El talp
web alternatiu

http://www.racocatala.cat/eltalp

 

Contribucions al vocabulari bàsic sobre la qüestió nacional

Aquest treball vol contribuir modestament a clarificar tota una sèrie de qüestions i posicionaments a l'entorn de la qüestió nacional, tot reflexionant sobre els termes que fem servir per a debatre una temàtica malauradament tant permanentment de moda.

Cultura

Començarem pel terme més ampli de tots els que ens ocuparan. La cultura, com diu en Pi de la Serra, "és una paraula delicada, generalment en manca més que en sobra, generalment tothom en necessita".

Aquí, en aquesta frase extreta d'una cançó prou coneguda, topem amb alguna cosa que ens portarà a una de les primeres aproximacions a la cultura. La cultura és una paraula delicada, diu la cançó...

Si ens fixem un xic, en un primer moment els mots de la cançó ens faran pensar en la cultura de la mateixa manera que pensariem en un bé: alguna cosa que es pot posseir o de la qual es pot estar mancat. Però una cosa, la possessió de la qual, intuim com a positiva. Arribem, així, a la primera de les accepcions del terme. La GEC (Gran Enciclopèdia Catalana) s'hi refereix com a: "Conjunt de coneixences literàries, històriques, científiques o de qualsevol altra mena que hom posseeix com a fruit d'estudi i lectures, de viatges i experiència, etc."

La definició és una mica vaga, però ja ens val. Aquesta accepció del terme té una característica general: defineix la cultura com un corpus de coneixements adquirits, de la manera que sigui. Notarem de seguida que aquesta és la definició que molts de nosaltres, amb totes les variants que hom vulgui, hauríem donat (i és la accepció a la qual es refereix la cançó). Sí, solem pensar en la cultura com en un patrimoni, sovint misteriós i embolcallat en una aurèola de distinció, exclusiu d'una elit, d'una minoria selecta que el posseeix; i a la qual, precisament aquesta possessió, li dóna, diguem-ne, certes prerrogatives socials. Així, milions de persones, i pobles sencers, han quedat al marge de la "Cultura".

Pensem, per un moment, en l'apropiació classista que aital visió ha afavorit. És el moment de recordar altres parts de la cançó d'en Quico: "jo crec que la cultura, i que em perdonin, té més a veure amb gana que amb Beethoven".

¿Provem una altra aproximació al terme?

Més endavant, en la mateixa font, la GEC, trobem la definició del terme segons l'antropologia cultural: "Conjunt de tradicions (literàries, històrico-socials i científiques) i de formes de vida (materials i espirituals) d'un poble, d'una societat o de tota la humanitat".

Aquí ja trobem alguna cosa diferent. Trobem uns sabers i unes formes de vida. Abans, les formes de vida, les materials, per exemple, no entraven en la definició. La cultura era tota una sèrie de coneixements més aviat reservats als erudits, als entesos, i, consegüentment, al servei de la classe dominant en cada societat. La cultura no podia ser la forma en la qual un pagès treballava la terra, ni la festa de Sant Joan, ni la manera com les parelles festegen, ni com hom menja els aliments, ni com els prepara, ni la distància que dos individuus mantenen entre ells a l'hora de parlar, ni tampoc la manera com els integrants d'una societat s'intercanvien els bens de consum entre ells, etc. ¿Ni la llengua? Recordem que l'associació llengua-nació vé d'antic. Ens podriem remuntar fins Sant Agustí... Diu Fuster, en Nosaltres, els valencians: "Baltasar de Romaní, valencià, en publicar la seva versió castellana dels poemes d'Ausiàs March, encara qualificarà el poeta de caballero valenciano, de nación catalana". Sí, l'associació llengua-nació vé d'antic. En l'àmbit cultural alemany des de Fichte o Herder, aproximadament. Però el que hauriem de tractar primer hauria de ser la identificació llengua-cultura, no llengua-nació... No ens desviem, tot arribarà.

A primer cop d'ull, sembla que amb aquesta definició de cultura abarquem massa coses. Ho sembla, però la definició és molt més acurada i correcta que l'anterior. I, sobretot, menys etnocèntrica, més tendent a encabir tots els fenomens de relació amb el medi i amb els mateixos homes, siguin quines siguin les formes socials que considerem. De fet, aquesta nova definició encabeix en el seu marc a la primera.

Vegem què en diu Frantz Fanon, un dels lluitadors més enèrgics contra l'etnocentrisme i el racisme, en el seu escrit Racisme i cultura: "...la cultura és el conjunt de capteniments motors i mentals nascut de l'encontre de l'home amb la natura i amb el seu semblant..."

Sols hi trobo a faltar les delimitacions o concrecions particulars temporal, espaial i geogràfica; però les delimitacions ontològiques em semblen d'allò més ben trobades.

Reflexions disperses a propòssit de la cultura

I. També cal tenir en compte la cultura com un conglomerat "espiritual" que es transmet de generació en generació. La cultura, sense cap mena de dubte, viu, es transmet, es vivifica, respira, a través de la transmissió (de la vida, en definitiva) de tot aquell corpus de sabers i coneixements que posseeix tota societat: la religió, el costum, la filosofia, el dret, l'art, les ciències, les tècniques... Transmissió vol dir també interpretació, reelaboració, continuïtat... Deixem per a una altra ocasió una anàlisi de la diversitat i complexitat que comporta la continuïtat de les formes culturals. Trobariem, potser, que influeixen els tarannàs personals, la vida de les institucions acadèmiques de la societat, els corrents de cultura predominants, els "estils", o, fins i tot, les possibles contracultures, la vida un xic autònoma de tradicions arrelades de segles ençà (i que possiblement hom creia extingides...), la influència (molt important, i, a vegades, vital per sobreviure) d'altres cultures en contacte, etc. I, com no, el marc socioeconòmic en el qual sorgeixen, viuen i es transmeten aquests corrents culturals, que fa de base material en molts aspectes condicionadora de l'evolució intel·lectual. Però mai en un sentit determinista, com massa cops s'ha volgut.

II. El que tradicionalment ha estat l'alta cultura ha jugat un paper positiu, vull dir progressista. Soc de la opinió que la cultura de les classes dominants no sols és la tenalla opressiva que manté la cohesió social d'un sistema injust (vegeu la cultura cristiana com a mantenidora ideològica de la cohesió social de l'antic règim, o les concepcions històrico-socials d'Adam Smith i l'escola escocesa; però vegeu també el moviment enciclopedista, la il·lustració... ¿com a precedent del socialisme?). Concebre la ideologia dominant, com fan alguns, exclusivament, com a tenalla opressiva, no tan sols és simplificar la realitat, sinó, en un cert sentit, és una concepció que no té en compte la condició humana de les classes dominants. Aquesta ultrasimplificació de la realitat implica concebre les classes dominants de manera estrictament maniquea: com l'encarnació del principi del mal. No, cal anar més enllà de la concepció de la cultura de les classes dominants com l'immens fre reaccionari. L'alta cultura, els refinaments intel·lectuals de les elits, constitueixen una de les aportacions fonamentals a l'avenç intel·lectual de l'espècie humana. Pensem que, en darrera instància, encara que sigui de manera alienada (en una societat que, de fet, ens aliena a tots), les classes dominants solen ser les úniques alliberades. En el grau d'alliberament que permeti cada societat, és clar; tot depenent del grau de desenvolupament històric que s'hagi assolit. No obstant això, aquí hauriem de tenir en compte la complexa dialèctica entre ideologies revolucionàries i reaccionàries. ¿En quina mesura és progressista la ideologia burgesa i en quina mesura es fa reaccionària quan ha completat les seves revolucions i sols contempla en l'horitzó l'amenaça de la revolució proletària? I, més important encara: caldria començar a deixar de considerar les ideologies com un tot i provar d'analitzar què en podem treure de bó per al nostre progrés, molt abans que fer cas de les ganes que tothom té de defenestrar tota ideologia que no sigui la seva... Crec que de la mateixa manera que caldria recordar-li a l'individualisme burgés a ultrança que, efectivament, existeix quelcom més enllà, en un pla social, també caldria recordar-li a alguns marxistes que no es poden anar exigint, si més no de manera bèstia i intransigent, coses que depassin tan monstruosament el pla individual. Pensem fins a quin punt estem legitimats per a demanar a algú que doni la seva vida, o la sacrifiqui exclusivament a la consecució d'un ideal que potser no veuran ni els seus fills... Però, alerta!: no fem demagògia, que els primers que ens exigeixen donar la nostra vida (fins a l'última gota de sang), són els exèrcits dels estats imperialistes i etnocides. I a aquests ningú els posa cap objecció. I, alerta també, guardem tot el respecte que cal i més a aquells que han sacrificat pràcticament tota la seva vida per aconseguir una societat millor per a tots.

No ens desviem. Pensem també en dos fenòmens: d'una banda, el vastíssim patrimoni de la tradició, que ens atenalla a tots potser en la mateixa mesura que ens forneix de les eines per a dur a terme les innovacions culturals necessàries o pendents en cada època històrica (no vull dir que cada època històrica tingui les seves dosis, prefixades per endavant, d'avenç cultural); de l'altra, l'esperit crític generat ja sigui per l'impacte en les ments de l'època de l'avenç material o social, ja sigui per la genialitat de pensadors situats en la banda del poder, o, diguem-ne, "entre línies" (ni ben bé amb el poder, ni ben bé en contra del poder establert; o a favor d'un poder per establir...), o pensadors situats clarament en la banda de les classes oprimides que beuen del patrimoni de la tradició i el conjuminen amb la seva experiència diària; experiència d'una opressió que els fa veure la realitat de manera desalienada, etc. Siguin múltiples els factors. El fet és que es donen esperits crítics que permeten l'avenç. I això fa que haguem de tenir en compte, per exemple, l'avenç intel·lectual tan important que va constituir la crítica a la metafísica tradicional (i, en general, a tota especulació allunyada de la investigació empírica) de tot un David Hume, o l'aportació en el camp de l'astronomia de Galileu (que també bevia de fonts tan allunyades com les pitagòriques)... I pensem també en Immanuel Kant, que tant ha influit en les nostres reflexions ètiques, o en Hegel, que ens ha llegat idees tan fonamentals com la dialèctica o la concepció històrica de la realitat. I, per què no?, també hem de tenir en compte a Nietzsche, que té alguna cosa a dir com a crític de la societat burgesa, encara que hagi servit de font inspiradora a un moviment tant antihumà com la postmodernitat (o el nazisme). Pensem també en Montesquieu, formulador de la teoria de la partició tripartida del poder en l'estat liberal burgés, que tanta fortuna ha fet, o en Rousseau i la seva teoria del contracte social, o en Marx, que va conjuminar factors tan importants com les tradicions de les quals bevia (Hegel, el socialisme francés... parem: no repetirem la "fòrmula" que en Fontana titllà d'esquemàtica i que Lenin trià per a descriure les fonts del marxisme) amb l'observació de la societat anglesa del seu temps, cosa que li va valer, sigui dit de passada, que, passats els anys, el titllessin de vulgar empirista els qui no sabien absolutament res de què significava el mètode dialèctic d'observació de la realitat. I pensem també, com no, en un Dalton i la seva teoria atòmica, en uns Pierre Curie i Maria Sklodovska, descobridors del radi, en un Laplace i en un Darwin, en un Einstein, en un Niels Bohr...

Crec que també hem de considerar com a avenços no sols els que es donen en els camps de les ciències o les tècniques aplicades, sinó aquells que es donen, per exemple, en el camp de les arts: des de Vivaldi fins a Beethoven; des de Cervantes fins a Proust o Joyce; des de Dante fins a Tagore; des de Shakespeare fins a Brecht. No obstant això, cal dir que no es poden valorar de la mateixa manera els avenços tècnics o científics i els avenços artístics. Ni punt de comparació.

Tota aquesta creativitat forma part dels elements més vivificadors i progressistes de la cultura: allò que ens fa avançar. I, compte, que no dic que totes aquestes ments hagin fet el que han fet per la pura i simple influència d'unes sobre les altres. La història de les idees no és absolutament autònoma. Però sí és cert que té diversos graus d'autonomia, molt i molt notables sobre la realitat. Les relacions entre la realitat material i la manera com la conceben els éssers humans que hi estan inserits són molt més complexes que una causació mecànica per part de la realitat material, i no són, de cap manera, absolutament negligibles com creuen els que postulen l'autonomia absoluta de l'activitat intel·lectual.

Així doncs, cal mesurar amb molt de compte les nostres paraules a l'hora de calibrar l'impacte històric de la Cultura, en majúscules: aquell patrimoni que sempre s'ha volgut exclusiu de l'elit, de les classes dominants.

III. Fins aquí sembla que haguem donat una de cal y una de arena, com diuen els espanyols. Primer, amb la nostra definició, pretenem trencar el mite de la cultura exclusivament erudita, i després ens posem a reflexionar sobre la cultura tot restringint-la a la seva accepció erudita. La cultura de les classes populars també ha jugat el seu paper [nota 1]. El que caldria fer és, d'una banda, redefinir què entenem per cultura de les classes oprimides: ¿podem encabir-hi a tots els tècnics i artesans que tanta influència sorda (sorda en la mesura que la hem desconegut...) varen tenir en la revolució científica que va dur al naixement de la ciència moderna? Vegeu els llibres La revolución científica, de Rupert Hall, i Los orígenes intelectuales de la Revolución Inglesa, de Christopher Hill. O, més important, potser: ¿podem encabir tot aquell patrimoni creat per la francmaçoneria i les seves societats secretes quan aquesta encara estava al servei de la revolució? El que diferencia la cultura popular de l'alta cultura és la seva adscripció política o els seus origens? O potser les dues coses (adscripció política i origens) podrien servir? O és que encara ens té atenallats una visió de la cultura en la qual no podem deslligar-nos de l'autoria personal? És tan poc atractiva una "cultura anònima"..?

I d'altra banda, potser amb posterioritat a totes aquestes reflexions, ¿no hauriem de començar d'un cop, i no com a mer folclorisme, a fer una veritable història de la cultura popular?

El primer problema que se'ns presenta és el de les fonts necessàries per a la investigació, és clar. Però, ¿som conscients de les revolucions en la visió de la història que això ens aportaria? ¿I del canvi de perspectiva en la manera de concebre el nostre passat?

IV. La cultura és allò que els éssers humans creen per a adaptar-se al medi. L'home és un animal cultural (però no en té l'exclusiva, anem amb compte). I cada concreció, cada adaptació al medi (tant físic, com social) de cadascuna de les comunitats humanes que ha vist la història és una de les múltiples maneres de ser en societat de l'ésser humà. És important que recordem que cadascuna d'aquestes formes culturals té la seva validesa; i sobretot que té la seva validesa històrica. Pensem que la cultura, com a instrument que és, no tindria sentit si no servís per a alguna cosa. Ni tan sols hagués sorgit històricament. Tota forma cultural té el seu sentit i la seva validesa; i hem de ser capaços de veure tot això des d'un altre prisma completament diferent: una altra cultura. Cal no caure en l'error garrafal de l'etnocentrisme. No hi ha cultures superiors ni inferiors per cap motiu. Valorar una cultura en una escala determinada sempre implica fer-ho a partir d'una altra cultura determinada. És a dir, hom construeix (millor: hom està "construït" dins...) una escala valorativa a partir dels seus paràmetres del que és bo, convenient i "normal" en una cultura determinada, i, sense adonar-se'n, identifica el seu univers cultural amb una pretesa objectivitat supracultural. Objectivitat força difícil de percebre, d'altra banda, per estar tots inserits dins els límits d'una cultura determinada. En fi, per a dir-ho més planerament: les valoracions de les diverses cultures sempre es solen fer des d'altres cultures, no des de l'objectivitat "pura", cosa que no existeix enlloc. Per aquesta raò, tan simple de copsar i tan difícil d'admetre per a alguns, no val cap mena de valoració jeràrquica de les cultures, en cap aspecte. Perquè, ho tornem a dir, aquestes jerarquitzacions sols amaguen prejudicis sorgits i arrelats en un i sol un determinat esquematisme cultural.

L'única valoració que potser acceptaria en una possible gradació de societats humanes seria la de major o menor desenvolupament socioeconòmic. Però, compte! Sols en el sentit de major desenvolupament social (i socialitzat) de les forçes productives i major grau d'alliberament objectiu de l'ésser humà. I entenc per alliberament objectiu tan sols la possibilitat que ens dóna el desenvolupament de les forces productives d'escapar a l'arbitrarietat de la natura, de controlar racionalment la producció, i, per tant, de viure en una societat amb uns nivells productius que permetin aquell adagi famós de Marx: de cadascú segons la seva capacitat, a cadascú segons les seves necessitats. És a dir, sols acceptaria gradacions de societats en la seva major o menor proximitat al comunisme. Res més que això. No accepto cap altra mena de valoració cultural que posi unes cultures per sobre de les altres en una valoració de major a menor. I fins i tot en la valoració que he apuntat tinc els meus dubtes.

Hem introduït un matís nou al terme cultura. Ja ho deia en Pierre Vilar: la cultura, abans que res, són uns horitzons mentals. És a dir, la cultura de cada comunitat humana és el darrer referent mental. És allò que marca els limits de l'univers lògic i mental que fem servir per a explicar el món, i interaccionar amb ell a partir del nostre simbolisme mental. Però límits mentals en un sentit social; és a dir, aquests límits són part del patrimoni cultural social i socialitzat; això no vol dir que no hi pugui haver algú que es surti, d'alguna manera, d'aquests límits. Altra manera de concebre anularia el canvi, i, per tant, cauria en un determinisme metafísic.

V. La cultura, normalment, i històricament, s'ha concretat en diferents agrupacions humanes delimitades, en primera instància, geogràficament. Aquestes comunitats, tot adaptant-se al medi en el qual viuen i transformant-lo dialècticament, prenen consciència progressiva de la seva relació amb aquest medi; i, al seu torn, els éssers humans que integren aquestes comunitats, prenen consciència de les relacions que s'estableixen entre ells; relacions que, un cop apropiat l'excedent, si és que la comunitat humana ha arribat a aquest estadi d'evolució socioeconòmica, seran de dominació d'unes classes per unes altres. Aquesta consciència progressiva, aquest avenç (no lineal) en el coneixement progressiu de l'home sobre la realitat, i la seva desalienació corresponent (desalienació de l'home, no de la realitat), no és més que l'avenç del saber humà com a saber social; és a dir, la progressiva història de les religions, de la filosofia, del dret, dels costums, de l'art, de les ciències, de la tècnica. En fi, de totes les disciplines, sabers, técniques, etc. que ha creat l'home i que l'han dut a tirar cap a les línies d'evolució social, intel·lectual, artistíca... que s'han donat i no cap a unes altres.

Tot això sempre en el ben entés que aquestes línies d'evolució social no sols eren (i són) marcades per l'evolució autònoma de "les idees" i la seva aplicació a la societat, a la manera com ho entenien els il·lustrats o els socialistes utòpics; és a dir: la realitat, pensaven ells, sols canvia quan un grup d'homes amb unes idees determinades, amb una estratègia general de planificació social establerta, l'apliquen a la societat del seu temps. No; l'evolució cultural de l'ésser humà també està condicionada, i de manera substancial, per la realitat material, que determina en certa mesura la vida de l'home, i que sempre evoluciona i canvia per davant de la seva realitat ideal (amb el terme "realitat ideal" em refereixo a la manera com l'home mateix concep la seva realitat objectiva); i, repetim-ho, realitat material que l'home transforma dialècticament.

Però, atenció!, tornem-hi: hem de tenir en compte que el pes de la tradició cultural i les formes de canvi d'aquesta tradició són molt més complexes que una mera causació mecànica produïda per la realitat material. El món de les idees és autònom en certa mesura, això és completament innegable. I, a més, la inèrcia cultural sempre és inmensa: podriem parlar de totes les formes que ha pres la ideologia reaccionària al llarg de la història... Però no sols la inèrcia: els fluxos i refluxos, l'atzar, la originalitat, les contradiccions entre les ideologies reaccionàries i l'avenç real de la societat, manifestades en forma de sorgiment d'ideologies revolucionàries, etc. Tot això es constitueix en una colla de factors que, entrellaçant-se en milions d'interaccions en la realitat, configuren el que nosaltres percebem com a cultura de qualsevol època (també caldria anotar que cada època té els seus particulars prejudicis a l'hora de mirar el passat).

VI. Les formes culturals arrelades de segles ençà no canvien sinó de manera molt més lenta que les formes de relació material entre els homes.

Reflexionem un instant sobre aquest fragment, extret del llibre La revolución científica, de Rupert Hall: "... la forma en que el progreso del pensamiento va acompañado de una especie de atavismo, tal vez sin que el pensador progresista sea consciente de ello, ciertamente forma parte de la historia. Casi todos los pensadores revolucionarios (Newton, Robespierre, Florence Nightingale, Einstein) muestran algún tipo de apego profundo a algún orden de pensamiento más antiguo que parece casi inexplicable a las épocas posteriores. Habiendo rechazado tantos juguetes de la infancia intelectual, ¿por qué se aferraron a ese?".

I fins i tot en la nostra vida individual: la nostra realitat objectiva sempre canvia molt més ràpidament del que nosaltres ens adonem. El món sempre va per davant de les nostres concepcions, de les nostres maneres de veure'l. Les nostres maneres d'entendre la vida es marceixen, es fan velles (i reaccionàries) abans que ens adonem. La vida ja ha canviat, i ens ha passat davant. I nosaltres hi oposem resistència: en aquest sentit la tradició cultural també pot jugar el seu paper regressiu i reaccionari. La realitat és dialèctica.

També penso que les formes de percebre la realitat canviant, a banda de la mateixa realitat objectiva, també tenen com a límit l'univers cultural i mental dels que perceben aquella realitat canviant i reflexionen sobre ella. I reflexionen a partir d'una certa tradició cultural, en bona mesura feta seva, etc. Això vol dir que la forma en què la tradició cultural pren cos en un personatge intel·lectual és molt complexa i personal; sovint no sols té a veure amb la seva formació acadèmica, o la seva educació familiar. També hi intervenen, com a manifestacions de tot el procés vital que ha portat a l'individuu en qüestió a ser aquell que és, els seus gustos personals, les seves manies, les seves pors, els seus èxits o fracassos en aquesta vida (o allò que hom ha identificat com a èxit o fracàs), els desitjos inconfesables, les inclinacions sentimentals, possibles neurosis o desviacions psicològiques, fòbies i fílies, fidelitats de grup o de classe...

¿D'on sorgeix l'espurna de la originalitat, del canvi de percepció, de la creativitat que ens fa percebre les coses d'una altra manera? Les formes i maneres que pren l'evolució cultural humana són complexes.

VII. En l'estudi de les formes culturals d'una societat és crucial tenir en compte el grau de desenvolupament dels mitjans de comunicació en aquesta societat: ¿com transpiren i arriben a la societat les concepcions que la fan avançar? Aquí entraria en joc tota la història de la producció i la difusió d'idees per mitjà de documents. La història de la impremta i la seva difusió, la història del naixement i difusió de les publicacions científiques, de les universitats, dels diaris, i, en el nostre segle, dels mitjans de comunicació de masses. És a dir, no sols ens hem de preocupar per com són causades les concepcions que constitueixen motor de canvi; també cal veure de quina manera es difonen en el si de les societats on sorgeixen. I en quin estat de desintegració o evolució hi arriben...

VIII. En aquesta consciència progressiva de les nostres relacions amb el medi i amb els nostres semblants, en el si de les nostres comunitats humanes, té un paper fonamental la capacitat lingüística de l'ésser humà. Sense aquesta capacitat creadora de símbols que capaciten el pensament abstracte, el joc d'idees, el debat, la interacció mental, i tots els "jocs" que possibiliten el progrés intel·lectual serien impossibles, així com la seva comunicació a altres membres de la comunitat; en fi, tots els complexos fenòmens de la vida en societat serien impossibles (no sols seria impossible la vida intel·lectual; seria impossible la mateixa vida en societat). Resultaria impossible la creació del que anomenem cultura d'una comunitat humana. No seria possible l'existència mateixa d'aquesta comunitat.

Això ho diem perquè massa sovint, per desgràcia, els científics socials i els historiadors pequen d'una gran manca de formació en materia lingüística i sociolingüística. I pensem que una comunitat humana també, i de manera molt important i decisiva, és una comunitat lingüística.

IX. Hem de tenir en compte que totes les consideracions que aquí exposo hauran de ser revisades a la llum dels recents avenços de la primatologia. L'estudi dels nostres cosins evolutius, els primats, ha d'aportar, de ben segur, nova llum i renovadores concepcions en tot això que estem tractant: la cultura. Vegeu si no, com a mostra, el llibre de Frans de Waal La política de los chimpancés.

¿La cultura és un fenomen exclusivament humà? Decididament, ja hem descobert que no.

Fixeu-vos que això està en contradicció amb el que s'ha afirmat més amunt que sense llengua (entengui's sistema simbòlic complex) no hi ha cultura. La revisió, repeteixo, ha de ser a fons.

X. Fins aquí hem parlat del terme cultura tot restringint-lo i identificant-lo amb una i sols una comunitat humana. Caldria fer algunes reflexions sobre el particular. Primer, cal pensar que les comunitats humanes no són homogènies culturalment, sobretot si estan en contacte intens amb altres cultures de seu entorn, que sol ser el més normal. Nosaltres ens referim a la cultura dominant en aquelles societats. És a dir, quan parlem de cultura catalana al segle XVI o XVII, óbviament, no hi incloem els comerciants genovesos que exercien la seva professió en el nostre país, ni incloem els milers d'emigrants francesos que rebiem per aquelles dates. Evidentment, això no vol dir excloure'ls d'un model de convivència en societat. Això és mentalitat nacionalista dels estats jacobinistes. Tota societat té una sèrie d'elements en certa mesura "aliens" a ella i amb els quals hom ha d'aprendre a conviure en la mateixa mesura que aquests elements aprenen a conviure amb la cultura "receptora". El que passa és que estem massa acostumats a concebre l'estranger com a barbar.

De segon, és evident que existeixen arees culturals supranacionals (la cristiandat), que en la meva opinió ajuden a entendre's a les persones de bona voluntat de diferents nacions i situades en aquest mateix context; o espais geogràfics de confluència de cultures com la Mediterrània. És cert. Però, a) la Mediterrània, com diu Fernand Braudel, és l'espai de confluència de, com a mínim, tres tradicions culturals (la cristiana, pel nord; la islàmica, pel sud; i la bizantina grega, enllaçant amb l'orient, per l'est), i b) massa sovint s'ha usat el mite de la Mediterrània per a eliminar cultures oprimides com la catalana: pensem que l'IEC va ser substituit per l'Instituto de Estudios Mediterraneos franquista, del qual va ser primer president el "cuñadísimo" Ramón Serrano Suñer. No calen més comentaris.

I, en tercer lloc, també ens sembla evident que existeixen corrents culturals i ideològics d'una època determinada que depassen els límits de certes cultures en veinatge. Pensem en com va influir l'empirisme anglés al continent, en com van influir les idees il·lustrades en un alemany com Kant, o com va penetrar el jansenisme de Port Royal al nostre país i a tot Europa. Això potser tindria a veure amb la dinàmica de les grans comunitats culturals de què parlavem abans. Dins el que podem anomenar occident, que comparteix una determinada unitat cultural (determinada històricament en bona mesura per la cristiandat), hi podem identificar perfectament cultures nacionals. I aquestes dues realitats no necessàriament han d'entrar en conflicte.

XI. Dues reflexions finals, breus: hem de distingir, penso, els termes ideologia i cultura. La cultura és l'àmbit més general i universal, on es situen les ideologies. Les ideologies, com a sistemes d'idees, solen sorgir en l'àmbit d'una cultura determinada, o d'una area cultural determinada. Però, aquestes darreres, les ideologies, sempre pertanyen al nivell conscient de l'ésser humà, i, d'altra banda, sols pertanyen a aquella parcela de la vida humana lligada amb el "com" veiem el món. És a dir, amb la nostra subjectivitat. Per contra, la cultura és el fenòmen complex que abraça tot allò que s'encabeix dins la nostra experiència vital, no sols la manera com hom concep aquesta experiència.

I la segona reflexió: hem de saber distingir entre les subjectivacions ideològiques i culturals d'individuus concrets, les cogitacions dels quals tenen un impacte social fort i identificable, i aquells aspectes culturals o ideològics que s'estenen per l'entramat social i que nosaltres identifiquem sovint amb el pensament dels autors dels quals ha sorgit. Per exemple: no és el mateix el pensament de Marx que les idees i la praxi posteriors que va inspirar en part de la història del moviment obrer.

I fins i tot en moviments culturals de llarguíssima vida: no és el mateix el cristianisme dels primers segles, que el de l'edat mitjana, que el de Luter, el de Felip II, el de Henri Bergson o Unamuno, o el del Pare Llimona (que va aplicar el materialisme històric marxista a l'estudi dels evangelis) o el bisbe Pere Casaldàliga. La realitat és molt i molt complexa.

Nació, País, Estat, Ètnia

Quan nosaltres parlem d'una cultura, normalment, i per simplificar, la referim sempre a una comunitat humana històricament constituida. En fi, parlem d'una ètnia. Però hem començat l'epígraf amb el mot nació, no amb el mot ètnia. De fet, la sèrie de mots que encapçala l'epígraf està ordenada en una tradició "occidental", en un cert sentit. De manera molt resumida: en la nostra tradició ens hem constituit en nacions (no soc dels que accepta el mot nació en la seva restringida accepció sols aplicable a fets moderns, amb "consciència nacional", i restringits a l'àrea euròpida), que ocupaven un territori propi, és a dir, un país; després arribà l'Estat (pensem en el que va ser històricament l'Imperi Romà; i en el que ha influit com a model d'Estat, en majúscules); més endavant subsistiren les antigues demarcacions provincials i gairebé l'estructura administrativa de l'imperi, però tot sempre susceptible de ser integrat en un o altre projecte de restauració (en petita escala) del que havia estat l'imperi romà: el regne de Toledo, etc. Vinguèren els musulmans i avançàrem cap als comtats, els petits reialmes, Al-Andalus... Al mateix temps, més projectes de restauració de l'imperi romà: l'imperi carolingi; i la violència feudal dels grans poderosos (laics i eclesiàstics) que, durant el segle X de la nostra era, va assentar-se damunt la prosperitat generada per la societat abans de l'adveniment del règim feudal. La cristiandat "avança" (les croades i el genocidi conegut amb el trist nom de Reconquista [nota 2]) i, aquí, ens constituirem en federacions de regnes, cadascun amb furs propis, sota un mateix rei (el Principat, les Illes i València són reialmes amb furs propis sota un mateix rei); però Castella bastí la seva societat rural i atrasada en el poder dels grans senyors i els ordes militars (el Temple, Calatrava) que heretaren botins inmensos de terres que constituiran, entre d'altres coses, la tradició multi-secular del latifundisme andalús, que perpetuarà un règim de treball de quasi-esclavatge fins al nostre segle. Les societats xoquen (es troben, dirien alguns) i el poder de les dinasties castellanes es deixa sentir en els nostres reialmes. Primer els trastàmares, de la mà de Ferran d'Antequera, entronitzat a Casp mentre el seu exèrcit s'encarregà d'exercir la pressió militar oportuna per a aconseguir els resultats polítics desitjats. Després vindran els Habsburgs. Encara conservarem la nostra identitat, a tots els efectes, fins a l'arribada dels borbons, que començaren el projecte d'Espanya unificada sota el patró castellà que els espanyols (amb la complicitat de molts catalans) del XIX s'encarregaran d'enfortir i reforçar (encara que sense l'eficàcia que va mostrar el veï que construia hexàgons, per sort...). Així, amb l'adveniment de la societat burgesa, avançariem cap a l'Estat-nació, el projecte jacobí d'unificació d'allò que havia estat diversitat en un tot uniforme, centralitzador i anorreador de tot el que sigui diferència amb els autors del projecte. I, així, retuts sota el jou de l'estat genocida, alguns diuen que ens varem descobrir en sorgir el nostre nacionalisme (caldria recordar, com fa Fèlix Cucurull, que la consciència nacional catalana i la lluita pròpiament nacionalista contra l'opressor data, com a mínim, de la Guerra de Separació de 1640).

Finalment, no ha estat fins al gran desenvolupament de les ciències socials en el segle vint, i en el dinou, que hem descobert que fora de les formacions de poder, els estats, també hi ha vida. Descobrirem les ètnies.

De fet, l'ètnia i la nació ja eren percebudes des de sempre, i de manera molt més desalienada que no pas les percebem nosaltres: pensem que en època medieval era molt clar qui era de quina nació per la simple identificació, del tot legítima, nació=llengua. Identificació que ha estat problematitzada modernament tot dient que aleshores es tenia una versió simplificada d'allò que era una nació. En Pierre Vilar mateix ens ho diu. No hi estem d'acord. Aquella gent tenien molt clar què era una nació: no tenien a sobre els prejudicis jacobins que impedeixen percebre la nació més enllà de la sacrosanta i eterna República Francesa.

Però definim els termes: una ètnia és una comunitat humana històricament constituida, amb una cultura pròpia, i amb una llengua pròpia [nota 3]. Aprofitem per a dir que el concepte d'ètnia no té res a veure amb cap mena de filiació sanguínia. És tan sols el fet de pertanyer culturalment, sociolingüísticament, el que marca els límits de l'ètnia. El que sol passar és que massa gent, amb massa poques ganes de trencar-se el cap, ha substituït l'antic mot raça pel d'ètnia, que, creuen, fa més modern. Però continuant amb el significat del mot raça. És a dir, han intuit que això de raça ja no s'ha de dir, que fa lleig, i ara el que s'ha de dir és ètnia. Però, insistim, el contingut semàntic no ha variat. No hi ha hagut cap evolució en la concepció de la realitat. Sols un mer canvi d'etiquetes. En fi, tot plegat força trist. I no parlem ja d'aquells que, sense cap mena de consciència del que diuen, usen el mot "tribu" a tort i a dret per a anomenar tant comunitats nacionals, estatals, classes socials, colles de nanos o clubs de petanca.

Un país és el territori que ocupa aquesta ètnia, en cas que històricament tingui territori propi[nota 4]. I aquest és el sentit que ha tingut tradicionalment el terme país: el sentit territorial. Vegem un exemple literari. ¿Què diu el doctor Frankenstein, l'heroi de la novel·la de la Mary Shelley quan arriba a casa seva, a Ginebra?:

"País meu, país meu estimat! ¿Qui, sinó un nadiu, pot entendre la felicitat que em produí contemplar novament els teus rius, les teves muntanyes i, sobretot, el teu llac preciós?"

La traducció és de Quim Monzó. En una de les edicions de la novel·la en la llengua original, la publicada per la Everyman's Library, es llegeix: "My country, my beloved country! Who but a native can tell the delight I took...". Com podem comprovar, Shelley usa el mot anglés "country", evidentment: país, en el seu sentit territorial. També és el sentit que Josep Pla dóna sempre a la paraula. Sempre parla de l'Empordà com del "meu país".

Una nació és una comunitat humana (ètnia) que ocupa el territori propi del seu país. I aquest concepte val tant per als catalans com pels espanyols (però no amb els límits de l'estat espanyol que ells voldrien, compte!); així com pels bascos, els anglesos, els francesos, els xinesos, japonesos, esquimals o els tapirapé de l'Amazònia. De la mateixa manera que el mot tabú es aplicable a la nostra societat en un sentit anàleg al que té en el seu lloc d'origen. No estic d'acord amb les consideracions eurocèntriques del mot nació. Nació, com a descriptor d'una realitat humana susceptible d'universalització, és perfectament vàlid per a tota una colla de situacions diverses; i no sols divergents en situació geogràfica i parametres culturals distants, sinó també diverses quant a la distància històrica que les separa. De la mateixa manera, el terme classe social és perfectament utilitzable com a eina teòrica tot referint-se a la situació d'un grup d'homes, en el si d'una societat determinada, en relació a l'apropiació o no apropiació dels mitjans de producció. Tot això ho dic, per exemple, per autors tan reputats com en Joan Fuster o en Joan F. Mira, que defensen el fet nació com a exclusivament euròpid. Repeteixo, no hi estic d'acord.

Un estat és el projecte polític d'una ètnia (normalment, de la classe dominant, o d'una fracció de la classe dominant pertanyent a aquesta ètnia) en el qual es crea un marc legal, econòmic, cultural (en el sentit més laxe: de món intel·lectual, si voleu), lingüístic, etc. En definitiva, social. L'estat és un projecte polític, no una realitat preexistent a banda de com la percebin els mateixos individuus, com en el cas de l'ètnia. I dic, a banda de com la percebin els individuus, perqué soc dels que pensa que les comunitats humanes són alguna cosa malgrat no en siguin conscients. Ho dic per aquells que porten tota la vida dient que és condició sine qua non, per a verificar l'existència d'una nació, que els individuus pertanyents a ella tinguin consciència de la seva existència com a tal grup. És a dir: els individuus pertanyents a una nació han de ser nacionalment conscients. Però: ¿Què vol dir ser nacionalment conscients? ¿Saber, conscientment, que un pertany a tal grup humà i no a tal altre? M'agradaria saber si això no és dóna en totes les comunitats humanes. Ni que sigui pel simple mètode del contrast entre jo i el de més enllà. ¿Es pot ésser membre d'una societat i no ser-ne conscient? La veritat, ho trobo força difícil. Tot plegat em recorda la pseudo-discussió sobre si el "primitiu", tan salvatge que és ell, pobret, ¿serà capaç d'adonar-se de la seva individualitat? La cosa no va en conya: s'ho preguntava Lévy-Bruhl en L'ànima primitiva. ¿O ser conscient vol dir muntar moviments nacionalistes a l'estil burgés i amb la finalitat última d'aconseguir un estat-nació euròpid per a la "nació" corresponent? ¿necessàriament hom ha de tenir consciència intelectualitzada de, per exemple, els límits geogràfics de la seva nació per a considerar-lo nacionalment conscient? Els ibers que lluitaren per la seva independència front les legions romanes, ¿eren una nació? ¿eren nacionalment conscients? ¿o eren tan sols uns "proto-catalans" una mica llunyans, com ens agrada de situar-los tan cómodament en un esquematisme mental tan i tan tradicional?

Reflexionem: el que vull dir és el següent. No hem d'extrapolar les formes de consciència nacional actuals a organitzacions socials en un estadi de desenvolupament socioeconòmic diferent. És a dir, no hem d'imposar la nostra forma de consciència nacional a les comunitats humanes que viuen en la selva de l'amazònia, per exemple. I no ens ha de sorprendre ni suposar cap trauma anomenar-los nacions. La consciència de grup és perfectament identificable en tota societat humana. D'altra banda no existiria com a tal grup.

El que passa és que estem massa acostumats a identificar la consciència nacional amb les formes que aquesta ha pres històricament en els nostres països europeus: consciència d'un passat comú, consciència geogràfica, consciència de parlar una llengua comuna, agrupació d'aquestes consciències en associacions amb activitat política... La manca de consciència o activitat política en tots aquests àmbits no implica, necessàriament, que el grup humà en qüestió no sigui una nació. Així doncs: ¿Calia que els ibers fossin conscients dels límits geogràfics on es parlava l'iber com a límits de la seva "nació"? No els calia, evidentment, per a continuar essent ibers i defensar-se amb ungles i dents de qualsevol invasió anorreadora.

D'altra banda, també cal dir que hem de tenir en compte el concepte marxista d'alienació en tot aquest problema. Una nació objectivament existent pot presentar en els seus membres nivells molt alts d'alienació nacional i no per això ésser menys nació (i d'això en sabem molt els catalans: el nostre primer enemic és el nostre compatriota nacionalment alienat).

Però, sovint, veiem que gairebé tothom, en l'ús quotidià de les paraules, confon i usa indistintament Estat i Nació. Això es degut a la política ideologitzant dels estats en els quals ens veiem inmersos. En la nostra realitat més propera, el projecte d'Estat Espanyol ha estat volgut, desitjat i dut a terme pràcticament en part del territori de la nostra nació, com a mínim, des de la invasió efectiva per part de les tropes espanyoles en la Guerra de Successió, a principis del segle XVIII [nota 5]. I vet aquí que la manera de dur a terme el projecte polític d'un Estat modern ha estat assimilar nacionalment totes les comunitats nacionals que l'integraven. Així doncs, calia fer espanyols els catalans, els bascos, els gallecs...

Nacionalisme

Què és el nacionalisme? El mot, evidentment, està de moda. Sentim a parlar dels nacionalismos excluyentes, els nacionalismos periféricos... els no-nacioanlistas... En fi, tota una colla de mots que configuren una geografia lèxica que, més que contribuir a la comprensió de la qüestió, l'enterboleix encara més.

Provarem de fer una definició de nacionalisme, cosa prou difícil segons autors tan reputats en la qüestió com el senyor Mira, que en el seu llibre Crítica de la nació pura flirteja amb definicions de diferents autors, però, segons la meva modesta opinió, no arriba mai a l'arrel de la qüestió. I quina és l'arrel de la qüestió? Doncs, ben senzill: la causa. Per què sorgeix el nacionalisme?

El nacionalisme sorgeix perquè una nació ha estat envaida, i colonitzada, és a dir, atropellada en els seus drets més elementals, començant pel d'existir com a tal nació. Aquest és el motor que fa sorgir el nacionalisme.

Sembla, doncs, que haguem passat per alt bona part del nacionalisme burgés. Tant el que va servir per a construir estats-nació en el segle XIX, com bona part del nostre mateix moviment nacionalista. Ho he fet perquè crec que una cosa és el nacionalisme motivat per un projecte d'Estat (en el cas de la burgesia catalana el projecte d'Estat Espanyol coincidia amb el marc d'operacions capitalistes de la nostra classe dominant; en el cas de la burgesia dels estats europeus els seus propis projectes d'estat), i altra cosa és, creiem, el veritable nacionalisme legítim: el d'alliberament nacional d'un poble oprimit [nota 6].

Però, malgrat tot, no caiguem en el simplisme. No estem dient que tot nacionalisme provinent de les classes dominants sigui, indefectiblement, res més que "regionalisme" o estatalisme; és a dir, que no sigui nacionalment alliberador. Hauriem de recordar que foren precissament les classes dominants (en aquest cas aristocràtiques) del Pirineu les que estaven al darrera de les fermes posicions nacionals d'un Pau Claris en la guerra del 1640. I també que fou l'aristocràcia pirinenca la que signa els poders que usa Antoni de Peguera en les seves negociacions amb els britànics per fer entrar el Principat en la Guerra de Successió al costat dels aliats. Però com va recordar molt bé en Fuster, aquí sempre hem estat anticastellans i mai antiespanyols... Paraules sàvies per a la reflexió.

Així doncs, nacionalisme seria aquell moviment de caire polític endegat en una nació oprimida que té com a meta última l'alliberament total d'aquesta nació. Això i cap altra cosa és nacionalisme [nota 7].

Notes:

No estic fent un tall insalvable i metafísic entre cultura de les classes dominants i cultura de les classes oprimides, simplificació que comportaria que la suma de les dues "cultures" donaria com a resultat La Cultura d'una societat determinada. No. La cultura d'una societat determinada és una, però pot tenir diverses i molt variades manifestacions: la cultura cristiana com a patrimoni de les classes dominants és tan part de la nostra societat com la religiositat cristiana impregnada de paganisme que el poble baix ha creat al llarg de segles d'imposició de les formes religioses cristianes; tant en el camp de les creençes com en el de la moral. Pensem que, si fèssim un tall radical entre les dues "cultures" abans esmentades podriem arribar qüestionar-nos coses com: ¿i la llengua d'aital societat, a qui pertany: a la cultura de les classes dominants o a la de les dominades?

No, les coses no van per aquí, repeteixo. La cultura és un tot integrat que, entre d'altres coses, ens permet distingir una societat, en el seu conjunt, d'una altra.

2 I reconquesta també, que no sols foren els castellans els imperialistes responsables del genocidi de la població musulmana...

3 I en constant contacte amb altres ètnies a mida que les comunitats humanes van avançant en el progrés socioeconòmic. No caiguem en l'error de pensar en l'ètnia com en un concepte tancat, ahistòric i metafísic. I, sobretot, no caiguem en l'error de pensar en l'ètnia com una comunitat humana aillada i homogènia: la història de l'espècie humana és la història dels contactes i intercanvis constants entre ètnies.

4 Aprofitem per a dir que és perfectament possible l'ètnia sense territori propi. Exemple paradigmàtic: els gitanos.

5 Però estem d'acord amb Núria Sales en què, de fet, no comença amb els Borbons l'afecció de no respectar els furs. El virrei duc d'Albuquerque és autor de la famosa frase: "Guardaré las Constituciones que me parece y las demás no". I recordem que ja Olivares volgué allò d'una sol estat, amb una sola administració, una sola moneda i una sola llengua...

6 Així doncs, què passa amb el nostre nacionalisme català de dretes? Doncs creiem que ha jugat el seu paper. Positiu unes vegades, negatiu d'altres. Recordem que, tant en les revoltes populars contra Espartero, l'any 1842, com en la darrera Guerra Civil, la burgesia catalana va posar-se del costat d'aquells que sabia anirien brutalment en contra de la nostra nació. I, és clar, la burgesia, en no ser ja una classe revolucionària, sols arriba fins a un cert punt en la lluita per l'alliberament del nostre poble. Però, malgrat tot, no hem de ser mecanicistes. Aquí estem fent una anàlisi de la burgesia com a classe social. No hi ha cap dubte que hi ha hagut veritables lluitadors per l'alliberament nacional que, dins els límits que els imposava l'avenç de les idees en el seu temps, o, dins els límits de la seva trajectòria vital, han lluitat honestament pel nostre poble des de posicionaments propers a la burgesia (i diem des de posicionaments; és a dir, hi encabim aquells que no necessàriament són burgesos objectivament parlant). Pensem si no en tots aquells que van fer grans contribucions intel·lectuals per tal de dotar la cultura catalana d'uns mínims elements de normalització dels quals estava absolutament mancada: pensem en Fabra, en Riba, en la Fundació Bernat Metge (patrocinada pel mateix Cambó, com la Fundació Bíblica Catalana), en l'obra de conscienciació i lluita nacional que ha dut a terme l'església catalana (Montserrat especialment), etc.

7 És important distingir aquest nacionalisme, a banda del nacionalisme burgés (del qual ja hem parlat), del que han practicat històricament els estats imperialistes i feixistes: el nacionalisme agressiu, cosa històricament, psicològicament i políticament molt complexe.


Novembre del 2001

Pàgina principal