El talp
web alternatiu

http://www.racocatala.cat/eltalp

 

Mallorca, George Sand i Frederic Chopin

 

Miquel López Crespí

 

La Gran Enciclopèdia de Mallorca fa un breu resum de la seva vida destacant la seva vessant de novel·lista i la seva estada a Mallorca en companyia dels seus fills i del músic Frédéric Chopin

Potser molt poques vegades un personatge reuneix els requisits humans i culturals per a encarnar ell tota una època històrica. Aquest, emperò, és el cas de l'escriptora i activista francesa George Sand, pseudònim d'Armandine-Aurore-Luce Dupin. Nascuda a París l'any 1804, és hereva, doncs, sense cap gènere de dubtes, de l'esperit intel·lectual de la Il·lustració dels enciclopedistes i, també, de l'empenta republicana i revolucionària de 1789.

La Gran Enciclopèdia de Mallorca fa un breu resum de la seva vida destacant la seva vessant de novel·lista i la seva estada a Mallorca en companyia dels seus fills i del músic Frédéric Chopin. De la Sand periodista i escriptora la GEM diu: "Instal·la a París [després de la separació del baró Dudevant l'any 1831], començà a col·laborar al diari Le Figaro, on conegué l'escriptor Jules Sandeau, amb qui inicià una relació amorosa. Sandeau l'animà en la seva tasca literària i junts publicaren la novel·la Rose et Blanche (1831), sota el nom de Jules Sand. En solitari i ja amb el pseudònim de George Sand, publicà les novel·les Indiana (1832), Valentine (1832) i Lélia (1833), que incideixen en el tema de la independència de la dona i en la rebel·lió contra la societat. Posteriorment, mantengué relacions amb personatges de renom, com Prosper Mérimée, Frantz Listz i Alfred de Musset, el qual deixà pel compositor Fryderyk Chopin".

Però l'extensa història dels amors de George Sand dóna per a un llibre o més i, per tant, en parlarem en altres articles. Ara tan sols volem fer una petita aproximació a la seva vida en general i destacar alguns elements de la seva personalitat que l'han feta atractiva per a escriure les novel·les El darrer hivern i Corambé: el dietari de George Sand.

El llibres que s'han escrit sobre la seva vida i la seva obra són innombrables. A part de la ja clàssica obra d'André Maurois Léila ou la vie de George Sand (Paris, Hachette, 1952), podem citar també George Sand y Fréderic Chopin de Fernando Díaz-Plaja (Barcelona, Plaza Janés, 1999); George Sand de Belinda Jack (Barcelona, Javier Vergara Editor, 2002), i de l'obra George Sand de Jean Chalon (Barcelona, Edhasa, 1992).

Aproximacions interessants a George Sand es poden trobar en l'opuscle del músic Joan Moll i Marquès Frederic Chopin (Ciutat de Mallorca, Govern de les Illes Balears, 1999), en el magífic llibre d'Aránzazu Miró Aquell hivern de Chopin a Mallorca (Ciutat de Mallorca, Editorial El Far, 2000), en el pròleg de Jaume Vidal Alcover a Un hivern a Mallorca (Ciutat de Mallorca, Moll, 1993), en el llibre de memòries Chopin de Franz Liszt (Madrid, Espasa-Calpe, 1967) i en els articles de Miquel dels Sants Oliver, concretament en el titulat "Chopin en Valldemosa", pàgines 65-85 publicat en el volum III de les seves obres complees (Ciutat de mallorca, Lleonard Muntaner, 2000).

Interessant és també el petit resum que de la impressionant Histoire de ma vie, una autobiografia de la mateixa Sand publicada en deu volums per Michel Lévy frères, a París, el 1856, titulada també, en traducció espanyola: Historia de mi vida (Barcelona, Parsifal Ediciones 1990).

Ningú com ella ens pot ajudar a definir l'esperit del romanticisme, la generació literària i política francesa que, a partir de 1830, defineix els conceptes culturals dels quals vivim, en bona part, d'ençà aquella època

De totes maneres, la bibliografia referent a George Sand és tan extensa que es fa llarga i pesada la reproducció exacta dels centenars de títols que s'han escrit sobra la seva obra. Wladimir Karénine escriu George Sand. sa vie et ses oeuvres, en quatre volums (París, 1899-1926); el mallorquí Bartomeu Ferrà, aporta el seu Chopin i George Sand a la Cartoixa de Valldemossa (Ciutat de Mallorca, impr. l'Esperança, 1931), obres molt necessàries en el moment que l'escripor es vol enfrontar amb un mínim d'informació amb un personatge tan vital i important dins la història de la literatura.

Ningú com ella ens pot ajudar a definir l'esperit del romanticisme, la generació literària i política francesa que, a partir de 1830, defineix els conceptes culturals dels quals vivim, en bona part, d'ençà aquella època. Després de la derrota napoleònica i la posterior restauració monàrquica, amb el triomf del Segon Imperi a França, assistim al desenvolupament i consolidació de la societat burgesa i de les concepcions damunt l'art i la literatura tal com avui les entenem. Si la revolució industrial comença i es va consolidant a Anglaterra a partir de mitjans dels segle XVIII, a França és el Segon Imperi el que dóna l'esquelet polític i ajuda a construir els fonaments del nou poder burgès sorgit de la Revolució francesa que, a partir d'ara, dominarà el món.

Balzac, Sand, Stendhal o Victor Hugo, per dir tan sols uns noms, marquen per sempre un tipus de sensibilitat que arriba sense interrupcions fins als nostres dies. Arnold Hauser ho explica a la perfecció en el volum tercer de la seva imprescindible Historia social de la literatura y el arte (Madrid, Ediciones Guadarrama, 1969, pàgs. 12-13): "Todos los rasgos característicos del siglo son identificables ya hacia 1830. La burguesía está en plena posesión de su poder, y tiene conciencia de ello. La aristocracia ha desaparecido de la escena de los acontecimientos históricos y lleva una existencia meramente privada. El triunfo de la clase media es indudable e indiscutible. (...) Pero tan pronto como la emancipación de la burguesía se consuma, comienza ya la lucha de la clase trabajadora por la influencia política".

En el fons aquesta contradicció que assenyala Hauser, el conflicte entre la burgesia que es consolida a partir de la Revolució Francesa i la naixent i combativa classe obrera de la revolució industrial, marquen les contradiccions personals de la famosa escriptora i activista.

Aquesta contradicció la podem trobar resumida en l'actitud que pren l'escriptora davant els fets de 1830, 1848 i en temps de la Comuna, el 1871. De jove i com a dona madura (té vint-sis anys en les revoltes de 1830; quaranta-quatre en les grans revoltes europees del quanta-vuit) participa activament en els esdeveniments polítics del moment. Però l'any 1871, quan els obrers, soldats, estudiants i artesans de París proclamen la Comuna, quan ella ja és prop d'arribar als setanta, no adopta la mateixa actitud revolucionària que anys abans. El segle no ha passat en va. Les idees d'utòpica igualtat entre les classes socials i de defensa de la República burgesa del quaranta-vuit han estat substituïdes per un socialisme i un anarquisme cada volta més ferms i consolidats. El món obrer, els successors i descendents de Marat, Robespierre i Babeuf han creat partits, organitzacions, grups d'acció, cooperatives de consum... Durant els anys en els quals George Sand consolidava la seva obra i el seu prestigi intel·lectual, la ideologia dels treballadors francesos i de bona part d'Europa muda des d'un republicanisme interclassista i un socialisme utòpic, a les concepcions del materialisme històric i les idees del Manifest Comunista que Karl Marx i Friedrich Engels acaben de publicar aquest mateix any de 1848.

George Sand, filla de la Il·lustració, activista republicana antimonàrquica i antiaristòcrata, mai no serà socialista "autèntica" a la manera que propugnen Marx i Engels en el Manifest

George Sand, filla de la Il·lustració, activista republicana antimonàrquica i antiaristòcrata, mai no serà socialista "autèntica" a la manera que propugnen Marx i Engels en el Manifest.

En el fons, com a "senyora de Mohant", com a intel·lectual relacionada amb els personatges més famosos del segle XIX, té més fils que la uneixen amb el poder dels que ella mateixa vol imaginar. Als quaranta anys no ha dubtat, emperò, de redactar els decrets i manifestos revolucionaris de la República; amiga de les idees de Saint-Simon, Charles Fourier, Victor Considérant, Robert Owen, Étienne Cabet o Constantin Pecquer, no ha dubtat a decretar, al costat de Lamartine i els republicans, l'abolició de tots els títols de noblesa.

George Sand, que havia estat a Mallorca amb els seus fills i el músic Frédéric Chopin des del novembre de 1838 a febrer de 1839, és l'ànima de la majoria de decrets i resolucions republicanes del moment. Els articles que publica en el Bulletin de la République, situen a la perfecció el moment. Sand escriu: "Ciutadans! França resta embarcada en la major epopeia dels temps moderns: la fundació del govern de tot el poble, l'organització de la democràcia, la república de tots els drets, de tots els interessos, de totes les intel·ligències i de totes les virtuts. (...) La nova idea pot assolir el seu èxit a Europa".

L'escriptora és aleshores la mà dreta de Lamartine i el govern republicà. Escriu les instruccions del govern dirigides als batles de tot l'Estat francès i als departaments. George Sand prova d'impulsar idees avançades en la legislació del moment. En els seus articles demana el vot per a les dones, per als pagesos i per als sectors pobres de la societat.

Aleshores George Sand, que té relacions amistoses i amoroses amb alguns dels revolucionaris i artistes de l'època, Pierre Leroux entre ells, està situada a l'ala esquerra del republicanisme francés. Per als burgesos de La Châtre, la ciutat de prop de Nohant on ha viscut la seva joventut, Sand és una perillosa agitadora, una "comunista". Mans anònimes han escrit als murs de la seva petita posessió: "À bas Madame Dudevant! À bas les communistes!".

Però, ho hem indicat una mica més amunt, Sand no és "comunista". Amb el pas dels anys, mentre es consolida el socialisme i l'anarquisme dins del moviment obrer internacional, les idees de George Sand esdevenen cada volta més arcaiques. Seguidora de moltes de les idees que Fourier exposa en el seu Nou món amorós, prova de trasbalsar el món amb la cultura, com propugnen els seguidors de Babeuf, Proudon o Blanqui, més que amb el canvi de les estructures econòmiques. Ella creu en l'amistat, en la pràctica de l'amor, en l'art, en l'assimilació de la cultura com a mitjà per a transformar la vida i les relacions personals. Ben cert que Sand seria una defensora de la "revolució personal", molt més que de la "revolució política". Sembla ser que és el fracàs, tant a França com a la resta d'Europa, del moviment del quaranta-vuit el que li fa abandonar la militància política activa per a refugiar-se cada vegada més en la literatura, la família, les utopies amoroses.

En l'autobiografia que George Sand va escriure amb el títol d'Històrie de ma vida ens fa veure com el seu besavi, Maurici de Saxònia, comte de Saxònia i Mariscal de França, era oncle de Maria Josefina de Saxònia, mare de tres reis de França: Lluís XVI, Lluís XVIII i Carles XII

En el fons l'origen aristocràtic, la seva contradictòria posició social, hereva per part del pare i l'avia d'un títol i una mansió senyorial, i els problemes econòmics que ha de patir per a mantenir la família, l'allunyen a poc a poc de les autèntiques reivindicacions socials de l' època. Senyora de Nohant, republicana que "aristocratitza la seva vida", com indica Jaume Vidal Alcover en el seu pròleg a Un hivern a Mallorca (Palma, Editorial Moll, 1993), sovint escriu per a fer oblidar al lector que el seu avi és un pobre venedor d'ocells a París i la mare, Antoinette-Sophie-Victoire Delaborde, és l'amant d'un general de Napoleó al qual, un jove tinent, Maurici Dupin, roba la dona. Són temps revolucionaris, i entre l'oficialitat napoleònica no està mal vist que un major de l'exèrcit es casi amb una actriu de baixa categoria, que ha conegut totes les fondes de mal viure de París i que, com una bona part de "proletàries de l'amor", prova de fer fortuna anant al darrere de militars d'alta graduació.

En l'autobiografia que George Sand va escriure amb el títol d'Històrie de ma vida ens fa veure com el seu besavi, Maurici de Saxònia, comte de Saxònia i Mariscal de França, era oncle de Maria Josefina de Saxònia, mare de tres reis de França: Lluís XVI, Lluís XVIII i Carles XII.

Jaume Vidal, en el pròleg abans esmentat, ens fa veure que la famosa Aurore Dupin, la George Sand de les novel·les i la política, entra en la "noblesa" ben de contraban. El mariscal Maurici de Saxònia era fill bord del rei de Polonia. L'àvia de George Sand és filla borda del comte de Saxònia i una senyoreta de dubtoses ocupacions: Marie-Aurore de Horne. Aquesta darrera, l'àvia de George Sand, es va casar als trenta anys amb un home de seixanta-dos, Claude Dupin. D'aquest matrimoni neix un fill que tendrà per nom Maurice Dupin, el pare de George Sand. George Sand no va néixer borda per simple casualitat: el casament entre el jove oficial napoleònic i l'amant del general, l'actriu dels barris baixos parisencs, esdevé vint-i-cinc dies abans del naixement de la nina. El casament és civil, com era costum entre molts d'oficials revolucionaris del moment. Aquest casament de darrer moment serà el que, amb el pas dels anys, "salvarà" la nostra escriptora de la misèria, ja que la farà hereva de la finca de l'àvia: Nohant.

Nohant serà, juntament amb les seves novel·les i col·laboracions a la premsa, la columna fonamental de la supervivència econòmica de l'escriptora.

Cap al maig de 1848 abandona París i com cada vegada que té un disgust amorós o polític, retorna al seu cau de Nohant

Durant tota la seva vida, i malgrat el provat republicanisme de l'escriptora, George Sand sabrà jugar profesionalment la carta de la seva ascendència aristocràtica. Marie-Aurore, l'àvia, era cosina política de Maria Antonieta i per tant també ho serà la néta, Aurore Dupin.

Escrivíem una mica més amunt que George Sand és hereva de les idees dels enciclopedistes. En els seus escrits es poden trobar les decisives influències de Voltaire i Rousseau, però no gaires de Robespierre, Marat o Babeuf.

En la proclamació de la República, el 1848, és l'"ala esquerra" dels republicans. Fins i tot dóna suport als "internacionalistes" que demanen d'exportar la República, ajudar els polonesos que lluiten contra l´ocupant rus. Influència dels anys viscuts amb Chopin? Autèntic esperit internacionalista republicà? El cert és que George Sand és al carrer amb les masses que ocupen l'Assemblea Nacional i que demanen l'enviament d'un exèrcit per a fer front als russos.

La posterior repressió porta a la presó molts dels dirigents d'aquesta "ala esquerra republicana". Els amics són detinguts, entre ells Pierre Leroux, Blanqui, Raspail... Però al cap d'un temps George Sand, decebuda de com han anat les coses, es comença a desentendre de la política activa i es fan patents les seves divergències amb socialistes i anarquistes.

Cap al maig de 1848 abandona París i com cada vegada que té un disgust amorós o polític, retorna al seu cau de Nohant. Des d'allà escriu al seu amic Théophile Thoré: "Vaig tornar a casa resolta a no perdre mai més un cabell per a homes com Raspail, Cabet i Blanqui. Mentre ells es proclamin dles nostres, m'abstendré. Són pedants i teòcrates. No vull veure ensorrat l'individu, partiré a l'exili el dia que, per error, portem aquesta gent al poder. (...) Volien imposar d'amagat (i d'haver estat possible, per la força) una idea que el poble encara no havia acceptat. Volien establir el reialme de la fraternitat, però no com Crist, sinó com Mahoma. (...) Enlloc d'una religió hauríem tengut un fanatisme. Aquesta no és la forma en que les idees vertaderes avancen i s'obrin camí en el món. Al cap de tres mesos de patir aquesta usurpació filosòfica, no hauríem tengut republicans sinó cosacs".

És el 1848 i les diferències ja són establertes. Sand mai no deixarà de ser aquella cristiana del convent de les monges angleses, al qual hi eren ingressades les al·lotes de bona societat pels anys vint. Ella té disset anys i allà és on resta impregnada per sempre d'un cert i forassenyat misticisme que mai no l'abandonarà. Finalment, al cap de dos anys d'internament, l'àvia, en comprovar que la seva néta té ganes de fer-se monja, la treu del col·legi i Sand retorna a la vida lliure de Nohant.

Però George Sand, malgrat el seu accentuat volterianisme, mai no abandonarà un cert misticisme religiós que la fa ser molt més sensible a les idees dels reformadors utòpics que no pas a activistes revolucionaris com Blanqui

Però George Sand, malgrat el seu accentuat volterianisme, mai no abandonarà un cert misticisme religiós que la fa ser molt més sensible a les idees dels reformadors utòpics que no pas a activistes revolucionaris com Blanqui.

És l'estat d'esperit que s'ha volgut reflectir en la novel·la, concretament en el capítol "Patricis i plebeus", de la novel·la Corambé: el dietari de George Sand: "Vaig llegir El Manifest Comunista de seguida que va sortir. Me'l va portar Manceau poc després de la mort de Chopin. Posteriorment desapareixia Marie Dorval, l'amiga de l'ànima, l'esperit lliure que em va fer copsar com eren d'absurdes les limitacions de l'amor en la nostra societat i de com Fourier sempre havia tengut raó en els seus plantejaments. Jo encara romania sota els efectes del fracàs del quaranta-vuit. Quantes il·lusions perdudes! A segons quins indrets de de París, sobretot en alguna paret del boulevard de Saint-Antoine, en els murs de Montparnasse, on els botxins de Cavaignac treballaren a ple rendiment sota les riallades de l'Estat Major de la repressió, resten encara les obscures taques de deixà la sang. Aleshores Vaneau només tenia deu anys. Com podria entendre el posat de desencís que marcà, a foc damunt la pell, la nostra generació!

'Els joves no volen saber res de l'experiència dels vells. No volen escoltar. No ens creuen. Ens miren sorneguers, com si tot el que nosaltres hem provat de bastir s'hagués fet malament.

'Els federats... hauran de fer la seva pròpia experiència de la sang? Contar els seus morts per arribar a entendre el que nosaltres explicam del quaranta-vuit?

'Nosaltres férem el mateix quan proclamaren la República. Qui escoltava aleshores els veterans? Havien passat només divuit anys d'ençà les barricades i ja ens pensàvem que havíem avançat segles per damunt d'una experiència històrica que, dèiem, no ens servia perquè 'havia fracassat' i els seus protagonistes ja eren... vells!.

'Marx és massa simplista. Divideix de forma mecànica la humanitat entre homes lliures i esclaus, patricis i plebeus, senyors i vassalls, burgesos i proletaris. Pensa, de forma equivocada, que la lluita entre uns i els altres a través de la història per aconseguir determinats objectius econòmics (un bocí més de pa, terra, la propietat de les fàbriques...) és el que dóna sentit a l'existència. Afirma, de forma dogmàtica, talment com molt abans ho havia fet Babeuf, que quan hagi una perfecta igualtat econòmica ja no existiran les guerres, ni la fam, ni les injustícies... La lluita permanent entre les classes socials és la fórmula màgica que empra per a bastir un món nou.

'Vaneau hi està ben d'acord amb aquestes teories que no deixen espai per a la voluntat individual, per al destí que hom pugui anar bastint amb la seva lliure determinació. No em parlem de la mística de les reencarnacions com a sistema de perfeccionament de l'individu! Em consideraria boja si li anàs a predicar damunt l'esperit, la teoria de les passions o la lliure voluntat de les persones!

'Mai no m'agradà Marx. Parlar d'una ciència, d'una 'objectivitat' existent per damunt la voluntat dels homes i les dones, no em convenç. Que l'economia, sigui la base d'interpretació de la societat és completament irreal. Des de sempre ens hem mogut per impulsos, per passions. Jo mateixa, quan pens en el que ha estat la meva vida, només hi constat pulsions, instants plens de plaer o de dolor. No tendria sentit res del que he fet o he deixat de fer si hagués estat tan sols una partícula de l'univers moguda per l'interès econòmic. Creure que tot és mogut per pels diners, per interessos materials? És massa absurd. No entenc aquest amor per teories tan simplistes en gent que sembla assenyada".

Ben segur que Sand, si va llegir el Manifest, mai no va aprofundir en l'obra de Karl Marx ni tampoc en la de Friedrich Engels

Ben segur que Sand, si va llegir el Manifest, mai no va aprofundir en l'obra de Karl Marx ni tampoc en la de Friedrich Engels. Al contrari que el gran revolucionari alemany, George Sand ni en el temps de més participació en la vida política francesa mai no va rompre totalment i absolutament amb la seva classe social, i en tot moment sabé combinar la defensa d'unes utòpiques idees de fraternitat i amors universals amb les amistats burgeses que, propietàries de diaris i editorials, proporcionaven bona part dels seus ingressos econòmics. La implicació de Karl Marx amb els esdeveniments de la Comuna, la defensa aferrissada que va fer d'aquella gran experiència revolucionària, és ben diferent de la posició de rebuig contra la violència "véngui d'on véngui" que va fer George Sand. Mentre Marx, els anarquistes, el naixent moviment obrer, analitzaven els fets històrics de París com a esdeveniments d'importància cabdal que il·luminarien més de cent cinquanta anys del moviment obrer, per a l'escriptora els "crims de la Comuna" (i també de Versalles) no són més que un episodi anecdòtic que demostra "la maldat humana".

George Sand escriu les seves crítiques des d'una posició de petitburgesa acomodada relacionada amb l'"alta societat" francesa; els altres, Marx i Engels, escriuen des d'un ferm posicionament classista i des d'un coneixement de la història i de la humanitat inabastables.

Mallorca, George Sand i Frederic Chopin
George Sand i la Comuna de París
Les relacions amoroses de George Sand
Ressenyes


Agost del 2004

Pàgina principal