El talp
web alternatiu

http://www.racocatala.cat/eltalp

 

Sam Abrams i les lectures de l’estiu

En un recent article al diari Avui, el crític i escriptor Sam Abrams es queixava que hom recomani, per a les vacances d’estiu, lectures passadores, fresques, agradables i, en definitiva, lleugeres; la qual cosa vol dir, si fa no fa, buides de contingut. A Sam Abrams, sembla, li dol que visquem en un món en el qual la literatura amb prou feines si pot aspirar a passable distracció per fer més agradables les estones lliures que ens deixa l’activitat veritablement important: produir, produir, produir!! A mi també em dol.

Abrams, revoltat contra aquesta situació i aquesta degradació de la lectura, ell que es declara partidari de la literatura, intueixo, com a profunda aventura existencial (en termes molt amplis), diu que, al contrari del que molts diuen, el que ha de fer el lector és, precisament, reservar les vacances per a les lectures realment denses i interessants. I deixar la resta del temps, quan sembla que anem més cansats, més atabalats i menys estem predisposats a la lectura reposada, atenta i tranquil·la que volen els bons llibres, per a la lectura més informal i per distreure’s.

No estic gens d’acord amb l’argument que insisteix que si no llegim llibres densos, o determinat tipus de literatura (Abrams també menciona el cas de la poesia), és perquè anem molt atabalats i cansats per la feina, les obligacions, etc. De cap manera. Si no llegim bona literatura ni llibres de contingut dens és perquè tot ens aboca a no fer-ho. Ens hi aboca la lògica del món on vivim, d’estupidització generalitzada, que impedeix que una persona amb lectures profundes i interessants amb prou feines pugui trobar algú per mantenir una conversa mínimament digna del seu nom. Un món, hauria d’estar de més dir-ho, al servei de la producció capitalista i on la reflexió existencial profunda, enriquidora i densa està pràcticament abocada a l’extinció. I un món en el qual ens han fet renunciar a l’ideal racionalista i il·lustrat de plena realització humana, i a substituir-lo per la miserable "realització professional", l’èxit laboral, que no és més que una manera més d’optimitzar la producció en benefici del capital.

No és una qüestió de manca de temps per a fer una cosa. És una qüestió d’alienació. De fet, és una qüestió de temps, però no en la mesura que "falti" el temps, sinó en la mesura que el temps està organitzat en funció de la producció, i no amb les mires posades a desenvolupar plenament, humanament, la vida de la gent. I aquesta organització del temps, òbviament, implica unes activitats prioritàries, i unes de secundàries. I la literatura està clarament entre les secundàries, i reduïda a la mera distracció. És a dir, a fer més agradable el temps de "lleure", o temps de descans, que no és altra cosa que el temps necessari per a la recuperació de la força productiva. Hom està convertit literalment en un robot productiu, per a dir-ho de manera exagerada però gràfica. I, evidentment, el panorama literari "coherent" amb aquest marc objectiu és, i cada cop més, la lectura superficial i buida de continguts. En definitiva, tot plegat no és més que un símptoma més de l’uniformisme, la buidor i la pobresa culturals a què ens aboca el capitalisme.

No és manca de temps, insisteixo. Narcís Oller s’empassava llibres de Tolstoi que li costaven nits en blanc, i a l’endemà havia d’anar a treballar. Però, és clar, per a Oller, aquella lectura era tan apassionant com per a un jove d’avui en dia la darrera versió del joc X de la Playstation, per al qual, evidentment, no cal el mateix esforç intel·lectual ni hom obté el mateix, humanament, culturalment, existencialment (que vol dir capacitat per comprendre les contradiccions de la vida i possibilitat per actuar i transformar), que amb la lectura de Tolstoi, de Proust, de Flaubert, de Zola, de Gorki... Però a veure qui és el maco que defensa tot això en un món on llibertat vol dir el dret inalienable a ser un perfecte ignorant; el dret a exigir el bilingüisme obligatori als catalans; o el dret a blasmar els escriptors progressistes des de les pàgines dels diaris.

El problema és de manca de consideració de la literatura. D’estatus social de la literatura, per a dir-ho sociològicament. És una qüestió de per a què vol la nostra societat la literatura, funcionalment parlant, si es vol. Pregunto: per a qui, ara mateix, la lectura és una aventura insubstituïble? A qui podem trobar ja que ens confessi que tal llibre li ha canviat literalment la vida? Qui es pren la lectura, a hores d’ara, com una aventura de risc i descobriment que ens pot transformar en persones completament diferents a com som? Com és que hom s’avorreix mentre els llibres, a les biblioteques, acumulen capes i capes de pols? La qual cosa duria a: ¿qui no ha ensenyat el plaer de llegir a les noves generacions? O, millor: qui ha creat un món en el qual la cultura és cada cop més bandejada? Però això ens portaria a analitzar les incoherències de gent com Jorge Semprun, que en la mateixa edició del diari Avui es queixa de la poca implicació de la gent en la política. Ell, que va ser ministre de cultura del partit que, precisament, ha contribuït en gran mesura a despolititzar la gent. Paradoxes, ai!

Un altre aspecte que caldria tenir en compte és que ens movem en unes coordenades "comercials". És a dir, la producció cultural es mou al ritme de la rendibilitat d’això que en diuen la indústria cultural. I això vol dir uniformització de la cultura i transformació d’aquesta en un producte amb valor de canvi. Traducció: el que sura és el mínim comú denominador; en termes planers: allò que agrada a tothom. El capitalisme no està per minories. I la cultura sempre ha estat una cosa de minories (o de majories silencioses)... I això no crec que vulgui dir defensar una concepció elitista de la cultura, sinó més aviat una concepció variada i múltiple (multiforme) de la cultura. El mínim comú denominador del mercat no deixa lloc per existir a allò que no concorda amb aquest mínim.

Abrams també es refereix a les sotragades que pot produir una bona lectura. Al lector d’avui, sembla, no li plau que li expliquin "els mals del món". Ja en té prou amb les dificultats de la vida quotidiana. I, a més, explicar-li i qüestionar-li determinades coses pot fer-li trontollar conviccions, maneres de fer, posicionaments que ell dóna per vàlids i mitjançant els quals guia la seva vida.

Efectivament, tot això (i moltes coses més) fa la literatura. La bona literatura. Però crec que seria oportú denunciar, no tan sols la banalització de la literatura, sinó l’apolitització de la societat a què ens aboca el sistema. El joc dels partits burgesos, i la seva política electoral i d’interessos aliens al poble treballador i explotat, ens han abocat a la inexistència de la política per a la major part de la població, que no veu per enlloc cap organització que realment es mogui en funció dels seus interessos (dels del poble); i quan algú amb prou coherència i honestedat ho fa, com ERC a Alella, tota la resta de la classe política se li tira a sobre. I, és clar, si la política popular "no és possible", a on condueix la indignació i el sacsejament que produeix la bona literatura, sinó a la impotència? Consti que amb això no vull dir que hem d’abandonar la bona literatura perquè produeix impotència. Al contrari, el que hem de recuperar és la política al servei dels interessos del poble, com a tasca paral·lela a la recuperació de la bona literatura.

Per acabar, m’agradaria posar en dubte una mica el panorama tan negre que sempre solem pintar (no dic pas que ho faci Abrams) en aquestes coses de la cultura. Penso que les coses estan canviant ràpidament i la gent cada cop més busca respostes i estímuls per reaccionar i canviar un món tan injust i inhumà. I la literatura, la bona literatura, no pot quedar al marge. Com fer-ho? Heus ací la qüestió. Ens cal un Lenin de la literatura, que ens digui "què fer"? No: com diria Xavier Romeu, ens calen dos-cents Lenins. Perquè no és sols en cultura i literatura que el capitalisme ens aboca a contradiccions insalvables.

Mateu Llopis


Octubre del 2003

Pàgina principal