Agustí (saint Augustin)


Esquema de la filosofia medieval
Els pares de l'Església

Agustí d'Hipona és el més important dels pares de l'Església llatina.





Agustí va néixer a Tagaste el 354 i va morir a Hipona el 430. Fill de mare cristiana i pare pagà, de petit no va ser batejat i va menysprear el cristianisme fins que, colpit per la lectura de l'Hortensius de Ciceró va iniciar la recerca de la veritat, fet que el va dur a la conversió (386) al cristianisme, després d'alguns anys d'adhesió al maniqueisme i a l'escepticisme

Va aprendre dels neoplatònics la tesi de la prioritat de l'ordre espiritual-intel·ligible, sobre l'ordre material-sensible. Això, juntament amb el contacte que va tenir amb Ambròs, bisbe d'aquella ciutat, el va predisposar a admetre el Déu cristià, espiritual i creador del món.  A Tagaste va organitzar una comunitat monàstica (388). Ordenat sacerdot el 391, quatre anys després va ser consagrat bisbe d'Hipona. La seva obra escrita reflecteix la problemàtica filosòfica i teològica que més el preocupava. Així, la crítica dels escèptics i del dualisme maniqueu en les primeres obres, totes elles escrites entre el 386 i el 391; la polèmica amb els donatistes i els pelagians en opuscles cronològicament posteriors; el comentari als textos bíblics i els tres més vastos intents de síntesi: De Trinitate (400-416), De Genesi ad litteram (401-412), La ciutat de Déu (412-426). Les Confessions (400) és un relat biogràfic de la seva evolució ideològica. 

Tot el pensament augustinià gira al voltant de dos temes fonamentals: Déu i l'ànima. Déu és aquella única realitat immutable i transcendent que porta l'enteniment a afirmar aquelles veritats absolutes que ni tan sols l'escèptic no pot posar en dubte (principis lògics, matemàtics, ètics i, en primer lloc, la pròpia existència). Quant al món, mutable i imperfecte, va ser fet per Ell del no-res lliurement (creació) segons el model de les coses, precontingut en la seva intel·ligència (idees exemplars). Amb el món sorgeix el temps, el qual, però, només té existència plena en l'ànima, única realitat oberta al passat (per la memòria), al present (per l'atenció) i al futur (per l'expectació). Malgrat les seves imperfeccions, les criatures han rebut l'empremta de Déu: en totes es descobreix la imatge de la Trinitat, sobretot en l'ànima humana, amb les seves tres potències de memòria, enteniment i voluntat. Però també en l'home (compost de cos i d'ànima, tal com Plató l'entenia) es troba el mal, en especial el mal moral o pecat. La inclinació actual a defallir de l'autèntic bé és una conseqüència del pecat original, que li va robar la llibertat (no el lliure albir, mer poder psicològic d'elecció), únicament recuperable mitjançant la gràcia.

Agustí va ser anomenat ‘Doctor en la Gràcia'.  Va elaborar una teologia de la història interpretada com un lent triomf de la ciutat de Déu (espiritual) sobre la ciutat del món (dominada per l'egoisme).

http://www.cosmovisions.com/Augustin.htm
http://ccat.sas.upenn.edu/jod/augustine.html