el talp
web alternatiu

http://www.racocatala.cat/eltalp

 

Eva Serra: La funció de l’historiador ara i aquí

Presentació

El text present és una entrevista amb la historiadora Eva Serra publicada fa pràcticament vint anys per L’Avenç (núm. 52, set. 1982, p. 63-65). Les reflexions d’Eva Serra sobre la tasca de l’historiador en una nació oprimida serveixen avui per a reconstruir unes circumstàncies històriques que expliquen força coses de la situació actual; però, més enllà d’això, des del punt de vista programàtico-metodològic continuen plenament vigents i, encara, són especialment pertinents avui, davant el liquidacionisme espanyoloide promogut per una certa historiografia catalana. Enfront tant d’acientifisme oportunista al servei de les classes explotadores i de l’ocupació estrangera, siau benvinguts, doncs, a una actitud científica, combativa i, sobretot, constructiva.

 

Eva Serra: La funció de l’historiador ara i aquí

Eva Serra i Puig neix a Barcelona el 1942. Estudia a la Universitat de Barcelona i es llicencia el 1967 en Història amb una tesi de llicenciatura sobre Els cereals a la Barcelona del segle XIV. Treballa en diverses editorial (Salvat, Edicions 62, Enciclopèdia Catalana) i el curs 1970-71 passa a treballar a la Universitat de Bellaterra fins al curs acadèmic 1974-75, que passa a exercir a la Universitat de Barcelona. Es doctora l’abril del 1978 amb la tesi La societat rural catalana del segle XVII Sentmenat. Un exemple local del Vallès Occidental (1590-1729). Ha publicat el llibret de divulgació La Guerra deis Segadors (Barcelona, 1966) i diversos treballs d’investigació a diverses revistes, entre elles Recerques. Cal destacar especialment la seva tasca político-cultural de divulgació historiogràfica que assíduament porta a terme en barris, pobles i comarques. En diverses ocasions ha participat en cursos d'estiu de Rosa Sensat i de la Universitat d'Estiu a Prada.

-Quina penses que hauria d'ésser la funció social de l’historiador?

En primer lloc que consti que m'ha costat molt d'acceptar una entrevista d'aquest caràcter perquè suposa, si més no, un cert destapament en un moment més aviat crític de la trajectòria professional. No em venia gens de gust afrontar preguntes transcendentals que poden abocar a respostes fora de lloc. Afronto el risc amb molt poca il·lusió, més aviat per amistat.

Possiblement la funció social de l’historiador és ensenyar a pensar des de la reflexió concreta de les societats humanes en el passat i en la seva evolució. L’aspecte més important d'aquesta reflexió possiblement és l'anàlisi del canvi històric en les societats, però no solament això, sinó també d'aquells fets que es reprodueixen a través del canvi històric. Fets com els de l'opressió, situacions de domini, explotació, colonialisme, etc., són fets que ben sovint es reprodueixen. Per què es reprodueixen i quins mecanismes d’articulació expliquen la reproducció i/o el reforçament de situacions de domini malgrat la transició del feudalisme al capitalisme o del capitalisme al socialisme? Això és així en les opressions nacionals i en d’altres formes d'opressions com la de la dona.

Parlar de la funció de l’historiador penso que és ben difícil. Per a les dretes -si és que encara és vàlid parlar de dretes i esquerres- no hi ha problema, perquè em sembia que mai s'han fet un plantejament transcendental de l'ofici. Ara bé: per aquells que van o anem pel món d’esquerres sí que, en un moment o altre de l'exercici de l'ofici, ens hem preguntat què estem fent i quina és la nostra funció. Evidentment la resposta que ens donem és: intentar entendre els fets històrics com una manera d'explicar-se el present i una eina de transformació. Ara, però, l'historiador dit d'esquerres a casa nostra es troba involucrat en un procés d’institucionalització, i això d’alguna manera modifica les coses. Des de fora o des de dins les coses no es veuen de la mateixa manera. La funció de pensar o d'ensenyar a pensar queda enterbolida pel procés d’institucionalització que vivim. La pràctica social i política condiciona la visió de les coses. És per això que penso que estem immersos en un moment pie de contradiccions i de confusió. Això possiblement és molt greu per als historiadors catalans a causa de la complexitat de la nostra realitat política.

Aleshores diràs què suposa ser historiador: evidentment, en primer lloc un ofici per guanyar-se la vida, en segon lloc, també, potser un art per passar l'estona. I què més? una eina per pensar i ensenyar a pensar. Però pensar resulta un joc perillós. Precisament per això ens troben en un moment sense a penes debat o en un moment de falsos debats. Evidentment cal una racionalització del passat, però des de quina perspectiva? Des de la de la Generalitat conservadora i sense poder, des de la d'un Parlament espanyol socialdemòcrata o des de l'òptica d'aquells que semblen no comptar, encara que rebin guitzes. Segurament que si la història acomplís el paper que li pertoca seria eliminada, com a disciplina, dels plans d'ensenyament.

No sé si això té res a veure amb la pregunta, però vull afegir que més de d'una vegada m'he preguntat per què moltes de les millors reflexions i observacions històriques procedeixen de persones que no són de l'ofici. El millor que sé de la história del País Valenciá ho vaig aprendre de Nosaltres els Valencians de Joan Fuster, el poc que sé d'Euskadi ho he après deis estudis de Beltza o d'Ortzi. Ara n'abocaré una de grossa, el millor que he llegit de la Catalunya de començaments de segle es troba en El Quadern Gris o en el Cambó del franquista Josep Pla. Les millors coses que he llegit de la guerra civil són per exemple de Zugazagoitia -un espanyol, malgrat el seu origen base, que no entenia res del fet nacional-- que en explicar els seus maldecaps com a home del govern republicà espanyol explica coses més interessants que no pas cap dels ianquis que ha aterrat a estudiar la guerra civil. Què hi ha en aquests llibres que no tenen els llibres d’història? Possiblement un desig de comprendre i una no excessiva preocupació per allò que s'anomena rigor acadèmic. La millor història de Galícia que conec és la breu História de Galícia que ha estat publicada pel Front Cultural de l'Assemblea Nacional Popular Gallega del 1979. No surt de la Universitat i ha estat objecte d'un judici a la Sala Primera de l'Audiència Provincial de la Corunya l'estiu del 1981. Per cert, no he sentit cap comentari sobre aquest fet entre els que ens dediquem a l'ensenyament de la història.

Tot això és per dir que si bé segurament l'esforç historiogràfic dels darrers anys als Països Catalans ha estat considerable -especialment al País Valencià- també em sembla que l'empenta científica sovint no ha anat acompanyada del risc que comporta fer hipòtesis que ens permetin avançar en la història nacional que necessitem. Sovint l’historiador encotillat pel rigor científic té por de dir-ne de grosses, o bé perquè no pot aportar una verificació documental adequada, o bé perquè no compta amb el suport de la ideologia dominant dels cercles acadèmics.

Penso que no és suficient preguntar-se per la funció de l’historiador en termes teòrics, per no dir en termes abstractes, sinó per la funció de I'historiador ara i aquí. Si és que la té, aleshores possiblement consisteix en l'obligació de fer-nos unes preguntes arriscades en el camí de forjar-nos unes respostes històriques que ens serveixin per avançar en la nostra consciència nacional. Ja sé que possibiement dir aquestes coses és ingenu i fora de lloc. Però si no és això, aleshores és absurda la pregunta. L'historiador no ha d’entrar en la trampa colonial de l'antropòleg quan es dedica amb saviesa cosmopolita a inventariar les runes socials que queden després de la petjada colonial. L'historiador es troba socialment molt més implicat.

-Quines línies de treball et planteges actualment? Tens alguns projectes concrets?

Segurament estàs en el dret de fer aquesta pregunta, però et vull dir que se'mi fa molt difícil respondre.

El meu terreny de treball ha estat o és la història agrària catalana de l'Edat Moderna. Un cop acabada la tesi no tinc clara la trajectòria a seguir. M'he adonat que, en el curs de l'elaboració de la tesi --llargs anys plens de situacions conflictives per al nostre país-- vaig ser víctima dels models de la historiografla del moment. La meva generació es va formar sota la incidència de l’etapa de creixement econòmic del capitalisme després de la segona guerra mundial, i això a l'«España Franquista» tingué un nom, «Plan de Estabilización» i «Planes del Desarrollo». Aleshores molts vam començar a parlar de conjuntura, de preus, de renda, de producció, de productivitat, etc. etc. A finals dels anys seixanta tenia entre les mans un bon feix de xifres i de gràfiques i en el curs dels anys setanta una gran insatisfacció davant de les xifres a les quals vaig començar a agafar una gran mania. Començava la pregona crisi de l'Estat franquista i el món deixava d'explicar-se només amb xifres. Tot i la importància de les xifres, quedaven en primer pla els fenòmens polítics i socials. Això m'obligà a la recerca de noves fonts per intentar explicar-me més i millor els fenòmens socials dins la societat feudal. La societat feudal s'explica per xifres, però també per contradiccions socials que no s'expliquen sempre per la conjuntura sinó per l'estructura: era el tornem-hi que no ha estat res. I ara ja som en un altre moment fonamentalment polític: el de la nova institucionalització del mateix poder. I els fenòmens polítics i institucionals que tan sovint han estat abandonats i menyspreats per les esquerres ens han deixat a tots fora de joc. Com pots veure, tot allò que forma part de la introducció a la metodologia de la història (conjuntura, estructura, política) ha existit en forma viva en l'experiència personal de la meva generació.

És per això que ara veig els segles XVI a XVIII d'una manera molt més complexa i em costa més de plantejarme unes línes de treball en l'actualitat. És evident que la qüestió de la renda, del paper de l’evolució deis preus, del caràcter de les relacions socials de producció, etc. són coses importans, però ara em resulta més feixuc plantejar-m'ho com a exclusiva perspectiva de treball. Ara veig també la importància dels estudis polítics i institucionals.

Em preocupa que s'expliqui, per exemple, el creixement del segle XVIII català sense tenir en compte que els Països Catalans inicien el segle XVIII sota un fet fonamental de la seva història, el d'una ocupació militar i política. Per exemple, ara m'interessa més un llíbre com el de la Història deis Mossos d'esquadra de la Núria Sales que no pas el tercer volum de la Catalunya dins l'Espanya Moderna de Pierre Vilar. I mentre el segon és molt conegut entre els estudiants d’història, el primer és molt menys conegut. És a dir, sovint hem explicat el segle XVIII català com si expliquéssim la història de l'aparició de les autopistes i del cotxe en temps d'en Franco sense explicar el cost social del franquisme en termes socials i polítics. Igualment els Països Catalans sota els Borbons al segle XVIII no solament ha d'ésser la història de la renda per càpita que augmenta ni solament la història de la demografia que augmenta, sinó també la història dels mecanismes d'articulació de la dominació que també augmenten i milloren. Per exemple, hem abandonat o tendim a abandonar l'explicaci6 política de la Guerra dels Segadors per posar l'èmfasi en l'explicació social, fins al punt que diria que ara l'explicació social és l'hegemònica.

Ara per a mi seria molt més interessant d’analitzar les institucions catalanes de l'época moderna no tant com a institucions de govern (perqué com a tals ja eren inoperants), sinó com a institucions de resistència. Si foren eliminades per Felip V, fou ben bé també pel seu caràcter d'eines que facilitaven l'articulació de la resistència. A partir dels Borbons desapareixen aquests bastions de resistència i millora l'articulació política del sistema de dominació.

S’ha estudiat el bandolerisme comí un fenomen social contradictori (aristocràtic i popular), però en canvi no s'ha estudiat la persecució del bandolerisme com una intenció de desarmament d'una nació. Els Països Catalans no superen el concepte medieval-feudal d'exèrcit; no obstant això, hi ha fórmules d'armament nacional institucionalitzades o fora de les institucions. La política del reis és desarmar el país (enderrocament de castells estratègics i desarmament de la petita aristocràcia i dels sectors populars); és un procés de desarmament que coincideix amb l'etapa històrica d’un altre procés: el del monopoli de la violència per les monarquies absolutes (Estat Modern).

Totes aquestes disquisicions són per dir-te que em sembla que hi ha moltes coses a estudiar o a estudiar amb un altre enfoc, però que per aixó falta disposar de temps, d'un context polític menys hostil i menys dur, d'unes fonts adequades i de capacitat metodològica i teòrica per abordar-les correctament. Tal vegada, però, les dificultats a abordar un tema d’investigació nou estiguin en relació amb el fet que actualment estigui més preocupada per la síntesi i la divulgació que no pas per l'estricta investigació.

 

-Què diries a propòsit de la historiografla catalana actual?

-D'ençà dels anys seixanta s’han fet moltes i bones aportacions historiogràfiques en molts terrenys i de molts moments diferents de la història. És evident que sabem més coses de la formació dels Països Catalans, que sabem més coses del feudalisme catalá, més coses dels Països Catalans sota els Àustries, més coses de la guerra d'ocupació de comenyaments del XVIII, més coses sobre la societat catalana comtemporània i sobre la formació de l'aparell de l'Estat espanyol contemporani: revistes com Recerques, Estudis, Randa, ara la tasca de L'Avenç, han fet i fan aportacions positives.

Al costat d'un balanç que sembla positiu --especialment pel que fa al País Valencià-- em preocupa que aquesta historiografia no estigui orientada en relació a les necessitats d'una interpretació històrica nacional.

No em sembla que el tema de la necessitat d'una història nacional sigui un tema històricament superat. Ben al contrari, tenim massa problemes pendents com a nació per considerar això superat. És més, Europa està veient com, especialment des de finals dels seixanta, s'estan qüestionant els Estats i com la burgesia intenta oferir noves sortides polítiques a aquest fet (regionalitzacions).

Moltes de les aportacions historiogràfiques que existeixen actualment poden ser útils i vàlides, però sovint no es plantegen la necessitat de distingir entre la història de la nació com la història d'una part de l'Estat, i a més, també sovint, s'entén per història nacional la història d’una part de la nació catalana, és a dir el Principat o Catalunya. En aquest sentit, la historiografia catalana se cenyeix a l’àmbit territorial que li assignà la historiografia del segle XIX. Si és cert que la burgesia barcelonina fou incapaç de plantejar-se la unitat nacional política no tenim per què, nosaltres, doblegar-nos a aquesta debílítat política d'una burgesia regionalista, regionalista en dos aspectes: en la subordinació política a l’Estat i en la debilitat política interna.

Penso que en la mesura que ens atrevim a parlar del fet nacional ens hauríem d'atrevir a afrontar temes historiogràfics segons unes anàlisis nacionals: en el terreny de les relacions de producció, en el terreny de les estructures familiars, en el terreny de les formes de resistència popular, en el terreny de les estructures institucionals, sense oblidar els efectes o la incidència de les derrotes en el procés de desintegració d'una comunítat històrica. Possíblement tot això seria més fàcil d'abordar correctament si partíssim d'uns models històrics menys barcelonins.

Estudis com el de les Germanies d'Eulàlia Duran són molt importants. En aquest sentit, algunes reflexions aportades per Ernest Lluch en la seva etapa pre-política a La via valenciana o a El pensament econòmic a Catalunya (1760-1840) són també ben interessants.

Fins quan es continuarà dient que no hi ha base nacional dels Països Catalans perquè la taronja era lliurecanvista i el cotó proteccionista? Aquests tòpics historiogràfics, no són més aviat tòpics polítics de la Restauració, que sabia que el republicanisme federal era una perillosa opció popular en el conjunt dels Països Catalans especialment peninsulars?

La Històia dels Països Catalans d'EDHASA --evidentment molt desigual--, tot i que encara no fa l'esforç d’integrar els diversos elements de la nostra història en una explicació nacional, ja és una bona aportació. Segurament que caldran molts estudis de base fins que sigui possible elaborar una història d'acord amb aquests interessos populars. La història mai no és desinteressada.

Actualment, a nivell acadèmic, hi ha fortes reticències a acceptar aquests plantejaments. L'opinió generalitzada és que són plantejaments massa polítics i ideològics i poc «operatius» per tirar endavant una historiografia serena i científica. Reprodueixo una recent conversa amb un company de treball.

No estaria malament que els historiadors a casa nostra ens baralléssim per aquestes coses i no solament per treure una plaça --per cert un mot ben lleig, de regust militar-- a qualsevoc lloc. Si el procés d'institucionalització ens porta irremissiblement a esdevenír funcionaris, fins a quin punt el nostre cervell ha de quedar també institucionalitzat?

--Ja sé que el dic blavero al País Valencià, el dic morat a Mallorca, una Generalitat conservadora i regionalista al Principat i un ministeri espanyol que paga el nostre sou, no és el millor context per a plantejaments d'aquest tipus.

Curiosament, l'any 1976, l'endemà de la mort d'en Franco, el tema Països Catalans va ser objecte d'un debat força encès en el quals els historiadors van participar. Vull recordar el primer Encontre de Cíèncíes Humanes i Socials celebrat a Perpinyà el marg del 1976 i les Jornades de Debat sobre els Països Catalans celebrades a Barcelona l'octubre del mateix any. Què ha passat després? Després ha passat que ha vingut la Constitució, l'Estatut i la LOAPA i tothom s'ha mostrat i fins i tot en el terreny historiogràfic ben fidel a l’ordre constitucional espanyol.

L’«Estado de las Autonomías» suposo que donarà peu a una historiografia regionalista o regional respectuosa amb la legalitat constitucional. D’aquesta situació política en pot sortir a casa nostra una nova etapa historiogràfica bastant menys combativa que la representada per un Rovira i Virgili o un Ferran Soldevila, que malgrat que les seves històries respectives hagin estat titllades de romàntiques (com si això fos un insult) i de burgeses, foren unes històries sovint ben poc integrades als interessos de l'Estat burgès.


Juliol del 2002

Pàgina principal