada" per exèrcit (p. 62), fora que Rafanell pensi l’Armée napoleònica com a força bàsicament naval; "terracota" per terra cuita (p. 63); "tom" per volum (p. 65, 280, etc.); "mapar" per cartografiar i per mapificar (sistemàticament); "entre 1846-1847" per entre 1846 i 1847 (p. 68); "quadro" i "motllo" per quadre i motlle (sistemàticament, en totes les accepcions i en tots els contextos: molt elegant, sí senyor); "seguir" on caldria continuar (p. 75, 628, etc.); "un sever cop" (cf. esp. un severo golpe, p. 77); "res més que això" (cf. esp. nada más que eso, p. 79, etc.); "inclús" (p. 81, etc.); "carlista" per carlí (p. 97, etc.); "don" amb personatges catalans com Pere Coromines, Joan Maragall i Joan Alcover, qui sap si estrafent l’ús irònic que n`havia fet Fuster, però sense la llicència que li donava una seguretat lingüística extrema; "recàmera" (d’arma de foc) per recambra (p. 117); "fatxada" per façana (p. 323), que no per ‘feixistada’; "ensenyança" per ensenyament (p. 125); "transliterar" per traduir (p. 144: és un símil literari desafortunat?); "làmpada" per llum elèctric (p. 157); "au fènix" (cf. esp. ave fénix) per fènix (p. 164); "no importa quin" i "no importa quina" per qualsevol (p. 170, 490); "anexió" per annexió (p. 175) i "anexionisme" per annexionisme (p. 177); "encapçalament" (de revista!) per capçalera (p. 185); "bella època" per Belle Époque (p. 188); "octavilles" per fulls volanders (p. 351); "per suposat" (cf. esp. por supuesto) en comptes de per descomptat (p. 472); "àlibi" (p. 536); "res" per no res (p. 557); un article editorial de diari tractat en femení, com si fos una companyia d’edició (p. 689); "còpies" per exemplars (p. 1023); "plànol" per mapa (p. 1024); "lorens" per lorenesos (p. 1305); "Bâle" per Basilea (p. 1378)... D’altra banda, ja té gràcia que el lèxic de Rafanell opti sovint per solucions iberoromàniques allà on el català té un doblet gal·loromànic viu, sovint més genuí o més antic, que, irònicament, coincideix amb la solució occitana.

És clar que tot això pot ser "estilisme"; un cert tipus d’estilisme. O "rebel·lia contra la imposició del veredicte dels savis".

Ajudar a ben morir

August Rafanell és un notable especialista en història del català modern i en història cultural de la Catalunya moderna. Com la resta del "grup de Girona", ha provat de desvetllar la consciència lingüística del nostre poble enfront aqueix cofoisme oficial manifestament letal (PRATS 1990). Com algun altre membre de l’escola gironina, ha volgut compatibilitzar tot plegat amb un ultrarelativisme intrínsecament absurd i contextualment suïcida. Tot resseguint la producció rafanelliana hom pot constatar com hi creix progressivament una dinàmica d’exasperació i deseiximent irònic tenyits de derrotisme i combinats amb incongruències palmàries, com ara una apologia escandalosa del lingüicidi estatista francès, que hauria estat exigit espontàniament per les víctimes mateixes (RAFANELL 1999, 93-94). August Rafanell no té cap voluntat de botifleria; però aquella mena de dinàmica té un caràcter explosiu que mena a pasturar en cledes ben estranyes.

No us avorriré amb un resum de la situació actual del nostre país, política, socioeconòmica o mediambiental, ni de quina és la salut real de la llengua, la cultura i la consciència nacional catalanes: el tenim tots massa present, quin és el moment històric que malvivim. Doncs bé: per a Rafanell, des de la seva pedanteria d’enfant terrible granadet, aquest deu ser el moment històric perfecte per a negar la lingüicitat del català i desprestigiar així la nostra llengua entre els parlants i davant la comunitat internacional; per a mofar-se de la intel·lectualitat catalana dels anys vint i trenta i del seu llegat, tot just el pulmó que ens manté vius en la mesura que va tan i tan balder a la catalunyeta actual; per a deixar ben clar que no existeix pas Catalunya Nord, sinó "el Sud de França" (assabenteu-vos-en, bressoles, arrels i companyia!); que el nom de "català" no es pot aplicar a tota l’ex-llengua (bixca l’AVL!) i "els valencians" (els valencians!) fan santament d’oposar-s’hi (endavant, Zaplanacamps!); que el pancatalanisme, lluny de l’única possibilitat de futur, de la premissa sine quan non, és cosa d’il·lusos arreu (paletada al Fuster dels collons!), d’imperialistes al Principat (no t’arronsis, Sentandreu!, tira-li, Matas!) i de no m’atreveixo a escriure què enjondre (feu-vos fotre, Guia, Cucarella i tutti quanti!, harakiri, Institució Cultural de la Franja de Ponent!, algueristes a galeres!). El moment perfecte, ni més ni menys.

Aquest deu ser l’únic país de totes les europes on sectors notables d’aquella intel·lectualitat que suposadament té com a funció específica l’enaltiment de la llengua i la cultura autòctones es lliuren amb fruïció a desactivar-les tot negant-los el passat i, sobretot, el futur.

Almenys en un punt no estem sols: com Bielarús, aquest país nostre sembla haver-se especialitzat a jugar a perdre. Ben segur que aportacions com la de Rafanell hi ajudaran força. De Salses a Guardamar, de Fraga i el Carxe fins a Maó i l’Alguer, de Catalunya tota, moltes gràcies, Monsieur le Maestro!

Març 2007 

 

Notes

* Ja redactat aquest article descobreixo un dossier de La Vanguardia, més variat, en què un dels autors, Manel Zabala, acusa Rafanell de negar l’occitanitat del català. La vida és així. Ara bé: resulta inquietant palpar com els efectes de la postmodernitat, intrínsecament reaccionaris, són transparents en una nació oprimida; en el camp de la coherència lingüístico-nacional, concretament, hem involucionat d’un segle. És a dir: amb l’especulació nacionalitària novament en caiguda lliure, i sense disciplina intel·lectual, cadascú pot opinar impunement el que li ve a tomb sobre què és la llengua i si limita al nord amb la Sénia o amb el Garona.

1 Amb un agreujant sarcàstic, en aquest cas concret: com Rafanell, és clar, sap, i diu ací mateix (p. 327-328), la Catalònia de la capçalera s’arrossegava de Cases-Carbó i, doncs, era una proposta de corònim nou amb què designar inequívocament la totalitat de la nació catalana, de Salses a Guardamar; és a dir, no equivalia al que Rafanell entén per "Catalunya", sinó al que entenem per Catalunya al present web. No hi fa res, això, per a Rafanell: essent exclusivament (pan)catalana, Catalonia, per això mateix, no pot ésser més que "espanyola".

2 Rafanell no deu computar un concepte com el de fetitxe nominalista (BELLO 1988, 276-277), perquè en comparteix la simptomatologia: com que el "català" tan sols és (i tan sols pot ser) la parla del Principat (i, si un cas, de Catalunya Nord), llavors és evident que el "valencià" no és "català". Vegeu, més avall, l’epígraf "Entre Espanya i França".

3 Comparativament, el Mestre Fabra no en surt malparat del tot, potser perquè hi discorre com a personatge relativament marginal, tot i que freqüent. Exceptuem-ne, per implicació, el linxament de què és objecte el Manifest de 1934. Val a dir que les andanades irrespectuoses contra grans figures científico-culturals del país no es limiten pas als anys vint i trenta: si Rafanell no diu que Badia i Margarit era un pilota de Griera (del Griera falangista), poc n’hi falta (p. 1390-1391).

4 Aquesta és una hipòtesi altament inversemblant, i convé explicitar per què. És improbable que Fabra pensés a adoptar una reforma ortogràfica tan radical amb les normes tot just aprovades (1913) i en curs de socialització; de fet, la reforma ortogràfica real (1917) es limita a afinar criteris. Hauria estat incongruent amb tot el pensament de Fabra reintroduir una grafia sobrevinguda com ch, que havia costat prou de desterrar, i la presència de la qual havia obeït exclusivament a la interferència de l’espanyol, que no de l’occità. Contra el que se’ns diu, un lingüista competent com Fabra difícilment podia optar per atribuir el valor fonètic de xeix al dígraf ch, en català, on aquesta atribució, per motius etimològics i de genuïnitat ortogràfica, hauria estat intrínsecament acientífica (mancada de base argumentable). I si la motivació havia d’ésser catalanoccitanista, ho hauria estat ben poc adoptar la grafia ch no pas amb el valor que té en occità (el de tx catalana), sinó amb el de xeix que té en francès. L’actitud característica de Fabra és tota una altra: Fabra ja havia desestimat la proposta alcoveriana d’adoptar aquest mateix dígraf ch, però en substitució del dígraf qu; en termes abstractament ortogràfics, aquesta solució a la italiana hauria estat ben clara i senzilla; però la innovació era innecessària, mancava de tradició autòctona i hauria estat socialment confusionària (SEGARRA 1985, 304).

5 En efecte, en la darrera dècada els estudis d’història de la normativa semblen tendir a mutar en desautorització del fabrisme i reivindicació de l’antinormisme, segons sembla dotat de valors insospitats: per ací per allà, en treballs d’acadèmics joves o no tant, aquells carques cenaculars que, tot fent el joc al poder (al poder de debò), refusaven la normativa moderna i unitària en nom de l’anarquia tradicionalista i dialectalitzant es transfiguren en "rebels contra la imposició", com si tan il·lustres investigadors universitaris no tinguessin punyetera idea del que és un procés normativitzador, ací i a Samoa i a Finlàndia. Sens dubte, ho han propiciat macrofenòmens com l’influx postmodern, la dictadura lightista (= catanyola) i l’operació avelista. Però, en la meva modesta opinió, hi sura la deriva espanyoloide de bona part de la intel·lectualitat explícitament catalanística; símptoma que, al seu torn, reflecteix la creixent descomposició sociolingüística del país i la degradació de la consciència nacional. Si no, ¿per què hi ha un percentatge tan desproporcionadament elevat d’investigadors autòctons (historiadors, per exemple, i cada cop més lingüistes) que troben tan sospitós tot el que s’ha fet en pro de la reconstrucció nacional, començant per dignificar la llengua que empren i posar-la a punt per a la recerca que fan, tan a punt que els va hispànicament baldera? Això, a Eslovènia no passa; i a França, menys.

6 Narcís Iglésias, també professor de la Universitat de Girona, ha publicat un estudi autoproclamat "revisionista" on s’exalça Calveras a costa de Fabra (IGLÉSIAS 2004). Reveladorament, Iglésias és un d’aquests involucionistes principatins que empren "Rosselló" per a designar Catalunya Nord simulant-hi la naturalitat mateixa (IGLÉSIAS 1998); de passada, s’expressa de tal manera que indueix el miratge d’una absorció francesista dels nordcatalans (ell l’anomena "integració") esdevinguda amb segle i mig d’avançada sobre els fets reals.

7 Puntualitzem-ho, per si algú s’hi desorientava: que el català és una llengua, i no una forma d’occità, s’ha sabut "a voltes", és a dir, segons les èpoques, però, en tot cas, "bastant abans" del Manifest de 1934 (SUREDA 2003). Ara: que el valencià és una forma de català s’ha sabut sempre, és a dir, des del segle XIII. Puntualitzem que el treball de Fornés no és cap conyeta ciclostilada i enganxada amb clips, sinó tota una senyora tesi doctoral de la Universitat de València, elaborada sota la direcció del catedràtic Emili Casanova, ex-fusterià reconvertit en acadèmic de l’AVL, és a dir, en valedor del blaverisme pseudoil·lustrat, com demostra ací un cop més tot prestant la coartada de la respectabilitat científica. Un cop més, tothom pot constatar com avença vent en popa la progressiva normalització lingúistico-cultural que emmarca la rebentada de Rafanell.

8 Encara no tenim cap història sistemàtica de les primeres dècades del pancatalanisme contemporani, o sigui, fins devers 1930. En canvi, vegeu, ara, GONZÁLEZ 2006 per a una panoràmica històrica del pancatalanisme dels anys trenta, factualment bona, tot i que llastada per infiltracions de creacionisme nacional (per via ucelayana?); malgrat aquestes, s’hi apunten els orígens reals del moviment i s’hi explicita d’antuvi que la llegenda d’un naixement ultratardà (a Sueca, el 1962) no és més que propaganda barata. L’obra inclou una panoràmica historiogràfico-bibliogràfica excel·lent que pot orientar recerques posteriors. La història que s’hi explica, val a dir-ho, no engega pas l’endemà del Manifest de 1934...

9 S’ho miri com s’ho miri, el cert és que, a cada passa, l’autoconsciència dels nordcatalans qüestiona greument la hipòtesi franco-espanyola (o hispano-francesa) de Rafanell. A voltes s’hi ofusca i arriba a esfumar Catalunya Nord perquè quadri l’esquema, alhora que arriba a proferir afirmacions estranyíssimes amb el mateix objectiu: "Arribats en aquest punt trobem un altre gran diferencial [vol dir político-social, que no lingüístic] catalano-occità, potser el més gran de tots. A la França del sud, i des de principis del XIX, l’estat nacional, convertit en estat racional, [N.B.: el racionalisme és el culpable del lingüicidi] va organitzar una veritable política de la llengua. L’idioma vehicular es transforma en raó d’estat; i en conseqüència, els patesos, presoners del seu propi destí, en agents de la desraó. A la Catalunya hispànica aquesta política arriba, si mai arriba, tard i malament" (p. 59). Si l’habilitat lingüicida de l’Estat francès és un diferencial entre català i occità, ¿això vol dir que els nordcatalans no patiren aqueixa política?, ¿vol dir que la patiren, però que no són catalans?, ¿vol dir que no la patiren perquè no existien? L’argumentació de Rafanell, és clar, es refuta a si mateixa: no prova res de res quant a una presumpta diferenciació tardana entre català i occità, sinó que, restituint la nosa nordcatalana, més aviat confirma la lingüicitat del català. En canvi, sí que il·lustra, i força, sobre el diferencial de potència etnocida entre un Estat burgès d’avantguarda i un Estat burgès de vagó de cua. Molt bé; això ja ho sabíem. I què més? Sí: és evident que el lingüicidi francès ha estat més hàbil, potent i sistemàtic que no l’espanyol, malgrat la intencionalitat manifesta i persistent d’aquest, coartada exclusivament per mancances infrastructurals endèmiques; però, ¿realment el professor Rafanell vol dir el que diu, o sigui, que l’Estat espanyol potser no ha perseguit el català durant tota l’Edat Contemporània i ja abans?

10 Exemples: l’autor es proposa "rumiar sobre el que fins fa poc es qualificava d’idees dominants en la societat, que val a dir que no sempre [n]i en tot lloc han concordat amb les idees de les ‘classes dominants’" (p. 20). L’imperialisme etnocida és "comunisme glotofàgic" (p. 58), sempre a tall d’ironia, és clar. "Sota les inspiracions d’un suposat materialisme històric s’han arribat a formular autèntiques barbaritats. ‘Científiques’, sí: però barbaritats" (p. 245), afirmació, com diria Gramsci, recolzada fal·laçment en la tòpica invenció d’un "ateu poca-solta": Solé Tura (que deu ser d’allò més representatiu del materialisme històric, per a Rafanell). "El carlisme, que era una mena de socialisme al revés, també tendia a veure el món a flor de terra. A la seva manera també ‘interpretava la realitat’. Hi ha un camí, a vegades molt estret, que va del materialisme històric al naturalisme històric; que va d’allò que Frédéric Rauh en deia l’’espiritualisme econòmic’ a l’espiritualisme ras i curt" (p. 507). S’hi esmenta "la vella tàctica leninista de la mentida útil" (p. 1371)... No ve d’aquí.

 

Bibliografia

BELLO 1988 – BELLO, Vicent. La pesta blava. València: Eliseu Climent, 1988. (La unitat; núm. 130)

CUCÓ 1971 – CUCÓ, A[lfons]. El valencianisme polític, 1874-1936. València; Barcelona: Lavínia, 1971 (Garbí; 1)

FORNÉS 2004 – Fornés Pérez, Lluís. El pensament panoccitanista (1904-2004) en les revistes Occitania, Oc, L’Amic de les Arts, Taula de Lletres Valencianes, Revista Occitana i Paraula d’Oc. [València]: Universitat de València-Estudi General, 2004. Disponible en línia, en text complet, en: http://www.oc-valencia.org/files/autors/El_Pensament_Ultima.pdf

GONZÁLEZ 2006 – GONZÁLEZ i VILALTA, Arnau. La nació imaginada: els fonaments dels Països Catalans (1931-1939). Catarroja: Afers; Barcelona: Universitat de Barcelona, 2006. (Recerca i pensament; 29)

IGLÉSIAS 1998 – IGLÉSIAS, Narcís. La llengua del Rosselló, qüestió d’Estat: la integració lingüística del Rosselló a França, 1659-1789. Vic: Eumo; [Girona]: Universitat de Girona, 1998. (Biblioteca universitària. Història de la llengua; 7)

IGLÉSIAS 2004 – IGLÉSIAS, Narcís. Una revisió de Fabra, una crítica a la norma: l’obra lingüística de Josep Calveras. Girona: Universitat de Girona, Institut de Llengua i Cultura Catalanes: CCE, 2004. (Veus del temps; 1)

MARTÍNEZ 1991 – MARTÍNEZ i FIOL, David. Els "voluntaris catalans" a la Gran Guerra (1914-1918). Pròleg d’Enric Ucelay-Da Cal. Barcelona: Abadia de Montserrat, 1991. (Biblioteca Serra d’Or; 109)

NADAL 1992 – NADAL, Josep M. Llengua escrita i llengua nacional. Barcelona: Quaderns Crema, 1992. (Assaig minor; 6)

PI 1977 – PI DE CABANYES, Oriol. "Josep Carbonell i Gener: de l’avantguarda a la política d’expansió". Serra d’Or, any XIX, núm. 212 (maig 1977), p. 19-22.

PRATS 1990 – PRATS, Modest; RAFANELL, August; ROSSICH, Albert. El futur de la llengua catalana. Barcelona: Empúries, 1990. (Biblioteca universal Empúries; 45)

RAFANELL 1999 – RAFANELL, August. La llengua silenciada: una història del català, del Cincents al Vuitcents. Barcelona: Empúries, 1999. (Biblioteca universal Empúries; 121)

RAFANELL 2006 – RAFANELL, August. La il·lusió occitana: la llengua dels catalans, entre Espanya i França. Epíleg de Robert Lafont. Barcelona: Quaderns Crema, 2006. 2 v. (Assaig; 37)

RAFANELL/ROSSICH 2000 – RAFANELL, August; ROSSICH, Albert. "La llengua occitana a la Catalunya del segle XVIII". Revista de Catalunya, 156 (nov. 2000), p. 77-95.

SAUNDERS 2001 – SAUNDERS, Frances Stonor. La CIA y la Guerra Fría cultural. Madrid: Debate, 2001. (Temas de debate)

SEGARRA 1985 – SEGARRA, Mila. Història de l’ortografia catalana. Barcelona: Empúries, 1985. (Les naus d’Empúries. Timó; 1)

SEGARRA 1998 – SEGARRA, Mila. Pompeu Fabra: l’enginy al servei de la llengua. Barcelona: Empúries, 1998. (Biblioteca universal Empúries; 119)

SUREDA 2001 – SUREDA, Pol. "El fetitxe Espanya en la ideologia dipatriòtica" [en línia]. El Talp. 2001.

SUREDA 2003 – SUREDA, Pol. "La plena lingüicitat del català" [en línia]: aproximació històrica a la recuperació d’una consciència". El Talp. 2003.

SUREDA 2006a – SUREDA, Pol. "El combat per la visualització de l'espai nacional" [en línia]: cronologia sumària de la cartografització de Catalunya". El Talp. 2006.

SUREDA 2006b – SUREDA, Pol. "Fet nacional i ideologia postmoderna" [en línia]: cronologia sumària de la cartografització de Catalunya". El Talp. 2006.


Març del 2007

Pàgina principal