El talp
web alternatiu

http://www.racocatala.cat/eltalp

Per una dissecció de la postmodernitat

La seducció de la desraó: l’idil·li intel·lectual amb el feixisme, de Nietzsche a la postmodernitat


Per Richard Wolin

Presentació

Traduïm ací diversos extractes del prefaci i de la introducció del llibre de Richard Wolin The seduction of unreason: the intellectual romance with fascism from Nietzsche to postmodernism (Princeton University, 2004). És una obra valuosa perquè se centra en els orígens intel·lectuals i el mecanisme formatiu de la ideologia postmoderna tot analitzant els canals de transmissió del reaccionarisme irracionalista que parteix dels contrail·lustrats setcentistes i, passant per Nietzsche, arriba als postmoderns, sovint per vies feixistes directes o indirectes. Wolin, doncs, ressegueix la pista francesa, a diferència dels treballs ja publicats en aquesta sèrie, que se centraven en pensadors alemanys. No debades França, d’ençà de la Revolució, ha estat alguna cosa més que el centre de dispersió del republicanisme laïcista demoburgès, que el model d’Estat imperialisto-etnocida contemporani, que la capital de les llums i el pulmó avantguardista de la cultura europea. França ha constituït, alhora, el gran laboratori d’idees i de models organitzatius de la ultradreta europea moderna, fins a l’extrem que el gran historiador israelià Zeev Sternhell ha pogut argumentar, prou convincentment, que el mateix feixisme fou un invent francès més que no pas italià.

A diferència de la majoria d’autors que incloem en aquesta sèrie, Wolin no és pas marxista, sinó un típic demoburgès de la branca anglosaxona. En atacar l’irracionalisme postmodern, Wolin no cerca pas (a diferència de Sokal i Bricmont per exemple) reivindicar la racionalitat com a base filosòfica vitalment irrenunciable de tota opció esquerrana (tot i que pugui reconèixer aquest punt). Ben al contrari, cerca defensar la democràcia burgesa (i, és clar, el capitalisme), que considera l’únic sistema susceptible de garantir els drets humans i de possibilitar la justícia social (sic). Wolin considera mort i enterrat el marxisme, del qual, d’altra banda, sap tant que sembla veure-hi una mena d’economicisme barat. Qualifica el comunisme de "totalitarisme". Compara "el Gulag" amb "Auschwitz". Té una autèntica fixació amb el tercermundisme europeu dels anys seixanta, que blasma com a "delirant" i com a expressió de "autoodi" de base "antihumanista" (heideggeriana); en adscriure en aqueixa tradició intel·lectual tot tercermundisme europeu, sembla donar entenent que la denúncia de l’eurocentrisme i de l’explotació del tercer món no tenen pertinença des de l’òptica internacionalista pròpia del materialisme dialèctic (tampoc no diu res de la mena de tercermundisme practicat oficialment pels EUA, àlies fabricació de cops d’estat i de dictadures feixistoides amb les massacres corresponents). Wolin infravalora la perillositat político-ideològica de la postmodernitat, segurament perquè és innòcua per a la supervivència del sistema. Per descomptat, nega l’evidència que la democràcia burgesa és un "totalitarisme suau" (aspecte summament pertinent a l’hora d’entendre la postmodernització, precisament). Percep l’aversió postmoderna envers la democràcia burgesa com a continuïtat ininterrompuda d’un pecat gauchiste, quan n’és la inversió alienada: aqueixa aversió postmoderna no respon pas a la reivindicació de cap democràcia de tipus superior –com fa el marxisme--, sinó al refús de tota possibilitat de democràcia de qualsevol mena; anàlogament, els postmoderns no retreuen pas a la democràcia burgesa que és una dictadura de classe semiencoberta –el retret marxista--, sinó que "suprimeix l’alteritat i la diferència". Wolin ataca durament l’"identitarisme" postmodern, però d’una manera confusa que sembla fàcilment oberta a identificar tota reivindicació nacional amb algun tipus de lepenisme, coherentment amb l’atomisme liberal-estatista que informa els objectius generals de l’obra. Bé que des d’una postura prou crítica amb la línia de Bush, Wolin està molt amoïnat per certes formes de fòbia antiestatounidenca que vincula a la ultradreta, l’existència de les quals no hem pas de negar (tenim ulls a la cara), però que disten molt d’ésser la línia majoritària de l’oposició a l’imperialisme estato-unidenc, a Europa i enjondre. Etcètera, etcètera.

Malgrat totes aquestes limitacions tan greus, Wolin, humanista al capdavall, progressista a la seva manera burgesa, no combrega amb certes rodes de molí, començant per l’irracionalisme i les mercaderies avariades que pretenen ser allò que no són. A jutjar per aquesta mostra, la seva tasca d’historiador de les idees és sòlida, perspicaç i prou clarificadora. D’ací, i com a prova del nou, la ressenya globalment desfavorable que en féu Richard Rorty.

Lamentablement, no ens és possible d’incloure-hi les notes, inaccessibles en línia. Amb tot, el text va acotat per notes del traductor.

Pol Sureda

...................................................................

Del Prefaci

Aquest és un llibre sobre cadàvers a l’armari. Revisa la bigarrada relació entre intel·lectuals i extrema dreta durant els anys trenta, així com les implicacions d’aquesta relació per al present polític.

Seria reconfortant pensar, com han pretès alguns, que el feixisme fou un fenomen antiintel·lectual només atractiu per a delinqüents i botxins. Avui, emperò, en sabem més. Molts dels fars intel·lectuals d’Europa pujaren clamorosament al tren polític del feixisme. Al capdavall, arran de la Gran Guerra i la Depressió del 29, la credibilitat de la democràcia havia davallat a profunditats sense precedents. L’enumeració dels simpatitzants literaris i filosòfics del feixisme (una llista que inclouria Ernst Jünger, Gottfried Benn, Martin Heidegger, Carl Schmitt, Robert Brasillach, Pierre Drieu La Rochelle, Louis-Ferdinand Céline, Paul de Man, Ezra Pound, Giovanni Gentile, Filippo Tommaso Marinetti, Gabriele d’Annunzio, W. B. Yeats i Wyndham Lewis [entre molts d’altres]) indica a penes la punta d’un iceberg. (...) a

Tot i que el present estudi sonda el nexe entre intel·lectuals –amb alguns que figuren prominentment en el panteó postmodern— i feixisme, no el plantejo pas com a exercici d’inculpació per associació. (...)


De la Introducció. Resposta a la pregunta: què és la contrail·lustració?

(...)

Qui té por de la Il·lustració?

Segurament, un dels aspectes més curiosos del període contemporani és que l’herència de la Il·lustració es troba atacada no tan sols pels recelosos habituals instal·lats en la dreta política, sinó també per representants de l’esquerra acadèmica. Com observava recentment un comentarista sagaç, avui "la rebentada de la Il·lustració ha esdevingut una mena d’esport sangonós per a intel·lectuals que uneix elements de dreta i esquerra en una causa comuna". Així, una de les peculiaritats del nostre temps és que els arguments contrail·lustrats, abans patrimoni exclusiu de la dreta política, han rebut nou alè entre representants de l’esquerra cultural. Sorprenentment, si hom examina la bibliografia troba campions de la postmodernitat que invoquen orgullosament l’herència contrail·lustrada com a pròpia. Segons llur argumentació, com que la democràcia ha estat i continua essent responsable de tant de destrets polítics, i com que la crítica de la democràcia moderna començà amb els antifilòsofs, ¿per què no mobilitzar llurs arguments en nom de la crítica política postmoderna? (...) b

Un dels elements crucials que subjauen en aquesta problemàtica síntesi entre dreta i esquerra és un estrany capítol de la història de les idees en virtut del qual antifilòsofs d’abans-d’ahir com Nietzsche i Heidegger esdevingueren els ídols intel·lectuals de la França de postguerra; per damunt de tot, per a postestructuralistes com Jacques Derrida, Michel Foucault i Gilles Deleuze. Paradoxalment, el cinisme absolut envers la raó i la democràcia, abans marca de fàbrica del pensament reaccionari, esdevingué el producte en voga entre l’esquerra postmoderna. Com sovint han constatat els observadors de l’escena intel·lectual francesa, tot i que Alemanya fou derrotada al camp de batalla, triomfà als seminaris, llibreries i cafès del quartier latin. Durant els anys seixanta les condemnes espenglerianes de la "civilització occidental", abans conreades per representants destacats de la dreta intel·lectual alemanya, migraren Rin a través i tornaren a la circulació. Irònicament, les doctrines contrail·lustrades, que havien estat tabú a Alemanya a causa de llur associació inequívoca amb el feixisme (al capdavall, el règim nazi havia canonitzat Nietzsche com a filòsof oficial, i durant un temps Heidegger n’havia estat l’advocat filosòfic més franc), semblaven ésser les més adequades per a capturar el clima de Kulturpessimismus predominant entre els intel·lectuals francesos del període de postguerra. Per a major sarcasme, el nou assalt a la philosophie vingué de la mateixa pàtria de la Il·lustració.

Un dels puntals del programa contrail·lustrat fou l’assalt als pressupòsits de l’humanisme. En qüestionar les bases de la monarquia absoluta, els descreguts dels filòsofs havien malmès la Gran Cadena de l’Ésser, minant així la moralitat i convidant al caos social. Per als antifilòsofs, existia una línia de continuïtat entre humanisme renaixentista, heretgia protestant i ateisme il·lustrat. En Consideracions sobre França (1797), De Maistre maldà per defensar el particularisme de les tradicions històriques enfront les vindicacions universalistes de l’humanisme il·lustrat, que havien culminat en la Declaració de drets de l’home i del ciutadà de 20 d’agost de 1789. Amb un esperit radicalment nominalista, el reialista francès afirmava haver conegut francesos, italians, russos, fins i tot perses (ni que fos tan sols als escrits de Montesquieu), però que la "humanitat" o l’"home en general", assegurava, era una ficció d’una imaginació filosòfica febril i sobreexcitada: "l’home" com a tal no existia pas.
Joseph de Maistre (1753-1821)
Joseph de Maistre (1753-1821)
L’assalt a l’humanisme també fou un dels puntals de l’estructuralisme francès, orientació que en molts aspectes donà el to a la doctrina més radical del postestructuralisme que el seguí. Com un crític remarcà pertinentment: "L’estructuralisme fou (...) un moviment que en gran mesura invertí la celebració setcentista de la Raó, el credo de les Lumières". c En aquest esperit, un dels fundadors del moviment, Claude Lévi-Strauss, maldà per posar l’antropologia al servei de la crítica cultural. Notòriament, Lévi-Strauss llançà la responsabilitat pels horrors del segle XX (guerra total, genocidi, colonialisme, amenaça d’anihilació nuclear) al rebedor de l’humanisme occidental. Com subratllava en una entrevista de 1979: "Totes les tragèdies que hem viscut, primer amb el colonialisme, després amb el feixisme, finalment amb els camps de concentració, tot plegat ha pres forma no pas en oposició o en contradicció amb l’anomenat humanisme (...), sinó, diria, gairebé com a continuació natural seva". Tot anticipant el credo postestructuralista, Lévi-Strauss prosseguia amb la proclamació que l’objectiu de les ciències humanes "no era pas constituir l’home, sinó dissoldre’l". D’ací no hi ha més que una passa ben curta a l’adagi neonietzscheà, tan celebrat, del Foucault de Els mots i les coses [Les mots et les choses, 1966], sobre la "mort de l’home".
Claude Lévi-Strauss (n. 1908)
Claude Lévi-Strauss (n. 1908)
Per a Lévi-Strauss, els drets humans estaven inextricablement lligats a la ideologia de l’humanisme occidental i, per tant, eren èticament insostenibles. Professava un relativisme cultural absolut ("cada cultura ha fet una ‘tria’ que cal respectar") i refusava sorollosament la comunicació intercultural. Aquest rebuig, creia, era l’única manera de preservar la pluralitat i diversitat de cultures autòctones. La seva oposició estricta a tot intercanvi cultural recordava inquietantment la postura del "pare del racisme europeu", el comte Arthur de Gobineau. En l’Assaig sobre la desigualtat de les races humanes (1853-1855), l’aristòcrata francès culpava el mestissatge d’ésser la causa darrera de la decadència europea. La facilitat amb què un antiracisme basat en el relativisme cultural pot transformar-se en la seva antítesi (una defensa inconscient del separatisme racial) fou una de les lliçons que aprengueren els intel·lectuals francesos durant els anys vuitanta en llur combat contra la ideologia del Front national de Le Pen. d

(...)

El paral·lelisme entre el nucli ideològic de la contrail·lustració i el pensament francès de postguerra ha estat analitzat agudament en un recent estudi sobre el llegat intel·lectual de De Maistre. Amb tacte i bon criteri, Owen Bradley expressa així el problema:

"L’absència de De Maistre en els debats actuals és una sorpresa més gran encara atesa la sorprenent similitud de la seva obra amb les tendències dominants del pensament francès recent (...) Blanchot amb la (...) violència de tot discurs i escrit; Foucault amb la funció social del càstig a l’Europa prerevolucionària; Derrida amb violència i diferència (...) tots aquests temes (...) foren anticipats i elaborats extensament en els escrits de De Maistre."

En molts sentits, aquestes observacions tan suggestives sobre les afinitats, estranyament inexplorades, entre la contrail·lustració i el credo postmodern formen el nucli de l’estudi que hi segueix.
 

"La sobirana empresa de la desraó"

En les pàgines conclusives de la Història de la follia [Histoire de la folie à l'âge classique, 1961] Foucault [1926-1984] exaltava la "sobirana empresa de la desraó", sempre irreductible a pràctiques "curatives". El contrast foucaultià entre les pràctiques excloents de la cosmovisió científica moderna, l’ascens de la qual coincidiria amb el Discurs del mètode de Descartes, i el potencial inconformista de la follia com a "alteritat" de la raó, contribuiria a redefinir l’ordre del dia teòric de tota una generació d’intel·lectuals francesos. Fins i tot en el cas de Derrida, que formulà una crítica intensa de l’argumentació foucaultiana, hi havia ben poc de desacord amb la tesi central de Foucault segons la qual la Raó és essencialment un mecanisme opressor que procedeix mitjançant exclusions, coaccions i prohibicions. La mateixa condemna derridiana del "logocentrisme", o tirania de la raó, constitueix una actitud anàloga: des de Plató, el pensament occidental hauria desplegat una intolerància sistemàtica envers la diferència, l’alteritat i l’heterogeneïtat. Tot seguint els precedents establerts per Nietzsche i Heidegger, la desconstrucció sorgí per a capgirar i desmantellar els suposats prejudicis antivitals i unitaristes de la Raó.

En vena similar, Jean-François Lyotard [1924-1998] va atènyer notorietat per la seva controvertida equació de "consens" amb "terror". La idea d’un acord racional no coercitiu, argumenta Lyotard, és una fantasia: sota l’aparença de l’acord mutu s’amaga la força. Aquest cinisme endèmic entorn de disputes sentenciades lingüísticament és un altre dels puntals del postestructuralisme. Emperò, hom no pot deixar de demanar-se com espera Lyotard de convèncer els lectors sobre la rectitud de la seva postura si no és per recurs als mitjans discursius honorats pel temps: el domini de les proves adduïdes i la força del millor argument. Si, com insinua Lyotard, només hi ha que "força", ¿amb quina base hauríem de preferir una postura a una altra? Hom no pot deixar de sospitar que, en darrera instància, hi ha alguna cosa de profundament insatisfactòria en l’intent de Lyotard i els seus companys postestructuralistes de reemplaçar els preceptes de l’argumentació per retòrica, estètica i agonística.

La seducció de la desraó és un exercici de genealogia intel·lectual. Es proposa de treure a la llum les sorprenents afinitats entre contrail·lustració i postmodernitat. En tant que això, també pot llegir-se com a arqueologia de la teoria postmoderna. Durant els anys setanta i vuitanta fou traduïda a l’anglès una panòplia de textos de Derrida, Foucault, Deleuze i Lyotard, la qual cosa provocà un viratge de gran abast en la vida intel·lectual estato-unidenca. Molts d’aquests textos s’inspiraven en l’animositat nietzscheana envers la civilització: la convicció que els ideals més elevats de bellesa, moralitat i veritat eren intrínsecament nihilistes. Aquest punt de vista guanyà el favor de tota una generació d’acadèmics decebuts per les derrotes polítiques dels anys seixanta. Resulta comprensible que en una època de desmoralització trobés el camp abonat la crida iconoclasta de Nietzsche a "fer filosofia amb un martell" (a fúmer l’empenta final en allò que trontolla). Ara: ben sovint, aquells qui cuitaven a muntar al vagó nietzscheà minimitzaven o ignoraven les implicacions ademocràtiques de llur postura. Més encara: retrospectivament, sembla clar que aquesta mateixa generació, amb molts dels representants confortablement instal·lats en carreres universitàries, es limità a baratar la política radical per la política textual: el desemmascarament d’"oposicions binàries" reemplaçà l’ethos del compromís polític. En darrera instància fa l’efecte que la seducció de la "teoria" e contribuí a reorientar energies polítiques anteriorment robustes cap a les sendes d’una carrera acadèmica acceptable. Com han apuntat sovint els comentaristes, durant els anys vuitanta, mentre els republicans [de Reagan] dominaven tot l’aparell polític de la nació, els partidaris de la "teoria" assaltaven els baluards de la Modern Language Association i del Departament d’Anglès local.

(...)

[Segons Wolin, en aquell mateix període la postmodernitat, irònicament, entrava en decadència a la seva pàtria francesa, on la intel·lectualitat retornava a la bona tradició demoburgesa, havent-se "debebut", diguem-ne, dels "crims del comunisme i del tercermundisme". Es tracta d’una interpretació típicament burgesa –i extremament simplista— del doble procés de desmarxistització i de dretanització ideològica general esdevingut a França, com arreu, a partir de mitjans anys setanta; una regressió intel·lectual provocada per la contrarevolució neoliberal, precisament la mateixa que creà les noves condicions socioeconòmiques que constitueixen la base objectiva de la postmodernització ideològica. Ara: aquella lectura és coherent amb l’òptica burgesa de Wolin, que se n’alegra d’allò més i veu la presumpta derrota postmoderna com a superació de pecats esquerranoides. No és tan clar, però, que es produís aqueixa decadència, donat l’auge del moviment; ni que la dretanització, ben real, fos incompatible amb la postmodernor, essent així que la ideologia postmoderna és, precisament, la forma pseudofilosòfica alienada que pren la desmarxistització-dretanització entre la intel·lectualitat ex-revolucionària]

Un altre motiu de la fallida del postestructuralisme es relacionà amb una sèrie d’escàndols polítics embarasosos que dataven dels anys trenta però que no sortiren a la llum fins a mitjan anys vuitanta. El primer d’aquests escàndols concernia la revelació que durant els anys trenta el crític literari francèsMaurice Blanchot, un dels precursors germinals de la desconstrucció, havia publicat una sèrie d’articles comprometedors en la revista pro feixista i antisemita Combat. El 1936 Blanchot, referint-se al govern del Front Popular, deplorava "el detestable caràcter d’allò que hom anomena solemnement l’experiment de Blum (...) unió esplèndida, santa aliança, aquest conglomerat d’interessos soviètics, jueus i capitalistes". En aquella època, l’oprobiosa lletania que associava comunistes, jueus i capitalistes (en desafiament a les consideracions més elementals de la lògica política) era plat diari de la ultradreta francesa, que tenia com a eslògans "França per als francesos" i "val més Hitler que Blum".

Si bé reeixiren àmpliament els esforços per a limitar el desprestigi associat a les transgressions polítiques del Blanchot jove, no es pot dir el mateix dels dos escàndols subsegüents, relatius al passat tan compromès de Heidegger i de l’ambaixador desconstruccionista als EUA, Paul de Man [1919-1983]. Com que a aquestes alçades tots dos "afers" han estat repassats ad nauseam en llibres i articles incomptables, m’estaré de tractar-los en profunditat. Emperò, les nocives revelacions sobre el compromès pedigrí intel·lectual de la "teoria" francesa desvetllaren una sèrie de preguntes inquietants que els defensors del postestructuralisme no sembla que mai hagin acabat de respondre satisfactòriament. La ineptitud per al debat desplegada pels campions del postestructuralisme a l’hora de bastir una defensa versemblant ha estat tan perjudicial com els fets mateixos. Així, en un moment clau del debat sobre el passat feixista de De Man, Derrida "desconstruí" un d’aquells articles d’inicis dels quaranta en què el jove belga aplaudia entusiàsticament la deportació dels jueus europeus (en el mateix instant que començava a aplicar-se’ls la Solució Final nazi) tot argumentant, de forma contraintuïtiva, que demostrava el paper de De Man com a resistent camuflat. Similarment, en el debat sobre el nazisme de Heidegger diversos postestructuralistes adduïren, de forma implausible, que el filòsof alemany havia sucumbit a la seducció del nazisme a causa d’un excés d’humanisme. Però el Heidegger tardà, asseguraven, l’"antihumanista" confès, fou l’antifeixista genuí.
Paul de Man (1919-1983)
Paul de Man (1919-1983)

El postestructuralisme es pot distingir del seu predecessor, l’estructuralisme, en virtut d’haver refusat els conceptes de "totalitat" i "totalització". Segons Derrida, la lliçó bàsica del potestructuralisme resa que la idea de coherència textual és una quimera: el postestructuralisme demostra que "el centre no se sosté" ["The centre does not hold" (W. B. Yeats)]; són insostenibles les temptatives d’atènyer la "finalitat" o la "cloenda" epistemològiques. El llenguatge és intrínsecament polisèmic i plurivocal; com a tal, les fissures i encavalcaments militen contra l’ideal hegelià de coneixement absolut. En glorificar l’ideal de "cloenda científica", en provar de limitar el lliure joc de significats, els estructuralistes s’havien limitat a repetir els errors de la metafísica occidental. En sucumbir als impulsos fundacionalistes de la metafísica tradicional, l’estructuralisme es revela com a "logocèntric": merament un altre tipus de "primera filosofia".

Segons la interpretació habitual, tant el postestructuralisme com la postmodernitat són moviments de l’esquerra política. Un dels objectius del present estudi és qüestionar aquest lloc comú. Al capdavall, històricament l’esquerra ha estat consistentment racionalista i universalista en defensa de la democràcia, l’igualitarisme i els drets humans. Un dels trets característics de l’esquerra política ha estat la voluntat d’encarar qüestions de "justícia social", tot qüestionant sistemàticament aquelles definicions mesquines de llibertat que sancionen vastes desigualtats de riquesa, i, al contrari, reclamant als partidaris de la igualtat formal que atenguin les necessitats dels grups socialment desafavorits. Un cop rere l’altre, l’esquerra ha forçat la societat burgesa ha viure d’acord amb les normes democràtiques, tot enfrontant-se amb aquelles concepcions dels drets civils estretament individualistes, així com a les ambicions plutocràtiques de les elits político-econòmiques. Així, si hom examina la trajectòria de les societats modernes, discerneix una progressió vacil·lant de la igualtat cívica a la política i a la social.

En quasi totes aquestes qüestions els postmoderns van a contrapeu dels interessos de l’esquerra. Des de llur òptica resoltament "culturalista", les qüestions de justícia social, que tradicionalment han preocupat l’esquerra, resulten imperceptibles. Des de llur autoproclamat "postmarxisme", l’economia política té un paper negligible en llur obra. Però en l’era de la mundialització, quan mercat i destí amenacen d’identificar-se, aqueixa omissió resulta fatal per a qualsevol teoria que aspiri a una certa rellevància política.

De filòsofs d’abans-d’ahir com Nietzsche i Heidegger, el postestructuralisme ha heretat el recel per la raó i la democràcia. Les idees que han promocionat en substitució llur (la différance de Derrida, la "transgressió" de Foucault, l’"esquizofrènia" de Deleuze i Guattari [i encara hi podríem afegir el "gaudi" (juissance) de Lacan, N. del T.]) no reïxen a inspirar confiança. Llurs denúncies de la impropietat de la raó tenen un ressò massa familiar: des de l’alba de la contrail·lustració han estat plat diari de la reacció europea. En llançar-se a un assalt neonietzscheà a la "raó" i a la "veritat", les crítiques postestructuralistes es reclouen en un nivell d’abstracció que deixa el capitalisme fora de camp. En darrera instància, llur pessimisme blindat davant les perspectives de canvi polític progressista (per exemple, Foucault afirmava que la idea d’emancipació és una trampa parada per les forces de la "governamentalitat" per a atrapar el "subjecte" en les urpes del "poder-coneixement") sembla conduir a la resignació i la inacció. Fet i fet, si, com afirma Foucault, el "poder" és arreu, oposar-s’hi sembla absurd. En comptes de qüestionar la dominació en la pràctica, els postmoderns prefereixen mantenir-se en el terreny relativament segur de la "metapolítica"; en el pla insular de la "teoria", on els majors riscos són "conceptuals" i la política concreta es transcriu en termes eteris.
Un equip singular: Gilles Deleuze (1925-1995) i Félix Guattari (1930-1992)
Un equip singular: Gilles Deleuze (1925-1995) i Félix Guattari (1930-1992)

Però les aproximacions "culturalistes" al poder deixen intactes i, en darrera instància, inqüestionats, els components estructurals de la dominació. La complaença en aquesta aproximació emergeix en la recomanació foucaultiana, en Història de la sexualitat [Histoire de la sexualité, 1976-1984], que en comptes dels tradicionals paradigmes esquerrans de canvi social, els quals considera desacreditats, ens convé explorar una "economia diferent de cossos i plaers". D’aquesta manera hom corre el risc de substituir la "política de moviment" per una "política de forma de vida" de caire narcisista. (...)

El postestructuralisme sorgí en una conjuntura peculiar de la història política francesa, marcada pels estralls de la guerra civil (el conflicte algerià i les seves conseqüències), un tercermundisme delirant, [N.B.] un règim gaullista que havia atès el poder per mitjans extraconstitucionals (i que molts consideraven una dictadura) i l’eclipsi de tota esquerra política viable. En aquell moment, semblava que totes les opcions ideològiques i polítiques heretades havien fet fallida i que era desitjable trencar totalment amb la tradició. Però semblen ben dubtoses les temptatives d’extrapolar l’élan d’aquest moment intel·lectual únic més enllà de les circumstàncies d’origen. Un dels majors problemes de l’encontre estato-unidenc amb la "teoria" francesa és que la seva recepció ha estat radicalment descontextualitzada. S’ha parat ben poca atenció a les condicions peculiarment franceses de la seva gènesi. En conseqüència, i sobretot entre els acòlits, la seva recepció ha estat marcadament acrítica. f El present estudi espera ampliar significativament els paràmetres del debat tot emplenant aquests buits intel·lectuals.

La primera part, "Revisió de la ideologia alemanya", reexamina el llegat de tres pensadors alemanys que han exercit una influència decisiva sobre la vida intel·lectual contemporània. Un dels meus interessos principals és la duradora influència que la Existenzphilosophie alemanya (l’existencialisme) ha tingut en el pensament francès de postguerra. El panorama del pensament francès contemporani fóra irreconeixible sense el seu impacte transcendent i tan controvertit. D’altra banda, el "Nietzsche francès" (l’antifundacionalista, estilista literari i profeta de l’acomodació esteticista a la moda), al seu torn, ha esdevingut canònic per a la postmodernitat nord-americana.

Però l’apropiació de Nietzsche per als fins postmoderns presenta una sèrie de dilemes interpretatius inquietants. D’antuvi, hi ha la qüestió, important, de la periodització. Al capdavall, Nietzsche fou contemporani de Flaubert, Mallarmé i Dostoievski, tots els quals foren "moderns" típics. ¿En quin sentit, doncs, se’n pot justificar l’apropiació per als fins de la postmodernitat, que, com a molt d’hora, data de la segona postguerra mundial?

D’altra banda, i mirant-ho més de prop, les temptatives de fer passar Nietzsche per esteta resulten selectives i arbitràries. És ben clar que aquest gambit interpretatiu fou adoptat per tal de posar tanta distància com fos possible entre Nietzsche i els nazis, al si dels quals havia gaudit de l’estatus de "filòsof de cort". Una de les principals qüestions que subjauen en la recepció postmoderna de Nietzsche és: Quan es deixa de banda una part tan important de la doctrina original, ¿fins a quin punt es pot dir que encara tractem de Nietzsche?

Amb l’adveniment del feminisme postmodern, les teories de Jung  [1875-1961] començaren a infiltrar-se significativament en el món acadèmic. La doctrina de Jung resultava atractiva en la mesura que suplantava el cientifisme de Freud per elements presos de faules i mites. Per al gran públic, la influència de Jung era prodigiosa de feia molt en camps com la psicologia popular i el pensament de la Nova Era [New Age]. Entre uns i altres, Freud ha estat percebut com a advocat conservador de la moralitat victoriana, mentre que Jung es perfilava com algú disposat a arriscar-se. A la manera antiquada de la Il·lustració, [diríem que] Freud maldava per sotmetre les forces rebels de l’inconscient al bàlsam apaivagador de la Raó analítica. Jung, al contrari, desplegava la voluntat d’afrontar l’irracional en els seus termes mateixos; d’on la manifesta afinitat amb la devaluació postmoderna de la Raó. g Inversament al seu mentor vienès, Jung sentia la necessitat de reconstruir la psicoanàlisi com a vehicle de salvació personal; com a nova religió. Així, en contacte amb la voga irracionalista del seu temps (ascens de la teosofia, l’antroposofia i similars), Jung experimentà lliurement amb els misteris de la religió ària, de què deriva el nucli de la seva doctrina: la teoria dels arquetips i de l’inconscient col·lectiu.

Emperò, com un Faust modern, Jung hauria de pagar la seva fascinació per la saviesa prohibida. Quan els nazis atenyeren el poder el 1933 tot brandant esvàstiques i predicant el neopaganisme, allò li semblà un exemple d’harmonia predestinada: Jung creia assistir a la conversió de la seva teoria en realitat. Des de la ruptura amb Freud, Jung estava convençut de la superioritat filogenètica dels arquetips aris. Havent rebutjat la raó com a tipus inferior de cognició, trobà molt afí el recurs nacionalsocialista als símbols i mites aris. Hitler, n’estava ben convençut, era Wotan [Odín] reencarnat; un xaman modern. De la seguretat del seu paradís de Suïssa estant, Jung saltà a bord del tren nazi amb entusiasme.

Durant molt de temps la carrera de Hans-Georg Gadamer (1900-2002) semblà un dels èxits inequívocs de la República Federal d’Alemanya. Al contrari del seu mentor Heidegger, Gadamer no s’incorporà al partit nazi. En una època marcada per extremismes totalitaris, Gadamer semblava posseir un instint infal·lible per a romandre per damunt de les pugnes polítiques. Durant els anys nazis Gadamer, suposadament, cercà refugi en l’"exili interior". Però un examen més detallat de la seva orientació durant aquest període demostra com era de difícil atènyer l’èxit professional i alhora mantenir-se net de compromisos amb la dictadura regnant.

A inicis dels anys quaranta Gadamer es revelà propagandista voluntari del règim en viatjar a París per a pronunciar-hi una conferència sobre "Volk i història en el pensament de Herder" en què justificava explícitament la idea d’una Europa sota domini nazi. Els ideals il·lustrats havien fet fallida, argüia Gadamer. Les victòries alemanyes al camp de batalla reflectien la superioritat de la Kultur alemanya. A la nova Europa predominaria la Volkidee [‘idea de poble’, ‘concepte nacional’] formulada per Herder i successors. h Aquest capítol tan dubtós de la biografia política de Gadamer representa un exemple paradigmàtic de les afinitats ideològiques entre la contrail·lustració i les forces de la reacció política.

Filosòficament, Gadamer resta com un dels màxims representants de l’hermenèutica, escola que emfasitza la naturalesa relativa i parcial de tota afirmació de veritat, així com la base irremeiablement contextual del coneixement humà. L’orientació tradicionalista del pensament de Gadamer (la seva èmfasi en "l’esdeveniment de la tradició") podria semblar inequívocament apostmoderna. Però en els cercles pragmatistes estato-unidencs els seu "antifundacionalisme" (el seu rebuig de "principis primers" i moralitat universal a la manera de Kant) generalment és considerat precursor destacat del rebuig postmodern envers la veritat objectiva. Així, l’adopció postmoderna de l’hermenèutica potser no és tan estranya com podria sembla a primera vista.

En "Feixisme i hermenèutica: Gadamer i les ambigüitats de l’’exili interior’" suggereixo que l’aquiescència de Gadamer envers la dictadura nazi té base tant filosòfica com biogràfica. L’escepticisme de Gadamer envers la raó il·lustrada li feia trobar incontestable i, en certs aspectes, políticament atractiva, la celebració nazi del particularisme alemany (la ideologia de la "via alemanya"). La tradició de l’elit intel·lectual alemanya havia establert d’antic que l’esfera política era corrupta. Des d’aquesta postura avantatjosa, fer un pacte amb el diable amb Hitler i companyia no semblava pitjor que els compromisos requerits per altres règims polítics. A aquestes alçades, les concepcions relativistes de l’ètica i la política comencen a desembullar-se i exigeixen a crits una dosi no mediata de "veritat" cognitiva i moral.
Hans-Georg Gadamer (a l’esquerra) amb el seu amic Martin Heidegger a la Selva Negra, els anys trenta
Hans-Georg Gadamer (a l’esquerra) amb el seu amic Martin Heidegger a la Selva Negra, els anys trenta
Hans-Georg Gadamer en la maduresa
Hans-Georg Gadamer en la maduresa

En L’idéologie française Bernard-Henri Lévy prengué nota d’un fenomen que la majoria dels seus compatriotes havien negligit d’explorar fins fa ben poc: la història contemporània de França, lluny de demostrar el triomf progressiu dels ideals republicans, traeix la presència gairebé constant de temptacions de retorn al "nacionalisme integral": i la redefinició de la ciutadania d’acord amb els valors ademocràtics de "sang" i "sòl". Dels afers Boulanger i Dreyfus dels anys vuitanta i noranta del XIX a les "lligues" protofeixistes dels anys trenta, passant pel paternalisme autoritari del Vichy petainista i de la Cinquena República de De Gaulle, la temptació d’una "revolució dretana" s’ha provat constantment seductora entre els intel·lectuals francesos.

La segona part, "Lliçons franceses", j explora aquesta temptació pel que fa al cas de Georges Bataille [1897-1962], una de les figures clau entre els precursors del postestructuralisme. Fins fa ben poc, Bataille era conegut sobretot com a fundador de Critique, una de les revistes literàries més prestigioses de França. Inversament, als anys trenta pertangué a una sèrie d’agrupaments culturals avantguardistes, alguns dels quals manifestament antirepublicans. Perquè era una època d’"inconformisme" polític: una època de travessa-límits i trenca-tabús, d’intel·lectuals i polítics en cerca d’una "tercera via" entre comunisme i liberalisme. Tot assumint que la democràcia s’havia desacreditat amb la Depressió del 29 i la incertesa política que se’n seguí, àmplies capes de la intel·lectualitat francesa sucumbiren a la proverbial "fascinació pel feixisme". Els règims feixistes de Mussolini i Hitler semblaven haver restaurat una certa cohesió social que, en les democràcies liberals, anava ben curta de subministres. Potser –raonaven molts— valia la pena examinar més de prop la idea d’un feixisme à la française.

Fou en aquest context que Bataille i els seus associats del Col·legi de Sociologia assumiren el paper d’aprenents de bruixot: una elit autodesignada, capacitada per a restaurar els elements de mite, carisma i comunitat, l’absència dels quals semblava un dels elements més afeblidors de la societat moderna. Els membres del Col·legi es veien com una societat secreta anàloga als templers medievals o a un orde monàstic, preparada per a governar tan bon punt maduressin les condicions polítiques. Consideraven les Ordensburgen de l’Alemanya nazi (els centres d’entrenament d’elit de les SS) llur equivalent contemporani. El 1939, darrer any del Col·legi, Bataille hi pronuncià una conferència sobre "Hitler i l’Orde Teutònic", el títol de la qual ja traeix els riscos intel·lectuals que ell i els seus companys inconformistes estaven disposats a córrer en nom d’una "tercera via" entre comunisme i liberalisme.

Un dels temes recurrents del pensament francès de postguerra concerneix les deficiències de la "representació": el buit ontològic constituït per la separació entre la nostra capacitat lingüística i la realitat. Al seu Curs de lingüística general [1916], Ferdinand de Saussure [fundador de l’estructuralisme,] féu la cèlebre proclamació del caràcter arbitrari del significant, la qual cosa implicava que no existia correlació necessària entre els fonemes que emprem i els conceptes o "significats" que designen. Per a una generació subsegüent d’intel·lectuals francesos influïts per l’estructuralisme, l’observació de Saussure semblava una mena de revelació. Quan hom pensa en les tradicions intel·lectuals que havien dominat la vida intel·lectual francesa durant els dos-cents anys anteriors (racionalisme cartesià, materialisme il·lustrat, positivisme comteà i neokantisme), no pot deixar d’apreciar la distància recorreguda pels intel·lectuals postmoderns francesos.
Georges Bataille, jove non-conformiste
Georges Bataille, jove non-conformiste
Georges Bataille, presumpte far intel·lectual anarco-avantguardista
Georges Bataille, presumpte far intel·lectual anarco-avantguardista

En "Maurice Blanchot: ús i abús del silenci", mitjançant l’examen de l’estranya carrera i "doble vida" de Blanchot [1907-2003] (periodista polític ultradretà als anys trenta, crític literari prominent a partir de la postguerra), suggereixo que la crítica de la representació està en si històricament condicionada. La pèrdua de fe en els paradigmes intel·lectuals tradicionals és atribuïble, almenys en part, a una sèrie de traumes històrico-polítics ben reals: els revesos de la guerra, la derrota, l’ocupació i la descolonització alienaren la intel·lectualitat francesa de llur confiança tradicional en la supremacia de la Raó. Com a resultat, es produí un estrany procés d’inversió en virtut del qual els valors intel·lectuals tradicionalment tinguts en alta estima per l’elit intel·lectual francesa (lucidesa, certesa i objectivitat) esdevingueren objectes d’oprobi. Aquesta nova generació de pensadors valorava la indeterminació, el relativisme i la fluïdesa.
Maurice Blanchot
Maurice Blanchot
Jacques Derrida [1930-2004] s’inscriu en la progènie espiritual de Bataille (i de Blanchot). Alguns dels seus assaigs primerencs aparegueren a Critique (fundada per Bataille), i el seu primer llibre, L’écriture et la différence [1967], incloïa una llarga meditació sobre la teoria batailleana de l’"economia general", una aproximació a l’intercanvi que transcendeix l’orientació utilitària de l’economia política. Així mateix, l’interès de Bataille per l’"alteritat" (fenòmens que escapen als imperatius lògico-econòmics de la societat burgesa) esdevindria una de les rúbriques de l’écriture derridiana. Per fi, tant Bataille com Derrida són notoris per generar "textos" que burlen la tradicional distinció de gènere entre literatura i filosofia.

Una de les màximes més citades de Derrida ha estat: "no hi ha res fora del text" ("il n’y a pas de hors texte"). Pocs discutirien que el punt fort de la desconstrucció ha consistit en les seves "lectures aprofundides" d’obres literàries i filosòfiques elevades. k Inversament, el seu punt flac indiscutible ha estat la manca d’efectivitat en tractar les esferes "no textuals" de la història, la política i la societat. En conseqüència, a inicis dels noranta la desconstrucció havia estat sobrepassada per paradigmes més compromesos políticament: els cultural studies i el model del new historicism inspirat en Foucault. l

(...) En "Sota el pes de la llei: la desconstrucció i el problema de la justícia" reconsidero el llegat teòric de Derrida i concloc que les limitacions de la "democràcia realment existent" no es poden arranjar amb els mètodes antidemocràtics recomanats per Heidegger i Nietzsche.

Derrida no és, en cap sentit, un pensador contrail·lustrat. Tot i així, en el lèxic de la desconstrucció la "raó" és identificada com a font fonamental d’opressió i tirania. Un prejudici anàleg afecta el concepte foucaultià de "règim discursiu", en què també "discurs" és percebut com a font de dominació. Sigui quina sigui la intencionalitat metodològica de la desconstrucció, el seu efecte pràctic s’avé amb l’orientació antiintel·lectual dels antifilòsofs. Quan la desconstrucció acaba amb la història de la filosofia, en resta ben poc. Un se sent temptat a cercar refugi en el mite, la màgia, la follia, la il·lusió o la droga; tot plegat sembla preferible al que té a oferir la "civilització". El resultat final és que la desconstrucció deixa abandonats els seus conreadors en una terra de ningú; un panorama ert i desemparat anàleg al descrit per Heidegger: una "era d’aflicció" caracteritzada per la fugida dels vells déus i el "no encara" dels déus futurs.

A continuació de les parts primera i segona, he inclòs dos excursos polítics. Cal entendre tots dos capítols com a paràboles sobre els perills de l’orientació contrail·lustrada en la política contemporània. Il·lustren el fet que el programa contrail·lustrat no és cosa del passat i prou. La Nova Dreta europea ha heretat la crítica contrarevolucionària del dret natural modern; privilegia els valors de l’etnicitat (ethnos) sobre la democràcia (demos). D’acord amb aquesta òptica, els polítics de la Nova Dreta cerquen d’engegar una mena de depuració ètnica parlamentària. m Com en el cas dels partidaris del feixisme d’entreguerres, els antidemòcrates actuals proven d’explotar el caràcter obert de l’estat constitucional [s.c.] per a minar les normes democràtiques. Aprofiten la filosofia política postmoderna per a suggerir que els drets humans constitueixen un atavisme logocèntric; un discurs pseudoemancipador que serveix per a ocultar el nostre enxarxatge en el "poder".

El primer excurs tracta el cas de la Nova Dreta alemanya, els advocats de la qual veieren en la reunificació l’ocasió de vendre muntatges revisionistes sobre el passat del país. (...)

El segon excurs analitza un fenomen paral·lel esdevingut en la política francesa contemporània: l’ascens de la Nouvelle droite francesa en conjunció amb l’èxit polític del Front national de Jean-Marie Le Pen. Durant les dues darreres dècades, partits nacional-populistes autoritaris com el Partit de la Llibertat austríac de Jörg Heider han atès avenços electorals desconcertants pertot del panorama polític europeu. Més seriosament, en una era d’intensa competició mundialitzada i d’atrinxerament econòmic, han reeixit a prendre el protagonisme polític als partits hegemònics i a reconduir el debat públic cap al seu programa xenòfob antiimigració.

En justícia, no podien faltar en aquesta cita: dalt, Jean Baudrillard (1929-2007) o el simulacre; sota, Gianni Vattimo (n. 1936) o el "pensament feble"
En justícia, no podien faltar en aquesta cita: dalt, Jean Baudrillard (1929-2007) o el simulacre; sota, Gianni Vattimo (n. 1936) o el "pensament feble"
En justícia, no podien faltar en aquesta cita: dalt, Jean Baudrillard (1929-2007) o el simulacre; sota, Gianni Vattimo (n. 1936) o el "pensament feble"

La conclusió, "La ’seu de la catàstrofe’: la imatge dels EUA en el pensament modern" examina l’"antiamericanisme" com a component estable dels discursos contrail·lustrat i postmodern. (...)

Notes del traductor

a Una panoràmica clàssica sobre la qüestió és l’obra d’Alastair Hamilton The appeal of fascism: a study of intellectuals and fascism, 1919-1945. London: Blond, 1971 (també New York: Macmillan, [1971]). Traducció francesa: L’illusion fasciste: les intellectuels et le fascisme, 1919-1945. Traduit de l’anglais par Magdeleine Paz. [Paris]: Gallimard, 1973. Traducció espanyola: La ilusión del fascismo: un ensayo sobre los intelectuales y el fascismo, 1919-1945. [Versión española de Joaquín Adsuar Ortega]. Barcelona: Luis de Caralt, 1973. Traducció italiana: L'illusione fascista: gli intellettuali e il fascismo, 1919-1945. [Traduzione di Renzo Butazzi]. Milano: Mursia, 1972.

b Hom anomena a voltes Contrail·lustració, sobretot en la cultura anglosaxona (Counter-Enlightenment), el conjunt de respostes reaccionàries al programa de la Il·lustració sorgides entre mitjan segle XVIII i inicis del XIX, que tendien a invertir sistemàticament els plantejaments de les Lumières: així com els philosophes il·lustrats (Montesquieu, Voltaire, Rousseau, Diderot, D’Alembert...) propugnaven la raó com a arma contra l’obscurantisme, la desigualtat i l’autoritarisme, els contrail·lustrats (Johann Georg Hamann, Antoine de Rivarol, Joseph de Maistre...), sovint autodesignats antifilòsofs, propugnaven l’irracionalisme teològic en defensa de l’absolutisme feudal. Tal com subratlla Wolin, es pot dir que el feixisme, tot partint d’una ideologia d’arrel contrail·lustrada, emprà els mitjans "moderns" per a bastir un nou tipus de "modernitat" que esborrés per sempre tot rastre de la Il·lustració i la Revolució.

c En plena apoteosi de l’estructuralisme (1972), el lukácsià brasiler Carlos Nelson Coutinho féu una anàlisi summament lúcida de les implicacions irracionalisto-antihumanistes d’aquell moviment; la conec per la traducció espanyola: COUTINHO, Carlos Nelson. El estructuralismo y la miseria de la razón. [Traducción del portugués: Jaime Labastida]. México, D.F.: Era, 1973. (Biblioteca Era)

d Wolin hi té tota la raó, i és important adonar-se de l’extrema perillositat d’aqueix "racisme cultural" que relativitza els drets inherents segons l’origen cultural del portador. Ara: també cal ser conscients de l’extrema facilitat amb què postures com la de Wolin, via cosmopolitisme abstracte amb ocultació de les relacions de poder, poden transformar-se en apologia de l’eurocentrisme i en justificació de l’etnocidi.

e "Oposicions binàries": segons els postmoderns, les "exclusions" dutes a terme pel "totalitarisme racionalista" operen mitjançant "oposicions binàries" (blanc-negre, home-dona...) que cal "desconstruir", és clar. "Teoria": els postmoderns estato-unidencs sovint designen llur ideologia com a theory per antonomàsia, potser com a herència simptomàtica de l’althusserisme britànic, que designava idènticament la seva, d’ideologia; vegeu, més avall, la referència a la critical theory.

f Un cop més, això és cert, però també ho és que el complex de fracàs polític, fallida ideològica i oportunisme carrerista que havia donat origen a la postmodernitat francesa tenia un paral·lel força anàleg en els medis estato-unidencs que reberen amb tant de fervor la bona nova, cosa que no s’esdevingué pas per casualitat, sinó perquè era ben bé la ideologia que els convenia, i arribava en el moment just. Amb un agreujant, però: el nivell filosòfic baixíssim amb què hom feia la recepció, donats els paràmetres mitjans de la cultura política estato-unidenca.

g Wolin exposa molt bé quins són els termes de la qüestió per a la mentalitat postmoderna: plantejant-ho com a "oposició binària", Freud no, per científic; Jung sí, per irracional. Això no obstant, val la pena aclarir que la psicoanàlisi freudiana no té de "científic" més que la pretensió; vegeu, per exemple, aquest dossier  sobre Le livre noir de la psychanalyse.

h Puntualitzem-ho: el filòsof Johann Gottfried von Herder (1744-1803) no fou cap irracionalista contrail·lustrat, sinó un defensor sincer dels drets dels pobles; de tots els pobles, i no tan sols del seu. Com diu el mateix Wolin en un altre passatge, "la postura de Herder es podria interpretar com a correctiu útil de certes tendències del pensament il·lustrat (per exemple, el materialisme mecanicista de l’Alta Il·lustració; fet i fet, La Mettrie proposava de veure ‘l’home com a màquina’)". Ara: atesa l’èmfasi de Herder en qüestions etnolingüístiques, és lògic que els nazis maldessin per explotar-ne el llegat.

i L’ultradretà nationalisme d’un Maurice Barrès, nationalisme intégral amb Charles Maurras, ha estat l’únic gran moviment polític francès a reclamar-se expressament del nacionalisme, cosa que ha vingut molt bé a la cultura político-acadèmica francesa per a presentar-lo com a "l’únic" nacionalisme francès, i, ja posats, per a atribuir-ne la ideologia a tot nacionalisme explícit, o sigui, a tot moviment d’alliberament nacional. Mentrestant, el nacional-estatisme imperialisto-etnocida, (quasi) universalment compartit per la cultura político-acadèmica francesa, representa que és allò que en espanyol se’n diu no nacionalista.

j En l’original anglès, aquest títol, "French lessons", és un joc de paraules entre ‘lliçons franceses’ i ‘lliçons de francès’.

k De fet, som bastants que ho discutim: les "lectures aprofundides" han constituït el camp d’aplicació principal o exclusiu de la desconstrucció, però no pas el "punt fort", perquè s’emmarquen en el camp de la masturbació intel·lectual especulativa i irreferenciada, i a penes si permeten captar cap cosa que tingui gaire a veure amb la forma ni el contingut de l’obra "desconstruïda".

l Sengles corrents postmoderns. He deixat en anglès cultural studies perquè fer-ne la traducció literal en "estudis culturals" fóra desorientador: d’una banda, no es tracta pas d’una manera de designar la història cultural; d’altra banda, aqueixa, diguem-ne, disciplina està tan íntimament lligada a la branca nord-americana de la postmodernor que quan la practiquen en altres àmbits lingüístico-culturals també tendeixen a designar-la en anglès. Similarment s’esdevé amb el new historicism (literalment, "nou historicisme"). I encara podríem citar la critical theory (‘teoria crítica’), terme manllevat –descontextualitzadament-- de l’Escola de Frankfurt.

m El terme Nova Dreta (auto)designa la forma actual de la ultradreta feixista o feixistoide, modelada en la plantilla de la Nouvelle droite francesa i, per tant, dotada d’una reformulació doctrinària, metodològica i d’imatge pública ben al dia: pensadors com Alain de Benoist han redirigit tàcticament el feixisme --com ve a dir Wolin-- cap a un nou tipus de nacional-populisme, amb pretensions formals de "demòcrata", que troba el substitut del judeocomunista en la immigració tercermundista i que juga al culturalisme etnoide (sempre adreçant-se a ètnies estatals, és clar) per a fer passar el missatge irracionalisto-racisto-elitisto-autoritari de sempre. Vegeu, per exemple, l’estudi que hi consagra Jose Pérez i Granados  força útil malgrat la postura desinhibidament espanyolista de l’autor.


Per una dissecció de la postmodernitat

gener del 2008

Pàgina principal