El talp
web alternatiu

http://www.racocatala.cat/eltalp

Entorn del debat sobre la divisió territorial per a la Catalunya independent: resposta a un fòrum de Racó Català


Pol Sureda

 
No deixa d’ésser agradable que ens valorin la feina feta. En Dídac Dridrak s’ha sentit prou interpel·lat per la nostra Proposta de divisió administrativo-territorial per a la Catalunya independent per a intentar contactar amb nosaltres; i, vistes les pobres possibilitats de la nostra bústia, ha hagut d’obrir un fòrum a Racó Català per tal de tractar la matèria. Li ho agraïm, així com agraïm la participació dels altres lectors, oimés quan ho fan amb un respecte i una voluntat constructiva anàlegs als de Dídac.

Resulta, doncs, una obligació ben grata respondre en aquestes observacions, ni que sigui breument; ho farem ací, en forma d’article per a El Talp.

D’antuvi, pensem que convé reiterar els principis filosòfics i metodològics a què respon la nostra proposta de divisió administrativo-territorial per a la Catalunya independent.

1) La nostra proposta és un punt de partença i no cap dogma tancat. Sempre es podrà discutir la definició i delimitació de les comarques i de les regions; la inclusió de tal o tal municipi en una comarca o altra, o d’aquesta o aquella comarca en tal o tal regió. De fet, sempre hi haurà qui ho faci.

2) La nostra proposta, per descomptat, és discutible; com totes. És la nostra; i té bases fermes. Si serveix per a remoure el fatalisme provincialista que alguns (no pas Dídac) tenen tan interioritzat, ja hem fet una passa endavant.

3) Metodológicament, partim de la tradició acumulada, tot reinterpretant-la a la llum del present i d’acord amb els nostres principis i objectius, tant científics i pràctics com assumidament polítics. Dit altrament: no fem pas treball de camp, sinó de gabinet; per a nosaltres les fonts de primera mà són els estudis disponibles, sobre els quals treballem en funció de la trama municipal en vigor.

4) La nostra divisió territorial s’emmarca en la geografia humana i té funcions polítiques, és a dir, d’organització administrativa del territori, d’articulació del conjunt del país i d’establiment de marcs d’autogovern popular. Les qüestions de geografia estrictament física, les considerem resoltes per aquelles divisions territorials precedents que emprem com a fonts de primera mà.

5) Tota divisió territorial té (sobretot) una gran càrrega política; i les dels estats nacionalment opressors, més que cap. Succeeix que, per regla general, aquesta funció essencialment política és ocultada hipòcritament sota capa de qüestió merament tècnica. Nosaltres, en canvi, assumim i reivindiquem la funció primordialment política de la nostra proposta, tal com correspon a tota iniciativa alliberadora, desalienadora. Perquè no intentem pas confirmar i reforçar el sentit comú establert, sinó destruir-lo; cerquem trencar les intrafronteres imposades per l’imperialisme i, alhora, reconèixer i potenciar la diversitat interna del país en els seus termes reals.

6) És a dir: la realitat actual no és pas eterna, ni, menys encara, "natural". Per exemple: si la gent de Vinaròs va a Castelló de la Plana i no a Tortosa, això és perquè existeix una cosa anomenada provincia de Castellón que té unes funcions ben determinades responents a una política d’Estat, la qual, al seu torn, crea i divulga un cert sentit comú establert: el mateix que impedeix (la majoria d)els principatins de sentir-se agredits per la francesització del Nord i d’ofendre’s pels insults als valencians. Perquè el problema no és pas (o no és tan sols) la rutina de les masses; el problema és quina mena de rutina els ha implantat qui, i amb quins objectius. Altrament dit: la realitat és transformable; ha estat transformada en multitud d’ocasions; i, en el nostre cas, o la transformem d’acord amb els nostres interessos (nacionals i de classe) o anem a parar directament al poal d’escombraries de la història. Tornant al nostre exemple, o bé continuem alimentant la provincia de Castellón o bé lluitem per l’alliberament nacional de Catalunya, és a dir, dels valencians.

7) Finalment, convé remarcar un aspecte bàsic de la nostra proposta, perquè, essent-hi estructural, ens consta el més controvertible i ens fa bastant l’efecte que no tothom el percep amb claredat: la nostra proposta, no és simplement que parteixi d’una visió unitària de la nació catalana (indispensable en tot cas); és que parteix d’una concepció de la nació catalana que no és pas la dels Països Catalans constituïts pel Principat, el País Valencià, etc.; sinó la de Catalunya constituïda per l’Alt Llobregat, el Camp de Tarragona, Dellà Xúquer, les Pitiüses, etc., etc. Per a nosaltres les regions no són cap ens intermedi entre les comarques i els "països", sinó els elements de què és constituït el país i en què aquest s’articula territorialment. Per a nosaltres els "països" són entelèquies alimentades per l’imperialisme amb finalitats disgregadores (força reeixides, no cal dir-ho), mentre que les regions reals són (per a entendre’ns gràficament) les "regions-vegueries". En aquest marc, convé explicitar que anomenem regions les agrupacions de comarques, mentre que reservem el terme vegueries per a les futures institucions político-administratives de les regions. La distinció no és arbitrària: com sap tothom, una de les accepcions elementals del terme regió és ‘subconjunt principal d’una nació’, tant en la nostra llengua com universalment; vegueria, en canvi, té el camp d’aplicació en el vocabulari (específicament) político-administratiu (específicament) català.

Tot seguit passem a respondre algunes de les qüestions plantejades al citat fòrum de Racó Català.

--La Baixa Cerdanya formava part de la regió de Vic (Regió VI) en la divisió territorial de la Generalitat republicana prevista el 1933 i adoptada el 1936; d’ací passà a la divisió territorial de la GEC. Si reunifiquem la Cerdanya, sembla lògic conservar-ne la vinculació amb Vic. Altrament, hauríem d’incloure tota la Cerdanya (i el Capcir) en Catalunya Nord, essent així que des d’antic hi ha vinculacions especials entre el Rosselló, el Vallespir i el Conflent (històriques, polítiques, dialectals...) que doten el conjunt d’una clara individualitat regional no compartida amb la Cerdanya. 1 O bé hauríem de convalidar l’actual frontera interestatal in saecula saeculorum. Emperò, l’objectiu de la nostra proposta és exactament el contrari: és trencar les dependències mentals. El nostre Transpirineu, doncs, no és tan sols científicament raonable i pràcticament viable; és també políticament, nacionalment vital: des del mateix corònim rebat l’ultradeterminisme geografista de l’imperialisme franco-espanyol.

--La inclusió del Capcir en la regió de Vic obeeix a l’íntima connexió d’aqueixa comarca amb la Cerdanya, tal com ja es diu al text de la Proposta. 2

--Els termes Dellà Uixó, Dellà Xúquer i Dellà Xixona no són pas "aliens" als territoris que designen; ans al contrari, són corònims autòctons i tradicionals, bé que avui en desús. Concretament, són les designacions d’aquelles governacions forals que, a grans trets, es corresponen amb aqueixes regions actuals. 3 No és pas "absurd", doncs, de recuperar aquestes designacions, oimés quan a penes si n’hi ha d’alternatives, com veurem.

--Entre les designacions regionals alternatives que proposa Dídac n’hi ha d’inviables. D’una banda, "Territori Diànic" i "Ilercavònia" són formes summament artificioses, amb ressonàncies clàssiques grecollatines sense referent autòcton directe; una mica a la manera dels revolucionaris francesos del 89. Fóra com anomenar "Tarraconense" el Camp de Tarragona, o "Cartaginense" la regió d’Alacant (en homenatge a sengles demarcacions romanes), o, ja posats, "Laietània" la de Barcelona (per allò del passat ibèric, com en el cas d’Ilercavònia). D’altra banda, "Territori Diànic", 4 "Terres d’Alacant" 5 i "Comarca Montserratina", 6 senzillament, no són corònims, sinó paràfrasis descriptives (cf. "territori barcínic", "terres de Barcelona", "comarca barcelonina").

--Tot i que no consti al text de l’article, Túria i Xúquer era, precisament, una de les formes que barallàvem com a nom de la regió de València. Ens decantàrem per la fórmula (bessona) Horta i Ribera per diversos motius. Primer, perquè –amb preferència als hidrònims-- conserva directament uns referents comarcals (els mateixos que els rius de forma indirecta), i precisament els d’aquells blocs comarcals que constitueixen la base de la regió: l’Horta per antonomàsia (la de València) i la Ribera (de Xúquer). Segon, perquè el conjunt és prou descriptiu de la realitat que designa, en la mesura que, en sentit ampli, el terme "horta" podria aplicar-se també al Camp de Túria i al Camp de Morvedre. Tot plegat ens féu preferir aqueixa fórmula a una altra possibilitat, Horta de València, que visualitzava la concapital nacional, però que entelava la presència del bloc de la Ribera (a banda de distingir insuficientment entre la regió de l’Horta de València i la comarca de l’Horta).

--La nostra proposta, tal com aparegué publicada originàriament en El Talp, no propugnava pas les regions del Penedès ni del Camp de Reus; simplement, ens hi fèiem ressò d’una problemàtica existent i, en conseqüència, les presentàvem com a opcions, entre les qüestions pendents, tot avençant-hi solucions alternatives. També nosaltres trobem raonable la regió del Penedès, i, de fet, a hores d’ara l’hem incorporada a la proposta (la qual cosa es reflectirà en una nova versió de l’article). Quant al cas de Reus, ens inclinaríem per preservar la integritat del Camp de Tarragona, per raons que poden col·legir-se del nostre text citat. Ara: la regió (no pas la "vegueria") de Reus no deixaria de tenir la seva racionalitat; existia en la divisió territorial de la Generalitat republicana, i un mestre de geògrafs de la talla de Josep Iglésies no dubtava a defensar-la molts anys després.

--Considerem abusiu incloure el Maestrat en les Terres de l’Ebre; en si i perquè això ens deixaria una regió castellonenca mínima vora una macroregió ebrenca.

--No "inflem" pas el Carxe; el representem d’acord amb l’Atles lingüístic del domini català de l’IEC, que és la font més recent i autoritativa quant al perfil del domini lingüístic, és a dir, quant al contorn nacional. La imatge mental del Carxe que tots tendíem a tenir fins fa poc, la de la GEC, era merament aproximativa. Consulteu La divisió administrativo-territorial de Catalunya: panoràmica històrica i estat de la qüestió, i, més concretament, l’epígraf 3

--El municipi de Palma és una comarca monomunicipal. Ho és per la superfície i per múltiples raons històriques, de consciència col·lectiva, etc. De fet, en la tradició popular mallorquina l’illa es divideix, essencialment, en Ciutat i Part Forana. I, d’altra banda, la divisió comarcal de referència per a l’illa, de Bartomeu Barceló, tracta Palma com a comarca monomunicipal. Altrament, la capitalitat de Palma és de rang directament regional, sense que la ciutat pugui ésser atribuïda a cap comarca en concret sinó a la que ella mateixa constitueix en solitari.

--Un altre dels intervinents al fòrum, Jorx de Barbens, afirma que Ponent i Terra Ferma són sinònims, és a dir, que designen el mateix territori: la regió de Lleida (i no pas la de la Seu d’Urgell). Diguem-ne que això és discutible; per exemple, més d’una volta destacats intel·lectuals del Pla de Lleida, com Josep Vallverdú i Miquel Pueyo, han aplicat el terme Ponent al conjunt de totes dues regions, com fa, també, el report Roca. No és que ignoréssim els termes del problema, doncs; al contrari: havent-hi dues formes concurrents, aplicables a dos territoris veïns (sovint amalgamats des del bloc oriental, ai las), optàvem per reutilitzar-les totes dues donant-los un contingut nou i distintiu. Es tracta d’un mecanisme de formació de corònims molt emprat arreu des d’antic (Ucraïna, originàriament, era tan sols la regió de Kíiv). També Pla de Barcelona ha designat sempre un territori menor que la comarca del Barcelonès, i en canvi nosaltres el reutilitzem com a corònim de tota la regió de Barcelona (la qual inclou terres muntanyoses). I això també és discutible, evidentment.

--D’altra banda, tan "Pirineu" és l’oriental com l’occidental, no? Ho diem per Jorx de Barbens i, també, per l’"Alt Pirineu" que apunta Bismut. És a dir: de referències pirinenques se’n podrien aplicar a tots els punts de la serralada; però això no exclou que es puguin aplicar, efectivament, a la regió a què ens referim. Fet i fet, "Alt Pirineu" és terme ben format, prou gràfic, està en circulació efectiva i sembla tenir una acollida considerable entre els directament interessats. De manera que estem temptats d’incorporar Alt Pirineu a la proposta, com a corònim de la regió de la Seu d’Urgell; en el qual cas tal vegada Ponent (una forma tan i tan divulgada precisament amb valor toponímic i que, doncs, no es pot suprimir de l’escenari) fóra preferible a Terra Ferma com a corònim de la regió de Lleida. S’hi perdria un referent tan valuós, però! "Lleida és capital en terra ferma..."

 

 

Notes

1 Joaquim Torrent té observacions força raonables a fer sobre La divisió dialectal i l’organització territorial.

2 No volem amagar que, si hi aplicàvem el criteri dialectal, el Capcir restaria a Catalunya Nord i no al Transpirineu. Els elements a barallar són múltiples i hi cal una certa versatilitat. La darrera paraula, és clar, hauran de tenir-la els capcinesos, quan arribarà el moment.

3 Per a major exactitud, transcrivim els noms oficials alternatius d’aqueixes governacions del període independent: Governació de Castelló de la Plana, o de la Plana, o (més sovint) Governació dellà Uixó (o dellà lo riu d’Uixó); Governació de Xàtiva, o (més sovint) Governació dellà Xúquer (o dellà lo riu Xúquer); Governació d’Oriola, o Governació dellà Xixona (o dellà lo riu de Xixona). De vegades, en comptes del sintètic dellà apareix la construcció d’enllà. Observeu que aquestes fórmules, un cop fossilitzades, ens forneixen corònims ben operatius, preferibles en tot cas a l’automatisme del nom capitalí, oimés si hom concep les regions com a entitats amb realitat pròpia i no derivada d’una mera voluntat burocràtica.

4 En el cas concret de "Territori Diànic", la suma d’artificiositat classicista i de mera paràfrasi grinyola manifestament en funcions de corònim referit a realitats de geografia humana, susceptible d’ésser assumit per la gent ("jo sóc del Territori Diànic"). I no pas per casualitat: l’encunyà Oriol de Bolòs amb la funció expressa de designar una unitat orogràfica (de relleu i paisatge) en termes geològics; i amb aquest ús sí que fóra eficient.

5 "Terres d’Alacant", a banda de resultar intrínsecament pobre, sembla seguir formalment el model de Terres de l’Ebre; però aquest darrer corònim ha adquirit carta de naturalesa socialment, com Terra Ferma; i cap d’aquestes designacions socialitzades reposa exclusivament en l’automatisme de la referència capitalina.

6 No és que considerem ideal Conca Baixa, però, en tot cas, és una designació fixada d’acord amb els paràmetres generals de formació dels corònims comarcals avui en ús. Exemple: Ribera Baixa de Xúquer > Ribera Baixa; anàlogament, Conca Baixa de Llobregat > Conca Baixa. Fórmula, aquesta, que ve a ésser sinònima de Baix Llobregat, en darrera instància.

 
Agost 2006


Agost del 2006

Pàgina principal