"Monarquia? República? Catalunya!"

(Francesc Cambó)

Si alguna cosa sobta del sobiranisme és aquesta: per què el canvi de nom? No es deia independentisme, allò pel que sembla perquè (també) lluita políticament el sobiranisme? El canvi de nom respon, en la meva opinió, a motius de fons. Per a alguns, aquests motius estan clars, encara que siguin inconfessables; per als altres no estan gens clars, però sí perfectament assumits, de ben segur que inconscientment.

Diguem-ho clar des del principi: el sobiranisme no és independentisme, en la mesura que parteix d'una clara apostasia pel que fa a la manera independentista d'entendre la qüestió nacional.

L'objectiu bàsic de l'independentisme era (i és) la llibertat d'una nació oprimida. Llibertat que només es pot obtenir amb la independència política de la comunitat oprimida respecte l'estat opressor. És a dir, amb la creació d'un estat propi, que permeti als membres de la comunitat mateixa el legítim autogovern i no pas haver d'estar sota la dependència d'uns mers delegats administratius del poder central, en mans de l'estat etnocida.

Aquest objectiu bàsic està en consonància, i respon, en el fons, a la idea que aquesta solució política fa efectiu un dret humà bàsic: el de tota comunitat humana a existir amb plenitud nacional.

Fins aquí, de fet, i mirant-nos el problema de manera, diguem-ne, superficial, no diferenciariem gaire el sobiranisme de l'independentisme, ja que el sobiranisme també vol "un estat propi". Però què és el que diferencia, en el camp teòric, l'un de l'altre?

Doncs, en la meva opinió, el fet de concebre la nació com a comunitat étnica d'individus establerta en un territori determinat, o no fer-ho. En efecte, per a l'independentisme, i per a tot el nacionalisme d'alliberament nacional (des de Rovira i Virgili a Cucurull), la nació és, a grans trets, una unitat sociològica d'individus units per un mateix sistema simbòlic (una llengua), una cultura compartida, un territori compartit (un país), i unes experiències històriques també compartides que conformen una memòria històrica a base de la qual s'estableixen uns elements de psicologia col·lectiva identitària (Fuster ho expressava molt bé dient allò que és català tot aquell que parla català; és clar que, per a Fuster, llengua és nació; és a dir cultura, literatura, horitzó mental i, en definitiva, ésser humà, ja que aquest no existeix sense llengua). Tots aquests elements són objectius; és a dir, i deixant de banda ara el debat ontològic i epistemològic, no depenen, en termes generals, de la voluntat individual dels membres de la comunitat. I, alhora, són elements que conformen l'ésser (l'ésser en el món, si voleu) dels individus particulars que componen la comunitat.

Per al sobiranisme, en canvi, la comunitat per a la qual hom reclama "un estat propi" és una comunitat bàsicament producte d'un "lliure contracte cívic", per a dir-ho d'una manera entenedora. La prova és que al sobiranisme no li fa res mobilitzar aquell que vol un estat propi "per altres motius que els identitaris" (o, senzillament, com diu en Carod, perquè un hom vol "el millor per a Catalunya"), sense advertir-lo, entre altres coses, que en el nou estat català l’única llengua oficial, pública i normalitzada serà el català; almenys en l'Estat que volem els independentistes "tradicionals". Per tant, i prenent com a punt de referència la tradició intel·lectual del nacionalisme català, el sobiranisme es diferencia de l'independentisme, en el camp teòric, en el fet que el primer ha abandonat l'horitzó teòric tradicional, de l'escola "alemanya", si es vol, que concep la nació com a element objectiu (que no ahistòric...) i s'ha passat a assumir la hipocresia del nacional-estatisme francès o jacobí, que diu concebre la nació com un contracte social voluntari dels individus que la componen; ideologia que, casualment, coincideix amb el creacionisme nacional.

En la meva opinió, una de les raons d'aquest "traspàs" teòric ve donada per l'atac que ha sofert la concepció objectiva de nació (pròpia de les teoritzacions emprades per les nacions oprimides en la lluita pel seu alliberament), acusada d'essencialista per la majoria del món intel·lectual i acadèmic actual; fins i tot per bona part del món intel·lectual declaradament "nacionalista". Aquesta acusació d'essencialisme parteix bàsicament de la confusió filosòfica entre "elements objectius que constitueixen la realitat" i "concepció idealista d'aquests mateixos elements objectius". La concepció idealista concep la nació i els elements que la componen com a ahistòrics i inmutables; però una concepció veritablement materialista i objectiva els concep com a elements efectivament existents en la realitat, però no per això ahistòrics i inmutables; sinó mudables, però existents (amb realitat objectiva).

Aquest matís, entre concepció inmutable dels elements objectius, i postulació dels mateixos elements objectius que no depenen de la nostra percepció, però que, òbviament, tenen caràcter mutable, és el que no capta o no vol captar (perquè va en contra dels seus interessos) la majoria de la intel·lectualitat actual, entestada en una concepció filosòficament idealista de tipus subjectiu i de nou encuny. Pensem, d'altra banda, que per a la ideologia burgesa de fons, que sura en aquestes concepcions que denunciem, l'home és concebut de manera aïlada i no pas formant part del cos social, element objectiu que el condiciona i que, al seu torn, és condicionat per la mateixa acció de l'ésser humà. Es allò a què Marx es referia quan deia que els homes fan la seva pròpia història, però en unes condicions determinades, les que es troben en la seva realitat objectiva.

Tot aquest aparent garbuix, que, d'entrada, pot semblar tan complex, no ho és tant si pensem que darrere de tot això hi ha la ideologia estatista burgesa, la qual vol denigrar la concepció objectiva de la nació penjant-li el mort i l'etiqueta d'idealista i, per tant, de políticament rància i retrògada, ja que concebria la nació com a element extern a la realitat, "etern", i, molt important, en contra de la "lliure" voluntat dels individus... A l'altra banda de la barricada, oposats a aquesta trepa de "dolents" que fan de la nació un atemptat contra la llibertat i la democràcia, estarien els "bons" (el discurs maniqueu és seu, no meu...), aquells que concebrien la nació com a element constantment mutable, sotmès a canvis, i, per tant, no lligat a cap element extern a la voluntat dels mateixos membres de la nació, la qual cosa seria una meravellosa i perfecta manera "democràtica" de percebre la nació. La trampa rau en què el fet que una nació tingui elements objectius que "condicionen" l'existència dels membres de la nació, com la llengua, el país, o la història en la qual hem nascut, no vol dir que hom hagi de concebre aquests elements com si fossin eterns (ni, d'altra banda, com a traves a la llibertat dels individus...). Les nacions i els elements que les constitueixen no són eternes, però algunes són obstinades i s'entesten a continuar vives malgrat els segles de persecució...

Però, és clar, si denigrem la concepció objectiva de la nació etiquetant-la d'idealista, i de políticament retrògada, ens trobarem amb el magnífic avantatge, per als interessos estatistes, de fer desaparèixer de l'horitzó teòric les nacions oprimides, mentre en cap moment han desaparegut de la realitat els estats nació opressors, ni la seva política etnocida. En definitiva, l'objectiu és, fent desaparèixer de l'horitzó teòric les nacions oprimides, integrar la seva lluita per l'alliberament en el marc polític de l'estat opressor, la qual cosa, d'altra banda, és una magnífica manera d'eliminar el moviment d'alliberament nacional posant-lo davant la disjuntiva d'integrar-se en el marc polític de l'estat opressor o "autocondemnar-se", en la pràctica, a l'esterilitat política. El truc és perfecte, i el sobiranisme, i ERC, lamentablement, ja fa molt de temps que hi han caigut de quatre grapes.

Com dèiem a l'inici, el sobiranisme no és un veritable independentisme perquè, passant per la ideologia burgesa, ha assumit les concepcions del nacionalisme estatista, traint d'aquesta manera les bases teòriques del nacionalisme de les nacions oprimides.

La gran paradoxa és que el sobiranisme, de mentalitat en el fons estatista, com hem demostrat, continuï essent "independentista" en la mesura que vol "un estat propi". Res de contradictori: voler un estat propi, com hem advertit al llarg de l'article, no significa voler la solució del problema nacional català; són dues coses ben diferents. La independència que proposa el sobiranisme és tan sols la creació d'un estat propi, però aquesta fita política no respon a una voluntat ferma de solució de l'opressió nacional que patim, sinó tan sols a l'anhel d'una comunitat qualsevol de separar-se d'un estat que no la satisfà administrativa i políticament parlant.

És a dir: el sobiranisme no parteix d'un món de nacions oprimides enfornt estats opressors, sinó d'un món de comunitats autodefinides per voluntat política en cerca de solucions "democràtiques" per aobtenir més autodeterminació política per als seus ciutadans.

Per variar, acabarem de forma planera: la diferència entre l'independentisme i el sobiranisme és que el primer vol la independència d'una nació oprimida i el segon vol un estat propi per a qualsevol que s'hi apunti pels motius que siguin, com podria voler un estat propi per als que tinguin el nas més llarg del normal o les orelles mes grosses que la resta, o per qualsevol alte motiu que s’acudeixi a qualsevol amb raons per muntar una comuna políticament independent. La qual cosa vol dir que el sobiranisme ha deixat de lluitar per la llibertat nacional del poble català per apassar a lluitar per tenir un estat independent de l'estat espanyol pel motiu que sigui, amb la qual cosa podria ser perfectament que tinguéssim un estat català que certifiqués la definitiva extinció de la llengua catalana, sense anar més lluny.

En definitiva: crec que cal abandonar els pressupòssits teòrics del sobiranisme, que, en el millor dels casos, només ens pot dur cap a una "via andorrana"; aquest és l'únic horitzó possible de la "fase superior del regionalisme". O sigui, no oferir un objectiu clar de lluita, un horitzó de futur ("el millor per a Catalunya"); vaja: no comprometre’s; com Cambó. 

Març del 2007

Pàgina principal