L'antropologia aristotèlica


Esquema de la Filosofia antiga
Biografia d'Aristòtil

L'antropologia aristotèlica és complexa: es tracta d'un aprofundiment en l'essència de l'home. Aristòtil intenta de respondre tres preguntes fonamentals:

El conjunt de cos i ànima: una unió substancial

La constitució fonamental de l'home és que consta de cos i ànima; però, el conjunt, a diferència de Plató, és un conjunt substancial, un conjunt 'hilemòrfic', és a dir, el cos funciona com a matèria, i l'ànima, com a forma. Així, la unió del cos i l'ànima és una unió substancial, tal com ho és la unió que hi ha entre la matèria i la forma.

La unió del cos i l'ànima és fusiona de tal manera que no és la suma de dues entitats, ans és una nova entitat, una nova substància que s'anomena home. En aquesta nova substància, el cos i l'ànima, caminen junts en una unitat de moviment, d'accions, d'operacions. És la naturalesa humana, una naturalesa com a principi d'operacions.

Així, les activitats d'aquesta nova substància són activitats humanes, ni sols del cos, ni sols de l'ànima, ni sols espirituals. Les idees, el coneixement, no són anteriors a la reflexió o a l'activitat mental (no és l'anàmnesi, com deia Plató, recordant allò que ja abans sabia); l'ànima no té preexistència, sinó que existeix juntament amb el cos. El coneixement és un coneixement humà, i coneix l'home, coneix amb el cos i amb l'ànima (no té un coneixement independent del cos).

L'ànima:

Per a Aristòtil, l'ànima és un principi vital; tenir vida és tenir moviment per si mateix. L'ànima és l'acte del cos, que és la potència; l'ànima és la forma del cos, que és la matèria. Aristòtil atorga prioritat a la forma sobre la matèria; a l'ànima sobre el cos; el cos existeix per l'ànima i per a l'ànima.

Així, doncs, cos i ànima constitueixen una única substància, i es troben entre ells en la mateixa relació que la matèria i la forma. L'ànima és la forma del cos. Com a forma, l'ànima és el principi més radical de tota l'activitat de l'ésser viu. Cos i ànima no són separables. Aristòtil defensa la unitat de l'home; i no és l'ànima la qui sent o pensa, sinó tot l'home, gràcies a l'ànima; afirmació de la total unitat de l'ésser viu.

Tots els éssers vius tenen ànima, tenen vida, tenen automoviment: però, Aristòtil distingeix tres classes d'ànima, o parts de l'ànima, o funcions de l'ànima:

  1. Vegetativa: pròpia de les plantes; porta en si les funcions de creixement, nutrició i reproducció.

  2. Sensitiva: pròpia dels animals; representa un ordre més alt en la jerarquia dels vivents: els animals tenen apetències, desigs, percepcions sensibles i moviment local.

  3. Racional: pròpia de l'home; té la capacitat de pensar i d'entendre; l'ànima humana és formada per dos principis: un d'actiu (l'enteniment agent) i un altre de passiu (l'enteniment pacient).

A partir d'aquesta teoria sobre l'ànima, Aristòtil explica el problema del coneixement humà, com una barreja del coneixement sensible i intel·lectual. L'home té un coneixement sensible que li ve del cos i de l'ànima sensitiva; i un coneixement racional que li ve per l'ànima racional.

Una sola ànima? Diverses ànimes? Sembla prou clar que Aristòtil afirma que tenim una sola ànima, per la qual vivim, sentim i pensem; quina relació té aquesta ànima racional amb les altres dues —vegetativa i sensitiva—, les sobreviu?, mor amb elles? No addueix cap prova demostrativa de la immortalitat de l'ànima. No queda prou clar el pensament d'Aristòtil.



Epistemologia

Per a Plató, les Idees són els universals, i l'universal es troba abans que el particular; el particular, l'ésser material, concret, físic, real, és una còpia de la realitat, una tènue participació de la Idea.

Per a Aristòtil, el procés és invers: el nostre enteniment coneix allò particular, concret, físic, abans que allò universal, abstracte; encara més: arribem a allò universal per mitjà d'allò particular; aquest és el principi del coneixement en general.

Com que Aristòtil no admet la preexistència de l'ànima, explica el coneixement a partir de les dades que li proporcionen els sentits; per a ell, qualsevol coneixement arrenca d'una percepció sensible: l'ànima racional no pot pensar res sense representacions que entrin pels sentits: "no hi ha res en l'enteniment que abans no hagi estat en els sentits".

Tots els vivents són proveïts d'òrgans sensibles; si falta un sentit, falta també el coneixement corresponent; el cec no té coneixement dels colors; el sord no pot conèixer la música. Aquest coneixement sensible, no és tan insegur com pretenia Plató; al contrari, els sentits capten l'objecte propi per al qual estan fets, i és això allò que dóna seguretat i certesa.

Es distingeixen diversos nivells de coneixement:

a) Enteniment passiu:

En aquest enteniment es reben les imatges percebudes per les facultats inferiors de l'ànima sensitiva (els sentits). Percep les coses, els objectes materials, físics. Fa com de potència, i passarà a l'acte a causa de l'enteniment agent o actiu.

b) Enteniment actiu:

També anomenat agent perquè és el que fa que tregui, que abstregui, les essències de les coses. Després de veure moltes flors, extreu el concepte de flor, aquest concepte estava com en potència en les imatges de la percepció sensible. I aleshores, l'enteniment agent actua, es mou, i passa de la potència a l'acte. En l'enteniment agent s'elaboren els conceptes amb què operem en el pensament intel·lectual.

Segons alguns autors, l'enteniment passiu es corromp juntament amb el cos, i l'altre, l'actiu, és incorruptible i immortal; en el seu "Tractat de l'ànima", Aristòtil exposa aquests dos enteniments de forma molt fosca: no se sap si l'enteniment agent actua com si fos separat i subsistent del cos, o si és una potència personal de l'ànima, com ara el cas de l'enteniment passiu; hi ha opinions per a una i altra sentència.

Així, se segueixen diversos tipus de coneixement:


Text extret de Aristóteles. Naturaleza y Ética. Ed. Alhambra.