El talp
web alternatiu

http://www.racocatala.cat/eltalp

 

El català com a nosa, o avís per a navegants

 Pol Sureda 

   Evidentment, existeix un projecte d'eixida granburgesa a l'actual marasme català; vull dir una proposta de la gran burgesia del país, autòctona o no, compartida per gestors satel·litaris. Enric Tintoré ens en dóna una síntesi --i la fa seva-- en el llibre Som els millors (Catalunya, de l'oasi a la globalització) (Planeta, 2003), basat en bon nombre d'entrevistes i converses amb medis intel·lectual-professionals dels camps universitari i empresarial, entorn del present i del futur del Principat.

    Val la pena tenir en compte aquesta obra en tant que constatació. Concentrem-nos en un punt neuràlgic: la llengua i el discurs sobre la llengua. En aplicació automatitzada de la mentalitat del bloc social que retrata, Tintoré només dedica a la llengua un breu capítol (unes cinc o sis pàgines), i de títol prou descriptiu: "El català com a problema". En síntesi, ens ve a dir que la llengua catalana és una nosa que ens hem de treure de sobre, perquè entrebanca el progrés, i més encara avui, en un món "globalitzat" (com hom acostuma de dir en aquests medis).

    Veiem-ho:

    --L'obra tracta el català com si només existís a les quatre províncies.

    --Tintoré informa que, per a molta gent dels mons universitari i empresarial, el català és un problema. Problema no pas perquè no avenci la normalització, sinó perquè la mera existència de la nostra llengua és un obstacle que ens estanca i incomunica: la presència pública del català és quantitativament excessiva i qualitativament impertinent. Ens aclareix que això no es diu i que és tabú, però que cal començar a dir-ho, perquè és veritat.

    --Com a exemple del paper sobrer del català, Tintoré afirma que els "estrangers" (de tercers països, vol dir) es pensen, erròniament, que per a actuar a Catalunya cal saber català, i que això els retrau. Té gràcia, perquè no sembla que el danès ni el grec retreguin els negocis a Dinamarca ni a Grècia --almenys de moment--, i també perquè la realitat és que la immensa majoria d'anglesos, alemanys, italians, etc., que vénen a parar a qualsevol punt dels Països Catalans ignoren que existeixi una llengua ni una cultura catalanes, i, si arriben a descobrir-les, les ignoren voluntàriament; i això ho sabem tots, i encara ha estat denunciat ben fidelment per Matthew Tree en el seu Cat: un anglès viatja per Catalunya per veure si existeix (Columna, 2000). ¿Quin és, doncs, l'objectiu d'una distorsió tan transparent?

    --Segons Tintoré, en els vint anys darrers s'ha fet molt per la normalització social del català, de manera que hom ha atès un panorama magnífic de "convivència intercultural" i tot això.

    --Tintoré reconeix que, així i tot, recula l'ús social del català. És remarcable aquesta constatació feta des d'un angle interpretatiu tan burgès, perquè evidencia que el cofoisme oficialista del règim s'està enfonsant. El problema, és clar, fóra que el cofoisme fos socialment substituït pel liquidacionisme.

    --I és aquesta, precisament, l'opció dels sectors de la burgesia del país a què Tintoré dóna veu en la seva obra. La qual conclou de tot plegat que cal continuar treballant per la normalització social del català, però, és clar, dintre d'uns límits raonables. I això significa, hom afirma explícitament, que el català, per estricta necessitat objetiva i per res més, ha d'ésser una llengua subalterna en camps determinats, com ara la universitat i l'empresa, on és lògic que siguin prefetents --de molt-- les llengües que opta per considerar "internacionals", és a dir, el "castellà" i l'anglès. Si traslladem això a la precària realitat, tindríem que el català ha de recular en el camp universitari (on, tots ho sabem, té una presència considerable, però ni de lluny majoritària), i que no ha d'avençar el més mínim en el món empresarial i del treball (on, ja ho sabem, la seva presència és esporàdica en el millor dels casos). Com es conjumina això amb "l'avenç social de l'ús del català" és un misteri que es resol en retòrica buida, evidentment.

    Aquesta actitud de certs sectors burgesos transmesa per Tintoré és prou coherent amb llurs interessos de classe, i respon així mateix a la lògica interna del desenvolupament capitalista, vitalment interessat en la unificació de mercats i, per tant, en el lingüicidi a gran escala. 1  No es tracta pas de cap tendència natural de la vida social, ni menys encara del "progrés", ni de cap fatalitat irreversible, de la mateixa manera que l'atur estructural no té res a veure amb el desenvolupament tecnològic, sinó amb decisions polítiques de classe, és a dir, amb la mena d'aplicació classista que ha estat donada a aqueixos avenços per tal de carregar la crisi a lloms de les classes treballadores. No: la tendència a la uniformització en tots els camps és una característica inherent al capitalisme, i per tal d'invertir la tendència no hi ha altre remei sinó destruir aquest sistema. Si això és cert en general, ho és molt més en el marc de la Unió Europea, club comercial d'estats multinacionals opressors al si del qual ja es produeixen tensions per la defensa de la llengua nacional i del mercat "intern" de cadascun: minada una part de sobirania en benefici de les corporacions multinacionals, cada Estat mira de blindar el seu espai comunicatiu, i ho fa i ho farà en detriment de les llengües orpimides que inclou; sobretot tenint en compte que les llengües estatals de menor demografia poden veure's arraconades en enquadrar-se en un marc polítco-econòmic més ampli en què esdevenen "minoritàries" i en què tendencialment comença a actuar la mateixa lògica de la "maximització del benefici" via homogeneïtzació lingüístico-cultural. Així, la inclusió de l'Estat espanyol en la Unió Europea ha reunificat objectivament els Països Catalans en un únic sentit: que ara tota la nació, i no tan sols Catalunya Nord i l'Alguer, té per enemic no tan sols els estats directament opressors, sinó també els altres estats membres del conglomerat. Afegim-hi, encara, l'actual mundialització, que, si bé era un fet des del segle XIX, ha pres una embranzida multiplicadora amb la reincorporació de l'antic món socialistodegenerat al mercat únic capitalista mundial. La sumatòria de tots aquests condicionaments interactuants és una escalada de les pressions etnocides. D'ací que, per a la gran patronal catalana, tot avenç social de la nostra llengua suposi un recàrrec de despeses, una pèrdua de temps i energies, una "fragmentació" del mercat (espanyol, francès...) que percep com a "nacional", etc., etc. 2  D'ací que, al sud de les Alberes, els tecnòcrates acadèmics insisteixin en la importància d'investigar i publicar en anglès o, si un cas, en espanyol. En aquest panorama, el català fa nosa.

    En rigor, no hi ha res de nou, doncs, en el llibre que comentem.  Ho sabíem tots. Però una cosa és que suri en l'ambient i en l'evidència de la lluita de classes, i una altra que s'expliciti en forma de manual adreçat a l'acció col·lectiva. La proposta consisteix a passar de la inèrcia liquidacionista a la liquidació conscient i organitzada. No debades el capítol de conclusions d'aquest llibre es titula "Posem-nos d'acord". No debades el publica una indústria tan almogàver com Planeta. L'extrema dreta sociolingüística del país coincideix amb les classes dominants del país, com sempre. I aquest bloc social pugna per organitzar-se amb voluntat d'operar un cop de timó decisiu que acabi d'eliminar noses absurdes (per exemple, el català; per exemple, la seguretat social). Només els manca una articulació política; i d'opcions no en falten: tenen des del PP a Maragall, sense anar més lluny.

 

                   

1  Un mer exemple (o símptoma): que la "racionalitat" del mercat i la "maximització del benefici" impulsen l'homogeneïtzació lingüística venia a corroborar-ho un cop més, no fa gaire, una tesi doctoral elaborada en espanyol en una universitat catalana, i no pas des de pressupòsits marxistes. La tesi en qüestió és llastada per un ultraeconomicisme abstracte i per un partit pres que s'evidencia des de la mateixa tria de llengua. Emperò, té el valor intrínsec de la denúncia implícita (sigui aquesta la voluntat de l'autor o no), i és prou interessant en força altres aspectes, com ara quan verbalitza  el confinament de la llengua catalana al camp de la política i la seva exclusió del "mercat". És igualment il·lustratiu que la tesi obviï tota anàlisi en termes de classe i de poder si no és per a suggerir que igual el català és la llengua de la burgesia i l'espanyol la dels treballadors. I que, molt ucelayanament, consideri el "nacionalisme lingüístic" com a actitud de "tancament social" reductible a interessos, així mateix, econòmics, però, aquests, de grup identitari o (anàvem a dir) de "realitat imaginada". I és que l'economista burgès no pot rrencar amb l'alienació economicista, que és la seva religió, de la mateixa manera que l'imperialista no pot renunciar als privilegis imperials de la seva nació, que és, en idèntica mesura, la seva religió.

2 Per això el català és episòdic en tota activitat cultural de dimensió realment industrial, com ara el cinema. Recentment una obra de teatre català que havia aconseguit un cert èxit ha estat duta al cinema en espanyol, i estrenada en espanyol; això sí: a Barcelona. No sóc pas el primer a dir-ho: ens negaven l'escola, el llibre i la premsa quan eren elements decisius per a l'estructuració nacional; ens els han concedit tan bon punt com han esdevingut accessoris.

3 Per això certes universitats públiques d'elit despenen els diners del poble en ampliacions de l'oferta monolingüe espanyola o en creació de serveis d'avantguarda que funcionen exclusivament en anglès.


Agost del 2003

Pàgina principal