El talp
web alternatiu

http://www.racocatala.cat/eltalp

 

Socialisme i "naturalesa humana": una contradicció insalvable?

Plantejar-se la qüestió de la possibilitat del salt a una societat socialista, comunista o, en general, una societat sense classes, com si estigués en contradicció insalvable amb la "naturalesa humana", o amb determinats elements dins aquesta naturalesa humana (egoisme, corrupció, ambició...) que impedeixen el pas cap a una societat sense classes, crec que és erroni.

Examinant la història podríem trobar tants casos d'egoisme, "maldat", etc. com exactament del contrari: manifestacions de profunda bondat, abnegació, servei al proïsme... El mateix podríem dir per a l’ambició: hi ha qui en té i hi ha qui, senzillament, desconeix aital sentiment, malgrat als ambiciosos els molesti d’allò més. En efecte, ells tendeixen a pensar que qui no és ambiciós és per manca d’empenta, timidesa, incapacitat... I ningú els ho pot retreure, és clar: la societat en què vivim es feta a la mesura dels ambiciosos. A qui si no a l’ambiciós li quadra a la perfecció el mite americà del l’home fet a si mateix? És clar que també hauríem de recordar tots aquells que, fervents creients en el mite, en l’intent de fer-se a si mateixos, ai las!, s’han "desfet"... a si mateixos. És la trista història dels que anomenem "fracassats", que tant malament tolera la nostra societat. A la Grècia clàssica passava igual: era pitjor el fracàs que la mort. No li manquen pas els precedents il·lustres al nostre empresari emprenedor, "vital", actiu, ambiciós, motor de "progrés" i que no li agrada que els que tenim una idea diferent de la vida li entorpim el camí; què ens hem cregut!

Tot això, almenys per a qui tingui un mínim d’esperit crític, hauria de fer-nos dubtar que, efectivament, existeixi quelcom com la naturalesa humana. O com a mínim, hauríem de concedir que no n’hi ha una, sinó moltes "naturaleses humanes". També ens hauria de fer pensar que hem de ser cauts a l’hora de fer, de les nostres pautes de comportament, "la normalitat": el que ha de ser. Enlloc és més fàcil caure que en la precipitació en el judici; sovint hi caiem per ignorància, però també per aquell error tan comú que consisteix en pensar que les coses, tal com les observem cada dia, seran, en condicions semblants, iguals en qualsevol altre lloc o temps. De l’observació d’un o pocs casos n’elevem una teoria general. D’això, d’aquesta generalització, en termes científics, se’n diu inducció: generalització a partir de l’observació de casos particulars. Però la ciència moderna ja fa temps que ha superat Francis Bacon i el Novum organon, i sap que el mètode inductiu no sempre funciona. A voltes, només tradueix els nostres prejudicis, i també manifesta, lamentablement, les nostres limitacions.

Però, per què no estalviar-nos embolics i concloure, més d’acord amb la realitat, que no existeix enlloc aquesta naturalesa humana?, i que el que sí que existeix són formes de vida radical i completament diferents entre sí. Aquesta és la gràcia de l’ésser humà: les possibilitats són infinites i estan obertes.

És clar que aital conclusió enfurismarà als que s’entesten en construir la societat a la imatge i semblança de la seva "naturalesa humana"...

Crec que seria útil situar-nos, ara, en un punt de vista el més objectiu possible. No em refereixo aquí a l’objectivitat en el sentit filosòfic, que seria una qüestió a banda, sinó a l’objectivitat en sentit històric. Com que no puc situar-me en les perspectives de tots els punts de vista possibles sobre la qüestió de l’objectivitat, em limitaré a dir com concebo l’objectivitat, i situar-me en aquest punt de vista. Algú podrà dir que això és, en darrera instància, subjectiu. Està en el seu dret. Però, com a mínim, no se'm podrà acusar de no ser honest.

Per a mi, l’objectivitat, seguint el tractament de la qüestió que fa Edward Hallet Carr en el seu llibre ¿Qué es la historia?, és la capacitat de l'ésser humà de situar-se per sobre de les seves condicions històriques particulars, per albirar amb una perspectiva més correcta el procés general on se situa la seva vida, els seus pensaments, la seva acció..., i, en general, tots els problemes que té plantejats. En aquest sentit podríem dir que, per entendre l’error (a parer nostre) d’aquells que no conceben el pas a una societat socialista, per les contradiccions amb la "naturalesa humana" que això plantejaria, cal tenir en compte el context real i objectiu on es donen aquestes concepcions: la societat de classes, la base estructural de la qual és la lluita de tots contra tots. En aquest context, el progrés cap a formes socials on la moral imperant no sigui l'egoisme, la mesquinesa, la "maldat", etc., apareix, en les ments dels homes, com una lluita, no contra unes condicions de vida històriques, i, per tant, podríem dir, en sentit filosòfic, contingents, sinó com la lluita contra la "naturalitat" mateixa: contra l’"essència" de la vida, la història, etc.

Així doncs, el que és procés contingent i no necessari en la realitat, es transmuta en el cap, en darrera instància encara alienat, dels homes, en necessitat immanent, ontològica i inevitable.

Sovint, les condicions objectives a què ens sotmet la societat de classes, es tradueixen en aquell tòpic que diu que "les coses són així, sempre han estat així i sempre seran així..."

Hem contemplat el problema des d’un punt de vista molt general. Baixem a una perspectiva més concreta. No crec que puguem entendre el marc intel·lectual, ideològic i conceptual del problema que ens ocupa si no tenim en compte el marc històric en què vivim, que no es pot entendre si oblidem que som fills de les grans derrotes històriques de la classe obrera en el segle vint. No en va les complexíssimes condicions que portaren a la caiguda del "socialisme real" han estat ideologitzades en forma de "fi de la història" fukuyamià i triomf inevitable i necessari del model econòmic capitalista i l’Estat liberal. Així, allò que ha estat, en la realitat, un procés històric obert, ni inevitable ni necessari, que hauria pogut acabar de milers de formes diferents, la ideologia burgesa ho ha transmutat, en la consciència, en necessitat històrica i inevitabilitat "natural". La història és torna mite; el procés real, metafísica. En efecte, a partir de la caiguda del mur de Berlín, i des que Francis Fukuyama va publicar el seu article La fi de la història, sembla establerta la interpretació segons la qual capitalisme i liberalisme són els guanyadors de la història front a les altres alternatives, el feixisme i el comunisme; cosa que implica que, a partir d’ara, la lluita per la llibertat i el progrés humà s’ha d’encabir, per força, dins el marc del sistema capitalista i l’Estat liberal. Aquest és el dogma, la interpretació canònica de la història, establerta, no està de més dir-ho, per algú que no és pas historiador. I així, de les condicions complexíssimes que van dur al socialisme i a tots els projectes alliberadors del segle vint a "fracassar" se n’ha fet inevitabilitat necessària per a tot projecte alliberador futur: la lluita pel socialisme és inútil i absurda, no sols perquè està condemnada inevitablement al fracàs, sinó perquè no està justificada, ja que els objectius bàsics que pretenia el socialisme ja han estat assolits amb l’actual sistema o poden ser assolits en el si del seu marc. Per tant, pretendre bastir el socialisme, una societat radicalment diferent però que des d’aquest punt de vista ens es presentat com un projecte fracassat, és innecessari i injustificable. Observem, de passada, la trampa ben muntada de col·locar en el mateix nivell capitalisme liberal, feixisme i comunisme, com si tots tres fossin projectes "abstractes" a aplicar a la societat, que els rep com si fos un banc de proves de laboratori i decideix, amb el seu veredicte inapel·lable, quin és el que millor funciona. Evidentment, aquesta manera de plantejar les coses és falsa i tan sols beneficia a les classes dominants, que són les úniques que es plantegen els distints models de societat que poden o no poden "funcionar" (és a dir, vehicular convenientment els seus interessos). Per contra, crec que és més just i real pensar que el capitalisme liberal ha estat el projecte de classe imposat a sang i foc per la burgesia al llarg d’aquests dos segles llargs d’hegemonia, el comunisme o socialisme ha estat l’intent de resistència de les classes explotades a aquesta imposició monstruosa, i el feixisme ha estat la reacció irracional, primitiva i salvatge de les mateixes classes dominants en veure que el que havia estat reacció (el socialisme) podia convertir-se en projecte de classe.

D’altra banda, no cal ni dir que són necessaris tots els malabarismes i les manipulacions possibles per convertir la societat del capitalisme avançat en un lloc on s’han acomplert o es poden complir les fites del socialisme. Potser sí les de la socialdemocràcia, sobretot pel que fa a les poltrones aconseguides pels seus dirigents. Però, com ens recorda Díez del Corral en la seva biografia de Lenin, tan sols a Europa encara hi ha 18 milions d’aturats i 50 milions de pobres. I no acaba la cosa aquí en el "paradís" capitalista. Els que tenen feina han de patir les conseqüències, entre moltes altres coses, de la "corrosión del carácter" (Cf. Richard Sennett), i, a nivell general, des de l’educació o la cultura fins a la moral o l’economia, el sistema no fa més que acumular contradicció rera contradicció. Problemes per als quals el capitalisme no té gaire capacitat de resposta, posant de manifest que no es tracta d’un "sistema social", en abstracte, sinó d’un projecte de classe, d’explotació de l’home per l’home. Enlloc de solucions, a nivell social ens trobem amb l’augment de la violència, el racisme, el fanatisme, el culte a la ignorància, el ressorgiment del feixisme...; des del poder, han augmentat encara més les pretensions uniformistes i de control respecte el més mínim aspecte de la vida de la gent, i s’ha desfermat la histèria bel·licista contra qualsevol tipus d’enemic més o menys real o imaginari; i des de la burgesia, assistim al retorn a condicions laborals que no es recorden des de fa temps.

Tots aquests fets reals, ja que trobo que no és opinable que la majoria dels nostres pensionistes amb prou feines si arriba a final de mes, per posar tan sols un petit exemple, em sembla que és evident que han d’influir d’alguna manera en les nostres ments a l’hora de plantejar-nos quelcom que ara sembla tan "abstracte" com el pas a una societat socialista. Em sembla prou clar que per a explicar el fatalisme, la contemplació de la realitat com una terrible llosa que pesa damunt el nostre futur, etc. no podem oblidar el moment històric en què estem situats. Els homes i dones dels anys vint i trenta creien que el socialisme seria possible perquè vivien en un altre context històric, no pas perquè fossin uns ingenus o visquessin de falses il·lusions.

A més, cal comptar amb fins a quin punt les derrotes polítiques influeixen en la vida dels oprimits a l’hora de contemplar la realitat en la qual viuen i la possibilitat (o no) de transformar-la. En efecte, no hi ha res que desanimi i desmoralitzi més l'oprimit que veure com la seva lluita es desfà derrota rera derrota, i que el poderós sempre surt triomfant. Fins i tot li fa oblidar que coses com l'estat del benestar, la jornada laboral de vuit hores, la seguretat social, les pensions... són conquestes històriques que han costat sang i més sang obrera, i no avantatges socials que sempre han existit (i que sempre existiran) i inherents a la societat capitalista avançada. Com influeixen les derrotes històriques en els oprimits ho saben molt bé les classes dominants... No en va Franco tenia intenció d'allargar la guerra per "alliçonar" el proletariat. I no en va tampoc ens va mantenir quaranta anys en un clima de terror policíac les seqüeles psicològiques col·lectives del qual no podem oblidar.

Tampoc hem d'oblidar com són de funestes les conseqüències d'una política errònia per part dels partits esquerrans, o com influeixen les "traïcions dels líders" en les ments de la gent. Massa vegades hem vist com l’actuació dels traïdors a la classe obrera, que sols busquen gaudir de poltrones a prop del poder, es transforma, en les ments i el sentit comú de la gent, en el tòpic "la política és el negoci dels corruptes"; o "la política no serveix per a res", etc. Tòpics que, sigui dit de passada, estalvien pensar, cosa que ja va bé als interessos de les classes dominants, a les quals beneficia enormement que l’oprimit sigui un ignorant i doni respostes senzilles a problemes complexos. Ara, a més, les classes dominants insisteixen que l’ignorant té tot el dret a continuar essent-ho. Només faltaria! I ningú pot venir a coartar aquesta seva sacrosanta llibertat...

Però és que, a més de les "traïcions del líders", el poble oprimit i vençut ha de suportar les defeccions dels intel·lectuals. No hi ha res més dolent per a un poble que veure’s privat d’aquells que l’ajuden a "pensar-se". Què haguéssim fet nosaltres, els catalans, sense Joan Fuster?.. Però la situació encara pot ser pitjor quan els intel·lectuals que havien passat per "d’esquerres", comencen a vehicular la cultura del desànim, del "distanciament", de la "tolerància" (amb el "sentit comú establert")... O en les nacions oprimides, de la multiculturalitat, el bilingüisme, etc.

També cal dir que no comparteixo l’error, massa estès en la nostra realitat científico-tecnològica, d'analitzar la realitat social en termes directament extrets de les ciències naturals. Per analitzar la realitat social comptem amb unes disciplines científiques pròpies com són les ciències socials, al capdavant de les quals, la Història.

Així, volem denunciar les concepcions clarament errònies que insisteixen a reduir les societats humanes a "una comunitat animal més", o a explicar-les en termes de dinàmica de partícules, com si les persones fossin partícules elementals en el cos social. Sense que això signifiqui oblidar que, efectivament, som un animal més. Totes aquestes concepcions obliden que cada realitat particular només es pot entendre en els seus propis termes i no en termes extrapolats d’altres disciplines; i, pitjor encara, obliden (o ignoren) més d’un segle de desenvolupament científic de les ciències socials, que són les disciplines específiques que s’ocupen de l’estudi de les societats. Provar d’entendre la política en termes de dinàmica de partícules és un absurd que sols es pot entendre en el context d’aquesta societat d’hiperespecialistes capbussats en el seu propi camp d’estudi i perfectament ignorants de la resta de producció científica en qualsevol altre camp. És, en definitiva, una forma d’ignorància pròpia del nostre temps. Ignorància contra la qual va lluitar tota la vida el físic i militant comunista italià Alberto Trebeschi, assassinat als anys setanta pels feixistes italians en una manifestació obrera. Quan Trebeschi va refusar, per dedicar-se a la docència, els alts càrrecs que com a físic li oferien les multinacionals, sabia molt bé que tan sols la multidisciplinarietat ens pot servir d’antídot contra els mals de la hiperespecialització a que ens sotmet la lògica del Capital.

D’altra banda, qüestionar la cientificitat de la Història també és pràctica habitual, sobretot, entre aquells que tenen una formació superior tecno-científica. Ja va establir fa temps Josep Fontana, en el llibre La història després de la fi de la història, que "l'univers intel·lectual popperià, en què la ciència era identificada per la seva capacitat de predir fa temps que s'ha enfonsat. Aquesta concepció pertany al vell món del determinisme laplacià, ben caducat avui, quan ens trobem amb una física que es basa en les matemàtiques del caos i que opera amb objectes fractals." Si ho havia estat alguna vegada, ja no és sostenible l’opinió que insisteix en la major categoria científica de les ciències exactes respecte les ciències socials. Les ciències socials són tan científiques com les exactes. La sociologia de la literatura, posem per cas, és tan ciència com l’astrofísica.

Finalment, també cal tenir en compte les errònies concepcions que acompanyen el paradigma "científista", actualment en crisi. Em refereixo a la incapacitat de molts per a percebre, per exemple, la diferència entre el tot i les parts. Alan Woods i Ted Grant, en el seu llibre Razón y revolución, ens recorden que entre el tot i les parts hi ha un salt qualitatiu en la matèria, que fa que el tot no sigui analitzable en termes de suma simple de les parts. Això enllaça perfectament amb el problema del plantejament de la possibilitat o no d’una societat socialista en termes de "naturalesa humana". La pretesa "naturalesa humana" és una eina intel·lectual en tot cas aplicable a individus particulars, i del que estem tractant, en darrera instància, és de societats i les seves dinàmiques.


Octubre del 2003

Pàgina principal