El talp
web alternatiu

http://www.racocatala.cat/eltalp

 

València, la nostra

Josep Guia

Enguany en farà quaranta que vaig nèixer a València, en la mateixa casa on visc, un d'aquells pisos grans i antics de l'Eixample, prop de Russafa -la Russafa conquerida pels almogàvers catalans de Jaume I. Si faig aquesta introducció és, justament, perquè quaranta anys de ciutadà valencià ben arrelat em semblen una bona credencial per esgrimir-la al costat de la meva viscuda, volguda i assumida nacionalitat catalana. Un dia em va passar un cas il·lustratiu sobre el que és això d'ésser català a i de València. El cambrer d'un bar on anava jo de tant en tant em digué:

-"Perdone que le haga una pregunta. ¿Es usted catalán?"

-Per què ho diu ? -vaig replicar

-"Bueno, es que como siempre habla usted en valenciano...!"

Efectivament, la fidelitat a l'idioma propi, tant pel que fa al seu ús com a la seva dignificació, és un signe de catalanitat. Del meu veïnat més immediat -un bon grapat de cases- els únics pares que parlen català als fills som la Maria i jo, i aquests "rars" infants són els únics del seu entorn que, en conseqüència, saben refranys, cançons, danses, costums i històries de la terra... i d'aquesta ciutat nostra que sembla ja d'una altra terra. I tanmateix la ciutat és nostra i ho serà.

Perquè l'aïllament suara descrit no és evasió sinó arrelament, no és deserció sinó fidelitat, no és desculturació sinó cultura, no és irracionalitat, sinó raó, no és l'autoodi de la condició valenciana provincial i subalterna sinó l'autoestimació de la condició nacional catalana dels valencians, no és l'espanyolització submisa i vergonyant sinó la (re)catalanització arrogant i explícita, no és la València sotmesa a Madrid, capital de l'estat espanyol, sinó la València unida a Barcelona, capital de la nació catalana, no és un món dels estats-nació de la burgesia sinó el dels pobles-nació dels treballadors, no és l'opresió sinó l'alliberament, no és el colonialisme sinó la descolonització, no és la traïció sinó el patriotisme, no és el conservadurisme sinó el progrés, no és el monolingüisme resclosit dels espanyols sinó el poliglotisme viu i modern dels catalans...

I quan et mantens en aquestes posicions de fermesa i de lluita, de defensa de la terra, del poble i del llengua que encara és seva, és quan tens tota la història al teu costat, és quan representes realment la ciutat genuïna, els seus fonaments, el seu esdevenidor, és quan et guanyes el respecte dels veïns i dels de més enllà, fins i tot el de molts valencians que, tot i havent abandonat l'idioma propi, no ho han fet per deserció conscient sinó per la força de la ideologia i de la llengua dominants (l'escola -"hablenle en castellano a la niña&quoot; diuen encara les monges botifleres als pares-, la televisió, els empresaris, l'església, els militars, els polítics, els funcionaris, etc.)

Mantenir "lo valencià" contra la uniformització idiomàtica -i no tan sols idiomàtica- espanyola és una tasca -m'atreviria a dir una gesta- que mereix ésser realitzada perquè és plena de futur i perquè ja compta amb suports extraciutadans considerables: potser la meitat dels assistents a la gran manifestació del passat vint de desembre provenien d'arreu de la nació, des de Perpinyà o la Seu d'Urgell fina a Crevillent, Santa Pola o Palma de Mallorca.

I res d'amagar-ho o minisvalorar-ho: han vingut de fora ajudar-nos a defensar València, la nostra, la dels qui continuen resistint contra l'espanyolització, la dels qui fem el pont, el nexe d'unió, entre el passat de normalitat nacional i de monolingüisme català i el futur..., han vingut de fora, és veritat, i què? I de Barcelona és d'on més n'han vingut (ja era hora!), i què?

La nostra nació catalana batega fort de nou, i el vint de desembre de mil nou-cents vuitanta-sis tenia el cor a València.

Article publicat a El Temps, núm. 136, gener de 1987


Agost del 2001

Pàgina principal