El talp
web alternatiu

http://www.racocatala.cat/eltalp

 

George Sand i la Comuna de París

 

Miquel López Crespí

 

El punt de partença de les novel·les El darrer hivern i Corambé: el dietari de George Sand se situa precisament al final de la vida de George Sand, a Nohant, el casal de l'escriptora, a les acaballes de l'hivern de 1876. És aleshores quan, envoltada de la família, amb la majoria d'amics i amors desapareguts, la baronessa Dudevant reflexiona sobre la seva vida, la literatura, els terratrèmols polítics i personals en les quals ha participat al llarg dels anys.

Gran part del material novel·lat és basat en fets històrics documentats, en els treballs de molts estudiosos de la Comuna; aquí podríem citar la famosa Historia de la Comuna de 1871 de Lisagaray (Madrid, Artiach editorial, 1970), l'estudi d'Albert Ollivier La Comuna (Madrid. Alianza Editorial, 1967), Los poetas de la Comuna, un llibre presentat per Maurice Choury, amb pròleg de Jean-Pierre Chabrol (Barcelona, José Batlló, editor, 1975) a part dels treballs de Marx com La guerra civil en Francia inclós en les Obras escogidas (II) de Marx y Engels (Moscou, Editorial Progreso, 1979), i la prou comeguda L'Estat i la revolució de Lenin, un resum de l'experiència revolucionària de la Comuna que s'inclou en el volum segon de V.I. Lenin: Obras escogidas en tres tomos (Moscou, Editorial Progreso, 1970). Malgrat això, el cert és que el novel·lista ha deixat volar la imaginació i, sense perdre la línia verídica que situa els personatges en la història, ha volgut crear escenes i passatges que, com és evident en un relat de ficció, no tenen res a veure amb una minuciosa realitat històrica.

És el cas del fantàstic viatge de Sand a l'interior de la Comuna, en ple govern revolucionari, quan el poble armat de París combat l'imperialisme prussià i la burgesia de Versalles. Malgrat que sé ben bé quina era la posició de George Sand respecte a la Comuna, cal dir que per a mi ha estat una aventura romàntica i de gran valor creatiu imaginar una Sand lluny del pragmatisme dels seus darrers anys. Uns anys finals en què sabem ben bé com era molt lluny de les dèries de revolta universal de la joventut, malgrat que, per a tranquil·litzar la seva consciència, l'any 1870 encara escrivia que era "de les més roges". Vana il·lusió! Sand, i ho escriu per activa i per passiva, ja no és la dona del 1848 que agita a les masses parisenques i que ocupa amb elles l'Assemblea Nacional exigint l'enviament d'un exèrcit per a alliberar Polònia de la tirania russa.

Sand, a Nohant, com també es pot copsar en diversos capítols de les novel·les abans esmentades, viu dels records d'un passat que li sembla cada vegada més i més evanescent. Somnia els amors esvanits, els amics que ja han desaparegut. Fa vida familiar. "No entenc res del que s'esdevé a París", escriu, referint-se als esdeveniments revolucionaris de març de 1871. Fa temps que ha perdut el contacte amb la realitat política del moment. Els fets de París li semblen una carnisseria, una brutalitat, una macabra reedició del 93, i, si ja el 1848 s'havia sentit oposada a determinats sectors d'esquerra republicans, especialment als seguidors de Blanqui i als partidaris d'una dictadura popular, ara, recordem que parlam del 1871, després de la desfeta de l'exèrcit francès davant els prussians, el fets de la proclamació del primer govern obrer en la història de la humanitat li queden molt llunyans. Cap al 1870 escriu al seu estimat Flaubert i li narra la malaltia del seu fill, Maurice. Li explica que, en aquells moments, només viu per a la família. Escriu: "Quan ell s'acuba, totes morim: mare, esposa, filles. Aurore diu que voldria estar malalta enlloc del seu pare. Els cinc ens estimam tant, amb tanta intensitat que la sagrada literatura, com vostè l'anomena, ocupa solament un lloc secundari en la meva vida. Sempre he estimat a algú més que a la literatura; i a la meva família més que res".

Aquesta és la situació psicològica de Sand en els seus darrers anys. I, tanmateix, és el món que he volgut ressuscitar en El darrer hivern i en Corambé: el dietari de George Sand. Cap a l'any 1872 aquesta accentuació del seu pensament envers el passat es fa cada vegada més i més intensa. Turguénev visita Nohant i, al costat de Sand, passen el temps rememorant els amics que ja no hi són. Chopin hi és sempre present en els seus records malgrat la violència de la ruptura sentimental que tengué amb el músic. Ruptura que, segurament, precipità la mort de Chopin.

En aquesta època, les pàgines del diari de Sand que reprodueix Belinda Jack en el seu George Sand (pag. 367) palesen aquesta immersió en els records, en la vida passada. Després de la visita de Pauline Viardot, una de les seves antigues amants, quan aquesta li canta algunes cançons del temps passat, Sand escriu: "Quin dia, quina emoció, quina penetració musical!". I, un poc endavant, recordant les excursions al riu Indre amb els amics, recorda la seva presència intensa a Nohant amb aquestes paraules: "Mentre estic dins l'aigua, pens en tots aquells que nedaren amb nosaltres en el passat: Pauline i la seva mare, Chopin, Delacroix, el meu germà. Anàvem a nedar fins i tot de nit. Veníem a peu i tornàvem de la mateixa manera. Tots han mort. Tots excepte Madame Viardot i jo mateixa".

Però jo la volia fer rejovenir d'un cop. La volia fer veure, agafada ben fort de les mans del novel·lista i de Vaneau, posant en escena un imaginari i fantasmal darrer amor, el resultat pràctic de quasi un segle de formació d'una autèntica consciència revolucionària a França. Volia copsar, imaginar les reaccions d'una revolucionària de 1848 davant l'acció del poble armat. Ara, ja no es tracta de fer la revolució només mitjançant l'amor universal predicat pels fourieristes, lluitar per aconseguir el vot per a la dona... El temps s'ha avançat de segles. París ja no és aquella ciutat on la baronessa Dudevant pot discutir de política fins a altes hores de la nit o, amb el darrer amor, sentir el ressò de les seves botes clavetejades damunt les llambordes de les avingudes parisenques. La revolució no és pel vot, pel divorci, per abolir els títols aristocràtics. Ara la revolta s'ha tornat perillosa per a George Sand i per a alguns dels seus amics, sobretot per a Dumas fill que, des de Versalles, demana l'execució de les "roges embarassades" a fi que mai no puguin néixer revolucionaris per al futur.

Per primer cop en la història, el març-abril de 1871, la bandera roja regna en els carrers de París i Europa tremola, conté l'alè. Sand només sap veure incendis i robatoris, "violència", arreu. Ara, les noies de les fàbriques porten un fusell a la mà i surten amb els seus companys cap al front que és a prop, al costat de pares, nuvis i germans.

"París ha enfollit!", escriu la baronessa.

Efectivament, ara, els treballadors i treballadores demanen... el cel! Escriu a Flaubert, horroritzada, els comuners... expropien els capitalistes! Li diu: "Actuen de forma independent, amenacen, detenen, jutgen. Estan impedint que els tribunals funcionin. Anaren a treure un milió del banc, cinc-cents mil de Rotchild. La gent resta atemorida; cedeix. La lluita és al carrer; prengueren foc a la plaça de Vendôme i mataren moltes persones (...) Són ridículs i brutals; la impressió és que no tenen ni idea del que han de fer amb el seu cop".

En les novel·les, Vaneau és el jove revolucionari que la visita d'amagat a Nohant i aconsegueix fer-la anar a París en un fantasmal viatge que ens ressuscita les assemblees dels barris i de l' Hôtel de Ville, la mítica figura de Dombrowski, el record de la revolució de 1848, de la qual una Sand encesa i apassionada escriu el decret de supressió dels títols de noblesa. En El darrer hivern i Corambé: el dietari de George Sand podem situar-nos, amb la imaginació, enmig d'aquella experiència del poble de París que encengué la imaginació del món. Una experiència que marcà amb el seu esclat de claror totes les revolucions del segle XX, especialment la soviètica del disset i els fets de Catalunya i de l'estat espanyol de 1936.

Els capítols de les novel·les que comentam ens mostren que, malgrat les provatures que fa Sand per a entusiarmar-se, per a tornar a remoure el caliu dels dies de joventut, s'adona a la perfecció que aquell ja no és el seu temps. És conscient que els esdeveniments l'han superada. En això totes dues novel·les són fidels a la literalitat dels fets històrics. Sand, malgrat que criticà els excessos de la repressió burgesa, també va condemnar de forma potser injusta, sense entendre el que s'esdevenia, alguns fets aïllats de violència revolucionària.

Sand no entén la Comuna. Vaneau intenta oferir-li una explicació quan la porta per les trinxeres de París, pels teatres ocupats pels treballadors i soldats on els músics fan concerts gratuïts per a una població treballadora privada de la cultura i de cap possibilitat d'esbarjo. Vaneau li diu que, precisament tot allò, la revolució obrera, s'esdevé davant els seus ulls perquè generacions de joves francesos han llegit les obres de Sand, han seguit el seu exemple. Ara les dones també demanen el seus drets talment com ella els havia ensenyat i volen bastir, aquesta vegada de veritat, amb les armes a la mà, el món més just i solidari que just es va insinuar l'any 1848.

Però Sand ja no copsa el que s'ha esdevingut. És lluny de les idees de Proudhon, Blanqui i Marx portades a la pràctica. Idees de les quals, més endavant, un jove Lenin de principis del segle XX traurà les conseqüències pràctiques per a bastir la continuació de la Comuna, aquesta vegada a Rússia i, si fos possible a tot el món.

1871. Proclamada la República, tornen de l'exili tots els vells amics de Sand: Hugo, Ledru-Rollin, Louis Blanc, Félix Pyat i l'examant de l'escriptora, Pierre Leroux. Però ja no hi haurà ponts de diàleg. Sand viu en un altre món. En el fons, per origen i per posició de classe és una petit-burgesa atemorida pel que s'esdevé al seu costat. Pel març de 1871, en plena revolució proletària, els odiats alemanys són a vuitanta quilòmetres del casal senyorial on passa els darrers anys. Té por per la família i per ella mateixa.

A París ha esclatat una revolució que no acaba d'entendre. Recordem que l'Imperi ha estat derrotat per Moltke a Metz. França ha signat una pau vergonyosa per la qual Alsàcia i Lorena passen a ser dominades per Prússia. El govern burgès de Thiers, a Versalles, és un govern supeditat a l'ocupant alemany. Els sectors conservadors i els republicans moderats, atemorits davant la revolució parisenca, són partidaris d'un armistici amb l'ocupant. Sand, malgrat el que ha escrit a Juliette Adam, una amiga: "Hem d'escombrar els prussians i els imperis ràpidament", ja no entén o no vol entendre el que s'esdevé.

Encara li podem notar un rampell justificatiu davant algú que li retreu el seu actual conservadorisme. En la carta a Juliette Adam trobam aquestes significatives paraules: "Jo mateixa socialment, sóc de les més roges, avui com abans... (...) Però... (...) mai no hauríem de voler imposar les nostres conviccions mitjançant la violència... (...) perquè el que neix amb violència mor en la violència".

Quan, després de la derrota de França, s'assabenta que París vol resistir als prussians, escriu, ho hem dit una mica més amunt: "París ha enfollit!".

La revolució s'aferma. Els amics del passat de Sand, els joves revolucionaris que han seguit el seu exemple afusellen, els generals que volien desarmar el poble i lliurar la capital als alemanys. Amb l'execució dels militars de Versalles, els generals Lecomte i Thomas, hom aferma el poder de les milícies populars armades i de la Comuna. En els dos mesos i mig escassos de poder popular, el Govern de la Comuna suprimeix l'exèrcit burgès i declara la Guàrdia Nacional única força armada de la Revolució. La Comuna, entre moltes altres accions de justícia social, abolí els pagaments dels lloguers des de l'octubre de 1870 a abril de 1871; fixà en sis mil francs anuals, és a dir, el sou d'un obrer qualificat, el sou màxims dels membres de la Comuna i els seus funcionaris; separà l'església de l'estat; convertí en propietat nacional tots els béns de l'església i prohibí l'ensenyament religiós; abolí el treball nocturn dels flequers; suprimí les oficines de col·locació patronals; enderrocà la columna de Vendôme, símbol del militarisme; incautà tots els estatges buits per tal de cedir-los als habitants dels barris bombardejats; suspengué la premsa reaccionària; prohibí cobrar simultàniament en concepte de gratificació per més d'un càrrec; confiscà els béns de Thiers; decidí registrar totes les fàbriques abandonades pels seus propietaris i elaborar un pla d'explotació d'aquestes per cooperatives obreres, unides en una gran associació.

La Comuna anava molt més enllà del socialisme utòpic, aquell santsimonisme que, de jove, havia festejat George Sand. L'interclassisme republicà de 1848, les idees de redempció cristiana i d'"amor universal entre germans" que sempre havia defensat, xocaven frontalment contra el que significava la Comuna. El gran, ferotge i violent combat armat entre capitalistes i poble treballador que s'esdevenia davant els ulls de l'escriptora, escapava a la comprensió d'aquesta. L'edat? Els desenganys? La situació i posició de classe de l'escriptora? A l'hivern de 1870 és molt sincera quan escriu: "No estic gens familiaritzada amb les teories de la moderna Comuna; no les he vist manifestar-se per part ni banda; però si s'han d'imposar mitjançant una bufetada, malgrat que fossin la panacea social, les condemno en nom de tot el que és humà". I, més endavant, continua escrivint: "No puc formar-me una clara idea sobre el que s'esdevé dins aquest món tancat que s'anomena a si mateix París. L'absència de comunicacions segures entre París i França ens ha impedit a tots i a cada un de nosaltres restar assabentats de les idees".

Sand no contesta, no sap, diu, el que s'esdevé a París. "Han enfollit", "no estic gens familiaritzada amb les teories de la Comuna", "l'absència de comunicacions", "estic contra tota casta de violència"... En una de les cartes que reprodueix Jean Chalon en el seu George Sand (Barcelona, Edhasa, 1992), Sand escriu: "No sé de res més dolorós que hagués de suportar França; ha viscut la pitjor de les humiliacions, el ridícul rere l'odiós. Una desgràcia per a tots els que estimen la igualtat i han cregut en els nobles instints de les masses, i jo era un d'aquests!".

Per l'estiu de 1871, quan és més forta que mai la repressió contra els homes i dones de la Comuna, ja que són abundoses les execucions summaríssims, les morts per males condicions d'alimentació i salubritat a les presons, els exiliats... Sand afirma que no vol saber res de política. En el mes de juliol escriu: "No, no vull tornar a París. No he deixat Nohant i no pens deixar-lo enguany. (...) M'agrada molt més l'ombra dels meus til·lers i la possessió de mi mateixa, del meu judici, de la meva llibertat i la meva dignitat".

A les nits, es banya nua al riu Indre. Prepara contes per a les seves netes. Enyora els fantasmes desapareguts. El 21 d'octubre escriu una carta al poeta Alfred Cabrié: "Es hem de desfer de les teories del 93, són aquestes teories les que ens han perdut". La baronessa Dudevant dixit. O la sang de Maria Antonieta que alguns han dit que circula per les seves venes. Què resta en l'aristòcrata de Nohant d'aquella Sophie-Victoire Delaborde, la mare, la filla del venedor d'ocells que anava rere els militars de l'exèrcit napoleònic? La revolta de 1848... un somni llunyà?

Però el París que ja no estima, el París que diu desconèixer, obre, amb el seu heroisme, una nova etapa en la història de la humanitat, una etapa igual a la de l'any 1789 o més esclatant encara. Talment com la presa de la Bastilla. Com vaig escriure en un article publicat en el diari Última Hora el 18-III-84, en un dels aniversaris de la Comuna: "A desgrat de tots els errors, la 'Commune' de París assenyala una etapa cabdal en el desenvolupament de la lluita del proletariat per la seva emancipació. Per primera vegada en la història fou plantejat pràcticament el problema de la conquesta del poder polític i militar per la classe obrera, el problema del poder dels treballadors (la dictadura del proletariat). La 'Commune' demostrà, com féu observar Marx, que no basta apoderar-se de l'aparell burocràtic de l'Estat sinó que cal destruir-lo sense deixar-ne rastre per tal de reemplaçar-lo per una organització nova, de tipus proletari, que garanteixi la dominació del treball, doni poder legislatiu i executiu i asseguri el control de les masses damunt els elegits.

'La 'Commune' de París no feu més que iniciar l'obra, però assenyalà ja els trets d'aqueixa nova organització, que trobà amb les formes més perfectes i definides dels Consells Obrers i Camperols de Rússia [1917] l'expressió del nou poder popular".

La burgesia francesa, aliada amb els prussians i només al cap de dos mesos i busques de poder popular, tallà en sec l'experiència revolucionària dels treballadors, soldats i petits comerciants de París. Com vaig escriure en l'article de l'Última Hora: "Aquesta 'victòria' de la 'civilització' burgesa damunt la 'barbàrie' proletària, fou segellada per l'assassinat de més de trenta mil homes, dones i infants i l'empresonament i l'exili de més de setanta mil. Terrible lliçó que no haurien d'oblidar els que es sentin temptats d'infeudar -amb la seva política de claudicacions constants- el moviment obrer a la burgesia".

Aquesta és una part del món de George Sand que hem provat de recrear en les novel·les El darrer hivern i en Corambé: el dietari de George Sand. Una aventura de la imaginació que esperam que interessi el públic lector amant de la novel·la històrica.

Mallorca, George Sand i Frederic Chopin
George Sand i la Comuna de París
Les relacions amoroses de George Sand
Ressenyes


Agost del 2004

Pàgina principal